Del 181 al final

181

Darrere del cementiri de Poblenou, dos passatges: l’un sobreviu, l’altre no. Un es va blindar, l’altre va ser arrasat per trobar-se a la intempèrie semàntica: ser passatge de chabolas, de paraules, de barraques, de paraules barates en una ciutat cada vegada més cara.

Els vint veïns del Carlota de Mena el van tapiar fa temps, m’explica un dia en Pere, octogenari i amb sabatilles de quadres, que torna a casa després d’acompanyar el seu fill al cotxe carregat amb una caixa. Va arribar des d’Andalusia quan tenia quatre anys:

—El paviment era de terra, cal representar-te’l ple d’estenedors i de tolls —m’explica en català—, la gent va anar construint les seves cases, però al principi eren més aviat barraques, si li sóc sincer.

Va ser burro, em confessa: no hauria d’haver desaprofitat aquell metre, també de la seva propietat, que els altres veïns no van respectar i que ell va cedir a l’espai comú, ara enrajolat i amb bancs de fusta al centre.

—Faci fotos tranquil, i tanqui la porta en sortir —encaixa amb mi alhora que em diu el seu cognom—: Cervantes, com l’escriptor.

A la bústia es llegeix «Pedro». El seu accent és millor que el meu.

A cinc minuts, el passatge Llacuna és ara un carrer molt ample, amb el mur del cementiri a un costat i el buit de les cases i els seus habitants a l’altre. Juntament amb el passatge de Rere el Cementiri Vell, el Transversal de la Llacuna i el d’Aymà, que tampoc no tenen ja gaire a veure amb el que van ser, configuraven un dels nuclis de barraques que va sobreviure més temps. Fins al 1990. Abans-d’ahir. Es coneixia, des del seu naixement a principis del segle XX, com a Transcementiri. En queden restes que, segons com es mirin, semblen ruïnes o runa. Restes de cuines i lavabos: rajoles esquerdades que permeten la reconstrucció imaginària. Restes de bigues de fusta amb els seus anells concèntrics, amb tota aquesta memòria vegetal i viva que ningú no llegeix.

La ruta per la Barcelona anterior a la dels gratacels del districte 22@, els hotels de quatre i cinc estrelles, els parcs ampul·losos amb noms d’intel·lectuals i poetes (Simone de Beauvoir, Jaime Gil de Biedma, Joan Fuster, Carlos Barral, Manuel Sacristán) i el meravellós passeig marítim enjardinat, una Barcelona més precària i més antiga, però igual d’autèntica, podria prosseguir pel carrer Fernando Poo, els edificis baixos del qual et situen a l’escala pròpia del passatger i et transporten als temps en què el Taulat era un micromón de pescadors i obrers. Des de l’encantadora plaça de Prim, amb aquells bellaombres d’arrels colossals i troncs hipertrofiats, que semblen patir elefantiasi, només cal fixar-se en els passatges propers per prosseguir per la Barcelona anterior: aquest fil que uneix els passatges Piquer, Colomer, Joaquim Pujol o Borrell, a través de carrers com el passeig del Taulat o Ramon Turró.

Enfonsats a la seva illa, amb una vorera el triple d’ampla del que és habitual, el tram de Ramon Turró que té davant els jardins de Gandhi és un reducte de vells passadissos obrers. El número 282 és una porta doble de fusta, aspecte noble i cadenat gruixut al mig; però el número està duplicat: és també un passadís estret, precedit d’una porta de metall granat. Hi veig un bidó d’aigua blau de cinquanta litres. Hi veig un gat gras. El 284 és una porta tapiada de color ciment. No veig res. El 288 és una porta tapiada de maons; però al seu costat hi ha una porta bessona, enreixada: el passatge Montserrat. Hi veig una misèria dels anys vint i trenta. Hi veig la mateixa misèria als anys seixanta i setanta. Una rampa metàl·lica, amb baranes als costats, baixa cap al 290 interior, més passadís que passatge, protegit per una porta de reixes negres. Al centre de tots els passadissos, el passatge Oriol és el més inquietant. Una successió doble, a banda i banda, especular d’habitatges o tallers abandonats. Hi veig cadires de plàstic apilades. Hi veig uralita a terra. Hi veig matolls. Al web de l’Arxiu Històric del Poblenou trobo una foto d’agost del 2014 que ho mostra completament envaït per plantes de carbassons. Hi veig afectació. Una plantació rocambolesca i exuberant de cervells alienígenes, de grans cervells extraterrestres de cotó dolç: una plantació inversemblant. Pregunto per correu electrònic a Teresa Garceran si és possible que neixin de manera espontània, envaint d’aquesta manera tots els metres quadrats del passatge. I em contesta que no. Que potser sí que existia una plantació anterior. Que la pol·linització és complicada. Hi veig un desallotjament imminent. Que aquesta fotografia de vegetació omnívora i exuberant és un misteri. Hi veig el que ja no s’hi veurà mai més.

182

«En tots els llocs del món hi ha televisors, en tots els hotels», llegim a la novel·la El fin de la Guerra Fría de Juan Trejo, «i això fa que em senti una mica com a casa: és el meu punt de referència».

183

Aquests carrerons paral·lels, habitats o clausurats, van pertànyer durant dècades a un entramat de carrers industrials d’estètica i condició semblants a ells, però ara han estat aïllats i es troben —desarmats— davant dels jardins de Gandhi, i en el seu centre simbòlic s’alça una estàtua del pacifista indi a escala real, obra d’Adolfo Pérez Esquivel, que és escultor a més de premi Nobel de la Pau. El parc resumeix el rerefons de l’operació que va experimentar Barcelona entre els anys dels Jocs Olímpics i els del Fòrum de les Cultures. Perquè l’estàtua hiperrealista respon a la voluntat d’universalisme i l’arquitecte que va dissenyar el parc, Carles Teixidor, va voler representar amb aquestes estructures ondulades els antics camps i les sèquies que recorrien aquestes hectàrees, però el fet que estiguin recobertes pel trencadís Gaudí les agermana amb el Park Güell, amb el MacDonald’s en què s’ha convertit la llibreria Catalònia de plaça Catalunya i amb desenes de botigues de souvenirs regentades per pakistanesos. L’abisme entre la teoria i la pràctica, entre el desig de commemorar un passat i la realitat de sabotejar-lo.

A la banda mar, el parc dóna als passatges Oriol i Montserrat, el passat; mentre que el costat Besòs condueix al passatge Maria Llimona, aquest present que intenten vendre’ns com a futur. En ell no hi ha varietat de temps: l’antic passatge va ser arrasat i en el seu lloc es va erigir aquest, de cases idèntiques, planta baixa i dos pisos, porta i persianes metàl·liques. Per damunt dels murs, treuen el cap els llimoners. Se sent el rugit de les mànegues i la veu de les mainaderes filipines. Al fons hi ha un restaurant japonès, al qual s’entra pel carrer Llull, amb Diagonal Mar al fons. A Google descobreixo que les cases tenen solàriums, fins i tot piscines, en els seus 250 metres quadrats. Els anuncis d’Internet parlen de «xalets» que es lloguen per 3.000 euros al mes o es venen per gairebé un milió.

La gran majoria dels carrers barcelonins són màquines del temps avariades, en què les èpoques es confronten i s’agermanen, en què el traçat romà o medieval coexisteix amb el grafit i un mur trena pedres de diferents moments de la història, com si les dècades o els segles fossin canals mal sintonitzats d’una gran pantalla múltiple que mostra identitats diverses. Carrers plens de fractures. Carrers discontinus. Les avingudes, els carrers, els passatges postmoderns —en canvi— són monocanals. L’estructura de la ciutat dels anys noranta, segons Michael Sorkin, és com la de la televisió: «L’esdeveniment televisiu més important és el tall, l’escissió entre bits d’emissió, el pas sense interrupció d’una telenovel·la a un docudrama, o a unes paraules del nostre patrocinador». El discurs televisiu es basa en l’esborrat de les diferències entre aquests bits, «a assignar el mateix valor a tots els elements de la xarxa, amb la finalitat que qualsevol de les infinites combinacions produïdes per la transmissió diària pugui tenir un sentit». La nova ciutat, en consonància, mira d’eliminar els elements disruptors, tot allò que no generi la sensació de continuïtat. De cinta transportadora sense marxa enrere. Per això, el mateix que va fer el passatge Maria Llimona a principis del segle XXI ho va fer el passatge Permanyer a mitjan segle XIX: arrasar l’anterior, edificar segons el gust de l’època en un únic estil que exclogui tots els altres, atractiu per a una única classe social que també exclogui la resta.

Més enllà del restaurant japonès i fins a la frontera amb Sant Adrià de Besòs és on més calfreds vaig sentir en tots els anys que vaig dedicar a la recerca de passatges. Vaig arribar a conèixer el passatge Morenes, el del Coll, el del Treball i alguns altres; però al seu voltant havia tingut lloc una autèntica massacre. Ja no existeixen el Pallars ni el Massaguer de Pallars (un edifici nou, un parc, un solar); tampoc el Mallart (devorat per l’estació de metro Selva de Mar); ni els de Marina i Baraldés (l’absència més dramàtica, perquè aquells edificis que el 2015 encara disposaven de pisos en venda havien deixat al darrere buit, cicatrius, herba, blocs de ciment, tota la desolació resumida en un grafit que vaig fotografiar: «Descontrol urbà»). Els que no han desaparegut han estat reformats completament o intervinguts radicalment, fins a convertir-se en d’altres. El passatge Prim, per exemple, ara està dividit entre dues realitats. D’una banda, és un passatge proletari, de pisos on els diumenges es menja pollastre a l’ast, amb una oficina de Treball de la Generalitat, amb coloms obesos, amb la Granja Bar El Passatge —el cartell en català i en àrab—, amb poca llum. Per l’altra banda, el mateix passatge Prim és un carrer ample com una plaça ampla, envoltada de botigues i sucursals bancàries, saturada d’horitzó i cel.

184

«El primer que desitges en viure en una gran ciutat és trobar una manera d’estar sol», llegim a El quadern gris de Josep Pla: «Aquest desig és molt útil: si arribes a realitzar-lo, les ciutats poden ser productives, de gran rendiment de treball. Si no fos per aquest impuls cap a la solitud que produeix la vida entre la gent, entre la densitat de la gent, de què servirien les grans ciutats?».

185

No sabia conduir: anava a tot arreu a peu o en transport i va ser així, acumulant milers de trajectes, milions de passos, com va conèixer la ciutat de Barcelona com ningú abans ni després no l’ha coneguda. Josep Maria Huertas Clavería és el passatgista o passatgerista barceloní que va aconseguir que el discurs de la ciutat no es limités a les seves zones velles i nobles, al gòtic i al modernisme, sinó que s’entengués com un tot, com una petita galàxia de barris interconnectats. Va retratar les barraques, va trepitjar els senders enfangats de Montjuïc i del Somorrostro, va caminar i va caminar i va continuar caminant pels turons i les fonts i els baixos fons i les pistes forestals i els polígons, fins que les línies dels carrers de Barcelona es van correspondre amb les línies dels palmells de les seves mans i les rugositats de les plantes dels seus peus.

Abans d’ell ningú no s’havia consagrat a mapar aquesta ciutat no només des de la representació topogràfica, sinó també des de les petjades, les converses de bar, les assemblees de veïns; a documentar Barcelona casa per casa, carrer per carrer, barri per barri; a convertir la metròpoli en un sistema orgànic, en una enciclopèdia que es pogués llegir. Les xifres no menteixen: va escriure uns sis mil articles en 126 mitjans diferents, la majoria sobre aquesta ciutat; quatre llibres monogràfics sobre Barcelona en solitari i uns noranta en equip (sobretot amb Jaume Fabre): entre ells, sobretot, els vuit volums de Tots els barris de Barcelona i els quatre d’Els barris de Barcelona.

Quan el 7 de juny de 1975 va publicar a Tele/Exprés un article sobre els meublés en què deia que un bon nombre d’ells «estaven regentats per vídues de militars», va ser condemnat a presó després de patir un consell de guerra. En els nou mesos que va passar a la Model va conèixer un noi de quinze anys que es deia Juan José Moreno Cuenca, que acabava de sortir del seu enèsim reformatori i ja l’anomenaven El Vaquilla, i va seguir treballant epistolarment amb Fabre en el llibre Tots els barris de Barcelona. Ni tan sols a la presó no va deixar mentalment de caminar-la.

«Passatge dels Ciutadans» era el nom de la secció de Huertas Clavería a La Vanguardia. Va explicar diverses vegades la raó d’aquell títol tan eloqüent, tan seu. La història d’Otilio Alba Polo, ens explica en un article del 2003 titulat «Els ciutadans del passatge», la va saber per boca de la seva germana, Carme Alba Polo. Li va explicar que el pare de tots dos, que també es deia Otilio, va arribar des de Garcimolina, província de Conca, el 1916, i es va instal·lar en un descampat del Poblenou, on va construir la seva llar: «La caseta subsisteix al número 15 i hi viu la filla de la Carme i néta de l’Otilio, la Nati». Com que aquell carrer en formació, cada vegada amb més construccions i veïns, no tenia nom, no els arribaven les cartes del poble. De manera que, sense pensar-s’ho dues vegades, l’Otilio es va adreçar a l’Ajuntament i allí li van demanar un nom provisional. Republicà fins al moll de l’os, no va desaprofitar l’oportunitat: Ciutadans, va dir, i així ha quedat fins ara.

186

«Al dispensari de Sant Andreu, va ser auxiliat el nen Antonio Lansin Busquets, de tres anys d’edat, que viu amb els seus pares en el passatge d’Isabel Ribó, 1, baixos», llegim a La Vanguardia del 19 de juliol de 1929: «Patia cremades a la cuixa i avantbraç esquerres, produïdes en el seu domicili, per haver-li donat la família una fricció d’àcid fènic, equivocadament, amb intenció de guarir-li una petita contusió que s’havia fet en caure».

187

—Jo vaig tenir un problema molt gros amb Huertas Clavería, jo li vaig trucar i li ho vaig dir quan vaig llegir el seu article de La Vanguardia, tinc un problema molt gros amb vostè, li vaig dir, és una llarga història, vingui quan vulgui i li ho explico amb calma.

Això m’ho va dir Maria Alba Gómez fa uns mesos, en la meva tercera visita al passatge Ciutadans, quan finalment vaig localitzar algú de la família Alba, ja que al número 15 mai no hi havia ningú. I ara estic assegut al menjador de l’última casa del passatge —la del fons a la dreta— davant d’una taula amb hule de quadres, tic-toc, sobre la qual hem anat desplegant tots els documents, totes les cartes, totes les fotos, les escriptures i els plànols de la carpeta verda, tic-toc, al davant de la Maria, sexagenària impetuosa que fuma ros com una carretera, i de la seva mare Maria, mig endormiscada i enfundada en una bata taronja als seus noranta-quatre anys d’edat, l’he despertat de la seva migdiada, la televisió muda en la telenovel·la de la tarda i el rellotge de paret que no deixa de repetir tic-toc.

—Que com era abans el passatge? Doncs t’asseguro que els veïns d’abans no són com els d’ara. Tots els nens jugàvem al passatge, amb els nostres tricicles i les nostres pilotes. De vegades venia el carro del gel i el carro de les escombraries. I per Sant Joan anàvem d’una casa a una altra a apilar la llenya per a la foguera, que guardàvem als terrats perquè no ens la robessin abans de la revetlla. La foguera la fèiem al carrer Pujades, per on passava el tramvia, el que sents: el tramvia. I per la Mercè ens organitzàvem tots els nens per recollir les ampolles de cava, les veníem al drapaire i amb els diners ens pagàvem els cavallets de la fira.

