III
AH! BARCELONA…

Uns quants mesos abans de la Setmana Tràgica, concretament al migdia del 4 de febrer,^[174] Joan Maragall havia començat a escriure els primers versos de l’Oda nova a Barcelona. Les primeres estrofes s’inspiraven en l’espectacle meravellós que oferia la gran ciutat vista des de les muntanyes veïnes, espectacle que el poeta s’havia avesat a admirar durant les seves passejades matinals partint de Sant Gervasi, on vivia aleshores.

L’Oda comença, com fa observar Josep Pijoan, amb una gran pregunta:

Fins ací havia escrit, quan esclataren els fets de la Setmana Tràgica. I en la llibreta on es conserva l’original manuscrit, el text resta interromput en aquest punt, amb el mot: «revolució».

L’Oda a Barcelona era represa després de la Setmana Tràgica, i, com ha fet observar Maurici Serrahima,

allò que havia d’ésser una oda es convertí en una sàtira, terrible sàtira a la manera clàssica —en el fons, si no en la forma externa—, d’una intensitat extraordinària: el llenguatge del carrer, a penes garbellat, li serveix per tirar en cara a la ciutat les seves baixeses, però el to, altíssim, dóna a l’apòstrofe la seva immensa dignitat.^[175]

Maragall, a mig escriure l’Oda es trobà amb aquella ciutat revolta, de la qual ell mateix havia dit anys enrere, en tornar del Teatre del Liceu la nit tràgica de les bombes de l’any 1893, que és una ciutat on

com llegim en la seva Paternal, que Carles Riba va qualificar de prodigiosa.^[176]

El darrer vers «Corre enllà, corre enllà…», interromput, era continuat després dels fets en un altre to i amb una altra empenta, gairebé diríem amb fúria:

L’Oda nova a Barcelona fou publicada a les planes de «La Veu de Catalunya» el primer de maig de 1910, i més endavant, pel febrer de 1911, en el llibre Seqüències, imprès per L’Avenç. «En rigor […] l’Oda nova a Barcelona [fou] una rèplica dinàmica i realista a la visió fantàstica i monumental de l’Oda verdagueriana», ha escrit Carles Riba.^[178]

Abans, però, que l’Oda nova a Barcelona aparegués a «La Veu de Catalunya», en aquest mateix diari havien estat publicats dos articles de Maragall sobre els esdeveniments de la Setmana Tràgica. El primer era titulat Ah! Barcelona… Fou escrit durant els dies 28 i 29 de setembre, tot just Maragall de retorn a Barcelona, i publicat el primer d’octubre de 1909; amb ell Maragall trencava el seu silenci públic sobre aquells fets.^[179]

Dels tres articles que Maragall escriví sobre la Setmana Tràgica —dels quals només dos foren publicats—, Ah! Barcelona… és el que toca més temes generals; la seva construcció, certament la menys encertada; és un article carregat d’idees expressades, en algun cas, confusament. De tots tres és el que menys impressió causà,^[181] i encara avui és el menys esmentat i comentat. Tanmateix, és el d’un major contingut polític i on Maragall formula les preguntes clau, i els dóna resposta, sobre els fets del mes de juliol. Naturalment, per a conèixer exactament el pensament de Maragall, cal completar aquesta resposta amb el contingut dels altres dos articles, que transcriurem en els capítols vinents, i amb el text de les cartes transcrites en el curs d’aquesta obra.

Joan Maragall en aquest article s’adreça directament a la seva ciutat, com ho fa també en l’Oda nova. L’escriptor, cal no oblidar-ho, era un autèntic ciutadà barceloní, i com a barceloní parla. Havia nascut en el clos de la Barcelona vella, al carrer de Jaume Giralt, i visqué la major part de la seva vida a la Barcelona nova, primer a l’Eixample, i finalment, al barri de Sant Gervasi. Seguí, doncs, la creixença ràpida i desmesurada de la ciutat, i sentí i compartí les inquietuds d’aquella nova capital, a mig fer, que no acabava de trobar l’equilibri. Josep Pijoan conta que Maragall no tenia «una gran enyorança de la Barcelona de la capella dels Màrtirs, amb l’obrador de l’argenter, la botiga del bagulaire, la de l’herbolari, del barber i de l’adroguer, que, amb la monumental taverna, eren la glòria del carrer de Jaume Giralt».^[182] Per la seva banda, Josep M. Capdevila^[183] ha remarcat que Maragall no s’endinsava en enyoraments del pretèrit: era un esperit diferent d’Emili Vilanova. S’avenia més amb la nova Barcelona que creixia i s’estenia fins a Sant Gervasi i Gràcia, i de riu a riu, oberta a tots els vents, com la seva cultura s’obria a totes les idees noves. Gaudia del present, i sempre esperançava un més enllà. Per això Maragall no es resignava, sense protesta, a la mesquinesa de la ciutat vella, previsora i tímida, que en tot avenç veia perills i posava obstacles. Res més lluny de Maragall que l’esperit petitburgès, i també —cal dir-ho— que el senyorestevisme, mite que alguns encara pretenen —ai las!— de presentar i d’exaltar com a símbol gloriós del nostre poble. Maragall abominava la Barcelona mesquina, mediocre, provinciana, del senyor Esteve.

