SET

La molsa, ara, havia esdevingut blanca. I trontollava lleugerament, amb un bressoleig relaxant que desfeia les volves de cendra i esbandia el fum, tot fent que l’aire fos fresc i respirable.

L’Anna no hi era. El vermell d’abans se l’havia empassada i no me la volia tornar. Malgrat el mal que em feien les costelles, la frescor de l’aire m’alleujava els pulmons. Tenia son, molta son, una son immensa que em feia estremir fins a la punta dels dits dels peus.

Però no podia obrir els ulls. I era una llàstima, perquè m’hauria agradat comprovar si la molsa tornava a ser verda. Sentia el seu tacte agradable als braços.

Una veu castellana, sense cap propietari, va dir al meu costat:

—L’has identificat?

I una altra veu, femenina, també en castellà, va respondre:

—Duu una cartera a la butxaca dels pantalons. Vols que la miri?

—No cal. Quan arribem a Gandia ja farem la inscripció com toca… Són greus, les cremades?

—No. Només té els braços socarrimats. Quan li tregui la màscara el despullaré i l’examinaré a fons. Amb aquests sotracs no hi ha manera.

Vaig obrir els ulls.

La molsa s’havia convertit en l’interior d’una ambulància. Duia una màscara d’oxigen a la cara i una noia jove, amb l’uniforme de la Creu Roja, m’aplicava una pomada als braços. Parlava amb el conductor del vehicle, a través de la finestrella que separava la cabina del conductor del receptacle d’atencions de primera urgència.

Em vaig retirar la màscara i, amb un fil de veu, vaig preguntar a la noia:

—On sóc?

—En una ambulància de la Creu Roja, camí de Gandia… Com se troba?

—Ara bé… I les bosses?

—Són aquí.

—Què ha passat?

—Hi ha hagut un incendi. Els bombers d’Icona l’han trobat desmaiat, prop del foc. Estava mig asfixiat. L’han rescatat i ens han avisat.

—Hi ha més víctimes?

—Que no anava sol?

—Sí, sí… Pensava en altres excursionistes…

—No, que jo sàpiga. Només l’han trobat a vostè.

—Han pogut dominar el foc?

—No, encara no.

No duia el rellotge.

—Quina hora és?

—Les nou… I ara procuri descansar. Aviat arribarem.

Em va tornar a posar la màscara d’oxigen i va continuar aplicant-me l’ungüent als braços.

Pel to de veu, vaig comprendre que no havien regirat les bosses i, per tant, no sabien amb qui se les havien. Però no em podia permetre el luxe que m’ingressessin en un hospital. Havia de tocar el dos a la francesa abans.

Vaig tancar els ulls i vaig inhalar fort l’oxigen. Els pulmons ja no em feien mal i el rodament de cap m’havia passat del tot. Només tenia gana i set. I una mena de satisfacció sorda d’haver sobreviscut, de tenir les joies, encara, de pensar que, a hores d’ara, el Monsonís, el Gomis i el sudaca eren un munt de cendra i que l’Anna navegava en la Falaguera, camí de València.

Em devia condormir, suposo, perquè no em vaig adonar que entràvem a Gandia. Va ser la infermera de la Creu Roja la qui em va despertar.

—Ja arribem. Ara el podrem examinar i veurem com se troba. Haurà d’omplir uns papers i, segurament, la guàrdia civil l’interrogarà per saber com va començar l’incendi…

Vaig fer que sí amb el cap.

La noia se’m va girar d’esquena per arranjar la pomada i el cotó-fluix a la farmaciola de l’ambulància. Vaig aprofitar per treure’m la màscara d’oxigen i per incorporar-me.

Al costat de la llitotxa, hi havia les meves sabatilles i les dues bosses de plàstic. Vaig estirar el braç, vaig agafar una de les bosses i la vaig obrir: ningú no havia tocat les joies. Ni la pistola.

Resignat amb el meu destí, vaig engrapar l’arma i la vaig amartellar. Quedaven quatre bales.

—No et moguis, noia.

