VI
EL COMBAT PER L’ESPERANÇA

La Setmana Tràgica amb la seva repressió, la negativa de publicar La Ciutat del Perdó, la censura i la demora a publicar L’església cremada, la ruptura de la Solidaritat Catalana i, finalment, el comportament general de la gent durant aquella crisi i després, són esdeveniments que anaren embolcallant l’esperit de Maragall en una boirina de pessimisme a la darreria del 1909.^[401] Més endavant, pel febrer de 1910, la mort del seu amic predilecte, Antoni Roura, accentuà encara més aquell estat d’esperit. «Això està perdut», conta Ribera i Rovira que Maragall deia, un dia, per aquell temps.^[402] I Pere Coromines ha remarcat que la Setmana Tràgica creà en l’espera del poeta un estat que el feia propens a la irritació.^[403] D’altra banda, Maragall, en aquells dos darrers anys de la seva vida —morí, recordem-ho, el 20 de desembre de 1911—, entrà en una etapa d’intensa vida interior, en lenta però constant ascensió espiritual. Etapa plena d’aparents contradiccions i de neguiteig, de moments d’entusiasme i altres de descoratjament, de recerca febrosa de la veritat, de combat per l’esperança. Aquesta època de la seva vida coincidí amb uns anys de depressió del moviment polític catalanista, depressió que, certament, influí en el seu esperit, tan sensible a les coses de la vida del seu poble.

En acabar aquell any 1909 Joan Maragall se sentia isolat. S’adonava que la seva veu ressonava endebades, a vegades en el buit; d’altres, ofegada per la cridòria partidista, car amb la dissolució de la Solidaritat Catalana el sectarisme i la radicalització verbal havien tornat a predominar en la vida política del Principat. I, tanmateix, Maragall hauria volgut que la seva veu s’alcés i fos escoltada per damunt dels partits, de les classes socials i de les amistats. Però això, en aquelles circumstàncies, només ho aconseguia en el terreny privat de la conversa i de la correspondència. En el camp públic, Maragall no sabia com fer-se escoltar. En els capítols precedents hem vist com li havia estat de dificultós d’arribar a publicar L’església cremada, i impossible, La Ciutat del Perdó.

La posició presa per Maragall davant la Setmana Tràgica i la seva repressió no havia encaixat bé en l’ambient maniqueista que infestava el país. Maragall resultava ésser un home inclassificable en cap dels grups i tendències d’aquella hora, i això molestava —i encara molesta— molta gent. Aquesta situació d’home inclassificable s’aniria accentuant amb el temps. Així, per l’abril de 1911, en comentar el poeta les reaccions originades per la publicació del Cant espiritual, confessava a Pijoan: «Jo crec que els blancs em tenen per negre, i els negres… potser també per negre. Déu meu, i pensar que tot és de color de carn!».^[404]

Existeix un text maragallià, escrit els darrers dies de 1909, on es manifesta palesament el seu estat d’esperit després de la Setmana Tràgica i de les reaccions provocades per La Ciutat del Perdó i L’església cremada: és la carta adreçada al canonge de Vic doctor Josep Dachs, secretari del bisbe Torras i Bages, en resposta a la seva felicitació nadalenca. L’hem transcrita íntegra en el capítol anterior; rellegim-ne, però, el fragment següent:

Haurà perdut la gent el principal sentit? Això arriba a obsessionar-me, i aquesta obsessió em domina en lo poc que escric per al públic, i com tinc tan poc coneixement com molta passió d’aquestes coses, els meus escrits potser resulten irreverents; però és que em fa l’efecte com si parlés amb sords, i instintivament crido, encara que comprenc que resulti de mala educació pels que hi senten. Però aquests em semblen tan pocs! Si en la família que hi hagi un sord només, ja tothom s’acostuma a parlar a crits a tothom, ¿què farem en això que sembla que tot el món s’hagi tornat sord? En aquests dies fins em venien ganes de posar-me a escriure en «El Progreso», perquè em sembla que en el baix poble hi ha, almenys, més vivor que en altres esferes. Solament que comprenc que em manca molta llum i tinc por d’esgarriar-me: això em deté; i no sols la por d’esgarriar-me, sinó d’esgarriar… En fi, Déu m’il·lumini per parlar o callar.^[405]

Heus aquí una reacció de Maragall de la qual poc o no gens s’ha parlat. Un Joan Maragall que confessa al secretari del bisbe Torras que li «venien ganes» de posar-se a escriure en «El Progreso», el diari de Barcelona que era el més llegit, en aquell temps, per les masses populars. I això, per què? «Perquè em sembla», diu, «que en el baix poble hi ha, almenys més vivor que en altres esferes». Paraules que recorden les escrites en L’església cremada i La Ciutat del Perdó, on comparava la fe viva del poble, dels revolucionaris, amb la fe morta de les classes adinerades i benpensants, egoistes i sense voluntat per al menor sacrifici. Paraules lògiques, tanmateix, en boca de Maragall, que, un dia, havia dit: «Admiro l’home de fe, místic o revolucionari, què hi fa?».^[406]