Ah, Barcelona, Barcelona ciutat burgesa, humida, aplanadora! Ah, burgesia!; ah, muretons i flassades, gènere tou i de poca consistència!; ah, mitjania, en riquesa, en posició, en tot!; ah, símbol de tota mitjania!…

escrivia al seu amic Antoni Roura el 16 de maig de 1890.^[184]

Certament, Maragall fou un poeta de les diades tradicionals ciutadanes. Ningú com ell, per exemple, no ha cantat el Corpus barceloní. Però no s’encanta, no s’embadaleix —com hem remarcat en el capítol anterior— davant la ciutat i les seves tradicions i les seves glòries. Certament, l’estima apassionadament, com estima Catalunya, però no pot suportar el cofoisme. L’Oda nova a Barcelona és l’antítesi del cofoisme.

Joan Maragall estimava una ciutat vivent, plena de neguits, progressiva, bé que sabia que voler una ciutat —i una Catalunya— així comportava d’acceptar de viure hores d’angoixa i de risc. Maragall les acceptava, car sabia que només en una ciutat vivent poden existir l’autèntica grandesa, l’autèntic progrés i el benestar. Dit altrament: Maragall es troba als antípodes del pairalisme xiroi, del provincianisme, del senyorestevisme, i també del barcelonisme que tant hem hagut de sofrir aquests darrers anys.

Qui no estigui del tot convençut d’això que anem dient, que rellegeixi els escrits maragallians, entre d’altres, l’article Esta es mi fe, publicat l’any 1907, del qual són els fragments següents:

¡Pobre Barcelona! ¿qué culpa estás pagando? Eres un poco jactanciosa, sí, un poco fachendera —ya te lo han dicho, te está bien—; pero por esto mismo da más pena verte así, mustia, alicaída. Mejor te sientan las grandes conmociones, cuando negrean las plazas y brillan los sables, y se cierran las puertas con estrépito, y la muchedumbre grita y corre… y ríe a veces en el terror, a grandes carcajadas un poco histéricas; cuando las calles quedan bien desiertas al paso de las patrullas, y las plazas tomadas militarmente en sus bocacalles, con el blanco vacío en medio; pero las cabezas asoman por todas partes sonriendo ya a la esperanza de que todo ello va a pasar, y la ciudad quedará. Hay siempre en esta ciudad una gran fe en el porvenir. Es ésta su jactancia. Pero ¿es un mal? No.^[185]

I a Joaquim Ruyra, en ple moviment de la Solidaritat Catalana —el 8 d’abril de 1907—, li escrivia:

Alguns es queixen d’haver d’assistir an aquesta contínua agitació i enyoren la quietud d’una normalitat passada o futura; mes jo crec que tots els catalans que vivim tenint el cor en son lloc, hem de donar gràcies a Déu d’haver nascut en un temps tan ple d’acció esperançada.^[186]

Maragall no es fa il·lusions sobre la seva ciutat, bé que mai no perdi l’esperança en ella. El seu amor cívic —hem dit— no és mai embadaliment. Ell coneix prou bé les tares de la ciutat, i les hi retreu. Durament la qualifica de «covarda, cruel, grollera, vanitosa, arrauxada, vana, coquina, traïdora…», en l’Oda nova a Barcelona. No s’està de dir que «de mosques, mendicants, escombraries, pols i bullangues en tenim poc més o menys lo que ens pertoca; però la bomba i el renec són l’excel·lència nostra». I en la bomba i el renec reconeix una expressió de la impotència barcelonina.