L’Otilio va conèixer al barri de Gràcia la seva futura esposa, l’Antonia, immigrant de Terol. Va comprar un solar en aquest terreny, que havia pertangut a Francisco Oliver i Maristany, i s’hi va construir la seva casa. Quan temps després van anar sorgint les altres, ell seguiria sent el referent: va pagar de la seva butxaca, per exemple, el clavegueram, i després els nous veïns li van anar pagant la part que els corresponia. Al patriarca Otilio li van sortir tres fills rojos. L’Otilio, el gran, va ser secretari d’organització del PSUC fins que el 5 de febrer de 1940 va arribar la policia al passatge. Van intentar amagar els documents comprometedors en un pou cec, però els agents van trobar una maleta plena de propaganda que l’inculpava. Va ser torturat i empresonat a la Model. El 18 de març de 1941 va ser condemnat a mort. El van afusellar el 14 de maig al Camp de la Bota, on entre el 1939 i el 1952 van ser assassinades a l’alba més de 1.700 persones, la meitat de tots els executats a Catalunya. El seu pare no el va poder sobreviure gaire temps.

—Abans era molt diferent tot, no hi havia metro, anar a Barcelona era una autèntica excursió. Hi anàvem, compràvem un parell de sabates o un vestit i res, tornàvem. D’excursió, aquí al Poblenou tots anàvem al Camp de la Bota. Recordo que jo, de petita, també anava a aquell castell, amb la seva gran muntanya de sorra. Sí, havia de ser allà on… Però el meu pare no ens deia res… Tot era ple de barraques, però no ens importava, en aquella època era el millor lloc per anar a berenar —m’explica la filla.

—Era tabú, parlar-ne, no es podia —es desperta la mare.

—L’àvia Antonia explicava la història, sí que ho feia, però cantant, t’ho pots creure? T’ho explicava en cançons que després em vaig adonar que s’inventava ella mateixa… Va acabar trastocada.

Amb data del 2 de setembre de 1946, en el document que diu «Edificis i Solars», del poble de Sant Martí de Provençals, s’especifica que el solar del número 8 va ser comprat per Otilio Alba i Antonia Polo Polo al Banc de Vilanova i la Geltrú el 16 de febrer de 1923, per 14.000 pessetes. Nota: «Aquesta casa estava construïda anteriorment, però va ser destruïda per les bombes».

—Jo mai li vaig preguntar res…

—Jo mai no vaig parlar amb el meu pare, era molt introvertit… —es queda uns segons en silenci, inhalant el fum de l’enèsim cigarret fins a inundar-se’n els pulmons, després el deixa anar lentament i afegeix—: Anàvem a la platja, de vegades en el mar es veien les sardines, ens era igual que l’aigua gairebé sempre estigués tenyida de vermell… Per la química de les fàbriques.

La María anomena «la Mansió» la casa del número 15 del passatge, perquè «amb cinc habitacions, sala i recambró, era una autèntica passada». A la part del darrere, excavada a la roca, com una extensió en forma de cova, l’àvia amagava perseguits polítics.

—Però ara està abandonada. És de la meva cosina Nati, que és sorda i a més té síndrome de Diògenes. Jo, com comprendràs, no podia ocupar-me’n. Calia vendre la casa per pagar les seves despeses de la residència, però la treballadora social que el jutge li va assignar no ens deixa. Els meus oncles creien que era autista i no la treien de la casa. La tenien amagada. Quan la van ingressar van venir els okupes, amb les seves bones plantes de marihuana, el que sents, i no van deixar res. Res de res. Ni els coberts de plata, ni la vaixella de porcellana, llevat que la meva cosina no guardés el més valuós en el forat aquell que hi havia al sostre de la cambra de bany. Jo ho comprovaria, però l’assistent social va canviar el pany i es va quedar la clau.

—Jo no dormo —la interromp la mare— i penso i penso: María, a la cambra de bany encara hi deu haver totes les cartes…

—La meva cosina, abans dels okupes, ja havia liquidat els radiadors i els mobles i els electrodomèstics…

– Cartes de la presó, de la família, pot ser que siguin allà encara, totes les fotos que nosaltres no tenim…

—Perquè te’n facis una idea: em van dir uns veïns que els okupes es queixaven de tota la merda que es van trobar a la casa, tones d’escombraries acumulades en aquella puta casa, el que sents: els okupes queixant-se de la merda.

—Els papers que li passava la seva mare abans que l’afusellessin, les notes, que les hi passava a la presó, escrites en paper molt fi, enrotllades i ficades en taronges…

188

«En totes les redaccions hi ha uns escriptors que escriuen coses sobre Barcelona —uns escriptors anomenats barcelonistes—. En totes les ciutats d’un cert volum hi ha aquesta classe d’escriptors. Són, en general, uns escriptors excel·lents. No crec que facin cap mal. Escriuen unes coses que troben als arxius. Es troben tantes coses als arxius!», llegim en una altra pàgina d’El quadern gris: «Aquests escriptors són sovint insuportables i il·legibles».

189

—La veritat és que podríem tenir un preciós jardí al davant, però vam perdre’n l’oportunitat, i ens vam haver de conformar amb aquest pati i amb aquest terrat.

Des d’aquí dalt el passatge Ciutadans sembla de joguina, envoltat d’edificis adults, d’edificis de veritat. El paviment del terrat està pintat de verd aïllant. Hi ha uns quants testos i d’altres de més grossos, cactus i arbusts fruiters que són regats amb la mànega que penja de la paret en la forma exacta d’un signe d’interrogació. Sobre la paret blanca alguns objectes estan disposats com en un santuari o un museu. Una gàbia de fusta molt rudimentària, amb prims barrots de filferro i pal, amb una fragilitat tan cridanera com l’absència d’un ocell en el seu interior. Una màquina d’escriure verda de palanques i corró absolutament oxidats, marca Patria. I, l’una damunt de l’altra, quatre velles ferradures de cavall.

—Aquesta senyora d’aquí baix em va fer treballar als tretze anys —m’explica la María des del terrat de la casa, després de pujar les escales i deixar enrere, al pati, diverses ampolles de Beefeater, la majoria buides i tres de plenes, i la seva mare a la butaca.

Va tenir sort que els que li van donar feina li van donar suport perquè estudiés secretariat: va acabar sent funcionària del Departament d’Estadística de la Generalitat.

—Allò que veus allà era una parra, una parra enorme. El meu pare se n’ocupava, la regava, la fumigava, la podava, però quan es va morir, vam haver de trucar a un jardiner. El primer que va venir la va cuidar molt bé, la veritat, però era asmàtic i es va morir, perquè amb tots els productes químics que havia de fer servir en la fumigació, doncs això, que el van liquidar. Llavors en va venir un altre, un de molt baixet, gairebé un nan, que s’enfilava com un mico pels ferros —assenyala amb el dit, com si fos una batuta, resseguint en l’espai el recorregut del tronc i de les fulles i del petit jardiner enfiladís—, va estar-hi un temps, però el pobre va agafar càncer i se’ns va morir. Llavors vaig anar a Parcs i Jardins i vaig fer un curs per fumigar. I en vaig aprendre i tot. Tenim els ocellets aquí, en aquesta gàbia, de tota la vida, i una vegada, quan vam fumigar, bé, el que sents: se’ns van morir. Llavors em vaig adonar que no ens podíem ocupar de la parra aquella, aquella parra assassina, de manera que un dia em vaig asseure a les escales i mirant la parra vaig preguntar al meu pare: «Papa, què faig? Tallo la parra o no la tallo?». I res, ben callat. Fins que un dia van venir uns testimonis de Jehovà i van trucar a la porta. Els obro i em pregunten: «José Alba?» és mort, els dic. «I Carmen Alba?». També. És que jo havia vingut moltes vegades, m’explica la dona, a aquesta casa, amb un altre company, i pujàvem amb el pare de vostè a la part de dalt i resàvem junts.

La María encén una cigarreta amb l’anterior. Apaga la burilla en un cendrer diminut que hi ha a la barana. Pren aire:

—La veritat és que el meu pare estava més allà que aquí, però no era culpa seva, ell era molt treballador, un manetes, aquest tendal el va posar ell, aquí hi havia les seves eines, i tenia molta cura de les plantes, però amb el temps es va anar posant malament, perquè la meva mare és una dona molt desequilibrada, és molt difícil conviure-hi. Doncs això, que llavors vaig saber que el meu pare pujava aquí, al terrat, a resar amb els testimonis de Jehovà, perquè no podia més i aquest suposo que era el seu desfogament. No ho vaig dubtar ni un segon, vaig decidir tallar la parra. Com veus, ja no hi és.

Baixem les escales. L’anciana ha apujat el volum de la televisió, però igualment s’imposa el tic-toc del rellotge de paret. Me n’acomiado, li agraeixo que hagi parlat amb mi del que no va poder parlar amb el seu marit. Eren altres temps, em respon. Ja a la porta, pregunto a la seva filla, que m’ha acompanyat i m’ha acomiadat amb dos petons:

—I quin era finalment el problema amb Huertas Clavería?

—Doncs, com et vaig dir, que li vaig trucar quan vaig llegir el diari i li vaig dir per telèfon: Huertas, aquesta història no és real, és molt més àmplia. Ell em va respondre que ho tenia tot gravat i no en dubto, però és que la meva tia, que és la que va entrevistar, era molt egocèntrica, era molt seva. Jo em vaig enfurismar, estava molt rabiosa, quan vaig llegir l’article… Una història així no es pot resumir, la vida de les persones en un segle sencer no cap en un article!

—Què era el que més la molestava?

—Què era el que més em molestava? Que no era real, que allò que ell explicava no era real… Hi havia molt més… I la nostra vida no hi era! Et pots creure que no parlava de nosaltres?

De tornada a casa passo pel proper passatge Olivé i Maristany, on un parell de paletes estan tapiant les portes d’un local per evitar que sigui okupat. Allà dalt continua sent-hi la figura del pensador que algú va col·locar a la part alta d’una façana en algun moment del segle passat i la història del qual no he aconseguit esbrinar.

Quan, uns dies més tard, mentre estigui escoltant l’entrevista gravada, les seves veus que barregen el català i el castellà, i estudiï a la pantalla de l’ordinador les fotos que vaig fer durant la visita, descobriré a la part inferior de la gàbia artesanal del terrat, tallada amb molta delicadesa, la silueta d’un ocellet que s’ha anat difuminant amb el temps.

190

«Sindicat Únic, Sindicat Lliure, Sometent, què sé jo. Va ser una època de vagues, atemptats i explosions de bombes», llegim a Mi tierra y mi gente, de Vicente Fillol: «Jo havia estat el primer a edificar, em van concedir l’honor que fos jo qui posés nom al passatge. Després de pensar-hi molt, li vaig posar el nom de “passatge Ciutadans”, nom que encara avui ostenta. Al pati vaig plantar-hi una parra i un cirerer que vaig portar de Montesa, que van ser les delícies dels meus néts».

191

«La mistificació em diverteix, encara que després, en considerar-la fredament, em repugni», llegim a El quadern gris: «Tinc una certa tendència —fins i tot diria una facilitat— a inventar coses, a manipular-les a la meva conveniència. A vegades faig callar un interlocutor amb una observació la falsedat de la qual —em consta— és absoluta, totalment inventada». Pla anota aquest pensament el 1919, o potser el va afegir molt més tard: va reescriure aquest llibre, va mentir en diversos estrats per crear una obra mestra. Té, diguem, 22 anys. Encara que es llicenciï en dret, de seguida es dedicarà al periodisme: tant les lleis com la crònica pertanyen a l’àmbit de la no-ficció i el que sembla preocupar-lo és la seva tendència a la mentida, a la fabulació, a la novel·la: «És desagradable pensar que es pot ser un mistificador sense saber-ho». Aquestes línies d’El quadern gris em porten a tres preguntes ximples, que es relacionen amb Joseph Mitchell i amb tants altres passatgeristes o passatgistes o simplement viatgers i cronistes: És l’obra mestra de Pla la gran novel·la sobre Barcelona? I si la gran novel·la sobre Barcelona no fos de ficció? És possible evitar realment la ficció o és una condició de la mateixa escriptura?

Com a gran novel·la urbana, per descomptat, comença al camp. A causa d’una epidèmia de grip, la universitat està tancada i els germans Pla han tornat al domicili patern a Palafrugell. Però no trigaran a tornar i l’escriptor, en aquests últims moments de carrera universitària, farà oficial el seu barcelonisme donant-se d’alta com a soci de l’Ateneu Barcelonès. El que aprendrà a les seves tertúlies serà menys important per al seu futur que els contactes que hi farà, ja que li obriran les portes del periodisme, malgrat que un dels més famosos tertulians, Josep Maria de Segarra, l’acusi de ser «un home fals».

Però, més que no pas les reescriptures i les fabulacions d’El quadern gris, me n’interessa sobretot el comptaquilòmetres. Durant els seus primers anys d’estudiant, ens diu, camina per Montjuïc i el Poble-sec, amb la seva roba al sol i el seu ambient napolità i la seva misèria. També coneix els suburbis de l’est de la ciutat: Sant Andreu, el Clot, el Poblenou, amb unes cases baixes que veu amenaçades pels blocs de pisos, «una anticipació de la poca gràcia que el barri tindrà el dia de demà, quan estigui enganxat a la ciutat». Li encanta caminar per les Rambles perquè hi equilibra l’anonimat amb la salutació a coneguts, encara que de vegades l’aclapari que li ofereixin cocaïna en gairebé tots els establiments; també per la ciutat antiga, per Ferran i Llibreteria, i pel carrer Sant Pau i la Cadena, amb les seves venedores de castanyes i les boles de billar xocant al fons. Deambula, divaga, camina. I no para de trobar-se gent. Els uns acudeixen a una tertúlia. D’altres en tornen. D’altres se’n van corrent al Poblenou a una sessió d’espiritisme, perquè els mèdiums d’aquest barri són els millors al sud dels Pirineus. D’altres es dirigeixen a cafès, com el Lion d’Or i l’Excelsior i el Gambrinus, que ell freqüenta també.

Cada vegada que Pla escriu sobre una passejada, una trobada, una vaga, una cara indesxifrable, un bar o una noia obeeix a la disciplina que ell mateix s’ha imposat: «la necessitat de prendre posició davant meu temps», alhora que —ens diu— aprèn a escriure. Aquí hi ha la clau. El quadern gris podria ser la gran novel·la sobre Barcelona perquè no és això el que es proposa, sinó documentar una obsessió: l’obsessió per la vida i pel llenguatge, per com el llenguatge modela la vida. Pla, de fet, critica en diversos moments la literatura barcelonista, que seria aquella que s’oblida que una ciutat no pot ser un fi literari en si mateix, que allò local només té sentit si és un camí cap a allò universal. Però no sabem qui ho fa, si el jove o el vell Pla: la ficció s’atomitza i es dilata en el temps.

Pla escriu que va néixer en un poble petit i que gràcies a la lectura va poder expandir els seus horitzons. Registra les seves llargues sessions de lectura —sobretot de literatura francesa— a la biblioteca de l’Ateneu, de vegades fins a les dues de la matinada, on tradueix Jules Renard. Ens parla també del curs d’italià al qual assisteix com a alumne, impartit pel professor Cavaradosi, en «un local espaiós, net i clar de la Casa degli Italiani», que està situada «en un passatge de l’Eixample que té un nom que no recordo mai». El jove Pla, que serà un dels primers lectors de Pirandello en aquestes latituds, somia de viatjar a Itàlia, perquè Barcelona és —encara que no pugui saber-ho— la primera escala del seu cosmopolitisme i El quadern gris acaba precisament quan li proposen ser el corresponsal de La Publicitat a París.

Algunes reflexions sobre el realisme són tan brillants que il·luminen tant la seva lectura i escriptura com les nostres: «sublimar la realitat, apropant-se molt més a la seva essència, donant-la en tota la seva essència, donant-la en tota la seva prodigiosa i enorme complexitat». El verb sublimar té dos significats: engrandir o exaltar per portar a un grau superior, i passar directament de l’estat sòlid al del vapor. En totes dues accepcions, per tant, els fets serien alterats i transformats, apropant el periodisme al territori de la poesia i de la fabulació i de la boira.

