ONZE

Vaig córrer uns quants metres més i em vaig amagar entre els pins. Em feien més mal els peus, d’anar descalç per aquell pedregar, que no pas la ferida.

Una humitat calenta em regalimava per l’esquena i jo sabia que era sang.

La meva sort va ser que en Bernat dugués una escopeta de dos canons, que calia recarregar després de dos trets. Això em va permetre amagar-me. Corria en ziga-zaga i no mirava enrere. No valia la pena. Massa sabia què hi tenia, darrere meu.

Va ser la cursa més ràpida de la meva vida.

A poc a poc, vaig sentir una cremor a l’esquena. No la localitzava en cap punt concret de la meva anatomia. Només sentia que s’anava escampant lentament, de l’espatlla a l’espinada, i que em xuclava la força.

Vaig ensopegar amb una arrel que sortia de terra i vaig caure. Va ser com si la caiguda fos definitiva. No em vaig poder aixecar.

La cremor, aleshores, va deixar pas al mal. De primer, com si se m’hagués clavat una estella. Després, més fort. Després, insuportable. Se’m van omplir els ulls de llàgrimes. Tenia els braços insensibles i les cames de goma. Per més que insistia, no aconseguia posar-me dret i continuar corrent. En Bernat em trobaria d’un moment a l’altre i podria disparar a pleret. I allò significava la fi.

Tenia el cap clar, malgrat tot. I se’m va acudir que si aconseguia tornar a la platja i arribar, ni que fos nedant, a la llanxa, l’Anna m’ajudaria. A la Falaguera hi havia les joies. Podríem salpar i deixar el mariner amb un pam de nas. Però era conscient que allò no passava de ser el conte de la lletera… Arribar a la platja, nedar fins a la llanxa? Si no em podia ni aixecar de terra…! Vaig somriure com un foll.

M’havia d’aixecar. Ho havia de fer, si no per mi, com a mínim per l’Anna. Per l’Anna i per dignitat. No havia arribat fins aquell punt per deixar-me vèncer així com així. Vaig prémer les dents i em vaig incorporar. Em quedava una guspira de força i el dolor de l’esquena era suportable. Molt més si pensava que, en algun lloc d’aquella rambla coberta de llentiscles i pins hi havia una escopeta a punt per estossinar-me.

Em vaig aixecar i vaig fer unes passes. Trontollava com un borratxo, però un cop acostumat a caminar de bell nou, la cosa no era tan difícil. Em vaig esquitllar cap al pendís de l’esquerra. Hi havia roques i un enteixinat de mates que em permetrien d’avançar d’amagat. Vaig ensopegar un cop més i vaig anar per terra. Era igual. Ara sabia que em podia aixecar i tornar a caminar. Un cop, dos i tants com fes falta. La veritat és que en van fer falta molts. Cada cop em costava més incorporar-me. A més del dolor de la ferida, a més de la fluixesa de les cames, hi havia la por. L’absoluta certesa que rere aquell penyal, aquell pi o aquella mata, sorgiria l’eivissenc amb l’escopeta a punt.

El veia repetit mil vegades, en el microcosmos salvatge que em voltava, en les ombres i en les clapes de sol, en les pedres i en les fulles punxegudes de les mates. Si n’hagués sabut, hauria resat. Però l’únic rés que coneixia era la voluntat de continuar endavant, malgrat la ferida, l’anar descalç i la por.

Vaig començar a enfilar-me entre les penyes, vinclat, amatent a no fer soroll, espantat pel refrec dels meus peus damunt la roca.

Cada minut que passava em naixia un bri d’esperança. Què feia, en Bernat? Em donava per mort i tornava a la llanxa? No sentia el motor del bot de goma, només la remor de les onades. M’esperava a la platja, convençut que tard o d’hora hi aniria a petar? Em buscava rambla amunt, cap a l’interior de l’illa?