En l’Oda nova assenyala un tret característic d’aquella Barcelona quan li diu: «ets una menestrala pervinguda», tret que cal tenir en compte per a comprendre la ciutat. Barcelona, certament, tenia un regust de menestralia. Barcelona era una ciutat que restà sense aristocràcia pròpia.

La noblesa catalana ja no és ni noblesa ni catalana. És una mena de mòmia com les d’Egipte. Abans era un cos viu, fort, musculós; varen treure-li l’esperit, i el temps l’ha convertit en pergamí brut, vell, rebregat, que embolica els ossos d’un cadàver. Va deixar d’ésser catalana, i ja no és res,

escrivia Prat de la Riba, l’any 1897, en un article memorable que hauria de servir d’advertiment a l’actual burgesia.^[187] Aquella aristocràcia catalana per la sang es desentenia de tot el que era vivent al propi país, i s’havia convertit en el símbol del provincianisme més grotesc. Però la burgesia que s’havia transformat en l’element dirigent del Principat, no havia aconseguit d’emplenar del tot el buit deixat per l’aristocràcia en abandonar la seva missió. La manca dels instruments d’un Estat propi i de participació en l’organització estatal, i l’estroncament de la tradició nacional pròpia en molts aspectes de la vida col·lectiva, no afavorien pas l’actuació de la burgesia com a classe responsable i dirigent. Per això aquella Barcelona de començament de segle, malgrat l’esforç meravellós de la minoria conscient de l’anomenada generació del 1901, i de l’estol d’escriptors aplegats entorn de «L’Avenç», tenia encara la mediocritat simbolitzada pel senyor Esteve. Altrament, en aquell temps, el proletariat català tot just representava una llunyana esperança, enfosquida, tanmateix, per la confusió i la mediocritat ideològica. Aquella Barcelona era, segons Maragall, una gran població que no havia aconseguit d’esdevenir, encara, un poble.

En l’article Ah! Barcelona… l’escriptor s’adreçà a la seva ciutat per parlar-li dels fets de la Setmana Tràgica, i, en fer-ho, no es limità a la simple condemna, com feien tantes altres personalitats, més o menys enlairades, del seu temps. Car cal dir que la condemna dels fets fou enèrgica i contundent. Eixí, aleshores, una energia desbordant en la protesta i la condemna que havia mancat a l’hora dels esdeveniments, viscuts tan covardament i tan passivament pels —després— enèrgics protestataris. Però poques persones i entitats s’atreviren a condemnar també els responsables dels fets, per omissió, com escassos foren els qui gosaren analitzar-ne imparcialment l’origen i les causes. I quan això fou intentat per algú, ho feren amb deplorable parcialitat. Hom condemnava el comportament dels altres; pocs eren els qui tenien la sinceritat coratjosa d’analitzar i de condemnar també el comportament propi. I, naturalment, una vegada condemnats els fets dels altres i atribuïda la responsabilitat total als altres, amb la consciència tranquil·la, hom passava a exigir el càstig sever, la repressió dura per als altres.

Maragall, com hem dit, no es limità a blasmar i a condemnar: anà més enllà, i, coratjosament, s’encarà amb la realitat i, abandonant la falsa prudència, intentà la recerca de les veritables causes dels esdeveniments i del comportament d’una gent i de l’altra. La seva anàlisi podrà ésser considerada més o menys encertada, més o menys sistemàtica o profunda, però ningú no podrà negar que és inspirada en la passió per la veritat i en l’amor del seu poble. Maragall es pregunta: ¿Què ha estat, això? Com ha estat? I per què? Què cal fer? Intentem d’ordenar les seves respostes.

Què i com ha estat, això? Joan Maragall comença per destriar i examinar allò que ell mateix anomena el pretext dels fets, allò que sembla ésser-ne la causa immediata: la protesta contra la guerra del Marroc. I diu:

Contra la guerra: està bé; contra el poder que arrenca de la llar el fill o el pare per dur-lo a morir per una causa que pot ésser justa i noble dintre una raó fondament nacional o diplomàtica, però que no és popular, que és remota a la comprensió del poble, i que en la realitat del seu sentiment és una atrocitat inexplicable; i el poble s’hi resisteix, se revolta: primer morir en la revolta justa que deixar que els seus morin per un arbitri del poder o per conveniència d’altri.^[188]

Maragall accepta, doncs, l’existència d’aquesta causa immediata de la Setmana Tràgica. Sense la protesta contra la guerra del Marroc no s’hauria declarat la vaga general, que comptava, com hem vist, amb la simpatia de la immensa majoria dels catalans; i sense la vaga no s’hauria desencadenat la revolta. Però Maragall remarca que aquesta causa és insuficient per a explicar la totalitat dels fets esdevinguts durant aquelles jornades, car, ¿què tenen a veure amb això els incendis i les profanacions? Cal, doncs, cercar, a més, d’altres causes.

