CINC

Quan algú us dispara, la primera sensació que teniu és que no és possible. Que és una pel·lícula, que les bales són de fogueig i que tot allò no és més que un joc.

Un joc sinistre, però. Perquè, sense cap relació directa amb els trets, van aparèixer a la finestrella de darrere tres forats que van estellar el vidre.

Vaig sentir la meva veu que maleïa. I vaig clavar l’accelerador al pis.

Vam entrar a Callosa d’En Sarrià, afortunadament buit de persones i de cotxes, amb un seguici de motos i jeeps, amb sirenes a tota pastilla.

L’Anna s’havia incorporat i guaitava desesperadament enrere.

—Ajup-te, Anna! —la vaig comminar.

—Agafa la trenca que va cap a Bolulla! —em va cridar la noia, sense fer cas de la meva indicació.

Vaig girar el volant just a temps. El cotxe va cuejar perillosament, però vaig aconseguir dominar-lo.

Era un vehicle ràpid, però no tant com les motos dels de tràfec. Pel retrovisor m’adonava que s’estaven acostant i que intentarien disparar-me sense aturar-se.

Callosa d’En Sarrià quedava enrere. Vaig prendre una decisió. Només tenia una sortida: abandonar el cotxe i obligar-los a perseguir-me a peu. En aquella zona muntanyenca, de nit, tenia tots els trumfos a les mans. Necessitava temps per abandonar el cotxe sense que els meus perseguidors em poguessin disparar a pleret. A mig camí de Callosa a Bolulla, a mà dreta, hi havia una trenca que menava fins a l’Algar. Vaig agafar-la. Vaig fer girar el volant al màxim, vaig sortir de la carretera amb les rodes del davant i vaig retornar a la carretera de Callosa a Bolulla, en direcció contrària: els motoristes estaven a tocar. Els vaig envestir de cara. No van tenir temps de reaccionar: un d’ells va sortir de la carretera i va volar pel marge, la moto per una banda i el motorista per l’altra. L’altre motorista va tenir esma de fer una maniobra. Les rodes li van patinar i va caure a terra. Pel retrovisor vaig veure que la moto, plana, continuava corrent uns quants metres.

El jeep estava a uns cinc-cents metres. Vaig mantenir ferma la direcció i el gas al màxim. Vaig sentir els grinyols dels seus frens. La llum del seus fars m’enlluernava. Vaig poder distingir el conductor que maniobrava desesperadament. El jeep va sortir de la carretera i va quedar avorat a la cuneta, amb les dues rodes de l’esquerra al rec.

Ja tornàvem a Callosa d’En Sarrià. Vaig creuar el poble com una exhalació i vaig agafar la carretera de Guadalest, en direcció contrària a la que havíem pres abans.

No em feia il·lusions. Sabia que un cop refets de la meva reacció, els civils m’empaitarien. I, a més, tenien ràdio i podien avisar tots els llocs de control. M’havien descobert i no m’abandonarien així com així.

—Què penses fer, ara? —em va preguntar l’Anna.

M’havia oblidat d’ella. Havien passat cinc minuts d’ençà de la topada amb el control de la guàrdia civil, però per a mi era com si haguessin passat segles. El temps s’havia fet tan lent que tots els meus gestos i totes les maniobres del cotxe semblaven a càmera lenta.

—Abandonar el cotxe.

Tres o quatre quilòmetres enllà de Callosa hi havia un camí que menava a unes cases abandonades, mig enrunades, voltades de parets seques i d’horts que s’havien tornat improductius.

Hi vaig entrar. Tenia l’inconvenient que es veia des de la carretera, però tenia l’avantatge que hi podia camuflar el cotxe.

Tot just acabàvem d’amagar la carrossa madrilenya a les restes d’un cobert, quan vam sentir —i al poc temps, veure— una de les motos dels civils.

—I ara què? —va fer l’Anna en veu baixa, com si temés que ens podien sentir.

—Per a tu, noia, s’ha acabat el viatge.

—Què vols dir?