Si ens fixem en la data d’aquesta carta al doctor Dachs, és fàcil d’adonar-nos de les causes immediates que l’originaren. És datada el 26 de desembre: uns quants dies abans, el 18, Maragall havia aconseguit, finalment, la publicació de L’església cremada, després d’un mes de discussions i de negociacions. Aquest article, com hem vist al capítol anterior, no havia provocat de la banda dels benpensants altra cosa que un silenci escandalitzat i una crítica sorda. Maragall tenia la sensació que s’havia adreçat a sords o, almenys, a persones que feien el sord. De l’altra banda, les reaccions havien estat immediates, i manifestades públicament des de les pàgines del «Progreso», amb els articles transcrits en el capítol anterior, que contenien comentaris tendenciosos, certament, però emesos amb vivesa i passió. Entre el silenci i l’oposició sorda dels uns i l’apassionament dels altres, Maragall es decantava cap als darrers. En aquestes circumstàncies la frase esmentada fa un moment —«Això està perdut»— podia ésser completada per aquella altra: «No queda més remei que anar-se’n a l’anarquista per aristocràcia».^[407]

Què deturà Maragall d’emprendre el camí que menava a escriure al «Progreso», el diari més llegit per la massa popular, però, tanmateix, republicà radical i anticlerical? Ell mateix ho confessà: «Comprenc que em manca molta llum i tinc por d’esgarriar-me; això em deté; i no sols d’esgarriar-me, sinó d’esgarriar…».^[408]

És fàcil de comprendre aquesta confessió de Maragall, si ens imaginem l’escàndol que hauria representat, per a una bona part d’aquella Barcelona del 1909, veure l’antic col·laborador del conservador «Brusi», el Maragall «bon noi de Sant Gervasi»,^[409] publicant els seus articles en aquell diari lerrouxista. Certament, tenia raó de sentir temença d’esgarriar-se i, més encara, d’escandalitzar i d’esgarriar els altres. Però la seva afirmació era feta, i és tremendament reveladora.

Hem remarcat en els capítols anteriors com Maragall, davant els fets de la Setmana Tràgica, havia dubtat entre parlar o callar públicament, i només l’encoratjament del bisbe Torras l’havia fet decidir. Aquest dubte, aquesta inseguretat, es manifestava una vegada més en l’esmentada carta al doctor Dachs: «Déu m’il·lumini per parlar o callar», i l’acompanyà fins al final de la seva vida. Per això sentia gran reconfort quan els seus escrits rebien l’aprovació —per més lleu que fos— d’una personalitat com el bisbe Torras, el qual, tanmateix —com hem dit—, havia silenciat l’aparició de L’església cremada. Gairebé dos anys després de la publicació d’aquest article —el 8 de setembre de 1911—, el bisbe de Vic li escrivia, prenent peu de la publicació de l’article titulat Campanas,^[410] una carta on li deia:

Fa bé de despertar a tantes ànimes adormides, a tantes ànimes ensopides, que no pensen en l’eternitat dels destins humans.^[411]

Maragall, reconfortat per aquests mots, expressava la seva joia per la «suau aprovació envers quelcom de lo que dic públicament».^[412] I tot seguit confessava al doctor Torras el seu estat d’esperit:

Aquest punt d’incertesa, de dubte, que hom pot retreure a Maragall, és natural de trobar-lo en un home que, sincerament, cercava la veritat, ha escrit Maurici Serrahima.^[414] L’home que cerca la veritat no se sent mai segur d’ell mateix. En ell hi ha sempre latent el dubte de saber si allò que ell considera la veritat ho és de debò, i del tot; i, en cas de manifestar-la als altres, si sap expressar-la perfectament. I el dubte s’acreix quan allò que ell creu ésser la veritat resulta que és molt distint d’allò que la gran majoria diu. Aquest fenomen, en aquells darrers dos anys de la seva vida, contribuïa al seu isolament.

I bé: si el poeta s’havia expressat al doctor Dachs en aquell to que algú podria qualificar de desesperança —per bé que conservava l’esperança en el baix poble—, hom no pot considerar-lo com un home desesperançat. Així, el mateix dia 26 de desembre de 1909, data de la transcrita carta al doctor Dachs, Maragall en responia una altra de rebuda del seu amic Freixas. Aquest, en el seu escrit, comentava amb pessimisme els esdeveniments de la vida pública catalana després de la Setmana Tràgica i, sobretot, la ruptura de la Solidaritat Catalana. Maragall li feia de resposta:

No cal deixar-se impressionar massa pels alts i baixos de la política catalana: nosaltres l’hem de fer an ella; no ella a nosaltres.

I després d’exposar-li la missió que ell creu que la gent de comarques ha de complir sobre Barcelona, comentava l’alegria d’aquells qui aleshores es reien de la desfeta de la Solidaritat, amb aquests mots esperançats:

Rieu’s-en dels que ara se’n riuen. Vosaltres teniu una ànima dintre que és Catalunya. Ells són buits: que riguen; obrint la boca per riure no fan sinó ensenyar la seva buidor. Mes vosaltres serreu les dents perquè no vos escapi ni un alè en va de l’amor poderós que dueu a dintre; i si amb ell doneu l’empenta, els altres s’esvairan davant vostre com purs fantasmes que són.

