TRES

Havia estat un viatge difícil. O, millor dit, pesat. Sort que ara la pesantor aquella s’escolava amb l’aigua calenta de la dutxa. Vaig amollar l’aigua freda i el contrast em vivificà.

A la cruïlla de les carreteres, allí on desembocava la que havíem seguit fins llavors, hi vam passar una bona estona. Hi havia una mica de claror a la banda de ponent i l’aire s’havia enfredorit. Rodolava pel Port de la Carrasqueta i ens queia al damunt, com un alè de vida. L’Anna no semblava preocupada. Això d’esperar a la carretera que una ànima pietosa la recollís formava part de la seva experiència habitual. El problema era que no hi havia cap ànima a la vista. Lentament, la llum de ponent es fongué i aparegueren les estrelles.

Vaig tancar l’aixeta, vaig deixar que les restes de l’aigua freda em regalimessin cos avall, vaig agafar la tovallola de bany i em vaig friccionar tot el cos. El relaxament va dur-me la fatiga i la fatiga arrossegava la son. Havíem fet un mos al bar de l’hotel i m’havia pres més pastilles contra el mal d’estómac.

Ni rastre dels motoristes… Com a mínim, això era una sort. Tard o d’hora passaria algú. I, en darrer cas, caminaríem fins a Alcoi. Només faltaven deu o dotze quilòmetres per arribar-hi.

Em vaig embolicar amb la tovallola de bany. Em vaig mirar al mirall. Feia mala cara. Vaig agafar el tub de sabó, me’n vaig posar una mica a la cara i em vaig afaitar sense gaire cura. Després em vaig netejar les dents. Normalment, després d’un dia llarg, aquestes operacions higièniques em produïen una mena d’alegria, una sensació de començar de nou. Avui, però, només van servir perquè em fes una encetada al coll i perquè em quedés un mal gust de boca.

Finalment havíem vist aparèixer una furgoneta desballestada. Vam fer-li senyals desesperats i es va aturar. Era un transportista que viatjava de Xixona a Alcoi, la seva ciutat. Xerraire i simpaticot, l’home es va empassar sense dificultats la guatlla de l’accident. Ens va carregar, l’Anna al seient del costat del conductor, i jo, amb les dues bosses, al darrere, entre sacs de patates, i ens va donar conversa fins a Alcoi. Ell mateix ens va suggerir un hotel i ens va donar l’adreça d’un mecànic que tenia una grua que podria remolcar el nostre vehicle i adobar-lo. L’hotel havia estat la prova de foc. Si hi havia una ordre de cerca i captura, tant a nom meu, com amb la descripció d’un home i una dona, vistos a la carretera d’Ibi, en un Austin blanc, el més probable seria que el recepcionista de l’hotel en sabés alguna cosa.

M’hi vaig acostar amb precaució. L’Anna, seguint les meves instruccions, s’havia quedat a la porta, amb les dues bosses. Vam parlar en català.

—Bona nit —vaig dir polidament.

—Bona nit —em va respondre el recepcionista, alçant el cap de la revista de pit i cuixa que mirava.

—Voldria una habitació.

—Per una sola nit?

—Sí. Amb bany.

—De matrimoni?

—Sí —vaig dir, mirant de reüll l’Anna.

—Són quatre mil cinc-centes pessetes.

Vaig oferir-li cinc bitllets de mil.

—El carnet d’identitat, per favor?

L’hi vaig lliurar.

—Firmi aquí.

Vaig firmar.

—La dues-centes deu.

Em va donar una clau.

—Demà ens podrien cridar a les set?

Ho va apuntar. I es va oblidar de mi. Com que el bar de l’hotel encara era obert, abans de pujar a la cambra, vam entrar-hi i vam menjar un entrepà. Mentre bevia la cervesa que havia demanat, em vaig adonar que les mans em tremolaven.