—Fins ara ha estat un joc de nens, Anna. Ja has sentit els trets. Les coses s’han posat dures. Jo intentaré amagar-me a muntanya i demà arribar a Dénia, com sigui. Tu em faries nosa. Penso que el millor que pots fer és tornar a Callosa, passar-hi la nit i demà anar-te’n a casa…

—Els tractes no eren aquests, Enric…!

El seu to era dolgut. M’ho temia: seria més difícil del que em pensava, desempallegar-me d’ella. Ho feia pel seu bé, però l’Anna havia demostrat ser una inconscient i no ho entenia així.

—Els tractes són fets per a incomplir-los.

—Ets un malparit.

—Anna, jo…

—No res, Enric… Ho vols tot per tu!

La vaig engrapar per les espatlles:

—Escolta’m, Anna. Agafa les joies i enduu-te-les, si vols. No ho faig per això.

Em va abraçar. Vaig sentir que plorava.

—No, Enric, no… No vull les joies, vull venir amb tu…

Era inútil. I perillós. El motorista que havíem vist, quan s’adonés que no érem al seu davant, tornaria enrere i exploraria totes les trenques. Trobaria les cases abandonades i…

—Anem!

Vam tornar a la carretera. No sabia ben bé què fer, però havia pensat que, de nit, els fars dels cotxes m’anunciarien la seva presència abans que no em veiessin i això em permetria anar per carretera un bon tros. El primer que em calia era tornar a Callosa d’En Sarrià. D’allí intentaria arribar a Tàrbena, creuar la serra de Bèrnia per camins de pastors i sortir a la carretera. Un nou cotxe, robat o raptat amb conductor i tot i arribar, així, a l’alçada de Dénia. Eren molts quilòmetres i per camins dolents. No coneixia les pistes i em caldria preguntar a algú. A qui, però, en plena nit? Ja ho resoldria sobre la marxa.

Callosa d’En Sarrià és una vila que s’alça damunt d’un sot ple d’horta, amb arbres fruiters. Les bombetes de l’enllumenat públic ens feren companyia fins a la trenca que s’enfila cap a la serra de Bèrnia, per trobar el poble de Tàrbena.

La tranquil·litat era total. Ni rastre dels civils.

Una hora després, sense cap incident, passàrem per Bolulla, un poble petit, sense ningú pels carrers, com una vila deserta. No havíem trobat cap mena de circulació i, tot i les pujades, havíem avançat amb prou rapidesa.

L’Anna no deia res. Caminava darrere meu, sense fressa, amb lleugeresa. De tant en tant sentia la seva respiració una mica més feixuga i aleshores ens aturàvem: fumàvem un cigarret, sèiem a terra i després repreníem la marxa.

A les quatre de la matinada entràrem a Tàrbena. El poble, com els altres que havíem passat, dormia a recer de les muntanyes.

—No ho entenc —vaig comentar a l’Anna quan ens vam aturar—. Els civils ens haurien de buscar per aquí, quan han vist que el cotxe era a Callosa… Què deuen haver pensat?

—Potser que hem robat un altre vehicle i que hem seguit camí de Guadalest, cap a Alcoi. És la carretera principal.

—Si poguéssim trobar un altre vehicle… Aquestes muntanyes són molt altes i no crec que puguem passar-les fins que surti el sol…

L’Anna no va contestar. Aquells dotze quilòmetres amb l’ai al cor, esperant veure a cada revolt la patrulla de la guàrdia civil, l’havien deixat rebentada, sense l’alegria que posava a totes les coses. Allò em va acabar de decidir. Li vaig dir que m’esperés i vaig anar a fer un tomb pel poble. Els pocs cotxes que dormien al carrer estaven tancats amb pany i clau. Ja desesperava de trobar-ne un en condicions favorables, quan d’una de les cases va sortir un xicot jove. Pel posat i pel capteniment, vaig comprendre que venia d’una visita clandestina. Em vaig imaginar una cita amorosa i no em vaig poder estar de somriure.

