I DOTZE.

Camí d’Eivissa…

L’Anna em va preparar una mica de menjar: un brou sintètic i una truita. Vaig prendre, també, calmants i unes pastilles que el metge li havia deixat. Malgrat que em sentia molt feble, l’esquena no em feia mal i el sèrum m’havia retornat.

—Com t’ho vas fer per trobar un metge? —li vaig preguntar mentre menjava.

—Vaig ancorar a l’entrada de la Colònia de Sant Jordi. Tu t’havies desmaiat i jo estava molt espantada. Amb el bot de goma vaig arribar al port, vaig preguntar al pòsit si hi havia algun metge, amb l’excusa que teníem un malalt a bord, m’ho van indicar i vaig tenir la sort de trobar-lo a casa. Li vaig dir que estaves ferit, que una escopeta de caça se t’havia disparat i que tenies uns quants perdigons al cos…

—I com el vas convèncer, després de curar-me, perquè no avisés la policia?

—Li vaig explicar un sopar de duro. Havies begut més del compte, havies intentat abusar de mi i t’havia disparat… Estava molt espantada i no volia que la policia em detingués… Era un home xapat a l’antiga, i una noia jove i tota plorosa el va convèncer… Qüestió de làbia.

—I mentre jo dormia, què vas fer?

—Vaig deixar la llanxa ancorada a la badia. Per si tornava a necessitar un metge.

Camí d’Eivissa…

Vaig fer una mica de migdiada i em vaig aixecar per anar al lavabo. Les cames encara no m’aguantaven amb fermesa, però com a mínim em podia moure.

L’Anna no es movia de la cabina. Trobar la ruta d’Eivissa enmig de la mar, sense cap indicació, només amb l’ajuda del sextant, del compàs i dels mapes, em semblava impossible. Però de més verdes en maduren.

Vaig passar tota la tarda a coberta, estirat de costat, fumant i pensant. Semblava mentida, però aquella noia havia aconseguit el que jo tot sol no hauria fet mai. I ara em duia a Eivissa. Perquè estava segur que ho aconseguiria.

Hi vam arribar a hora foscant. A les envistes de l’illa, vull dir. Aleshores ja no calien mapes, ni calcular res. Simplement enfilar la proa cap al relleu de la costa i bandejar possibles obstacles.

L’Anna va sortir de la cabina amb un mapa de l’illa.

—On viu la senyora Marlowe?

—A Portmany. Té un xalet en una urbanització anomenada Stella Maris, a cala Gració.

Va localitzar el topònim al mapa.

—Haurem de vorejar bona part de l’illa.

—Avui ja no, Anna… Voldria sentir-me més fort abans d’enfrontar-me amb l’americana. Busca un lloc on puguem passar la nit, i demà serà un altre dia…

—Millor, perquè de nit no sé si me’n sortiria…

Vam entrar a una cala que segons el mapa es deia cala d’En Serra, arredossada a la punta des Gost, i vam ancorar. L’aigua amb prou feines es movia i al lluny distingíem els llums d’algun poble o d’alguna urbanització.

Vam sopar conserves i formatge i vam beure cervesa. L’Anna semblava molt contenta. M’encomanava la seva alegria.

—I ara què? —va preguntar.

—S’ha acabat, Anna. Demà parlaré amb la Marlowe i li donaré les joies. Després, un avió i Viena. No més persecucions, no més ensurts.

—I jo?

—Tu vindràs amb mi. No vull perdre’t, ara que hem arribat al final.

Es va aixecar i se’m va atansar. Vaig alçar la cara. Em va besar.

—Gràcies, Enric.

Vaig retenir-li la cara amb les mans i vaig besar-li els ulls i el coll.

—Vine —em va dir.

Em vaig incorporar i la vaig abraçar. Em va empènyer cap al cambrot.

—Anna…

—Tu i jo tenim un afer pendent… On érem quan ens van interrompre a Alcoi?

Em vaig estirar damunt de la llitera. En tocar el llençol, la ferida de l’esquena em va punyir i vaig fer una ganyota de dolor.

