AVARÍCIA

Sospito que deu haver-hi hagut un canvi de «qualitat» en l’índole psicològica de l’avarícia.

No puc parlar-ne per pròpia experiència, perquè, sense ser allò que se’n diu un pròdig, no em considero massa dominat per la concupiscència dels béns materials. Però crec que el fet pot deduir-se d’unes quantes observacions òbvies. Aquest curiós pecat capital que anomenem «avarícia» és, si no vaig errat, alguna cosa més que una mera exacerbació dels instints possessoris. Tècnicament, potser sí: potser és això, un apetit desordenat —desordenat, remarcaria un moralista— de riqueses.

Malgrat tot, en la pràctica, no acostumem a classificar entre els avariciosos sinó aquelles persones que, a una més o menys espavilada propensió apropiadora, uneixen un sentit voluptuós dels valors econòmics. No sé si m’expresso bé, Penso que no basta l’«execrable fam d’or» per a dictaminar la presència de l’avarícia: cal, de més a més, que l’individu crematísticament famolenc hi tingui una sensibilitat de gourmand. Hi ha gent, molta gent, que es desviu per augmentar la seva fortuna fins a extrems d’estupenda aberració, i tanmateix no gosaríem acusar-la d’avarícia. L’afany d’acumular «diners» és perfectament compatible amb una indiferència gairebé anafrodisíaca per la materialitat mateixa del «diner». En general, el gran ric veu la seva riquesa en funció del poder social que li confereix; l’estalvi sistemàtic, mesquí i tot, pot obeir i ben sovint obeeix a un simple esperit de previsió; certs tipus d’empresa capitalista, en els rams de la indústria i de les finances, són pures expansions professionals, que creixen impulsades per la inèrcia dels mecanismes del sistema i en les quals el lucre ja no és més que una conseqüència rutinària; la passió per la propietat territorial, tan característica del món agrari, suposa una voluptuositat també, però projectada sobre les coses —sobre la terra— i no sobre els diners. L’avar, en canvi, es concentra en el «diner»: en allò que el diner és en si mateix. És en el diner que polaritza una mena de frenesí sensual. No importa la quantitat: de vegades l’avarícia és exercida damunt cabals francament irrisoris, de tan migrats. Però, pocs o molts, aquests cabals no sortiran mai de les mans de l’avar: ell és un «agarrat». I la seva resistència a desprendre’s dels diners, en el fons, no s’origina tant en la por a la dissipació o al dispendi superflu, com en l’ànsia de retenir les monedes per a gaudir-les a la seva manera i en tant que monedes precisament. Perquè es tracta, en última instància, del fetitxisme de la moneda. Ignoro què n’opinaran els historiadors: però jo m’imagino que l’avarícia no podia aparèixer com a forma de la conducta humana sinó quan la societat comença a fer intervenir en la vida econòmica un mitjà autònom per a facilitar l’intercanvi de mercaderies, és a dir, la moneda. Abans d’aquest moment, en un àmbit d’economia primària, de permuta directa, l’avar em sembla inintel·ligible. Ni tan sols el sabríem concebre en les primeres etapes de l’evolució posterior, quan —per exemple— «l’home utilitza l’home, en figura d’esclau, com material primitiu de diner». Serà la moneda pròpiament dita, el diner autèntic, sota la seva espècie metàl·lica i de metall preciós, allò que promourà el vici. Per a l’avar, el diner no és un instrument d’adquisició o de domini, ni un signe neutre del valor econòmic, sinó la realitat absoluta d’aquest valor. I sens dubte tenia —«tenia»: en passat— una part de raó, ja que l’or i la plata, al capdavall, han estat durant segles un valor immanent, el màxim valor immanent en el camp de les relacions econòmiques. I és això, or i plata, i or i plata en moneda concretament, el que l’avar vol posseir. En moneda: perquè això suposa per a ell la suprema garantia del metall. La imatge popular de l’avariciós —la fabricada pel folklore, la de la tradició escènica— sol reunir dues notes marginals al que vinc dient: la gasiveria i la usura.

D’una banda, és un home reticent davant qualsevol possibilitat de despesa; de l’altra, es dedica a fer préstecs amb rèdits ignominiosos. L’un tret i l’altre tendeixen a destacar en la figura de l’avar unes facetes primordialment susceptibles de ser explotades en una denúncia satírica o dramàtica. «Un dia d’aquests, el barber li havia tallat les ungles; doncs ell va replegar tots els retallets, i se’ls va empor-tar», diu un personatge de l’Aululària de Plaute, referint-se a l’avar Euclió. I, descendent en línia recta d’Euclió, l’Harpagon de Molière, a més de ser tan ronyós com el seu predecessor, deixa diners al vint-i-vuit per cent, i encara amb unes condicions supernumeràries ridículament oprobioses.

