CAPÍTOL SEGON

EL MALESTAR EN LA CULTURA CATALANA

culture: the complex of socially produced values, rules, beliefs, literatures, arts, media, penal codes, laws, political ideals, and other diversions by which a society, or social group, represents its view of the world as it is and ought to be; the complex of mechanisms by which societies, or social groups, justify their exclusions of realities they find intolerable; see imaginary.

CHARLES LEMERT^[34]

L’expressió d’un malestar en la cultura catalana no és una cosa nova ni excepcional. Ja el 1983, Josep Maria Castellet, al seu llibre Per un debat sobre la cultura a Catalunya, incloïa un capítol titulat, precisament, «El malestar en la cultura catalana», que després revisarem breument. El que sí que cal assenyalar és que la sensació de neguit, incomoditat o descontent que tot just he apuntat al final del capítol precedent és, de fet, una de les característiques més importants i alhora aparentment paradoxals de la cultura catalana dels anys vuitanta i noranta. Es tracta, en definitiva, del símptoma d’una crisi generalitzada de la cultura catalana, una crisi que és objecte de consens dintre els discursos dels comentaristes culturals a Catalunya, tot i que les seves formulacions i els seus diagnòstics són, òbviament, diferents.

Així doncs, per exemple, Josep Gifreu ha parlat de la «crisi permanent d’identitat» que afecta la cultura catalana a causa de la seva feblesa i la seva posició dominada respecte d’altres cultures, que no li permeten adaptar-se als canvis experimentats per les societats industrials, entre elles la nostra.^[35] Pep Subirós, en un cèlebre article de 1983, criticava la persistència d’una «pràctica cultural malaltissa, incapaç de trobar una via de sortida entre el narcisisme i el masoquisme», que consisteix en la identificació entre cultura i identitat nacional.^[36] Josep M. Castellet, per la seva banda, i com veurem una mica més endavant, explica aquest malestar en funció d’una crisi general que afectaria les societats postindustrials occidentals, mentre que Salvador Giner, Lluís Flaquer, Jordi Busquet i Núria Bultà l’atribueixen a «un cert procés de desencantament ideològic general» que ha acompanyat la Restauració de la monarquia constitucional, així com al qüestionament de «la vigència, el sentit i, fins i tot, els mitjans i àmbits d’expressió característics de la creació cultural en el marc de la resistència antifranquista».^[37] Oriol Izquierdo, per posar un últim exemple, ratificava el 1989 l’existència del sentiment de crisi, i emetia el següent diagnòstic:

Sembla que al discurs triomfalista sobre la situació de la literatura, la cultura i la societat catalanes li ha sortit un furóncol: després de prop de quinze anys d’iniciada la transició i en el desè aniversari del restabliment de l’autogovern, s’estén un sentiment de crisi, de regressió, de viure una proposta fallida; ara, que tot indica que s’haurien de donar les condicions perquè la normalitat promesa pels apòstols de la normalització s’instal·lés amb solemnitat, torna amb força la sospita que, en comptes d’això, si res no canvia, veurem com la cultura catalana passa a ser anecdòtica i, finalment, ja del tot banal.^[38]

Deixant de banda si aquestes anàlisis són correctes o no, el que podem afirmar és que l’optimisme del discurs de la normalització («mai no havíem estat millor») no es correspon amb la percepció que un nombre considerable d’agents culturals a Catalunya tenia de la dinàmica i l’evolució del camp cultural català.

Sigui com sigui, l’expressió d’un malestar en la cultura catalana no és, com deia abans, nova, ni és tampoc excepcional. A hores d’ara ja és un lloc comú afirmar que el món contemporani viu una crisi generalitzada que provoca en els individus una inseguretat en la seva identitat personal i cultural; aquesta inseguretat té a veure amb fenòmens com la globalització, la mercantilització de la cultura, la redefinició del paper de l’estat, la crisi de l’estat del benestar, les transformacions de l’esfera pública, els canvis en el mercat laboral, la pèrdua de funcionalitat de la família tradicional, etcètera.

El pensador social Zygmunt Bauman ha proposat una interpretació d’aquesta síndrome cultural que em sembla no només encertada, sinó també, com explicaré al capítol següent, útil per entendre la situació de la cultura catalana dels últims vint anys. Bauman comença la seva anàlisi fent referència a l’obra de Sigmund Freud El malestar en la cultura; segons Bauman, en el seu llibre Freud no estava donant compte d’un neguit universal i atemporal que afectaria totes les civilitzacions pel simple fet de ser-ho, sinó que en realitat estava descrivint la condició de la modernitat. Per a Freud, la civilització es basa en renúncies, obligacions i repressions: el manteniment de la bellesa, la higiene i l’ordre a què aspira la societat per tal d’evitar el caos i la barbàrie exigeix la renúncia a l’instint que, com a testimoni del nostre parentiu animal, tenim els humans. La renúncia de l’instint comporta sacrificar una part de la nostra llibertat de perseguir el plaer, per tal d’aconseguir una mica de seguretat en les nostres vides.

Tanmateix, diu Bauman, aquesta és una descripció de la modernitat; en la postmodernitat —la condició que ens afecta en aquest tombant de segle— les coses funcionen de manera diferent. «Els nostres […] són temps de liberalització [deregulation]. Avui en dia», diu Bauman, «el principi de realitat s’ha de defensar davant un tribunal de justícia en què el principi de plaer és el jutge president».^[39] Les obligacions i renúncies imposades per l’anhel civilitzador de la modernitat han deixat de ser «una irritant necessitat» i s’han convertit en «una agressió injustificada contra la llibertat individual» (Bauman 2). En la postmodernitat, doncs, la relació entre sacrificis i recompenses ha variat:

Els homes i dones postmoderns han canviat una part de les seva possibilitats de seguretat per una porció de felicitat. El malestar de la modernitat sorgia d’una mena de seguretat que tolerava massa poca llibertat en la recerca de la felicitat individual. El malestar de la postmodernitat sorgeix d’una mena de llibertat en la recerca del plaer que tolera massa poca seguretat individual. (Bauman 3)

En els capítols següents veurem fins a quin punt aquesta hipòtesi (així com altres discursos sobre la postmodernitat) és útil a l’hora d’entendre el que passa a la cultura catalana. De moment, em limitaré a constatar que les anàlisis més extenses i rigoroses de la cultura catalana de l’autonomia tendeixen a relacionar aquesta crisi «universal» amb la crisi «particular» de la cultura catalana. És el cas, per exemple, de Josep M. Castellet, per a qui el món actual crea en els individus un sentiment de profund neguit:

Crec que el malestar de les dones i els homes de les darreries del nostre segle prové de la coincidència de dos factors: la descoberta del lleure com a possibilitat de realització personal i la manca d’oportunitats socials de fer-ho. (Debat 43-44)

Castellet, doncs, relaciona la identitat cultural amb una transformació de la cultura en lleure, i detecta l’arrel de la crisi en la deficient redistribució dels béns culturals. Però aquest malestar es tradueix, també, en una crisi d’identitat generalitzada que té la seva arrel en la revolució tecnològica, el procés de globalització i la mercantilització de la cultura, que duen a «un consumisme irracional» i a una «violentació de tradicions i habituds» (119). Alhora, la descripció que fa Castellet del malestar de la cultura catalana es podria resumir en aquests tres aspectes generals: (a) la inseguretat en la pròpia identitat pel fet de ser una nació sense estat, i la impossibilitat de realitzar el potencial de la cultura catalana que aquesta circumstància ha comportat històricament; (b) el malestar originat per l’elevadíssim grau de dependència del camp cultural català respecte del camp de poder,^[40] malestar que és conseqüència de fets com ara l’absència d’un «pacte cultural» entre els partits que arribés a un acord sobre les línies generals de la política cultural (105-6), la inexistència d’un «projecte cultural nacional» (106), o la instrumentalització de la cultura a l’hora d’establir definicions normatives sobre la qüestió «de qui és o no és bon català» (117); i finalment (c) la «ficció de normalitat» que s’ha assentat a la política catalana (116), que provoca un «desequilibri entre objectius i possibilitats» (117), el qual, al seu torn, no fa sinó reforçar el «desconcert» experimentat per la societat i la classe política catalanes (115).