Vaig intentar pensar amb el seu cap. Havia quedat cec, durant uns moments, per la sorra que li havia llançat als ulls. De pur reflex, havia disparat el primer tret, però el cop de les meves sabatilles de tennis havia desviat l’arma. Amb els ulls plorosos, m’havia vist córrer cap als pins i, sense fer punteria, m’havia engegat el segon tret. Jo havia continuat corrent i m’havia esquitllat entre els pins. Era lògic suposar que en Bernat pensava que no m’havia tocat. Per tant, no havia abandonat la recerca. S’havia aturat un moment per tornar a carregar l’escopeta. Menys d’un minut, però. El temps de fer lliscar els dos cartutxos per l’ànima dels canons bessons. I, després, hauria avançat lentament. Si no em sabia ferit, prendria precaucions. Jo podia estar camuflat rere qualsevol matoll i saltar-li al coll, sense donar-li temps a disparar. Per això es retardava.

Vaig continuar enfilant-me, pendís amunt. Quan arribés al cim de l’espadat dominaria la rambla i podria veure’l. Si és que hi arribava. Un tel vermell em cobria els ulls i panteixava com un animal ferit. Que és el que era.

Vaig seure un moment, protegit per una mata, per tal de recuperar l’alè. El cap em donava voltes. Sabia que aviat perdria els sentits. Abans, però, em calia arribar al cim de l’espadat. Un darrer esforç. Moure la cama, fer força amb els braços, vinclar el genoll dret, pitjar amb el peu esquerre. La suor em brollava a raig fet. Tenia l’esquena paralitzada. Van rodolar unes pedres i em va semblar que era un terratrèmol que em descobriria inevitablement. Vaig romandre quiet, a l’aguait, sense gosar moure una parpella. No va passar res. Vaig prosseguir l’ascensió. Ara ja no anava vinclat, simplement m’arrossegava com un cuc.

Un metre més. Només un metre. Fins aquella mata. Després, uns quants centímetres, només un pam, fins aquell matoll de llentiscle. Una mica més, només una mica…

Vaig coronar l’espadat.

Encastat a terra, intentant protegir-me rere el fonoll i les caramuixes, atalaiava la costa. Davant meu, enmig de la cala, la Falaguera em feia la rateta i em cridava. La rambla es perdia en un envitricoll de comes. A l’esquerra, cap al Cap Ventós, el puig de la Miranda. A la dreta, cap el cap des Falcó, Es Penyal Blanc. A sota, l’escopeta maligna de l’eivissenc.

Els ulls se’m tancaven. Sentia un brunzir constant, com d’eixam, que anava creixent al ritme de les ones que morien a frec del bot de goma. A la platja de la cala no hi havia ningú. Vaig sentir el desig de posar-me dret —si hagués pogut!— i cridar el Bernat que pugés, que el joc s’havia acabat. Però no tenia forces ni per fer això.

Vaig tancar els ulls i vaig perdre el sentit.

Havia perdut la noció del temps. Em desvetllava un moment, potser a causa del mal que sentia a l’esquena, obria els ulls, mirava el mar, mirava la rambla i tornava a perdre el sentit. En el pou negre on queia cada cop que em desmaiava, sentia el rum-rum de la sang que em brollava de la ferida. Em dessagnaria com un porc. La idea de la mort per escolament em revifava. I tornava la sarabanda: obrir els ulls, mirar la mar, mirar la rambla, el zumzeig de la sang i de retorn al pou negre.

El sol s’havia aturat com la llanxa. Només les ones es movien amb tota la parsimònia del món.

Vaig decidir que no podia continuar d’aquella manera i em vaig incorporar. Tant me feia que l’eivissenc em veiés. En el fons, suposo, era el que cercava: acabar d’un cop. Que em veiés, que pugés i que em disparés a cremadent.

L’espadat era tallat a pic, i a la ratlla de la mar hi havia uns esculls vorejats d’escuma. No hi havia manera de baixar-hi. Ni tampoc tenia la força per a fer-ho.

Si volia tornar a la platja, havia de desfer el camí que havia fet suara. De genolls, agafant-me a les mates de fonoll marí que arrelaven entre les escletxes de la pedra, vaig començar a baixar. Unes pedres es van esllavissar, però no en vaig fer cas. L’important era arribar a la platja, ficar-me a l’aigua i nedar fins a la llanxa. L’Anna m’esperava i m’ajudaria.

