VENJANÇA
La venjança ve després, si puc dir-ho així. Max Scheler ho va apuntar ben clarament en El ressentiment en la moral. La rèplica immediata a una ofensa encara no és una venjança. Aquell qui rep una bufetada i la torna tot seguit sense contemplacions, no es venja. Si més no, en el nostre vocabulari habitual, i en el nostre sistema de valoracions, aquesta reacció prompta i equivalent, disparada contra qualsevol tipus d’injúria, no sol ser designada amb el nom de venjança. Un intercanvi de cops o d’insults és, simplement, una baralla. Però no tothom és prou fort o prou valent per a suportar el risc d’una baralla, ni que sigui merament verbal: l’home acostuma a ser un animal prudent, i procura de no embolicar-se en dificultats sense un mínim de garanties. Quan el matx es planteja entre contendents de forces equilibrades, el combat es produeix sobre la marxa. Qui pot —o creu que pot— encarar-se de tu a tu amb el seu adversari, no dubtarà a apel·lar a la contundència subsegüent: de paraula o d’obra. La venjança, en canvi, és el recurs del dèbil.
El fort repel·leix l’agressió sur place: el dèbil espera a deixar de ser-ho —a deixar de ser dèbil— per a rescabalar-se de l’oprobi sofert. I és aquest ajornament allò que dóna entitat a la venjança. I la hi dóna, primer, per definició, és a dir, perquè la venjança suposa sempre un temps de pausa entre l’ofensa i la compensació de l’ofensa. Però, de més a més, aquesta demora confereix a l’actitud venjativa una coloració psicològica molt concreta i especial. Podem creure que la bufetada instintiva amb què paguem una bufetada anterior és un gest desproveït de malícia, una mena d’acte reflex, i, per tant, net i cavalleresc. En la venjança, per contra, l’ofès ha estat covant el record de la injúria durant tot el temps que ha transcorregut fins a l’esbravament. El cop del venjador es caracteritza per ser un cop rancuniós.
I quan dic que el dèbil espera a deixar de ser dèbil per a prendre venjança —la seva venjança—, no vull dir que hagi de ser necessàriament fort en el moment de tornar-s’hi. Ben sovint, la venjança és artera, múrria, insidiosa. Continua sent, en la seva realització, maniobra d’un impotent.
Però l’impotent intenta la seva acció de represàlia quan disposa d’una oportunitat o d’algun altre avantatge singular. L’avantatge podria ser, en efecte, un augment de força: per atzar, per entrenament, per trampa o per constància, el dèbil i oprimit es converteix en poderós i dominador, i aprofita la circumstància favorable a fi de castigar aquell qui va afligir-lo en la seva hora deprimida.
L’avantatge podria ser, tanmateix, un altre: qualsevol altre. La impunitat, per exemple. Un dèbil segur, i per afegidura rancorós, és una de les bèsties més temibles de la història natural. O bé l’ocasió serà la decadència de l’enemic: l’ofensor, altiu ahir, és ara més dèbil que el dèbil —i aquest no ha deixat de ser-ho—, i el dèbil s’hi rabeja.
No caldrà precisar que venjança és un d’aquells mots que vénen carregats de ressonàncies ètiques negatives. La història i la literatura arxiven, és clar, casos de venjances il·lustres, episodis venjatius horripilants, però adornats pels prestigis excelsos de l’honor, l’amistat o la pàtria. De tota manera, i en general, no és freqüent que la venjança vagi unida a la noblesa.
Aquest és un handicap que tenen els dèbils —físics o econòmics—: que mai no semblen nobles, almenys als ulls dels forts. La venjança petita, àcida, endurida en la seva mateixa mesquinesa, que constitueix en part la trama de les relacions quotidianes entre els homes, fa sempre una trista impressió de malignitat. I és curiós que, si bé es mira, el mecanisme d’acció humana que anomenem venjança no és, en el fons, ni pitjor ni millor que qualsevol altre. Tot depèn del signe de la seva utilitat. Pensem, verbigràcia, en aqueixa forma difusa de venjança que és la rebel·lió col·lectiva.
L’alçament d’un poble o d’una classe que ha sofert opressió o injustícia és venjança. Direm que és innoble?