I
LA SETMANA TRÀGICA

Antecedents

El dilluns 26 de juliol de 1909 s’iniciava a Barcelona una vaga general de protesta contra la guerra del Marroc. La vaga s’estengué ràpidament a altres localitats del Principat, i en algunes es transformà en revolta. El moviment, que durà a la ratlla d’una setmana, és recordat amb el nom de la Setmana Tràgica, denominació que ha perdurat viva, mentre que d’altres, com setmana sagnant, setmana trista, setmana de juliol, setmana roja, setmana gloriosa o setmana de dol, han anat desapareixent.

Avui no disposem encara ni d’un sol estudi complet i objectiu sobre aquells esdeveniments que pesaren feixugament en la història de Catalunya. La bibliografia abundosa apareguda immediatament després dels fets es ressent de la passió d’aquella hora revolta: és una bibliografia certament útil a l’historiador, però d’entre la qual hom no pot destriar ni recomanar cap obra objectiva i de conjunt. Els llibres publicats posteriorment no han millorat pas la situació: aquest episodi de la història moderna de Catalunya no ha estat gaire més afortunat que els altres, mancats gairebé tots, fins a la data, d’estudis seriosos.

Aquest buit bibliogràfic, sumat a les explicacions i definicions extremades i contradictòries que generalment hom ha donat —i encara hom dóna— als esdeveniments de la Setmana Tràgica,^[4] ha contribuït a fer-ne perdurable en el record de la gent —i a transmetre’n— una visió errònia i apassionada: talment, que sembla que l’apassionament que aquells fets provocaren segueixi encara viu en algunes persones.

La permanència d’una semblant visió —i, en alguns casos, de l’esmentat apassionament— emmena a encapçalar aquesta obra amb un capítol on siguin exposats amb objectivitat, i molt breument, aquells esdeveniments i llurs antecedents. Esmentem expressament els antecedents, perquè la Setmana Tràgica, isolada de la realitat sociològica catalana de l’època i dels seus antecedents, resulta incomprensible. Així ho feia observar Ángel Ossorio y Gallardo en publicar, l’any 1910, el seu testimoniatge:

No es posible explicarse los sucesos ocurridos en Barcelona al finalizar el mes de julio, sin reflexionar acerca del estado mental y moral de aquella sociedad.^[5]

I uns quants anys després, el 1929, Josep Pla feia un advertiment semblant:

Per comprendre el sentit i la significació de la Setmana Tràgica s’ha de fer els possibles perquè les anècdotes tan dramàtiques que produeix no facin oblidar l’entrellat polític precedent i concomitant sense el qual la Setmana no es pot explicar.^[6]

Creiem, per tant, que aquest capítol preliminar podrà ésser útil al lector que, no especialitzat en el tema, vulgui endinsar-se seriosament en la comprensió i la valoració de l’actitud i el pensament de Joan Maragall sobre la Setmana Tràgica.

* *

Parlem, doncs, breument, dels antecedents i de l’època.

D’antuvi cal parar esment en el fet que pel juliol de 1909 no s’havien escolat del tot onze anys des del 1898, data de la rotunda desfeta soferta per l’Estat espanyol en les guerres colonials de Cuba i de Filipines contra els Estats Units d’Amèrica. Per tant, quan es desencadenà la Setmana Tràgica era encara viu en la memòria de la gent catalana el record d’aquelles guerres, i operants les gravíssimes conseqüències morals, econòmiques i socials d’aquella esfereïdora desfeta.

En aparença, la desfeta del 1898 no havia provocat cap impacte ni cap trasbals profund en l’ordre i la calma de la vida pública espanyola de la Restauració. La irada reacció popular que hom podia esperar que sorgís contra els responsables de la funesta política colonial no es produí. Aparentment, a l’Estat espanyol tot seguí igual: les oligarquies semifeudals i preburgeses continuaren dominant la vida pública, i es mantenien intactes el sistema de partits de torn i l’organització caciquista.

Tanmateix, aquesta immobilitat només podia ésser aparent. Quelcom s’havia esdevingut, car els pobles no sofreixen debades les desfetes i l’engany. Així, sobre la gran massa del poble espanyol, per bé que avesada a suportar els resultats d’una política nefasta i aliena, l’amargor i el desengany de la desfeta hi deixaren llur solc. La desesperança i la inacció continuaren podrint, lentament, la vida política i social espanyola, engendrant futurs desastres, car quan els governants pretenen de silenciar els problemes vius d’un país i d’ajornar-ne indefinidament la solució, han d’afrontar-los més endavant, quan són més vivents i més violents: la inacció i l’ajornament sistemàtic coven l’esperit de revolta sota la calma i l’ordre aparents.

Uns fets importants a remarcar: en aquella hora sorgí el brillant estol d’escriptors castellans de l’anomenada generació del 98, angoixats per l’ésser d’Espanya, amarats de tristesa i pessimisme. I a llur costat o, per dir-ho millor, al marge, altres persones i organitzacions, encara minoritàries, es plantejaven també la dura realitat espanyola i els problemes que l’Estat arrossegava, sense resoldre’ls, de tot el segle XIX, i, alhora, es preocupaven dels que sorgien al llindar del segle XX.

Però enfront de la gosadia de tals inconformistes s’alçava tallant l’acusació d’atacar l’ordre i la pau. I, vingués o no a tomb, fos adequat o no el qualificatiu, eren titllats de socialistes, d’anarquistes o de separatistes pel fet d’expressar llur inconformisme, seguint la vella tècnica repressiva que els autonomistes cubans, durant la guerra colonial, caricaturaven amb els coneguts versos:

A Catalunya l’impacte de la desfeta i la reacció popular foren distints, car, bé que durant les guerres colonials molta de gent catalana s’havia deixat endur per l’onada d’un patrioterisme espanyol retòric, després, davant el desastre, la reacció fou immediata i vigorosa, combativa i esperançada i, alhora, constructiva; és a dir, molt distinta de la reacció de la generació espanyola del 98. L’impacte de la desfeta tingué transcendència, sobretot, damunt l’anomenada generació del 1901. Segons Vicens i Vives, la generació catalana del 1901

va sentir més aquest impacte com més enllà de l’Ebre encara persistia —malgrat els planys de molts castellans il·lustres— la inautenticitat d’un Estat que es recolzava en el caciquisme, les casaques de Palau, la cursileria de Campoamor i una administració deplorable.^[7]

Contribuïren, naturalment, a l’amplitud i a la intensitat de la reacció catalana, la pèrdua dels mercats colonials i la crisi econòmica consegüent.^[8]

En aquells moments decisius Catalunya trobà, sobretot en l’esmentada generació del 1901 —que comprenia gent de dreta i d’esquerra, polítics o no—, uns homes que al pessimisme de la generació castellana del 98 oposaren un sa optimisme constructiu i saberen endegar la reacció d’una bona part de llur poble. Ells tingueren fe i confiança en el poble català. Per això s’atreviren a rompre l’estructura caciquista que ofegava el país i a combatre contra l’ordre polític establert per tal d’instaurar-ne un de millor i més conforme amb els interessos morals i materials dels catalans. Esperançats, es lliuraren a una tasca de redreçament que, a despit d’errors greus —alguns dels quals seran comentats en aquesta obra— i del seu caràcter parcial, reeixí a coronar amb una indiscutible realitat l’aspiració i l’esforç de la Renaixença.

Un portaveu d’aquesta generació, Enric Prat de la Riba, s’adonà de la transcendència històrica d’aquella tasca, i pogué afirmar que la seva generació no havia «passat inútilment sobre la terra catalana», que no havia estat d’aquelles «que marxen pel camí fressat, quietament, descansadament», ans, enorgullit, amb raó, de l’obra generacional realitzada, declarava: «la nostra generació ha lluitat, ha fet obra pròpia i fecunda; tindrà un nom en les genealogies de la pàtria».^[9]

Aquesta distinta reacció de Catalunya davant la desfeta del 1898 tingué conseqüències importantíssimes. Una d’elles fou la d’acréixer encara més la dissociació existent entre Estat espanyol i societat catalana.^[10]

Durant segles —escriví Prat de la Riba— havíem viscut […] a dintre Espanya, estrangers a l’Estat que ens regia, com les tribus d’Israel eren estranyes a les ciutats i races en què treballaven i s’enriquien…^[11]

Aquest fenomen de dissociació ja havia estat remarcat per Jaume Balmes en un escrit de l’any 1843,^[12] i s’accentuà al llarg del segle XIX, a mesura que amb la industrialització i el progrés es feien més dissemblants les estructures de la societat catalana i de l’espanyola.