Amb la tovallola al voltant de la cintura, vaig sortir del bany. L’Anna havia obert les bosses. N’havia tret la mica de roba meva que tapava les joies i se les mirava embadalida. Vaig precipitar-me cap a ella, la vaig enretirar d’una empenta i vaig entaforar de qualsevol manera la meva roba. Mentre feia córrer la cremallera, li vaig etzibar:

—No toquis les bosses! Mai. Em sents?

Es va encongir d’espatlles i es va ficar al bany sense dir-me res.

Em vaig estirar damunt del llit. Vaig encendre un cigarret i vaig tancar els ulls, prement fort les parpelles. Com l’aigua abans, ara el cansament em regalimava per tots els músculs i esdevenia una punyida al cap. Hi havia una cosa que em preocupava: el no haver tingut notícies del Ferrandis. Notícies desagradables, és clar. El feia més intel·ligent i m’havia imaginat que, un cop vist que no anava per la carretera de la costa i que no havia agafat cap avió ni cap tren, m’haurien buscat per les carreterones de l’interior. Quants homes podia mobilitzar? En primer lloc, el Moro i el Mike, els seus factòtums. Però també tota la trepa del casino i els vigilants de les sales de festes. Una dotzena, potser. Em calia imaginar-me què pensava el Ferrandis. M’havia de col·locar al seu lloc i pensar en mi com en un estrany. Aleshores podria preveure els seus moviments, en funció d’allò que ell pensés de mi. És clar que jo tenia un atot que ell ignorava: Dénia. En el meu cas, tot assenyalava Barcelona. Em calia forçar la mà en aquest sentit.

Sentia l’aigua de la dutxa. L’Anna no em molestaria durant una estona. Vaig despenjar el telèfon interior. Vaig haver de prémer l’interruptor de l’aparell una estona. Finalment vaig sentir la veu del recepcionista nocturn.

—Sí?

—Vull parlar amb Barcelona.

—Quin número, per favor?

L’hi vaig dir.

Una estona després, no gaire, vaig sentir el senyal de trucada. La veu d’en Martí em va espetegar a l’orella com un tret.

—Digui’m!

—Martí?

—Sóc jo. Qui parla?

—Vidal. Enric Vidal.

—Enric…! Des d’on em truques?

—De Barcelona.

—T’has ficat en un bon embolic, a fe de Déu!

—M’has d’ajudar, Martí.

—No sé si…

—Escolta’m. Demà a primera hora et vull veure. Sol. Digues on.

—Al despatx.

—No. Busca un lloc neutral.

—El Billy’s? Al matí no hi ha ningú.

—El Billy’s està cremat, Martí. M’estimo més un lloc públic. Mira, a les deu t’esperaré al magatzem. Ja hauran obert, oi?

—Sí, sí…, a les deu, dius? —la veu semblava dubtar—. Enric… Encara hi ets a temps. En Romagosa ja ho sap tot. Aquesta tarda ha xerrat amb en Ferrandis. Si encara tens les joies, podem mirar de parlar amb ell i que et deixi tranquil. Un cotxe i uns quants diners. I la seguretat que s’oblida de tu. Què et sembla?

—No em sembla res, Martí. Demà a les deu, al magatzem. Porta cinquanta mil pessetes. No cal que et recordi que me les deus, oi?

Vaig penjar. Em suava el palmell de la mà però em sentia satisfet. Coneixia prou bé en Martí. Ja devia estar marcant el número d’en Romagosa. I en Romagosa li diria que ho deixés estar, que no hi pensés més i que l’endemà no acudís a la cita. Després trucaria al Ferrandis. I l’endemà, al magatzem, hi hauria una xarxa parada. Però els pinxos del Ferrandis es quedarien amb un pam de nas. Aquell estratagema em donava unes quantes hores de llibertat. Potser fins l’arribada de la llanxa. Em vaig estirar de nou damunt el llit, vaig encendre un altre cigarret i vaig fumar amb els ulls tancats. La dutxa s’havia aturat. L’Anna apareixeria d’un moment a l’altre. Vaig pensar en la noia, en la seva curiositat, però la imminència de l’aparició del seu cos em va esborrar qualsevol altre pensament.