També hi anota els seus dubtes sobre la cultura llibresca: «Els llibres ens diuen que existeix l’amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res». No esmenta les llibreries barcelonines en aquests anys de pensions, potser perquè li costava arribar a final de mes i perquè tenia a la seva disposició una de les millors biblioteques de la ciutat. Sí que tindrem notícia, en els quaderns posteriors, dels seus descobriments d’autors en llibreries parisenques o dels catàlegs que li envien els llibreters barcelonins a la casa de l’Empordà on es va retirar en la vellesa, perquè faci la seva pròpia tria, després d’haver conquerit Barcelona i mitja Europa amb les seves cròniques de corresponsal i la seva adjectivació extraterrestre.

192

«Després de l’alçament militar, Calders i Tísner promouen la creació del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP). El SDP s’apodera de L’Esquella de la Torratxa i de Papitu per tornar-los a editar», llegim en l’edició de Francesc Vallverdú de Cartes d’amor de Pere Calders: «Els dos amics tenien el quarter general a l’estança de la cèl·lula de dibuixants del PSUC, al carrer Aragó, cantonada amb el passatge Méndez Vigo».

193

De les seves classes d’italià recorda Pla en el seu dietari el gran retrat de Dant que presidia l’aula. El carrer Dante Alighieri, que probablement mai no va trepitjar, potser és el més serpentejant de Barcelona. Com el carrer Mossèn Molé de Mataró on em vaig criar, el passatge Vila i Rossell comunica dos nivells de la ciutat al barri d’Horta: el del carrer Tajo i, després de salvar unes escales, el del Dante. Allà es troba la llibreria Sagitari, un magatzem preciós saturat de llibres. Els tres germans Andrés i el seu pare, que la regenten, són tan tímids que les presentacions de llibres les fan a la biblioteca pública per no tenir cap tipus de protagonisme.

—Va ser poc abans de les Olimpíades, quan vam obrir —m’explica en Jaume, capcot, a l’altre costat del taulell—. Vam posar en el negoci els estalvis de tota la família. I ens va anar bé, al principi, perquè fins i tot vam obrir l’altre local, el de la premsa, que està més amunt, en aquest mateix passatge. En aquells temps es venien molts llibres, la veritat, però ara les coses estan més difícils…

Espero uns segons, però no diu res més. No fa cap falta: si tens una llibreria de barri amb més de quaranta mil volums, amb col·leccions senceres de clàssics, el teu crèdit no està en les paraules, sinó en els fets.

Va ser un matí transparent a Sagitari quan vaig descobrir que l’avi de Lolita Bosch tenia un passatge amb el seu nom. I va ser una tarda nebulosa a la Calders, l’altra llibreria d’un passatge barceloní, el de Pere Calders —contista del fantàstic quotidià i de l’exili— on em vaig tornar a preguntar si Pla devia ser l’autor d’aquesta gran novel·la sobre Barcelona que, improbable i potser impossible, fa tant que esperem de manera messiànica i beneita. Vaig localitzar i fullejar les novel·les que van dedicar a aquests carrers Ollé, Sagarra, Rodoreda, Mendoza, Marsé, Monzó, Casavella, Pàmies, Pérez Andújar, Zanón, Calvo, Otero, Ramis, Castillo o Nopca. Vaig detectar i fullejar, també, les cròniques i els diaris barcelonins de Pla, Sagarra, Orwell, Vázquez Montalbán, Genet, Gil de Biedma, Hughes, Huertas Clavería, Permanyer, Theros, Amat o Corominas. Però en algun moment vaig deixar de llegir-ne els noms i d’identificar les portades i d’entendre les línies espigolades a l’atzar, envaït per una somnolència estranya, com si s’estigués apagant el llum o se m’estiguessin acabant les piles o com si hagués trobat una absència i de sobte prendre’n consciència se’m fes insuportable.

Per sort, Abel Cutillas va interrompre els meus pensaments i em va recomanar Delirio de Nueva York, que jo no havia llegit: el vaig comprar sense pensar-ho. Em vaig repenjar a la barra, vaig obrir el llibre i li vaig demanar a ell, o a Isabel Sucunza, ja no me’n recordo, una cervesa: amb el primer glop em va passar la ximpleria.

194

«El Gallery Market des del 2009 fomenta aquesta nova manera d’entendre el shopping», llegim a Time Out Barcelona del 31 d’octubre de 2014: «Fins a 22 marques es donaran cita en el passatge del Gallery Hotel (Rosselló, 249) des de les 10.30 fins a les 20.30 h, en un esdeveniment gratuït i de lliure accés en el qual podreu comprar productes de les marques Maria Pascual, Condal Chic, 232 Handmade, Petits Tresors BCN, Demilamores, Crazydreams, Horabruja, Coral & Co, Tujuru, Rusky Cohelo, Lomve, Coton Chic, Aurora Mateo, Georgina Carreras Barcelona, by Vita Barcelona, Taller de Drapets i Alma by Gabi».

195

El passatge de Pere Calders travessa el carrer Parlament, que en els últims anys s’ha convertit en el que il·lustra millor a Barcelona un adjectiu que només es pot dir en anglès: hipster. Hi ha qui s’atreveix a traduir-ho com a «modern», fins i tot com a «modernet», com si la hipoteca Baudelaire no inclogués una clàusula sobre aquesta paraula. Potser la tendència la va iniciar a finals de la dècada passada el Federal Café, propietat de dos australians, Tommy Tang i Crick King, que va coincidir amb el retorn de la moda dels cellers de vermut i amb la crisi econòmica, dramàtica en les hipoteques de veritat, en els desnonaments, en la desocupació, en la fam, però de baixa intensitat per a nosaltres, els membres de la classe mitjana que diem que ja no existeix, els que seguim omplint les terrasses dels bars, perquè com a màxim canviem l’hàbit del menjar o del sopar pel de l’aperitiu (que vam deixar d’estalviar però no de gastar). Ara són desenes els bars, restaurants, cafeteries i cellers que s’encadenen al passatge de Pere Calders i el carrer Parlament. I Federal Café va obrir un local a Madrid el 2013 i, tres anys després, un altre en el passatge de la Pau de Barcelona.

José Carlos Llop, el gran cronista literari de Palma, recorda a Reyes de Alejandría una conferència delirant que el poeta Leopoldo María Panero va impartir a Vinçon: «on Lacan i Sollers es barrejaven amb Lautréamont i la mare morta». Perquè Vinçon, aquella galeria que unia la part alta del passeig de Gràcia amb el carrer Pau Claris travessant una illa, inaugurada el 1941 i amb 2.900 metres quadrats quan va tancar el 2016, va ser durant dècades, a més de botiga, sala d’exposicions i centre cultural (el primer establiment d’articles de disseny que va guanyar el Premi Nacional de Disseny). Les seves bosses van ser projectades, entre d’altres, per América Sánchez, Barbara Kruger o Juli Capella. En els anys vuitanta, tant ells com Fernando Amat —l’alma mater de Vinçon— es reunien en un restaurant proper, el Mordisco, amb altres protagonistes de la cultura de la ciutat, com el cantant Peret o l’emergent Miquel Barceló. Si les tertúlies havien estat tradicionalment protagonitzades per escriptors i pintors, a la Barcelona olímpica ho van ser per dissenyadors i cuiners. En una de les estovalles Mariscal hi va dibuixar el Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics del 1992, una silueta canina que va robar a Las Meninas de Picasso, el gran lladre. Va poder fer-ho perquè Rosa Maria Esteva —la propietària de Mordisco— va tenir la innovadora idea de retirar les estovalles de tela i substituir-les per estovalles individuals de paper: gràcies a la nova cultura d’un sol ús, va convertir la taula del restaurant en un tauler de dibuix.

Ara el Mordisco és un dels vint restaurants del Grup Tragaluz i és al passatge de la Concepció, al costat de locals de tapes i restaurants japonesos, castissos o mestissos, tots en la mateixa freqüència del disseny d’última generació. Aquest passatge aristocràtic, inaugurat el 1881 com a forma emblemàtica de la Barcelona del Pla Cerdà, ha estat refundat al segle XXI a la mateixa Barcelona de l’oci internacional. Si en els anys vuitanta el Mordisco era un local informal però còmode, de tertúlies que es perllongaven durant hores, Esteva ha explicat en entrevistes que va voler que les cadires del seu restaurant El Japonès fossin incòmodes per estimular la rotació de les taules. La proliferació de patis de menjar en forma de passeig marítim, de carrer o de passatge no ha estat promoguda només pel turisme, sinó també pels consumidors locals, per aquells barcelonins que fa un segle i mig van acudir massivament a la inauguració del passatge Bacardí i van caminar durant dècades —amunt i avall, avall i amunt— per les Rambles, que van omplir les terrasses del Paral·lel i el passeig de Gràcia, que després van peregrinar al santuari al zoo de Floquet de Neu, que en els noranta van descobrir el plaer de sopar al pati de menjars del Maremàgnum abans de veure una pel·lícula en 3D i que ja en aquest segle van fer el mateix a la plaça de les Arenes convertida en centre comercial o a Diagonal Mar.

El cinema multisales i el pati de menjars, formats arquitectònics que van néixer en el context del shopping center o mall, de la perifèria de les ciutats nord-americanes, s’han independitzat de la seva mare i han cobrat vida pròpia incrustats en espais en principi impropis. Simultàniament es van crear el Maremàgnum (que és un centre comercial clàssic que cau, com un obelisc alienígena, al front litoral) i el Port Olímpic (que és una cadena ininterrompuda de bars, cafeteries i restaurants, units per un mateix fil musical, els vaixells com a decorat o vistes amables).

La consolidació del passatge de la Concepció com a nucli d’oci gastronòmic s’ha convertit ràpidament en un model. El 2015, alhora que es multiplicaven els rumors sobre el tancament de Vinçon, es va obrir El Nacional, que travessa també una illa entre el passeig de Gràcia i el carrer Pau Claris, però que, en comptes d’oferir objectes de disseny i exposicions i conferències de poetes que ens treuen de polleguera, encasella els clients en espais quadrats, cadascun amb la seva pròpia barra, la seva pròpia oferta, el seu propi estil —però no sé si el seu estil propi.

196

Llegim a «Barcelona Arcade» de Robert Juan-Cantavella: «Els carrers d’aquesta ciutat bidimensional són esponjosos a més de confortables. No sols això, són fosforescents». Llegim a la novel·la El fin de la Guerra Fría de Juan Trejo: «La seva ARQUITECTURA és assolellada i són magnífics els seus despertars amb croissant. Passo davant una tanca publicitària que diu A BARCELONA ARCADE LA GENT NO RESPIRA, LLEGEIX LLIBRES».

197

—L’Eixample és una idea, no un territori —em diu Salvador Rueda, director de l’Agència Local d’Ecologia Urbana de Barcelona, al seu despatx de la Barceloneta amb vistes al mar.

Se sent nét d’Ildefons Cerdà i fill de Ramon Margalef, que és tan important en l’àmbit de l’ecologia com n’és en el de la ciutat l’inventor de l’Eixample. Va assumir la responsabilitat d’enriquir tots dos llegats fonent-los en un urbanisme ecològic. Perquè Barcelona és el seu laboratori privilegiat. L’Eixample, a més d’una idea i d’un territori complex, és una màquina de lectura, i aquest llicenciat en biologia, psicologia i enginyeria potser és qui en el nostre canvi de segle millor ha sabut interpretar-lo.

Per potenciar el disseny de Cerdà, basat en illes de mida similar, que s’expandeixen des del centre històric com una membrana geomètrica, els seus col·laboradors i ell han creat el concepte que està cridat —em diu— a articular la Barcelona de les pròximes dècades: la superilla.

—És la cèl·lula bàsica del nostre nou model urbanístic, canviarem la ciutat.

Es tracta de crear unitats de dosificació del trànsit, de manera que a l’interior d’un grup d’illes hi hagi carrers sense cotxes, espais per a vianants i ciclistes o per a joc infantil, cosa que reduirà la pol·lució i augmentarà l’habitabilitat.

—Nosaltres no només dissenyem, també avaluem —afirma en català amb una veu suau que rima amb la seva barba blanca i els seus gestos amables—, l’urbanisme ecosistèmic és un nou urbanisme integral que aborda dos grans reptes: la sostenibilitat i la societat de la informació i el coneixement. Per això aquí treballem braç a braç cinquanta persones: arquitectes, urbanistes, economistes, sociòlegs, analistes, informàtics, ecòlegs, el millor de cada casa.

Aquest equip diu ser capaç de calcular l’eficiència de les ciutats. Ha desenvolupat un índex de diversitat que uneix els ensenyaments de l’ecologia amb els de la teoria de la informació:

—He substituït les espècies biològiques per organitzacions o persones jurídiques, busco tot el que estigui organitzat superior a una família: empreses, clubs, tot. Vaig trigar vint anys a arribar a aquesta fórmula i superar el problema de pensar en individus. A Barcelona ciutat hi ha unes dues-centes mil persones jurídiques. Per llegir-les, en la seva disposició geogràfica, hem creat un sistema iconogràfic, un diccionari pictogràfic que és com el codi genètic de la ciutat, perquè tradueix a dibuixos cadascun dels seus carrers, illes, barris, i ens permet interpretar la metròpoli.

Només prement una tecla podem veure en un mapa on es concentren els focus de producció, de creativitat, de serveis, d’investigació, de cooperació. I fa això: prémer una tecla. Projectar a la gran pantalla blanca aquells mapes al·lucinants plens d’icones eloqüents. Per fi la metròpoli es deixa llegir davant dels meus ulls. Evidentment, la revelació només dura un instant.

L’agència és un consorci format per l’Ajuntament, la Diputació i l’Àrea Metropolitana:

—No tenim competències ni poder, però sí una certa influència en el model de ciutat des de fa quinze anys —diu Rueda amb modèstia.

Gràcies als encàrrecs que els fan empreses privades o altres ciutats del món, des de Bilbao o Vitòria fins a Quito, han pogut desenvolupar plans per a Barcelona, com el de mobilitat, que ha canviat el sistema d’autobusos urbans, racionalitzant-lo en una quadrícula que recorda la de Cerdà, «a un preu baixíssim». Els busos V, verticals, i els busos H, horitzontals: així de senzill. Perquè la ciutat ha de ser intel·ligent, però no hi ha una única fórmula smart per a totes les ciutats del món, per més que s’hi entestin les grans companyies que volen vendre els seus caríssims sistemes informàtics de gestió urbana.

—Què opina sobre el pes ascendent del turisme a la ciutat d’avui?

—Tota metròpoli és un sistema de proporcions: l’excés provoca sempre disfunció. L’Ajuntament no ens ha encarregat un estudi sobre la sostenibilitat de tantes llicències d’hotels i tants creuers diaris, no ens ha demanat mapes de turisme. Però la setmana passada en va visitar Ada Colau, candidata a l’alcaldia per Barcelona en Comú. Tingues en compte que no treballem per a cap partit: servim la ciutat. De manera que si ella guanya i es converteix en la nova alcaldessa, espero que ens encarregui aquests mapes.

L’entrevista va tenir lloc el 2015. No hi he tornat a parlar. Seria fàcil: enviar-li un correu electrònic, trucar-li per telèfon, fins i tot buscar a Internet alguna novetat. Però jo, que vaig votar Ada Colau, no m’he decidit a fer-ho.

Quan em va acompanyar a la porta per acomiadar-me, li vaig parlar del meu projecte dels passatges: em va comentar que mai no s’hi havia fixat gaire.

198

«El nul panorama semblava contenir ruïnes en revers, és a dir, tota la nova edificació que al final seria construïda. Això és l’oposat a les “ruïnes romàntiques”, perquè els edificis no cauen en ruïnes després d’haver estat construïts, sinó que s’aixequen en ruïnes abans de ser-ho. Aquesta mise-en-scène antiromàntica suggereix la desacreditada idea del temps i moltes més “passades de moda”. Però els suburbis existeixen sense un passat racional, i independentment dels “grans esdeveniments” de la història», llegim a «Un recorregut pels monuments de Passaic, Nova Jersey» de Robert Smithson: «El centre de Passaic va aparèixer com un adjectiu avorrit. Allà, cada “botiga” era un adjectiu al costat d’un altre; una cadena d’adjectius disfressats de botigues. Gairebé se m’havien acabat els rotllos de pel·lícula i m’estava venint gana. En realitat el centre de Passaic no era un centre, sinó un abisme típic o un buit ordinari».