Aquesta dissociació arribà al punt més agut quan, el 1898, les derrotes de les guerres colonials posaren al descobert l’esfereïdora desorganització de l’Estat i la manca de reacció dels governants, portant al punt més baix, davant els catalans, el prestigi de l’Estat espanyol, en plena davallada, i a l’actiu del qual hom no podia comptar cap èxit des dels temps de Carles III.^[13] Joan Maragall, poc temps abans del 1898, ja s’havia referit a la crisi de l’Estat espanyol amb aquests mots:

… porque son muchos aún los que creen que España es un Estado; y no hay tal cosa; España no es un Estado: en España jugamos a Estado.^[14]

Existeix un altre text de Maragall, escrit per l’octubre de 1898, que és revelador dels límits d’algunes reaccions catalanes en aquella hora. És la carta adreçada al seu amic Joaquim Freixas:

Comprenc, per lo que em dius, lo malament que t’has de trobar a X., empenyada, per desgràcia seva, en continuar sent Espanya. Aquí, almenys moralment, que és lo que interessa, ja quasi no en som, i per això podem tenir i tenim esperança de redempció. La qüestió per Catalunya és europeïtzar-se, tallant més o menys lentament la corda que la lliga amb La Morta. El viure és lo primer deure. Qui no vulga seguir que no segueixi. Per a Espanya ha arribat allò de «sálvese quien pueda».^[15]

L’«Adéu, Espanya!», de l’Oda a Espanya, és escrit també aquest any 1898. Aquests textos coincideixen amb l’esperit d’un altre escrit de Maragall datat el 1897, que restà inèdit i fou publicat per primera vegada en l’edició de les «Obres Completes», feta pels fills del poeta, titulat Independència de Catalunya.^[16]

Els catalans, doncs, en aquell començament de segle, se sentien estranys a l’Estat al qual pertanyien. El veien com una estructura aliena i coactiva. Aquest sentiment d’estranyesa —i d’alienació— era fomentat, endemés, pel fet que, habitualment, els representants de l’Estat al Principat, tant els d’alta com els d’inferior categoria, eren gent forastera, mentre la participació dels catalans al Govern i a les institucions de l’Estat era quasi nul·la.^[17]

No és estrany, per tant, que els catalans manquessin, en aquell temps, del sentit de l’Estat, i que àdhuc tinguessin extraordinàriament afeblit el sentiment de col·lectivitat política. Encertadament remarcà Prat de la Riba que, durant segles, havien viscut allunyats de la vida política, sense les responsabilitats que aquesta imposa; que havien treballat al clos de la llar i de l’empresa familiar, sense participar en cap gran empresa col·lectiva i sense sentir solidaritat amb les institucions de govern; talment, que arribà a florir en la consciència popular aquell aforisme abominable que proclama que allò que és del comú no és de ningú.^[18] Aquest fenomen havia de condicionar forçosament la renaixença política de Catalunya, i, per tant, era natural que en intentar els catalans de reprendre una vida política pròpia, ultra posar-se de manifest greus falles col·lectives, calgués que fessin de nou l’aprenentatge de la intervenció en la cosa pública, llarg, difícil i dolorós. El preu de la llibertat sempre és car, perquè s’ho val. L’èxit meravellós de la Solidaritat Catalana, al cap de poc temps d’haver-se iniciat decididament el camí de la renaixença política, féu oblidar-ho tanmateix a molts dirigents catalans, els quals, davant l’espectacle de la Setmana Tràgica, trontollaren en llur fe, i àdhuc alguns es desesperançaren. L’actitud de Maragall en aquella hora confusa fou, com veurem, exemplar.

Quan hom parla, generalment amb tanta de superficialitat, de la manca de sentit de l’Estat pels catalans, i de llur suposada incapacitat per a les tasques de govern, oblida tot això que diem. Així s’esdevé que hom pren per tares de caràcter racial allò que només són vicis catalans de situació, per emprar una frase de Carles Riba.^[19] Una cosa semblant podríem dir que s’esdevé quan hom titlla els catalans d’individualistes, amb accent pejoratiu, i incapaços d’empreses col·lectives, car, si bé és cert l’individualisme català, aquest no és obstacle perquè el català sigui eminentment associacionista, però mai per imposició, ans per pacte voluntari. Una anàlisi més aprofundida d’aquests fenòmens, que ací només esmentem, segurament contribuiria a explicar la facilitat amb què les doctrines anarquistes arrelaren profundament a Catalunya, en contrast amb les dificultats amb què toparen en llur introducció les distintes formes de socialisme de signe més o menys marxista.

Al tombant de segle resultava que els dos moviments polítics i socials més puixants i populars del Principat, el catalanisme i l’obrerisme —i també, d’altra banda, el grup carlí, que l’any 1875 encara havia fet la tercera guerra carlina—, es batien aferrissadament contra l’Estat, i en aquest combat es trobaven molt més aliats que ells mateixos no creien. Així, Lluís Nicolau d’Olwer, recordant aquells temps, ha pogut escriure que, si bé «l’un cridava “Visca l’anarquia!”, i l’altre, “Visca Catalunya lliure!”», eren «germans siamesos que es desconeixien i potser s’odiaven, però que el grup de “L’Avenç”, amb Jaume Brossa, tractaria d’acostar».^[20] Ambdós moviments atacaven l’Estat i totes les seves debilitats posant-ne en relleu els defectes innombrables. En la primera etapa del catalanisme, l’atac no era simplement una crítica dura però constructiva: era un atac a fons contra la majoria de les institucions estatals, com remarcà Ossorio y Gallardo.^[21] Les coses no canviaren, parcialment, fins que una part del moviment catalanista —el conservador— cregué que no li calia destruir l’Estat perquè podia conquerir-lo actuant des de dintre del mateix Estat monàrquic.

Tots dos moviments, obrerisme i catalanisme, eren essencialment revolucionaris. El moviment obrerista ho era de paraules i d’intenció; el catalanista ho era també —bé que alguns sectors s’abstinguessin de dir-ho i de reconèixer-ho—, car la doctrina catalanista no podia triomfar sense que, alhora, fos canviada profundament l’estructura de l’Estat espanyol, i un canvi semblant equivalia a una autèntica revolució. Tanmateix, els dos moviments populars, en aquella època, eren impotents —per raons que ací no és el lloc d’escatir— per a fer la revolució; però amb llur doctrina i amb llur propaganda engendraven energies revolucionàries, com n’engendrava, també, el carlisme.

El catalanisme era essencialment revolucionari —repetim—, com ho és tot moviment nacionalista reivindicatiu, i el catalanisme era nacionalista,^[22] bé que no sempre els seus capdavanters volguessin emprar aquesta denominació, per raons de tàctica.^[23] Aquest caràcter essencialment revolucionari del catalanisme ha estat generalment massa oblidat pels qui tracten de la història d’aquest moviment, i aquest oblit potser explica que resultin incomprensibles alguns episodis de la història catalana moderna.^[24]

Altrament, el fet que el catalanisme —en gran part format per la classe mitjana— fos dirigit, ultra per la intel·lectualitat, per una part de la burgesia, no contradiu les anteriors afirmacions. Arreu, en els inicis, els moviments nacionalistes han estat menats per la burgesia, i, tanmateix, han representat moviments revolucionaris progressius. Al Principat, però, aquest fenomen fou condicionat per un fet nou: quan el catalanisme entrà de ple en el combat polític, a la darreria del segle XIX, la burgesia catalana es trobava al començament de la davallada; ja no era la classe social que arriscava béns i vides, com a mitjan vuit-cents —per exemple, els anys 1854 i 1868—, en defensa de la llibertat i del progrés. Al contrari, es convertia en una classe conservadora, temorosa de perdre les posicions econòmiques adquirides i esverada davant l’empenta de la nova classe proletària. Per això la burgesia catalana del 1901 era incapaç de fer la revolució, i representà, de fet, un fre a l’activitat dels seus dirigents nacionalistes. Resumint: podríem dir que el plantejament polític del nacionalisme català sofria un retard de cinquanta anys respecte a gairebé tots els altres nacionalismes europeus. Catalunya, ni socialment ni políticament, no havia tingut el seu 1848.