I Maragall, aquell home que semblava desesperançat en escriure al doctor Dachs, el mateix dia feia a Freixas aquest advertiment:

No t’espantis, que, si volem, no podem perdre; i quan sia hora ja em sentiràs.^[415]

«Quan sia hora ja em sentiràs». Maragall, amb aquesta frase, manifestava palesament que continuava al servei del país. A despit de tot el que s’esdevenia al seu voltant, i de la tristesa que li causava, la seva voluntat es mantenia ferma i disposada a actuar.

Un mes abans d’escriure l’esmentada carta, Maragall n’havia contestada una altra del mateix Freixas, en la qual aquest comentava l’article A en Cambó… i als altres. Maragall li deia:

Jo, com veus, faig lo que puc, encara que el resultat sia sempre desproporcionat al propòsit. Si en compte de cent se’n guanya u, ja es guanya quelcom.

I, referint-se concretament als esdeveniments polítics del país, observava:

En política, les circumstàncies ho fan, no diré tot, però moltíssim, almenys en quant a avançar o retardar les coses. La qüestió és estar sempre disposat a aprofitar-se’n.

I com a postdata, escrivia:

Veus? avui fa quatre anys que les circumstàncies ens dugueren la Solidaritat.^[416]

La Solidaritat Catalana: heus aquí un fet que Maragall no oblidava. La Solidaritat li havia fet viure unes de les millors hores de la seva vida. Ell volia veure el poble sempre així, compacte i en marxa cap a un ideal. La seva dissolució l’havia entristit i l’havia embolcallat en el pessimisme. Però, malgrat això, no era un pessimisme infecund, desesperançat, car esperava que un dia la Solidaritat es refaria; creia que la Solidaritat Catalana havia estat un gran pas endavant, i que les seves conquestes no es podien perdre. Aquesta esperança li feia dir a Miguel de Unamuno, el 31 de desembre de 1909:

Sí, vuelva V. a Barcelona calladamente, se lo suplico: verá como aquí vamos viviendo por la fuerza del vivir: la semana de julio podría ser aquí cada semana, y, sin embargo, no es.

Però tot seguit afirmava:

La Solidaridad ya no es, pero también está en potencia siempre, y será cuando convenga.^[417]

Aquesta esperança en el retorn d’un moviment solidari ha estat recordada per Pere Coromines, que en aquells anys tractà sovint Maragall:

L’esforç de Maragall era per sostenir la Solidaritat. Ell era el poeta de Catalunya, i les nostres divisions, per necessàries i fatals que fossin, li partien el cor. Encara en els moments d’escriure aquesta carta [la carta és del 8 de març de 1910] no perdia les esperances. Després, quan va haver-se de donar, això fou la seva tragèdia, i jo diria que la seva mort.^[418]

Pel mes de novembre de 1909 Maragall havia publicat la crida —més que no pas article—, titulada A en Cambó… i als altres, a les planes de «La Veu de Catalunya». Aquesta crida, plena de bona fe i de fervor patriòtic, era conseqüència de les dues conferències que Francesc Cambó havia donat a la Lliga Regionalista els dies 4 i 8 de novembre de 1909. Cambó, després d’analitzar la situació política d’aquell moment, havia ratificat una vegada més la política que ell preconitzava d’intervenció en els problemes generals de l’Estat espanyol, i declarava que, davant la crisi del catalanisme, era cosa urgent d’anar a la reconstitució de la Solidaritat Catalana.

Joan Maragall recollí entusiasmat d’aquelles conferències la idea de la reconstitució del moviment solidari, acceptant per endavant el cabdillatge de Cambó i reclamant la unió de tots els catalans entorn de la bandera que alçava el líder de la Lliga. Maragall, però, en proposar això oblidava que la Setmana Tràgica i la seva repressió havien enfondit massa la divisió entre catalans perquè la seva crida trobés ressò. La unió que Maragall predicava només hauria estat possible si la seva crida anterior, La Ciutat del Perdó, hagués estat compresa i escoltada. En el perdó proposat per Maragall, en la seva invitació a una política fonamentada en l’amor es trobava precisament el germen de la reconstitució de la Solidaritat. Per això hem remarcat, en un capítol anterior, la transcendència que tingué el refús de publicar aquell article.

L’article de Maragall adreçat a Cambó i als altres té, tanmateix, un valor inapreciable per a ajudar-nos a comprendre el seu amor apassionat per Catalunya i per a analitzar algunes de les tares que el poeta atribuïa a la gent catalana. Val la pena de reproduir-lo íntegrament ací:

Aquest fou el darrer article concretament polític que publicà Maragall, car els altres apareguts al «Diario de Barcelona», a partir del mes de juliol de 1911, tenen un valor distint. Aquest silenci públic, tanmateix, no vol dir pas que es desentengués dels problemes polítics del país i de la marxa del catalanisme. Maragall continuà preocupat per la cosa pública catalana i seguí donant el seu parer i aconsellant. És conegut el fet que ell tenia la porta de casa seva oberta de bat a bat per a tothom, independentment de tendències i de grups. Malauradament, d’aquelles converses i confidències, que tant d’interès tindrien avui per a nosaltres, poques han arribat al nostre coneixement ara per ara.