—Et fa mal? —em va preguntar amb un fil de veu.

—No.

—Tanca els ulls.

Vaig obeir-la. Les seves mans em van fer lliscar el banyador pels malucs i per les cames. Vaig sentir els seus llavis al coll, a l’espatlla, al pit, atardant-se damunt els macats. Va anar baixant fins al ventre, fins al sexe, que sentia tens i anhelant.

Enmig del plaer que m’arrossegava, vaig sentir una punta de temor, com si repetir l’escena de l’hotel d’Alcoi comportés l’aparició del Mike i del Moro i l’inici de la fugida.

Però ningú no ens va interrompre.

Em vaig despertar a trenc d’alba. Una claror somorta entrava per l’ull de bou. L’Anna jeia bocaterrosa al meu costat. Em vaig incorporar i la vaig mirar. Tenia la cara girada cap a mi. Només li veia un ull i mitja boca. Somreia. La vaig besar. Va obrir els ulls, em va mirar i m’obligà a abraçar-la.

—Vine, Enric.

Vaig sentir la necessitat urgent de fer l’amor un cop més. Era com si em volgués rescabalar del temps perdut lluny d’aquell cos que em feia vibrar i em retornava les forces. Li vaig besar els pits, el ventre, el sexe.

—T’estimo, Anna.

—I jo a tu.

Sense la urgència del desig vam fer l’amor amb lentitud, assaborint els nostres cossos.

Després, quan m’estirava exhaurit al seu costat, em va dir:

—T’he de canviar les benes.

—Ara no, Anna.

—Sí, ara.

M’obligà a posar-me de bocons i em va destapar la ferida.

—Com està?

—Cicatritza.

Va anar a buscar benes netes i una pomada, i em va posar un apòsit, enganxat amb esparadrap.

—Pots moure bé el braç?

Vaig intentar-ho. Gairebé no em feia mal.

—Sí.

—Doncs salparem!

I va sortir del cambrot, en direcció a la cabina, nua, sense preocupar-se de no dur ni un fil de roba.

Em vaig rentar el cos al lavabo i vaig decidir que em vestiria. Necessitava roba, però. Vaig entrar al cambrot de l’eivissenc. La seva roba em venia una mica baldera. Em vaig posar uns pantalons vaquers i una camisa de màniga curta. Quan buscava unes sabates o unes sandàlies al caixó de sota la llitera, vaig trobar la meva pistola. Millor dit, la pistola del Moro. Vaig obrir el tambor: hi quedaven quatre bales.

Vam vorejar la costa nord-oest, camí de la badia de Portmany. Hi havia una gran quantitat d’embarcacions de turisme. Vam voltar la punta des Gost, vam sobrepassar cala Portinatx, amb la urbanització al fons, l’illot d’En Calders, el port de Balansat, cala Aubarca i vam lliscar per la costa fins al cap d’En Nunó.

A punta de migdia deixàvem enrere el cap Negret i entràvem a cala Gració.

La urbanització Stella Maris era d’un luxe espaterrant però equilibrat: cases d’estil eivissenc, d’un blanc que feia mal d’ulls, jardins de gespa amb aspersors que la mantenien humida, arbres de pisos, palmeres, fruiters…

—Mira —vaig indicar a l’Anna—. Aquella és la casa de la Marlowe.

—Hi havies estat mai?

—No, però n’he vist fotografies.

Vam ancorar al bell mig de la cala i vam apariar el bot de goma per anar a terra.

Abans, però, vaig decidir menjar alguna cosa.

—Vols que em quedi a la llanxa? —em va preguntar l’Anna mentre obríem una llauna de sopa preparada i escalfàvem oli per fregir uns ous.

—No. Baixarem junts a terra i aquesta mateixa nit anirem a la Vila. No em vull quedar més temps del necessari amb la Marlowe.

I li vaig explicar quina mena de relacions havíem tingut, l’americana i jo.

—No em pensava que tinguessis aficions de gigoló… —va somriure.