Aquest fenomen permeté que al començament del present segle hom pogués parlar de catalanisme conservador, dues paraules que no podien anar plegades sense eliminar-se l’una o l’atra, com ha remarcat encertadament Gaziel.^[25] Aquest catalanisme conservador, que aviat representà la branca més organitzada del moviment, faria víctima el país, a la llarga, de la seva contradicció interna:

El catalanisme burgès —diu Gaziel— portava, però, una gravíssima contradicció interna: volia transformar radicalment Espanya, sense que es produís ni la menor trencadissa material a Catalunya. I aquesta pretensió, naturalment, era utòpica, perquè les transformacions de semblant categoria pressuposen sempre greus sacrificis, sobretot en l’ordre dels interessos, de part de qui les fan; i a més, perquè les forces que poden assolir-les, un cop desfermades, no solen quedar-se a mitges ni deturar-se a la mida dels que les han engegades: o van fins al capdavall o fracassen.^[26]

D’altra banda, l’estructura de la indústria catalana, basada en el proteccionisme, amb l’etern problema dels aranzels, que la feia dependre de les decisions de l’Estat, era un factor més que, a l’hora decisiva, havia de frenar la combativitat d’aquell catalanisme conservador, els capdavanters del qual mantenien estretes relacions amb els industrials tèxtils catalans.

La pretensió esmentada del catalanisme conservador coincidí més endavant amb la il·lusió maurista de fer la revolución desde arriba. Aquesta frase, Gaziel la qualifica de pur joc de paraules, que feia bonic, però sense autèntica substància, car

les revolucions veritables […] impliquen sempre canvis dolorosos, enfonsaments terribles i altres estralls patètics. De revolucions desde arriba, és a dir, fetes pacíficament per les classes benestants i conservadores d’un país, mentre prosperen els negocis i tot tallant el cupó, no n’hi ha hagut mai enlloc. […] Aquesta mena de revolució, sense revolució, és el que pretenien el maurisme i el catalanisme burgès.^[27]

Atesa aquesta coincidència entre la il·lusió de Maura i la dels dirigents de la Lliga Regionalista —il·lusió que explica molts aspectes de la crisi del 1909 i sobretot l’aprovació per la Lliga de la repressió maurista—, no és estrany que entre ambdós moviments es nuessin aviat unes relacions polítiques íntimes, plenes d’esperança vana. Aquesta coincidència i l’esmentada contradicció interna expliquen també que Francesc Cambó, en la seva joventut potser l’home de més autèntica capacitat revolucionària de Catalunya,^[28] amatent a no perdre el suport de l’ala reaccionària del seu partit, maniobrés perquè els moviments que amb la seva capacitat promovia, o en els quals col·laborava, no ultrapassessin determinats límits. Així s’esdevingué amb la Solidaritat Catalana.

Para Cambó —ha escrit Jesús Pabón—, la Solidaridad encauzaba, conservadoramente, la agitación revolucionaria catalana.^[29]

Aquesta contradicció interna del catalanisme conservador explica el seu comportament en els moments més crítics i decisius de la història moderna de Catalunya anteriors i posteriors al 1909. La contradicció, finalment, a l’hora decisiva —1936—, es resoldria sacrificant el catalanisme a favor del conservadorisme. El catalanisme, però, quan això s’esdevindrà, s’haurà convertit en un moviment popular, amb una important participació obrera, menestral i camperola.

L’altra branca del catalanisme polític, l’esquerra nacionalista, sorgida de l’escissió de la Lliga Regionalista, l’any 1904, doctrinalment era lliure de la contradicció esmentada. En declarar-se republicana proclamava públicament la seva intenció de canviar les estructures de l’Estat monàrquic espanyol. Però aquest moviment —ens referim a abans del 1909— mancava d’un equip directiu disposat a llançar-se a la tasca política amb l’apassionament i la consagració total d’un Prat de la Riba i d’un Francesc Cambó, per exemple. Rovira i Virgili, coneixedor profund d’aquella esquerra, on havia militat en la seva jovenesa, ha remarcat la manca de tremp per a la política i el «temperament poc actiu, poc lluitador dels capdavanters esquerristes».^[30] I aquest equip capdavanter, format sobretot per eminents advocats, com Jaume Carner, Ildefons Sunyol i Amadeu Hurtado, grans burgesos liberals, frenava talment l’ala esquerra del partit, de tendència socialista i obrerista, representada sobretot per intel·lectuals, com Gabriel Alomar, i els elements més joves, que el decantà a comportar-se com a partit de centreesquerra.

El fracàs de la nostra esquerra catalana —digué Gabriel Alomar, l’any 1910— és haver obrat sempre com a partit de centre, sense preocupar-se d’aquesta feina que havia d’haver estat la primera de totes: atreure’s a una política catalana i afirmativa la massa obrera, adoptant amb sinceritat els seus ideals, que són els de tota veritable esquerra.^[31]

L’afirmació d’Alomar, tanmateix, no és ben exacta, car la preocupació existí —i molt intensament en alguns membres del partit, com ho prova el mateix cas d’Alomar—; i fou precisament aquesta preocupació el que originà, en bona part, la duríssima campanya contra la guerra del Marroc, menada per l’equip de redactors del diari «El Poble Català», com, més endavant, fou la mateixa preocupació el que portà Pere Coromines —home aleshores de profunda significació esquerrana, aureolat per la llegenda d’antic lluitador i el nom del qual evocava davant la massa popular la tragèdia del procés de Montjuïc— a ésser nomenat cap del partit.^[32] La preocupació arribà a convertir-se en obsessió, i aquesta obsessió explica el famós Pacte de Sant Gervasi.

Però, malauradament, el nacionalisme d’esquerra havia aparegut amb massa retard, i això en condicionà el desenvolupament. La conjuntura en què naixia li era desfavorable. En el seu camí, ultra topar amb el liberalisme econòmic d’alguns dels seus dirigents, topà també amb les conseqüències del caràcter dretà que Prat de la Riba havia donat al catalanisme, des de la direcció de la Lliga Regionalista i des de «La Veu de Catalunya», a partir del 1901. El catalanisme, que s’havia comportat fins aleshores com a moviment nacionalista de centre, interclassista, Prat el convertia en moviment conservador. L’escissió de la Lliga el 1904, amb l’aparició d’«El Poble Català» i del nacionalisme d’esquerra, s’esdevingué amb retard, diem, perquè mentrestant, a partir de les eleccions del 1901, un nou element havia aparegut en el camp de la política catalana: Alejandro Lerroux, que féu renéixer amb vigoria el partit republicà de Barcelona —que havia arribat, a fi de segle, a un grau extrem de descomposició—, i «al voltant del qual s’agruparen molts vells republicans i una part nombrosa de la massa obrera, seduïda pel to anarquitzant de les propagandes lerrouxianes»,^[33] a més d’una gran majoria dels immigrats. Així, quan, l’any 1904, començà a actuar l’esquerra nacionalista, el lerrouxisme ja havia triomfat en les eleccions provincials barcelonines del 1903, i rotundament en les eleccions a diputats a Corts del mateix any, tot aconseguint de muntar una extensa organització política a Barcelona i a molts indrets de comarques. La batalla principal, doncs, s’havia entaulat entre la Lliga, que accentuava la nota dretana aliant-se amb conservadors i reaccionaris, com la gent del Comitè de Defensa Social, i el lerrouxisme, que accentuava la nota esquerrista i alhora anticatalanista integrant molts no catalans residents al Principat que no eren republicans ni obreristes, sinó simplement anticatalans. Per tant, quan el nacionalisme d’esquerra, en començar les seves activitats polítiques el 1904, intentà d’enrolar la massa menestral i obrera, aquesta, en la seva major part, era ja dominada pel lerrouxisme.^[34]

Els governs de Madrid s’aprofitaren d’aquest fals plantejament de la lluita política al Principat, en aquells moments decisius, per a oposar a la força creixent catalanista una poderosa força hostil, en bona part formada per catalans.^[35] Les conseqüències de tot això pesaren feixugament durant molts anys en la vida pública catalana.

El lerrouxisme fou un fenomen polític complex que no ha estat estudiat encara seriosament. Les explicacions que hom dóna habitualment dels seus orígens no són suficients per a explicar el seu èxit inicial esclatant. Cal adonar-se que en la societat catalana del Principat existien les condicions necessàries que facilitaren aquell èxit.

