INTRODUCCIÓ

El terra se’ns desintegra sota els peus. Tot allò que hem construït amb tant d’esforç se’ns desfà com un castell de cartes. Parlem al temple i les nostres paraules no ressonen; en sortim, i trobem un paisatge que no reconeixem, i veus estranyes que entenem però no ens entenen. La memòria dels avis l’ha esborrat el vent del desert; del seu dolor, la implacable tempesta de foc que els va trencar l’ànima, ja ningú no se’n recorda. Quan expliquem la nostra història, ningú no la sent. La casa que hem heretat ja no val res, és plena de rampoina que ningú ja no vol. Ens mirem al mirall, i no hi som; o hi som deformes, monstruosos. Caminem amb dificultat, mig coixos i mig cecs. Pel carrer, el nostre estigma és l’únic que atreu les mirades cap a nosaltres. Som motiu d’escàndol quan vindiquem la nostra lletjor deforme; som motiu d’escàndol quan intentem passar desapercebuts…

Si alguna cosa caracteritza la cultura catalana contemporània és el malestar dels seus actors. Es tracta d’un malestar relacionat amb una doble experiència de subordinació: d’una banda, la subordinació nacional, que afecta la posició legal i social de la llengua catalana i el reconeixement polític de la identitat catalana, i de l’altra, la dependència de la cultura respecte al camp de poder subaltern. Aquest malestar es manifesta de formes molt diverses i per causes molt variades: la problemàtica relació entre llengua i identitat en el moment actual (que es tradueix, per exemple, en l’espinosa qüestió de què és cultura catalana i què no ho és, en especial amb relació a les formes culturals d’expressió castellana); la insuficient projecció i visibilitat social de la cultura catalana; la seva vulnerabilitat als avatars polides, i la seva dependència de les administracions públiques; els efectes de la seva posició feble dintre el mercat, que la condemna a una inferioritat gairebé permanent; la seva aparent manca de capacitat d’interlocució amb la seva societat i de ser la columna vertebral d’un projecte cívic; l’estigmatització de la cultura popular; i l’erosió del prestigi de l’alta cultura. Tot això, malgrat la recuperació de les institucions democràtiques d’autogovern, l’oficialització de la llengua catalana i l’existència d’unes polítiques lingüístiques i culturals públiques —amb els seus pressupostos corresponents— que tenen com a objectiu la normalització de la llengua i la cultura del país.

És un malestar pel present i, sobretot, pel futur. En tenim mostres recents, com per exemple els recurrents debats a la premsa sobre la salut del català i la seva hipotètica desaparició, que sovint prenen la forma d’una lletania necrofílica.^[1] La preocupació per la supervivència s’estén a tot l’àmbit de la cultura i l’univers de referència que se’n deriva, com suggereix el llibre de Patrícia Gabancho, El preu de ser catalans, que duu el significatiu subtítol Una cultura mil·lenària en vies d’extinció.^[2] D’altra banda, aquest malestar és l’expressió de fractures, frustracions i decepcions en el terreny polític i social, com mostra un article recent de Josep Maria Muñoz Lloret en un número de L’Avenç on es fa balanç de l’evolució de la societat catalana des de la recuperació de la democràcia.^[3] Per dir-ho en poques paraules: si patim aquesta malaise generalitzada i profunda és perquè la normalització no ha donat els fruits que se n’esperaven. Però aquesta explicació pressuposa una mirada retrospectiva sobre l’evolució de la cultura catalana, en funció de la qual la insatisfacció actual seria conseqüència d’una decepció a l’hora de comparar els objectius i les esperances a començaments dels anys vuitanta amb els resultats a l’inici del nou segle. Tanmateix, tal com mostraré en aquest assaig, el malestar en la cultura catalana no és un fenomen recent, sinó que el detectem ja als inicis del procés de normalització cultural, fa gairebé trenta anys. En aquest sentit, és una condició constitutiva del camp cultural català contemporani, un efecte de la mateixa evolució d’aquest camp, un element central dels discursos sobre la cultura catalana.

