NOU

La Júlia, la meva germana morta de feia deu anys, va somriure i em va parlar. El glopeig de les ones no em va deixar entendre les seves paraules, però pel somrís i pel gest vaig comprendre que volia tranquil·litzar-me. Vaig dir-li que no podia estar tranquil fins que em lliurés d’aquell embalum que duia penjat al coll i que pesava un quintà, que m’impedia qualsevol mena de moviment i que amb el bressoleig de les onades se’m clavava al costellam, per la banda esquerra i em dificultava la respiració.

Vaig mirar al meu voltant. La mar era estranyament vermella, molt fluïda i hi arrelaven uns arbres que, de tant en tant, silenciosament, explotaven com els coets de la nit de l’albada. De l’aigua rogenca pujava una calitja sangonosa que em llepava els braços i la cara.

La Júlia, la meva germana morta de feia deu anys, anava pintada d’ulls, amb els llavis moradencs i dues taques esblaimades a les galtes. I el seu rostre es transformava lentament i esdevenia la cara, d’antuvi excitada i després esporuguida, del Sito. D’entre la roba flàccida li brollava un fal·lus erecte que em mostrava amb satisfacció. Jo volia girar-me d’esquena i perdre-la de vista, però per més esforços que feia, no ho aconseguia. La bossa de cuiro, que pesava un quintà, m’ho impedia.

El fal·lus de la meva germana morta, amb cara d’homosexual valencià, se m’atansava inexorablement i em provocava basques fins a fer-me perbocar. El vòmit m’omplia el pit d’un suc esgrogueït i pudent.

De sobte, el fal·lus esclatava com un globus o com una bomba i l’expansió em tirava a terra. Queia damunt la barca, plena de xarxes enllardufades d’escates de peix. L’embalum que duia penjat al coll m’ofegava. No podia respirar, se’m rebentaven els pulmons…

Unes mans fresques i delicades m’acaronaven el front, com si volguessin esbandir-me el sofriment. Jo volia demanar al propietari de les mans que em tragués la bossa de cuiro del damunt, però no recordava les paraules. Vaig fer un gest de desesperació i les mans em van entendre: van retirar la bossa de cuiro del meu damunt i la van llançar a l’aigua. Jo em vaig posar dret i vaig mirar la mar: la bossa s’enfonsava i aviat no la vaig veure més. Aleshores em vaig girar cap a les mans: eren les de l’Anna, que somreia, provocativa. Anava totalment nua i el cos li resplendia amb un to rogenc, com la mar que ens gronxava.

Se’m va acostar fins que els seus pits van tocar la meva carnada adolorida. Les seves mans van engrapar el meu sexe i se’l van fregar pel ventre. La vaig abraçar. Tenia la pell freda i llefiscosa i em va fer fàstic. Vaig perdre l’erecció i quan la noia se n’adonà m’apartà d’una empenta i començà a colpejar-me amb els punys.

Em picava al ventre, a l’estómac i al pit, amb una força que no li preveia, i els seus cops em feien mal, molt de mal, com si em clavessin ganivets als llocs on em tocaven. I no podia defensar-me perquè els braços se m’havien entortolligat a les xarxes i estava indefens.

Lentament, els cops esdevingueren carícies. I novament se’m va refregar i em va provocar una erecció. Aleshores es va agenollar, va agafar el meu sexe amb les mans i va començar a llepar-lo. De tant en tant, em mirava i somreia. I cada cop, la seva cara s’anava transformant. De primer va ser el cabell. Després els ulls i després la boca. No era l’Anna la que em masturbava amb la boca, sinó el Ferrandis.

Vaig fer un crit.

I em vaig despertar.

Havia caigut de la llitotxa del balou i jeia sobre les xarxes pudentes. Em vaig incorporar com vaig poder, vaig sortir de la cabina i vaig veure que, a l’horitzó, s’estenia una lleu ditada de llum. Em vaig rentar la cara amb aigua de mar i vaig seure a la borda del llagut. No recordava el malson, però m’havia quedat una sensació molt desagradable, com una mena de neguit.

Vaig encendre un cigarret i em vaig disposar a esperar el patró.

El Vicent, el pescador que m’havia ofert el llagut per passar-hi la nit, va arribar amb la claror. L’acompanyava un marrec de sis o set anys, el Vicentet, el seu fill.

Ens vam saludar cordialment i vam anar al pòsit, a fer un cafè amb aiguardent.

—I quina mena d’investigació voleu fer, als Columbrets? —em va preguntar.

Vaig recordar alguna cosa que havia llegit i li ho vaig amollar pel broc gros.