Bé que de passada, volem remarcar que no fou foraster a l’èxit del moviment lerrouxista entre els obrers el fracàs de les grans vagues generals de 1901 i 1902, fetes sota el mite anarquista de la vaga general revolucionària enderrocadora de les estructures capitalistes de la societat. Després d’aquell fracàs, bona part de la massa proletària, decebuda de l’acció anarquista, posà novament les esperances en l’acció política, seguint així el moviment basculant entre politicisme i apoliticisme, que sembla ésser una constant en la història del proletariat català. El lerrouxisme aparegué oportunament per acollir aquella nova esperança que, al cap de pocs anys, tornaria a ésser decebuda.^[36]

El lerrouxisme fou un típic moviment verbalment revolucionari, però incapaç d’engendrar altra cosa que l’aldarull, la revolta eixorca i la crema de convents. En aquest sentit podem dir que la Setmana Tràgica fou un producte típicament lerrouxista. Però, engendrant només això, el lerrouxisme complia una de les seves missions: desorientar l’esperit revolucionari del proletariat català excitant els seus instints més primaris i impedint que un autèntic i potent moviment polític obrer emplenés el buit ideològic que l’esmentat fracàs de les vagues generals havia deixat. I a més, Lerroux predicant «una mena de nacionalisme castellà a estil de Déroulède, propi d’immigrats i de buròcrates»,^[37] l’oposava al catalanisme, barrejat amb la demagògia republicana de caire anarquitzant i messiànic, i així contribuïa a augmentar la confusió i la tensió del clima polític del Principat.

El lerrouxisme, en definitiva, moviment demagògic petit-burgès —com ho era també el seu equivalent al País Valencià, el blasquisme—,^[38] quan es trobà enfront de la vaga general de la Setmana Tràgica que es transformava en revolta, demostrà no solament la seva total incapacitat revolucionària, ans també la seva manca de voluntat revolucionària. Gabriel Alomar escriví encertadament:

el fet revolució va desorientar les esquerres catalanes, i va obligar-les, com un reactiu, a descobrir el burgesisme intern de totes elles. Era tan còmode això de dir-se republicà sense veure’s forçat mai a demostrar-ho! Això del republicanisme de molta gent era una fàcil excusa per a negar-ho tot, sense veure’s mai en el cas d’afirmar res, i amb la convicció que la República en què es fingia creure, afortunadament, mai no vindria! Aquell republicanisme es va revelar com a merament negatiu […].^[39]

El moviment obrer, per la seva banda, es trobava en plena crisi durant aquells anys. Acabem d’esmentar l’impacte que el fracàs de les vagues generals de començament de segle representà sobre la massa obrera, i com el lerrouxisme s’endugué, per bé que temporalment, una bona part de la massa decebuda. Perdurava la lluita per aconseguir el predomini dins les associacions obreres entre la tendència sindicalista pura i l’anarcosindicalista, agreujada per la presència del petit grup socialista que maldava, amb resultat més aviat escàs, per assolir, també, una preponderància en el món obrer. Cap grup, però, no tenia una veritable capacitat revolucionària, ni una idea clara d’allò que calia fer.^[40]

Fins ací hem procurat de donar un esbós breu d’aquell «entrellat polític precedent i concomitant» de què parlava Josep Pla i sense tenir en compte el qual la Setmana Tràgica resulta inexplicable. En alguns casos hem suggerit, més que no pas exposat, antecedents i problemes. L’espai de què disposem no ens permet de fer altrament.^[41] Així, gairebé ni hem esmentat el moviment, de la Solidaritat Catalana, que tanta d’influència tingué en la creació de l’ambient prerevolucionari d’aquella hora. Ens sembla, però, que hem donat una idea suficient de la complexitat d’aquell moment de la Renaixença catalana perquè el lector pugui situar-hi l’actitud i el pensament de Joan Maragall.

Ossorio y Gallardo, en escriure el seu testimoniatge sobre la Setmana Tràgica, atribuí la responsabilitat dels fets als moviments que acabem d’assenyalar: el catalanisme, el lerrouxisme i l’anarquisme, i, a més, el carlisme.^[42] Però, tanmateix, en primer lloc situà la responsabilitat de l’Estat.

En un examen severamente lógico de las responsabilidades históricas, fuerza es adjudicar al Estado la primera de las culpas.^[43]

La deplorable situació i el mal govern de l’Estat espanyol en aquell començament de segle, que anteriorment hem assenyalat, feia escriure a Ossorio y Gallardo:

Tal relajamiento del Estado, gravitando sobre pueblos pobres y anémicos, origina el indiferentismo y el aplanamiento; cayendo sobre pueblos ricos y vigorosos, determina la protesta y el odio.^[44]

És dins el clima de neguiteig, de contradiccions, de protesta i de radicalització, carregat d’explosius, d’un poble en plena renaixença política i social, però sense suficient força —i en alguns casos, voluntat— revolucionària, que s’anaven a produir els esdeveniments de la Setmana Tràgica.^[45] Una guspira qualsevol —i la guspira fou la guerra del Marroc— podia encendre el foc de la revolta. Ossorio y Gallardo tenia raó quan escrivia:

En Barcelona, la revolución no «se prepara», por la sencilla razón de que está «preparada» siempre. Asoma a la calle todos los días; si no hay ambiente para su desarrollo, retrocede; si hay ambiente, cuaja. Hacía mucho tiempo que la revolución no disponía de aire respirable; encontró el de la protesta contra la campaña del Riff y respiró a sus anchas.^[46]

Tenia raó, repetim, si hom substitueix la paraula revolució pel mot revolta.

Els fets

L’origen immediat de la Setmana Tràgica es troba en la campanya militar del Marroc. El dia 9 de juliol de 1909, una operació de policia militar contra un grup de natius que havia atacat els treballadors del ferrocarril de les mines del Rif i n’havia matats tres, es convertí ràpidament en una veritable guerra. Les primeres derrotes de l’exèrcit espanyol —degudes en bona part a la manca de preparació adequada a aquella mena de campanya—^[47] obligaren el govern Maura a trametre-hi urgentment reforços. El ministre de la Guerra, general Linares, en lloc d’enviar-hi les tropes que el ministre anterior, general Fernando Primo de Rivera, havia organitzat preventivament,^[48] decidí la mobilització. Aquesta, que podia decretar-se per unitats completes o per classes, fou feta per unitats, cosa que obligà a mobilitzar reservistes, oblidats del servei militar i molts d’ells casats i amb fills. A aquests errors, el govern Maura n’afegí un altre: treure bona part de les tropes del Principat, quan era fàcil de preveure que, a Barcelona, la reacció contra la guerra seria enèrgica i àmplia, donat l’estat d’esperit dels catalans i la puixança de les organitzacions obreres i polítiques antigovernamentals.^[49]

El dia 11 de juliol, al migdia, al port de Barcelona començà l’embarcament de tropes cap a Melilla.

En el moment de l’embarc —escrivia un diari barceloní— el públic congregat davant els transatlàntics (en el «Montevideo» i el «Buenos Aires»), era nombrosíssim, i no han faltat les tristes escenes sentimentals a què aquests esdeveniments solen donar lloc.^[50]

Els embarcaments foren represos el dia 14 i continuaren els dies successius, fins al 18, diumenge, data que les escenes de comiat al port es transformaren en manifestació contra la guerra, amb participació àdhuc d’alguns dels soldats embarcats.^[51] L’espectacle del port aquest dia fou un seriós advertiment de l’explosió que s’acostava.^[52]

A Barcelona, la desfilada dels reservistes pels carrers i per la Rambla, menats a embarcar-se per lluitar en una guerra impopular i incompresa, seguits en molts casos de la muller i dels fills, originà un moviment espontani i general d’irritació. No podia esdevenir-se altrament en una ciutat on encara era recordada la trista imatge dels soldats repatriats de les guerres d’ultramar, d’onze anys enrere, vagant pels carrers, «vestits de rayadillo en el ple de l’hivern, grocs, nafrats, esguerrats i famèlics, despulles esfereïdores del gran desastre colonial».^[53] Joan Maragall, recordem-ho, havia descrit aquell tràgic retorn en els Tres cants de la guerra:

Era de preveure, doncs, que a Barcelona, si la mobilització dels reservistes continuava i el Govern no donava una explicació pública i plausible demostrant la necessitat de la guerra, la irritació popular es convertiria en protesta encesa. Car el poble català ja no era el mateix que havia sofert resignadament les guerres colonials. Com hem vist a la primera part d’aquest capítol, el poble català, després de la desfeta del 1898, havia reaccionat, i la participació i l’interès popular en la cosa pública havien anat creixent, sobretot després de les jornades de la Solidaritat Catalana. El diari «La Veu de Catalunya» ho advertia:

Els homes d’ara són els homes de fa dotze anys; els procediments d’ara són com els d’abans: res o poca cosa ha canviat. Només el poble. […] Que s’hi mirin força, els governants, en com porten aquesta guerra que ens ha vingut a sobre […].^[55]

Aquest advertiment no fou tingut en compte pel govern Maura: la mobilització dels reservistes continuà.