De sobte, una sensació fresca i agradable em va recórrer el cos. Començava al pit, prosseguia pel ventre, em desnuava la tovallola i em resseguia les cuixes. El contacte fresc dels capcirons dels dits de la noia va deixar pas a la humitat càlida dels seus llavis. Vaig sentir que em prenia el cigarret dels dits i després em besava els ulls, les galtes, la boca.

El seu cos, encara humit de la dutxa, va substituir els llavis. I aleshores, quan estava a punt d’obrir els ulls, d’abandonar la passivitat i d’abraçar-la, la porta de la cambra va saltar esbotzada.

Em vaig aixecar d’una revolada. Però era ben inútil. El Moro i el Mike ja eren dintre. Amb les pistoles al puny i un reflex de mort als ulls. I jo, ben nu, me’ls mirava, massa sorprès, massa espantat per a dir res. M’havia colpejat el turmell amb la pota del llit, però no gosava moure’m per tocar-me el cop.

L’Anna s’aixecà lentament. Se la veia sorpresa, també, i una mica avergonyida. Es tapava els pits amb el braç dret i amb la mà esquerra es cobria el sexe.

—Ja veig que estàs bé, Enric… —va dir, amb sornegueria, el Moro.

—Molt bé, xiquet… Aquest Enric sempre té sort —va comentar el Mike, sense treure els ulls de damunt l’Anna.

—Ens has donat molta feina —va prosseguir el Moro—. L’amo estarà content. Vol veure’t.

El Mike s’apropà a les bosses i les va sospesar. Va córrer la cremallera, va treure la roba i va mirar el contingut. Després les va abocar damunt el llit. Les joies van lluir sota la llum. Vaig adonar-me que els ulls del Moro havien deixat de vigilar-me, atret per la lluïssor de les pedres precioses. Era la meva única oportunitat. Vaig saltar-li al damunt. Amb la mà dreta vaig empènyer la pistola cap al sostre, mentre amb l’esquerra li colpejava la cara. Havia estat massa lent, però. Perquè el Moro m’esperava. La meva dreta no va trobar l’arma. Però l’arma va trobar el meu cap. No vaig perdre ben bé els sentits. L’estora em va saltar a la cara. I era com si les palmeres de l’albada d’Elx m’esclatessin darrere els ulls. Dolorosament. Allò que més em va sorprendre era l’olor de pols que feia. I que sota el llit, a banda de les palmeres que m’esclataven darrere els ulls, hi hagués aquells flocs de borra. Vaig pensar incongruentment que l’hotel era massa car pel brut que estava. Que m’hauria de queixar a l’administració. Però aleshores va esclatar la palmera de l’Ajuntament i vaig perdre els sentits.

No sé quant de temps va durar la negror. Potser un minut, potser una eternitat. Tant se val. Perquè la negror va deixar pas a un remolí vermell que m’engolia. Hi havia tots els tons del vermell. Des d’un rosa pàl·lid fins a un bordeus moradenc. I cada tonalitat era una punyida. I cada punyida era un renec que pronunciava una part de mi mateix que encara romania conscient i que em maleïa els ossos, que blasmava la meva fatxenderia i que s’avergonyia lleument de estar estenallat a terra, nu com un cuc.

El remolí de vermells es va aturar. Vaig tornar a sentir l’olor de pols i el tacte aspre de l’estora a la galta. Amb precaució vaig moure els dits de la mà dreta: els tenia entumits i no obeïen les meves ordres. Aleshores vaig sentir les veus:

—Ens n’hem d’anar —deia el Moro, amb una punta de contrarietat.

—No hi ha cap pressa —responia el Mike.

Un silenci, uns sorolls que no vaig aconseguir d’identificar i un xiscle de l’Anna.

—Estigues! —va cridar el Mike; i ara sabia allò que la seva veu reflectia: excitació sexual.

