NACIONALISME

El Diccionari Aguiló registra una paraula diguem-ne precursora: «nacionista». Don Marià la documenta amb una frase procedent d’un llibrot titulat Lumen Domus, que per a mi és un text desconegut i de data vaporosa. Sens dubte, els nostres eximís erudits saben què és això del Lumen Domus, i fins i tot és ben probable que si ara recerqués jo mateix en la meva biblioteca, hi trobaria alguna precisió en qualsevol monografia impensada: no ho sé, i tant se val. El petit fragment de Lumen Domus reportat per Marià Aguiló diu: «Si los frares predicadors de Catalunya gozan quexarse y parlar ab lo degut zel de los de sa nació, al punt són tractats de nacionistas i bandolers».

Una prèvia: «bandolers», ací, vol dir «parcials»; no hem d’exagerar les coses! Per l’aire general de l’idioma i pel to privativament clerical de la citació, crec que podem situar la referència abans del XIX. Això és evident: no cal, doncs, que m’aixequi i vagi a consultar cap bibliografia aclaridora. Ni que només sigui del XVIII, el text —el mot: «nacionista»— resulta d’una precocitat important.

Nacionista equival, amb una aproximació que contorba, a nacionalista. La particularitat notable, el tret a subratllar, és que els catalans apareguin acusats de «nacionistes» molt abans que el «nacionalisme» aparegués sobre el mapa ideològic d’Europa. No té gens d’interès el fet que el Lumen Domus restringeixi la seva al·lusió al clos de l’Orde Dominicà: són en tant que catalans, que els frares de Sant Domènec reben el mot com un dicteri. I heus ací que en llengua catalana aquest derivat de nació —el sufix ista s’hi fa plenament significatiu— s’anticipa, n’estic segur, a totes les altres llengües europees. No puc donar cap garantia de la meva asserció: és una pura sospita. Però si em demostressin que m’equivoco, em quedaria parat. Perquè, ben mirat, pocs pobles d’Europa estaven en condicions d’esdevenir nacionalistes —nacionalistes— com ho estava el nostre, abans que el «nacionalisme» sorgís com una doctrina i una decisió a principis del Vuitcents. En aquest punt, ens avancem a tothom. D’ençà de l’Edat Mitjana som un poble providencialment —excuseu-me l’adverbi— predestinat a una mena de vocació «nacionalista» implacable. El bon frare que escrivia aquelles línies del Lumen Domus adduïdes per l’Aguiló ho delatava d’una manera fosca i instintiva. Ara hem de prendre el terme «nacionalisme» —el frare hauria dit, en tot cas, «nacionisme»— amb una descarada deliberació anacrònica. Hem de reduir-lo, també, en el seu abast, a allò que realment indicava el dominic del Lumen Domus: «gosar queixar-se i parlar amb el degut zel» de les pertinences de la pròpia nació. Queixar-se, d’una banda; mostrar-se zelosos, d’una altra —i zelosos, és clar, fins al trop de zèle. Tot «nacionalisme» és això: lamentació i reivindicació.

En el fons de tot «patriotisme», sigui de la «pàtria» que sigui, hi ha una suspicàcia vigilant, erigida enfront de les «pàtries» veïnes: no hi hauria «patriotes» si no haguessin d’encarar-se amb uns «patriotes» rivals. Però potser l’ús que fem del mot «nacionalisme» ens permet de pensar que és una forma de «patriotisme» una mica especial: un «patriotisme» vexat i, per això mateix, més agressiu. Per vexat, es queixa; i el zel que l’acompanya no és sinó una explosió agressiva. I, com deia, el nostre poble tenia més motius, més naturals —i dramàtiques— propensions a practicar el lament i a engegar la reivindicació, l’una cosa i l’altra en defensa «de los de sa nació», d’ell mateix, que tots els altres pobles de la seva àrea. Una simple reflexió, un examen lleuger, projectats sobre això que anomenem «pobles» en l’Europa posterior al segle XV, en justificaria el perquè. Els altres «pobles» europeus, entre aquesta centúria i Napoleó, o bé són pobles excel·lits —complets o en via d’acomplir-se en el seu destí normal de poble—, o bé són pobles frustrats en un grau gairebé letal —i, en conseqüència, incomplets, inacomplerts—. Per fer-ho gràfic amb un exemple: França és un poble excel·lit, mentre que els Països Occitans són un poble frustrat. Més o menys, tot el conjunt ètnic i cultural del continent podria repartir-se en aquesta classificació, fins a les vigílies del Romanticisme. Hi havia uns pobles que ascendien, que consolidaven la seva personalitat, que s’implantaven amb una hegemonia viva enmig dels pobles del seu entourage. N’hi havia d’altres —aquests últims, i més— que no assolien la maduresa col·lectiva implícita en les seves arrels, i que començaren a desdibuixar-se, a perdre perfil i vèrtebres, a confondre’s amb el poble dominant.