—Els escorpins de l’illa Grossa són més clars i més grossos que els de la península. Voldria examinar-los.

—Ja us els regale tots! Mal bestiar, aquest…

Vaig fer que sí amb el cap i vaig pagar la consumació.

Mentre ens preparàvem per salpar, vam convenir el preu. El Vicent em va dir que, com que feia cara de tenir pocs possibles, amb dues mil pessetes n’hi hauria prou.

—Quan voldreu que us vingui a cercar?

—No us heu de molestar… Uns amics meus pensen atracar-hi demà… Tenen una llanxa i em duran de retorn…

—I si no vinguessin? Hi haurà mala mar, demà.

—En ple mes d’agost?

—Cada any, pels volts de la Mare de Déu, tenim temporal. I dels grossos, no us penseu…

—Bé, vós hi soleu pescar per aquells paratges, oi?

—Sí, cada dia hi vaig a parar les xarxes…

—Doncs si els meus amics no vinguessin, ja us faria senyal i em podríeu recollir…

—D’acord.

I ja no vam parlar més. Era home de poques paraules, com la majoria de la gent de mar.

Els Columbrets estan situats a uns seixanta quilòmetres al sud-sud-est de Castelló. És a dir, a trenta i tantes milles. El llagut, la Verge Blanca, no devia fer més enllà de vuit nusos. Vaig comptar, doncs, que trigaríem unes quatre hores. Eren dos quarts de set del matí, per tant, si l’aritmètica no em fallava, arribaríem a l’illa Grossa a dos o tres quarts d’onze.

El Vicentet, renegrit i brut com son pare, va estendre un tendal, subjectat a la verga, i allí em vaig instal·lar. De moment no feia gens de calor. L’oratge d’eixida de sol rentava l’aire i esbandia la mica de calitja que s’havia format. La costa, empetitida a pas de cargol, es veia nítida, com si fos una joguina. La mar, de moment, era plana com un mirall, amb tota una tonalitat de blaus, verds, grisos i negres.

El rum-rum del motor, el glopeig de l’aigua i la fresca de la matinada em van condormir. No m’havia trobat tan bé de feia dies. D’ençà de la conversa amb mistress Marlowe.

Havia conegut mistress Deborah Marlowe la setmana següent de la meva arribada al xalet de Santa Pola, per recomanació de’n Romagosa, que volia allunyar-me de Barcelona una temporada per una qüestió de ganivetades que s’havien produït a Billy’s. L’americana —una rossa que fregava la cinquantena però que es conservava prou bé— era la vídua d’un amic del Ferrandis. Millor dit, d’un soci seu que havia mort, feia un parell d’anys, a Nova York, fregit a trets, quan sortia del seu cotxe a la Madison Avenue.

La dama, perseguida pels enemics del marit i farta d’enfrontar-se al fiscal general dels Estats Units, s’havia traslladat a Eivissa. Hi passava tot l’any, en una mena de palau a Portmany, amb un exèrcit de criats i una llanxa ràpida, la Falaguera, que era el mitjà de traslladar-se a Santa Pola, on solia emborratxar-se amb l’amo.

En la meva condició de xofer i guarda-espatlles del pied-noir, més d’un cop els havia dut a Alacant, a Benidorm, a Altea o a altres llocs de la costa.

A finals de juny, en un dels viatges de l’americana a Santa Pola, després d’una nit de córrer tots els night-clubs de la costa, els vaig haver d’allitar tots dos. Havien agafat un piano d’aquí no em moc. L’ofici d’infermer no m’esqueia, però tothom dormia, al xalet, i algú s’havia d’ocupar de la parella.

Vaig deixar l’americana al hall i vaig pujar l’amo a la seva cambra. L’home remugava obscenitats i, quan li treia les sabates, va vomitar. Fastiguejat, el vaig deixar damunt del llit i me’n vaig anar.

Mistress Marlowe s’aguantava una mica, encara. La vaig pujar, agafada pel braç, per tal que no ensopegués, a la seva cambra. La volia deixar sobre el llit, però ella em va demanar, amb veu pastosa, que li ajudés a treure’s el vestit.

No m’ha agradat mai barrejar el negoci amb el plaer i, per una vegada, vaig trencar la meva regla d’or. Quan intentava desfer-li els gafets dels sostenidors, la dona se m’aferrà com una llagosta. I vaig perdre el cap.

Tenia el cos modelat pel massatgista i la dieta, la pell suau de cosmètica, i una experiència de barjaula.