Precisament perquè Maragall s’havia proposat, en aquells moments, de no alçar la veu perquè temia d’irritar més la passió dels qui lluitaven, com confessà a Josep Rogent en la carta que transcriurem més endavant, resulta que tenen major importància les cartes que va adreçar aquells dies a Pere Coromines. Aquestes cartes s’han de considerar com un complement de l’article A en Cambó… i als altres. Àdhuc gosaríem dir que amb aquest article formen una mena de testament polític. Per això creiem convenient de transcriure-les ací, tot explicant-ne l’origen.

Pere Coromines, que després de la Setmana Tràgica era considerat el líder de l’esquerra nacionalista, pronuncià un discurs al Teatre Novetats de Barcelona, el diumenge 6 de març de 1910, en el qual predicà una política catalana distinta de la preconitzada per Cambó en les esmentades conferències del mes de novembre, que havien provocat l’article de Maragall A en Cambó… i als altres. El diari de l’esquerra nacionalista, «El Poble Català», el dimarts, dia 8, publicà íntegrament el discurs de Coromines. El mateix dia Joan Maragall li escrivia una carta, confirmant així que era sincer quan havia escrit:

I compteu que, lo que ara us dic per ell [Cambó], ho diria per qualsevol de vosaltres que veiés alçar-se amb semblant empenta.

La carta de Maragall deia així:

Un mes i mig després d’escrita aquesta carta, Maragall s’adreçà novament a Pere Coromines. Aquest, el diumenge, 17 d’abril, havia participat en un gran míting en pro de l’amnistia dels empresonats pels fets de juliol, celebrat a la plaça d’Armes del Parc de la Ciutadella. L’acte fou presidit per Pablo Iglesias, Bueso, Lerroux i Coromines. Aquest, en el seu discurs, criticà el fet que el Govern liberal només hagués concedit un limitat indult, i exigí que fos decretada una amnistia general.

«La Veu de Catalunya», que era contrària a la concessió de l’amnistia, com abans ho havia estat a la de l’indult, publicà una nota titulada L’amenaça, on interpretava les paraules de Coromines. L’endemà «El Poble Català», a primera pàgina i amb lletra destacada, deia:

La polèmica periodística s’encengué. El mateix dia, «La Veu de Catalunya» publicava un article, sense signar, en lloc destacat, sota el títol Una estranya posa. Deia així:

Pere Coromines es queixà a Maragall.^[425] El poeta li contestà amb una carta on deplorava l’atac de «La Veu». Però, a més, Maragall aprofità l’avinentesa per a reclamar una vegada més l’acabament de les lluites aferrissades entre els partits catalanistes. Poques vegades la paraula de Joan Maragall aconseguí l’accent enèrgic d’aquesta carta:

Pere Coromines, aprofitant l’autorització de Maragall, publicà aquesta carta en lloc preferent en «El Poble Català», tres dies després, en plena campanya electoral, i sota el títol Una carta d’En Maragall. Pere Coromines la presentava amb aquests mots:

No puc quedar-me per a mi tot sol aquesta carta. Sempre tindria un remordiment d’haver privat el poble de la paraula d’en Maragall. Jo no estic en que se li hagi de parlar revolucionàriament a la multitud per atreure-la a la causa de la Catalunya liberal. Jo no puc acceptar algunes de les acusacions que dirigeix als nacionalistes. I no obstant, fins quan ens condemna trobo en els seus judicis una raó tan fonda com inexplicable. —P. C.^[427]

El mateix dia, a l’edició del vespre de «La Veu de Catalunya» era transcrita la carta de Maragall, sense cap comentari, a la secció «Per Catalunya: Batecs solidaris», on durant la campanya electoral el diari aplegava i publicava les lletres i els escrits favorables a la continuació de la Solidaritat Catalana.

Tanmateix, en un altre indret de «La Veu» del mateix dia, sota el titular «La campanya electoral», hom comentava la carta. Després de glossar el document electoral que havia publicat la Lliga Regionalista, deia així:

La campanya electoral per a diputats a les Corts espanyoles es feia cada dia més aferrissada. Presentaven candidatures distintes la Lliga Regionalista i l’esquerra nacionalista, aquesta integrada en la Unió Federal Nacionalista Republicana, conglomerat dels grups d’esquerra que havien participat en la Solidaritat. A més, es presentava la candidatura lerrouxista i una quarta candidatura, titulada conservadora, formada per elements monàrquics i la gent afecta al Comité de Defensa Social, d’ultradreta.