Vaig incorporar-me. Però el cop m’havia posat fora de combat i no coordinava bé. Els genolls semblaven de cotó fluix i una abrivada de dolor em pujà al cap.

—Mi-te’l —va dir el Moro—. Ja retorna.

Una mà humida em va agafar pel braç i em va estirar sense cap mena de delicadesa. Em vaig posar dret.

—Mike! —vaig dir—. No ho facis.

El Mike havia engrapat l’Anna pels braços i l’obligava a descobrir la seva nuesa. Es va aturar, em va mirar i es va clavar a riure.

—I qui t’has pensat que ets, tu, milhomes? No estàs en condicions de donar-me ordres!

El Moro s’havia apartat de mi i brandava la pistola. Somreia lleugerament, però hi havia dubtes, en el seu somriure.

—Moro —vaig dir, una mica més segur de mi mateix—, digues-li que no ho faci. Aquesta mossa no té res a veure amb les joies. Convé que primer parleu amb el Ferrandis…

—Té raó —va dir el Moro—. Deixa-la, Mike.

—Calla d’un cop, Moro! El Ferrandis pot esperar… Que potser no hem trobat les joies? No li ve d’una hora.

Va colpejar l’Anna al rostre i la va fer caure damunt el llit, amb els cabells tapant-li la cara. Amb les mans va forçar-li els braços i amb els genolls, les cuixes. La boca de l’home llepava, mossegava, xuclava els pits de la noia. Era una visió intolerable. Vaig saltar-li al damunt, el vaig apartar d’una empenta i el vaig colpejar dues vegades. Fins que la pistola del Moro em va burxar els ronyons.

—Maleït fill de puta! —va cridar el Mike—. Me les pagaràs.

Va alçar el genoll i em va colpejar els testicles. El dolor em va cargolar. Amb les dues mans obertes, em va colpejar les orelles. I vaig caure rodó a terra, sense perdre els sentits. Aleshores em va clavar una guitza al costellam que em va tallar la respiració. Una glopada agra em va pujar a la boca i vaig vomitar, a terra i per damunt meu.

Em vaig aixecar com vaig poder. El Mike em mirava sorneguer. M’hi vaig abraonar, amb els ulls tancats i les mans per davant, intentant agafar-li el ganyot. Em va apartar les mans i em va agafar pels cabells. Amb la mà esquerra em va bufetejar seguit i el meu cap anava d’una banda a l’altra, com el batall d’una campana.

—Au, Mike, deixa’l. Ja l’has estovat prou —va intervenir el Moro. Aleshores Mike em va deixar anar els cabells i amb la mà plana em va empènyer el front. Vaig caure enrere, vaig ensopegar amb el llit i vaig anar a parar a terra. Tot m’era ben igual, ja. Patia tota la gamma imaginable de dolors, al pit, als testicles, a les costelles, al cap… Em vaig incorporar i em vaig llançar un cop més contra el Mike. La lentitud dels meus moviments li va permetre d’apartar-se i de clavar-me una puntada de peu al cul que em va rebotre contra un moble que feia de taula o de tocador. L’aresta del moble em va fer un tall a la galta i vaig sentir que la sang em regalimava pel coll i pel pit. Damunt el moble hi havia un mirall. M’hi vaig veure. Feia llàstima. I tenia els ulls de boig. Vaig agafar un cendrer de cristall que hi havia, al costat del llum i d’una carpeta de pell sintètica, em vaig girar d’una revolada i li vaig etzibar, un cop a la clepsa. Només el vaig encertar de gairell, però li devia fer mal, perquè el Mike va renegar, es va treure la pistola que duia al cinyell, entre la camisa i els pantalons i em va picar amb el canó a la templa. El dolor, la ràbia i el malson van desaparèixer de cop.

—Vidal.

Em pensava que era sang, però era aigua. Vaig obrir els ulls i els tenia negats d’aigua. Vaig intentar eixugar-me amb les mans. Però tenia les mans lligades darrere l’esquena, amb alguna cosa fina que se’m clavava als canells.

—Au, va, espavila’t!