—I no les tinc. No sé què em va passar… Vaig perdre el senderi. T’adverteixo que, al llit, era de primera.

—Mira que em posaré gelosa…

Li vaig fer una moixonia.

Vam dinar. Ara ja em sentia amb prou forces per tal de fer front a l’americana. L’Anna es va vestir amb la roba que li havia comprat a Dénia. Jo em vaig posar la pistola al cinturó, dissimulada pels faldons de la camisa. No és que temés res, però m’havien agafat desprevingut massa vegades, darrerament.

L’Anna va menar el bot de goma fins a la platja i el va encallar. Hi havia molta gent que es banyava. Gent rica, amb els cossos emmorenits, voltada de tota mena d’estris per al seu confort: matalassos de goma, para-sols multicolors, ràdios portàtils, gandules i una varietat notable de wind-surfs i altres galindaines.

Vestits de cap a cap, amb les sabates a la mà i la bossa de cuiro penjada al coll, devíem fer una fila estranya, perquè tothom ens mirava.

Ens vam enfilar per uns graons de ciment que pujaven cap a la urbanització.

El xalet de mistress Marlowe tenia el nom dibuixat amb ferro forjat a la cleda: «Play Back». Vaig recordar que la Deborah m’havia contat, entre abraçada i abraçada, que havia fet carrera pels escenaris de Broadway fins que el seu marit la n’alliberà.

Hi havia dos cotxes davant la casa. Un Citroën petit, imitació d’un jeep i un Talbot Solara de color blanc, tots dos amb matrícula PM.

La gespa semblava postissa, de tan verda i lluent. Un senderol de lloses la migpartia polidament. Vam caminar pel senderol, vam arribar a la porxada que protegia la porta, i vaig trucar al timbre.

M’obrí una noia jove i més aviat grassa, que per la pinta semblava illenca. Li vaig parlar en català:

—Què hi és la senyora?

—De part de qui?

—Vidal, Enric Vidal. M’espera.

—S’esperi un moment que l’avisaré…

Va desaparèixer passadís enllà. La decoració del rebedor —enorme— s’assemblava a la mestressa: sofisticada i una mica vulgar. Hi havia una manta índia penjada en un dels panys de paret. Els mobles eren d’allò que hom sol anomenar pomposament estil «espanyol antic», més aviat foscos i amb ferros forjats. En unes lleixes d’obra, hi havia ceràmica popular illenca: siurells de Mallorca, terrissa de Menorca i reproduccions —o originals, aneu a saber— de ceràmica púnica eivissenca.

Un canterano antic, amb panys i nanses de llautó i amb un quinqué d’alabastre al damunt completava la decoració. El taconeig urgent d’unes sabates femenines em va arrencar de la contemplació d’aquell aiguabarreig.

—Hola, Deborah.

Duia un vestit de color fúcsia, molt ample i que li transparentava la morenor del cos.

—Em pensava que no vindries, ja, Enric.

—Anna —vaig girar-me cap a la noia—. Aquesta és mistress Marlowe.

—Hola —va dir secament l’Anna.

—En Bernat me’n va parlar per telèfon. On és, per cert? I la llanxa?

—Ja t’ho explicaré.

—Veniu amb mi.

Vam recórrer el passadís. Al fons hi havia un pati interior, amb una font àrab. Al pati hi donaven totes les cambres del xalet, amb grans finestrals i cortines de randa que tamisaven la llum.

Ens féu entrar per una finestra-corredora a una sala enorme, amb llar de foc, butaques de totes mides, un balancí Kennedy i un xèster de cuiro, tauletes baixes amb porcellanes de Sèvres i llums amb peus de marbre. A les parets, un parell de milenars de llibres curosament relligats en pell.

—Seieu… Voleu prendre alguna cosa?

—Anem per feina, Deborah. T’he portat les joies.

Vaig deixar caure la bossa de cuiro enmig de la sala. Tot i la catifa oriental, la quincalla va tentinejar.