Tot seguit parla d’una altra causa que per alguns ha estat assenyalada com a responsable dels fets:

la revolució premeditada per un partit polític que aprofita un estat d’agitació qualsevol per empeltar-hi el seu ideal.

Aquesta explicació, simplista i inexacta, fou certament molt difosa en aquell temps, i àdhuc s’ha mantingut viva posteriorment. Es manifesta en afirmacions com aquesta: «La Setmana Tràgica va ésser obra d’en Lerroux», tan repetida encara avui.^[189] Maragall la rebutja.

perquè, si fos certa —diu—, altres senyals s’havien de veure d’aquella premeditació, que la crema i el saqueig; altres masses armades n’haurien sortit, altres homes s’haurien posat al davant, altres crits haurien sonat, altra organització s’hauria descobert en la revolta.

I continua argumentant:

¿Me voleu donar a entendre que l’ideal de cap partit polític se redueixi a cremar convents, la seva organització a tirar escopetades per darrera les finestretes? No us puc creure.

Maragall, en rebutjar aquesta explicació, coincideix amb el testimoniatge d’Ossorio y Gallardo,^[190] i amb la narració dels esdeveniments que hem fet en el primer capítol d’aquesta obra.

És important de remarcar, abans de passar endavant, que Maragall, en un altre indret dels seus escrits sobre la Setmana Tràgica, féu la important distinció entre revolució i revolta. Clarament digué que la reacció popular contra la guerra del Marroc, que hauria pogut ésser una revolució, degenerà en una bullanga. I s’esdevingué així —diu— perquè el poble no tenia força per a fer una revolució.

El Govern, volent promoure una acció nacional —escrivia a Pijoan—, provocava una revolució; però com que el poble no té força per fer una revolució, deixa que els seus elements més insans facin una bullanga.^[191]

Aquesta impotència revolucionària del poble, Joan Maragall l’explica per les característiques de les classes mitjanes catalanes, que eren el centre de l’estructura de la societat barcelonina, les quals

ni esma tenen per ajudar a fer la revolució, ni per resistir la bullanga.^[192]

És de doldre que no s’estengués més en l’examen d’aquest fenomen, que és fonamental per a explicar-se, com hem dit en el capítol primer, el desenvolupament i el desenllaç dels moments més decisius de la història moderna de Catalunya.

Continuant en la recerca, Maragall parla d’una tercera explicació que hom ha donat dels fets: la Setmana Tràgica com a manifestació de la lluita entre el Bé i el Mal, i de l’odi contra l’Església catòlica.

Llavors —comenta— ens trobem de ple a ple dintre la Pastoral del senyor Bisbe de Vic,^[193] que d’això tracta: Satanàs contra Déu, el Principi del Mal contra la Redempció, l’Odi contra l’Amor. I el remei d’això, senzill i sublim: abraçar-se a la Creu, sofrir el martiri com una glòria, tornar bé per mal, amor per odi, vèncer simplement per l’exemple de la suavitat en el viure, i de la fortalesa en el morir.

Maragall segueix comentant que

aquesta hauria sigut la nostra última paraula —i no en caldria ni una més—, i aquest hauria d’ésser el nostre serè i definitiu propòsit, si ens sentíssim ben capaços de seguir-lo: i això fóra, ademés, un remei universal, la definitiva instauració de la humanitat en Crist.

Però no es fa il·lusions, ni tracta d’emparar-se en aquesta visió espiritualista dels esdeveniments per a evadir-se i renunciar a una anàlisi severa dels fets i de les conductes. Maragall reconeix que els cristians són encara molt lluny de comportar-se d’acord amb aquella visió espiritualista del doctor Torras, com ho demostraren amb llur comportament durant els dies de la Setmana Tràgica. Per això diu:

[… ] el que no haguem donat senyals ni tan sols d’aquella valentia que cal per portar-se com a homes entre homes, ens acusa de sobres la mancança de lo que es necessita per portar-se com a sants entre diables.