El primer de maig, a la primera pàgina de «La Veu», sota la rúbrica «Campanya electoral», es publicava un article de Josep Rogent i Pedrosa, titulat A En Maragall. L’autor hi comentava la lluita electoral i reclamava que Maragall tornés a parlar públicament:

Aquesta interpel·lació pública gairebé obligava Maragall a donar una resposta també pública. El poeta, però, se n’abstingué. Contestà a Rogent en una carta particular, on es manifestà palesament el seu pensament, i la raó per què no contestava amb un escrit públic. L’espectacle d’aquella lluita electoral entre els dos partits catalanistes l’entristia, i ell no volia contribuir, amb la seva paraula, a «irritar» més la passió dels qui lluitaven.

Les eleccions tingueren lloc uns quants dies després, el 8 de maig de 1910. A Barcelona ciutat els lerrouxistes aconseguiren les majories; l’esquerra catalanista, les minories. Francesc Cambó, que perdé l’elecció ensems a Barcelona i a la Bisbal, es quedà sense acta. A comarques, diversos representants dels partits centralistes de torn (dotze liberals i quatre conservadors) —que semblava que el moviment solidari havia esbandit per sempre del Principat— aconseguiren novament actes aprofitant-se de la divisió dels catalanistes.

Rovira i Virgili, en escriure la història d’aquell temps, remarcà que

la ruptura de la Solidaritat i la Setmana Tràgica, amb la repressió que la seguí, produïren al Principat un període de decaïment polític. Una bona part de la massa catalanista havia caigut en el descoratjament. Però l’ideal català era ben viu, i es manifestà altra vegada amb ocasió de la campanya de la Mancomunitat de Catalunya.^[431]

No és estrany, doncs, que Maragall participés també d’aquest descoratjament col·lectiu passatger. La duresa de la campanya electoral passada i el resultat de les eleccions —probablement el mateix fracàs de Cambó i la seva retirada de la vida política— havien d’afectar-lo profundament. En aquell clima, que correspon al període comprès entre el mes de maig de 1910 i els primers mesos de 1911, Maragall no podia trobar-s’hi bé, difícilment podia trobar-hi el seu lloc. Altrament, poca cosa podia dir, car ell no era home per a interessar-se —com hem vist— en les picabaralles polítiques. Només els grans moviments patriòtics i socials li interessaven i l’apassionaven. Així, a partir del mes de març de 1911 sembla que Maragall torna a començar d’interessar-se per la cosa pública, coincidint amb l’aprovació, per la Diputació Provincial de Barcelona, de la proposta que fou la base del moviment per la Mancomunitat. Una nova campanya i una nova etapa de la vida catalana s’anava a viure. Malauradament, quan, el 8 de desembre del mateix any, una Comissió composta per membres de les quatre Diputacions del Principat i de nombrosos parlamentaris catalans visità Canalejas, president del Govern, per tal de lliurar-li les bases de la projectada Mancomunitat Catalana, Maragall, malalt, es trobava a les portes de la mort: dotze dies després moria. Maragall, doncs, no pogué viure ja aquella gran campanya popular pro Mancomunitat, a la qual participaren ciutadans de tots els estaments i de tots els partits, àdhuc del radical, que aquesta vegada havia acabat sumant-se al moviment —aquest partit que Maragall desitjava tant que també es catalanitzés—. ¿Què no hauria dit Maragall durant aquella nova campanya —aquell nou «Alçament»—, aquesta vegada encara de més àmplia base popular que no pas la mateixa Solidaritat? ¡Com no hauria exultat en esguardar com els catalans del Principat sabien organitzar i treure el màxim de profit —sota la presidència de Prat de la Riba— d’aquell petit instrument administratiu que fou la Mancomunitat de les quatre Diputacions provincials!

No li fou donat al poeta de viure aquella etapa gloriosa en la vida del seu poble renaixent. En canvi visqué, com hem dit, la trista etapa del 1910, que tant el descoratjà. Durant aquesta etapa poca cosa va dir públicament, car, com hem remarcat abans, poca cosa podia dir, i, a més, resultava que les seves paraules, en lloc de contribuir a apaivagar les passions, eren utilitzades per uns i altres per a combatre’s mútuament. «Hi ha temps de callar i temps de parlar», havia dit Maragall a Rogent.^[432] Ara, Maragall entenia que era temps de silenci. Per això observem que durant tot l’any 1910 i fins al mes de juliol de 1911, que reprèn la seva col·laboració al «Diario de Barcelona», no publicà ni un sol article a la premsa. El darrer havia estat —recordem-ho— L’església cremada, aparegut després de l’article A en Cambó… i als altres.

Millor dit, un article intentà de publicar Maragall pel juny de 1910. José Ortega y Gasset, que aleshores tenia 27 anys, publicà a l’«Imparcial», de Madrid, un article titulat Diputado por la cultura, sobre la qüestió catalana, que la revista setmanal barcelonina «La Cataluña» va reproduir.^[433] Maragall va creure’s obligat, segons que confessa, a escriure un article insistint sobre allò que ell creia que era el fons de la qüestió «que yo creo ver tan claro —diu—, que me admiro cómo se desentienden de él tantos como lo tratan».