El mateix dia 18, diumenge, data de l’esmentada manifestació popular al port de Barcelona, a Madrid i altres localitats de la Península foren celebrats mítings contra la guerra del Marroc continuant la campanya iniciada dies abans. Al Principat, els dies 17 i 18 també se celebraren mítings contra la guerra, organitzats pels nacionalistes republicans i pels lerrouxistes. Així mateix, durant aquests dos dies, a Barcelona, es reuní el II Congrés de la Federació Socialista de Catalunya, el qual decidí l’organització d’una sèrie de reunions i de mítings contra la guerra, i de preparar el proletariat en previsió d’una acció de conjunt, que podria ésser una vaga general de protesta.

El dilluns dia 19, a Barcelona, entre vuit i nou del vespre, un petit grup inicià una manifestació a la Rambla, al crit d’«A baix la guerra!». En passar per la Rambla de les Flors, i davant el local d’«El Poble Català», que menava una enèrgica campanya contra la guerra,^[56] aplaudiren el diari, i els redactors, des del balcó, saludaren els manifestants. En canvi, davant el palau Comillas els crits foren hostils. La manifestació s’anà engrossint i s’internà pel carrer dels Tallers. En intentar d’arribar a la plaça de la Universitat la policia aconseguí de dissoldre-la després d’un intercanvi de trets. Foren practicades diverses detencions.

A Badalona, el mateix dia, a la sortida d’un míting, es formà també una manifestació, que fou dissolta per la guàrdia civil. En altres localitats del Principat se celebraren així mateix actes de protesta durant la setmana que començava.

Manifestacions semblants a la del dilluns se succeïren diàriament a Barcelona, i es produïren incidents entre la força pública i els manifestants. Bona part de la premsa barcelonina, en comentar-les, radicalitzava el seu to. El diari «El Poble Català» es referia a la manifestació del dia 20 amb aquests mots:

L’endemà, el mateix diari comentava:

A la matinada del dijous, dia 22, Ossorio y Gallardo publicà un ban on s’afirmava

que desde hace tres días algunos elementos profesionales del alboroto y del desorden vienen intentando la celebración de manifestaciones ilegales, en daño de la paz pública.

I fonamentant-se en el fet que la nit anterior hom havia disparat contra dos guàrdies de seguretat i n’havia ferit un, prohibia la formació de grups al carrer, tot advertint que la força pública els dissoldria amb la necessària energia.^[59]

El diari «El Poble Català» contestava:

Sota el bàndol, posem la fórmula oficinesca: «Enterados». […]. El senyor Ossorio ja sabrà pels seus subordinats i per la premsa el cas que del seu bàndol han fet els ciutadans. El públic, ahir mateix, en va esquinçar molts. Però si el senyor governador pot dictar un bàndol per a que els ciutadans l’estripin, no pot, sense caure en incorreccions intolerables, dir que els manifestants i els que amb ells simpatitzen són «profesionales del alboroto». Des del moment que així parla és senyal de que el governador sap quins són aquests elements, i, per tant, devia exigir-los responsabilitats. I si els desconeix, devia abstenir-se de fer frases.^[60]

Per la seva banda, «El Progreso» deia:

El gobernador se atreve a todo, incluso a dictar medidas que parecen rigurosas en plena suspensión de garantías […]. Este bando es intolerable, es indigno de Barcelona.^[61]

I el diari «El Liberal» exclamava:

¡La libertad conservadora!… Sin proclamarse la Ley marcial la aplica Ossorio en Barcelona con bando draconiano, al que dan fuerza coercitiva una falange de policías de todas clases, desde el de la «estaca» y la «pudó» al de extraplano y canotier, pasando por los escuadrones, compañías y secciones; desde el Jefe con coche propio al agente con traje prestado.^[62]

A mesura que avançava la setmana, l’ambient a la ciutat es radicalitzava i l’agitació creixia. Certament, hi contribuïa la campanya de la premsa. Ossorio y Gallardo reconeix que, a més d’«El Poble Català», «El Progreso» i «El Liberal», també «La Publicidad», «El Diluvio» i «La Tribuna»

servían a diario iguales pócimas, que no podían contrarrestar el silencio o las escasas y tímidas insinuaciones en contrario de «La Vanguardia», «Diario de Barcelona», «La Veu de Catalunya» y «El Noticiero Universal».^[63]

Tanmateix, tampoc «La Veu de Catalunya» no estalviava les crítiques als governants:

Més valia per part del Govern —escrivia Pol (Ferran Agulló)— una mica més de cura al disposar els preparatius. Jo crec que, sense cridar els reservistes, podia organitzar el contingent d’embarc necessari per anar a l’Àfrica. Les llàgrimes de les dones i dels fills que veuen com els hi arrenquen dels braços i del treball l’espòs i el pare, podia estalviar-les el Govern.^[64]

Fixant la posició de determinats monàrquics liberals, contrària a la guerra per considerar-la inútil als interessos d’Espanya, circulà l’article de Juan de Aragón, pseudònim de Leopoldo Romeo, acabat amb aquests mots d’advertiment al Govern:

Maura dijo un día que el Proyecto de Asociaciones era la Guerra civil. —Yo le digo, que el «Ir a Marruecos», es la Revolución, y al decírselo, sirvo a la Patria y al Rey, mucho mejor que haciendo creer al Rey y a la Patria que ir a Marruecos, conviene a la Nación y a la Monarquía.^[65]

Un recull d’opinions sobre la guerra del Marroc era publicat pel diari barceloní «La Tribuna». Un monàrquic català, Roig i Bergadà, declarava que Espanya anava al Marroc empesa per un altre Estat que estava interessat que els espanyols li traguessin les castanyes del foc. La guerra és impopular —afirmava—, i, finalment, segons manifestava el diari, «nos dijo con firmeza y energia que la guerra de Marruecos la parará el pueblo yendo a la revolución».^[66] Segons confessa Ossorio y Gallardo, a Barcelona les persones que es manifestaven a favor de la guerra eren «honrosas excepciones», tals com les de Lluís Muntadas i Joaquim Aguilera, president i secretari del Foment del Treball Nacional; Pere G. Maristany i «el ilustrado industrial don Luis Sedó, que estimó era indispensable sostener nuestra situación, para no hacer un mal papel ante Europa».^[67]

Certament, l’ambient a Barcelona, i a tot el Principat, era hostil a la guerra del Marroc. Tots els testimonis de l’època ho confirmen. Francesc Cambó, pel novembre de 1909, en comentar els esdeveniments es referia a aquella explosió de pacifisme, ambient en el qual s’engendraren els fets de la Setmana Tràgica, aquell ambient que s’apoderà de tots els catalans d’horror a la guerra, de desig de pau per la pau, a qualsevol preu.^[68] I Josep Puig i Cadafalch, diputat de la Lliga per Barcelona, en unes declaracions fetes a un diari madrileny conservador, reconeixia que «el sentimiento general de Barcelona era opuesto, es cierto, a la guerra».^[69] El fet d’aquesta gairebé unanimitat en l’oposició a la guerra, i àdhuc, després, en la protesta pacífica per mitjà de la vaga general, és un fenomen que cal tenir present per a comprendre el desenvolupament posterior dels esdeveniments, i per a establir les responsabilitats derivades dels fets i de la repressió ulterior.

El dimecres dia 21, a la tarda, davant la gravetat de la situació, s’havien reunit els parlamentaris pertanyents a la Solidaritat Catalana. Hom acordà de trametre al cap del Govern un telegrama on, després d’assenyalar que la guerra del Marroc i el reclutament de reservistes havia commogut profundament el sentiment popular, era exigida la immediata reunió de les Corts.^[70] El Govern contestà no acceptant les consideracions dels parlamentaris catalans ni l’exigida reunió de les Corts.^[71]

El divendres dia 23 novament es reuniren els membres de la Solidaritat. Tenint en compte la resposta del Govern i l’agreujament de la situació, decidiren de fer pública llur opinió, i encomanaren al diputat Amadeu Hurtado la redacció d’un manifest adreçat al poble i al Govern prestant suport a la protesta popular.^[72] Hom acordà, encara, de convocar una reunió de tots els diputats i senadors del Principat, sense distinció de partits, a celebrar el dimarts següent, o sia el dia 27, a les tres de la tarda.^[73]

Mentrestant, la idea d’anar a la vaga general de protesta havia fet camí. Hem vist abans com en el II Congrés de la Federació Socialista de Catalunya, celebrat els dies 17 i 18, havia estat prevista la possibilitat d’un moviment semblant. El següent dia 20, dimarts, en un míting a Terrassa amb la participació de Fabra Ribas, pels socialistes,^[74] i Castellote, pels anarquistes, els obrers foren incitats a preparar una possible vaga general de protesta.^[75] El dijous, dia 22, «El Poble Català» també hi feia referència palesa:

Pren força el rumor de que el proletariat català i l’espanyol es preparen per començar la seva acció contra la guerra. ¿Serà una protesta de carrer, violenta i cridanera? Oh, no! La força en els obrers no resideix en el soroll agressiu, sinó en la resistència. En lloc d’aixecar a l’aire els braços, els proletaris els creuen. […] I contra això, contra aquesta actitud, ¿quin poder, quina voluntat pot triomfar? […] Nosaltres estem al costat dels obrers en tot i per tot en aquesta hora decisiva.^[76]

El mateix dijous, el periòdic socialista de Barcelona «La Internacional», dirigit per Fabra i Ribas, llançà la idea de convocar immediatament un Congrés de totes les societats obreres d’Espanya per tal de discutir si procedia declarar una vaga general com a protesta pacífica contra la guerra del Marroc.