Perquè ho entenia així, quan comentà la pastoral torrasiana, en la carta transcrita en el capítol anterior, tot i aprovar-ne el contingut, no pogué estar-se de dir al doctor Torras, malgrat el respecte que li tenia, «que la cosa té altres aspectes», a més dels tractats pel bisbe de Vic.^[194] Són precisament aquests altres aspectes —absents de la pastoral— els que Maragall comentà en l’article Ah! Barcelona… i en els seus altres escrits d’aquells mesos. I també es referirà a aquests altres aspectes quan escriurà L’església cremada, on parlaria directament de la persecució religiosa, en uns termes concrets pensant en els homes d’aleshores i d’ací, tal com eren, i no pas tal com hom hauria volgut que fossin. Maragall no oblidà la complexitat dels fets i dels motius del comportament de la gent durant aquelles jornades; per això no acceptà la classificació de la gent entre bons i dolents. I si bé és cert que parlà de la turba dels de baix, també és cert que es referí a «l’altra turba… conservadora».^[195]

Comentades aquestes tres explicacions donades dels esdeveniments,

i posant-nos en el món d’aquí i el d’ara —diu Maragall— comencem per preguntar-nos: —¿com és que aquesta i altres coses que passen a Barcelona, no passen en tal grau en cap més banda?

Abans de contestar aquesta pregunta, Maragall s’avançà a rebutjar la resposta clàssica de les gents cofoies que, per descarregar-se de tota responsabilitat, atribuïen als immigrats totes les malvestats i tots els estralls d’aquells dies. I, com enutjat per haver hagut d’escoltar sovint aquella resposta entre les persones del seu medi social, escrivia:

No em vinguéssiu amb allò de que els que fan el mal són forasters.

Certament, Maragall no negà la participació activíssima de gent forastera en les malvestats i els estralls comesos durant la Setmana Tràgica, però no donà a aquest fet més importància que la que realment tenia, ni intentà de fer-lo servir per a excusar els fets tràgics. Altrament, no havia d’estranyar a ningú que aquell fenomen s’esdevingués a Barcelona, ciutat industrial, on el nombre de forasters era molt crescut entre el sotsproletariat que, a Barcelona i arreu del món, aprofita els moments de revolta i de mancança de l’ordre públic per a lliurar-se a la destrucció i al saqueig. Maragall, però, no es deixà endur per una discussió que podia escamotejar allò que ell considerava essencial de saber, o sia l’origen, les causes i les responsabilitats veritables de la Setmana Tràgica. Així, tallà, contundent, una qüestió que massa sovint era plantejada com a prèvia i en la discussió de la qual s’esllanguia i moria, gairebé sempre, el debat sobre la qüestió principal. I ho féu amb una declaració de responsabilitats que comprenia tothom:

No em vinguéssiu amb allò de que els que fan el mal són forasters, perquè aleshores us hauria de dir que major infàmia que en fer-lo hi ha en sofrir-lo.

Així establí Maragall el principi de la culpabilitat col·lectiva de tots els barcelonins en els esdeveniments de la Setmana Tràgica: uns per acció, els altres per omissió. El poble —en el sentit en què Maragall utilitzava aquest mot en el seu Elogi del Poble—^[196] també n’era responsable, per omissió.

El pueblo, propiamente, no peca más que negativamente, esto es, por tolerar y fomentar con su indiferencia el espíritu de turba que lo domina.^[197]

No s’alliberaven de la culpa les anomenades classes dirigents del país, que no es cansaven de blasmar els fets i d’atribuir la responsabilitat als altres, tot exigint una dura repressió.

Jo crec —escriurà Maragall— que nosaltres, les classes directores, no estem a l’altura, i si nosaltres no hi estem, què té d’estrany que no hi estiga el poble més baix?^[198]

I el mateix dia que escrivia aquestes ratlles, repetia:

Nuestras clases directoras no están, no estamos a la altura.^[199]

La culpabilitat d’aquestes classes, Maragall no l’equipara pas a la de les altres, ans sembla que la consideri major: «major infàmia que en fer-lo [el mal] hi ha en sofrir-lo». I quan en La Ciutat del Perdó s’adreçava a aquells ciutadans que podien sol·licitar l’indult dels condemnats a mort amb possibilitats d’èxit, o sia els ciutadans pertanyents a les classes benestants, els dirà:

Aneu a demanar perdó a la justícia humana [per als condemnats a mort], que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells.

És a dir, potser més culpables dels esdeveniments passats, que no pas aquells homes que els tribunals militars havien condemnat a mort, entre els quals es comptava Ferrer i Guàrdia. Aquesta responsabilitat per omissió es manifestà amb el comportament covard d’aquelles classes socials benestants.