A la carta que escrivia a Ortega, el 29 de juny, deia que havia redactat aquell article per

precisar otra vez por escrito lo que yo siento sobre la cuestión catalana. —I continuava—: Empecé con intención de artículo, pero luego me tomó un tono lírico y finalmente vi que no había hecho cosa de provecho para el público. Pero […] no resignándome por otra parte a romper las cuartillas, pues de un modo u otro puse en ellas algo de mi alma, he sentido un gran deseo de mandárselas con la esperanza de que, ya que no el público, usted tal vez, en la serenidad de su noble espíritu, que no me es desconocido, sabría sacar alguna utilidad de su lectura […].^[434]

En aquest article Maragall confirmava la seva concepció peninsular i, respecte al catalanisme, al problema de la llengua catalana i al bilingüisme, afirmava rotundament:

El catalanismo no puede desaparecer, no os hagáis ilusiones: tendrá como ha tenido, sus altos y bajos (tuvo un bajo de siglos y veis como volvió a levantarse), mandará o no mandará diputados a Cortes, hará la Solidaridad siempre que se dé causa para ello, y la deshará cuando cese la causa y volverá a hacerla y a deshacerla cien veces, y cien veces cantaréis victoria contra ella, y otras cien veces tocaréis a rebato contra ella; todo parecerá que ha concluido y todo volverá a empezar; nos esforzaremos unos y otros, todos, en borrar toda diferencia, en olvidar todo agravio, en buscar un ideal común, un ideal supremo —diremos— que nos una, que nos funda, que nos haga una sola cosa…, pero siempre, siempre, siempre, os lo juro, volverá a levantarse este impulso, esta fuerza, esta cosa viva, aguda, inmortal, que es el espíritu celtíbero, que es el genio particular, que es la lengua, que es el Mediterráneo o el Pirineo, o la raya del Ebro… o la raya de Dios; la borraréis y volverá a salir, la apagaréis y volverá a respirar, la mudaréis y volverá a ser ella misma, nunca, nunca, nunca morirá: es la raya de Dios, es el genio particular, es el espíritu, es la lengua, ¿la entendéis bien? os lo digo en la vuestra, pero ¡ay! no os hagáis ilusiones, lo pienso en la mía, no hago más que traducir. Siglos y siglos os hemos hablado así traduciendo, y la lengua no ha muerto; aquí está; tan viva como la portuguesa, que allí está; tan viva como la castellana, que ahí está, en vuestros labios; no en los míos, sino sólo en mi pluma…, ahora.^[435]

Uns quants dies després, el 20 de juliol, Ortega cursava rebut de la carta i del text de Maragall, li lloava la seva poesia, anunciava que guardava les quartilles —com certament va fer— i es felicitava de l’intercanvi espiritual de dues ànimes que «nos preocupamos dolida y ardientemente del confuso porvenir étnico». I, continuava:

Aquest silenci públic anava acompanyat de manifestacions fetes privadament als seus amics i corresponsals expressant el seu desinterès per la cosa pública i una desconfiança en les solucions polítiques i socials col·lectives: semblava rebrotar en el seu esperit aquell anarquisme individualista a què tan propens era. Així, pel juliol de 1910 escrivia al seu amic Lluís Lluís:

Por lo demás, cada día siento menos gusto por lo que más estrictamente se llama política, porque mi aspiración a un estado espiritual de libertad y pureza me ahuyenta de las pasiones personales y de las cábalas a que la política está siempre sujeta. Cada día estoy más convencido de que los que se llaman problemas sociales son sencillos problemas individuales que cada cual ha de resolver por sí en su pequeño círculo particular; y que si cada uno hiciera, dentro de él, todo su deber y resolviera su caso concreto, lo que se llama problema general y que no es más que una abstracción perniciosa enturbiadora del sentido, quedaría también resuelto. El que se lanza a la vida pública para resolver las «grandes cuestiones», por fuerte y bueno que sea, se convierte insensiblemente, involuntariamente, en un histrión, y en vez de trabajar por la «idea» trabaja «pour la galerie». Tal vez se diga que esto es inevitable y que además es necesario. No lo sé: lo único que sé es que cada vez me disgusta más esta posición en los demás y en mí mismo.^[437]

En termes semblants escrivia, durant aquell temps, a Enric de Fuentes,^[438] a Ramon Rucabado^[439] i a Carles Rahola.^[440]

És en aquesta època que es refugia en els seus treballs literaris. A l’estiu de 1910 ha acabat una traducció de les Màximes, de Goethe, destinada a la «Col·lecció Popular de l’Avenç», i, a més, una traducció indirecta de l’Olímpica I, de Píndar. També durant l’estiu acabava Nausica. Al començament d’aquella tardor es decidia a fer la versió poètica dels Himnes homèrics sobre la traducció directa en prosa que li proporcionava Bosch i Gimpera. Per l’octubre redactava les seves Notes Autobiogràfiques, amb motiu de complir els cinquanta anys. Durant els mesos d’abril i maig de l’any següent, 1911, escrivia la semblança biogràfica de Manyé i Flaquer que li havia encomanat l’Ajuntament de Barcelona.

