ESCEPTICISME

M’agradaria d’escriure una apologia de l’escepticisme.

Heus ací uns temes que caldria explanar-hi:

1) Aspecte intel·lectual: Els escèptics són sempre —i per definició— persones raonables: enraonades. Es posen cautelosament al costat de la raó, i per això solen tenir raó. O dit d’una altra manera: dubten, i encerten.

2) Aspecte moral: L’escepticisme és l’únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria. L’únic: no n’hi ha d’altre. De més a més, l’escèptic s’inclina a practicar el sarcasme, que, com tothom sap, és una forma higiènica i eficient de la caritat.

3) Aspecte social: L’escèptic no serà mai un assassí. Tampoc no incorrerà mai en pecat d’heroisme. Es tracta de dos mèrits que cal valorar en els seus termes justos.

4) Aspecte polític: Els escèptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen; de vegades les depuren. I res més. D’altra banda, no indueixen els seus conciutadans a l’odi, ni a la resignació, ni a la indiferència.

5) Aspecte tècnic: L’escèptic —i només l’escèptic— és sensible al temps, a la història, a l’irrepetible, al concret. Se situa, doncs, als antípodes de qualsevol tendència a l’abstracció.

6) Aspecte literari: L’escepticisme és incompatible amb la poesia lírica, amb l’oratòria —sagrada o profana— i amb la metafísica. Si l’escèptic intenta fer versos, li sortiran pedestres i àcids; si intenta pronunciar discursos, quequejarà, per indecís o per escrupolós; si intenta elaborar disquisicions sobre l’ésser, acabarà burlant-se’n.

Etcètera.