D’ençà d’aquella nit fatídica, cada cop que apareixia la ianqui, el patró em feia morros. No és que li importés gaire que em fiqués al llit amb ella, però penso que no li feia cap gràcia que un pinxo a sou es prengués aquelles llibertats. Al principi va ser com una malaltia: quan no hi era, somiava amb ella. Em trobava desitjant-la, esperant la seva arribada. Quan hi era, semblava com si m’hagués begut l’enteniment.

Ens passàvem la major part del dia al llit i, per treure-me’n, el Ferrandis se les veia de tots colors.

A finals de juny, després de tres o quatre vingudes sobtades, una nit, la Marlowe i el Ferrandis van tenir una enganxada. Els crits se sentien per tota la casa i, de resultes, l’americana va tocar pirandó sense ni dir-me adéu.

Una setmana i mitja després, em va telefonar. Era a Alacant i volia parlar amb mi. Vaig deixar plantat l’amo i me n’hi vaig anar com un gosset.

D’ençà d’aleshores no havia pogut descansar com ara.

A mida que el sol s’enfilava pel cel, el ventijol s’encalmava i la calor es feia intensa.

El Vicentet, de tant en tant, em duia un càntir que hi havia al balou i em feia beure. Son pare, sense amollar la barra, comentava:

—A mar s’ha de beure sovint, que si no un s’asseca i hi ha pena de la vida…

A les deu, el pescador va aturar el motor, va preparar una mica d’esquer i va llançar l’ham. El seu fill, al balou, ja havia escalfat una mica d’oli en un fogonet de butà i, ben aviat, s’hi fregien uns quants pagells. Aleshores el Vicent va llescar pa, va obrir una carmanyola amb amanit i va donar-me un plat d’alumini i una forquilla.

Vam menjar el peix, l’amanit, i vam beure aigua del càntir.

Vaig oferir-li tabac, vam encendre els cigarrets amb el seu peladits i vam reemprendre la marxa.

Al lluny hom podia distingir, ja, la tossa de les illes.

Una taca fosca damunt les coloraines de la mar.

Vaig desembarcar en una platja de còdols, a la banda nord-est. El pescador havia ancorat a la roda i per tal d’arribar a terra, em vaig haver de treure la roba, posar-la a la bossa de cuiro i ficar-me a mar.

Des de la platja, vaig fer adéu amb la mà. Pare i fill em respongueren i, després de desancorar, se n’anaren a la pesca, amb el seu pas majestuós de cargol marí.

Vaig buscar una roca gran, m’hi vaig arredossar i em vaig estirar per prendre una mica el sol i eixugar-me. Eren les onze i el sol picava, ja, de valent.

Em vaig sentir com l’únic home del món, nàufrag d’aneu a saber quina aventura, empès per les ones a aquell tros de roca enmig de la mar. Un munt de records, de falsos records apresos dels llibres, em ballaven pel cap.

Aquí no hi havia ni bòfia, ni els homes del Ferrandis. La roca, la mar i jo ens bastàvem per a tota l’eternitat. Per primer cop, d’ençà de la nit d’albada d’Elx, no tenia por. Em vaig treure la bena que em faixava el pit i em vaig adonar que, malgrat la nit desagradable que havia passat al balou de la Verge Blanca, les costelles ja no em feien mal. El viatge havia estat relaxant i la seguretat de trobar-me estalvi dels meus enemics em produïa una gran eufòria. Havia viscut un somni. Tots aquells dies, amunt i avall, sense ni un moment per a reflexionar, empaitat, colpejat, bandejat, com un animal salvatge, amb l’instint de supervivència a la punta dels dits, amb els nervis en tensió i amb la por que em rosegava els dintres, s’havien esborrat. Només un núvol lleu cobria l’horitzó, com una metzina que volgués foragitar-me del paradís de la benaurança: la sospita que m’havien venut em corcava l’inconscient i em feia sentir un pessigolleig de ràbia entaforat molt endins i que no gosava sortir i plantejar-me de bo de bo el problema.

Em vaig banyar nu, un cop més, per veure si les ones esfilagarsaven el núvol de la sospita.

No ho van aconseguir, però.

Vaig estirar-me a la pedra i vaig tancar els ulls. El cos bru de l’Anna. En aquella llarga fugida junts no l’havia tocada. O millor dit, quan era a punt de fer-ho, el Mike i el Moro ens van interrompre. Només un «t’estimo» apressat i metàl·lic, ahir, a València.

Desitjava tocar-la, abraçar-la, fer l’amor amb ella. Ho desitjava tant com arribar a Eivissa, donar les joies a mistress Marlowe i fugir cap a Viena.