Per la seva banda, la confederació de societats de resistència Solidaritat Obrera convocà legalment per al dia 23, al vespre, una reunió per tal de tractar del mateix tema, però no fou autoritzada pel Govern civil.^[77]

La idea d’anar a la vaga es difongué ràpidament. Alguns dirigents obrers proposaren la data del 2 d’agost per tal de preparar-ne l’organització a tot el territori espanyol. D’altres, però, més impacients i confiats en l’espontaneïtat obrera, sobretot els anarcosindicalistes, insistiren a declarar-la immediatament al Principat, on consideraven l’ambient immillorable, refiats que l’exemple català arrossegaria la resta de la Península. Aquest grup imposà el seu criteri. Així, la data de la vaga fou fixada per al 26, i fou notificada als sindicats del País Valencià, de Madrid, del País Basc, etc.

El dissabte dia 24 era ja general entre el poble la creença que el dilluns següent hom aniria a la vaga.

El diumenge dia 25 fou aprofitat per a preparar el moviment: hom trameté missatgers arreu del Principat i foren celebrades reunions amb els delegats obrers forans arribats a Barcelona a la recerca de notícies i consignes.

El dilluns dia 26 cap a la una de la matinada, es reuní per primera vegada el ple de la Comissió de vaga, formada exclusivament per representants de sindicats, del partit socialista i dels grups anarquistes. La reunió s’acabà a les tres tocades, i hom començà a trametre les ordres oportunes. Així, en clarejar el dia, els treballadors que s’encaminaven cap a les fàbriques i els tallers trobaren els delegats obrers que els comunicaven l’acord. La notícia fou rebuda amb entusiasme, i l’element femení sobresortí a manifestar-lo.^[78]

La invitació a la vaga fou fàcilment seguida, sense que es produïssin gairebé incidents. A moltes fàbriques importants el treball ni s’inicià; en d’altres fou interromput en arribar la consigna, i en algunes fou el mateix empresari qui ordenà de parar per no ésser una excepció.^[79]

A mig matí la vaga podia ésser qualificada ja de general, àdhuc en el comerç, i era ben vista per la immensa majoria dels barcelonins.

Mentrestant, als carrers i places cèntrics de la ciutat i dels suburbis s’anaven concentrant masses de vaguistes que, pacíficament, passejaven o feien grup, tot comentant animadament els esdeveniments, i donant a la ciutat aquell aire inconfusible dels dies de vaga general. Hom podia observar moltes dones que lluïen un llacet blanc al pit, com a signe de pau i de protesta contra la guerra. Tot feia preveure que la vaga transcorreria pacíficament.

L’única resistència es produí en els transports urbans. La Comissió de vaga, però, ja hi comptava,^[80] car no havia aconseguit de convèncer els obrers tramviaires, reclutats molts d’ells al districte de Múrcia, d’on era diputat cunero el director de la Companyia, Foronda. D’altra banda, la societat d’obrers tramviaires, el 1909, pràcticament no existia, víctima de repressions successives.

Aquesta resistència tingué conseqüències greus, car la continuada circulació de carruatges excità els grups de vaguistes, que fins aleshores es comportaven pacíficament. Alguns grups començaren a voler impedir la circulació: de primer, amb advertiments i amenaces als conductors; després, utilitzant tots els mitjans a llur abast, fins a arribar a la violència.

Així es produïren les primeres topades greus entre vaguistes i força pública. En alguns indrets de la ciutat —especialment al Poblenou— s’originaren tiroteigs; la vaga començà a perdre el caràcter pacífic, i s’anà desfermant la violència, que aniria progressivament creixent i envaint la ciutat.

A primera hora de la tarda, tanmateix, la circulació dels tramvies quedà suspesa, però l’excitació popular era ja molt viva.

Cap al migdia, al Govern civil s’havia reunit la Junta d’autoritats, d’acord amb les disposicions de la llei d’ordre públic i les del ministre de la Governació, Juan de la Cierva. La reunió fou molt breu: durà una mitja hora. En el debat que l’examen dels esdeveniments originà, tot seguit s’imposà el criteri del capità general, Luis de Santiago, i del president interí de l’Audiència, Elpidio Abril, contra el parer del governador civil, Ossorio y Gallardo, que pretenia de conservar el poder a l’autoritat civil i que fos aquesta qui resolgués la situació. Per majoria fou acordada la declaració immediata de l’estat de guerra. Ossorio y Gallardo, disconforme, dimití el càrrec i es retirà. Fou substituït provisionalment pel president interí de l’Audiència. Poca estona després, les tropes sortien al carrer.^[81]

La il·lusió d’aquelles autoritats, que, pel sot fet de declarar l’estat de guerra i treure l’exèrcit al carrer, creien que intimidarien els vaguistes i la situació es resoldria, desaparegué ben aviat. El ban declarant l’estat de guerra, afixat aquella tarda, fou esquinçat en molts casos. D’altra banda, els soldats eren victorejats pels vaguistes, que cridaven: «A baix la guerra!». En alguns moments estigué a punt d’establir-se, entre tropa i vaguistes, una autèntica confraternització; l’oficialitat començà a témer per la disciplina de la tropa.^[82] Tot plegat augmentava l’excitació, que s’acreixia per la manca de notícies de l’exterior i per la raó que els diaris locals no apareixien i els forans no havien arribat. Les notícies dels greus incidents ocorreguts, sobretot, al passeig de Colom, al Poblenou, al Poble-sec i al Clot, circulaven en versions més o menys desorbitades. També corregué la veu que a Melilla havien estat afusellats deu soldats del batalló de Reus que al moment d’embarcar al port de Barcelona havien cridat «A baix la guerra!».

La cosa certa, tanmateix, era que a Sabadell, Terrassa, Granollers, Mataró, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Manresa i a la major part de les localitats importants del Principat la vaga era general, i unànime la protesta contra la guerra. En algunes localitats els vaguistes s’havien apoderat pràcticament del poder.

Per a dominar el moviment l’autoritat militar comptava amb uns vuit-cents homes de tropa, uns nou-cents guàrdies de seguretat i un miler de guàrdies civils.

La jornada del dilluns s’acabava amb la gran incògnita de què s’esdevindria l’endemà.

Aquella nit la Comissió de vaga de Barcelona es trobà davant un greu problema. La vaga, organitzada com a protesta pacífica contra la guerra, havia aconseguit un èxit rotund. Però les notícies de Barcelona i de comarques revelaven que el moviment prenia un caire insurreccional no previst. Així, a les nou del vespre del mateix dilluns es presentaren a la Comissió dos delegats de Sabadell anunciant-li que els vaguistes eren amos d’aquesta ciutat, i posaven a la disposició de la Comissió central uns mil cinc-cents homes armats. D’altres localitats, com Mataró, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat, arribaven oferiments semblants. Què calia fer?

A conseqüència d’aquest tomb dels esdeveniments, els membres de la Comissió demanaren d’entrevistar-se amb personalitats dels partits republicans, per tal d’intentar de canalitzar el moviment. Proposaven de donar-li un caràcter republicà. Aquestes gestions, com veurem, no donaren cap resultat. Tots els consultats, fossin lerrouxistes o no, defugiren de prendre la direcció del moviment o de participar-hi.^[83]

El dimarts dia 27 s’inicià amb unes hores de calma, que duraren fins a les nou del matí, i que les mestresses de casa aprofitaren per a proveir-se de queviures. A la ciutat vella i a l’Eixample, particularment, foren bastants les botigues i els magatzems que obriren les portes. No se sentia gairebé cap tret. Circulava força gent pel carrer, bé que en nombre inferior al dia abans. Els barcelonins delerosos de saber notícies esperaren amb impaciència l’aparició dels diaris locals. Fou endebades: els diaris continuaren no publicant-se. La vaga general es mantenia, malgrat que hom havia rumorejat que només duraria vint-i-quatre hores.