El xicot va creuar el carrer i va desaparèixer pel cap de cantó. Seguint una intuïció, el vaig estalonar. L’havia encertada: el noi tenia, ja, les claus a la mà i estava a punt d’entrar en un Seat 127 de color blanc i amb matrícula d’Alacant.

M’hi vaig atansar amb la pistola del Moro a la mà.

—No et moguis.

Em va mirar. El terror es dibuixava al seu rostre. Quan va comprovar que no em coneixia, es va relaxar. Li vaig mostrar la pistola. El canó de l’arma va reposar un moment a l’alçada del seu cinturó. Aleshores li va tornar l’espant: jo no era el pare o el marit del seu amor nocturn, però semblava ser una cosa pitjor. I no s’equivocava.

—Treu-te el cinturó.

Em va obeir, sense motar. Li vaig indicar que es girés d’esquena a mi, li vaig fer passar els braços darrere i el vaig lligar amb el seu propi cinyell. D’una empenta el vaig fer caure de bocaterrosa al seient del darrere del vehicle. Vaig pujar-hi, vaig engegar i vaig sortir a poc a poc del cap de cantó, en direcció a l’Anna.

La noia es va ficar al cotxe.

—Qui és? —va preguntar, assenyalant el xicot d’esquena que hi havia al seient posterior.

—No ho sé.

—Què penses fer-li?

—No res. El deixarem a la carretera perquè no pugui avisar.

Vaig sortir de Tàrbena a marxa lenta, vigilant que no em sorprengués cap patrulla de la guàrdia civil.

A dotze quilòmetres, més o menys, de la població, hi havia el Coll de Rates, segons anunciava una senyalització de tràfec.

Vaig aturar el cotxe en un revolt, vaig fer baixar el xicot i, sempre mostrant-li la pistola, vam iniciar el descens pel barranc, fins a unes roques que quedaven ocultes de la carretera.

Li vaig treure les sabates i els mitjons, vaig assegurar-me que el cinturó no s’hagués afluixat i li vaig entaforar el seu mocador de butxaca a la boca, subjectant-l’hi amb el meu. Després de comprovar que malgrat la mordassa podia respirar, vaig tornar a la carretera.

—Trigaran unes quantes hores a trobar-lo —vaig dir a l’Anna.

—No li pot passar res?

—No. Si no el troben, tard o d’hora es deslligarà i podrà pujar a la carretera… Els peus li faran una mica de mal —vaig mostrar les sabates i els mitjons a la noia—, però és la meva garantia de tranquil·litat.

Vaig posar en marxa el cotxe i vam emprendre el descens del coll, camí del pla.

—Digues, enciclopèdia… Com ho hem de fer per arribar a Dénia sense topar amb la guàrdia civil? —vaig preguntar a l’Anna.

—Això dels civils no ho sé. Per arribar a Dénia hem d’agafar una carretera a Sagra, arribar a Ondara, a la carretera de València, i agafar la desviació de Dénia… Total, una trentena llarga de quilòmetres.

—Hi ha molts pobles?

—Deixa’m pensar… Fins a Sagra només dos, Parcent i Tormos. Ara, de Sagra a Dénia, n’hi ha un munt: Benimeli, el Ràfol, Sanet, Beniarbeig i Ondara, si no és que me’n deixo algun. És la comarca del Marquesat i està molt més poblada que la serra…

—Provarem sort.

No se n’havia deixat cap. Llostrejava quan canviàrem de carretera i el sol guaitava per darrere el Montgó quan passàrem la rastellera de pobles que l’Anna havia anunciat.

La circulació augmentava per moments. Es veien, no només camions i furgonetes carregats de verdures, sinó també algun turisme matiner, en direcció a la costa.

Entre Beniarbeig i Ondara creuàrem la general.

I a l’entrada d’Ondara topàrem amb el control. No era tan espectacular com el de Callosa d’En Sarrià: un jeep i quatre guàrdies que aturaven els cotxes, demanaven la documentació i examinaven els porta-equipatges.