Tanmateix, en el llibre de Castellet no queda clar com aquesta crisi generalitzada i aquest malestar de final de segle afectaven la nostra ciutadania, ni quina relació s’establia entre elles i el malestar específic de la cultura catalana —i aquest és, precisament, el problema principal que vull discutir en aquest capítol. Com diuen Salvador Giner, Lluís Flaquer et al., en l’anàlisi de Castellet «es produeix una certa confusió i una certa oscil·lació entre dues menes de “malestar”» que, des del seu punt de vista, són «dos aspectes força diferenciats» (191-92). La crisi cultural de la modernitat avançada i el malestar en la cultura catalana serien, doncs, dues realitats independents sense cap relació directa entre elles, tot i que ocasionalment puguin trobar-se connectades.

Cal preguntar-se, però, si la relació entre tots dos complexos de crisi és realment tan fàcil d’establir, i si el tall que les separa és tan net com suggereixen Giner, Flaquer et al., perquè sembla molt poc plausible que fenòmens com la globalització o la mercantilització de la cultura no tinguin cap relació (directa o indirecta) amb el sentiment de crisi en la cultura catalana. Josep Gifreu, contestant la pregunta d’un entrevistador sobre la relació entre la crisi cultural general i la crisi cultural catalana, mostra fins a quin punt és difícil d’establir la naturalesa i l’abast d’aquesta relació:

La crisi catalana es troba immergida en una crisi cultural d’unes dimensions molt àmplies que poden inserir-se en les noves condicions de vida de la nostra societat […]. [E]s tracta d’una crisi cultural, general, universal, sobretot en les societats més desenvolupades, o industrialitzades almenys, com és el cas de l’europea. Dins d’aquesta crisi general de valors, de conceptes, de tradicions, s’ha d’emmarcar també la crisi de la cultura catalana, que té un afegit o un nivell de crisi que no és reduïble a la crisi estructural de la cultura, diguem-ne occidental tradicional, sinó que és una crisi particular pel fet de no tenir ben definida la pròpia identitat dins d’aquesta crisi més general. Per tant, jo diria que la crisi cultural catalana és una crisi doble, que té un component universal i un element o una sèrie d’elements específics no reduïbles a la crisi d’altres cultures. Els elements específics s’han de relacionar amb la història concreta de la cultura catalana, sobretot d’aquestes últimes dècades, i amb la situació geopolítica dels països de parla catalana.^[41]

Si en el discurs de Castellet els límits entre les dues crisis eren imprecisos perquè els conjunts no estaven prou definits, i per a Giner, Flaquer et al. les dues crisis eren conjunts que no s’intersequen perquè no tenen elements en comú, en la formulació de Gifreu la crisi catalana és simultàniament dintre i fora de la crisi universal: la crisi de la cultura catalana és un subconjunt de la crisi universal, s’hi interseca, i forma un conjunt independent d’ella, al mateix temps. De fet, la resposta de Gifreu revela la complexitat de la problemàtica interna de la cultura catalana i de la seva relació amb fenòmens de canvi en les cultures occidentals, alhora que fa palesa la dificultat de trobar un marc analític per entendre aquestes qüestions.

Cal, potser, tornar a plantejar la pregunta: ¿quina és la relació entre el malestar «general» de les cultures occidentals i el malestar «específic» en la cultura catalana? ¿Es tracta d’un reflex? ¿És el primer la causa del segon? ¿És el segon un símptoma del primer? ¿O bé existeixen simultàniament per pura coincidència? ¿És un part de l’altre, és a dir, estan en una relació sinecdòquica? ¿O bé estan en relació homològica, de tal manera que a l’hora d’analitzar les causes i efectes de tots dos fàcilment cauríem en la trampa de confondre’ls? És important arribar a una resposta a aquestes preguntes, ni que sigui donant-li el rang de mera hipòtesi, ja que sense establir la relació entre tots dos fenòmens serà difícil arribar a escatir les causes i els efectes del malestar en la cultura catalana. ¿És aquest malestar simplement la reacció a una sèrie de canvis estructurals —les naturals resistències a la implantació d’un nou model cultural— o bé té un caràcter sistemàtic? ¿La normalització és una resposta a la crisi específica de la cultura catalana, o n’és una altra causa, o n’és simplement una manifestació?

Més endavant proposaré que aquest paradoxal resultat de la normalització —el malestar en la cultura catalana— i el que els comentaristes anomenen la «crisi particular» de la cultura catalana no es poden entendre si no és conjuntament amb la sèrie de processos de canvi social i cultural que forma la «crisi universal» de la cultura; en altres paraules, necessitem un marc teòric que doni compte alhora dels fenòmens de canvi a les cultures occidentals contemporànies i dels problemes específics de la cultura catalana. Naturalment, això no vol dir que els problemes específics de la cultura catalana (aquells que no pateixen, almenys en la mateixa forma o intensitat, cultures de dimensions semblants a la nostra com ara la noruega o la txeca) siguin mers epifenòmens que podem descartar perquè no mereixen atenció intel·lectual: ben al contrari. Es tracta, més aviat, d’analitzar el cas particular de la cultura catalana des d’un punt de vista universal. Al capdavall, com diu Zygmunt Bauman, «fins i tot les nocions més universals neixen i adquireixen forma en l’experiència particular de persones lligades a un espai i un temps específics» (Bauman 127-28). De moment, però, ens concentrarem en un repàs de les principals crítiques a la normalització, perquè la major part d’aquestes anàlisis tenen com a objecte principal aquest aspecte suplementari de la «crisi universal», els elements específics d’una crisi d’abast exclusivament català que, segons l’opinió majoritària, no es poden entendre fent referència a un marc general.

La crítica a la normalització tampoc no és nova; de fet, apareix tan aviat com se’n formula el projecte. Per exemple, en una taula rodona celebrada el desembre de 1977, l’escriptor mallorquí Biel Mesquida afirmava des d’una posició d’avantguarda: «Jo no em reconstrueix nacionalment de cap manera».^[42] I al text «Babel catalana, on no ets?», inclòs al llibre Puta-Marès (Ahí), Mesquida rebutjava ben explícitament el projecte normalitzador:

Les/Els writers catalans «joves» no volen rompre la seva pobre [sic], trista i dissortada llengua fins que arribi (del Sacta [sic] Sanctorum o de La Revolució) la Normalització (El gran Consell?, d’Estat Català? La Gran Generalitat? etc.). Estimen, amb frenesí, Les Raons d’Estat en el llenguatge.^[43]

Si bé el tipus de discurs elaborat per Mesquida l’any 1977 s’havia convertit en un testimoni d’època cap a mitjans dels anys vuitanta (ja que la radicalitat del seu to i del seu plantejament teòric havien desaparegut gairebé completament del panorama intel·lectual), cal assenyalar que el seu contingut prefigura fins a cert punt el tipus de crítica a la normalització que anomenarem «político-ideològica»; aquest discurs planteja les relacions de mútua dependència entre cultura i catalanisme, i qüestiona les polítiques culturals de les administracions públiques catalanes. Aquesta crítica coexisteix amb un altre tipus de discurs, que anomenarem «culturalista», i que centra la seva atenció en la dinàmica i l’estructura del camp cultural i en els resultats de la política de normalització, i es preocupa per qüestions com ara la qualitat i el prestigi de la cultura catalana, l’estratificació de la producció cultural, o la funció social de l’intel·lectual, l’artista, l’escriptor i el crític.

El discurs culturalista era produït, en la majoria dels casos, per agents que pertanyien als sectors emergents de la cultura catalana; fa referència exclusiva al context concret de la cultura catalana, i quan apel·la a la crisi que hem anomenat universal ho fa només en termes molt abstractes. Aquest discurs es podria condensar així: la normalització cultural ha esdevingut un negoci; precisament perquè la literatura (ja que la cultura es concep segons els patrons vuitcentistes de la cultura com a cultura literària) s’ha convertit en un negoci, la literatura culta i l’alta cultura en general corren un seriós risc de desaparició, i el català corre el risc de perdre el seu prestigi com a llengua de cultura en benefici del castellà; en conseqüència, la popularització de la literatura en català segons criteris estrictament econòmics conduiria a una confusió generalitzada dels registres de qualitat, així com a una «estandardització del gust» i a una «banalització dels continguts». Gràcies al procés de normalització, la cultura catalana s’ha convertit en un mercat pròpiament dit, però degut a les reduïdes dimensions d’aquest mercat i als discursos normalitzadors (que posen l’èmfasi sobre l’ampliació del públic consumidor), s’establiria una mena de «censura del mercat» que exclouria els productes més sofisticats des d’un punt de vista intel·lectual o estètic, amb la consegüent marginació de l’alta cultura o cultura de qualitat.