Vaig perdre l’equilibri i vaig rodolar uns quants metres. Un matoll de fulles punxegudes em va aturar. Em vaig tornar a incorporar. No volia perdre el sentit una altra vegada. Em calia arribar a baix, a l’inici.

El cos ja no em responia. No tenia ni l’espurna de força que m’havia empès fins al cim de l’espadat. Em vaig estirar per tal de descansar i recuperar l’alè.

I aleshores el vaig veure. Amb posat de caçador a l’aguait del conill que se li esmuny. S’enfilava lleuger, amb l’escopeta ridículament curta engrapada amb força. Vaig distingir la suor que li xopava el front, les aixelles i el pit i la ganyota que feia. Venia de dret cap on jo era. No m’havia vist, encara, però no trigaria gaire. Uns quants metres més i em descobriria inerme, desesmat, a punt de tancar els ànecs.

Si hagués tingut la pistola…, però no m’hauria quedat força ni per a prémer el gallet. Vaig tancar els ulls i vaig pensar en l’Anna. Què faria, quan en Bernat tornés? Es creuria que el mariner m’havia abandonat a l’illa? O s’imaginaria l’escena…? Potser havia sentit els trets, de la llanxa estant.

Els detalls del rostre del Bernat, de la tensió dels braços que sostenien l’arma, dels seus moviments cauts, de les pauses que feia per mirar al seu voltant, se’m feien dolorosament propers.

El Moro tenia raó. Les joies estaven maleïdes.

Com una aparició, una mica més avall, sigil·losa, avançava l’Anna. Sabia que no podia ser, que era una al·lucinació. L’Anna amb cara d’Anna, amb cos d’Anna, amb el biquini que duia a la llanxa, amb un estri estrany a les mans. Els cabells rossos li queien damunt la cara i ella movia el cap per fer-los enrere.

Era a pocs metres del mariner i a vint-i-cinc o trenta d’on era jo. Aquella al·lucinació significava que estava acabat, que ja m’havia escolat del tot i que en Bernat mataria un cadàver. La idea em va fer gràcia: matar un mort!

Em vaig incorporar sobre el colze i vaig cridar:

—Anna!

No vaig reconèixer la meva veu. Era un rogall esquerdat que va rodolar pel pendís, va rebotre contra les penyes i va caure fins a l’arena de la cala.

Tots dos van alçar el cap. I el Bernat va encarar-se l’arma. L’al·lucinació de l’Anna va alçar l’estri que duia a les mans, es va sentir un espetec i un xiulet. D’aquella mena de tub que duia va sorgir un arpó, lligat per un fil que va recórrer els pocs metres que els separaven i va clavar-se a l’esquena de l’eivissenc.

Abans de perdre un cop més els sentit, vaig veure l’estupor que es reflectia a la seva cara. Era la sorpresa de mirar la mort de fit a fit.

El cap em colpejava contra els còdols, les soques i les mates de llentiscle. No em sentia l’esquena però el dolor vell de les costelles em tornava i m’obligava a obrir els ulls.

L’Anna m’arrossegava pendís avall. Vaig intentar incorporar-me per fer-li més fàcil l’operació, però em va ser totalment impossible. Un cop més, el pou negre i vellutat em va acollir, amorós.

Una eternitat o un segon després, el temps ara ja no tenia cap mena d’importància, vam arribar a la fondalada de la rambla. Vaig retornar-me quan l’Anna, ajupida al meu costat, em treia la camisa per examinar-me les ferides de l’esquena. La noia plorava contingudament, com si no se n’adonés. Les seves mans eren expertes; tot i que duia la camisa enganxada a les ferides, quan me la va esquinçar per treure-me-la, no em va fer gens de mal. Es va adonar que obria els ulls i em va somriure, entre les llàgrimes.

—Ja s’ha acabat, Enric… Tranquil·litza’t.

—És greu?

—Tens uns quants perdigons. Has perdut molta sang.

—I en Bernat?

Va sanglotar.

—Mort.