Els vaig clissar a temps: vaig entrar en un camí de terra que menava cap a una construcció baixa i oberta —«un riu-rau per fer panses», em va dir l’Anna, sempre en el seu paper d’enciclopèdia vivent— i vaig girar cua, abans que no em veiessin.

—I ara? —li vaig preguntar a la noia.

—Podem intentar-ho per baix… Si arribem a Beniarbeig, hi ha una carretera que mena a Pedreguer i d’allí en surt una altra que empalma amb la que entra a Dénia…

Vaig tornar fins a Beniarbeig sense cap problema. La meva sort raïa en el fet que els controls dels civils eren estàtics. M’imaginava que n’havien establert a les cruïlles de les carreteres més importants de l’interior i de la costa. Potser encara no havien trobat el cotxe robat a Benidorm i em buscaven en un vehicle amb matrícula de Madrid.

Mitja hora després entràvem a Dénia. Deixàrem el cotxe correctament aparcat en un carrer de xalets i apartaments i, a peu, baixàrem fins al port.

Eren les vuit tocades.

Dintre de quatre hores s’acabaria aquell malson. I podria dormir. El mal de les costelles, la inflor dels testicles, la macadura del cos no era res comparat amb la son. Tenia els ulls plens de sorra i em rodava el cap.

L’Anna semblava tan cansada com jo mateix. Em va fer pena: el vestit s’havia esquinçat en alguns llocs i estava brut i rebregat. Anava despentinada i feia unes ulleres moradenques de no dormir.

—Duus banyador? —li vaig preguntar.

Va assenyalar la senalla que duia penjada a l’espatlla i va fer que sí amb el cap.

El meu havia quedat a l’hotel d’Alcoi, amb la roba que el Mike havia tret de les bosses.

Una de les botigues de souvenirs, plena de pepes vestides d’andalusa i de falsa ceràmica de Manises obria en aquells moments. Vaig donar les bosses de plàstic a l’Anna i li vaig dir:

—Espera’m i vigila. Si veus l’ombra d’un civil, fuig… A les dotze, al port… D’acord?

—D’acord.

La noia que despatxava parlava un castellà amb accent estranger, probablement holandès. Li vaig demanar un banyador per a mi, un niqui i uns vaquers, sabó d’afaitar i una maquineta. Em vaig emprovar la roba en una mena de provador, ple de fòtils.

Feia molt mala cara. I pel pit, sota la faixa de benes que m’havien posat a Xixona i que em vaig treure, se m’escampava un morat que s’anava tornant groc.

Vaig sortir del provador i li vaig dir que volia, també, uns vaquers per a una noia. Ens vam posar d’acord en la mida: com la seva. També vaig comprar una brusa sense mànigues i unes sandàlies. Vaig fer que m’ho posés tot en una bossa de platja i vaig pagar.

L’Anna m’esperava a la cantonada, amb les bosses.

—Hauríem de trobar un bar de poble. Aquests snaks per a turistes no m’agraden gens.

El vam trobar. Feia un moment que havien obert i no hi havia pràcticament ningú: dos pescadors i el mosso que escalfava la cafetera italiana.

Vam encarregar cafè i unes pastes dubtoses i vaig anar al lavabo mentre esperàvem que ens servissin.

Era un catau petit i més aviat brut. Hi havia una tovallola i un rentamans. Em vaig afaitar i pentinar. L’aigua era calenta i lleugerament salada. Quan vaig sortir del lavabo, amb el banyador sota els pantalons, semblava un altre. La darrera mirada al mirall cagat de mosques així m’ho va demostrar. Però només ho semblava. Per dins era el mateix Enric Vidal cansat, esdernegat, espantat i acorralat d’abans.

L’Anna devorava una de les pastes i bevia el cafè fumejant.

—Això em retorna —em va dir; i en veure’m afaitat i pentinat, va afegir—: I a tu també t’ha provat…

Vaig menjar una pasta i em vaig beure dues tasses de cafè, amb calmants i un antrenyl per a l’estómac.