Mistress Marlowe… Em va citar a un restaurant d’Alacant. No volia que el Ferrandis ens veiés junts. Quan hi vaig arribar, tres quarts d’hora després de la seva telefonada, ja m’esperava. Havia begut una mica més del compte i les paraules se li espesseïen a la boca. Parlava en anglès i en castellà. Tenia la veu de cap de nas que solen tenir les americanes, un punt desagradable, però carregada de sexualitat. Es va aixecar, en veure’m, i em va besar davant de tothom. Em vaig sentir una mica avergonyit, ho confesso, perquè en el seu gest hi havia una mena de desafiament, com si volgués dir als clients del restaurant que era la meva propietària. Vaig seure i vaig beure’m d’un glop la resta de whisky que hi havia al seu got. Va acudir el cambrer, li va encarregar menjar i més beguda i em va mirar somrient.

—Tinc una habitació d’hotel… Vols que hi anem de seguida o t’estimes més menjar?

Vaig encongir-me d’espatlles.

—Bé, doncs, mengem primer.

Van servir-nos un còctel de gambes i un guisat de peix. Amb prou feines vaig tastar res. Estava decebut, empipat i avergonyit. Ara m’adonava que aquella dona m’havia xuclat l’enteniment i què no feia per a mi. No m’agradava el seu capteniment, ni les seves mirades possessives, ni els seus gestos pretesament amorosos. Sense solta ni volta, m’engrapava la mà, m’acaronava la galta, em tocava amb el peu nu per sota la taula.

Tenia la sensació que érem la riota del restaurant.

Va pagar ella ostensiblement i va deixar una propina faraònica. El cambrer va acompanyar-la fins a la porta, tot capades i besamans. A mi, quan sortia darrere d’ella, com un gosset d’aigües, em va picar l’ullet.

Havia llogat una cambra al millor hotel d’Alacant, a l’Esplanada. I les mirades del recepcionista, del grum i de l’ascensorista em van fer envermellir.

Tot just tancava la porta, que la Marlowe ja era nua, damunt el llit. Em cridava amb gestos de puta del carrer de Robadors. Definitivament, en aquell moment, la vaig veure amb uns altres ulls: no la desitjava, no tenia cap ganes de fer l’amor amb ella, em feia fàstic, fins i tot.

Una hora després, decebuda de la meva impotència, la Marlowe es va tancar a la cambra de bany. Discretament, sense acomiadar-me, vaig sortir de l’habitació i de l’hotel.

Vaig obrir els ulls. El núvol del meu pensament s’havia materialitzat. Es congriava una nuvolada grisenca per la banda de llevant. Em vaig vestir, vaig tornar a l’amagatall entre les roques i vaig obrir la bossa de cuiro.

Les joies guspirejaven sota les restes de sol. Hi havia diademes, corones, camafeus, marcs de plata, amb robins, collars de perles. Tota la devoció d’un poble. Comprenia la indignació. Més que no pas un robatori, havíem comès un sacrilegi. Havíem jugat amb coses sagrades. El Moro, quan sortia de l’església, en pujar al cotxe, m’havia dit:

—No està bé. Això que hem fet no està gens bé. Aquestes joies estan maleïdes i la seva maledicció caurà sobre nosaltres!

Ell ja havia pagat amb la vida. I el Mike, si no se’n sortia. Dels tres, l’únic que continuava sa i estalvi era jo. Potser perquè no m’acabava de creure la maledicció que havia anunciat el Moro.

Vaig desar el pedram i vaig tancar la bossa. La llanxa ja hauria d’haver arribat. I si no ho feia aviat, tindria mal temps: els núvols que es congriaven cap a llevant anaven cobrint tota la volta del cel, s’havia girat un vent fred i les ones havien trencat el mirall de la mar. Vaig pensar que el Vicent tenia raó, que pels volts de la Mare de Déu d’agost hi hauria tempesta.

Van arribar amb llamps i trons, encara llunyans, però terriblement amenaçadors. La llanxa va ancorar a la roda, bastant lluny d’on era jo i vaig veure com el tripulant baixava a l’aigua el bot de goma i l’Anna s’hi tirava. El bot duia un motoret i la noia semblava pelar-se-les força bé, en qüestió de navegació.

Vaig atansar-me a l’aigua, m’hi vaig ficar fins on trencaven les ones i vaig esperar que el bot fos a la meva alçada. L’Anna estava més colrada. I semblava molt contenta. Duia el biquini que li havia vist a Dénia, aquest cop amb els sostenidors posats.

No vam dir res. Ens vam abraçar i vaig sentir que, als seus braços, se’m fonia tota sospita. Ens besàrem. L’Anna tenia els ulls humits de llàgrimes i els llavis càlids com un refugi. Sense dir res, em vaig instal·lar a la barca de goma i ella va fer funcionar el motor.