Aquest tipus de discurs té dues característiques destacables. La primera és que els agents que el produïen provenien en la seva majoria del camp literari; això no és sorprenent si es té en compte la càrrega simbòlica que té la literatura catalana, en gran part per la identificació vuitcentista de «cultura» amb «cultura literària» (però sí que és una paradoxa el fet que un dels àmbits de la cultura catalana amb menys influència social i internacional tingui associat el màxim valor simbòlic). La segona característica és el to apocalíptic i mil·lenarista dels seus diagnòstics. Per exemple, el 1989 Oriol Izquierdo presentava el futur immediat de la cultura catalana com una plantació d’eucaliptus:

Tinc la impressió que, si es continua posposant el debat sobre aspectes que […] sovint esdevenen intocables com si protegissin falsos ídols, dintre d’un temps la literatura catalana, la cultura catalana, ja irremissiblement endogàmica i dogmàtica, per moltes obres singulars i excepcionals que engendri, pot arribar a semblar en conjunt una plantació d’eucaliptus: el seguit limitat de rengleres d’aquells arbres de creixement ràpid i aparença robusta, aromàtics fins a embriagar, que deixen la terra erma i s’inflamen amb facilitat.^[44]

Aquest diagnòstic catastròfic es fonamenta en tres causes principals: la crònica discontinuïtat de la tradició cultural i els problemes estructurals i de dinàmica que existeixen per a la seva transmissió i reproducció; un nombre de deficiències i disfuncions en l’estructura del camp cultural (per exemple, el paper dels premis literaris); i un funcionament inadequat del mercat de béns culturals (especialment el sector del llibre) que promou una expansió sense que la demanda ho justifiqui (cf. Izquierdo, «Literatura feliç», 9-10).

Si bé aquesta anàlisi és prou encertada en alguns aspectes concrets, l’objecte real d’aquest discurs sembla ser la cultura de masses (percebuda com una amenaça) i la mateixa redefinició de la cultura catalana com a mercat, més que no pas la manera com aquesta darrera s’ha produït. És en aquests punts on la crítica culturalista de la normalització es revelava errònia. Vegem, però, com s’argumentava.

Per als proponents d’aquest discurs, la normalització va operar un canvi de valors per tal de passar del resistencialisme a la normalitat, que es va traduir en una nova «militància del mercat». Segons el crític Julià Guillamon:

Es va destranscendentalitzar l’escriptura com a resposta a un període precedent de militància, i es va creure en la conveniència d’obrir noves perspectives de mercat amb novel·la de gènere i amb literatura anecdòtica. […] Si anteriorment era el component polític i social el que s’imposava, després es van usar criteris lingüístics i comercials. Lingüístics: tota la producció cultural ha estat condicionada pels índexs d’audiència, suposant que la màxima venda suposava la màxima eficàcia dels textos d’un idioma. Comercials: les editorials necessitaven augmentar el nombre de títols davant la impossibilitat de fer ascendir la mitjana dels tiratges, per multiplicar els ingressos i les probabilitats estadístiques d’un èxit de vendes.^[45]

La normalització, doncs, va neutralitzar els criteris estètics o intel·lectuals que haurien de governar el camp de producció cultural, i els va substituir per criteris d’eficàcia i rendibilitat comercial. Aquest canvi de valors, com afirmava Izquierdo, va comptar amb l’aprovació dels gestors de la política cultural:

La normalització, com a ideologia política, ha anat imposant concepcions purament sociològiques de la cultura, fins a l’extrem que és realment problemàtic delimitar o no confondre els discursos culturals i els discursos sobre hàbits de consum dels productes culturals. Es diria que la preocupació institucional és definir no tant una política cultural com una política per al consum o el comerç de productes culturals, un quadre d’incentius (?) al consum cultural, amb la qual cosa el Departament de Cultura sembla entestat a esdevenir […] una direcció general del de Comerç i Indústria.^[46]

Un primer problema d’aquest discurs és, doncs, que no és capaç de definir prou acuradament la diana dels seus atacs: el nivell de consum cultural a Catalunya, en especial de llibres i diaris, era objectivament molt inferior al de la majoria de societats europees, i en conseqüència una política cultural responsable no podia sinó ser també una política d’estímul al consum cultural. I d’altra banda, és difícil veure de quina manera els discursos sobre consum cultural no són també discursos culturals. El que es pretenia criticar era, al meu entendre, la reducció dels criteris de selecció cultural als estrictament econòmics, però la formulació no és prou precisa i l’anàlisi, com acabem de veure, no acaba de ser vàlida.

En la seva recerca de les responsabilitats, aquest discurs apunta el dit no només contra les administracions i els editors, sinó també contra els crítics:

[E]n la inèrcia que provocava la creença en la necessitat d’una literatura completa, amb tots els gèneres i tots els registres, la crítica ha celebrat la proliferació d’horrors que permet que hi hagi de tot. Els crítics també se servien de l’escleticisme [sic] com a excusa, i quan esbossaven un programa aquest es fonamentava exclusivament en factors generacionals, geogràfics, sociologia vària. (Guillamon, «Candeler», 23)^[47]

Els resultats d’aquesta aliança diabòlica entre administració, editors i crítics són, naturalment, perversos, i provoquen greus efectes de distorsió en l’estratificació de la cultura catalana. L’eclecticisme que governa aquesta aliança justifica una «desorganització programàtica» (ibid.) que, segons Guillamon, és intencionada i respon a la voluntat d’optimitzar la rendibilitat econòmica dels productes culturals catalans. Al seu torn, però, això té com a conseqüència una greu contradicció en el sistema cultural

entre el que es considera convenient des del punt de vista de la indústria cultural (que es creï una expectativa, que la gent participi virtualment en l’espectacle del consum de masses) i el que es valora des del punt de vista de la cultura (que els llibres ofereixin una visió del món i facin un ús complex del llenguatge).^[48]

El putatiu conflicte d’interessos entre indústria cultural i cultura (és a dir, alta cultura) es resol a favor de la primera, limitant l’exigència de qualitat per augmentar la «repercussió social» dels productes culturals, i així, el nivell dels llibres, el teatre i el cinema catalans «és cada vegada més baix» (ibid.). I d’altra banda, es provoca una confusió generalitzada dels nivells de qualitat: «Perquè els consumidors se sentin valuosos i s’identifiquin amb el producte, no es poden presentar aquests productes al marge de la cultura. Perquè l’operació sigui rendible comercialment, però sobretot políticament i socialment, cal que formin part dels valors acceptats» (66-67).

En aquesta situació en què els criteris de rendibilitat comercial predominen en un mercat de dimensions reduïdes, es percep una pèrdua d’espai i d’influència social de l’alta cultura, degut al fet que la lògica del mercat s’ha convertit en l’únic criteri operatiu del camp cultural català: «[A]ra i aquí es confon cultura amb mercat, quan no amb mercadeig: és a dir, es tracta d’una cultura fonamentada més en la recepció que no pas en la reflexió».^[49] Es parla, doncs, d’una «censura del mercat» que prohibiria la producció i distribució de tot aquell producte que fos difícilment vendible i per tant minoritari. La conseqüència última de la normalització seria, segons aquest discurs, la derrota del pensament en la cultura catalana: «Cal assumir les coses: els catalans hem dimitit del pensament modern, de la intervenció en la cultura universal. En el fons som unamunians: “que pensin ells”».^[50]

D’altra banda, i mitjançant una sorprenent recuperació de certs termes de caire progressista per a un programa més aviat reactiu, aquest discurs feia la reivindicació d’una cultura «marginal»,^[51] ja que l’alta cultura havia quedat marginada dintre el mercat (tanmateix, es tractava d’una marginalitat daurada que, curiosament, excloïa els marginals de debò), o de la preservació d’una cultura per a les «minories» que escolten jazz i van a veure «exposicions d’aquelles on no cal fer cua per entrar»^[52] i llegeixen, sense anar més lluny, Unica Zürn.^[53] Eren, evidentment, les «minories selectes», que necessitaven que les protegissin de la banalitat ambiental.