—Anem a la platja. És el millor lloc per a passar desapercebuts fins a les dotze.

Vam baixar a la platja. Hi havia poca gent, encara. Sobretot, nòrdics que es coïen al sol d’agost embetumats amb tota mena d’olis i cremes solars.

Vam triar un racó arrecerat, prop d’un grup d’anglesos que clapaven. L’Anna, sense cap mena de prevenció, es va treure el vestit i les bragues i es va posar la peça de baix d’un biquini minúscul. Quan em va veure el pit ple de morats me’l va tocar amb la punta dels dits.

—Pobre Enric…! Et fa mal?

—D’aquí un parell d’hores, quan estem embarcats, no me’n farà gens.

Ens vam banyar. L’aigua tèbia ens va relaxar. El cansament, aleshores, em va esclatar com un globus vermell rere els ulls. Frescos i remullats, ens vam estirar a l’arena. Em vaig adormir.

El malson retornava. Queia en un cotxe vermell per un barranc, al costat del Moro, i sentia com la planxa de la porta s’esqueixava, esdevenia un tallant i seccionava el cap del meu company. Tot jo m’omplia de la seva sang que m’anava regalimant pel pit, per les cames, que omplia el cotxe i m’arribava, llefiscosa, al coll, a la boca, als ulls…

—Enric!

La veu de l’Anna es va desenganxar del somni i es va fer dolorosament real. Tant, que em va forçar a obrir els ulls.

—Enric! —va repetir la noia.

—Que?

—Desperta’t. Somiaves i has cridat.

Em vaig incorporar damunt el colze. Vaig mirar el rellotge. Eren dos quarts d’onze. Havia dormit tres quarts d’hora. Mentre, la platja s’havia omplert d’estrangers i d’aborígens, tots igualment bronzejats, tots igualment mandrosos, tots igualment desenfeinats.

Vaig anar a l’aigua i m’hi vaig capbussar. La saladina em va esbandir la resta del somni i la sang imaginada del Moro que, curiosament, va quedar surant, invisible, darrere meu, com un presagi.

A tres quarts de dotze ens vam vestir amb la roba nova que havia comprat. No havia pensat que l’Anna necessitaria roba interior. La noia m’ho indicà amb una rialla. Tant li era, però, perquè es va col·locar els vaquers damunt la pell. Li havia encertat la talla.

Vaig guardar la meva roba bruta i esquinçada a les bosses de les joies i vam anar cap al port.

Hi havia una munió de llanxes, de iots, de llaguts, de barques del bou, amb noms més o menys exòtics i banderes de totes les nacionalitats. Però la Falaguera encara no havia arribat. A aquella hora, amb un sol de justícia que escalfava les idees, no s’hi veia gaire gent, a l’andana del moll. Als iots, sí. Noies rosses que prenien el sol conilles i algun buròcrata panxut que feia veure que arreglava els aparells. Vam seure a una taula exterior d’un bar, protegida per un para-sol, disposats a esperar l’aparició de la llanxa. Un cambrer amb una camiseta que lluïa unes lletres blaves amb el nom de Dénia i una sirena malforjada, va acudir sol·lícit.

L’Anna va fer la comanda:

—Dos carnots i dos gots d’aigua, per favor.

El cambrer la va mirar, estranyat.

—Carnots?

—Sí… Que no en tenen?

—Sí, sí…, però és que ningú no en demana, ara…

Se’n va anar compungit.

—Què és això del carnot? —vaig preguntar.

—Un licor d’herbes, típic de Dénia. Amb aigua fresca diuen que treu la set.

Però la seua explicació ja no m’interessava. Acabava d’entrar una llanxa. Em va semblar que la reconeixia: l’havia vista a Santa Pola a començaments de juny, quan mistress Marlowe va visitar el Ferrandis. Vaig consultar el rellotge: passaven uns minuts de les dotze. Era la culminació. S’havien acabat les persecucions i les fugides. Un ràpid viatge per mar, una entrevista amb la Marlowe i… La son i el cansament s’havien esfumat. Vaig sentir una punyida a l’estómac, però no era l’úlcera: era com una mena d’agraïment, com si se m’hagués trencat el fil que em mantenia tens i a l’aguait.