199

Fins al segle XX els poetes van estar en minoria: els grans escriptors urbans eren els escrivans i els memorialistes, els nombrosos artesans de la paraula que registraven en instàncies, memorials, cartes administratives i cartes d’amor tot el que passava a les ciutats. A Barcelona eren tan nombrosos el 1818, sobretot a la Rambla i en els mercats, que l’Ajuntament va haver de regular els llocs destinats a aquestes tasques. La ciutat no pot existir sense una maquinària administrativa, sense un exèrcit de funcionaris. Aquest control del coneixement va estar en mans dels sacerdots i dels escrivans, però els funcionaris i els administratius —durant aquell segle XIX que va configurar les nostres ciutats— els ho van anar arrabassant. Per això no és estrany que, després de la primera usurpació que van dur a terme els maleïts i els bohemis marcats pel signe de la ciutat emergent, al segle XX la gran poesia urbana, els grans relats literaris sobre ciutats, els creessin autors com Konstandinos Kavafis, Franz Kafka o Fernando Pessoa, empleats, administradors, comptables, escrivans, perpetuadors d’una llarga tradició, la dels antics cronistes, la dels copistes dels monestirs abans de la propagació de la impremta. Com Walter Benjamin, Joe Gould o Italo Calvino, ells també ens van deixar cròniques parcials, xifrades, enigmàtiques, poesia.

El triomf absolut de la ciutat s’evidencia en un fet, un argument definitiu: som incapaços de pensar el món des de fora de la realitat urbana. La ciutat dicta el nostre lèxic, la nostra sintaxi, la nostra visió de la realitat. Des de Poe i Baudelaire, els escriptors hem produït discurs crític sobre ella, sovint en contra d’ella: ens necessita per reafirmar-se o per canviar d’opinió, per mutar, per qüestionar-se. O per ignorar-nos. La necessitem i ens necessita: estem condemnats l’un a l’altre.

A més de monument, és a dir, de món autònom, realitat urbanística i arquitectònica que se sap representació del cosmos, com ens recorda Hénaff, la ciutat ha estat també des de sempre màquina i xarxa: producció contínua, generació, gestió, organització, repressió, flux de mercaderies, de persones, de rumors, de dades. Al monument, la màquina i la xarxa jo hi afegiria una quarta dimensió: la de l’arxiu. Tota ciutat conserva cartoteques, registres civils, administracions d’hisenda, biblioteques, museus, hemeroteques, cinemateques, tot tipus de dispositius del record. L’arxiu, de fet, es pot veure també com a monument, com a màquina i com a xarxa. Se situa en l’antic conflicte entre memòria personal i història col·lectiva, entre ficció i realitat, entre art i crònica.

Una ciutat no existeix sense estabilitat ni continuïtat. El conreu exigeix la conservació de les llavors. La construcció reclama l’arxiu de les escriptures de propietat. Magatzem, classificació, arxiu: formes de la memòria col·lectiva. A la Barcelona de l’edat mitjana, com a símbol de la jurisdicció penal, en els punts extrems de la ciutat hi havia unes forques sobre tres pilars de pedra, amb barrots de fusta al capdamunt i l’escut de la Ciutat Comtal. Una era al Portal de la Boqueria: allà s’ajusticiaven els criminals de més renom. Quan jo era adolescent, els llocs per quedar al centre de Barcelona eren la font de Canaletes, perquè el cafè Zurich estava massa concorregut, i la porta d’El Corte Inglés. Ara hi predominen els voltants de l’Apple Store, a l’altre costat de la plaça Catalunya. Els barcelonins quedem sobretot a les boques de metro i en els centres comercials, ja no en els cafès ni a les fonts.

No tots els déus són antics. No tots estan en els pilars, a les muralles, en els capitells, a les gàrgoles i les agulles de les catedrals, en els rius subterranis, a les sèquies o clavegueres. Han passat ja cinquanta anys des que l’artista i investigador —si no és una redundància— Robert Smithson ens va ensenyar els monuments de Passaic: el monumental pont sobre el riu Passaic, la fotografia del qual em recorda el de Mühlberg, al costat dels búnquers i les barraques del barri del Carmel («Caminar sobre el pont va ser com entrar en una enorme fotografia feta de fusta i d’acer, per sota el riu existia com una gegantina pel·lícula que l’únic que mostrava era un buit continu»); els monumentals estreps de concret que sostenien els extrems d’una carretera en construcció, idèntics, encara que de mida més petita, als que vaig veure quan vaig viatjar fins a la frontera nord-est d’aquesta ciutat, les rodalies del riu Besòs, a la recerca dels últims passatges, els que ja eren (o no) part dels polígons industrials de Badalona; la monumental font amb les sis canonades o Monument de la Font, que em recorda ara el Rec Comtal i els tolls del passatge del Rellotge, i el Monument de la Caixa de Sorra, també anomenat El Desert, perquè aquella caixa on els paletes podrien nodrir-se de sorra o els nens podrien jugar-hi semblava una maqueta del desert, el resum formal del que és tens i informe, un dipòsit del que és diminut que condensés en la seva tristesa la dissolució dels continents, l’evaporació dels oceans, tot el que es descompon, com Roma, la Ciutat Eterna, que en algun moment del segle XX va deixar de ser-ho, perquè res no és etern, es pon el sol a tot arreu, també, ara mateix, mentre camino per Diagonal Mar, mentre camino per Pedralbes, mentre camino pels passatges del Poblesec, ruïnes d’un futur que ens arriba en forma de ràfegues o de postals, el sol tan vermell, com un estel a punt d’esclatar, també aquí, a Barcelona.

200

«No és en un de sol o com a molt dos carrers on pot trobar-se aquest pacífic paisatge humà», llegim a «Sant Andreu: el temps s’ha aturat» de Josep Maria Huertas Clavería: «Són molts, com el blanc Vasconia, amb les seves casetes emblanquinades, de planta baixa, en què hi ha llogaters que hi viuen des de fa més de cinquanta anys i han vist “tot allò” envoltat de camps i en una de les cases hi ha un pi que té més de dos segles i a la façana d’una altra una imatge en mosaic de sant Ignasi, davant la qual cada any es dipositava per la festa del sant (31 de juliol) una ofrena floral; la del Pare Secchi, en desnivell amb Vasconia, a causa del vell llit de la riera de Sant Andreu, avui cegat, el de Malats, on veus i rumors asseguren que es troben les més famoses espiritistes de tota la ciutat i amb unes torres amb jardí davanter que són d’una època més recent que les casetes de Vasconia; l’estret Baliarda, que, com el passatge Irlanda, no té fi».

201

Si Henry James tenia raó i l’obra de tot escriptor és una catifa amb una figura secreta que li dóna sentit, el passatge és aquella figura recurrent, aquell concepte que organitza la catifa monumental que configura les obres de l’escultora Cristina Iglesias. En les seves gelosies, en les seves escultures suspeses i escultures d’aigua, en les seves habitacions vegetals i en els seus murs i en els seus alabastres sempre s’obre una fissura, apareix un buit, aïllat o en mosaic, mosaic de buits, que es multiplica exponencialment fins a dibuixar una cartografia de vincles, una xarxa de passatges. Esquerdes, pous, llindars, portes, passadissos, corredors: allò que se submergeix en l’espai altre, allò que travessa, allò que permet l’entrada de llum o obscuritat o oxigen, allò que uneix dues realitats distintes. Aquella successió d’interseccions constitueix la puntuació del seu vocabulari escultòric. Per tant: la seva respiració, el seu ritme, la seva poesia.

Cristina Iglesias ha esculpit dos passatges a Barcelona.

Un és el «Passatge de coure», al Fòrum, setze plataformes de nou per tretze metres, setze pesades reixes metàl·liques penjades amb cables del sostre de la sala del Centre de Convencions, fins a cobrir del tot els cent cinquanta metres de llarg per trenta d’amplada. La sala no té columnes ni parets: es diàfana com una nau gòtica de parets transparents. L’escultura suspesa, emboetada amb exactitud, amb fragments que no encaixen, amb d’altres que se superposen, projecta al terra una arquitectura tridimensional conformada exclusivament d’ombres. Un rusc de buits. Gelosies i trencaclosques immaterials. En aquesta ciutat on els passatges no són coberts, ella en construeix un amb un sostre de forats penjat d’un sostre opac i sòlid. Un passatge que no es pot tocar. Un passatge des del qual miraculosament és possible veure l’horitzó.

L’altre es troba a l’interior del pati d’illa de l’Eixample on tenia la seva seu la Fundació Godia i es titula «Habitació vegetal XV (Doble Passatge)». Per fora és un cub d’acer patinat i acer inoxidable, un cub de miralls que reflecteix els edificis circumdants fins a camuflar-se amb ells i desaparèixer. Per dins és pols de bronze i resina de polièster i fibra imitant parets vegetals, falgueres petrificades des del plistocè o des de més enrere, més llunyà, de tacte aspre, laberint rugós d’un baix relleu que deixa de ser vegetal de nit o amb els ulls tancats.

Tot i que ambdós puguin ser llegits com passatges literals, com connexions directes entre dues ribes, que un sigui fet d’ombres sense parets i l’altre, del contrast entre la lleugeresa del miratge exterior i la solidesa rocosa de l’interior, els propulsa cap al nivell superior del símbol, allà on tots els passatges són ritus de pas, són sinapsis, són grapes que agermanen dues peces dissímils, són ponts sobre l’abís, són ratlletes o mandales, espais de llindar o intersecció, acceleradors de partícules on es fusionen dues galàxies que fins llavors havien ignorat la seva mútua existència.

En aquella dimensió tots els passatges de Barcelona ens traslladen a un altre lloc. A Barcino, al camp, a un torrent o un rec, a París, a una novel·la o una notícia o un poema, a la resta de passatges de les ciutats del món, a la resta de passatges de Cristina Iglesias, dipositats en places i museus i cases i jardins de tot el món, fins i tot sota l’aigua. «Estàncies submergides» són catorze gelosies de tres metres d’alçària que es troben al fons del Mar de Cortés, entre el manglar i la mar oberta, on acullen des del 2010 el lent creixement del corall, que va cobrint un text sobre l’Atlàntida cada vegada més il·legible. Si en tota la seva obra allò fluid ha estat congelat en la matèria sòlida, en allò esculpit, allà l’aire és aigua que no para de fluir, biologia que no deixa de procrear.

Aquella immersió suposa una inversió: mai no seran ruïnes, gràcies a les capes vegetals i animals mai no deixaran de créixer, sempre les afavorirà el futur. A l’aire lliure les ruïnes són perpètuament perjudicades pel pas del temps. Però hi ha runes sense temps: espais que ja van néixer essent runes. La majoria són construccions inacabades, processos interromputs. Però també hi ha projectes conclusos que des del primer moment van ser ruïnes.

Al parc Central del Poblenou, on vaig sovint a passejar amb els meus fills, descobreixo un d’aquells estranys conjunts. S’anomena «Pou del Món». Es troba a la més petita de les tres zones, separades per carrers, que constitueixen el conjunt de Jean Nouvel, inaugurat el 2008, on es van plantar més de mil arbres, cinc mil botges, prop de deu mil plantes enfiladisses, amb l’objectiu que —segons l’arquitecte— fos el «parc de les ombres». Gairebé una dècada més tard, encara no ha crescut suficientment la vegetació per tal que el projecte s’hagi fet realitat, com s’observa particularment en aquelles anelles que, segons els dibuixos dels cartells, ja haurien de ser autèntics jardins penjants de glicines de colors pàl·lids, i no son més que testos de metall amb alguns brots verds. Nouvel va escollir arbres acostumats a l’aigua abundant de les ribes dels rius i no al sistema de rec per microgoteig, potser perquè la seva formació i el seu currículum l’avalen com un dels grans arquitectes del nostre temps, però no com a paisatgista ni com a jardiner. El parc, malgrat tot, és encisador i està ple d’instal·lacions, de contrastos i de sorpreses. No totes agradables.

Com el Pou del Món. La idea va ser dels veïns del barri: un cilindre que penetrés a terra, com un túnel pixelat, com un pou clausurat per un cristall que permetés veure en el seu interior imatges projectades des d’un altre punt del planeta. La idea era que Barcelona estigués perpètuament connectada amb Guayaquil, ja que, entre els veïns del barri el 2004, quan va sorgir la idea, la comunitat equatoriana era la més participativa. La idea va ser ben acollida per Nouvel, qui va dissenyar aquesta elevació que davalla suaument cap al pou; però les autoritats de Guayaquil no van aconseguir posar-se d’acord sobre l’altre extrem del túnel, on posar les càmeres, quina part de la ciutat mostrar, on situar la pantalla en què es projectarien les vides quotidianes dels barcelonins. De manera que mai no es va establir la connexió —el passatge.

Una connexió que, segons les discussions inicials, havia de comunicar amb les antípodes de la ciutat; però aquell punt es troba en ple oceà Pacífic, en aigües pertanyents a Nova Zelanda. També es va parlar que les càmeres, micròfons i pantalles podrien ser en alguna de les altres Barcelones del món, com les de Brasil, Anglaterra, Camerun, Austràlia, Filipines o Veneçuela. Potser la candidata ideal hagués estat la Barcellona de Sicília, fundada al segle XV, que al segle XIX es va convertir en un barri de Pozzo di Gotto. No es va plantejar la possibilitat de retransmetre, per sort, des de l’asteroide Barcelona, que es troba entre les òrbites de Mart i de Júpiter, codi 945, descobert el 3 de febrer de 1921 per Josep Comas i Solà, primer director de l’Observatori Fabra i autor del primer registre cinematogràfic de la cromosfera solar, qui de jove lluïa un superlatiu mostatxo puntegut que encertadament va afaitar-se quan va començar a col·leccionar canes i a rebre el reconeixement internacional.

Empenyent el cotxet, sovint baixem per la rampa en espiral, envoltada de buguenvíl·lees, que se submergeix en el cràter, al centre del qual hi ha el pou, clausurat per una pesada placa circular de metall. Collat. Cap senyal et diu el nom del lloc ni t’informa sobre la seva història. M’he acostumat a preguntar, els pocs dies en què em creuo amb algú, de què es tracta:

—D’un parc, no ho veus? —em va dir una dona de mitjana edat que li ensenyava la espiral a un turista, una mica indignada.

—D’un pou dels desitjos que ja no funciona —em va dir una nena amb trenes, que es va avançar en la resposta al seu pare, qui es va limitar a assentir, condescendent.

—No ho sabem, la veritat —van repetir un parell de parelles adolescents, perquè es tracta del racó més secret d’un parc en què predomina la visibilitat—. No en sabem la història.

És lògic que així sigui: no té història. No és res. És un avortament. Un lloc bonic i misteriós, perquè les buguenvíl·lees floreixen i perquè la solució del misteri és enterrada als llibres i a les hemeroteques. És una ruïna des del primer minut: el cementiri d’una idea: el contrari d’un passatge.

202

«El meu treball segueix el camí obert per Benjamin, encara que he trobat elements i combinacions diferents del que ell va treure a la llum», llegim a Tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire de Marshall Berman: «La meva pròpia obra, dins d’aquest estil, és menys apressant com a drama, però potser més coherent com a història. Allà on Benjamin oscil·la entre la fusió total de l’ésser modern (Baudelaire, ell mateix) amb la ciutat moderna i la total alineació d’ella, jo intento recuperar els corrents més constants del flux metabòlic i dialèctic».