Forces de la guàrdia civil, del cos de seguretat i de l’exèrcit ocupaven nombrosos punts de la ciutat. Per la Rambla i el Paral·lel, especialment, patrullava la cavalleria intentant de dissoldre els grups. No tardaren a reproduir-se els incidents. Hom començà a aixecar barricades per impedir el pas de la cavalleria. El capità general publicà un ban prevenint que seria fet foc, sense previ avís, contra els grups que interceptessin la via pública. Vers les nou del matí els trets es generalitzaren.

Barcelona es trobava isolada. Totes les comunicacions ferroviàries, telegràfiques i telefòniques havien estat interrompudes pels vaguistes barcelonins o de comarques. La ciutat només mantenia comunicació amb l’exterior per mitjà del cable de Mallorca utilitzat exclusivament pel Govern.

La manca de notícies —àdhuc entre uns barris de la ciutat i altres— afavoria la circulació dels rumors més inversemblants, i acreixia la tensió entre els vaguistes. Començà a córrer la veu dels gravíssims incidents ocorreguts al Poblenou durant la nit anterior i continuats durant el matí, amb l’incendi del Patronat Obrer de Sant Josep,^[84] que dirigien els germans maristes, i l’assassinat del seu director, el germà Lycarion. A conseqüència d’aquests incidents i dels tiroteigs entre els vaguistes i la Guàrdia Civil i la policia, resultaren uns catorze ferits, tres dels quals eren de la força pública. En acudir-hi forces de l’exèrcit s’apaivagà l’agitació, i la multitud rebé els soldats amb aplaudiments.

Tanmateix, la situació fins a la una de la tarda d’aquest dia no presentava, encara, el caràcter d’una revolta.

Cap a les tres de la tarda, al domicili del diputat republicà Vallès i Ribot, situat a la ronda de Sant Pere, cantonada al passeig de Gràcia, començà a celebrar-se la reunió dels diputats i senadors del Principat que la Solidaritat Catalana havia convocat, com hem dit, el divendres anterior. Les circumstàncies, però, havien canviat radicalment des del dia de la convocatòria: hom es trobava en plena vaga general.

Un assistent, Amadeu Hurtado, pertanyent al grup de l’esquerra de la Solidaritat, ha deixat escrites les seves impressions de la reunió. Llur lectura és una ajuda inapreciable per a comprendre el desenvolupament d’aquelles jornades i facilita valuosos elements per a jutjar comportaments i responsabilitats. Hurtado recorda que els més entusiasmats per l’extensió de la vaga eren precisament els diputats i senadors conservadors. Hurtado llegí el projecte de manifest que havia estat acordat que ell redactés. Mentrestant, però, es produïren els primers incendis de convents, i el temor s’emparà de molts dels reunits.^[85]

La reunió es dissolgué sense que hom prengués cap acord. Una cosa semblant s’havia esdevingut en la sessió celebrada a l’Ajuntament. Cada personalitat tornà a casa seva sense intentar res per tal de canalitzar el moviment vaguístic, al començament aplaudit per tots ells. Tampoc cap resposta concreta no fou donada als elements de la Comissió de vaga que demanaven ajut per a endegar el moviment vaguístic, que s’anava transformant en insurrecció. Certament, era difícil d’aconseguir-ho en aquella hora i en aquell ambient. Però si els dirigents polítics del país, elegits en una elecció popular, no ho intentaven, qui havia d’intentar-ho?

Els dirigents lerrouxistes, per llur banda, adoptaren una actitud semblant. Les entrevistes que els delegats de la Comissió de vaga tingueren amb ells no donaren tampoc cap resultat. Els dirigents lerrouxistes, per tal d’esquivar tota mena de compromís, s’empararen en el fet que llur cap, Alejandro Lerroux, es trobava absent d’Espanya, a l’Amèrica del Sud: els elements de base del partit republicà lerrouxista que es batien a les barricades eren abandonats per llurs dirigents, talment com s’esdevenia amb els militants de l’esquerra nacionalista.^[86]

Així, doncs, la ciutat i tot el Principat aquella tarda del dimarts restaven abandonats a l’atzar d’una insurrecció no organitzada ni prevista, i sense direcció. Joan Maragall, lúcidament, denuncià aquest abandó quan parlà de la ciutat que «nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme».^[87]

La situació des del migdia havia evolucionat ràpidament. La vaga s’anava transformant en revolta, com hem dit. A partir de les tres de la tarda s’alçaven centenars de barricades, defensades per milers d’homes, estimulats i aplaudits per una important massa popular. L’assalt a diverses armeries havia facilitat armament i municions, si no abundants, almenys suficients de moment, bé que hom no podia complaure molts dels vaguistes que en reclamaven. El nombre de ferits i de morts augmentava. La Comissió de vaga havia perdut totalment el control de la situació, i alguns dels components, perseguits per la policia, havien desaparegut. El moviment vaguístic i l’insurreccional restaven mancats de direcció i àdhuc d’objectiu concret: es transformaven en un moviment caòtic, incoherent, sense quadres ni direcció.

Fou dins aquest clima caòtic que començà l’incendi dels primers temples i convents, davant la impassibilitat de les forces de l’exèrcit.^[88] De la multitud aplegada a la ronda de Sant Antoni es destacà un petit grup que calà foc al convent de les monges jerònimes, del barri del Pedró, i un altre inicià la crema del gran col·legi i residència dels escolapis. Altres grups es dirigiren cap a la parròquia de Sant Pau del Camp i cap al Poble-sec. La notícia de la crema s’escampà ràpidament i repercutí a tots els barris de la ciutat. Sortosament, hom respectà la vida dels sacerdots i religiosos. Només al Poblenou el rector, mossèn Riu, morí asfixiat als soterranis de l’església, on s’havia refugiat. També en aquesta barriada caigué assassinat el religiós marista de qui hem fet esment abans. Una altra víctima fou el pare Ramon Maria Uson, ferit mortalment en ésser atacat i incendiat el convent dels franciscans de Sant Antoni, al Camp d’en Galvany.

A mitjanit cremaven a Barcelona una trentena d’edificis de signe religiós, mentre petits grups dispersos intentaven d’incendiar-ne d’altres. El silenci nocturn era trencat tot sovint per l’espetec d’uns trets. L’espectacle que la ciutat oferia aquella nit era, certament, tràgic.

El dimecres dia 28 fins a les nou del matí fou mantinguda pels revoltats la tàcita treva matinal, aprofitada pels barcelonins, com el dia anterior, per a adquirir queviures.

Aquell matí el capità general havia fet publicar un nou ban, on s’ordenava que es dissolguessin immediatament tots els grups i que la gent es retirés a llurs domicilis. S’hi advertia que la força pública faria foc, sense intimació, contra els qui continuessin ocupant la via pública, qualsevol que fos el crit que llancessin, àdhuc si era el de «Visca l’exèrcit!» o altres de semblants. Endemés, hom prohibia la permanència del públic als balcons i terrats, i anunciava que serien exigides responsabilitats als llogaters de les cases des d’on fos hostilitzada la força pública o fossin llançats crits de qualsevol mena.

Aquest ban no aconseguí gaire més èxit que l’anterior. Passades les nou del matí, els trets recomençaren; els carrers i places de la ciutat tornaren a quedar gairebé deserts, llevat dels indrets ocupats per la força pública o pels revoltats.

Una mica arreu se sentien les descàrregues de fusell i les escopetades, disparades des dels terrats i els balcons, des de les cantonades i les barricades. En alguns punts la lluita es feia talment aferrissada, que l’exèrcit emprà l’artilleria, com al Poblenou i al Paral·lel. També a la barriada del Clot, als voltants del mercat de Santa Caterina i al començament del carrer Major de Gràcia, hom combaté durament.

Mentrestant, i durant tot el dia, petits grups escampats per la ciutat continuaren calant foc als edificis religiosos, com el dia abans. En alguns dels cremats el dia anterior apilaren i cremaren els objectes que s’havien salvat de l’incendi: era sacrificat al foc tot allò que trobaven, tingués o no significat religiós, àdhuc valors i diners. El propòsit dels revoltats era palesament de destruir-ho tot, de no apoderar-se ni aprofitar-se de res, bé que en alguns casos no pogueren evitar que elements de malviure s’apoderessin d’objectes diversos. A més, els incendiaris tornaren a calar foc en alguns dels edificis cremats el dia anterior i que no havien quedat destruïts del tot. Tanmateix, durant aquest dia la força pública començà a intervenir amb més d’energia per evitar els incendis.