—No el podem deixar així, el trobarien i ens buscarien…

—Ja ho havia pensat, però primer haig de curar-te.

Amb les restes de la camisa va improvisar unes benes i uns tampons per tal d’evitar la sagnia.

Em sentia una mica millor, com si la certesa que l’Anna s’ocupava de tot em calmés la cremor i en retornés a la vida.

—Ajuda’m a incorporar-me, Anna… Em sembla que podré caminar fins al bot.

Vaig fracassar en les dues primeres temptatives. A la tercera, això no obstant, ho vaig aconseguir. Recolzat en l’Anna, mossegant-me els llavis per a no cridar i a frec de perdre els sentits a cada passa, vaig aconseguir arribar a la platja. L’Anna em féu estirar a la barca de goma, va avarar-la, s’hi va enfilar i va engegar el motoret.

L’aire de mar i la perspectiva d’un llit, d’una mica de conyac i d’un cigarret em van ajudar a enfilar-me per l’escala de popa.

A coberta, però, vaig perdre el sentit un cop més. Quan em vaig retornar, estava nu, estirat en la llitera de la cabina de bocaterrosa i l’Anna m’aplicava alguna cosa refrescant a l’esquena.

—Anna…

—Et fa mal?

—Ara no.

—Necessites un metge. T’han d’injectar sèrum i cal extreure’t els perdigons.

—Dóna’m una mica de conyac i un cigarret. Ara em trobo bé.

Va obrir un armariet, va agafar una ampolla de licor, en va abocar una mica en un tassó de porcellana, amb el nom de la llanxa gravat, i me’l va atansar.

L’alcohol em va cremar per dintre. La seva escalfor em va tornar la sensibilitat a l’esquena. Em feia molt de mal. Devia fer una ganyota de dolor, perquè la noia es va esverar.

—Miraré de fer funcionar la llanxa i tornarem al port de Cabrera… Suposo que el destacament militar deu tenir un metge…

—No, Anna. Abans tenim una feina urgent. Deixa’m reposar una mica.

Va encendre un cigarret i me’l va posar als llavis. Tenia el filtre humit. Amb una sensació d’haver viscut ja l’escena, en sentir la humitat del filtre, em vaig estremir.

—Fes una mica de cafè, Anna, i dóna’m més conyac… Després tornarem a terra.

—Per què?

—Hem d’enterrar el cos de l’eivissenc…

S’hi va oposar amb tota la seva força. Però estava decidit a estalviar-li una acusació d’homicidi. Tard o d’hora trobarien el mariner, l’identificarien i cercarien la llanxa. Amb les ferides dels perdigons ben tamponades, desinfectades i embenades, em podia moure amb una certa llibertat. M’havia pres uns quants calmants i un anti-inflamatori. Vam buscar eines a la llanxa i vam trobar una mena d’aixada i una pala. Ho vam carregar al bot i vam tornar a la platja de la cala.

L’ascensió fins al replà de l’espadat on hi havia el cos d’en Bernat em va deixar fatigat i sense alè. Enterrar-lo en aquell roquissar era impossible. Calia baixar-lo fins a la rambla i cavar en la terra sorrenca on arrelaven els pins. Si pujar m’havia costat déu i ajuda, baixar amb el pes mort de l’eivissenc encara em va ser més difícil. Ens vam haver d’aturar un munt de vegades i em vaig acabar el conyac de l’ampolla que, en previsió, havia dut.

Quan vam arribar a la fondalada, no tenia forces per manejar l’aixada. Se’n va haver d’ocupar l’Anna. Una hora després, només havia esgratinyat la superfície de la rambla. Tot i la paralització que sentia a l’esquena, vaig agafar l’aixada i vaig començar a cavar amb un fosc determini. Volia esborrar la ganyota de sorpresa que s’havia congelat a la cara del mariner. Cada cop d’aixada era un renec i una purificació alhora. Com si em purifiqués i allunyés, així, la maledicció de les joies. L’Anna enretirava la terra, les pedres i l’arena del forat que anava cavant. La ferida se m’havia tornat a obrir i sentia les benes xopes de sang. Però no em podia aturar. Odiava aquella terra, odiava cada bri d’herba, cada arrel que se m’entortolligava a l’eina, cada gota de suor que em regalimava pel front, pel coll, pel pit.