203

—No visc aquí per casualitat. Fa molt de temps que em rondava pel cap viure en aquest passatge, encara que no sigui un passatge de veritat. Jo venia a aquest jardí d’allà fora ja de nen, perquè aquí vivien uns familiars nostres, en el meu record sempre va ser un lloc fantàstic —m’explica Eduardo Mendoza després de rebre’m amb una camisa blanca i uns pantalons de pana, alt, prim i elegant, al seu pis del passatge Maluquer—. De manera que quan vaig tornar de Nova York el 82 vaig comprar un pis al carrer Balmes amb vista a aquest passatge, just davant d’on som ara, on vaig viure fins al 2001, quan em vaig mudar a aquest altre. En fi, com dic sempre a un amic, vaig venir aquí perquè em semblava l’únic carrer de Londres que hi ha a Barcelona.

Ara passa més temps al seu apartament londinenc que aquí. És client habitual i gairebé veí de John Sandoe Books, una de les millors llibreries de la ciutat, on ja és capaç de trobar els llibres per ell mateix, malgrat que estiguin apilats sense aparent ordre ni concert, encara que de vegades fracassa i els llibreters es burlen de la seva arrogància.

—Barcelona, Londres, Nova York…

—I Viena. Sí, he tingut la sort de poder viure en diverses ciutats i de ser testimoni de les seves transformacions radicals. Diguem que sóc un autèntic expert en transformacions urbanes —somriu—. De molt jove me’n vaig anar a estudiar a Londres i vaig ser testimoni de com la metròpoli imperial es convertia en pop. Temps després vaig veure com Viena, que era una ciutat molt decadent, gràcies a la nova sucursal de les Nacions Unides on jo treballava, amb dos mil o tres mil treballadors amb un bon sou i ganes d’oci, gràcies que l’òpera es va posar de moda i gràcies a les facilitats que els van donar als italians perquè obrissin pizzeries i trattories, es va convertir en una ciutat molt viva. A mi Viena em sembla fascinant: molt encaramel·lada, però molt terrible. És el contrari de Nova York, que sembla terrible però en el fons és molt acollidora.

—On va escriure La verdad sobre el caso Savolta?

—Encara a la casa dels meus pares del carrer Mallorca. Quan me’n vaig anar, el 70 o el 71, ja la tenia escrita. La vaig enviar a diversos editors i vaig passar dos anys corregint el que m’anaven dient que no funcionava. Tingues en compte que en aquells temps es publicaven molt pocs llibres i hi havia dos tipus de segells, els que publicaven novel·les més aviat experimentals, formalistes, com les de Benet, i els que publicaven novel·les comercials, de vaquers o d’espies. La meva estava entre aquests dos models i la veritat és que em va costar molt trobar editor. Tenia gairebé mil pàgines. La vaig deixar entregada el 73 i me’n vaig anar a Nova York. Al final va sortir a Seix Barral i vaig tenir la sort que es va publicar el 1975, de manera que va ser per pura casualitat la novel·la de l’estricta Transició. Poc després va començar la transformació olímpica, de manera que la sort em va seguir somrient amb La ciudad de los prodigios…

Em parla dels primers llibres de Juan Marsé, de Javier Marías, de Manuel Vázquez Montalbán o de Fernando Savater, de la voluntat col·lectiva de reivindicar els gèneres populars en novel·les d’ambició literària, incorporant la novel·la policíaca o la d’aventures als paràmetres de la «novel·la seriosa». Va ser just després de l’huracà del boom de la literatura llatinoamericana, que tan vinculat va estar amb aquesta part alta de Barcelona on ens trobem.

—On va escriure La ciudad de los prodigios?

—A Nova York. Potser van ser dues les idees fortes d’aquesta novel·la. D’una banda, que les ciutats les canvien els gàngsters, que les grans transformacions són causades per la violència i no per la planificació. I de l’altra, que les ciutats marquen profundament les persones. Jo això ho vaig veure clarament a Nova York, on me’n vaig anar amb moltes pàgines escrites de la novel·la, però la vaig haver de deixar reposar, després de l’èxit inesperat de La verdad sobre el caso Savolta.

Entre les seves dues obres principals, de fet, va escriure dos divertiments detectivescos: El misterio de la cripta embrujada, que va liquidar en una setmana, i El laberinto de las aceitunas, que va ser un intent de convertir Ceferino en el protagonista d’una sèrie, imitant el que estava fent Vázquez Montalbán amb Pepe Carvalho.

—Fa quaranta-cinc anys que sento dir que la bona va ser la primera que vaig publicar, que tot el que he fet després ha estat decebre —continua—. Ara ja m’hi he acostumat. Però llavors em vaig proposar el repte de no repetir-me, d’escriure una bona segona novel·la, que al final va ser la quarta, La ciudad de los prodigios. A Nova York tenia la distància suficient. Havia vist la transformació de la ciutat, com li havia tret el protagonisme a París, i podia aplicar aquest coneixement a Barcelona, que era una ciutat verge, que era allà esperant per al primer que hi arribés.

204

«Es repeteix que Barcelona és un model», llegim a La ciudad mentirosa de Manuel Delgado: «Ara bé, un model de què?».

205

—Quins van ser els seus models per a aquestes novel·les tan urbanes?

—Jo sempre he estat un historiador frustrat, però la història en aquells anys estava segrestada pels historiadors francesos, que escrivien pàgines i pàgines sobre l’oscil·lació a l’edat mitjana del preu de l’ordi, i un volia conflictes, batalles, més Joc de trons i menys estadística. Com que vaig tenir la sort d’estudiar a Londres, vaig poder freqüentar aquestes novel·les dickensianes i aquests llibres d’història que són entesos com a memòria col·lectiva, accessibles per a qualsevol lector, i quan vaig tornar a Barcelona vaig pensar que havia de convertir totes les meves lectures de Pierre Vilar i de l’hemeroteca en aquest tipus de llibre anglès. Tingues en compte que ara tota la història de Barcelona ha estat molt estudiada, però que fa quaranta anys no era gens fàcil trobar documentació sobre l’Exposició Universal del 1888, sobre quins pavellons hi havia, com eren o on estaven situats.

Em diu Eduardo Mendoza amb les cames encreuades a l’altre extrem del mateix sofà color granat, les sabatilles New Balance amb la N vermella sobre el fons de la maqueta turquesa pàl·lid.

—Quines novel·les sobre Barcelona havia llegit?

—La plaça del Diamant, que en realitat parla de Barcelona una mica de biaix, i La febre d’or, que m’havia semblat bé, tot i que no m’havia inspirat gaire, però encara no Vida privada de Sagarra, que és una gran novel·la sobre Barcelona, i això que no va ser escrita ni de bon tros amb aquesta voluntat. Tingues en compte que la novel·la urbana o la idea aquesta de la gran novel·la sobre Barcelona són una mica efecte retrovisor: la tradició s’ha construït després i s’hi han anat incorporant les peces que encaixaven. En el cas de Madrid, a Galdós o a Baroja, que sí que són escriptors de novel·les madrilenyes, s’hi ha afegit Luces de Bohemia de Valle, que és una obra de teatre…

—Als anys setanta, Juan Marsé i vostè parlaven sobre aquesta idea de novel·la urbana?

—Parlàvem molt del que ens interessava, que era aquesta nova literatura… El que volíem fer era una novel·la negra, una novel·la urbana, amb un paisatge amic. Fins fa molt poc, la novel·la francesa de Balzac, diguem, la ciutat és enemiga: un lloc on tothom es corromp i ningú no s’estima. Vam fer un canvi, vam convertir el paisatge urbà en entranyable. En el cas de Marsé és gairebé un excés, el seu barri és per a ell quasi més important que les persones. En el meu cas, menys, intento veure la ciutat amb més distància. Però, per a tots dos, la ciutat és protagonista.

Ambdues aproximacions, tan diferents, una molt localitzada en uns personatges i un barri popular, l’altra absolutament panoràmica, que intenta retratar Barcelona com a conjunt, van provocar que les novel·les de Marsé no poguessin ser assimilades pel discurs oficial de la ciutat, com sí que ho van ser les de Mendoza.

—No l’incomoda que les seves novel·les, malgrat el seu humor molt crític, s’integressin a la marca Barcelona?

—De vegades sí i de vegades no. M’és bastant pesat, per exemple, que quan em tradueixen sempre intentin que la paraula «Barcelona» aparegui en el títol i que a la portada hi surti la Sagrada Família, o que quan vaig escriure una novel·la sobre Madrid tothom em preguntés que per què no estava ambientada a Barcelona. Però la veritat és que si Barcelona no m’hagués arrossegat, què hauria estat de mi. Sense els Jocs Olímpics, sense el Barça i sense Ferran Adrià… Si hem anat tots de la mà…

Li demano que m’ensenyi els jardins de la part posterior del passatge, de manera que ens aixequem, fem quatre passes i traiem el cap a finestral: totes les plantes baixes tenen el seu jardí al nivell de la sala. Cada un és radicalment diferent. En alguns es veu que han intentat plantar-hi gespa, sense èxit. D’altres han apostat per la grava. Gandules, algun estenedor, un parell de taules rodones. Un gat gros i cotonós pren el sol en el jardí més proper. Hi ha una dotzena de xiprers. Mendoza m’explica que tots aquests terrenys pertanyien al doctor Andreu, el de la fàbrica de pastilles, que als anys trenta va fer construir aquests edificis nobles. Quan la fàbrica va tancar es va quedar amb els terrenys Núñez i Navarro, que els va acabar d’urbanitzar, i va construir aquest Caprabo, amb un gran pàrquing subterrani, i tots aquests edificis que contrasten amb els que van configurar el passatge.

—Quan es mor un d’aquests arbres salvatges, com t’ho fas per treure’n el cadàver? Cal tallar-lo, primer, i després treure’l de la casa, amb aquests troncs enormes i les arrels gegantines; és realment complicat.

Em porta fins a l’altre extrem de la casa, el que dóna al passatge Maluquer. Traiem el cap al balcó del seu dormitori. Des d’aquí dalt, el jardí de Martin Luther King, amb aquesta gran font d’aigües verdoses, es revela molt més ample, molt més parc que arran de terra. M’explica que els dos passatges bessons, el Foraster i el Maluquer, eren antics torrents, per això són autèntics jardins botànics. Mimoses, buguenvíl·lees, salzes, tarongers, xiprers, tipuanes, acàcies, magnòlies, palmeres: quan transcric l’entrevista, de fons, segueixen refilant els ocells. En els fonaments d’alguns d’aquests edificis cal injectar periòdicament ciment, perquè estan envoltats de terra mullada, em diu, i qualsevol moviment lleu de la terra hi provoca esquerdes.

—Veus aquest altre passatge, aquest petit que travessa el Maluquer? —em pregunta Eduardo Mendoza, mentre assenyala la via d’accés a la part del darrere d’alguns dels edificis que hi ha en aquesta estranya superilla de Sant Gervasi—. No té nom. Jo vaig proposar que se’l bategés «Andrés Iniesta», perquè si algú mereix que el seu nom sigui el d’un carrer és ell, premiem els herois, els que ens donen alegries; a mi, la veritat és que el senyor Maluquer no me n’ha donat cap.

206

«Jo abans això mai no ho vaig saber veure: jo creia que les ciutats eren l’important i que el camp en canvi no era res, però avui penso que més aviat és tot el contrari», llegim a La ciudad de los prodigios: «El que passa és que la feina del camp fa que calgui esmerçar-hi molt de temps, ha de fer-se a poc a poc, pels seus passos comptats, exactament quan toca, ni abans ni després, i així sembla que en realitat no hi ha hagut un gran canvi, cosa que en qualsevol ciutat del món no ens passa; allà tot el contrari és el normal: tot just veure-les ja ens adonem de l’extensió i l’alçada i el nombre infinit de maons que han fet falta per aixecar-la de terra, però també en això ens equivoquem: qualsevol ciutat pot edificar-se del tot en uns anys».

207

—No recordo haver escrit aquestes línies, la veritat.

—Em sembla una idea molt interessant: el tòpic diu que el temps de la ciutat és molt més accelerat i vertiginós que el del camp, però vostè capgira aquest lloc comú i parla de la dimensió física del temps en tots dos espais, com a la ciutat és arquitectònicament evident, mentre que en el camp és ritual, biològic, gairebé invisible…

—Suposo que es pot interpretar així, però la veritat és que caldria veure quin personatge diu això, perquè diguem que jo estic d’acord amb les seves paraules, però també amb tot el contrari: a les meves novel·les intento que totes les visions possibles entrin al relat. I jo el camp el conec ben poc…

Durant els pocs segons que dura el silenci em vénen al cap algunes imatges de les gairebé dues hores que fa que sóc en aquest edifici del passatge Maluquer. La targeta a la bústia amb el seu nom sol, que ha reemplaçat recentment l’anterior. El faristol per escriure o llegir dempeus. Les prestatgeries corredisses de color roure, plenes de llibres en anglès. L’aspecte vagament impersonal de totes les estances, tot en perfecte ordre, com a la suite d’un hotel on s’han passat ja unes quantes setmanes, però amb un tràfec que el servei d’habitacions dissimula cada dia. La buguenvíl·lea que s’enfila pel xiprer i amenaça d’entrar per la finestra.

—Com ha canviat tot, si fa trenta anys haguessis dit a un editor que volies fer un llibre sobre els passatges de Barcelona, t’hauria dit que estaves boig. Tu també et beneficiaràs del fet que aquesta ciutat estigui de moda.

—Suposo que té raó, tot i que els passatges siguin molt poc coneguts i, per tant, no puguin ser reconeguts. El reconeixement és la base del turisme i, per desgràcia, també de la literatura.

—Els passatges són una altra ciutat. En ells hi ha jardins, en aquesta ciutat sense jardins. La narrativa anglesa està plena de jardins on els nens descobreixen coses, aquestes escenes no existeixen en la nostra literatura, però en la meva vida van passar en passatges. Per a la meva família, que era una autèntica tribu, tots allotjats en diferents pisos de l’Eixample, a prop del carrer Mallorca, els passatges eren molt importants. No només el de la Concepció o el Permanyer, que són els reis del passatgisme, també d’altres, menys coneguts. En el passatge Domingo, per exemple, vaig entrar per primera vegada en un supermercat, vam anar a visitar-lo amb els pares, va ser una visita familiar, perquè era tota una novetat, un lloc on en comptes d’atendre’t una persona des de darrere del taulell, tu mateix havies d’agafar el que volguessis de les prestatgeries. Va ser tota una experiència. I al Méndez Vigo hi anàvem els nens perquè hi havia les oficines del Barça i podies veure passar els jugadors, si tenies sort, el mateix Kubala. I quan arribava el Nadal, el pessebre més extraordinari del barri el trobaves a l’església del passatge dels Camps Elisis, que és el passatge amb un nom més inadequat, perquè és tronat, és petit, però bé, anàvem a aquella església sense encant perquè el rector estava com una cabra i feia un pessebre prodigiós, amb un xai enorme, molt més gran que els Reis Mags, que eren molt petits. Les proporcions no tenien ni cap ni peus, era una mena de paròdia involuntària d’un autèntic pessebre.

M’explica Eduardo Mendoza somrient al ritme de l’evocació. Aprofito la pausa per aixecar-me i demanar-li que em dediqui el meu castigat exemplar de La ciudad de los prodigios. Mentre s’inclina sobre el llibre a la tauleta color caoba on descansa un gran volum titulat Roma Antica, al costat del faristol, recordo que Llàtzer Moix explica a Mundo Mendoza que escriu a mà, en quaderns que després destrueix, per por que algú vulgui interpretar-los i deduir-ne el mètode de treball, i que en una calaixera del seu estudi classifica els projectes en els quatre nivells que ofereixen els calaixos: en el primer, els projectes en curs; en el segon, diccionaris i lectures; en el tercer, res, per si de cas cal ficar-hi alguna cosa, i en el quart, les obres de teatre.