Es va moure. Just per girar-se i mirar la pistola. La seva cara va demostrar que havia vist la pistola i que entenia el gest. Li vaig tapar la boca amb la mà, per ofegar el crit que li pujava.

—Estira’t a la llitotxa.

S’hi va estirar. La vaig lligar amb les corretges de seguretat, vaig improvisar una mordassa amb cotó-fluix i unes benes, em vaig calçar les sabatilles, vaig esperar que el vehicle deturés la marxa, vaig obrir les portes i vaig abandonar l’ambulància, sense que el conductor se n’adonés.

Érem just a l’entrada de Gandia. L’ambulància s’havia aturat davant d’un semàfor en vermell. El conductor del cotxe que se li havia aturat al darrere, en veure’m baixar, va fer cara de sorpresa. Tant m’era. Uns minuts després em confonia amb la gernació que prenia la fresca pels carrers de la ciutat.

Socarrimat de cabells, amb la roba espellifada i mascarada, amb els braços untats de pomada i les dues bosses de plàstic al coll, no era estrany que els gandiencs que omplien les voreres em miressin com si fos un extra-terrestre.

Vaig buscar, per tant, carrerons amb poca llum i poc trànsit i vaig caminar enganxat a les parets.

Estava cansat però eufòric. Un cop més, la sort em venia de cara i em calia aprofitaria.

Coneixia poc la ciutat —només hi havia estat una vegada, mesos enrere— i sabia cert que n’havia de fugir com de la pesta. Dintre de pocs minuts, a l’hospital, descobririen la infermera lligada, farien deduccions sobre la meva personalitat i tota la bòfia de la ciutat em buscaria. I no era pas tan gran com per poder-m’hi amagar. De totes maneres, el fet de trepitjar carrers empedrats i veure cases, botigues i gent, era d’allò més agradable després de les dues caminades consecutives per muntanya.

Tenia gana i set, però això, ara, no era important. Em calia sortir de Gandia. Recordava l’estació del tren i una xarxa de vies mortes que servien per a carregar les taronges que sortien de la vila, camí d’Europa. Si podia agafar un tren de mercaderies, d’estranquis, és clar, arribaria a València sa i estalvi, podria buscar un lloc per passar la nit i l’endemà, a les dotze, acudir a la cita del Grau.

La proximitat de la meva fita em provocà un lleu tremolor i una punyida a l’estómac. Havia de ser més prudent i més caut que fins ara. Havia comès molts errors i no podia repetir-los. Vaig pensar en l’Anna. Si era cert el sentiment que em demostrava, la pobra noia a hores d’ara deuria estar patint. Em sabia greu haver-la insultada, quan ens separàvem, amb allò de les joies. De bon grat les hi hauria donades, però havien estat el meu atot, per tal de convèncer el Monsonís que em dugués a veure el Ferrandis i així allunyar els tres homes de la noia. El record dels tres perseguidors em va dur a pensar en l’incendi, en les flames sobtades, l’explosió dels arbres, les volves de cendra i la fumassa espessa que m’ofegava. Què els havia passat? La infermera de la Creu Roja m’havia assegurat que els homes d’Icona no havien trobat ningú més. Havien mort? S’havien pogut salvar?

Si s’havien salvat, s’haurien posat en contacte amb l’amo i ara ja sabrien que els bombers forestals m’havien rescatat del foc. Amb els contactes que tenien, no trigarien gaire a assabentar-se que jo era a Gandia. Per tant, no només havia de fugir de la policia, sinó que havia de fugir, també, dels homes del Ferrandis, molt més perillosos.

Vaig arribar a la via fèrria. Al rellotge de l’estació vaig veure que eren dos quarts i mig d’onze. I, efectivament, hi havia vies mortes amb vagons de càrrega mig desballestats que m’oferien un amagatall segur.

Tan segur va resultar l’amagatall que havia triat, que em vaig adormir com un soc. El cansament, les dues nits de trescar amunt i avall, la nit de l’albada… Tot plegat, suposo, em va fer tancar els ulls i afonar-me en un pou sense fons, ple de malsons i de cares desdibuixades que em cridaven coses incomprensibles.