Doncs, no vulgueu ésser covards dues vegades,

els dirà Maragall en esperonar-les a demanar l’indult.^[200] Covardes i, de més a més, egoistes, car fou per egoisme

que nosaltres els deixàrem abandonada la ciutat.^[201]

Joan Maragall es fonamentarà, en part, sobre el principi de la responsabilitat col·lectiva, i particularment sobre la de les classes benestants, per a exigir que sigui tota la ciutat que demani l’indult dels seus condemnats a mort.

Afirmat que hi ha una major infàmia a sofrir passivament els esdeveniments, com a espectadors, que no pas en el mateix comportament dels actors, Maragall conclou:

Certament, el deure de vetllar per l’ordre públic era mal atès per l’Estat en aquella Barcelona de començament de segle, i els esdeveniments de la Setmana Tràgica en bona part es produïen precisament per la incapacitat de les autoritats que havien declarat l’estat de guerra.

Continuant la seva anàlisi, Maragall fa observar que Barcelona és

una gran conglomeració d’energies individuals que no han pogut crear un organisme social proporcionat a la seva massa.

La massa barcelonina no batega al mateix ritme que l’Estat; està

mal incorporada encara a la total de l’Estat que ha de regir-la.

Maragall, així, assenyala la qüestió de la dissociació entre la societat catalana i l’Estat espanyol, però sense endinsar-se en el tema, altrament tan ric en alliçonaments. L’Estat és considerat a Catalunya com un poder estrany.

I an aquest Estat —remarca Maragall— com a un poder estrany, li demanem lo més urgent: policia, força armada, lleis…

A l’Estat només li demanem això, car

nosaltres ja farem escoles, per després…,

remarca. I, finalment, exclama:

Policia; repressió, escoles, lleis… bah! remeis per fora.

Remeis per fora, diu Maragall, perquè el mal de Barcelona és més profund: el que manca és amor.

Mancança horrible, però és això! Això que en el descontent de la vida és odi, i en el content, egoisme; tot plegat, lo mateix, falta d’amor; i l’amor és el primer […].

Aquesta manca d’amor és el que explica en primer lloc el perquè dels fets de la Setmana Tràgica.

Joan Maragall assenyalà repetidament aquesta manca d’amor en la societat catalana del seu temps. També féu palesa molt sovint la seva desconfiança envers l’obra de l’Estat i del seu poder cada dia creixent. Car ell creia que el millorament de la societat havia de venir de la base, amb el perfeccionament de cada persona; talment, que escrivia al doctor Dachs, poc temps abans de morir:

Jo que m’he anat tornant molt escèptic envers les empreses de reforma social tal com ara està en la corrent entendre-les, és dir, concebent-les en una abstracta generalitat per anar a parar als individus, començant la casa per la teulada, estic del tot convençut de que en el nostre poble —i en tots— cal començar per la reforma individual; i quasi li diria que penso que això basta a tot, o que jo almenys no tinc gran fe en res més.^[202]

En els escrits de Maragall no trobem esment de l’obstacle que representa per al triomf del principi de l’amor en la societat i per a un autèntic perfeccionament de la persona, que ell predicava, la permanència d’un capitalisme liberal fonamentat precisament en l’egoisme a ultrança i anticristià. No és pas que Maragall fes l’elogi d’aquest capitalisme, ni que l’esverés un canvi de les estructures socials. A Josep Aladern, per exemple, li confessava que si un sentit religiós era infós a la revolució social, aquesta prendria un sentit integralment humà i prometria un gran adveniment, un gran pas endavant.^[203] Però Maragall no comentà l’obstacle esmentat.

Una darrera pregunta es va fer Maragall davant els fets de la Setmana Tràgica: Què cal fer? En el conjunt dels seus escrits trobem, en primer lloc, aquesta resposta: no desertar, no abandonar Barcelona, ni Catalunya, ans continuar presents i actuants, treballant per fer la ciutat i el poble amb esperança i, àdhuc, sense esperança.