—No tinguis tanta pressa, Enric.

Va tocar una campaneta, mentre seia. Silenciosa com una aparició va presentar-se la noia eivissenca.

—Serveix-nos el te.

Vaig seure amb resignació. L’Anna es va quedar al costat del finestral, dreta, com si li espantés alguna cosa d’aquella casa o d’aquella dona.

Devia fer algun gest de dolor o de cansament, en seure, perquè la Marlowe em va preguntar:

—Et passa alguna cosa?

—M’han ferit. Un tret de perdigons a l’esquena.

—Qui?

—El teu mariner, Deborah.

—On és ara?

Vaig fer un gest d’indiferència:

—No crec que torni… Hem deixat la llanxa ancorada a la cala, no et serà difícil recuperar-la, si trobes un altre tripulant…

—Per què et va ferir?

—Treballava per al Ferrandis. Em va vendre. Per això he arribat tan tard. Primer a Dénia. Després, amb l’Anna, havíem establert una nova cita a València i també allí hi havia els homes del Ferrandis. Finalment ho va intentar ell en persona… No va tenir sort.

Va entrar la minyona amb un carret de rodes i tots els fòtils del te en porcellana anglesa. L’americana, com una reina, es va dedicar a servir-nos sengles tasses de beuratge. Hi havia pastissos de totes mides i de tots colors.

—I bé? —va dir, un cop servits l’Anna i jo.

—Això tu. T’he portat les joies. Ara és el teu torn.

—Què vols dir?

—Els diners. I un passatge d’avió. I la teva protecció. Era el tracte, no?

—Era el tracte, Enric. Però ja no em convé. No m’interessen, les joies.

Vaig sentir un calfred a l’espinada i una onada d’indignació que em pujava a la cara.

—Què vols dir?

—De fet, les joies no m’han interessat mai. Només m’interessaves tu. Vaig pensar que seria un bon sistema de tenir-te al meu costat per sempre. Però m’han convençut que m’havia equivocat.

—Qui t’ha convençut?

—Jo, Vidal.

Era el Ferrandis.

Havia entrat per una porta del fons de la sala. Vestit de blanc, impecable i implacable. Al seu darrere, com una ombra, l’arma al puny, hi havia el Monsonís.

—No et moguis, Vidal. No tens res a fer. Qui me la fa me la paga.

El seu accent valencià, passat pel nord d’Àfrica, que arrossegava les erres i que li donava un punt d’exotisme, no encaixava en aquella sala plena de bibelots cars.

—Així que aquest és el final… Em pensava que, un cop eliminat el Bernat, m’hauria desempallegat de tu per sempre.

—El Bernat? Quin Bernat?

Va ser com si em colpegessin la ferida. En Ferrandis no feia mai bromes i, molt menys, en una situació com aquesta. Si ell no sabia de qui li parlava… Em vaig girar cap a l’Anna. La noia semblava esporuguida. Potser per l’expressió de la meva cara, potser per les paraules del Ferrandis.

—Ja us coneixeu? —vaig dir, assenyalant el pied-noir.

La noia va moure el cap. Els ulls li espurnejaven.

—Enric, jo…, no…

—Ferrandis… Aquesta és l’Anna… Anna, aquest és el Ferrandis.

El valencià va esclafir a riure.

—Hola, Anna… Molt de gust de conèixer-te.

—No us coneixíeu? —vaig insistir.

—Només havíem parlat per telèfon. Unes quantes vegades.

Vaig comprendre-ho tot. El perquè de la presència del Moro i del Mike a l’hotel d’Alcoi, per exemple. L’Anna havia trobat el nom i el domicili del Ferrandis a la cèdula d’identificació de l’Austin i, després de robar-me les joies, l’havia telefonat de la benzinera estant, comprometent-se a arrossegar-me fins a l’hotel d’Alcoi. O la cita frustrada de Dénia. O la de València. O la presència del Ferrandis i del Monsonís al xalet «Play Back» de la Marlowe. Mentre jo jeia inconscient a la Falaguera, ella, a més de buscar-me un metge, havia aprofitat l’estada a la Colònia de Sant Jordi per telefonar per darrera vegada al Ferrandis.

