PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ
Els mots anteriors encapçalaven la primera edició d’aquesta obra, publicada l’any passat, per l’Institut d’Estudis Catalans.
Exhaurida aquella edició, nombroses persones m’han demanat, amb insistència, que en publiqui una altra immediatament, car consideren que el llibre encara és útil. Confesso que hauria preferit d’ajornar la reedició fins després d’haver enriquit l’obra amb nous documents i d’haver-hi esmenat allò que hom m’hagués demostrat que era inexacte. Però passa el temps, i no ha aparegut ni m’ha estat comunicat cap nou document important. I respecte a esmenes i retractacions, fins ara no ha sorgit cap contraopinant —que jo ho sàpiga— per proposar-me’n. Cosa certament curiosa.
El llibre, doncs, resulta encara plenament vàlid, i no tinc dret a negar-lo per més temps a un públic que l’espera.
El text d’aquesta nova edició és idèntic al de la primera, llevat d’algunes referències noves —algunes de certament interessants, com un escrit de Maragall a Ortega y Gasset— que hi he introduït, d’uns retocs a la bibliografia per tal de posar-la al dia i d’algunes lleus correccions al text primitiu. També ha variat la disposició tipogràfica de les tres versions de l’article L’església cremada, tal com exigien les característiques de la col·lecció on novament es publica l’obra.
He dit abans que el llibre, per ara, no ha tingut contradictors. En canvi, ha tingut una crítica falaguera i atenta —inesperada, en el cas d’una obra d’aquesta mena— que agraeixo sincerament. Personalitats tan diverses com Antonio Tovar, Josep Pla, Joan Teixidor, Antoni Vilanova, Albert Manent, Antoni Comas i Ramon Xuriguera, entre d’altres, n’han fet comentaris públics, molt aguts, que agraeixo. D’altres, mancades de tribuna pública, m’han escrit particularment. Entre aquestes, vull recordar, avui, Gaziel, que acaba de deixar-nos. En una llarga carta —un veritable article— em deia, entre altres coses que un dia caldrà publicar i comentar: «No li estranyi la meva felicitació més calorosa. La sinceritat i el coratge no són pas dots que sovintegin entre nosaltres. Ni tan sols ara que els necessitem més que mai. La nostra gent, molt especialment la pertanyent al que en diuen les “classes directores” (que justament mai no han dirigit res a Espanya…), tinc la impressió que no han escarmentat a penes. Els tòpics històrics, polítics i socials que ens dugueren fa poc a una de les més grans catàstrofes nostres, veig que refloreixen com si res no hagués passat. I per això respiro una mica quan per atzar em cau a les mans una obra com la que vostè ens ha donat, on queda esmicolada la figura casolana, mig de pastisseria de l’antic Forn de Sant Jaume barceloní, que de Joan Maragall ens voldrien fer empassar la gent benpensant (que vol dir bendigerent), altra vegada mestressa de la superfície nostra. Jo entenc que cal repensar a fons, de dalt a baix, i tornar a escriure la nostra història, i especialment la ideologia política i social desplegada de la Renaixença ençà […]; així el nostre poble podrà disposar d’una visió nova, lúcida i sobretot verídica, per a orientar-se en el camí del món i saber amb quines realitats compta. Deixant, per fi, de jugar-se la vida i la llibertat del propi esperit amb el diable, a cada cantonada de la Història —encara molt pitjor que jugar-se-les estúpidament a cara o creu».
Aquesta obra, lector, pretenia —i pretén— de contribuir, modestament, a aquest repensar a fons la nostra història, seguint aquella consigna: «conèixer-nos» que llançava un dia Jaume Vicens i Vives. Repensar a fons, conèixer-nos, no pas per embadalir-nos, ni deplorar un passat, sinó per actuar encertadament sobre el present, amb «decisió de futur», per dir-ho amb mots de Joan Fuster.
Dòrria, abril de 1964