Alguns grups aprofitaren aquells moments per a introduir-se al cementiri d’alguns convents de monges de clausura incendiats, i desenterrar-ne els cadàvers de les religioses. Així s’esdevingué particularment al convent de les jerònimes, un dels més antics de Barcelona.

Entre el baix poble s’havia difós la llegenda que als esmentats convents era aplicada la tortura a les religioses, i que àdhuc hom arribava a enterrar en vida les monges rebels. Determinada premsa anticlerical atiava malèvolament aquesta llegenda,^[89] que fins arribà a ésser explotada teatralment.^[90]

No és estrany, doncs, que alguns grups, en trobar via oberta davant els convents i els cementiris, dels quals tants de misteris es contaven, es llancessin impulsivament a descobrir-los. Presos de la ignorància i, a més, de l’exaltació del moment, els grups atribuïen a qualsevol objecte poc conegut una missió de tortura. Impacients, es dirigiren a desenterrar els cadàvers de les monges per tal de comprovar les causes de llur mort. La fantasia d’aquella massa ignorant quedà complaguda en observar que els cadàvers tenien els peus i les mans lligats: ignoraven l’antic costum d’enterrar així els morts.

Per tal que tothom conegués allò que ells creien ésser un descobriment extraordinari, els profanadors decidiren de passejar i exhibir per la ciutat els catorze cadàvers desenterrats; i així es desenvolupà aquest espectacle macabre que fou tan comentat. El grup inicial arribà a engrossir-se d’alguns milers de persones seguint els portadors dels cadàvers; aquests, però, anaven quedant abandonats a diferents indrets de la ciutat a mesura que els profanadors topaven amb la força pública.

El dimecres fou el dia que es combaté amb major intensitat. En acabar la jornada, però, un observador atent s’hauria adonat que la revolta no tenia sortida. Encara alguns elements promotors de la vaga cercaven la persona o l’organització que volgués endegar el moviment cap a un objectiu concret. Però les noves gestions també resultaren endebades: ningú no volia acceptar aquesta responsabilitat.^[91]

Altrament, durant tot el dimecres havien anat arribant reforços a l’autoritat militar, i l’acció contra els insurgents es feia cada vegada més dura a mesura que avançava la jornada. El nombre de morts i ferits era ja crescut. Tot sovint pels carrers deserts hom veia passar els portalliteres de la Creu Roja. Les detencions i els escorcolls sovintejaven.

Gaziel, en recordar aquelles jornades, que visqué des d’un barri benestant, escriu:

La ciutat era com morta. Només ressonaven sovint, pels terrats propers i per les cantonades, […] descàrregues de fusell i escopetades diverses; i de tant en tant, al lluny, fosques canonades […]. — La burgesia barcelonina, tancada a casa sense saber per què ni de quina manera, anava escoltant els trons amb una certa sorpresa, però no gaire inquietud. «Què fan les autoritats?», «Per què no surten les tropes?», es demanaven els fabricants desenfeinats, corrent per casa en pijama o batí de fil, i les seves senyores, tot inspeccionant el que la cuinera, malgrat una «revolució» tan esgarrifosa, havia portat del mercat. I quan retrunyien les canonades es deien els uns als altres: «Ara anem bé!».^[92]

El dijous, dia 29, després de la tàcita treva matinal, novament es generalitzà el tiroteig pels carrers de Sant Pau i els voltants, el Paral·lel i les Rondes. Cap al migdia l’artilleria disparà de nou contra els revoltats del Clot i en altres indrets de la ciutat.

Els insurgents aconseguiren d’apoderar-se, sense dificultats, d’uns dos-cents fusells i d’un petit dipòsit de municions que es trobava a la caserna dels anomenats «Veterans de la Llibertat», al carrer d’en Sadurní, suplint així, en part, l’armament i les municions, que començaven d’escassejar.

Tanmateix, malgrat els combats, es palpava que el moviment començava a declinar. Continuava arribant nombrosa tropa, a més de reforços de Guàrdia Civil. Els soldats forans tenien un estat d’esperit molt distint dels de Barcelona, que havien estat victorejats pels vaguistes i que àdhuc en alguns casos havien gairebé fraternitzat amb ells. L’oficialitat ja no temia per la disciplina de la tropa, i per això s’atrevia a lluitar amb més duresa contra els insurgents.

Durant tota la jornada del dijous els revoltats es mantingueren amb l’esperança que el moviment es generalitzaria fora del Principat. Els rumors que circulaven ho feien suposar així: hom parlava que a la ciutat de València havia estat proclamada la República i que a Madrid la situació era gravíssima… Allò, però, que era cert —i que els insurgents ignoraven— era que La Cierva, per evitar que el moviment s’estengués a la resta de la Península, havia utilitzat l’estratagema d’acusar-lo davant l’opinió espanyola d’ésser separatista.^[93] L’estratagema aconseguí —una vegada més en la història espanyola— el seu objectiu.^[94]

El dijous a la nit desapareixia tota esperança de triomf per als revoltats. El moviment no era seguit enlloc d’Espanya; cap personalitat republicana no havia acceptat d’intervenir decididament en la direcció de la revolta donant-li caràcter republicà. La tropa arribada durant el dia ocupava la Rambla, les Rondes, les places i els carrers més importants, i els punts més estratègics de la ciutat.

El divendres dia 30 es confirmà la impressió del dia anterior: el moviment era vençut. Encara lluitaven en algunes barricades, però la tropa continuava ocupant la ciutat i els suburbis. Els trets provinents de balcons i terrats, d’elements no identificats, augmentaren. Alguns petits grups encara intentaren de calar foc en alguns edificis religiosos, però toparen amb l’acció enèrgica de la força pública.

A la tarda el moviment es podia donar per acabat. La gent sortia pels carrers en cerca de notícies i d’alguns periòdics forans que havien arribat.

Els carrers continuaven a les fosques per falta de gas des de feia dos dies: únicament l’enllumenat elèctric n’il·luminava alguns.

De nits, Barcelona feia basarda, amb els carrers deserts, bruts i foscos com gola de llop.^[95]

La premsa barcelonina continuava no publicant-se.

El dissabte dia 31 després d’una nit gairebé tranquil·la, la jornada es presentà sota l’aspecte de retorn a la normalitat. Això no obstant, vers les onze del matí, la guàrdia civil disparà sobre un nombrós grup de persones que es trobaven davant un convent incendiat del carrer de Roger de Flor, creient que volien assaltar-lo novament. La nota oficial facilitada donava compte que hi havia hagut sis morts i un bon nombre de ferits, sense que hom concretés aquest nombre, i, a més, que havien estat detingudes setze persones.

Bé que en alguns indrets encara persistien els trets com els dies anteriors, tanmateix anaven disminuint.

Els fabricants, d’acord amb les autoritats, comunicaren que seria pagada la setmanada que vencia aquell dissabte als treballadors que el dilluns següent es presentarien al treball. La notícia facilità l’acabament de la vaga.

Començaven a circular el tren de Sarrià i molts carruatges particulars. Els establiments públics obrien llurs portes.

La nit passà en calma. La premsa local, però, encara no aparegué.

El diumenge dia primer d’agost la gent, endiumenjada, envaí la via pública i recorria les places i els carrers per veure les destrosses de la revolució. La normalitat semblava recobrada.

La circulació de tramvies fou restablerta a totes les línies que no havien estat afectades per les destrosses d’aquells dies.

Arreu del Principat el moviment havia pràcticament acabat.

Les detencions i els escorcolls continuaven essent nombrosos.

El dilluns dia 2 d’agost el treball fou reprès arreu; la ciutat recobrava el seu ritme.

Els diaris barcelonins reaparegueren i publicaren una versió oficial dels esdeveniments de la setmana. Segons aquesta versió, el nombre de les víctimes havia estat: exèrcit i força pública, tres morts i vint-i-set ferits; fins al dia 30 havien estat enterrats setanta-cinc cadàvers de paisans, i el nombre de ferits ingressats als hospitals era de cent vint-i-sis, bé que la nota oficial reconeixia que era molt major, car nombrosos ferits estaven amagats en cases particulars.^[96]

L’ordre establert era garantit per la nombrosa força pública arribada que ocupava Barcelona i les principals localitats del Principat. La pau dels esperits, però, era lluny encara de restablir-se. Començava una nova etapa: la recerca de les responsabilitats dels fets passats i la repressió. Les presons de Barcelona i del Principat eren plenes. Les detencions i els escorcolls continuaven. El mateix dilluns un consell de guerra sumaríssim dictava la primera sentència de cadena perpètua.