Quan el «nacionalisme» pren volada, quan el vertader «nacionalisme» —de càtedra o de revolta, centrípet o centrífug— exalta la societat europea, les dues sèries de pobles que acabo d’apuntar entraren en una nova fase de consciència política: nosaltres, també. Però nosaltres, abans d’això, abans de l’autèntica embranzida «nacionalista» del XIX, no havíem estat ni un poble excel·lit ni un poble frustrat. Que no érem un poble excel·lit, salta a la vista: el darrer Trastàmara, volent o sense, tallava als Països Catalans tots els camins d’una plenitud a part, en inserir-los dins una òrbita estranya. I si no érem aleshores un poble excel·lit, tampoc no vam ser un poble frustrat: tampoc no vam ser una comunitat destruïda o apagada. Els nostres historiadors acostumen a conferir l’etiqueta de «Decadència» al període que s’obre amb els Trastàmara —a tot estirar, amb l’Emperador Carles— i es tanca amb els versos de l’Aribau i l’inici de la Renaixença. De fet, la cosa és massa complexa perquè pugui ser sumida en una qualificació tan expeditiva. Hi hagué, en aquells temps, és cert, unes quantes dimissions fonamentals, que es veuen patents en la renúncia lingüística, en l’equívoca submissió al mite de la reialesa espanyola, en moltes altres actituds desistides.

Tanmateix, no pot pas dir-se que ens diluíem com a poble. No ens diluíem com a poble, almenys, en proporcions semblants —i torno a l’exemple d’adés— al cas de les terres occitanes. No hi excel·líem, però igualment no ens frustràvem. En aquests últims anys hem vist que la historiografia catalana ha revaloritzat el segle XVIII autòcton: hi ha descobert unes energies morals i materials que el tòpic simplista de la «Decadència» ocultava, i que són a l’origen de la represa restauradora del Vuitcents. L’estampa d’un XVIII borbonitzat, àton, dividit entre la derrota i la defecció, en surt corregit: la represa econòmica i l’esperit il·lustrat dels nostres setcentistes hi representen una contrapartida enorme, poderosa. Però encara caldria recordar les Germanies, i l’alçament del 1640, i la guerra de Successió, que són també espasmes de vitalitat, i no els únics. En llibres i en documents, en moltes petites incidències de la vida diària, els catalans d’aquells segles demostraren, de manera intermitent, si voleu, que no es resignaven a morir del tot com a poble. I és aquesta resistència instintiva, aquesta reserva de possibilitats, el que els feia ser «nacionistes», o els permetia de ser-ho. Un poble excel·lit no sentia la necessitat de ser «nacionista»; un poble frustrat, tampoc.

