NOVEL·LA

Un bon amic, molt jove i molt agut —vull dir, proveït d’aqueixa curiositat ingènua o d’aqueixa ingenuïtat curiosa, que encara permet de descobrir Mediterranis de la manera més honesta— m’ha explicat el seu enlluernament davant la primera lectura de Dostoievski. Cert que admirar-se del fabulós Fiòdor Mikhailovitx no té res de particular: pertany a l’ordre de les coses fatals en el camp de la literatura, i no és això, precisament, el que em suggereix aquesta nota. Sí que m’ha sorprès, en canvi, una observació seva, potser un conat d’objecció al geni novel·lístic del rus, fet amb admirable, senzilla serietat. «¿No trobes», m’ha dit, «que alguns personatges de Dostoievski parlen i obren com si tinguessin més anys dels que el novel·lista els atribueix?» Sens dubte, la maduresa moral de psicologia de les criatures dostoievskianes —o del seu retrat— se’ns imposa tan brutalment accentuada, que si la comparem amb la de la gent que ens envolta, amb la nostra mateix, ens fa la impressió d’inversemblant, si més no de vegades: i una tal comparança, és clar, sembla inevitable.

Jo no sabria adherir-me, ara, al reprotxe velat del meu amic. Fa temps que no visito, almenys amb veritable atenció, les pàgines de Dostoievski, i m’és impossible, en el simple record, lligar les figures de Raskòlnikov, d’Alioix Karamàzov o del príncep Mixkin, a unes edats determinades. Però, encara que en realitat siguin així, i aquells —o d’altres— personatges dostoievskians aparentin ser, o siguin, més adults que el normal i previsible, seria el cas de l’autor dels Endimoniats l’últim que jo hauria triat per queixar-me’n. Insisteixo que només puc valer-me, en aquestes consideracions, d’una visió general vaga, llunyana, de l’univers de Dostoievski. Sense detalls concrets, ni verificacions, ni desig d’exactituds: la visió que queda després d’uns quants oblits secundaris. La humanitat que pobla els llibres del gran escriptor eslau, observat a distància i globalment, té un no sé què d’irreductible fantasmagoria. Els seus millors personatges, més que homes i dones, són frenesís individualitzats. I importa menys el físic —cos, anys, malaltia— que la seva passió. La inversemblança, quan n’hi ha, perd contorns i no ens amoïna gens. La lluita entre el bé i el mal —o entre els béns i els mals—, tema repetit de Dostoievski, amb prou feines necessita d’altra concreció que el mer contrast d’actituds tràgiques. Amb tot, el problema subsisteix, dempeus i invulnerat. I no sols respecte a Dostoievski. El defecte d’ adultitzar els personatges sovinteja en els novel·listes de qualsevol època i de qualsevol lloc. Els adolescents, i sobretot els infants, que van i vénen per les obres d’imaginació, solen pecar d’adults, de massa adults en les seves paraules i en els seus gestos. El novel·lista els confereix pensaments i aventures que el lector, en la seva experiència personal —jutjant des de la seva experiència personal—, no gosa reconèixer com a normals en aquelles etapes de la vida. Una de les causes d’aquest desfocament, la més palesa, seria, en el fons, el mateix fet de ser l’escriptor un adult, propens, per tant, a crear els seus personatges com una segregació personal, com una rèplica alliberadora: a imatge i semblança seva. És lògic, doncs, que incorri en deformacions, i de vegades —diguem-ho tot: vegades de novel·listes mediocres— en deformacions grosseres. I convé subratllar que si en les grans novel·les (excepte Dickens?) apareixen tan pocs infants, tan escassos adolescents, això es deu, segurament, a una tendència clara a evitar-ne els perills: a evitar el perill de falsificar-los. Pensem de passada com alguns —Proust, en algunes pàgines— l’eviten: per l’evocació, per una evocació a través de l’adult.

Decididament, sempre que voldrem tractar de l’entitat real dels personatges de novel·la, haurem d’acudir a la compendiosa afirmació de Flaubert: «Madame Bovary sóc jo!». Una altra versemblança s’hi fa suspecta, de seguida: la versemblança del sexe. Si la Bovary era Flaubert —i Albertine era (potser d’una altra manera) Proust—, ¿no serà el resultat una mistificació, o en última instància una aproximació dubtosa? I si, a despit de tot, ens sembla convincent, ¿no serà perquè nosaltres, lectors masculins, no som dones ni podem, en conseqüència, corroborar la vivesa de la invenció? Hauríem de ser, efectivament, més cautelosos, i no reduir la novel·la a una absorbent transposició d’autobiografies. Recordem, atenent-nos a Thibaudet, que les «col·leccions femenines», els «diccionaris» de consulta, per a les dones de les seves novel·les, foren madame de Berny, Laura d’Abrantès i madame de Castries en l’operació creadora de Balzac. El material de segona mà, espiat en el món que ens rodeja, juga un paper poderós en la contextura dels personatges. Però la pressió autobiogràfica subsisteix, sotja, perdura, insalvable. I si, comptat i debatut, madame Bovary no fos Flaubert —la relació es pot predicar de tots els personatges per referència als seus autors—, si la Bovary no fos Flaubert, dic, seria encara la idea que Flaubert es feia de l’adúltera provinciana i avorrida. Per molt que copiés d’un model real, per molt que aprofités, com Balzac, les confidències de dones reals, la fibra íntima del personatge hauria estat, indefectiblement, una projecció seva.