—Vaig saber per casualitat que vostè vivia en un passatge. De tant en tant teclejo a Google els noms dels passatges de Barcelona, per veure si s’ha publicat cap novetat sobre ells. El mes passat, en escriure «passatge Maluquer», em va aparèixer un fragment del llibre que va escriure Llàtzer Moix sobre vostè i aquí, bingo, apareixia la dada. Però ahir ho vaig tornar a buscar i ja no es troba. No s’ho creurà, però ja havia perdut l’esperança de trobar algú que tingués consciència dels passatges de Barcelona, que els hagués viscut i que els hagués pensat…

Em retorna el seu llibre oblidat, el meu llibre subratllat, i em diu mirant-me als ulls:

—Han estat aquí tota la meva vida. Deu haver-hi alguna cosa genètica, una certa predisposició familiar al passatgisme, perquè la meva mare va néixer en un passatge. Aquell passatge del carrer Trafalgar que és paral·lel al d’Indústria…

—El Sert?

—En efecte, el passatge Sert. Recordo que de vegades ens hi portava, però estava tancat i havíem de mirar a través dels barrots de la reixa, i així ens indicava on vivien els seus pares, que poc després, quan ella encara era petita, es van mudar a l’Eixample. El Sert no era com aquest, era un passatge de debò. I també ho era el d’Indústria. Allà hi havia una botiga on es podien comprar cabells humans. En aquella època, igual que hi havia gent que criava conills o gallines al terrat de casa seva per vendre’ls després al mercat, hi havia dones que es deixaven créixer els cabells per després vendre’ls. Recordo com si fos ahir que a mi aquella botiga em feia molta, però molta por —em diu, i la seva cara de setanta-tres anys d’edat és durant uns segons la d’un nen en la foscor.

208

«Finalment va arribar a Venècia una nit de mitjan abril», llegim a La isla inaudita d’Eduardo Mendoza: «El cel estava estrellat i la ciutat semblava estranyament buida».

209

Res no és sagrat. Les ciutats no existirien sense la seva dinàmica íntima: destruir i construir, construir i destruir. La màquina mai no s’atura: genera monuments; expandeix les seves xarxes, les multiplica, les fa més complexes; enriqueix el seu arxiu. Però no pas tot pot ni ha de ser conservat. La ciutat no pot ser reaccionària, conservadora. Cal qüestionar les idees rebudes. Cal qüestionar el patrimoni. Cal posar en valor, realment, la perifèria. Cal pensar la democràcia sense la inèrcia aristocràtica que hem heretat. Perquè l’art de la memòria és personal: cada ciutadà construeix la seva estructura, la seva arquitectura, la seva enginyeria; i les omple de discurs.

Les benzineres de Barcelona s’ubiquen en fractures urbanes, en interregnes que separen un edifici d’un pàrquing, un antic garatge d’una paret trencada, estructures anacròniques de l’alimentació fluida i fòssil. Amb el temps la ciutat anirà produint el coneixement necessari perquè els cotxes s’alimentin d’altres fluids, materials o abstractes, i les benzineres no siguin necessàries. Serà la manera en què la ciutat eliminarà de la seva topografia un element que li és incòmode, superant-lo. No crec que a ningú se li acudeixi conservar benzineres en clau patrimonial com fem amb les xemeneies de les fàbriques arrasades.

La ciutat va ser la primera intel·ligència col·lectiva: no és atzar que totes les ciutats antigues apostessin per la quadrícula com a sistema d’ordenació de la llista de carrers i per arquitectures elevades com a sinònim del poder. A partir d’aquestes decisions de les societats urbanes, l’urbs va començar la seva imparable transformació del camp circumdant, de les poblacions properes i remotes, de la realitat. Paradoxalment o no, és la mateixa ciutat, amb les seves universitats —d’origen urbà—, amb els seus centres de recerca, amb els seus dissenys de l’arxiu i de la imaginació, les que produeixen les idees d’aquests mons possibles l’existència dels quals, dècades més tard, la ciència s’ocuparà de demostrar.

Quan al segle XVI Copèrnic demostra que la Terra no ocupa cap centre; quan Vesal revoluciona també el nostre coneixement de l’interior del cos humà; quan Mercator canvia la nostra percepció de la cartografia i, per extensió, dels mons que aquesta mira de representar, la ciutat comença a superar la necessitat d’un únic centre, inicia el camí cap a la destrucció de les seves muralles. Alguna cosa es perd amb aquesta ximple mutació, sens dubte, però no pas més del que es guanya. L’higienisme, després, també va néixer a les ciutats: és un exemple brutal de com una idea canvia la vida de la gent, des del mínim (rentar la fruita i la verdura, prendre el sol, desinfectar-se, banyar-se) fins al màxim (enderrocar muralles, proscriure l’amuntegament, obrir avingudes per on corri l’aire, construir parcs, una certa noció de veïnatge). Tot i que el camp acumulés excedent agrícola i tingués un paper fonamental, la Revolució Industrial va ser tecnològicament decidida per les ciutats, que necessitaven seguir creixent, que van trobar la manera de continuar conquistant el seu entorn, de continuar alimentant-se del biòtop circumdant. Al segle XIX deixen de ser el mirall del cosmos anterior a Newton per poder reflectir el cosmos del nostre futur. Perquè la ciutat evoluciona a mesura que ho fa el nostre coneixement científic: és el mirall, en cada moment històric, del nostre saber de l’univers. La ciutat del segle XX és quàntica. S’expandeix. Elimina del seu ésser la possibilitat de la frontera. I accelera les seves partícules al segle XXI. Es transforma per correspondre’s amb cada món que abans havíem projectat.

Contra el lament per la ciutat perduda, contra la defensa a ultrança de tot el patrimoni, proposo, per tant, la visió de la metròpoli com una intel·ligència col·lectiva que ha anat creant mons nous i ha aconseguit representar-los amb la seva pròpia topografia, que ha anat reciclant la vella idea del sagrat i l’ha sabut adaptar a nous temps, ja no verticals i autoritaris, igualment tèrbols i ambigus, però democràtics. Els passatges no són l’escala dels mapes urbans. Ni els carrers, ni les places, ni els centres comercials, ni els edificis icònics. L’escala del mapa d’una ciutat és cadascun dels seus ciutadans. Els seus déus som nosaltres i, per sort, anem emigrant i immigrant, naixent i morint, i no sembla que aquest cicle tingui fi.

210

«L’escola es trobava al carrer Regomir, número 13, a Barcelona. Els números 3 i 9, així com els divendres, sempre han tingut un paper màgic en la meva existència», llegim en una carta del 1959 que Miró va adreçar a Jacques Dupin: «Jo vaig néixer al 93, el meu pare va comprar en vida un panteó familiar al cementiri de Barcelona on aquests dos nombres estan inscrits en tots els documents. Vaig néixer a les nou. La meva família em va educar amb gran rigor».

211

Hi ha dues llums que m’interessen particularment: la dels inicis i la dels finals. Són llums que mostren el que ha romàs ocult per desconeixement, en els inicis, i en els finals, per falta d’atenció. Aquest llibre va néixer al passatge Manufactures quan em vaig mudar, després de sis anys sense viure a Barcelona, a la cantonada del carrer Ausiàs March amb la plaça Urquinaona, i durant les primeres setmanes, vagarejant pel barri, la llum nova em va conduir als meus primers passatges. Set anys més tard, aquest llibre acaba després de canviar els passatges coberts i semicoberts de la frontera de l’Eixample amb el Born pels passatges que circumden la rambla del Poblenou, igual d’antics, igual de fabrils, la majoria d’ells molt més proletaris, cada un amb les seves històries particulars i universals, les seves misèries i les seves glòries, les seves glòries miserables.

Les caixes de la mudança que em van permetre transportar els meus llibres des del centre fins a la perifèria me les van regalar els llibreters de Gigamesh. Per aquesta raó vaig anar un parell de vegades al dia, durant dues setmanes, fins al carrer Bailèn, a tres illes de la meva antiga casa, a recollir les quinze caixes plegades que podia transportar en cada ocasió. Van ser aquests trasllats, sota el sol de finals d’agost, els que em van fer fixar-me en les façanes dels edificis que havia vist sense mirar milers de vegades durant set anys de vida quotidiana. Com les façanes de les cases Antònia Puget i Manel Felip, que ara constitueixen la seu de la Fundació Vila-Casas, d’estil modernista, vinculades amb el pesat passat tèxtil del barri; com la façana de fusta treballada de la farmàcia Nordbeck; com la de la casa Antònia Burés; com les de tants altres blocs de pisos que, malgrat les reformes o per ser ara hotels, hi són des de finals del segle XIX, per recordar la refundació de Barcelona, la seva reinvenció com a metròpoli llegible, ordenada i bella, falsificada i bella, sobretot bella, de fama turística internacional. Mentre que el carrer Ausiàs March, com tots els de l’Eixample, destaca per la seva rectitud, a les façanes del modernisme —vaig recordar llavors— sempre hi ha torsió, corba, arabesc, onada de mar, laberint. No només això, mentre que els carrers de l’Eixample destaquen pel seu horitzó únic de plataners, arbres cendrosos, només parcialment bells a la tardor, a les façanes modernistes —me’n vaig adonar llavors— explota una variadíssima vegetació. Els motius florals esculpits en els pòrtics i en els capitells, les fulles en branques de ferro, baranes, les columnes que imiten les arrels i l’escorça dels arbres, els carrassos de fruita. Les estacions se succeeixen en la monotonia rectilínia de la quadrícula, però en els exteriors modernistes, acuradament esgrafiats, sempre és primavera. Una primavera grisa, pedra, que en els interiors de les cases esdevé multicolor en els paravents, els mobles, els llums, els vitralls policroms.

Els horts i els jardins, connexió urbana amb el camp del qual van néixer, van ser durant segles imprescindibles per als laboratoris dels apotecaris. Les farmàcies es nodrien dels horts, de les seves herbes aromàtiques, de les seves plantes medicinals, de les potingues i els emplastres que podien fer-se a partir de fulles, sabes, clorofil·la, arrels. Per això no és estrany que les façanes de les farmàcies modernistes estiguin plenes de motius vegetals, com si entrar-hi fos fer-ho en una plantació de palmeres i arbres fruiters, en un oasi. No es tracta només d’evocar el passat mític, el jardí d’Adam i Eva, la poma que va engendrar tantíssima malaltia; en aquestes formes bigarrades, o gairebé torturades, malgrat el maquillatge geomètric, batega sobretot la memòria d’una disciplina que no es pot entendre sense els horts i els jardins propers, desapareguts sota el maó, el vidre, el formigó, el quitrà, l’acer. El vincle simbòlic entre la flora, real o mítica, i els edificis d’habitatges o els palaus burgesos no és tan evident. Els mestres artesans copiaven els dissenys florals i els patrons exòtics de catàlegs que —com les il·lustracions de la indústria editorial o els mateixos passatges— arribaven de París. Però és massa la insistència en el que és vegetal per no veure en la seva presència embolcallant un fenomen que supera amb escreix la força de la imitació.

Aquests balcons, aquests portals, aquestes escales, aquestes escultures, aquells vitralls, aquestes columnates són contemporànies d’una gran desaparició. L’obertura de la Via Laietana va significar l’extinció total o parcial de vuitanta-un carrers; l’obertura als segles precedents d’aquests vuitanta-un carrers havia significat, al seu torn, la destrucció parcial o total de moltes altres formes espacials. El mateix obrer o enginyer que treballava en una façana plena de flors pètries travessava, de tornada a casa, una ciutat en què convivien illes idèntiques a les d’ara amb plantacions de blat d’origen medieval, cases de camp del segle XVII, molins del segle XVIII, fàbriques fumejants del segle XIX. En aquest camí havia de percebre —conscientment o inconscientment— tant tones d’eufòria com tones de dolor. Podia ser un mal inconcret, però no era un mal abstracte: tothom veia com s’enderrocaven les masies, com es talaven les últimes arbredes, com s’arrasaven els grans parcs, com es tancaven els camps de conreu, com els mesuraven els agrimensors d’ulleres i levita, com s’hi erigien quadrícules del pla imparable; tothom coneixia algú que havia estat expropiat, desnonat, indemnitzat, que anava amb una vara d’olivera pel carrer perquè encara es recolzava en la vida rural en què s’havia criat, que portava una navalla a la butxaca perquè es negava a acceptar una nova vida amb forquilla i ganivet, que simulava que res no havia canviat, però arrossegava amb penes i treballs el buit insuportable de la seva pròpia extirpació.

En el subconscient dels grans arquitectes, enginyers, dissenyadors, artesans, artistes modernistes, tot i que enamorats de la metròpoli emergent i el que era nou, batega el dol per la desaparició de centenars de quilòmetres quadrats de boscos, de camps de conreu, de campaments, d’horts, de casalots, de jardins, de barraques, de parcs. Per això les façanes i els interiors, les finestres i les sales de columnes, les llars de foc i les escales s’omplen de formes vegetals. Per això les flors de pedra creixen als balcons de pedra; i els capitells de pedra es cobreixen de falguera pètria, i els troncs de pedra es fonen amb les columnes de pedra, granellada d’escates i escorça. Perquè les façanes modernistes són monuments funeraris: homenatges arquitectònics a l’extinció d’hectàrees de torrents, rieres, llogarets, rierols, molins, sèquies, fang i verd, llavors i fulles, jardins i parcs: pobles, passat, camp, la natura cada vegada més remota, menys verd, més pedra grisa.

A mesura que passaven els dies, en el meu camí de Gigamesh a casa i de casa a Gigamesh, carregat de caixes o sense, totes aquelles cases emblemàtiques es van anar tenyint d’horror. El modernisme del Quadrat d’Or va començar a recordar-me el barroc hispanoamericà que havia admirat i sofert en els meus viatges per l’Amèrica Llatina: després d’arrasar les ciutats precolombines, els espanyols van imposar en l’espai buit l’escaquer europeu i, sobre els temples en ruïnes, van edificar catedrals superbes, els interiors de les quals estaven sobrecarregats de l’or i la plata que s’extreien de les mines amb mà d’obra esclava, l’art catòlic com a traducció de la lògica imperial, l’horror vacui transformat en saturació retòrica i en pedagogia de la por. Bona part dels diners amb què es va finançar l’esplendorós Eixample provenia dels indians, que a Amèrica havien prosseguit fins a finals del segle XIX amb els mateixos mètodes d’explotació inaugurats tres segles enrere. Fins i tot en molts portals barcelonins es poden veure, esculpides, bananes, pinyes i altres fruites exòtiques, capricis dels emigrants enriquits a Amèrica que tornaven a casa amb llavors d’arbres remots per plantar en els seus nous i exquisits jardins.

A la llum d’aquell final progressiu, d’aquella lenta mudança, els Jocs Florals o el jardí de hortènsies d’Apel·les Mestres també eren ombrívols, manifestacions perifèriques d’un mateix nucli dur de dol. L’últim dia, en arribar a casa amb el paquet de caixes de cartró, mentre pujava els graons de marbre, em vaig fixar en els motius vegetals que decoraven el portal, el vidre ennegrit per la deixadesa dels propietaris de la finca, i vaig veure per primera vegada que al sostre de la galeria del nostre pis també hi havia adorns en forma de flor.

212

«El que estava passant a la ciutat, l’economia metropolitana, determinava el que succeïa al camp», llegim a El camp i la ciutat de Raymond Williams: «Un dels últims models de les relacions entre ciutat i camp és el sistema que avui coneixem com a imperialisme».

213

Es diu que les metròpolis han esborrat els seus límits, han negat el camp al qual tradicionalment s’oposaven, però Barcelona continua tenint confins rurals i boscosos. Encara es poden seguir, des del seu interior cap als seus afores, les vies que marquen els torrents i les rieres i els aqüeductes i les vies augustes i els camins reials. També es poden descobrir, a la mateixa topografia, les restes de la trama rural que va intentar sepultar la ciutat moderna: més anelles del mateix arbre urbà.