Em van despertar la gana i la set. Feia quinze hores que no menjava res i que no bevia ni un glop d’aigua. Les cremades del braç em feien mal i sentia una punyida fonda, al ritme de la respiració, al costat esquerre.

Vaig sortir de l’amagatall, amb totes les precaucions. No em calien, però, perquè no hi havia ningú. Suposo que la policia em buscava o bé pels carrers de Gandia, o bé camí de València. La idea del tren havia donat un bon resultat. Però no volia dir blat fins que fos al sac i ben lligat: a Dénia havia cantat victòria abans d’hora.

Vaig tornar a l’amagatall i vaig encendre un cigarret. El fum del tabac, en dejú, em va fer venir una basca. Vaig apagar el cigarret amb precaució —el foc em terroritzava— i vaig resar perquè passés, i s’aturés, un comboi de mercaderies. No volia que el nou dia em trobés a Gandia.

No hi crec gaire, en coses divinals, però el cert és que el meu prec va ser atès. Gairebé una hora després d’haver-me despertat, un tren entrava a l’estació i reduïa la marxa. Sense esperar que s’aturés del tot, no fos cosa que passés de llarg, em vaig penjar de l’estrep d’un vagó, vaig fer lliscar la porta corredora i em vaig entaforar en un recinte fosc i pudent, estibat de caixes.

Vaig arribar a València a les tres. Abans que el comboi entrés a l’estació, vaig saltar del tren. La sort no m’abandonava: no em va veure ningú.

Vaig caminar per les vies fins arribar a l’andana. No hi havia cap vigilant a la vista i vaig poder passar al vestíbul de l’estació, sense més problemes.

Vaig anar de pet als lavabos.

Feien fortor d’orins i de suor i estaven embussats. Però l’aigua de les aixetes dels rentamans era potable i a mi em va semblar el millor whisky d’Escòcia. Un cop apaivagada la set, em vaig mirar al mirall. El meu aspecte era desastrós. Tenia les celles socarrimades i el cabell ple de cendra. El niqui que m’havia comprat a Dénia estava esquinçat davall el braç i en un costat, i duia els braços untats de pomada i de sutge.

Em vaig treure el niqui. Les benes que m’havia posat al pit s’havien afluixat i me les vaig treure. El dolor a les costelles era intens. Em vaig rentar com vaig poder i vaig usar les restes del niqui com a tovallola. A la galta dreta hi tenia un tall, produït pel rebot d’una bala, amb una mica de sang seca. D’una de les bosses de plàstic em vaig treure la camisa d’estiu bruta que m’havia canviat a Dénia i me la vaig posar.

Les cremades dels braços no eren res de l’altre món: la pomada que m’havia posat la infermera de la Creu Roja havia amorosit l’erosió i havia impedit que se m’hi fessin butllofes. En fregar-me els braços, però, per treure’m el sutge, em vaig encetar una de les zones més perjudicades.

Finalment, amb la pinta, em vaig aclarir les celles i els cabells. De nit, i en una ciutat que m’imaginava deserta, a aquelles hores de la matinada, ningú no s’adonaria del meu aspecte. L’endemà, abans d’anar al Grau per trobar la llanxa, em caldria comprar-me més roba.

Un individu va entrar als lavabos. Era un home d’edat mitjana, calb, torrat pel sol, amb uns pantalons blancs i una caçadora de fil oberta. Lluïa un penjoll de fang vidrat al coll i una mena de posat estrany.

Després d’orinar, es va rentar polidament les mans. Al rentamans del meu costat. Em vaig adonar, de seguida, que no parava de mirar-me. De tot d’una vaig pensar que no fos un policia. Però l’olor de perfum que feia i els gestos amanerats em demostraren que no. A no ser que la bòfia, darrerament, llogués homosexuals.

Vaig sortir dels lavabos de l’estació i vaig creuar el vestíbul.