I en Bernat? Quin paper hi havia jugat l’eivissenc en tota aquesta conxorxa?

Vaig engrapar l’Anna pel braç i l’hi vaig retòrcer. Tant me fotia el Monsonís i la seva pistola…

—I en Bernat? Què hi pintava?

—Deixa’m, Enric, jo no volia… Va ser ell que em va obligar… —i assenyalava el Ferrandis.

—Ell? Va ser ell que et va obligar a posar-t’hi en contacte…? Vas ser tu, preciosa, que vas pensar que jo no me’n sortiria i que si volies la teva part de les joies, el millor que podies fer era vendre’m a l’amo. Però contesta’m… Per què em volia matar en Bernat?

—Li vaig parlar de les joies. I li vaig dir que si les dúiem nosaltres al teu amo, ens donaria molts diners… Vam decidir que et deixaríem a terra a qualsevol banda i tornaríem a Santa Pola amb les joies… Per això et volia eliminar. Però no ho havíem planejat així. Quan vaig veure l’escopeta i la intenció que tenia, us vaig seguir… Recorda-ho, Enric… Et vaig salvar la vida!

—I després em vas tornar a vendre!

Li vaig colpejar la cara amb ràbia. La noia va caure a terra.

—Deixa-la, Vidal… La xiqueta és intel·ligent i sap al costat de qui ha d’estar —va dir el Ferrandis.

Les seves paraules van ser com un fuet que em colpegés la cara. Però, en el fons, tenia raó: jo no era més que un fracassat. La Marlowe m’havia embarcat en aquella aventura per poder-me posseir com si fos un animal o un objecte. L’Anna m’havia traït per assegurar-se la seva part a l’hora del repartiment. Per què apostar per un cavall perdedor, si pots fer-ho per un que guanya sempre?

Havia rebut per totes bandes i em sentia derrotat. El cansament em pesava com una armadura de ferro.

Em vaig girar cap al pied-noir. Somreia amb menyspreu, segur de la seva victòria. Però jo tenia un trumfo, encara. Un trumfo que se’m clavava a la cintura, per sota els faldons de la camisa.

Vaig atansar-me a la bossa de cuiro i m’hi vaig plantar al davant.

—Bé, s’ha acabat la broma. Aquí tens les joies, Ferrandis… Què penses fer?

—No crec que t’interessi gaire.

—Vine, doncs, i agafa-les.

Va fer un gest.

El Monsonís va sortir de rere seu i se’m va acostar amb l’arma a punt. Jo sabia que el Ferrandis no duia cap arma: no li agradaven i tenia prou diners per fer que les duguessin els altres. La Marlowe no em preocupava. Havia esdevingut una simple espectadora. Es llepava els llavis i els seus ulls espurnejaven: li agradava la violència, la duia a la sang i sabia prou bé com acabaria tot allò.

—Dóna’m la bossa, Vidal.

—Tu mateix, Monsonís.

Va fer dues passes més.

Aleshores em vaig ajupir amb lentitud, vaig agafar la nansa de la bossa i la vaig alçar. La hi vaig oferir, fent-la gronxar lleument. El Monsonís va fer una altra passa i va estirar la mà esquerra. Ara el tenia al meu abast. Al temps que em deixava caure de genolls, vaig tirar amunt la bossa i li vaig colpejar l’arma. La bala es va incrustar al cel ras. El Monsonís va saltar de costat i va intentar apuntar-me. Però jo ja tenia el revòlver del Moro a la mà i li disparava a cremadent. De tan a prop, la bala li va fer un esvoranc al cap i la seva sang em va esquitxar. Va caure rodó a terra. La seva pistola va rodolar per la catifa, en direcció al pied-noir. M’hi vaig llançar, però vaig arribar tard: el Ferrandis ja era de grapes per terra, havia recollit l’automàtica i premia el gallet. La bala se’m va clavar al costat dret. Només vaig sentir el cop, com l’altra vegada. I no el vaig deixar disparar un altre cop. Dos trets li van segar la vida, just en el moment en què ho tenia tot a les mans.