El poder d’explicació de la crítica culturalista és, en general, més aviat reduït. En primer lloc, perquè combina l’elitisme amb la moralina: segons ella, el significat últim de la paraula «normalització» és «banalització». És una crítica elitista, perquè es redueix a argumentar que la popularitat és dolenta per a la cultura; és una crítica moralitzadora perquè dóna a entendre que la banalitat (la dels altres, s’entén) és intrínsecament dolenta. I en segon lloc, perquè la seva concepció de la lògica del mercat, més aviat simplista, era incapaç de proporcionar una explicació vàlida dels problemes derivats de la dinàmica creada per la normalització, per tres raons: (1) es comet un error quan s’afirma que el mercat funciona com a mecanisme de censura, perquè el mercat és, en realitat, un mecanisme de selecció; (2) es pressuposa que el mercat és l’únic mecanisme de selecció a la cultura catalana, però això és per definició impossible, perquè no hi ha cap societat ni cap cultura que es regeixi exclusivament per criteris de mercat: es tractaria d’una societat sense estat, i les úniques societats sense estat són aquelles en què el mercat no existeix;^[54] i (3) no té en compte un principi fonamental de funcionament dels mercats lliures, que és la seva capacitat d’autoreguladó.

El que realment estava en joc en la crítica culturalista a la normalització era, al meu entendre, l’aspiració (legítima, d’altra banda) de certs sectors emergents del camp cultural d’arribar a imposar una definició dominant de l’autor i el crític i del que es pot considerar legítimament «literatura» o «cultura». Ara bé, aquesta aspiració estava condemnada al fracàs, perquè l’elitisme d’aquests sectors emergents, que els duia a menysprear els criteris, les motivacions i les inversions afectives i intel·lectuals dels consumidors de productes culturals, era incompatible amb les condicions sota les quals operen actualment els camps culturals al món occidental. I d’altra banda, com acabo d’exposar, no s’oferia una anàlisi vàlida dels problemes específics derivats de la normalització, sinó, com a màxim, una enumeració i descripció parcials.

Com a variant de la crítica culturalista de la normalització, hi ha un tipus de discurs crític que relaciona la suposada crisi de qualitat de la cultura catalana amb qüestions més estrictament ideològiques o polítiques. Potser el cas més representatiu seria el de l’escriptor, periodista i traductor Xavier Bru de Sala, que l’octubre de 1996 va publicar un polèmic article al diari El País titulat «El fracàs cultural de Pujol». En aquest article, que sintetitza les línies generals de l’ideari de l’autor en matèria de política cultural, Bru de Sala proclamava la fallida històrica del regionalisme convergent en matèria cultural, i responsabilitzava les institucions polítiques catalanes de la «mediocritat» de la cultura catalana. Al seu article, Bru de Sala exposava tesis semblants a les del discurs culturalista estricte: «L’adopció de polítiques culturals errònies, erràtiques o de curt abast, quan no simplement inexistents, ha donat com a resultat la marginalització de la cultura, que ha passat del centre a la perifèria del procés de normalització».^[55] Aquest sever diagnòstic s’explica perquè el pujolisme havia reduït la «base lingüística del catalanisme […] a unes exigències de normalització que han pivotat sobre la televisió i l’escola» (ibid.), totes dues eines essencials de la política convergent per aconseguir l’hegemonia política i assegurar la cohesió social, però insuficients per omplir de contingut un projecte polític nacional.

Bru de Sala es mostrava especialment preocupat pels «efectes de la pèrdua de prestigi de l’idioma» que tindria per al catalanisme el fenomen que descriu, perquè «[s]i la llengua és el nervi de la nació, la qualitat i el prestigi dels productes culturals que la llengua vehicula són el nervi del nervi», i en conseqüència, «[h]aver pensat que la televisió substitueix la cultura en aquesta funció principal és un error que ja estem començant a pagar» (ibid.).

Segons Bru de Sala, hi havia una relació de causa-efecte entre la indefinició de la política cultural de la Generalitat i la priorització de la televisió i l’ensenyament, d’una banda, i la pèrdua de rellevància de la llengua com a element diferencial en el discurs regionalista, de l’altra. Els efectes d’aquest desplaçament de la llengua podien ser devastadors, advertia Bru de Sala:

Però ¿en nom de què s’aconseguiria més poder, és a dir més sobirania, sense la base lingüística del fet diferencial? El català estarà ferit de mort el dia que, buidat dels seus referents culturals, esdevingui un mer instrument per reclamar i justificar el poder autònom. (Ibid.)

D’aquí la importància de protegir el presagi de la llengua catalana; per tant, era un error «preocupar-se tan sols de l’existència» de la llengua. «Cal fer atenció», deia Bru de Sala, «sobretot als continguts, a la qualitat dels materials i a la seva reproducció» (ibid.). Tanmateix, l’èmfasi de la política cultural s’havia desplaçat cap a la quantitat, i això havia resultat, o bé en frustració de talents «a causa de l’absència d’indústries o mecanismes de promoció» (ibid.), o bé en mediocritat per excés de protecció, com és el cas de la literatura: «La cultura literària s’ha convertit en una peixera endogàmica i protegida, que els lectors d’èlit han abandonat quan han detectat que la mediocritat es menja la qualitat, que la recerca de l’èxit va massa sovint en detriment de l’exigència» (ibid.).

L’argument de Bru de Sala és gairebé desconcertant per diversos motius. En primer lloc, atribueix a les institucions públiques tota la responsabilitat de la dinàmica que critica com si a la cultura catalana no hi hagués un sector privat; és més, el seu discurs sembla fins i tot desresponsabilitzar el sector privat (i la societat catalana en el seu conjunt), ja que en el seu article a penes s’hi fan referències. A més, els processos que volia analitzar eren massa complexos per atribuir-ne els resultats, ja siguin positius o negatius, exclusivament a l’Administració. En segon lloc, Bru de Sala no aporta cap evidència dels fenòmens que analitza, de manera que el seu diagnòstic corre el risc de quedar-se en una simple impressió subjectiva. I en tercer lloc, en última instància es tracta d’un argument ple de contradiccions internes; fixem-nos en el paràgraf conclusiu de l’article:

Catalunya potser porta el camí de ser una nació, però la cultura catalana s’assembla cada cop més al miratge d’una cultura. És clar que, passi el que passi, ni la vida cultural s’extingirà ni el català deixarà de ser apte per a la república de les lletres. El que apareix dia a dia més evident, i més ampla, és la fractura entre la base lingüística del nacionalisme i la cúpula cultural que li hauria de donar sentit. Per aquest camí, i en el millor dels casos, només s’arriba a una nació amb estat, però sense llengua. (Ibid.)

Les contradiccions lògiques d’aquest paràgraf revelen que l’article de Bru de Sala és més l’expressió d’un malestar no prou articulat que no pas un diagnòstic pròpiament dit de la crisi de la cultura catalana. En efecte, si la cultura catalana és un miratge, la llengua ha perdut prestigi i el resultat final que s’anticipa és la desaparició de la llengua, ¿com és possible afirmar que el català continuarà essent apte per a l’expressió literària culta? I si el català no desapareix com a llengua de cultura, ¿com es pot predir, «en el millor dels casos», la desaparició de la llengua? Ben possiblement, però, el que realment preocupava Bru de Sala és que la llengua i la literatura ja no es trobessin al centre del discurs catalanista.

Les intervencions de Bru de Sala van tenir un gran ressò públic, i van aixecar polèmica en els cercles literaris i culturals, amb afirmacions com ara: «La literatura catalana ha afavorit la quantitat més que no pas la qualitat».^[56] De fet, hi ha prou evidència per pensar que el nucli real de la crítica brudesaliana no és la política cultural de les institucions, sinó la dessacralització de la literatura i el seu desplaçament del centre del discurs sobre la llengua, la cultura i la nació. D’aquí la preocupació per la suposada mediocritat de la literatura catalana: «La situació actual, objectiva i subjectiva, de la literatura catalana», escrivia Bru de Sala en altres llocs, «és la menys satisfactòria dels últims cent anys».^[57] Aquest (exagerat) diagnòstic recolza en el fet que a la literatura catalana

han reeixit els esforços extensius, les quantitats de títols publicats i d’exemplars venuts d’algunes obres han sobrepassat les expectatives més optimistes. En canvi, cada cop resulta més complex identificar les obres i els autors de qualitat. En conclusió, la batalla de la quantitat ha estat guanyada, però com que tots els ous han estat posats al cabàs quantitatiu n’ha patit el prestigi del català com a llengua de cultura, de manera que l’exigència de rigor dels noucentistes ha estat posada de cap per avall, i la piràmide truncada. (Ibid.)

Per a Bru de Sala, doncs, la normalització havia danyat el prestigi de la llengua i la cultura catalanes perquè havia provocat una «confusió de nivells» (ibid.) de qualitat a causa del seu èmfasi en la quantitat.