Fóra curiós d’establir, en uns novel·listes de primera fila, un quadre de paral·lelismes entre l’edat dels personatges —l’edat que es diu que tenen o que aparenten— i l’edat de l’autor corresponent en el moment d’inventar-los. Crec que arribaríem, en prou casos, a constatacions interessants. Però en dos sentits. D’una banda, com vinc assenyalant, la presència de l’escriptor, de la «cronologia» personal d’aquest, damunt els seus personatges, assimilant-los-hi més o menys a contracor. D’altra banda, en canvi, l’edat dels personatges ens explicaria, sovint, alguna nota reveladorament lligada a l’edat, no real, sinó psicològica, de l’autor. Ho aclariré amb un exemple de Stendhal, ara. Stendhal va escriure les seves novel·les quan ja havia complert els quaranta anys: Fabrici del Dongo, Julià Sorel, però, no en pateixen, són absolutament versemblants, i responen, en actituds i en reaccions, als divuit o vint anys que Henri (o Arrigo) Beyle els ha conferit. ¿És que Stendhal ha sabut «reprimir-se», i, ja madur, reconstrueix sense interferències el clima personal de l’extrema joventut? Crec que seria més probable una altra hipòtesi: Stendhal no ha tingut mai més de vint anys; restà —mentalment, moralment, sentimentalment— «fixat» en aquella edat. Fou tothora el jove napoleònida, enèrgic o ambiciós, romàntic i tossut, que són els seus personatges —o si ho preferiu—: els seus personatges són facetes, diverses, no divergents, imaginades (o imaginàries) del Stendhal real, d’aquell Stendhal anacrònic.

Si bé es mira, el problema de l’edat del personatge no és sinó una parcel·la del problema de la seva complexitat. El lector superficial acostuma a trobar inadmissible el caràcter patètic i confús de molts personatges de novel·la. «L’home no és així», argüeix en la protesta. I un es pregunta: ¿veritablement, l’home no és, no som així? Tota fórmula, tota tècnica novel·lística, àdhuc la més escrupolosa en el propòsit realista, suposa sempre exageració: això és innegable. L’escriptor només conta, en general, els esdeveniments significatius del seu personatge, i, en aïllar-los i destacar-los, sol produir un efecte inflacionista o inflat, poc o molt, però sense remei. Però això, l’exageració evident, no és obstacle perquè la veritat del personatge —i la de l’esdeveniment— quedi indiscutida. Entre un home de novel·la, fingit, i un home de carrer, real, no hi ha massa diferència, com a tipus. En el fons, l’home de la novel·la no és més que l’home del carrer vist —o analitzat— per un novel·lista. Vist de sorpresa, en diríem. Potencialment, tots són personatges de Dostoievski —i esmento els de Dostoievski per la fama que tenen d’estranys i d’excepcionals—: tots som potencialment personatges de Dostoievski, a l’espera d’un Dostoievski que ens prengui per personatges. Les nostres petites misèries, i les nostres petites virtuts, que a penes destriem en la rutina quotidiana, es revelarien tremendament, èpicament angoixoses, sota l’òptica amplificadora, minuciosa, violenta, d’un gran novel·lista.

Una mica, caldrà aplicar també aquesta reflexió al cas de l’edat dels personatges. Els infants i els adolescents adultitzats, que veiem en els llibres, no seran, doncs, tan adults com pensàvem en un principi. Sense excloure d’altres factors, apuntats ací o no, aquest de la complexitat s’ha de tenir en compte. Perquè, ni tan sols quan som adults, no ens veiem viure, no ens adonem de la vasta i dramàtica fluència de temps i de qüestions que constitueix la nostra vida. ¿Ens hi vèiem, ens n’adonàvem quan érem infants o adolescents? I tanmateix, el nostre viure d’aleshores devia ser tibant, foscament prenyat d’anhels, d’interrogants i de contradiccions. No ens veiem viure, ficats com estem en la nostra vida, ocupats a viure-la; habitualment no ens cal formular en pensament, en mots, ni en cap forma de lucidesa, tot allò que bull com a sentiment o com a sensació en el nostre cos mortal; sovint, ni arribem a sentir-nos sentir. L’ofici de novel·lista consisteix a suplir aquesta distracció, aquest defecte de consciència.