El cambrer va comparèixer amb dues copes d’un líquid de color de mel i dos gots d’aigua amb cubets de gel.

Vaig pagar.

—Anna, em sembla que la llanxa arriba ara… —vaig dir a la noia, i la meua veu va trair l’emoció que sentia.

—És aquella? —la va assenyalar—. No aconsegueixo de llegir el nom…

Em vaig aixecar, sense tastar la beguda.

—Anem!

Vaig agafar les dues bosses amb les joies.

—On?

—A Eivissa.

Tant se valia. Ara ja era segur que la noia no se separaria de mi. Ni a Dénia, ni a Eivissa. Ni mai.

Va beure un glop d’herbes i va fer una ganyota.

—Són fortes!

Va deixar el got i es va aixecar.

Just en el moment en què feien l’aparició a l’andana del moll tres individus. Pantalons blancs, niquis virolats, ulleres de sol i un amb un capell de palla.

Els vaig reconèixer de seguida. Eren el Monsonís, el Rodríguez, un sudaca molt ràpid amb el ganivet, i en Gomis, un tortosí especialista en cotxes i en drogues, que solia viatjar per al Ferrandis al Marroc.

M’havien vist i venien de dret cap a nosaltres.

—Entra al bar, Anna!

Vaig engrapar la noia i la vaig arrossegar al meu darrere. Havia d’actuar ràpidament, sense perdre ni un segon.

—Què passa? —em va preguntar l’Anna, un cop dins l’establiment.

—Els homes del Ferrandis… Escolta’m bé. Has d’anar al lloc on atraqui la llanxa… El mariner es diu Bernat, és un treballador de mistress Marlowe, d’Eivissa… Digues-li que tinc problemes, que m’esperi… Si a les…, sis, posem, no he arribat, salpeu.

—I tu?

—Ja m’espavilaré… Establirem una segona cita per a demà a les dotze.

—A Dénia?

—No, aquest port ja està cremat… Digue’n algun, que coneguis, més al nord…

—València.

—A València, doncs. Si no hi sóc demà a les dotze, m’espereu demà passat… On et sembla?

—El Grau de Castelló… Peníscola?

—Hi ha unes illes, oi, prop de Castelló?

—Els Columbrets.

—Hi viu algú?

—No, llevat del faroner.

—Demà passat a les dotze, doncs, al far… Suposo que una llanxa com la Falaguera s’hi podrà apropar…

—Sí, és clar.

—I ara tanca’t al lavabo, canvia’t la roba, posa’t el vestit. Així no et reconeixeran. Espera una estona i surt… Jo procuraré despistar aquests vells amics meus…

—Enric, però…

—No discuteixis, no tenim temps…

—I les joies?

—Me les enduc jo, són la meva garantia…

L’Anna va fer un gest de dolor, com si li hagués pegat un cop de puny. Havia interpretat malament les meves paraules, però no hi havia temps per a rectificacions. La vaig empènyer cap al lavabo, amb la bossa de platja nova que havia comprat i que contenia la seva roba vella.

—Adéu! —li vaig dir.

I em vaig ficar a la cuina de l’establiment. Una dona grassa, amb un davantal greixós, feia netes unes cassoles, mentre un home panxut, calb i en samarreta, preparava uns llagostins. Tal com m’havia imaginat, la cuina donava a un pati, ple de llaunes buides, galledes d’escombraries, caixes de refrescos i uns bidons de gasoil. Al fons del pati, una porteta, pintada de verd, amb un passador que la mantenia tancada. Vaig fer lliscar el passador i vaig obrir la porteta. S’obria a un carrer, amb cotxes aparcats a banda i banda, apartaments, botigues de queviures i un sol de migdia que enlluernava.

Retallat contra el sol, a l’entrada del carrer, hi havia el sudaca. El ganivet que empunyava semblava un argent viu.