L’argumentació de Bru de Sala és problemàtica, fins al punt d’esdevenir incoherent, perquè té seriosos problemes retòrics, com demostra el seu ús de les metàfores antropomòrfiques. Si bé és perfectament acceptable afirmar, com feia Joaquim Molas, que l’any 1983 la cultura catalana tenia un cap gros i un cos petit, no ho era tant, en canvi, dir que el 1998 «[l]a cultura catalana té un problema greu que és el de tenir un cos gran i un cap petit»,^[58] per la senzilla raó que en un cos ben proporcionat el cap és petit en comparació amb la resta del cos, i per tant s’està afirmant que el problema de la cultura catalana era, precisament, estar ben proporcionada!

En segon lloc, per situar el discurs de Xavier Bru de Sala en un context més ampli, cal fer esment d’una conferència que el mateix autor va pronunciar en el marc de les Segones Reflexions Crítiques sobre la Cultura Catalana, organitzades pel Departament de Cultura l’any 1986, i que també va aixecar considerable polseguera. En aquesta conferència, titulada «Literatura i literatures», Bru de Sala afirmava que, si bé la literatura catalana havia estat durant més d’un segle «columna vertebral, pedra última, fonament on reposa l’edifici sencer del catalanisme» («Literatura» 97), la funció social de la literatura ha canviat molt substancialment:

[A]questa concepció romàntica, o romanticoide, de la literatura és obsoleta, de forma que és clarament una bestiesa afirmar o suposar […] que la literatura catalana encara és un element fonamental de les ideologies regeneracionistes de la societat que configuren el catalanisme i de les ideologies que segreguen. (98)

Els escriptors i la societat en el seu conjunt havien d’actuar en conseqüència, i per arribar a «la normalitat», Bru de Sala proposava «un procés de reciclatge ràpid, individual i alhora col·lectiu», per tal que l’escriptor escrivís «a partir de la realitat que l’envolta i no la que desitjaria que l’envoltés» (99). En definitiva, el que s’hi proposava era una redefinició radical de l’escriptura i de l’escriptor, en teoria més adequades a la nova situació de la cultura catalana i a les seves aspiracions:

[H]a passat l’època de la Literatura, ara arriba la de les literatures fragmentàries i subsidiàries, de les literatures aplicades, de les literatures intersticials, de les literatures auxiliars. S’ha acabat l’època de l’orgull literari; arriba el temps de la purga i la humilitat. (109)

El projecte, doncs, consistia a promoure l’accés dels escriptors a la cultura de masses (en concret, a la música popular, la televisió i el cinema, el teatre popular i la novel·la), per tal d’aconseguir un triple objectiu: l’ampliació de la base de consumidors de productes culturals en català, la professionalització dels escriptors, i «l’abandó de la consciència mítico-nacional de la literatura» (115). Naturalment, aquest projecte comportava certs riscos relacionats amb la dessacralització de la literatura que implica l’abandó de la figura del geni com a model, però tenia també compensacions: «I si en el camí es malmetien mitja dotzena d’aspirants a geni, no s’hauria perdut res si guanyàvem unes dotzenes d’escriptors que […] contribuïssin a enriquir els productes televisius, teatrals o cinematogràfics autòctons» (ibid.). La posició de Bru de Sala l’any 1996, doncs, sembla contradir-se frontalment amb la que mantenia el 1986, sense que hi hagi, d’altra banda, cap esforç d’autocrítica.

Arribats en aquest punt, podem iniciar la discussió del segon gran tipus de crítica a la normalització. El discurs político-ideològic sobre la cultura catalana expressa fonamentalment un malestar derivat de l’alt grau de dependència del camp cultural respecte del camp de poder, i prové de sectors intel·lectuals tant nacionalistes com anticatalanistes o «no nacionalistes».^[59] Un exemple paradigmàtic de crítica «no nacionalista» és l’article de Pep Subirós «Mites i reptes de la cultura catalana» (1983). És un cas paradigmàtic tant pel seu argument, com per la persistència d’aquest argument en determinats discursos culturals (per exemple, els del Foro Babel, que analitzarem al capítol 6), com pels recursos retòrics i els problemes que el caracteritzen; també és pertinent analitzar-lo per la influència que el seu autor ha tingut en la formulació de les polítiques culturals del PSC.

Subirós comença el seu article repassant les diverses intervencions en els intensos debats sobre la cultura catalana que van tenir lloc durant els primers anys de la dècada dels vuitanta. A partir d’aquesta lectura, Subirós expressa la seva frustració per l’absència d’una reflexió sobre els discursos sobre la cultura catalana; per a l’autor, cal fer una crítica de la relació entre nacionalisme i cultura, i en particular de la «funció política» que el nacionalisme hegemònic atribueix a la cultura catalana: «la de diferenciar-nos, i per tant identificar-nos, i per tant fer-nos existir com a poble i com a nació» (Subirós 736). Fins i tot certes anàlisis fetes des de l’esquerra, com ara el llibre de Josep M. Castellet, són insatisfactòries, perquè plantegen l’aspiració de normalitat (és a dir, de potencialitat realitzada); aquesta és una aspiració impossible perquè ignora «l’estat real de la cultura a Catalunya i de la cultura en català» (741), i d’altra banda, es limita a idealitzar una «“identitat cultural” que gairebé només sap parlar d’ella mateixa» (ibid.).

L’argument de Subirós se sustenta en el rebuig de la tesi nacionalista segons la qual la cultura és, en formulació de Max Cahner, l’eix vertebrador i diferencial de la realitat nacional de Catalunya, i que l’objectiu de la política cultural és tornar-li aquest paper. Segons Subirós, des d’un punt de vista històric,

la tesi és senzillament una mentida que es recolza en l’ús d’un significat indefinit i ambigu del concepte de cultura i en la mixtificació i projecció cap al passat d’un fenomen relativament recent, derivat i no creador de la «realitat nacional catalana»: l’específic desenvolupament de la cultura a Catalunya durant el primer terç d’aquest segle, relativament diferent del de la resta d’Espanya. (Ibid.)

La tesi de la mentida o la falsedat de la «realitat nacional» és, òbviament, una derivació de la perspectiva marxista sobre el fet nacional, i conté ressonàncies més que audibles de la interpretació del fenomen catalanista de Jordi Solé Tura; al mateix temps, prefigura tesis com la de la «invenció de la tradició» (Eric Hobsbawm) i, fins a cert punt, la de les «comunitats imaginades» (Benedict Anderson) —i per tant, comparteix els problemes inherents a totes aquestes interpretacions de la cultura i del fet nacional.

Al seu article, però, Subirós només reconeix la influència del sociòleg alemany Norbert Elias, a partir de la qual proposa una «genealogia de la cultura catalana». És des d’aquesta perspectiva, segons l’autor, que es pot efectuar una crítica del concepte de cultura nacional:

No és gens estrany que ningú no gosi explicar de què parla quan parla de «cultura nacional», en general o d’una cultura nacional en particular. Perquè, o bé és un concepte (?) que es refereix a tot el que és propi d’una societat i aleshores no serveix de res (a menys que no es tracti d’una societat summament petita i pobra, espiritualment i material) o bé és una selecció, hipostatitzada i fetitxitzada, d’algunes de les obres, característiques [sic] i valors acceptats com a propis per alguns sectors d’una societat i promoguts per aquests mateixos o uns altres sectors com a propis i permanents de tota la societat. (742)

Aquesta anàlisi, tanmateix, és altament problemàtica, d’una banda perquè nega un principi bàsic del funcionament de totes les cultures i formacions socials modernes, que és el principi de selecció que opera en les lluites simbòliques per definir el que és i hauria de ser la cultura i la societat; i d’altra banda, perquè la primera part d’aquesta citació es contradiu amb les conclusions de l’article, ja que el concepte de cultura que aquí es rebutja (aquell que considera cultura tot allò propi d’una societat) és precisament el concepte pseudoinclusiu que Subirós proposa al final del seu article (si bé sense l’adjectiu «nacional»).

En qualsevol cas, el punt que Subirós vol demostrar és que la cultura emana d’una nació, és a dir, és el producte d’una societat, mentre que és fals que la nació neixi d’una cultura. Seguint aquesta línia argumentat, Subirós afirma que la cultura catalana (i aquí cal precisar que es refereix a l’alta cultura, en el sentit de civilització que li dóna Elias) no apareix com a tal fins al primer terç del segle XX (744). «La cultura catalana», diu Subirós, «és un producte de la societat civil catalana d’aquest segle», i no a l’inrevés, i per tant la cultura no és ni pot ser el principi estructurador de la diferència nacional (747). La cultura catalana, doncs, és un objecte construït, un artefacte ideològic d’orígens precisos i continguts analitzables dialècticament, i l’autenticitat que se li atribueix des del nacionalisme és, per tant, una falsedat.

Però arribats en aquest punt hem de fer referència a la manera com Subirós construeix i presenta el seu argument, és a dir, a l’estructura narrativa que utilitza. La part central del seu article és la narració històrica de l’emergència de la cultura catalana (és a dir, de l’alta cultura expressada en català) com a camp autònom, creat per la burgesia catalana per tal d’afermar la seva hegemonia política i social tant a Catalunya com a Espanya. El fet que recorri a una estructura narrativa és important precisament perquè per a Subirós la tesi de la cultura nacional és una «mentida», «una deformació […] grollera de la realitat» que «és utilitzada com a axioma d’una estratègia política» (747). I des del moment que les condicions socials, econòmiques i polítiques a Catalunya i Espanya són diferents d’aquelles sota les quals es va crear el constructe cultural burgès que anomenem «cultura catalana», Subirós es pregunta: «¿Quin sentit té avui mantenir aquesta ficció d’una “cultura catalana” essencial i incontaminada i atribuir-li la responsabilitat de la nostra existència nacional? ¿Quina necessitat hi ha de seguir reduint la cultura a la “cultureta”?» (748).

El que és important remarcar aquí és que, en recórrer als termes «mentida» i «ficció», Subirós està apel·lant a una idea de «veritat» (i més concretament, de veritat històrica), i que pot fer-ho gràcies a l’ús d’una estructura narrativa, d’un relat. Però l’estatus de la veritat històrica que Subirós invoca és altament problemàtic per tres raons. En primer lloc, perquè l’ús mateix de l’estructura narrativa converteix el seu argument en una ficció tan inestable com la que ell critica. En segon lloc, perquè Subirós sembla assumir (erròniament) que mentida i ficció són la mateixa cosa, i és per això que tots dos termes apareixen com a intercanviables i equivalents en el seu assaig. I en tercer lloc, perquè aquesta idea de veritat històrica és incompatible amb el projecte d’una «genealogia de la cultura», si el que volem entendre per «genealogia» és el projecte de Nietzsche, després reformulat per Michel Foucault. Efectivament, per a Nietzsche la veritat no és més que un «error legitimat» (i és ben possible que l’argument de Subirós no sigui gaire més que això). I un projecte de genealogia de la cultura catalana (al qual el present llibre vol contribuir), més que perdre el temps distingint entre veritats i mentides, ha de concentrar-se en explicar el que Foucault anomena «efectes de veritat» de les ficcions produïdes pels discursos que circulen en el camp social.^[60]

El relat històric de Subirós i la ficció que en resulta també produeixen els seus efectes de veritat, que són les conclusions a què arriba. Si és «veritat» que el que anomenem cultura catalana és un mer constructe ideològic produït sota condicions radicalment diferents de les actuals, llavors cal, diu Subirós, «repensar» i «reestructurar» la cultura catalana, tot separant «d’una vegada per totes la qüestió de la llengua de la qüestió de la cultura en general» (748). Sobre el dret a la llengua catalana no hi ha dubte possible, però «més difícil és pensar en la legitimitat i conveniència d’una “cultura catalana” avui, si per això hom entén quelcom més que una indicació territorial i històrica» (ibid.), perquè parlar de cultura nacional «a la llarga implica afirmar una identitat (mítica) excloent i irreductible, independent dels canvis propis i dels aliens» (747). Un dels efectes de veritat del discurs de Subirós és, així, la creença que el nacionalisme català —i per extensió, tot nacionalisme— es redueix a un essencialisme potencialment perillós (i no cal dir que aquesta és, al seu torn, una crítica feta, paradoxalment, des de l’essencialisme, perquè considera el nacionalisme com a essencialment essencialista).

Les conclusions de Subirós, doncs, revelen un doble projecte de deconstrucció nacional catalana i de construcció d’una cultura catalana espanyola, projecte aquest que, paradoxalment, depèn del mateix concepte de normalització a què apel·la el nacionalisme català. En efecte, diu Subirós, «cal assumir sense complexos la cultura d’expressió castellana a Catalunya, cercant un equilibri, una complementarietat i un mutu enriquiment de la producció cultural en les dues llengües» (749), condició indispensable «per a una desdramatització, per a una desmitificació, per a una normalització —dintre dels estrets límits que imposa el món contemporani— de la cultura catalana» (ibid.).^[61]

Però el model proposat per Pep Subirós —encara vigent en els discursos de nombrosos intel·lectuals soi-disants d’esquerres— no només revela una concepció més aviat simplista de la cultura i una visió fins a cert punt utòpica i certament acrítica del repartiment de forces a la cultura catalana. Alhora, el de Subirós és un discurs altament deslegitimador, perquè al mateix temps que dóna permís a l’ús del català en la producció cultural, el deslegitima en proposar uns criteris de definició del camp cultural que són obvis (i per tant redundants), insuficients (i per tant limitats i limitadors) i neutres (i per tant neutralitzadors). El discurs de Subirós, doncs, buida de significat els continguts d’un camp cultural que, pel sol fet de ser-ho, està constituït d’artefactes, institucions, agents i pràctiques que, per definició, produeixen significats. Al mateix temps, neutralitza les raons per escollir el català com a llengua de cultura; efectivament, si la cultura catalana (amb cometes o sense) no és ni pot ser més que «una indicació territorial i històrica», ¿per què caldria escriure un llibre o enregistrar un disc en català, quan es podria fer en suec o en italià, sempre que es fes a Catalunya i fent referència a la societat catalana?

L’altre tipus de lectura política de la normalització és explícitament nacionalista i compromès amb la construcció d’una cultura nacional. N’és un bon exemple el llibre de Toni Strubell El cansament del catalanisme (1997).^[62] Strubell hi explora les causes del fenomen que hom ha anomenat «cansament» o «fatiga» del catalanisme polític. Aquest fenomen es manifesta en l’expressió de sentiments individuals i col·lectius d’«autoodi», «acomplexament», «desencís» i «desesma», així com en un cert desprestigi del discurs catalanista que motiva un nombre important de persones a avorrir-lo (20). Strubell identifica la causa principal del cansament del catalanisme en la desactivació del que anomena «pensament mític»: els mites, diu Strubell, compleixen «una important funció de transmissors de coneixement, però també de perpetuadors de valors col·lectius» (52), i durant dècades el catalanisme no va tenir cap reserva a fer ús d’aquest important recurs, que va contribuir a fer-lo majoritari. Tanmateix, la victòria del franquisme serà el punt d’inflexió que marcarà la crisi del conreu del pensament mític nacionalista sobre el fet nacional català:

Més de setanta anys d’ascensió gradual cap a la culminació nacionalista de 1932 caurà en desús, arrossegant […] bona part de la tradició històrica del catalanisme. El trencament del mirall, juntament amb el trauma d’un conflicte militar en què el catalanisme, en si, mai va acabar de trobar el seu lloc, farà que la manera de veure’s el país quedi força trastocada. El catalanisme pateix un retrocés que el col·loca, un cop més, a baix de tot d’una escala que li havia costat setanta anys de pujar. Aquest trauma fa que a molts catalans se’ls creïn molts interrogants respecte a les possibilitats històriques d’un catalanisme que, en un altre temps, els havia semblat tenir totes les respostes. (67)

Fet el seu diagnòstic, Strubell descriu els «símptomes i disfuncions» d’aquest fenomen en una àmplia sèrie d’àmbits culturals i socials, des de la historiografia fins al món dels esports, passant per la literatura, els mitjans de comunicació o la cultura popular. En la història, per exemple, Strubell detecta el truncament de la tradició historiogràfica nacionalista i progressista representada per Rovira i Virgili o Soldevila; aquesta discontinuïtat va possibilitar l’aparició d’«hipòtesis —com les de Solé Tura— que titllaven tota la tradició del nacionalisme català de “burgesa”, interessada i pactista, i, per tant, oposada als interessos del conjunt de les classes populars» (75).

Pel que fa a la literatura de postguerra, «es manifesta una forta tendència a desentendre’s de la situació política i social» que envolta els escriptors (78), i que els duu a escriure com si el país no hagués sofert un profundíssim trauma (ibid.) així com a adoptar «la persecució de la perfecció literària com a ideal» (78). Com a conseqüència, es renunciarà a representar en clau política la història recent del país (82) i a refugiar-se en una mena d’elitisme estètic i moral.

Quant a la cultura popular, Strubell afirma que la feble extensió social d’aquesta en el postfranquisme no és l’única causa de la manca de penetració social del catalanisme cultural, ja que es pot percebre una «tendència gairebé malaltissa a l’absència de continguts polítics en les diferents modalitats de la cultura popular catalana» (145). En efecte, diu Strubell, a la cultura popular i de masses a Catalunya es produeix «un apoliticisme gairebé general» (ibid.), que és desconcertant, sobretot en comparació amb altres cultures com la basca o la irlandesa. En termes generals, la desactivació del pensament mític en la cultura popular (inclosa la cançó) ha dut a «una mena de renúncia a incidir en els grans sectors socials on la catalanitat —ja no diem el catalanisme— és pràcticament un desconegut» (149), així com a la neutralització dels discursos que alhora legitimaven la mobilització catalanista i animaven la població a sumar-s’hi.

Strubell conclou que si existeix una síndrome de cansament, és perquè de la postguerra ençà el catalanisme s’ha caracteritzat pel seu elitisme i intel·lectualisme, i per l’absència en el seu discurs de continguts socials:

El discurs del nacionalisme hegemònic ha estat massa culte, massa universitari i massa lingüístic. Ha dominat un nacionalisme que se subscrivia a Serra d’Or, però que s’escapava a la torre els 11 de setembre; un nacionalisme que engrescava a l’Aula Magna, però deixava fred el comitè d’empresa. Al nacionalisme català darrer li han mancat elements alliberadors com els presents en d’altres moviments nacionalitaris paral·lels, en contrast amb els quals el catalanisme no ha sabut convertir-se en un protagonista destacat dels conflictes de la societat industrial i postindustrial, amb el resultat que una part significativa de l’obrerisme, el sindicalisme i el moviment alternatiu sovint l’hagin ignorat, incomprès o fins i tot combatut. (170-71)

El discurs catalanista, doncs, ha de superar les limitacions que s’ha autoimposat (és a dir, la vocació de comportar-se dintre uns paràmetres de «normalitat» que no es corresponen amb les condicions socials objectives en què aquest discurs es desenvolupa), i per aconseguir aquest objectiu cal tornar a fer ús del pensament mític com a instrument per suscitar adhesions alhora racionals i afectives a la catalanitat:

Convé que es cultivi, sense manies, un model de pensament mític catalanista —modern, creïble, engrescador i de caire decididament progressista— i que aquest, igual que passa als estats nació encara avui, es doti d’un llenguatge i mitjans poderosos per fer-se socialment influent. […] Cal crear un model de pensament mític popular que faci conèixer, estimar i respectar la Catalunya nacional als qui ara hi són aliens, indiferents o inconscients. (172)

Strubell, doncs, acaba el seu assaig posant el dit a la nafra: la reproducció del catalanisme, tant polític com cultural, requereix l’adhesió de sectors socials que tradicionalment no ha interpel·lat, com ara els descendents de la immigració espanyola. Tanmateix, el problema és que Strubell no dóna compte de com es pot tornar a la pràctica del pensament mític i fer-ho de manera «creïble», quan en el moment de la publicació d’aquest llibre molts dels referents de què es podria nodrir ja eren desconeguts per a bona part de la població, i quan la predisposició a creure en els mites del catalanisme estava en crisi. Encara més, i dit d’una altra manera, cal preguntar-se quins límits imposa a l’objectiu plantejat per Strubell el procés de desconstrucció nacional a què al·ludíem més amunt, i al qual sens dubte ha contribuït el discurs de la normalització. En efecte, ¿com es pot tornar a practicar un pensament mític que està sous rature? ¿I quins canals es podien usar per vehicular aquest pensament mític i portar-lo fins a la gent en un context de fragmentació de l’esfera pública (a causa de la proliferació de l’oferta mediàtica) i de glorificació de la capacitat d’escollir del consumidor com a valor màxim que ha de governar la societat? Aquests són problemes que Strubell deixa sense resoldre.

Per acabar aquesta revisió dels discursos crítics contemporanis sobre la cultura catalana, vull fer referència a l’important llibre de Salvador Giner, Lluís Flaquer, Jordi Busquet i Núria Bultà, La cultura catalana: el sagrat i el profà (1996). Partint de la premissa que la cultura és «per a Catalunya, l’element crucial de la seva existència» (Giner, Flaquer et al. 5), els autors es proposen fer una anàlisi sociològica dels debats sobre la cultura catalana desenvolupats entre el final de la guerra de 1936-39 i els Jocs Olímpics de 1992. El seu objectiu és arribar a «establir un diagnòstic de la situació per a comprendre millor l’abast i l’amplitud dels reptes que el poble de Catalunya té plantejats en el terreny de la cultura» (7).

L’objecte d’anàlisi específic d’aquest llibre és el debat sobre la cultura catalana, que, segons els autors,

forma part de la mateixa cultura catalana. Constitueix l’arena de contesa d’abast més general, menys sectorial, més difús i més ideològica que posseïm. […] [E]l debat sobre la cultura catalana és entès, entre altres coses, com un seguit de processos en què diversos actors socials malden per a apropiar-se d’un conjunt de béns escassos, que podríem anomenar metafòricament i tot simplificant, el cos místic de la cultura catalana o el nucli central de la seva tradició. (70-71)

La perspectiva des de la qual Giner, Flaquer et al. analitzen la cultura catalana és sociològica, i per tant defineixen aquest debat com una lluita per apropiar-se d’uns béns simbòlics i tenir la prerrogativa d’imposar la definició legítima d’aquests béns. Així doncs, els autors seleccionen cinc episodis o conteses específiques en aquesta lluita: les reinterpretacions postbèl·liques de la cultura catalana (Vicens i Vives, Ferrater i Mora, etc.), l’avaluació del catalanisme polític dels anys seixanta (Jordi Solé Tura, Josep Benet), el «Manifiesto» contra la normalització lingüística de 1981,^[63] el fracassat Pacte Cultural de 1985, i la gerència de la política cultural.

De fet, aquesta última contesa és el punt cap al qual convergeixen totes les altres, així com les línies argumentats del llibre. En la seva anàlisi, Giner, Flaquer et al. identifiquen una tensió central en la cultura catalana contemporània, entre «l’essència» i «la gerència», és a dir, entre una concepció sacralitzada de la cultura com a font d’identitat individual i col·lectiva o com a salvaguarda de les essències pàtries, i una concepció de la cultura com a objecte de gestió pública, «recolzada en una certa desdramatització que acompanya el que tant els autors crítics com administradors i ideòlegs anomenen sovint la normalització cultural del país» (77).

L’aportació més important del llibre és probablement la introducció del concepte de gerencialisme. Segons els autors, el gerencialisme cultural «suposa tractar la cultura, en l’activitat concreta, no pas com a l’essència del país», tot i que això no impedeix que la pugui invocar si cal. «Més aviat», diuen Giner, Flaquer et al., «el gerencialisme tracta la cultura com a un camp més del sector públic, que s’ha de regir per criteris de racionalitat i d’eficàcia administrativa» (203). L’adopció del model gerencialista és alhora una estratègia per garantir la supervivència de la cultura catalana, una resposta a les condicions de modernitat avançada, i sobretot un intent de desdramatitzar i dessacralitzar la cultura catalana i imposar-hi una mena de pragmatisme:

El gerencialisme significa defugir una concepció de la cultura com a eix vertebrador del fet nacional català, renunciar a un cert narcisisme i abandonar en gran mesura l’essencialisme. Suposa reconèixer que la cultura es basteix en gran part a través de les polítiques culturals públiques i privades. (Giner, Flaquer et al. 204).

Aquest pas de l’essencialisme al pragmatisme gerencialista provoca un cert malestar, que es manifesta en diverses menes de resistències, tant perquè se’l pot considerar com una «intervenció constant de l’administració pública en l’esfera de la cultura mitjançant la política cultural» (204), com perquè suposa «una mena de devaluació del caràcter minoritari i exclusivista de certes manifestacions de la cultura catalana, car significa el foment d’una cultura de masses espectacular, lúdica i superficial» (205). L’explicació que donen els autors d’aquest malestar és que a Catalunya la cultura és la justificació de la diferència nacional, i allò que legitima la traducció política d’aquesta diferència. Per tant, «l’aplicació dels criteris de racionalitat econòmica al camp de la cultura i la seva consideració com a mercaderia topa amb més reticències que no pas les que pot suscitar en d’altres àmbits de l’activitat política», ja que desvirtua la «càrrega simbòlica transcendent» que porta la cultura catalana (205).

Si bé la posició de Giner, Flaquer et al. davant el gerencialisme és en general positiva, també en fan una tímida crítica:

El gerencialisme suposa tractar Catalunya com si fos un país normal, una aspiració comparada per tots els ciutadans de Catalunya. Tanmateix, les peculiaritats del seu règim polític (sobirania limitada i sistema de competències compartides) fan que el gerencialisme tingui efectes força diferents dels que es donen en altres societats avançades. Així, el gerencialisme a ultrança pot amagar l’absència de models de política cultural. (205)

L’anàlisi de Giner, Flaquer et al., però, no està exempta de problemes. En primer lloc, la crítica del gerencialisme no va més enllà del que acabem de veure, i tampoc s’exploren en profunditat les conseqüències derivades de la fragmentació del «cos místic totalitzant» que constitueix el pensament essencialista (214); i això és greu, perquè els principals problemes amb què s’enfronta la cultura catalana, com veurem en els següents capítols d’aquest llibre, deriven d’aquesta situació.

En segon lloc, no queda clar quin lloc ocuparien en aquesta anàlisi discursos com els de Toni Strubell, Salvador Cardús, Joan Manuel Tresserras o Josep Gifreu, que insisteixen en conceptes com ara «pensament mític nacionalista», «cultura nacional» o «espai nacional de comunicació». Si bé determinats crítics «no nacionalistes» molt probablement els acusarien de mantenir posicions essencialistes, aquesta etiqueta seria del tot immerescuda, perquè a la base dels seus discursos hi ha una consciència explícita que les identitats (inclosa la nacional) són construccions socials i culturals, i no l’expressió d’unes essències etèries, estables i atemporals.

I si bé Giner, Flaquer et al. adverteixen dels riscos que suposa un model gerencialista, hi falta una anàlisi de les tensions i problemes (reals, com el present assaig pretén demostrar) derivats d’aquest model. De fet, els símptomes d’aquests problemes (el malestar en la cultura catalana) es tendeix a reduir-los a simples «resistències» que cal vèncer (cf. 206). D’altra banda, es crea la impressió que el gerencialisme és lliure d’ideologia, des del moment que els autors s’abstenen d’emprendre una anàlisi a fons del discurs que el sustenta (el que aquí hem anomenat discurs de la normalització).

Finalment, a les conclusions del llibre, els autors proposen «una tercera via» que vagi més enllà de l’essencialisme i el gerencialisme; es tracta d’un «pactisme obert, plural i dialogant» que inclogui tots els sectors polides, socials i culturals; un pactisme tenyit d’un essencialisme lliure de «l’ahistoricitat, l’arrauxament i l’emocionalitat», però que alhora «no s’expressi a través d’un gerencialisme pragmàtic i buit de contingut», sinó que formuli una política cultural democràtica que expressi «la densa complexitat del nostre país» (217). Els autors, doncs, proposen una reconciliació dialèctica d’essencialisme i gerencialisme, que en última instància es redueix a l’adopció d’hàbits democràtics bàsics (tolerància, diàleg, esperit de negociació, bones maneres) en el camp cultural català.

Aquesta proposta, però, no va gaire més enllà d’un intent de solució al problema de la desmesurada dependència del camp cultural respecte del camp de poder, i deixa sense resoldre la complexa problemàtica que durant l’últim quart del segle XX afecta la cultura catalana (una problemàtica que no es limita a aquesta dependència). El principal problema del llibre de Giner, Flaquer et al. és, potser, la mateixa selecció de l’objecte d’anàlisi, és a dir, la tria exclusiva del debat sobre la cultura catalana: en privilegiar aquest aspecte es redueix la cultura catalana al seu cos ideològic explícit, a expenses de pràctiques, representacions i altres discursos sobre la producció cultural (per exemple, les ideologies sobre la qualitat literària, o els discursos sobre la relació entre alta cultura i cultura de masses), l’anàlisi de les quals revela no només la complexitat de la cultura catalana en tant que objecte, sinó també la realitat política de la subordinació.

Per concloure aquest capítol, recapitulem sobre els punts principals que podem extreure de la nostra revisió de tots aquests discursos sobre la cultura catalana de la normalització. Primerament, ens trobem amb la constatació d’una crisi de civilització al món occidental i d’una crisi de la cultura catalana, però les relacions entre totes dues no estan clares. Segonament, existeix una preocupació respecte a les conseqüències dels processos de mercantilització en la cultura catalana pel que fa a la qualitat de la producció, a la posició dels agents, i a la mateixa reproducció de la cultura. En tercer lloc, un dels temes principals en els debats és la problemàtica relació entre la cultura i la identitat catalanes, i entre la cultura i el projecte catalanista de construcció nacional, però existeix un desacord profund sobre la naturalesa d’aquesta relació i el seu estatus; així Pep Subirós critica la cultura catalana per la seva dependència del projecte catalanista, mentre que Toni Strubell la critica per la seva desvinculació. Finalment, es constata una evolució ideològica entre els agents de la cultura catalana, de l’essencialisme com a discurs fonamentador de la pràctica cultural i constitutiu del «cos místic» de la cultura com a objecte sagrat, al gerencialisme com a ideologia de l’eficiència en la política cultural; les conseqüències d’aquesta evolució, però, no han estat explorades en profunditat.

La meva intenció és oferir, en la resta d’aquest llibre, una anàlisi integrada de totes aquestes qüestions, a partir de les següents premisses:

1. La cultura catalana tenia a finals dels anys setanta, i segueix tenint, una necessitat objectiva de redefinir-se com a indústria i mercat i com a àrea de gestió de polítiques culturals públiques, més enllà de la producció simbòlica (és a dir, la seva relació amb la identitat catalana), a fi d’adaptar-se a la tendència general a la mercantilització de les cultures europees, intentar aconseguir una situació hegemònica al seu territori i, així, garantir el seu futur i la continuació del projecte històric d’autonomització de la cultura catalana.
2. La normalització cultural és l’estratègia del catalanisme (entès en un sentit ampli) per tal de reconciliar l’objectiu de redefinir la cultura catalana en termes de mercat i gestió pública amb el manteniment i desenvolupament del seu valor simbòlic identitari.
3. El marc polític de la Restauració de la monarquia constitucional és un element imprescindible per entendre la naturalesa i els problemes del projecte de la normalització. Aquesta dimensió política inclou però no es limita a la dependència del camp cultural català respecte del camp de poder. La manca de definició dels objectius finals de la normalització (ningú sap exactament en què consisteix la «normalitat» cultural)^[64] i l’ambigüitat de les seves formulacions són un efecte de l’equilibri de forces en el contenciós entre Catalunya i l’estat espanyol, i del conflicte d’identitats associat a aquest contenciós, en el qual la part autoidentificada com a catalana ocupa una posició dominada. És a dir, aquesta indefinició i ambigüitat són un efecte de la subordinació.
4. El malestar en la cultura catalana, aquest paradoxal resultat del procés de normalització cultural, no és un epifenomen sinó que té un caràcter sistemàtic; no es pot reduir a unes simples resistències al canvi, sinó que és el símptoma d’una crisi profunda; i no es tracta del símptoma d’una malaltia crònica circumscrita a Catalunya, sinó la manifestació específica d’unes tendències comunes a les cultures occidentals que l’anàlisi ha de tenir en compte. Els aspectes específics de la crisi que afecta durant l’últim quart del segle XX la cultura catalana són universalitzables a altres cultures d’àmbit restringit i permeten contribuir a la comprensió dels fenòmens de subordinació nacionals i culturals.
5. Les tensions i els problemes que intervenen en aquesta crisi no es poden considerar com una anomalia que cal superar, sinó com unes forces productives que de fet constitueixen el nostre camp cultural. L’anàlisi d’aquestes tensions i problemes no es pot reduir a la ideologia formulada explícitament, sinó que ha de donar compte també dels discursos, les pràctiques i les representacions.

A partir d’aquestes premisses, voldria formular una hipòtesi general que em sembla prou productiva, a saber: la difícil transformació del camp cultural català durant els anys vuitanta i noranta ha provocat una crisi de definició de models culturals que és d’arrel típicament postmoderna.