MOTS PRELIMINARS A LA PRIMERA EDICIÓ

En començar la redacció d’aquest treball, em proposava simplement d’escriure un assaig sobre el tema anunciat. En observar, però, la quantitat de documentació aplegada, en part inèdita o dispersa, i en algun cas desconeguda, vaig creure que era de major utilitat donar al llibre el caràcter més documental que ara té, ampliant la part dedicada a la transcripció de documents i disminuint l’extensió dels meus comentaris, arribant, fins i tot, en alguns casos, a limitar-me simplement a suggerir. Crec que, fent-ho així, facilito un millor estri de treball als estudiosos de l’obra de Joan Maragall que comencen a aparèixer, sortosament, a casa nostra i a fora.

He fonamentat el meu estudi en les fonts que m’han estat accessibles. És segur que en arxius, coneguts o desconeguts per mi, que no han estat al meu abast, existeixen altres dades. No em sembla probable, però, que llur aportació arribi a desmentir els fets que exposo; més aviat crec que contribuirà a confirmar-los o a completar-los. Tanmateix, no cal dir que agrairé sincerament la comunicació de qualsevol informació que permeti de millorar aquesta obra i d’acostar-nos una mica més a la veritat.

El que en aquesta obra denomino Dietari de Maragall no és altra cosa que una autèntica llibreta dietari, on aquell anotava diàriament les despeses de la casa. De vegades hi anotava, també, alguns fets o impressions curtes que avui són un preciós ajut per a conèixer dades i detalls de la seva vida i la seva obra.^[1]

Quan cito les Obres Completes de Maragall, si no dic altra cosa, em refereixo sempre a les editades en un sol volum per l’Editorial Selecta, dins la seva «Biblioteca Perenne», l’any 1947.^[2]

La transcripció dels textos de Maragall planteja diversos problemes, originats per l’especial situació de la llengua catalana en aquella època, i, a més, per la manca d’una edició crítica de les seves obres. Les successives edicions de les Obres Completes publicades fins ara transcriuen els textos limitant-se a la modernització ortogràfica d’aquests segons el criteri de cada anònim corrector que hi ha intervingut. D’altra banda, hom no indica mai si la correcció ha estat feta sobre el text original de Maragall, quan es conserva, o bé sobre el text publicat en vida de l’escriptor, indicació que caldria fer sempre, car en aquest darrer cas resulta que el text original ja havia estat esmenat pels correctors de les publicacions on aparegué, i aquesta correcció no es limitava de vegades solament a l’ortografia, ans arribava fins a la substitució de mots com tiros per trets, iclésia per iglésia, llavores per llavors, etc. La transcripció de les Obres Completes, doncs, manca d’un criteri gramatical fix i, per tant, hom no pot limitar-se a transcriure els textos inclosos sense advertir-ho al lector.

Davant aquesta situació podia escollir entre dos camins: l’un d’ells consistia a reproduir els textos originals de Maragall exactament tal com ell els escriví i, en el cas d’ésser desconegut l’original, tal com foren publicats durant la seva vida, indicant, però, les variacions existents en cada edició que l’escriptor autoritzà; l’altre camí era presentar els textos totalment d’acord amb les normes gramaticals modernes, prevenint el lector en els casos que les modificacions ultrapassessin l’ortografia, per mitjà de notes al peu de pàgina que reproduïssin el text original de Maragall. M’impulsava a seguir aquest darrer camí el fet que Maragall acceptà, en vida, que els seus escrits en prosa fossin corregits no sols ortogràficament, ans també netejats de barbarismes, etc., pels correctors del seu temps, i, a més, el fet de no ésser aquesta obra dedicada a l’estudi del llenguatge del poeta.

Tanmateix, seguir l’un camí o l’altre, m’hauria exigit un esforç en el camp lingüístic, aliè a les meves activitats, que ultrapassava l’objectiu d’aquest llibre. Per això, tot i doldre’m molt, i conscient de la imperfecció del mètode que adopto, m’he decidit finalment a seguir el criteri de la simple normalització ortogràfica dels textos publicats en les Obres Completes, i en algun cas que he anat més enllà ho faig avinent al lector.

No sabria acabar aquestes ratlles sense fer constar, en compliment d’un deure elemental de gratitud i cortesia, l’ajuda inapreciable que ha representat per a la meva investigació l’existència de l’Arxiu Maragall que els fills del poeta tenen en formació,^[3] i la gentilesa amb què hi he estat acollit, una i altra volta, sobretot per Helena i per Joan-Antoni Maragall. La creació i la continuïtat d’aquest Arxiu familiar, obert als estudiosos, és un bell exemple que hauria d’ésser més seguit a casa nostra.

Barcelona, gener de 1961

A proposta d’una ponència formada pels membres de l’Institut senyors Jordi Rubió i Balaguer, de la Secció Històrico-Arqueològica, Ramon Aramon i Serra, de la Secció Filològica, i Ferran Soldevila, de la Secció Històrico-Arqueològica, l’Institut d’Estudis Catalans, en sessió plenària celebrada el dia 17 d’abril de 1961, acordà per unanimitat de concedir el Premi Joan Maragall al senyor Josep Benet i Morell, pel seu estudi Maragall i la Setmana Tràgica.

En la sessió plenària del dia 6 de maig del mateix any l’Institut prengué l’acord de publicar aquest treball.