La nit valenciana era càlida, humida, i de l’asfalt del carrer de Xàtiva pujaven bafarades de calor. Em vaig aturar un moment, dubtant d’allò que havia de fer. Les pensions i els hotels m’estaven vedats. I passar-me tota la nit al carrer era perillós. Per sort coneixia la ciutat. Vaig decidir anar al barri del Carme, trobar un bar obert, fer un mos i veure si podia engalipar una garsa de darrera hora que m’oferís llit fins demà al matí.

Una veu, al meu darrere, ben modulada i en castellà, va dir:

—Estàs molt sol.

Em vaig girar. Era el marieta. Podia representar una solució.

—I tu també —li vaig respondre en català.

—Ets català? —va replicar ell, amb accent valencià.

—De Barcelona.

—Jo conec molt bé Barcelona… Hi tinc bons amics. Anem a prendre alguna cosa, en podríem parlar…

—Bé.

Tenia el cotxe aparcat al pàrquing de l’estació. Un Alpine blanc, descapotable, de l’any de la pera.

—On vols anar? —em va dir, un cop em vaig haver instal·lat al seu costat.

—On es pugui menjar alguna cosa. Fa hores que no rosego res.

—Conec un bar que encara estarà obert.

Conduïa com un foll, sense aturar-se quan tenia els semàfors en vermell. O estava molt excitat o era un exemplar perillós. Només em faltaria, ara, que em detinguessin amb un marica per haver-nos saltat un vermell…! No ens van detenir, malgrat tot, i vam arribar a una travessia del carrer de Cavallers, petita i fosca. Vam deixar-hi el descapotable tronat i ens vam entaforar en un catau que lluïa un rètol de neó, amb tots els colors de l’arc de Sant Martí.

Era una veritable cova de loques. La meva presència va provocar un silenci expectant entre les quatre o cinc parelles que feien manetes o es donaven el bec a mitja llum. El cambrer, que també era del ram de l’aigua, va besar el meu acompanyant a les galtes i em va mirar com si fos un semental.

—D’on l’has tret? —li va preguntar.

—De Barcelona.

—No sabia que eixos catalans tingueren un material de tanta qualitat… Com te dius? —em va preguntar.

—Rodolfo Valentino —li vaig contestar.

—Ai, no sigues així…! Què voleu prendre?

—Un whisquiet per a mi… Per al Valentino fes-li alguna cosa de menjar —va encarregar el meu protector.

—Menjar? A estes hores?

Se’n va anar remugant. Vam seure en una de les taules. Les altres parelles ja havien perdut l’interès per nosaltres i retornaven als seus afers.

—No ens hem presentat. Jo em dic Lluís. Sito, per als amics.

—I jo, Rodolfo Valentino…, si és que t’agrada.

—Vols mantenir l’anònim? —va riure amb una rialla esquerdada—. Ací tots som de confiança… I digues, què t’ha dut per València?

—Vaig a Benidorm, però se m’ha acabat el combustible —vaig improvisar.

—Pobret! Sort que m’has trobat! —va tocar-me la camisa i els braços—. I què t’ha passat? Has tingut un accident?

—Uns perdis, que es volien riure de mi i hi ha hagut bufetades!

—Ai, uix!

Va aprofitar el gest que havia encetat per acaronar-me la galta ferida. Em vaig enretirar i es va quedar amb la mà a mig aire, sense saber què fer.

—Primer vull endrapar.

—Sí, sí, xiquet, menja tot quant vulgues… Som amics, no?

Em vaig encongir d’espatlles. No havia fet mai de macarra d’un sarassa, però havia vist l’actuació d’algun especialista al Billy’s i sabia quin pa s’hi donava. M’havia de fer el dur, tot i que em semblava patètic, estava cansat i em feia mal tot el cos.

El cambrer va tornar amb un whisky, un entrepà de pernil, amb el pa sucat amb tomàquet, i una cervesa.

Vaig devorar l’entrepà.

—Pareix que fa una mesada que no menges, Valentino! —em va dir la loca de la barra.