Plaute i Molière feien «comèdies», vol dir-se, caricatures: això no obstant, els seus retrats de l’avariciós no són inexactes. Però, més que no pas la usura i la gasiveria, cal considerar com a més «específic» de l’avarícia el patètic fervor amb què l’avar «tracta» els seus diners. Aquesta és la nota diferencial de la figura. En les rondalles tradicionals, en els contes infantils, en la literatura fulletonesca, l’estampa es repeteix assíduament. Hi veiem el vell ambiciós, excitat, somrient amb una punta de bogeria als ulls, en el racó més llòbrec de casa seva, que compta i torna a comptar el seu tresor: palpa les monedes, les acaricia, les contempla, amb una avidesa fixa i insaciable que no hi ha més remei que qualificar de lasciva. És un espectacle sinistre, és clar, i per això, justament perquè és sinistre, massa sinistre, ens sentim decantats a titllar-lo d’inversemblant. Tanmateix, hem d’acceptar-lo no sols com a possible, sinó fins i tot com a lògic. Si no se’ls ha de gastar, els diners, ¿què voleu que en faci, l’avar? Mirar-los i tocar-los amb aquella «delectació morosa» que censuren les persones severes: mirar-los i tocar-los per sentir-se’ls seus amb una forma de propietat libidinosa i efusiva. Ja sabeu què feia el senyor Grandet, a les acaballes de la seva vida. «Eugènia li apilotava lluïsos sobre la taula, i el bonhome passava hores senceres amb els ulls clavats sobre les monedes, com les criatures que, en començar a veure-hi, contemplen estúpidament el mateix objecte. Grandet, com una criatura, somreia d’una manera que feia pena. ‘Això em retorna!’, exclamava de vegades amb una mena de beatitud». I aquesta beatitud era l’avarícia del boter de Saumur, i no la seva coquineria en escatimar el menjar a la família ni les seves martingales per eixamplar-se el patrimoni. Balzac ho endevina. El malalt que, amb la mirada extàtica, s’enlluerna davant el munt de lluïsos refulgents, és l’avar per excel·lència. I trobo ben significatiu —tornant ara al punt de partida d’aquesta nota— que papà Grandet sigui l’últim avar vertader que registra la literatura moderna.

Grandet viu en una època —primer terç del segle XIX— en què ja no resultava fàcil ser avar. La seva fortuna, bàsicament, està constituïda per immobles, hipoteques, negocis, paper de l’Estat.

Naturalment, la moneda metàl·lica —de metall noble— es mantenia encara en una plenitud de vigència indiscutible. Però el capitalisme prenia volada i la trama del joc econòmic es feia més complexa. Grandet veu com creixen els seus milions, però aquests milions no se li tradueixen en peces d’or. Balzac, al llarg de la novel·la, insisteix a subratllar el neguit que té constantment alterat el seu personatge: un desfici taxatiu per haver monedes d’or. L’or és l’obsessió que l’atabala, que li fa perdre els estreps, que li proporciona les úniques delícies. Cada cap d’any, Eugènia, la filla, havia de mostrar als pares els diners que, per un motiu o altre, Grandet li donava i que ella havia de servar religiosament: l’exhibició familiar de l’or de la noia —monedes triades, fermes— era la gran festa de l’avar. Això encara era factible en temps de Grandet: no ho seria tant a mesura que el segle avancés. Un Grandet de cent anys més tard —posem de les vigílies de la guerra del 14— hauria hagut d’acontentar-se amb una moneda menys temptadora: amb els bitllets de banc. L’or —l’or en moneda de curs normal— tendeix a fer-se fonedís. I després, la plata, que no per secundària deixaria de tenir els seus al·licients. I aquí és on hauríem de preguntar-nos si l’avarícia no haurà sofert, simultàniament, algun canvi en la seva —diguem-ne— estructura psicològica. ¿Continuaria tenint la mateixa «qualitat», doncs, si l’or i la plata són substituïts pel paper? Quan els dirigents de les finances públiques, per exigències íntimes de la situació, retiren els diners de metalls preciosos, i fan circular en lloc seu uns documents impresos d’estricte valor fiduciari, equina possibilitat de gaudi sensual li queda ja, a l’avar? Cal convenir que també deu fer goig, una bona pila de bitllets; però entre els antics lluïsos rutilants i els moderns papers tipografiats hi haurà, sens dubte, una diferència decisiva, als ulls —i als dits— de l’avariciós. La cobdícia, la seva cobdícia, en surt frustrada en l’aspecte més delicat. També els bitllets són «diner»: l’avar no posa això en qüestió. Només que són uns «diners» desproveïts de consistència material: incapaços de ser físicament posseïts —com unes cartes d’amor, en comptes de la presència tangible de l’amant—. És evident que encara podem imaginar-nos el vell —l’avar, ens el representem sempre vell, segons mana el tòpic— de faccions contretes i pupil·les brillants, que fulleja i manucleja un feix de bitllets, satisfet del tacte i del soroll. Ens el podem imaginar, però amb dificultat. No hi creiem gaire. Els rics en bitllets, contemporanis dels bancs, solen utilitzar els comptes corrents. I la cosa no acaba ací. Els grans cobdiciosos d’avui dia, ja ni tan sols tenen el recurs de passejar els dits sobre els bitllets, si no és en quantitats de consum domèstic. Els xecs, les accions, les xifres escrites damunt documents subtilíssims, constitueixen per a ells la riquesa. Al ric actual, la riquesa li arriba exclusivament a través de referències simbòliques. Nombres i firmes: això és tot. I es pot ser avar encara, en aquestes condicions? Ho dubto. En tot cas, donant per fet que sí, hauríem de concloure que l’avarícia, a hores d’ara, s’ha fet —passeu-me el mot— algebraica. El plaer —que de plaer es tracta— derivable de la possessió del diner, no serà ja un plaer sensual, com en l’època en què corria l’or: serà, si molt convé, un plaer restringidament intel·lectual. ¿I valdrà la pena que seguim anomenant-lo «avarícia»? Ai, Mare de Déu, quin problema!