Vaig aconseguir d’enfocar els ulls: encara érem a l’hotel. L’Anna seia a l’espona del llit. S’havia posat el vestit i plorava en silenci. El Mike entaforava les joies a les bosses de plàstic, desestimant la meva roba. Tenia un parell de morats a la cara i un trenc al front. Semblava empipat.

El Moro era davant meu, amb un vas d’aigua mig ple a la mà esquerra i la pistola a la mà dreta.

—T’han fet res, Anna? —vaig tenir l’esma de preguntar. La noia va moure el cap, amb un gest de negació i alhora de desesperança.

—Tranquil, Vidal. Si et portes bé, et deslligarem perquè puguis vestir-te i ens n’anirem. El patró t’espera.

—Ja m’heu picat bastant. Deslligueu-me i dueu-me a veure el Ferrandis… Què penseu fer, amb la noia?

—Vindrà amb nosaltres.

—Ja us he dit que no tenia res a veure amb les joies…

—Però no podem deixar que vagi a parlar amb la bòfia. L’amo decidirà.

—Som-hi, doncs.

Tenia tot el cos macat, adolorit, nafrat. Em van deslligar les mans, vaig agafar una mica de roba i vaig entrar a la cambra de bany. El Moro m’impedí que tanqués la porta. Em vaig arronsar d’espatlles.

Tenia els testicles inflats i no vaig poder orinar. Vaig omplir el bidet d’aigua freda i m’hi vaig rentar els baixos. La impressió fou dolorosa. Però la inflor va minvar. Amb colònia i un mocador net, em vaig desinfectar el tall de la galta i em vaig friccionar les costelles. Tot i el mal que sentia, semblava que no me n’havia trencat cap. Però gairebé no podia respirar. Vaig esquinçar una tovallola de l’hotel, vaig improvisar unes benes i em vaig embolicar el tors ben fort. Ara anava millor. Amb cura, em vaig posar una camisa, uns slips i els pantalons. L’única part del meu cos que no em feia mal eren els peus. Em vaig calçar les sabatilles i vaig tornar a la cambra.

El Mike ja havia posat totes les joies a les bosses. L’Anna s’havia aixecat del llit i es calçava les sandàlies. I el Moro es recolzava al muntant de l’obertura que separava el dormitori d’una mena de rebedoret, on hi havia un armari empotrat. Amb la pistola a la mà, és clar.

—Anem —va dir i em va fer senyes amb la pistola perquè passés davant.

Vaig agafar el tabac, els diners i els medicaments que hi havia a la tauleta de nit i m’ho vaig embutxacar, després d’encendre un cigarret. Vaig sortir al passadís. L’Anna va sortir al meu darrere. Després ho va fer el Mike amb les bosses i, finalment, el Moro que tancà la porta sense fer soroll.

El conserge de nit ens va mirar sorpresos. Em va tornar el carnet d’identitat però no va gosar preguntar-me res. De segur que s’havia fixat en els morats que tenia a la cara i al coll.

No hi havia ningú, al carrer. El Moro ens va indicar un Renault 14 de color vermell, matrícula de València. Va obrir la porta i em va dir:

—Tu, Vidal, puja al davant. Condueix tu, Mike. La xica i jo anirem al darrere… No oblidis que tinc una pistola, Vidal. Fes bondat.

No podia fer altra cosa, jo. Estava massa cansat, massa marejat, massa macat. Em vaig deixar caure al seient, vaig posar-me el cinturó de seguretat i vaig esperar.

Tot m’era igual. La tensió d’aquelles hores, des de l’espera en el cotxe davant l’església fins a l’hotel d’Alcoi, m’havien deixat més baldat que la pallissa del Mike. Curiosament no tenia gens de son. Només una lassitud que em baixava per les cames, pels braços, per l’espinada i que es concentrava en els punts de dolor que anava identificant a poc a poc: les costelles sota la faixa improvisada, els testicles, encara inflats, el tall de la galta i el crani. Aquests eren els dolors principals. Després venia una cohort de mals petits: les genives inflamades, l’ull esquerre, amb la parpella una mica inflamada, els braços, els canells i la cama dreta. Però allò que em feia més mal era la vergonya. La vergonya d’haver estat trobat en un hotel, a punt de fer l’amor amb una mossa que només feia unes hores que coneixia, nu i indefens, quan hauria d’haver estat a l’aguait, en moviment constant, conscient que em jugava la pell.

