ORDRE

El dilema «desordre-injustícia» ha fet córrer molta tinta, d’ençà que, segons conten, va plantejar-lo Goethe d’una forma decorativament terminant. El monstre de Weimar afirmava: «És preferible la injustícia al desordre». I de segur que tenia arguments impecables per a justificar la seva preferència. No sé si quan l’autor del Faust va dir allò era o no ministre del duc Carles August, càrrec que exercí durant anys i amb una àmplia vocació: en tot cas, aquella idea em sembla, literalment, una idea de ministre. Sospito que la subscriurien al peu de la lletra una gran quantitat de persones, de totes, les més diverses i contradictòries confessions polítiques, que per una circumstància o altra es troben enfilades a la noble cucanya del poder. En tant que dilema —o disjuntiva, o com vulgueu dir-ne—, el binomi «desordre-injustícia» resulta d’una fal·làcia monumental. Per poc que hi pensem, de seguida se’ns acut una primera objecció inapel·lable: la de preguntar, ingènuament, si la injustícia, qualsevol injustícia, no és ja, en si, un desordre. I, de fet, potser la injustícia és el pitjor dels desordres, perquè corca i corromp el fonament mateix de l’ordre, que és, si hem de creure el tòpic, la justícia. Però tot això és una mica boirós i evanescent. La paraula «justícia» es presta a massa trampes i constitueix un equívoc constant. Serà més oportú que mirem al problema des de l’angle de l’«ordre». I, tot ben sospesat, què és l’ordre? Per als Goethes, sens dubte, l’ordre no és sinó el fet de continuar sent ministres: ells. La definició resulta peremptòria i lleument brutal: no crec que sigui inexacta. Continuar sent ministres o alguna altra cosa, no importa ben bé quina, propietaris o gerents, algutzirs o buròcrates, canonges o assalariats regulars: aquesta és la situació que l’ordre ha de preservar. L’ordre de les lleis, l’ordre dels carrers: l’ordre públic. D’aquí que la por a les alteracions de l’ordre constitueixi un sentiment molt generalitzat. I és lògic. Una societat no pot viure en el caos —ha de viure en ordre, doncs—. Solament un tipus de mentalitat anarcoide, descordada i febricitant, podria col·locar-se contra l’ordre per principi i d’una manera sistemàtica. La qüestió, tanmateix, no es centra en la necessitat o no necessitat de l’ordre, en abstracte, com a força cohesiva de la societat. És aquest o l’altre ordre concret, el que, en un moment determinat, es revela discutible: aquest o l’altre ordre concret, establert, es fa discutible quan entra en col·lisió amb la justícia. Insisteixo en allò que he indicat abans: la paraula «justícia» és bàsicament vaga. Però els Goethes saben què vol dir: saben distingir entre justícia i injustícia, ni que sigui eventualment. I admeten la possibilitat que l’ordre, el seu ordre, arribi a estar en contradicció amb la justícia. La seva tesi és senzilla: entre la injustícia i el desordre, cal decantar-se per la injustícia, ja que un ordre injust sempre serà, malgrat tot, un ordre, i un ordre injust sempre serà millor, infinitament millor que el caos. El raonament seria fàcil de refutar, però no és això el que ara m’interessa. El que ara m’interessa és la reacció dels Goethes. Els quals, en efecte, si passen per alt la injustícia i s’aferren a l’ordre, i així ho proclamen explícitament, vénen a reconèixer que aquell ordre és una aberració. Només un pragmatisme pro domo els decideix a obrar —o a pensar— en aquests termes. La gravetat del cas, en conseqüència, no radica en el fet de voler mantenir i retenir costi el que costi uns privilegis socials, sinó en la circumstància de ser un Goethe el qui vulgui cohonestar-ho amb un judici de valor. Les «persones d’ordre», ignares o innocents, solen tenir la consciència tranquil·la, quant a aquest punt. És ben probable que el duc Carles August de Weimar no sentís mai cap angúnia sobre la licitud de l’ordre que ell regentava. El botiguer de la cantonada, el funcionari d’hisenda, el sagristà de la parròquia, i tanta gent més, no han dubtat fins ara de la fatalitat natural de l’ordre en què s’intercalen, i només accidentalment el veuen oposat a la justícia. Però dels Goethes cal esperar tota una altra cosa. Potser no d’un ministre Goethe, és clar. El ministre Goethe feia ben fet —al Cèsar el que és del Cèsar— de proclamar els avantatges de la injustícia sobre el desordre: ell era, al capdavall, un professional de l’ordre —del poder— constituït.

El mal és que Goethe no sols era el ministre d’un dinasta secundari: era, abans que això, molt més que això. I per aquesta raó estava obligat a donar una resposta diferent. He vist que, entre el progressisme més en voga, hi ha la tendència a admirar Goethe entre el catàleg dels precursors.

Lukacs ha escrit tot un llibre —molt avorrit, per cert—, per demostrar-ho. No hi tinc res a dir. Però si allò de «prefereixo la injustícia al desordre» no és una frase apòcrifa —jo no puc garantir-ne l’autenticitat—, l’olímpic poeta alemany hauria de merèixer algunes reserves, per aquest cantó. No el podríem exculpar sense incomoditat. Era un home clarivident, i sabia el que deia.