L’Anna em va fer un gest perquè m’aturés, però no li’n vaig fer cas. Volia arribar al fons de l’illa i extreure’n el dimoni… Vaig cavar fins que vaig caure de genolls, retut. Aleshores l’Anna em va obligar a estirar-me de bocons i em va fer recolzar el cap a la seva falda. Tornava a plorar.

—No ploris, Anna… Ara ja s’ha acabat tot.

—No ho volia fer, Enric… Però eres tu o ell i no he tingut temps de pensar-m’hi.

—Ell m’hauria matat, sense cap remordiment.

—Jo no sabia que estaves ferit… Et buscava per ajudar-te i quan t’he vist, ple de sang, sense ni poder-te moure i…, ell…, amb l’escopeta a la cara, no he sabut què em feia…

Em vaig aixecar d’una revolada. No podíem continuar allí, desesperant-nos, davant la presència maleïda del cos de l’eivissenc. El vaig engrapar per la camisa, li vaig arrabassar l’arpó que encara duia clavat a l’esquena i el vaig fer rodolar a l’interior de la fossa. Vaig netejar l’arpó amb un drap i el vaig tirar, al costat del cadàver. Després vaig agafar la pala i, amb les restes de la força que m’havia mantingut dret, vaig començar a tirar-hi terra al damunt.

L’Anna em mirava amb ulls de boja. Li vaig fer un gest, per tal que m’ajudés. Es va agenollar a la vora del sot i amb les mans nues va començar a empènyer la sorra, els còdols i la terra.

Vam trigar dues hores a cobrir el forat.

—On és l’escopeta submarina? —li vaig preguntar.

—Allí dalt.

—Vés-la a buscar. No podem deixar cap prova.

Va pujar pendís amunt. L’esquena em feia molt de mal i tot jo cremava de febre. Em vaig repenjar en un pi i vaig fumar un cigarret. Al cap d’una bona estona, la noia va aparèixer amb l’escopeta submarina.

—Anem.

Però ja no em podia moure. Havia exhaurit la meva voluntat. Em vaig penjar del coll de la noia i vam tornar al bot de goma.

El sol davallava rere la tossa del puig de la Miranda. Em vaig estirar al fons de la barca i vaig deixar que l’Anna l’avarés, posés en marxa el motor i menés l’embarcació fins a la llanxa. Amb prou feines vaig poder pujar els quatre esglaons de l’escala.

Ara podia descansar.

Tenia molta febre. Em sentia immers en un núvol de cotó-fluix que m’embolcallava i apaivagava la llum i el moviment. Tot i que em sabia acabat, m’omplia una exaltació estranya, com si ja hagués arribat a Eivissa, com si ja hagués lliurat la bossa de cuiro a la Marlowe i com si el Ferrandis no existís. No volia pensar que érem enmig de la mar, en una llanxa que no sabíem fer funcionar i que la mort s’havia instal·lat al meu costat, esperant la seva oportunitat per arrossegar-me.

L’Anna no es movia de la meva vora. Em donava medicaments de la farmaciola de l’embarcació, m’obligava a beure aigua i em posava tovalloles humides al front.

M’hi sentia bé, en aquell cambrot, sense moure’m, estirat al llit, en una mena d’endormiscament desproveït de voluntat.

Em va desvetllar el motor de la llanxa. Era una remor llunyana però persistent que feia estremir el cambrot, el llit i la ferida, que s’acoblava a les punxades que sentia a l’esquena i que ritmava els meus pensaments.

—Anna…!

Va trigar molta estona a entrar al cambrot.

—Com estàs?

—Tinc molta febre… Què fas?

—Necessites un metge, Enric. He posat en marxa els motors i miraré d’arribar a terra.

Arribar a terra… No, no en tenia cap ganes. Em trobava a gust i no volia canviar res de la meva situació actual.