Al número 29 del carrer Rocafort s’entra, si hi vas sobre avís, a l’interior d’una illa que conté vestigis del vell camí de Barcelona a Hostafrancs. El novembre del 1924, Joan Flotats i Balagueró, propietari de la casa que dóna accés al passatge, va demanar permís municipal per edificar al solar interior habitatges de trenta-cinc metres quadrats, amb un petit pati a la part posterior i un terrat on ubicar la latrina. Sembla que els seus destinataris eren treballadors que arribaven per a les obres de l’Exposició Universal del 1929. No només l’arquitectura d’aquestes casetes blanques amb un segle a sobre, en contrast amb el totxo dels alts edificis que les envolten, també el paviment que les uneix remet a una altra època. I a l’edifici del carrer Wellington cantonada passeig Pujades, del 1870, trobem una altra anella en forma d’esquerda: per aquests vuitanta centímetres, llegeixo a Pla de Barcelona, que el separen del bloc veí construït al cap de cent trenta anys, es veu clarament que al fons hi ha un altre passatge, un passatge estranyament diagonal que xifra en la seva geometria el record del rierol que passava per aquí, procedent de la riera d’en Malla.

Sota tot aquest paviment sec, per tant, discorria la mateixa humitat que regava les hortes de la Clota i omplia els abeuradors del Carmel i baixava per les faldes de les muntanyes i permetia que es guanyessin la vida tant les pageses de les masies de la zona com les bugaderes del carrer Aiguafreda. La riera d’en Malla, que travessava l’Eixample fins a la plaça Catalunya i desembocava a la Rambla, es va desbordar per centèsima vegada el 1861, just un any després de l’incendi del Liceu, quan ja se n’havia finalitzat la reconstrucció, i en va malmetre de nou la façana. Va ser llavors que es va decidir que tot seria enterrat al subsòl. Que els dies d’òpera la pluja feta fang no tacaria els baixos brodats dels vestits de les dames. Que els enllustradors no haurien de treballar el doble en cas de xàfec o diluvi. Que la Rambla ignoraria els ritmes naturals, que fins i tot quan plogués seria un passeig sec.

Així es construeixen les ciutats: dominant, violentant, ocultant, substituint, eliminant, enterrant la mare natura. Però, tot i que es reprimeixin, les fases del dol finalment emergeixen. Després de la negació, vénen el pensament màgic, la depressió conscient o inconscient, la ira i l’acceptació final. Els noms d’alguns passatges delaten la culpa col·lectiva per l’extermini que amaga tota ciutat. El passatge del Camp. El passatge dels Camps Elisis. El passatge de l’Olivera, amb els seus trenta-vuit habitacles construïts al voltant d’un gran pati i unes grans escales, que antigament eren unes encara més grans cavallerisses. El passatge del Xiprer, on hi ha la Vil·la Rosal, construïda el 1925. El passatge del Roserar, proper als jardins de Vil·la Amèlia i de Vil·la Cecília. El passatge del Gira-sol. O el passatge de les Palmeres, on només queden dels vells temps, a la cantonada, una casa blanca esglaonada, amb testos grossos de falgueres, i dues grans palmeres parapetades en un mur circular fet amb llambordes. Aquests noms són monuments. Aquests passatges són monuments. Monuments funeraris. Homenatges a la memòria de la mort vegetal que va alimentar la vida urbana, que va permetre la nostra actual fotosíntesi.

214

«Gaudí utilitzava flors no només com a elements decoratius, sinó també pels efectes simbòlics, com un vincle amb la Bíblia i el passat gòtic, però la seva arquitectura era “orgànica” d’una manera més que simbòlica. El fascinava l’estructura de les plantes. Fotografiava xiprers i del seu creixement fibrós derivava dissenys de columnes per a la Sagrada Família. Les columnes del pòrtic de la cripta de la colònia Güell són un bosquet de troncs de maó, inclinats i estriats, dels quals surten branques (les arestes de volta) que s’entrellacen. Carrassos de glicines de pedra pengen sobre algunes de les arcades serpentejants del Park Güell. Les columnes d’aquestes arcades imiten, en pedra treballada, no només la inclinació natural dels arbres, sinó també la seva textura i superfície: l’aspra escorça del garrofer, la contorsió en espiral i els onejants gargots d’un eucaliptus», llegim a Barcelona de Robert Hughes: «Ser fill d’artesans tenia una importància immensa per a Gaudí. Es considerava un treballador manual, no un teòric. Assegurava que havia après a pensar d’acord amb unes complexes superfícies membranoses: hiperboloides, helicoides, paraboloides hiperbòlics i conoides, quan observava com treballava el seu pare amb el metall, batia el ferro i les làmines de coure, les corbava, trenava i distenia, i així produïa el miracle».

215

Són tantes les bones i les males notícies que t’he explicat en aquest llibre, lector passatgista o passatgerista, que l’acudit va perdre tota la seva gràcia —si és que mai en va tenir. I tanmateix són dues les notícies finals que vull donar-te abans que acabi el viatge.

Després de buscar els rastres dels camins romans i medievals en els passatges barcelonins; després d’allunyar-me dels passatges francesos del segle XIX i dels passatges anglesos del segle XX, aristocràtics i burgesos; després d’endinsar-me en els passatges proletaris dels immigrants, de les colònies i de les cases barates, porto des del riu Besòs i el riu Llobregat, des de les muntanyes de Montjuïc i Collserola, des d’on la ciutat perd la seva fam, una bona notícia: la major part de Barcelona continua sent una infinitat de carrers i places i passatges amb identitat pròpia, la ciutat és un mosaic de barris, els pobles resisteixen com nodes del teixit urbà, són moltes les identitats que conviuen en aquesta intel·ligència col·lectiva, aquesta marca, aquest projecte sovint erràtic i això no obstant en tants sentits lloable que anomenem Barcelona, una ciutat en la qual conviuen totes les ciutats que va ser i segueix sent. El gòtic i el modernisme i els cotxes parlants i les cartes en rus i les sangries en gerra de litre i mig ocupen una petitíssima part de la metròpoli. La resta, la gran ciutat, la ciutat de les biblioteques i dels cinemes i de les llibreries, defensa la seva vida de barri, assumeix les seves lluites, es comunica sense complexos amb la resta de la metròpoli i del món, acull amb naturalitat el turista escàs, celebra les festes del passatge, del carrer, de la plaça, del barri, del poble, el ressò del ressò del seu origen.

I després d’haver viatjat radialment des de centres diversos fins a possibles perifèries; després d’haver travessat fronteres i obres de trens de llarga distància i polígons i parcs en què es desfà el que és urbà; després d’anys de no ser ni viatger ni turista ni passejant ni caminant, sinó sobretot passatger; després d’haver-me imposat una restricció que hauria estat del gust de Perec o de Calvino, limitar-me als prop de quatre-cents passatges d’aquesta ciutat, que els passatges fossin el focus, la columna vertebral, el fil conductor que ho embastés tot; després d’haver consultat biblioteques i hemeroteques i recursos digitals; després d’haver portat fins a les últimes conseqüències l’obsessió, el projecte, la col·lecció, la ximpleria i la recerca de la forma, la mala notícia que et porto és que ni tan sols així no he pogut accedir satisfactòriament a l’Arxiu. La metròpoli del segle XXI no es deixa posseir. No hi ha manera d’apropiar-se de la màquina dinàmica, de la xarxa incessant, del monument en expansió.

Tot canvia tan ràpid en una ciutat que aquest llibre és la crònica d’un fracàs.

I no és igual.

I no fallaré mai més. I no fracassaré de nou, perquè em nego a fracassar millor. Perquè el fracàs de molts és consol de beneits. «La forma d’una ciutat canvia més ràpid, ho sabem, que el cor d’un mortal», va escriure Julien Gracq a La forme d’une ville, retent homenatge a un vers de Baudelaire: «Però, abans de deixar-lo enrere ella captura els seus records —atrapada com està, com ho estan totes les ciutats, pel vertigen de la metamorfosi». Aquest llibre s’assembla massa a una ciutat, que es deixa llegir i s’escapa al mateix temps, que reparteix les bones i les males notícies com reparteix un tafur les cartes bones i les dolentes.

En efecte, aquest llibre s’assembla massa a una ciutat: és il·lusió i és fracàs.

216

«Repartiment de donatius: entre les famílies necessitades que a continuació detallem hem distribuït les 2.000 pessetes rebudes de CER», llegim a La Vanguardia del 20 de juny de 1924, i entre els agraciats amb 10 pessetes (el preu d’uns quinze litres de llet) hi ha quatre habitants de passatges: «Marcos Padilla, casat, una filla malalta, passatge Magarolas, 4, primer, segona; Dolores Montada Gil, vídua, passatge Iglesias, 14, quart, primera, rellogada; Margarita Sau de Bustos, casada, dos fills, passatge Font, 3, cinquè; Francisco Redondo, malalt, cinc fills, passatge Pujadas, barraca 10».

217

Cada parella, quan s’enamora i es freqüenta i conviu i s’estima, crea un idioma que només pertany a ells dos. Aquest idioma íntim, ple de neologismes, inflexions, camps semàntics i sobreentesos, té solament dos parlants. Comença a morir quan se separen. Mor del tot quan tots dos troben noves parelles, inventen nous llenguatges, superen el dol que sobreviu a tota mort.

El mateix passa cada vegada que ens mudem a una nova casa, dins o no de la mateixa ciutat. Canviem de parets i de sostres, de veïns i de botigues, de distàncies i de parades de metro. Mor una llengua urbana, però com que res no mor del tot, una part es reencarna en el nou idioma.

Són milions, incomptables, les llengües mortes.

Però les seves cèl·lules perviuen en prefixos, sufixos, síl·labes, etimologies de les quals, gràcies a elles, segueixen vives.

Vam arribar a aquell pis del carrer Ausiàs March dues persones que s’acabaven d’enamorar; en vam marxar quatre, una encara al ventre de la seva mare, i un gat. El vaig ficar a la cistella de transport. Durant les últimes hores havia estat al pis buit: havia estat el seu últim batec.

Vaig tancar la porta.

Vaig baixar les escales.

Sentia a l’altura de les costelles el cos en tensió del Julio, la seva incertesa a través de la lona, petites estrebades a la corretja que penjava de la meva espatlla.

Vaig treure de la bústia la targeta amb els nostres noms.

I al carrer vaig aturar el primer taxi que va passar.

—Entenc que estigui preocupat —em va dir el taxista després d’uns segons en silenci, assenyalant la cistella que es movia sobre les meves cames—. Les mascotes es fan estimar.

—El ronc és tot un vici —li vaig respondre amb la cistella sobre les cames, per dir alguna cosa.

—Bé, bé, veig que es porta molt bé.

—Sí, estic sorprès, és la tercera vegada que surt de casa en la seva vida i la veritat és que està bastant tranquil.

—Jo tinc un lloro.

—Ah, sí?

—Sí, el Lolo, de Manolo. L’estimo moltíssim.

Com que vaig veure que em volia explicar una història, em vaig oblidar del meu poema mental sobre les llengües mortes i vaig estirar el fil:

—Ah, sí? I fa gaire que el tens?

—Doncs ja fa un parell d’anys. Va ser tota una experiència triar-lo. N’hi ha de molts tipus i, no et menteixo, molts preus també. Hi ha les amazones, que són els típics lloros verds, els que té tothom. Les cotorres són més acolorides, però parlen poc, gairebé no poden interactuar. Els guacamais, amb els seus colors espectaculars, són molt intel·ligents i molt sociables, i això està molt bé, però vol dir que has de parar-hi atenció, perquè si no els distreus es deprimeixen, que és com morir-se en vida. El lloro gris és encara més intel·ligent, a més d’allò típic, memoritzar paraules i tal, pot aprendre fins i tot a diferenciar els colors. El meu és un lloro gris. Es nota que n’estic ben enamorat, eh?

—Deu ser molt difícil aprendre com tractar-los… Suposo que vénen amb manual d’instruccions…

—Doncs sí, has d’aprendre a netejar-lo, que no és gens fàcil, no, senyor, gens fàcil, tallar-li les ungles, netejar-li el bec, tallar-li les ales.

—Se li han de tallar les ales?

—Correcte. Tingues en compte que, igual que treus el gos al carrer cada dia, has de treure al lloro de la gàbia unes hores al dia, perquè jugui. Aquests moments són una passada, la veritat, perquè s’integra en la família. I llavors hi juguem, pots jugar-hi molt. I no és com el gat o el gos, que només hi pots fer dues o tres coses. Amb el teu lloro la relació és, com dir-ho?, més intel·lectual. Jo vaig trigar setmanes a ensenyar-li els colors, amb cèrcols, però ara ell ja els pot ordenar-sol, sense repetir-ne cap, vermell, verd, blau, groc, rosa, i així. Després, també li pots regalar joguines amb menjar, perquè aprengui diferents sabors i perquè vegi que, si s’hi esforça i entén el mecanisme, té premi. En realitat, és com una xicota o com un bebè. Hi ha una pila de regals que li pots fer. Venen fins i tot Converse per a lloros, t’ho juro.

—I què fas quan el treus de la gàbia?

—Voleteja una mica. L’acarones. Hi jugues. Però has d’anar amb molt de compte, moltíssim, eh? Si et despistes i picotegen, perquè són molt curiosos, jo què sé, una mica de xocolata que t’has deixat després de dinar, o alvocat, o cafè, o una planta d’interior que sigui tòxica per a ells o alguna cosa que estigui impregnada amb un aerosol o un producte de la neteja que fas servir sense saber que és perillós, es posen malalts i saps què és el més fort?

—No, no.

—Doncs que dissimulen. Estan malalts, però fan veure que no, que estan la mar de bé… Perquè no et preocupis. Valen cada un dels euros que pagues per ells.

—Ah, sí? —vaig dir per enèsima vegada, sentint la tensió del Julio, el seu nerviosisme.

—Sí, es preocupen per tu, així que bé, fan veure que no els passa res, però la malaltia els va matant per dins. I un dia, pam, apareix mort i et penses que ha estat una mort sobtada, però no, ha estat agonitzant durant mesos.

—Impressionant.

—És que t’estimen, saps? Els lloros són monògams. Són molt fidels, molt. Per això jo me’l vaig comprar molt jove, perquè si no han trobat parella encara, s’enamoren de tu i ja t’estimen per sempre. Els ensenyes a parlar, és molt fort: parlen el teu mateix idioma. La inversió val la pena. Vaig haver de demanar diners prestats, saps?

—Fins que la mort us separi?

—Sí, senyor, fins que la mort ens separi. Per això la majoria dels lloros no sobreviuen més que uns dies a la mort del seu amo. Tot i que ara han fet alguns experiments amb antidepressius, Prozac i coses d’aquestes, amb força èxit, perquè el lloro superi el dol i pugui seguir vivint uns anys més. Perquè en la naturalesa no passen dels quaranta, però en captivitat poden arribar als cent. Tant de bo que el Lolo visqui molts anys i que es quedi després amb la meva dona, si jo me n’he d’anar abans.

—Vaja, deu ser una de les poques coses que no són millor en llibertat.

—Correcte… Fa poc van trobar viu el lloro de Churchill, té uns 104 anys. És molt estrany que això passi, perquè el seu amo va morir deu fer cinquanta anys. Es diu Charlie, tot i que és femella. És molt famós en el món dels lloros, com dir-ho?, en la mitologia dels lloros.

—Ah, sí?

—Sí, perquè es va aprendre una pila de paraulotes contra Hitler i contra els nazis en general. Però ara ja no parla, sí que balla i tot plegat, però ja no parla. Amb l’edat es tornen muts.

—Això no passa amb els taxistes…

—No, i ara, a nosaltres ens passa al revés, com més vells som més ens agrada xerrar… Per cert, no vols saber quant em va costar? És la primera vegada que un client no m’ho pregunta.

Un altre dia, li vaig contestar mentre pagava, perquè el Julio havia començat a contorsionar-se, atemorit pel canvi.