No en vaig fer cas. Vaig beure la cervesa i, un cop acabat el pa amb pernil, vaig encendre el darrer cigarret.

L’aliment m’havia retornat! Però aquell lloc em queia a sobre i necessitava un llit i una dutxa. Així és que vaig mirar de fit a fit el meu protector, vaig intentar una posa seductora i li vaig dir:

—Ens hem de passar tota la nit aquí?

—No t’agrada?

—M’estimaria més una mica d’intimitat.

Es va aixecar d’una revolada. Va pagar les consumacions i em va arrossegar fora del local.

Vivia en un pis nou del passeig de València al Mar. Va tancar el cotxe al pàrquing de l’edifici i es va entestar a pujar-me les bosses de plàstic. Les va engrapar i no volia amollar-les.

—Si vols que siguem amics, deixa-les estar, Sito! —li vaig dir amb to amenaçador. Les va deixar en sec.

Vam pujar amb l’ascensor fins al quart pis.

L’apartament estava muntat amb un cert gust, tot i el recarregament en les cortines i en les galindaines pageses que penjaven de les parets blanques.

Em va fer passar a una saleta encatifada amb ràfia, amb un sofà de coloraines, una cadena d’alta fidelitat, un moble bar, ben proveït de tota mena de licors, un televisor en color i un munt de llibres. A les parets, nus masculins, emmarcats amb fusta blanca.

—Seu, et prepararé alguna cosa per beure.

—Abans m’agradaria dutxar-me. Faig una pudor que tapa els sentits.

Va fer un gest d’aprovació amb el cap i em va indicar el passadís.

—La porta de la dreta.

Vaig agafar les bosses, per precaució i, abans d’entrar al bany, vaig examinar la resta del pis. Ell havia posat música i vaig sentir el dringar d’ampolles, gots i gel.

A part del rebedor i la sala, hi havia un dormitori amb un mirall al sostre i un llit gran com una plaça de toros, una cuineta amb tot d’aparells electrodomèstics i un despatx, amb una taula de dibuix, papers mil·limetrats, plànols a les parets i molts llibres sobre interiorisme.

No hi havia ningú.

Vaig entrar al bany i vaig passar el pestell. Volia una estona de tranquil·litat.

Una hora després, net, fresc, afaitat i amb un batí de tovallola que vaig trobar rere la porta, sempre amb les dues bosses de plàstic a la mà, vaig sortir del bany i vaig tornar a la sala.

Sito m’esperava, impacient. S’havia canviat. Duia un quimono japonès curt, tancat a la cintura i unes sabatilles de judoka.

Havia posat l’Stabat mater de Pergolesi al tocadiscos i xarrupava un whisky amb gel. Al seu davant, en una tauleta baixa, hi havia un got amb els cubets de gel desfets i una ampolla de Johnny Walker, etiqueta negra.

Quan em va sentir, es va incorporar d’un bot.

—Em pensava que no acabaries mai! —em va renyar, amb to dolgut.

—Anava molt brut i he volgut afaitar-me.

Va allargar la mà per tocar-me la galta.

Vaig aprofitar l’avinentesa per posar les coses en clar: vaig treure la pistola de la bossa i la hi vaig ensenyar. Es va quedar blanc com la paret.

—No tinguis por, no et faré res. Només vull dormir una mica. Demà a les onze me n’aniré i no em tornaràs a veure. Digue’m, esperes algú, demà de matí? La dona de fer feines? Un amiguet? Un client?

Va fer que no amb el cap.

—Molt bé. Ara m’acompanyaràs a la cuina i em donaràs un tros de corda… Deus tenir corda, oi, a casa?

Va fer que sí amb el cap.

Vam anar fins a la cuina. Va obrir un armari de sota l’aigüera i em va donar un rotlle de corda de plàstic.

El vaig lligar com una salsitxa. El vaig fer tornar a la saleta, el vaig obligar a estirar-se al sofà i li vaig lligar els peus. Finalment, per evitar que cridés, li vaig posar una mordassa. Ara ja estava llest. M’esperava un llit, després de gairebé quatre nits del lloro. Només tocar el coixí vaig quedar clapat.