En el capítol anterior hem vist com Josep Pijoan, en una carta que li havia adreçat després dels esdeveniments, li insinuava la deserció. Maragall, però, va rebutjar-la:

És clar —contestava a Pijoan— que la conseqüència d’aquest sentiment de les coses, en tota persona que desitja viure com a tal per si i pels seus petits que creixen, fóra […] mudar de terra i oblidar sa naturalesa, però, això, Pijoan, no pot ésser, vostè ho sap; i per més que diga i cregui en certs moments d’arrebato, vostè ho sent de la mateixa manera.^[204]

En les altres cartes escrites aquells dies Maragall insistí sobre el mateix tema. Així, a Lluís Lluís:

Todos tenemos el deber de hacer la ciudad, y no desesperar, como hacen muchos, que por todo remedio hablan de emigrar a países mejor civilizados.^[205]

I a Enric de Fuentes, li repetia:

No estranyi que comenci a parlar francès, perquè sento gent de la nostra que com a remei heroic es proposen… emigrar a països més civilitzats.^[206]

D’una manera semblant parlava a Carles Rahola, en una carta de data una mica posterior:

Davant d’una cosa aixís, el primer impuls, sens dubte, és de fastidi i d’anar-se’n. Ah! però això no pot ésser: aquesta terreta nostra es fa estimar tant, i ens està cridant contínuament: redimiu-me! I bé, doncs, sí: la nostra feina és aquí.^[207]

Desertar, doncs, abandonar la terra pròpia en les hores revoltes, és una actitud que Maragall rebutja absolutament, per bé que reconegui que el primer impuls de tota persona que vulgui «viure com a tal […] fóra […] mudar de terra i oblidar sa naturalesa». Però això, desertar, abandonar el país, no pot ésser: cal restar-hi. «Desesperar-se i fugir», escrivia a Enric de Fuentes, «fóra massa covardia».^[208] Abandonar la nau en un mar revolt —que aleshores no passà d’intent— li féu exclamar: «Quina vergonya!».^[209]

Què cal fer, doncs? En primer lloc, restar a la ciutat, a la terra catalana, no abandonar-la, no desertar, car «la nostra feina és aquí», i la ciutat, amb totes les seves tares, és nostra.

Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!

diu a l’Oda nova. I escriurà a Pijoan:

Ens l’estimem molt aquesta terra nostra, i aquesta Barcelona, sia com vulla, és carn i sang nostra: no la sabríem deixar del tot. No ens queda més remei que procurar fer-la a la mida del nostre desig, amb esperança o sense esperança; si és sense esperança, la nostra acció cobrarà un valor espiritual superior encara: l’heroisme.^[210]

Fer la ciutat, car Barcelona és una ciutat per fer, és una gran població que encara no ha aconseguit d’ésser «un poble». Així, al seu amic Freixas li parlarà d’«aquesta massa barcelonina que encara no és una ciutat».^[211] I a Lluís Lluís li dirà: «Barcelona es una ciudad por hacer, no hay más que la primera materia: la gente».^[212]

Maragall, per tant, s’adonà del greu problema que tenia plantejat Barcelona, per raó de la seva creixença enorme, desmesurada; ciutat on s’aplegava gent vinguda d’arreu. I aquesta enorme massa barcelonina, que té la força expansiva de la capital d’un gran Estat, que irradia la seva puixança sobre un territori extens, que té plantejats els problemes socials d’una gran ciutat industrial, no posseeix altres òrgans directes que regulin la seva vida i la seva creixença que els mateixos d’una ciutat provinciana adormida en el passat. La massa barcelonina «està mal incorporada encara a la total de l’Estat que ha de regir-la», remarcava Maragall.

En la tasca d’anar fent la ciutat, d’anar convertint la massa barcelonina de població en poble, Maragall considerava essencial i decisiva la participació de les comarques catalanes. En els darrers dies del 1909 ho escrivia al seu amic Freixas comentant la vida política catalana:

I vosaltres, els de fora de Barcelona no heu de deixar dominar el vostre esperit per la incoherència d’aquesta massa barcelonina que encara no és una ciutat; sinó, al contrari, fer sentir la vostra veu robusta perquè és més directament tocada pels aires de la terra. Si vosaltres no ens la féssiu, la ciutat, aquesta no fóra o valdria més que no fos. ¿Qui féu grandiós l’alçament de Solidaritat, sinó vosaltres? Qui li donà força davant d’Espanya? Barcelona ja havia votat en va altres vegades. Però per sobre de Barcelona i per sobre de tot hi ha Catalunya.^[213]

Maragall, en aquesta carta, assenyala, d’una banda, la missió de les comarques sobre Barcelona: «si vosaltres no ens la féssiu, la ciutat, aquesta no fóra o valdria més que no fos»; i de l’altra, que Barcelona és certament la capital del país, però que per damunt d’ella hi ha Catalunya. L’esperit de Maragall, doncs, es trobava ben lluny de l’anomenat barcelonisme, tant del grotesc que hem hagut de sofrir aquests darrers anys, com de l’hegemònic, oblidós de les comarques.