Vaig passar molta estona condormit. Quan despertava, tot i la febre, sentia el renou del motor i sabia que l’Anna intentava dur-me a terra, a algun lloc que hi hagués un metge que curés la ferida que ara ja no sentia.

En Bernat coneixia el Ferrandis. Suposo que quan la Marlowe li va encarregar que em recollís a Dénia, el va telefonar i li va dir quines instruccions li havien donat. Per això el Monsonís, el Gomis i el sudaca m’esperaven. Després, quan va recollir l’Anna i la noia li va dir que hi havia una nova cita per a l’endemà, al port esportiu del Grau de València, en Bernat devia trucar altre cop al Ferrandis. Per això sabien, també, la segona cita.

Finalment, el Ferrandis li havia encarregat a ell mateix que recuperés les joies, després d’embarcar-me als Columbrets. Era una explicació lògica. L’única explicació lògica. La que exculpava plenament l’Anna. No tenia dret a sospitar d’ella. M’havia volgut robar les joies, a la carretera de Monòver a Villena, però després havia jugat net. Més net del que calia. Perquè podia haver-me abandonat quan jo li ho vaig dir.

Necessitava veure-la i demanar-li perdó. Volia dir-li que jo també l’estimava i que si sortia d’aquell atzucac aniríem junts a Viena i ja no hi haurien més pinxos del Ferrandis, ni mariners eivissencs, ni policies que ens empaitessin. Li volia dir que li faria oblidar aquell malson que havíem viscut plegats.

Amb la urgència de parlar amb ella, em vaig incorporar i vaig sortir del cambrot. L’Anna era a la cabina del pilot i agafava ben fort el volant de la llanxa. Davant nostre, a dos o tres quilòmetres, hi havia una costa, una entrada de mar i un poble. No em va sentir arribar. Els seus ulls fitaven l’entrada del port com si volgués atreure’l, escurçar la distància que encara ens separava.

—Anna…!

Es va girar amb un esglai.

—Enric…! Per què t’has aixecat? Què et passa?

—Anna…, volia demanar-te perdó…, i dir-te que…, que jo…, també t’estimo…

Vaig perdre el coneixement.

El metge era vell, tenia els cabells esblanqueïts i li tremolava el llavi jussà. Vaig comprendre de seguida que era el metge per la concentració amb què em mirava l’esquena.

—Hi ha perill d’infecció. I, a més, haurem d’avisar la policia…

—Primer curi’l, doctor, i després ja anirem a parlar amb la policia.

—Li faré mal… —em va dir, en veure’m conscient.

—És igual, doctor. No ve d’una mica.

Me’n va fer de valent. Tant, que vaig cridar i em vaig desmaiar.

Quan em vaig retornar, m’havia posat sèrum amb una ampolla de gota a gota que penjava d’una de les lleixes del cambrot i estava a punt de posar-me una injecció al braç.

—Això el farà dormir…

Amb el líquid que m’entrava a la vena, va entrar-me una gran pau i una somnolència que no era provocada per la febre. Vaig somriure i li vaig dir:

—Gràcies, doctor.

Però les paraules se’m van enganxar al paladar i ja no vaig poder pronunciar-les. M’havia quedat adormit.

Era conscient que dormia profundament. No temia l’arribada dels guàrdies civils, ni que em detinguessin, ni que el meu viatge s’acabés en aquell port mallorquí. Tant m’era tot. Finalment, podia descansar, sense la pesantor de la febre, sense el mal a l’esquena, sense el desvarieig constant de les darreres hores.

Em vaig despertar molt feble però amb una sensació de net i de descansat que em va fer pensar que tenia una possibilitat de sortir-me’n. Se sentia el motor de la llanxa.

—Anna! —vaig cridar.

La noia va aparèixer a la llinda del cambrot.

—Com estàs, Enric?

—Tinc gana.

—No m’estranya. Has dormit quaranta-vuit hores seguides.

—I el metge? Com és que no han vingut els civils?

—No et preocupis, ja està tot arreglat… L’he convençut que no avisi la policia.

—On som?

—Enmig de la mar.

—Naveguem?

—Camí d’Eivissa.

Camí d’Eivissa… Finalment.