Em vaig despertar a les deu. Amb una boca pastosa i un mal insuportable a les costelles. Em vaig fer un cafè amb una cafetera italiana que hi havia a la cuina, i em vaig menjar un tros de pa untat amb mantega i confitura.

El meu protector s’havia adormit, fet un farcell, al sofà de la saleta. Millor, així no m’emprenyaria.

Vaig regirar els armaris. La seva roba em venia una mica justa, però com a mínim era neta. Amb una bena elàstica i una mica d’esparadrap em vaig fer una faixa que em protegís la carcanada adolorida. Em vaig posar uns pantalons vaquers, una camisa de màniga curta i vaig agafar, també, una jaqueta blava impermeable. Unes sabatilles de tennis van completar l’aixovar. Al sostre mort del bany vaig trobar una bossa de cuiro. Vaig posar-hi un parell de mudes de roba interior, dues camises, estris d’afaitar, un raspall de dents, uns quants paquets de tabac i les joies. Unes ulleres de sol van enllestir el furt.

I les claus del descapotable.

A les onze en punt sortia del pàrquing, al volant de l’Alpine, amb la bossa de cuiro al meu costat i la pistola dissimulada entre la camisa i el pantaló. Tenia temps de sobres, però m’estimava més arribar d’hora i apamar el terreny, per tal d’evitar-me sorpreses desagradables.

La roba neta, la gran dormida i la proximitat de la cita —i de l’Anna— m’euforitzaven. Em sentia com un desenfeinat estiuenc que passeja per una ciutat que no li és desconeguda del tot.

Vaig pensar en el pobre homosexual a qui devia bona part de la meva situació actual. L’havia deixat tan ben lligat que difícilment s’escapoliria tot sol de les cordes. Hauria que fer alguna cosa. Quan la llanxa estigués a punt de partir, trucaria a la policia: ells s’encarregarien d’alliberar-lo i a mi tant m’era que m’identifiquessin.

El Grau de València sempre m’ha produït la sensació d’una ciutat diferent, amb els barris més vells i més bruts que no pas la ciutat pròpiament dita. Una mica com els voltants del port de Barcelona: la Barceloneta, el Passeig Marítim, el Poble Sec.

Feia un dia calorós i hi havia molta calitja que esblanqueïa la blavor del cel i esmorteïa el mar.

Vaig deixar el cotxe a l’aparcament, en un lloc autoritzat, amb les claus amagades rere el para-sol de la banda del conductor i la porta oberta.

Amb la bossa de pell penjada de l’espatlla, les ulleres de sol i la jaqueta blava al braç, semblava un mariner d’afició que es traslladés al seu iot.

Hi havia una mica de gent, sobretot estrangers, i alguns tripulants que anaven amunt i avall, ocupats en les seves feines. Ningú no es va fixar en mi.

Demà seríem a Eivissa, mistress Marlowe tindria les joies de la verge i jo els diners promesos. I l’Anna. I un passatge d’avió per anar a algun lloc d’Europa. Viena, per exemple.

Tenia ganes de tornar a veure Viena, de seure’m en una terrassa de bar i prendre’m una cervesa vienesa amb xampany. L’única vegada que havia estat a la capital austríaca, hi havia passat massa precipitadament. Treballava per al Rodergues, aleshores, l’amant de la meva germana, que algú va pelar per un afer de tràfec de divises. No sé ben bé com, vaig pensar en en Romagosa. Quan tornés a Barcelona —si és que el robatori de les joies prescrivia mai— m’agradaria enfrontar-m’hi: els burgesos amb calé que no s’estan de res per conservar-lo sempre m’han fet la guitza.

Però Viena, mistress Marlowe i en Romagosa se’m van esborrar de cop de la meva imaginació.

Perquè, palplantat a l’andana del moll esportiu, com si m’esperés com la fatalitat, hi havia el Monsonís.