El Mike s’assegué al meu costat, es passà el cinturó de seguretat i posà el cotxe en marxa. Va prémer els botons que feien baixar les finestrelles, va treure el fre de mà, ficà la primera i es va allunyar lentament de la vorera. Després va prendre embranzida, canvià a segona, a tercera i va conduir el cotxe per l’interior de la ciutat, buida, adormida i indiferent als nostres destins.

—Anem a Alacant i d’allí a Santa Pola… Vés alerta, podem trobar algun control i no m’agradaria tenir una mala topada amb la bòfia —va dir, des del seient de darrere, el Moro, amb veu cansada.

Vam sortir d’Alcoi per la carretera on havíem entrat l’Anna i jo. Llostrejava.

Quan vam arribar a la cruïlla de la carretera d’Ibi, la claror de l’alba retallava les muntanyes. Un cartell anunciava el Port de la Carrasqueta i la carretera s’estrenyia i començava a fer giragonses. Pràcticament no hi havia circulació. El Mike conduïa amb precaució, però malgrat tot, anàvem d’una banda a l’altra. El paisatge era d’una orografia brusca, sobtada. I tot i que l’aire de la matinada que entrava per les finestrelles obertes era fresc i em despertava, vaig tenir una sensació de mareig; la falta de descans i la pallissa que havia rebut a l’hotel d’Alcoi. La carretera, en determinats punts, es feia perillosa i a la nostra banda s’obrien uns barrancs impressionants.

Vaig treure’m el paquet de tabac i l’encenedor de la butxaca. Vaig posar-me un cigarret als llavis i vaig estar una estona jugant amb l’encenedor. Havia de trobar el moment oportú. Un dels revolts més pronunciats dels que havíem pres fins aleshores em va ajudar. Vaig donar la màxima flama a l’encenedor, vaig fer-lo funcionar i vaig atansar-lo, amb un moviment brusc, als ulls de Mike. Va perdre el control del cotxe.

Vaig deixar anar l’encenedor i vaig estirar el fre de mà amb l’esquerra, mentre amb la dreta arrabassava les claus i desconnectava el motor.

L’Anna va xisclar. El Moro va renegar. Mike no deia res, suava. El cotxe va anar, de primer cap al barranc, després cap al centre de la carretera i, finalment, va tornar al barranc, just quan jo feia funcionar el fre de mà i desconnectava el motor. Vam saltar tots quatre endavant. Va ser el moment que vaig aprofitar per girar-me i colpejar amb el puny la cara del Moro, a frec meu. De cua d’ull vaig veure com li queia la pistola de les mans i vaig cridar a l’Anna:

—La pistola!

Vaig suposar que la noia m’hauria comprès i em vaig dedicar a Mike, que encara no sabia què li havia passat. Em vaig fer mal al puny quan li vaig encertar de ple el pòmul. Però no em va saber greu: s’ho mereixia.

Mentre, però, el cotxe no s’havia aturat del tot. Les rodes del davant patinaren amb la grava de la vorera.

—Salta, Anna!

Em vaig treure el cinturó de seguretat, vaig obrir la porta de la meva banda i vaig saltar, sense preocupar-me si la noia m’havia entès i m’obeïa.

L’asfalt em va rebre amb duresa. El cap. M’havia de protegir el cap. Per sort no me’l vaig colpejar. Les costelles, sí, però, i el dolor fou insuportable.

L’Anna m’havia entès a la perfecció i també havia saltat del cotxe. Havia tingut més xamba que jo i havia caigut de cul. Amb la pistola del Moro a la mà. Era una mossa valenta i amb més serenitat que molts mascles que van per la vida en pla de durs.