El primer no té res a lamentar ni a reivindicar; el segon, en canvi, està massa afeblit per a arribar a fer-ho. El «patriotisme» dels pobles forts i saludables se sustentava d’orgull i de memòries heroiques, i si de vegades es dispara amb injeccions polèmiques, és de cara a un altre poble fort i constituït, en un tuteig d’igual a igual: les guerres internacionals del XVI, del XVII i del XVIII —lluites entre les Monarquies nacionals que encarnen la força expansiva dels pobles excel·lits— ho fan veure ben clarament. No es tracta, doncs, d’un «nacionisme» com el que, segons el dominic del Lumen Domus, distingia els catalans d’aquell temps: més que no pas queixa i zel, allò que hi ha és arrogància —arrogància de vencedor o de vençut, tant hi fa—. Alguns escrits de Quevedo contra els francesos són una bona mostra d’això. Els altres pobles, els pobles adormits en la frustració, ni tan sols tenen «patriotisme», si no és a escala municipal. Els catalans, a diferència dels uns i dels altres, estaven en condicions d’esdevenir nacionistes amb una facilitat quasi premonitòria. Podem imaginar sense dificultat què és el que hauria provocat el comentari del Lumen Domus: una disputa de frares de diverses nacions, en la qual els nostres paisans destacaren pel fervor amb què es lliuraven a l’autodefensa en qüestions d’amor propi «nacional». L’escena —i un comentari similar— serien previsibles en qualsevol altre pla, en ambients ben distints, sempre que els catalans es confrontessin amb gent d’un altre poble. L’estranger que presenciava aquelles explosions de particularisme, no podia deixar d’admirar-se’n: sens dubte li semblaven excessives. Per això ens titllava de bandolers: de sectaris. Un sectarisme de nació: nacionisme. Els catalans de la «Decadència» sentien el dolor o la inquietud de saber-se postergats quan encara es creien amb forces d’assegurar-se un lloc honorable entre els pobles fets. Era una creença que no s’ajustava del tot a la realitat, però tampoc no era massa arbitrària. D’aquí que la reacció nacionista hi fos no solament explicable, sinó fatal i tot. Els catalans gosaven queixar-se i parlaven amb el zel pertinent, quan contemplaven la seva situació de poble alhora no reeixit ni fracassat. En una certa mesura, doncs, el nacionisme venia a ser un nacionalisme avant la lettre. De tota manera, no sé si, al capdavall, el nacionisme era la millor preparació possible perquè el nacionalisme hi tingués, més tard, una fluència esponerosa.

Comptat i debatut, probablement el catalanisme polític no ha aconseguit mai el tremp nerviós i embalat del nacionalisme. Fa l’efecte d’haver-se quedat sempre en l’estadi «nacionista»: la premonició, abans incidentalment al·ludida, no arribà a consumar-se. No puc aturar-me, ara, a analitzar les moltes i contradictòries repercussions que el nacionalisme ha tingut en els pobles europeus. És indiscutible, però, que entre nosaltres es produïen unes circumstàncies propícies, hipotèticament propícies, a la inflamació nacionalista. La idea de la nostra normalitat com a poble podia haver-se convertit en un incentiu tant més vigorós com més àrdua era la perspectiva d’un recobrament integral. Però el nacionalisme català, contra el que podrien fer sospitar els escarafalls dels seus antagonistes carpetovetònics, mai no fou un nacionalisme virulent i resolut. La vocació nacionalista, prou que la tenim: l’adversitat ens hi empeny i obliga. Ara bé: és una vocació que no arribem a satisfer. Com els frares del Lumen Domus, ens queixem i parlem amb «lo degut zel» pel que fa als nostres greus problemes privatius. D’aquí no passem. I el nacionalisme és, precisament, el pas següent, decidit i una mica exasperat. No diré que no hi hagi hagut nacionalistes entre nosaltres: al Principat sobretot, uns quants al País Valencià, ben pocs a les Illes, dos o tres enllà dels Pirineus.

Numèricament no suposaven, gran cosa. El nacionisme, per contra, és un sentiment difús i constant, a tot arreu de les nostres terres. No hi tinc res a dir: els fets són els fets, i jo en sóc sincerament respectuós. Però hi veig un senyal exacte d’anacronisme. Ser nacionista era una conducta explicable, lògica, en el XVII o el XVIII. No ho era gens, ja, en el XIX. Ser nacionalista, avui, també és un anacronisme. Només que, en el fons, hi ha «pobles» que encara no poden ser res més que això. És absurd. Tristament absurd.