218

«Un taxista m’ensenyava l’altre dia l’enlluernadora Barcelona nocturna i marítima, i li vaig dir una cosa que no va entendre: “És d’admirar que bé que ho han fet vostès amb els diners dels espanyols”», llegim a Madrid: tribu urbana de Francisco Umbral: «Però Barcelona m’agrada molt, és molt europea (amb aquest punt d’avorriment que té tot Europa, menys Espanya), i m’alegren aquestes prosperitats i reformes».

219

El Julio va tenir recels del nou espai, el va explorar, el va olorar, durant hores, es va sentir estrany entre aquells mobles diferents i davant d’aquelles finestres inesperades; però al matí va descobrir els raigs de sol, que al pis de l’Eixample mai no arribaven directament, i tota estranyesa va desaparèixer del seu comportament. Jo, en canvi, vaig trigar uns quants mesos a recuperar-me de la mudança al Poblenou, perquè el cos pot traslladar-se a la velocitat del metro o del taxi, però l’ànima que no existeix és moltíssim més lenta.

En el centre de tot llibre hi ha un jo que s’orienta. Un jo que abans va aprendre a llegir. Perquè cada nou llibre t’obliga a aprendre a llegir de nou. Amb els mesos m’he anat acostumant a identificar en el meu nou barri els detalls d’una fesomia radicalment diferent de la de l’Eixample, una fisonomia caracteritzada per l’accés de grans vehicles, perquè el Poblenou va néixer de nuclis de mida humana però es va expandir a escala industrial. Tot d’una la vorera canvia de densitat, es converteix en una carretera que és engolida per un taller o un garatge o un concessionari de cotxes, ciment grumollós, rampa corcada pel desgast de les rodes dels vehicles pesants; o la cantonada és ocupada per una colossal benzinera, aparentment abandonada, però que té uns dispensadors automatitzats que proveeixen de carburant els cotxes i camions dels treballadors i veïns, i de nit es converteixen en aparcaments immunes a la zona blava. Al seu voltant, les façanes de molts edificis del segle passat, amb els seus estucats i els seus esgrafiats, són recorregudes en ziga-zaga per escales d’incendi, cicatrius vastes, tridimensionals, més pròpies de Chicago que de Barcelona; conviuen amb blocs nous d’apartaments radiants i s’alternen amb les façanes mudes i cegues, amb tantíssimes portes i finestres i balcons convertits en envans de maó vist, segellades amb ciment, boques trencades, ulls cosits amb fil de pescar que es confon amb el fil de crosta de sang seca.

I els cops de martell. M’he acostumat a identificar-los des de lluny: activen el meu sentit aràcnid i sóc capaç de localitzar-los en un radi de dos-cents metres. Els cops de martell del ferroveller que, al costat del contenidor de les escombraries, intenta desmuntar la rentadora que ha trobat o dominar les barres d’acer inoxidable perquè li càpiguen al carret de supermercat tunejat amb cartrons. Els cops de martell, també, dels ferrovellers que treballen a l’altra banda de la persiana de tallers i naus industrials que semblen abandonats, però que són l’habitatge de famílies o de grups d’homes, com antigament ho van ser les barraques de darrere del cementiri o de la platja. Aquests cops de martell són la banda sonora d’aquest llibre tant com el soroll lleu que fan, en ser passades, les pàgines dels llibres urbans de Benjamin. La seva música és híbrida: cossos i citacions, viatge i text, vida i lectura, soroll i silenci.

220

«Ser adult significa justament haver arribat a entendre que no és a la terra natal on s’ha nascut, sinó en un lloc més gran, més neutre, ni amic ni enemic, desconegut», llegim a La pesquina de Juan José Saer: «Allò que ningú no podria anomenar seu i que no estimula l’afecte sinó l’estranyesa, una llar que no és ni espacial ni geogràfica, ni tan sols verbal, sinó més aviat, i fins on aquestes paraules puguin seguir significant alguna cosa, física, química, biològica, còsmica».

221

Fa cinc-cents anys aquesta casa hauria estat sota el mar. Cap al 1469, de fet, en aquesta cruïlla de carrers va tenir lloc una batalla naval. Els sediments del riu Besòs van anar acumulant durant segles sorres, graves, capes, fonaments sobre els quals es va acabar erigint aquest edifici a principis del segle passat. Des del seu balcó veig un centre de creació musical i una casa okupada per ferrovellers gitanos i un concessionari de cotxes i, al lluny, al tanatori de Sancho de Ávila, inaugurat el 1968, el primer de l’Estat espanyol. De la mar només puc percebre, de vegades, l’olor de sal; o una gavina que, perduda, es posa a la barana o al semàfor.

Sovint, després de vestir els meus fills i donar-los l’esmorzar, mentre els assec en el seu cotxet biplaça, em fixo en els mosaics hidràulics del nostre pis, amb aquelles formes vegetals (un trèvol de quatre fulles en el centre d’un cercle inscrit en un rombe, fulles i pètals que giren com en un remolí), vells dibuixos verds que tant contrasten amb el blanc perfecte i tanmateix precari dels mobles d’Ikea.

De camí a la guarderia, avancem pel carrer Pere IV, que fa mesos que és en obres. Fins a la reforma, les seves voreres canviaven contínuament de disseny i a la seva calçada coexistien fins a quatre tipus diferents de paviment, inclòs el de llambordes de la vella carretera a Mataró que en algun moment es va convertir en la zona lateral del carrer, la riba on aparcaven els cotxes. Quan se’n vagin les excavadores i les piconadores, Pere IV s’haurà uniformat, disposarà de carrils per a bicicletes, il·luminació LED i til·lers.

Deixem enrere la part nova de la Rambla, estranyament pavimentada amb asfalt i no amb panots, on les illes no estan del tot tancades per edificis i hi ha accés als parcs públics i les ludoteques de l’interior, perquè les portes de les reixes que impedeixen l’entrada a la nit són religiosament obertes cada matí per empleats de Parcs i Jardins —no deixa de ser curiós que en aquesta zona aburgesada sigui on a la fi es va complir el somni de Cerdà, aquell visionari amb bigoti de Fu-Manxú.

Baixem, els meus fills i jo, per la vella Rambla, flanquejada per fanals antics. A la nostra esquerra, visibles o invisibles, amb sortida a la Rambla o paral·lels a ella o atrapats entre altres carrers propers, es van succeint diversos passatges que apunten cap al segle XIX, com el Burrull, el Pere Ripoll, el Colomer, el Rovira o el Bosch i Labrús. Mai no em deixa de sorprendre que el carrer Camí Antic de València, que viatja encara més lluny en el temps, sigui un horitzó que esdevé perifèria i cel borrosos en direcció a Mataró, a mà esquerra, però que en canvi, a mà dreta, un cop travessa la Rambla, s’estavelli contra una paret en un breu carreró sense nom i sense sortida. Darrere el mur, entre el Mercadona i l’escola Llacuna, al mig d’una illa a mig fer, hi ha una fàbrica antiga, en ruïnes, que en una altra època va estar molt ben comunicada amb el tràfic de mercaderies cap al nord i cap al sud i ara és vegetació salvatge, finestrals tapiats, grafits.

Una mica més avall, gairebé tots els matins de tardor i hivern, al passatge de Cantí —llum de vapor i diamant— veig una parella d’avis, ella arran de terra, ell al balcó del segon pis pujant amb una corda la bossa de barra de pa i la fruita del dia, que ella treu del carro de comprar, col·loca en el ganxo i mira de pujar com si fos un vaixell o un estel que s’allunyen. El passatge Massaguer, més a prop de la llar d’infants, va ser reformat el 2001 i acaba en una cistella de bàsquet, però igualment sembla d’un altre segle. Suposo que aquest és el destí dels passatges: sempre han de pertànyer a un altre temps no necessàriament millor. Entre l’un i l’altre em vaig fixant en les tapes dels senyals de trànsit, de les clavegueres, de la llum: cadascuna té el seu propi disseny, com si marquessin portes d’accés a un submon que mai no coneixerem.

Des que sóc pare recordo sovint que Peter Ackroyd va patir un infart el dia que va acabar la seva biografia monumental sobre Londres: la paternitat és una infinitat de pors, algunes de fundades, gairebé totes sense sentit. Sovint recordo també els meus pares i els meus avis i temo que els meus fills hagin d’enfrontar-se algun dia a una guerra o a l’emigració. El futur els pertany —com va profetitzar Gil de Biedma en el seu poema sobre Montjuïc— però espero que trigui a arribar, em dic mentre baixem tots tres, ells en el cotxet, jo a peu, per aquesta rambla, les meves soles tan gastades, que va ser projectada per Cerdà perquè articulés com a eix central la constel·lació de nuclis fabrils, rurals, pescadors i urbans que era aquest barri a mitjan segle XIX, les meves soles adobades en milers de carrers i avingudes, que durant més d’un segle es va dir oficialment passeig del Triomf, una notícia bona i una altra de dolenta, encara que tots els veïns li diguessin rambla del Poblenou, les soles d’un passejant, perquè ells sabien que sempre hi ha un discurs oficial i un altre de popular, una tensió necessària, les meves soles per una rambla que alhora que condueix cap al futur —com tots els rius i avingudes i rieres i carrers i torrents i passatges— ho fa també, després de travessar dos assentaments de barraques que per sort ja no existeixen, un pas i un altre i un altre, però que s’endevinen en les ferides dels murs i en les mirades dels supervivents, un últim pas, cap al mar, el mar: el desert que dóna forma a aquesta ciutat.

222

«En el fons, l’Arcàdia no inspira fantasies a ningú», diu Bruce Bégout a Le Park: «El que llegim sempre de Dant és L’Infern, i no El Paradís».

223

L’infern de Barcelona i de totes les grans ciutats: el seu ecocidi. Domesticar, neutralitzar, controlar, absorbir, transformar, anul·lar, matar la naturalesa i el camp, el biòtop circumdant: convertir-los en jardins d’oci, terreny agrícola, provisió, magatzem, producció d’energia, pedrera, mina, terreny edificable, parc, reserva natural o ecològica, fira, museu, horticultura, paisatge. El triomf absolut de les ciutats només pot significar —és a l’ADN de la màquina en xarxa— l’extermini de la idea més estesa del que és natural. La paradoxa és que només la metròpoli pot aturar, parcialment, aquest procés que la constitueix —i que no cessa de convertir en monument.

Llum i foscor, construcció i destrucció, utopia i capital: la ciutat és bipolar per naturalesa. La contradicció la manté en moviment. El somni de Barcelona és el seu ordre llegible, la seva textura amable, la seva vida de qualitat, la seva bellesa de renom internacional que la converteix en motiu d’admiració dels turistes i en motiu d’orgull dels seus ciutadans. Per fer realitat aquest somni s’enfronta, amb sentiment de culpa, al seu gran malson.

Quan ja havien estat destruïts els grans parcs i jardins de la ciutat —com el dels Camps Elisis—, quan ja s’havien talat les arbredes —com la del passeig de Sant Joan—, quan es pensava que amb la Ciutadella i Montjuïc n’hi havia prou, Barcelona va començar a assumir la necessitat de tenir espais vegetals. Llavors ja havia estat traïda i privatitzada la idea original de Cerdà, que no va planificar grans parcs perquè entenia que l’interior de cada illa era en si un jardí i un hort, un pulmó en miniatura. Durant la dictadura de Franco es van incorporar espais que havien quedat per fortuna i atzar lliures, com el Turó de la Peira o el de Putxet, juntament amb els d’antigues finques com la Vil·la Amèlia, el Castell de l’Oreneta o el Laberint d’Horta. Tot això a les ribes de l’Eixample, àrid i amb plataners ja per sempre. Amb la democràcia va arribar finalment la consciència ecològica i, alhora que la ciutat escombrava edificis populars, cases barates, passatges i carrers sencers, per construir la Vila Olímpica o el parc del Fòrum, proliferaven els parcs i jardins i fins i tot la platja, a banda i banda de la ronda Litoral, aquest nou fossat, ressò de l’antiga muralla, ara està enjardinada.

En el seu cèlebre i tan citat Projecte dels Passatges Benjamin anota que el títol original de L’spleen de París va ser El passejant solitari. Si Baudelaire i el seu editor s’haguessin atrevit a posar aquest títol tan Rosseau al llibre, s’hagués fet encara més evident la translació del viatge rural al viatge urbà, del caminant per la naturalesa al passejant per la ciutat, aquesta segona naturalesa de l’home. «La naturalesa no pot aconsellar més que el crim», diu Benjamin que diu Baudelaire: «la que ha creat el parricidi i l’antropofàgia». La literatura esborra abans que la majoria de les ciutats les fronteres entre la ciutat i el camp. La literatura enderroca les muralles abans que ho faci la realitat. Però les plagues d’escarabats i de rates i d’insectes de llavors dels plataners ens recorden que el camp sempre hi és, a les cuines i a les clavegueres, en els parcs i els jardins, mai del tot domesticat. Molt viu en la seva mort, perquè va morir a fi que la ciutat visqués.

224

«Avui dia, cap llibre que giri al voltant de la contemporaneïtat no pot ser altra cosa que un text obert», llegim a El món d’avui de Ryszard Kapuściński: «Hem d’acostumar-nos a la idea que escrivim llibres inacabats».

225

A l’última caixa de la meva última mudança hi vaig ficar les dues talles indígenes que vaig regalar a les meves àvies, els dos àngels guatemalencs que vaig heretar de les meves àvies, i en fer-ho em vaig adonar que a les seves bases encara s’hi poden veure els cercles concèntrics de l’arbre del qual van ser extirpats. Durant uns segons, abstret, vaig seguir aquestes anelles rugoses amb les puntes dels dits, lentament, circularment, amb les meves empremtes dactilars. Després vaig posar aquelles dues figures protectores a la part alta de la prestatgeria dels llibres de viatge.

«L’atenció és l’oració natural de l’ànima», va escriure Nicolas Malebranche, filòsof francès del segle XVII que va intentar conciliar sant Agustí amb Descartes. «Ningú no negarà que l’astronomia procedeix de l’astrologia i la química de l’alquímia. Però aquesta successió s’interpreta com un avenç, tot i que implica una disminució del grau d’atenció», va escriure Simone Weil, filòsofa francesa del segle XX que va intentar conciliar la intel·ligència i la mística, després d’haver treballat en una fàbrica Renault i al camp, obsessionada amb l’escissió al llarg de la història entre les mans i el cervell, causa principal de la relació de domini entre els que treballen amb paraules, metàfores, símbols, i els que ho fan amb eines, objectes, coses.

Quan surto de casa, de vegades em fixo en la vorera del xamfrà: una superfície perfectament quadriculada, desenes, centenars de petits quadrats sòlids i grisos, entre la façana d’aquest edifici i els contenidors d’escombraries i els cotxes aparcats en bateria, una superfície per a vianants on vibren les ombres dels troncs i de les branques i de les fulles dels arbres, creant trencaclosques mòbils, arabescos imprevistos, com si les arrels projectessin el seu embull fantasmal més enllà del ciment, cartografia variable de línies lleugerament corbes que recorden les línies de les mans. Alguna vegada he pensat que la quadrícula és el plànol de la ciutat i que el seu doble ombrívol és aquest mateix pla en un futur proper, convertit en bola de paper arrugat, en mapa tridimensional i palpable, amb tacte, buits, orografia, fissures; com si poguessin conviure el model i la seva destrucció, el somni de l’urbanista i el del passatger. Però la veritat és que gairebé mai no tinc temps de parar atenció al xamfrà de casa meva, perquè només penso en un cafè, vaig amb pressa, baixo les escombraries, arribo tard, no vull perdre l’autobús, el nen plora o he recollit una revista o un llibre a la bústia i surto obrint el sobre d’una nova lectura.

226

«Per què s’acaba l’art d’explicar històries és una pregunta que m’he fet sempre que, avorrit, he deixat passar llargues hores de sobretaula amb altres comensals», llegim a El mocador de Walter Benjamin: «Però aquella tarda, dret a la coberta de passeig del Bellver, al costat de la cambra del timó, vaig creure trobar la resposta mentre amb els prismàtics repassava tots els detalls del quadre incomparable que oferia des del vaixell Barcelona».