El Bernat, el mariner eivissenc, ens esperava a la popa de la Falaguera. Ens va ajudar a pujar i va hissar el bot.

—Tindrem tempesta —va dir, sense saludar-me.

—Com estàs, Bernat?

—Cansat d’anar amunt i avall… Podem partir cap a casa?

—Sí, Bernat, podem anar-nos-en. Ara ja s’ha acabat tot.

L’Anna m’agafà de la mà i em va fer entrar a la cabina.

—Enric…

—Hola, Anna…

—Finalment. Si sabessis… Però ara no, ja parlarem després… Tens gana…? Vols beure alguna cosa…? Estàs molt cansat…?

—No et preocupis, Anna. Estic bé. Heu arribat tard.

—El Bernat no coneixia bé la ruta i no acaba d’entendre el funcionament del mapa, del sextant i del compàs… I tu? Quan i com has arribat?

—És molt llarg d’explicar. Digues… Conta’m què vas fer a Dénia i què va passar a València…

El meu to de veu o potser el meu posat aspre li van provocar un estremiment. Jo m’havia assegut en una mena de llitera i ella s’estava dreta. Va córrer cap a mi i em va abraçar.

—Què passa, Enric? Què tens?

—No em passa res, Anna. Contesta’m. Explica-m’ho tot.

Es va apartar dolguda.

—Vaig fer el que m’havies dit, Enric: em vaig tancar al vàter i em vaig canviar de roba. Però quan en vaig sortir, no hi havia ningú. L’amo del bar em va dir que uns homes havien preguntat per mi però que se n’havien anat sense esperar que sortís. Després vaig tornar al moll i vaig parlar amb en Bernat. No em volia creure i em va costar convèncer-lo. Va anar a telefonar a la seva mestressa… Mistress no-sé-què i, quan va tornar, em va dir que bé, que aniríem a València.

—I després, a València?

—Vam arribar a l’hora justa. Tu no hi eres. En Bernat va anar a arreglar els papers. Un empleat del club marítim em va venir a buscar, dient-me que em cridaven per telèfon, hi vaig anar i vaig parlar amb tu. No hi havia ningú, ni ningú no ens va dir res. Digues, què sospites?

—No ho sé, Anna. No entenc res. Com és que el Mike i el Moro ens van localitzar a Alcoi? Com és que, dos dies després el Monsonís, el Gomis i el sudaca ens esperaven a Dénia? I, finalment, com és que l’endemà eren a València? No ho entenc. Tinc la sensació que algú m’ha venut.

—Enric! Jo…!

Es va posar a plorar.

—Calma’t, Anna. Jo no dic que siguis tu. Però t’asseguro que no ho entenc.

—Si algú t’hagués venut, Enric, ara no series aquí, sol. També hi hauria els homes del pied-noir, no et sembla? Per què a Alcoi, a Dénia, a València i no als Columbrets?

No hi havia caigut.

—Tens raó… Però això no explica les altres topades.

—Mira, pensem-hi una mica —s’havia tranquil·litzat; va encendre un cigarret i es va asseure al meu costat, sense tocar-me—. Que ens localitzessin a Alcoi no té res d’anormal: vam deixar l’Austin a la carretera, prop de la trenca d’Alcoi a Xixona. Els civils deurien avisar el teu amo i ell va fer que els seus homes miressin per Alcoi. Hi ha pocs hotels, per tant…

—Sí, això ja se m’havia acudit…

—A Dénia, s’hi van presentar per casualitat, també. Si havíem fugit dels dos d’Alcoi, no podíem haver anat gaire lluny.

—I a València?

—Potser, si vas parlar amb ells, vas dir alguna cosa que els va fer pensar que el teu destí era València…

—No, Anna. Una casualitat, passi. Però tantes… Estic convençut que m’han traït. I vull saber qui, com i per què. No pararé fins a saber-ho.

L’Anna anava a dir alguna cosa, però no va poder. En aquell moment, a la porta de la cabina, va aparèixer el Bernat.

—Tenim problemes.

—Què passa?

—La tempesta. Ja hi som davall.

Com si les seves paraules fossin màgiques, la llanxa va començar a moure’s. De primer foren uns moviments lents, majestuosos. Després prengueren un ritme més viu i, finalment, esdevingueren una giga infernal: pujàvem, baixàvem, anàvem a la dreta i a l’esquerra sense ordre ni concert. Van començar a caure les coses de les lleixes i jo vaig sentir que el meu estómac perdia l’oremus i em volia fugir per la boca.

El pescador del Grau de Castelló tenia tota la raó del món: aquell mar no era tan tranquil com semblava a primer cop d’ull.