Vaig recollir la bossa i vaig sortir de la sala. Les cames no em responien i vaig creuar el pati fent tentines.

Fugir, aquesta era l’única idea que se m’havia clavat al cervell i que m’empenyia endavant, passadís enllà, porta enllà, jardí enllà, carrer enllà.

Sentia els crits de la minyona eivissenca i els renecs en anglès de la Marlowe. Tant m’era. Vaig arribar a l’escala de ciment que baixava a la platja. Els estiuejants em miraven com si fos un ca rabiós. La pistola i l’expressió dels meus ulls els mantenia allunyats. Vaig arribar al bot de goma, vaig ficar-hi la bossa i vaig arrossegar-lo mar endins.

Una mà em va ajudar. Em vaig girar. Era l’Anna. Sense dir res, amb un posat de decisió, estirava la corda, m’empenyia dins la barca, hi entrava i posava el motor en marxa.

Tenia la camisa xopa de sang. De la meva sang i de la sang del Monsonís. Em vaig prémer el costat amb la mà esquerra. La sang se m’escolava entre els dits.

El bot s’atansava a la Falaguera. L’Anna va aturar el motor, es va posar dreta i va agafar el cap que penjava de popa. Amb habilitat de mariner, va fer una baga, va pujar els esglaons, em va mirar de fit a fit i em va allargar la mà per ajudar-me.

Vaig dubtar un moment. No duraria gaire. Sentia que la vida em fugia per la ferida. Vaig donar-li la mà esquerra i ella em va estirar. Vaig perdre peu. No volia deixar l’arma, però. Em quedava una bala. I encara tenia feina.

Finalment, la noia em va hissar a bord. Després es va ajupir i va engrapar la bossa. Sobretot la bossa. La maleïda bossa.

Vaig quedar estenallat a coberta. El costat em cremava. La ferida de l’esquena se m’havia tornat a obrir i també em feia mal.

La noia, sempre silenciosa, es va ficar a la cabina i va engegar els motors de la llanxa. Va sortir-ne de seguida, va estirar el cap que subjectava l’àncora i va pujar-la a bord. La llanxa es movia. Va tornar corrents a la cabina, va aferrar el volant i va menar l’embarcació cap a la sortida de la cala.

A la platja s’hi havia aplegat una munió de gent que cridava i assenyalava cap a nosaltres. Però anaven fent-se petits i les seves veus ja no m’arribaven.

Em vaig incorporar. Encara podia moure el braç dret. Em vaig treure la camisa. La bala del Ferrandis m’havia fet un forat paorós i la sang brollava a raig fet.

Em vaig tamponar la ferida amb la camisa. Em vaig posar dret. Les joies. Les maleïdes joies. Vaig obrir la bossa. Lluïen sota el sol ponent com un desafiament, com un insult. Una a una, sense aturar-me, les vaig anar llençant per la borda. Feien xap, obrien una mica les ones i es perdien de vista.

Mentre la bossa s’anava buidant, em vaig sentir alliberat, purificat. L’Anna em mirava des de la cabina. Va venir corrents.

—No, Enric, no ho facis.

Em va prendre la darrera joia de les mans. Era una corona d’or, amb maragdes i robins. Em va colpejar amb la joia. A la cara, al pit, al ventre.

—Per què ho has fet, Enric?

Encara em podia moure. Li vaig clavar una empenta, vaig engrapar la pistola i vaig disparar.

—Adéu, Anna!

La noia em va mirar de fit a fit. Amb ràbia. I va caure per la borda, seguint les joies, amb la corona valenciana aferrada a la mà.

La Falaguera navegava a mar obert, sota la llum daurada del sol ponent que resplendia com una joia.

Vaig llençar la pistola, vaig caure de genolls i vaig plorar.

—Adéu, Anna!