Just quan m’incorporava, amb els ulls plens de llàgrimes per la sentida del costellam, el cotxe s’aturava un moment i, amb una lentitud impensada, s’afonava barranc avall.

—Les joies! —vaig sentir que cridava l’Anna. Tant m’era. Havia salvat la joia més important: la meva pell.

Dret, al mig de la carretera deserta, a primera hora del dia, colpejat, cansat, derrotat, devia fer una fila…! L’Anna se m’acostà i sense paraules m’abraçà. Vaig agrair la calidesa del gest, la senzillesa com havia expressat els seus sentiments. La vaig besar lleument i, recolzat en ella, em vaig atansar al barranc. El cotxe havia donat dues voltes de campana i s’havia quedat aturat en uns penyals, a mig camí de la cinglera. Un núvol de pols pujava majestuosament, subratllant l’estranyesa del lloc, del moment i de la situació.

—Hi podem arribar! —va dir l’Anna, amb un to d’impaciència.

Hi podíem arribar, sí. No hi havia senyals del Mike i del Moro. Potser encara eren dins el vehicle estimbat. Vaig inspirar fort, em vaig palpar les costelles adolorides, em vaig separar de la noia i vaig començar a baixar pel barranc. Les sabatilles d’estiu em relliscaven pel pedregar i m’havia d’agafar als matolls polsosos. Dues vegades em vaig haver d’aturar per reprendre l’alè i calmar-me el mal de les costelles. Finalment, recordant moments de la meva infantesa, vaig lliscar de cul pel pedruscall i vaig arribar als penyals que subjectaven el cotxe.

El Mike s’havia badat el cap contra el parabrises, malgrat el cinturó de seguretat. Respirava bé i no em va costar gaire treure’l del vehicle i deixar-lo estès en una superfície plana. Potser no s’ho mereixia, però en aquella situació no hi vaig pensar. El Moro era mort. La planxa de la porta del darrere del Renault 14 s’havia convertit en un tallant i li havia seccionat el coll. El seu cap penjava d’uns quants músculs i més aviat era un espectacle repugnant. No podia fer res per ell, així és que el vaig deixar estar.

La porta del porta-equipatges estava blegada i em va costar Déu i ajuda forçar-la. Quan ho vaig aconseguir, estava amarat de suor i tenia les ungles trencades. Però les bosses estaven intactes i l’esforç havia valgut la pena. Al porta-equipatges hi havia un bocí de cordill. Vaig lligar les nanses de les bosses i me les vaig penjar del coll.

Si la baixada havia estat difícil, la pujada encara ho era més. El pedregam s’esllavissava pendent avall, amb perill d’arrossegar-m’hi. M’havia d’aferrar fort a les mates i enfilar-me gairebé paral·lel al pendent.

Quan vaig arribar a dalt, el sol ja s’enfilava cel amunt i començava a fer calor.

—Anna!

La noia va aparèixer per la vora del barranc i m’estirà una mà per ajudar-me. El seu contacte em va donar forces, com si un corrent elèctric em passés pel braç i m’empenyés amunt.

Vaig romandre una bona estona a la vora de la carretera, incapaç de moure’m.

—Com estan?

—El Moro ha mort. El Mike té el cap trencat.

—Hem d’avisar algú perquè els vinguin a recollir.

—Sí. Però primer hem d’arribar a algun lloc habitat… Ha passat algun cotxe?

—No.

Em vaig aixecar.

—Comencem a caminar.

—Cap a Alcoi o cap a Xixona?

—Alcoi em porta mals records… Xixona és més a prop, oi?

—Sí.

—Doncs cap a Xixona.

Una hora després ens recollia un cotxe amb matrícula belga, ocupat per un matrimoni jove amb una criatura de bolquers. Els vam explicar que hi havia hagut un accident i, deu minuts després, ens deixaven a la benzinera que hi ha a l’entrada de Xixona.