Era l’isolament, la torre de vori —ha estat escrit—; «era rompre les amarres amb tot allò que ell havia estimat tant i que ara l’arrastrava a fons amb el pes feixuc d’una cosa morta».^[441] No, no era exactament això, ans quelcom de més profund i complex. Certament, Maragall declarava durant aquells mesos que van del maig de 1910 al començament de 1911, que es desinteressava de la cosa pública, i semblava rebrotar en ell, com hem dit, l’individualisme tan arrelat en la gent catalana. Però hom no ha de deixar-se impressionar massa pel text de les esmentades cartes; llur contingut és massa teixit de tòpics perquè no ens sobti una mica i no ens adverteixi que cal anar amb força compte a interpretar-lo.

Cal adonar-se que els tòpics —i creiem que és correcte de qualificar-los així— que contenen constrasten fortament amb els textos de Maragall immediatament anteriors al mes de juny de 1910, com les cartes a Freixas, a Pere Coromines i al mateix Josep Rogent. També contrasten amb les cartes immediatament posteriors. Així, a la primavera de 1911 començava a escriure als seus amics en uns altres termes:

El catalanisme està esmorteït, però ja sap que aquí sempre anem a rauxes. Ara hi ha la rauxa de la cultura i de fer obres socials. Però el llevat bull a dins, el que nosaltres posàrem, i algun dia inflarà la pasta.^[442]

A Miguel de Unamuno li exposava novament el seu ideal ibèric, i l’exhortava —i s’exhortava— a l’acció:

Una Revista Ibérica, o Celtibèrica, escrita indistintamente en nuestras lenguas, de modo que se acabase por leerlas y entenderlas ya indistintamente. […] Empecemos.^[443]

Pel juliol de 1911 reprenia la col·laboració al «Diario de Barcelona».

El 23 de desembre de 1910, per tant durant els esmentats mesos de descoratjament, Joan Maragall participà en l’acte d’homenatge a Prat de la Riba que li fou retut en desgreuge pels atacs que li havien estat dirigits, a la primeria d’aquell any, per diversos elements nacionalistes que consideraren poc catalanistes algunes de les seves actuacions com a president de la Diputació Provincial de Barcelona. L’acte se celebrà, sense solemnitat exterior, al domicili particular del president, i consistí a fer-li lliurament d’un exemplar d’una nova i nombrosa edició de La Nacionalitat Catalana, costejada per subscripció popular, i destinada a ésser distribuïda per tot el país.

Joan Maragall pronuncià el discurs d’ofrena. Les seves paraules semblen amarades de tristesa. L’homenatge havia estat originat per una discòrdia entre catalans, i l’atac a un dels capdavanters —potser el més il·lustre— del catalanisme. Maragall digué:

Hem de fer estudi en que no sia ja la sola protesta tot mòbil de la nostra catalanitat renaixenta, i a nosaltres ens ha semblat que era aquesta una gran ocasió de lliberar-la d’aquesta tara.

I, adreçant-se directament a Prat de la Riba, es referí a la seva obra cabdal, La Nacionalitat Catalana, amb aquests mots:

Nosaltres, amb tots els que ja sabeu que ens acompanyen, ens hem adonat de que en aquest llibre havíeu concentrat un amor a la pàtria capaç de nodrir tot aquell record i tota aquella esperança: doncs, en nom de Catalunya, aquí la teniu com a penyora de gratitud i com senyal que a més us obliga; i sapigueu que l’hem fet estampar i estendre per tots els llocs de la terra perquè com tal senyal i penyora estiga sempre en mans de tots els catalans vivents i els que són a venir encara.^[444]

Prat de la Riba contestà agraint l’honor, i va afegir:

Tota activitat de govern innovadora fereix interessos; pertorba costums arrelats; és més: fins agravia a molts entusiastes de l’ideal que va realitzant-se perquè mai la realitat no encaixa perfectament amb l’aspiració per cada un somniada, i els interessos agraviats i les costums contrariades i els ideals individuals profanats criden, injurien. I mentrestant els ciutadans que estan contents de l’obra feta van fent calladament el seu camí.^[445]

La crida per celebrar l’homenatge i costejar l’edició popular de La Nacionalitat Catalana havia estat redactada precisament per Maragall, el mes de març de 1910, i aparegué a les planes de «La Veu de Catalunya», que atribuïa el text de l’al·locució a «un altíssim poeta», que en aquells moments no podia ésser altre que Joan Maragall. En aquest escrit Maragall insistia una vegada més en la necessitat de mantenir la concòrdia entre tots els catalans.

El nostre poble —deia— està molt necessitat d’acostumar-se, en interès de tots, a veure’s unit més sovint per l’amor que per l’odi, i a respectar i a honorar els seus homes, sien del color que vulgueu, mentre aquest color es composi amb l’arc del cel de Catalunya.^[446]

La decisió de Maragall de redactar la crida pro homenatge a Prat de la Riba i de fer-ne l’ofrena representen, creiem, un gest d’exemplar patriotisme del poeta. Recordem que entre ambdós prohoms s’havia produït una profunda divergència amb motiu d’haver refusat Prat la publicació a «La Veu de Catalunya» de l’article La Ciutat del Perdó.