Aquesta tasca d’anar fent la ciutat i Catalunya, Maragall no va pas assegurar que fos empresa fàcil. Ans al contrari, va advertir que seria una tasca dura i dolorosa, que exigiria, àdhuc, heroisme; una tasca que calia fer amb esperança, i sense esperança. Així, a Pijoan li deia: «si és sense esperança, la nostra acció cobrarà un valor espiritual superior encara: l’heroisme».^[214] A Enric de Fuentes li repetia: «Cal anar fent Catalunya i Barcelona baldament fos sense esperança».^[215] I escrivia al seu jove amic Carles Rahola:

La nostra feina és aquí perquè el nostre cor és aquí: i hem de treballar baldament fos sense esperança: que encara que el nostre treball fos sense resultat, ell per si sol ja és un resultat: és acció per amor, és dir, vida. ¿Doncs, lo demés, què importa? ¿Per ventura arribaríem a obtenir mai res que valgués tant com això?^[216]

Tanmateix, en aquesta tasca d’anar fent la ciutat i Catalunya, tot esforç seria endebades si no es fonamentava en l’amor, advertia Maragall. Si tenim en compte aquest seu advertiment, ens adonarem que no fou pas per un atzar, ni per un pur sentimentalisme, que Maragall, pocs dies després de publicar l’article Ah! Barcelona…, on s’expressava així, escrivís La Ciutat del Perdó demanant a la ciutat que reclamés l’indult dels condemnats a mort a conseqüència dels fets de la Setmana Tràgica. Car només en una gran manifestació d’amor podia salvar-se el país, només en una autèntica reconciliació, en el perdó mutu, i no pas amb repressions i recriminacions.

«Mes, com cobrar-lo», l’amor?, es pregunta Maragall. «Jo us ho diré», respon: «en el dolor que vinga». I seguidament, Maragall, poeta nacional, s’adreça a la ciutat de Barcelona, a tot Catalunya, per anunciar, amb llenguatge profètic i flagel·lador, la vinguda d’uns dies de terrible sofrença i d’angoixa, dels quals, però, podrà saltar la guspira que abrandi el cor dels catalans amb l’amor, que els donarà coratge i potència per a salvar-se, car només amb l’amor, és a dir, en el dolor, «es pasten els pobles». I l’amor, Barcelona i Catalunya només podien trobar-lo en el dolor que vindria. Així parlà Maragall:

Catalunya, Barcelona, has de patir molt, si vols salvar-te. Has d’acceptar les bombes, i el dol, i el robar, i l’incendi: la guerra, la pobresa, la humiliació, i les llàgrimes, moltes llàgrimes, fins que del fons del teu sanglotar salti la guspira que t’abrandi el cor en un amor qualsevulla —jo no sé ara quin, però en essent amor tots són iguals. Tot amor és valentia, potència, creació i virtut social; sols amb ell es pasten els pobles; i sols en el dolor podràs trobar-lo.

Han passat molts anys d’ençà que aquests mots foren escrits, i, certament, les jornades de dolor anunciades pel poeta, després dels esdeveniments de la Setmana Tràgica, han estat viscudes tràgicament per Catalunya… Però —i aquesta pregunta se’ns fa angoixosa—: del fons del sanglotar del poble català, ¿ha saltat la guspira que havia d’abrandar-lo en un amor salvador? ¿S’ha produït la reacció salvadora?

Maragall féu un advertiment terrible: Catalunya podia sofrir tot aquell immens dolor endebades, si el patia sense amor. «Qui no pateix», escriví el poeta, «no pot dir ben bé que estimi; i ai! d’aquell que pateix sense l’amor!». I adreçant-se a la ciutat, li deia:

Cerca l’amor en ton dolor, ah! Barcelona; i qui no hi vulgui ésser en això, que se’n vagi. I si al capdavall resultés que ens n’havíem anat tots, al mirar Barcelona deserta, Catalunya desolada, qualsevulga viatger podria dir: «Aquí hi hagué potser una gran població, però per cert que mai hi ha hagut un poble».

Amb aquestes severes paraules d’advertiment Maragall acabava el seu primer article sobre els esdeveniments de la Setmana Tràgica.