¿Què n’hem de fer, doncs, d’aquest malestar? ¿Com l’hem de llegir, com l’hem d’analitzar i interpretar? ¿El podem considerar alguna cosa més que un epifenomen o una serp d’estiu mediàtica? ¿D’on sorgeix? ¿Quina relació té amb el programa cultural del catalanisme, el que anomenem «normalització»? ¿I fins a quin punt es deriva de la continuada subordinació de la societat catalana a un poder colonial? ¿De què és símptoma? ¿De quins processos és resultat? ¿Què ens diu sobre la situació actual de la cultura catalana i les seves tendències de futur? Aquestes preguntes en suggereixen d’altres d’un abast més ampli, més enllà dels confins estrictes de la cultura catalana, amb relació a qüestions d’identitat i representació. ¿De quines maneres es manifesta la dominació simbòlica en la producció cultural? ¿Com es representen la subordinació i la resistència en els productes culturals, tant pel que fa als continguts com a les formes? ¿Quin paper juguen aquests productes i discursos en els processos de construcció de les identitats? ¿Com hi intervenen les categories de classe, gènere i sexualitat? ¿De quina forma aquestes categories identitàries ens poden ajudar a entendre les dinàmiques específiques de subordinació a què està subjecta la societat catalana? ¿Com s’articulen altres dinàmiques polítiques, ideològiques i econòmiques amb aquestes relacions de dominació?

Aquest llibre pretén donar resposta a algunes d’aquestes preguntes. Tanmateix, a l’hora de fer-ho, vol evitar dos possibles riscos. El primer és, en paraules de Pierre Bourdieu, la «propensió a reduir la recerca de les causes a la recerca de les responsabilitats»,^[4] que ens impedeix de veure clarament els mecanismes de violència simbòlica en joc en una situació concreta. Limitar-se a la recerca de les responsabilitats, és a dir, centrar-se en la pregunta «¿qui en té la culpa?», probablement donaria material per a titulars de diaris, però a penes ens ajudaria a entendre quines han estat les raons profundes de la problemàtica evolució de la cultura catalana en els darrers vint-i-cinc anys, no contribuiria a formular noves vies de cara al futur, i pitjor encara, probablement ens duria a la reproducció de determinades formes de violència simbòlica, com ara acusar aquells que estan en posició dominada dels efectes de la seva pròpia subordinació. El segon risc consisteix a seguir un paradigma mèdic, que consistiria a emetre un diagnòstic del malestar en la cultura catalana per tal de prescriure-hi una «cura» —és a dir, fer un discurs normatiu que formulés polítiques desitjables i digués a administracions públiques i empreses privades quines haurien de ser les seves prioritats estratègiques i les seves línies d’actuació. No és aquest el meu rol. El meu propòsit és molt més humil: com a crític cultural, pretenc només fer propostes per a l’anàlisi. Les polítiques les han de formular altres persones més qualificades, tot i que no renuncio a la utilitat de la meva anàlisi per a aquesta tasca.

L’assaig analitza l’evolució de la cultura catalana dels anys vuitanta i noranta vistos des de la talaia del present, amb l’ambició d’il·luminar, ni que sigui de forma molt parcial, la seva situació actual. Tanmateix, no és una història cultural del període 1976-1999, és a dir, de la Restauració de la monarquia constitucional i el pujolisme, ni un estudi exhaustiu de la producció d’aquest període. Tampoc és una anàlisi de les polítiques culturals de les administracions públiques catalanes (Generalitat, diputacions i ajuntaments, especialment el de Barcelona); aquesta recerca és del tot necessària, però requeriria un altre llibre sencer,^[5] i per tant s’escapa dels meus objectius en aquest assaig. Més aviat, el que em proposo en les pàgines que segueixen és centrar-me —a partir de l’anàlisi de textos, discursos i fenòmens— en qüestions simbòliques i discursives, d’identitat i representació, per tal d’aportar hipòtesis interpretatives sobre els processos generals que han afectat (i continuen afectant) el camp cultural català en tant que escenari d’antagonismes i conflictes i subjecte a profundes transformacions estructurals i de funcionament.

L’argument principal d’aquest llibre és que allò que anomenem «normalització cultural» —és a dir, el procés de gestió de la cultura i de les identitats dut a terme a Catalunya des de la recuperació de l’autogovern amb la Restauració de la monarquia constitucional— és l’expressió d’una àmplia crisi de models culturals que és característicament postmoderna, i que al seu torn és triple. En primer lloc, és una crisi dels discursos de legitimació que s’origina en la mercantilització de la cultura resultant dels esforços per construir un mercat i una indústria cultural catalana, i com a efecte del nou marc jurídic i polític de l’anomenat «Estat de les autonomies». En segon lloc, és una crisi de producció de valor, en què els mecanismes de selecció de la cultura catalana, a causa de canvis estructurals experimentats des de 1976, han deixat d’assolir els efectes canonitzadors desitjats, cosa que ha portat a una relativització generalitzada del valor de la producció cultural catalana (de forma que judicis de valor com ara «tota la literatura catalana és mediocre» o «tota la música pop catalana és dolenta» esdevenen no només possibles, sinó relativament freqüents). Finalment, es tracta del que anomeno una crisi d’identificació que afecta tant els discursos identitaris com els processos de representació simbòlica. Les categories identitàries actives a Catalunya fins a la Restauració de la monarquia constitucional han experimentat un procés de fragmentació i redefinició que ha dissolt el consens sobre el que significa ser català avui. Aquests canvis, inclòs el caràcter excepcional de la immigració espanyola dels anys seixanta, han superat la capacitat dels recursos simbòlics, retòrics, pragmàtics i institucionals a l’abast de la societat catalana per tal de representar-se ella mateixa en tota la seva complexitat, fins al punt que constitueixen un autèntic procés de desconstrucció nacional.

Aquesta argumentació està emmarcada en el temps i en l’espai. El llibre abraça aproximadament el darrer quart del segle XX. L’anàlisi pren com a punt d’inici dels processos descrits l’any 1976, quan va tenir lloc el Congrés de Cultura Catalana, un moment clau en la definició d’objectius per a la política cultural del catalanisme. La data final és l’any 1999, el començament de la darrera legislatura amb Jordi Pujol al capdavant del Govern de Catalunya. Com es veurà, la meva anàlisi posa un cert èmfasi sobre els anys noranta, perquè és quan les contradiccions dels discursos i processos que estudio es fan més evidents. Pel que fa a l’espai, en aquest llibre parlo de cultura catalana en un sentit més aviat regional, és a dir, centrant-me en Catalunya, i no en el conjunt del territori. Sóc perfectament conscient dels problemes que suposa limitar d’aquesta manera l’abast del llibre, però crec que està justificat per dos fets que no podem oblidar. Primerament, és a Catalunya on han existit les condicions més favorables per a la institucionalització de la cultura catalana, i en especial on hi ha hagut més esforços per a la creació d’un mercat cultural per a la llengua catalana, de forma que els fenòmens que examino en aquest assaig són més clarament perceptibles. Segonament, la fragmentació del mercat cultural —seguint les línies territorials i polítiques imposades per la Constitució espanyola— és real, i també ho són les seves conseqüències; aquestes són realitats que, mitjançant l’anàlisi i la crítica, podem resistir, però no ignorar.^[6]

De fet, l’objecte d’anàlisi en el present llibre són les conseqüències d’aquesta fragmentació, enteses en un sentit ampli, pel que fa a la relació de dependència i subordinació de la societat catalana respecte de l’estat espanyol. El que anomenem «normalització» és una configuració discursiva per afrontar i mirar de redreçar els efectes d’aquesta posició dominada, tant històrics (la destrucció del teixit cultural a mans del franquisme; la minorització de la llengua catalana, etc.) com presents (la inexistència d’un mercat cultural per al català i d’hàbits de consum cultural en aquesta llengua; el caràcter marcat de la identitat catalana). També és un intent de canviar determinades actituds i percepcions quant a la posició de la cultura catalana amb relació a la modernitat europea: una posició que es veu oscil·lant entre l’excepcionalitat de ser una de les poques cultures minoritàries d’Europa que han resistit els embats uniformitzadors de l’estat i ha pogut florir gràcies a unes dinàmiques pròpies i úniques, i l’anomalia de ser una cultura nacional que no disposa dels recursos que li permetrien ser hegemònica al seu propi territori, una anomalia que la fa ser anormal.^[7]

Per entendre tots aquests fenòmens en la seva complexitat, és necessari adoptar un punt de vista que no és gaire comú a casa nostra. En un cert sentit es podria dir que aquest llibre pertany a una disciplina que encara no existeix: els estudis culturals catalans. A l’acadèmia anglosaxona els estudis culturals són una disciplina establerta, i en el camp de l’hispanisme han fet una irrupció considerable des d’institucions molt prestigioses, una irrupció que ha desafiat el paradigma filològic vigent fins aleshores: només cal pensar en el pioner llibre compilat per Jo Labanyi i Helen Graham, Spanish Cultural Studies (1995), en volums posteriors com ara Constructing Identity in Contemporary Spain (2002), també compilat per Labanyi, i en l’estudi de Paul Julian Smith, Contemporary Spanish Culture (2003).^[8] La catalanística anglosaxona ha estat més lenta a l’hora d’encetar l’estudi de la cultura, potser perquè el seu enfocament ha estat força interdisciplinari de bell antuvi, però en els últims anys han aparegut mostres d’un gir cap als estudis culturals, com el número especial de la revista Romance Quarterly sobre qüestions espacials a la cultura catalana (Catalan Spaces), editat per Louise Johnson, o el número de la Catalan Review sobre Barcelona, coordinat per Brad Epps.^[9] El present llibre vol ser una contribució, feta entre el Regne Unit i Catalunya, al camp emergent dels Estudis Culturals Catalans.

La mirada d’aquest llibre es deriva de l’èmfasi dels estudis culturals en dos temes principals: la identitat i el poder. Com ha escrit recentment Chris Rojek, «els Estudis Culturals exploren de quines maneres es comuniquen els significats i es representen les identitats»;^[10] però aquestes representacions no són neutres, ja que per als estudis culturals la cultura té uns significats socials relacionats amb «formes de coneixement i poder de caràcter urbà i industrial», i per tant la conceptualitzen «com la intersecció de la força i la resistència» (5-6). La meva mirada, doncs, és clarament política, i es correspon sense embuts a la definició de Simon During dels estudis culturals com a «anàlisi compromesa [engaged] de la cultura», que no és neutral pel que fa a les «exclusions, injustícies i prejudicis que observa».^[11] Aquest compromís amb la «política de l’emancipació» (Rojek 68) es tradueix, en el meu cas, en una posició sobiranista i d’esquerres, feminista i antihomofòbica.

Un tal posicionament a favor de l’emancipació comporta, també, una actitud de resistència contra la normalització, és a dir, contra l’estandardització de les pràctiques socials i culturals, i contra la invisibilització o naturalització dels processos de dominació. És també una actitud de resistència en el terreny acadèmic i intel·lectual, consistent a adoptar un punt de vista interdisciplinari que viola la rígida separació entre camps del saber que ens imposa la universitat espanyola (i que les dinàmiques conservadores de disciplines com la Filologia Catalana han mantingut). En aquest sentit, hi ha una correspondència amb el que Brad Epps ha anomenat «ètica de la promiscuïtat»: «una ètica parcial que no pretén convertir-se en imperatiu i imposar-se a tothom», i que, basada en les pràctiques socials i sexuals de l’homosexualitat masculina, suposa «una heterogeneïtzació de la moral, de la democràcia i de la moral de la democràcia».^[12] L’ètica de la promiscuïtat no afecta només el terreny de la moral sexual, sinó que té també un vessant polític, social, cultural i acadèmic. Tot evocant la definició catòlica de «promiscuar» com «menjar, en un mateix àpat, peix però també carn en dies en què l’Església no ho permet»,^[13] aquesta ètica bruta, impura i parcial proposa «una noció de la barreja que qüestiona la discriminació, el discerniment i el decòrum que imperen en l’esfera institucional de l’acadèmia» (Epps 148), i que es traduiria en una promiscuïtat tant pel que fa a les teories i les metodologies com respecte als objectes d’anàlisi, que aniria molt més enllà dels objectes tradicionals de la filologia, a saber, la llengua i la literatura.

La mirada que adopto en aquest llibre, doncs, és decididament promíscua en la seva interdisciplinaritat. La meva anàlisi es fonamenta en una varietat de discursos teòrics provinents de la filosofia, la sociologia, la comunicació, la psicoanàlisi, el feminisme i la teoria queer, i s’aplica a objectes d’anàlisi tan diversos com ara textos literaris, televisió, cinema, periodisme, assaig, a més d’artefactes (la màquina de vendre llibres, per exemple) o fenòmens culturals com el supermercat d’art, així com debats a la premsa, manifestos sobre la llengua i textos publicitaris. Però de la mateixa manera que «la sexualitat sedentària no sempre està oposada a la sexualitat aventurera […], ni l’amor —no possessiu, naturalment— a la promiscuïtat» (Epps 148), crec que la meva interdisciplinaritat promíscua no és en absolut incompatible amb el rigor acadèmic i intel·lectual.

Aquest llibre es compon de dues parts implícites. Els capítols 1-3 estableixen el marc general de l’argumentació; en aquests capítols intento definir el concepte de normalització cultural, faig una anàlisi de diversos discursos crítics sobre la cultura catalana als anys vuitanta i noranta, i formulo una sèrie d’hipòtesis interpretatives que desenvolupo a la resta del llibre. Al capítol 1, «El projecte inacabat de la modernitat catalana», proposo que la normalització cultural té una triple dimensió de projecte polític (de continuació del projecte històric d’institucionalització de la cultura catalana), de procés de transformació cultural i social (que corregeixi els efectes nocius del franquisme i converteixi la cultura catalana en normal) i de discurs que naturalitzi la identitat catalana tot presentant-la com a legítima i discursivament neutra. Al segon capítol, «El malestar en la cultura catalana», classifico i analitzo una sèrie de discursos —tant crítics com acadèmics— al voltant del sentiment de descontent en el camp cultural català. Hi suggereixo que existeixen dos tipus de discurs sobre el malestar: un de polític, que qüestiona les relacions de mútua dependència entre cultura i catalanisme, i un altre de culturalista, centrat en la qualitat i el prestigi de la producció cultural, la seva estratificació o la funció social de l’intel·lectual; tots dos tipus de discurs, tanmateix, presenten limitacions importants en la seva anàlisi de la problemàtica. El tercer capítol, «La triple condició postmoderna de la cultura catalana», contextualitza la formulació de la hipòtesi general en què recolza el llibre —la idea que la normalització i el malestar en la cultura catalana són la manifestació d’una crisi postmoderna de models culturals— en el marc de diferents concepcions teòriques de la postmodernitat.

A la resta del volum desenvolupo cadascun dels tres aspectes de la normalització (projecte, procés, discurs) amb relació a cadascuna de les tres crisis que descric. Al capítol 4, «El producte Catalunya: la crisi dels discursos de legitimació», proposo que l’erosió continuada dels discursos de legitimació de la cultura catalana té el seu origen en profundes transformacions derivades, d’una banda, dels processos de creació d’un mercat i una indústria per a la cultura catalana i de la mercantilització de la cultura (manifestats en fenòmens com ara la màquina de vendre llibres, els supermercats d’art, o els «llibres mediàtics»), que van suposar la crisi del resistencialisme i el desconcert de bona part dels actors del camp cultural; i de l’altra, de la feble capacitat legitimadora de les estructures polítiques de l’autonomia. Aquesta dinàmica col·loca la cultura catalana en una posició de gran vulnerabilitat amb relació a atacs basats en una renegació de la violència simbòlica que sosté la relació de subordinació de la cultura catalana respecte de l’estat espanyol, atacs que persegueixen efectes de deslegitimació parasitària; n’és un exemple paradigmàtic el llibre d’Arcadi Espada, Contra Catalunya (1997).

Els efectes de la creació d’una cultura de masses catalana són l’objecte principal del capítol cinquè, «Terror a la delicatessen: la crisi de producció de valor». S’hi analitza la percepció que en la cultura catalana contemporània existeix una confusió dels registres de qualitat i que el prestigi de l’alta cultura ha quedat seriosament minat. L’argument principal d’aquest capítol és que el procés de normalització ha provocat una crisi de producció de valor perquè ha estat incapaç de crear instàncies de selecció adients que mantinguin la creença en el valor dels productes culturals catalans i els facin coneguts i reconeguts. Al capítol s’hi analitzen els debats sobre el cànon literari, els efectes de la proliferació de premis literaris, i els debats sobre universalisme i localisme a la cultura catalana.

Finalment, el capítol 6, «Tal com estem: la crisi d’identificació», explora els efectes de les lluites per l’hegemonia en el terreny simbòlic i identitari. S’hi argumenta que la normalització és una estratègia per redefinir els discursos sobre la identitat nacional catalana, presentant-la com a legítima i discursivament neutra, però que ha generat una crisi d’aquests discursos, de forma que les preguntes «¿Qui és català?» i «¿Què és ser català?» han deixat de tenir una resposta clara; al mateix temps ha donat lloc a una crisi de representació en què la cultura catalana i els discursos, pràctiques, imatges i símbols que vehicula esdevenen invisibles en la cultura de masses i perden bona part de la seva capacitat de representar aspectes crucials de la seva societat. Aquesta argumentació es cabdella al voltant de tres temes principals —la (in)visibilitat i la dominació simbòlica; els discursos i les representacions de la immigració castellanoparlant; i les qüestions de gènere i sexualitat—, a partir de l’anàlisi de textos molt variats: els manifestos a favor de la llengua espanyola a Catalunya; tres novel·les sobre la immigració espanyola de Montserrat Roig (L’òpera quotidiana), Maria Barbal (Carrer Bolívia) i Maria Jaén (La dona discreta); la pel·lícula Ocaña, retrat intermitent, de Ventura Pons; i la sèrie de TVC produïda per Dagoll Dagom, Oh! Espanya.

A les conclusions em centro en problemes de subjectivitat i representació relacionats amb les dinàmiques de subordinació a què està subjecta la cultura catalana. Reprenent un tema que elaboro al primer capítol (la normalització com a fantasia que recorre el camp cultural català), proposo vies de sortida a la crisi que analitzo al llarg del llibre i que tenen a veure amb la simbolització del conflicte i el trauma de la subordinació i amb la universalització del punt de vista de la cultura catalana. Com podran veure les lectores, a les conclusions adopto un to i un estil que més d’una persona considerarà extravagant, polèmic o desconcertant, i que tanmateix és profundament seriós. Aquest és un gest del mateix llibre contra la normalització.