Com hem dit anteriorment, a mitjan 1911 —concretament el 6 de juliol—, Joan Maragall reprengué la seva col·laboració setmanal al «Diario de Barcelona», que per aquells dies havia canviat d’orientació. En les cartes adreçades als seus amics hom troba les raons d’aquesta nova col·laboració en el vell «Brusi», que abans havia interromput per dues vegades, a causa de divergències ideològiques.^[447] La seva col·laboració restava al marge de la política del diari.

«En lo pròpiament polític, no penso ficar-m’hi», escrivia a Pijoan.^[448] «M’hi desentenc de tot el que no penja de la meva firma», escrivia a Enric de Fuentes; «és, doncs, una col·laboració trista i sense grans il·lusions».^[449] I a Carles Rahola, comentant aquests últims articles, li confessava:

Els meus articles d’aquest últim temps tenen molt poc de raonats, no tracten de convèncer; són lírics; no representen més que una vaga i general posició d’esperit, de reacció […] Doncs, per lo mateix que són una reacció, són extremats els meus articles, ho reconec; i per això voldria fer entendre […] que cada un d’aquests articles no és més que un crit d’alarma.^[450]

Pel maig de 1911 Maragall havia estat nomenat membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

És una institució molt sèria i de treball, i molt considerada ja a l’estranger —escrivia a Lluís—; però no sé si és cosa pel meu esperit poc disciplinat; però no hi ha més; s’ha de fer lo que es puga.^[451]

«S’ha de fer lo que es puga»; així, pel juny de 1911, palesava una vegada més la seva posició al servei del país.

Pel mes d’octubre de 1911 redactà el missatge que l’Institut adreçà a l’alcalde de Barcelona demanant cabals per a la naixent Biblioteca de Catalunya. El to d’aquest document és revelador. Recordem-ne aquest fragment:

El 27 d’octubre Joan Maragall sortí de casa seva per anar a fer el lliurament d’aquest document a l’Ajuntament formant part de la Comissió de l’Institut que signava.^[453] Fou el seu darrer acte de ciutadania. Era la seva darrera crida a la ciutat mesquina, mediocre, però tan estimada; una crida no pas optimista, certament; però feta amb una fe molt gran, una crida que encara hauria de ressonar a les orelles d’avui; una crida esperançada, tanmateix.

Car això fou Joan Maragall: un home esperançat; un home que, a despit de tots els moments de defallença, conservà viva l’esperança. Però no pas una esperança d’il·lús, ni la falsa esperança de l’entusiasta que no toca de peus a terra i viu submergit en un món imaginari que ell mateix es crea; talment, que quan aquest món il·lusori s’enfonsa, s’enfonsa també ell i cau en el més negre pessimisme, en la rebentada o en la total inacció. No: ans al contrari, Maragall visqué una esperança activa, aquella que hom només aconsegueix de mantenir amb un esforç constant, amb una sèrie continuada d’actes de voluntat, amb una voluntat tenaç, calladament heroica: spes contra spem, en un combat per l’esperança.

Joan Maragall en aquest combat vencé, i si la contesa fou certament aferrissada, difícil, la victòria aconseguida fou major. Per això encara avui —i potser per sempre— el nom de Maragall té ressonàncies d’esperança, en un país que sembla condemnat a viure a batzegades,^[454] en un país on és tan fàcil de passar del cofoisme a la rebentada, com de caure en el pessimisme i en la inacció, passat l’entusiasme i l’enlluernament de les escasses hores triomfals, i en veure esfondrar-se les il·lusions; en un país al qual tant cal mantenir l’esperança per a sobreviure i per a redreçar-se. Esperar, no desesperar-se: heus ací el secret per a Maragall. Així ho escriví un dia del 1907 a Miguel de Unamuno:

[…] no me entristezco, porque espero. He aquí todo el secreto. Éste es también el secreto de la fuerza actual de Cataluña: es un pueblo que espera. Tiene todos los defectos y todos los excesos que V. dice y mucho más; pero espera, y ésta es toda su fuerza. Y esta fuerza, la esperanza —podemos decirlo sin falsa humildad y sin falso orgullo—, se la hemos dado —o despertado, mejor— nosotros, los poetas, cada cual en su medida.^[455]

Esperança activa, tanmateix, No ens enganyéssim pas, car tot depèn de nosaltres. Maragall ho advertí:

Catalunya, i el seu parlar i el seu art, esdevindran lo que nosaltres els fem, seguint als que començaren i seguits pels que vindran.^[456]

Fou precisament aquesta esperança activa que permeté a Maragall de superar la crisi de la Setmana Tràgica. Aquells esdeveniments —que feren trontollar o perdre la fe i l’esperança de tanta gent preeminent—, no el desesperançaren. No endebades havia escrit un dia: