CAPÍTOL PRIMER

EL PROJECTE INACABAT DE LA MODERNITAT CATALANA

Una fantasia recorre Catalunya: la fantasia de la normalització. Es tracta d’una fantasia típicament postmoderna, i és per tant múltiple, fragmentària i complexa en les seves manifestacions, que oscil·len incessantment entre diverses polaritats.

En una d’aquestes polaritats, potser la més important, el primer pol és el definit per la lògica de la paranoia catalanòfoba del nacionalisme espanyol, ja sigui de dretes o d’esquerres, ja sigui a Catalunya o a Espanya. Dintre d’aquesta lògica paranoide, la normalització és la fantasia d’una Catalunya independent subjugada per «la dictadura nazionalista de Pujol», on l’estat comet tots els abusos de què és capaç de manera silenciosa, imperceptible, tenaç, com si es tractés de la subtil invasió japonesa al conte de Pere Calders. Segons aquesta fantasia, la llengua catalana seria imposada damunt una població castellanoparlant que, malgrat disposar de plens drets democràtics, es trobaria paradoxalment i misteriosament exclosa del joc de la democràcia i, per tant, estaria alhora desprovista i investida de tot dret civil.

El segon pol d’aquesta fantasia és el definit per la lògica entre esquizoide i perversa del regionalisme pujolista hegemònic. Dintre aquesta lògica, la normalització és la fantasia d’una Catalunya harmònica, sense conflictes, que va endavant i on el present ja és el futur. És la fantasia d’una Catalunya una altra vegada rica i plena,^[14] governada per un Napoleó (o Churchill, o Adenauer, o potser millor, Bismarck i Bolívar alhora) a escala 1:10 que decidia els governs d’altres països, en exercici d’un poder tan sols virtual (és a dir, real sense ser actual); la fantasia que uns límits imposats des de fora havien estat acceptats lliurement, i que eren còmodes i productius, els millors que havíem tingut mai, perquè eren uns límits d’elasticitat infinita i precisió mínima. Aquesta és la fantasia segons la qual Catalunya és el millor dels mons possibles i un model de progrés i convivència per a la resta del món; una Catalunya que ja ha superat tots els seus traumes i mancances històrics, i que si no ha arribat encara a la «normalitat», és perquè la ciutadania encara no actua prou com si ja fóssim «normals».^[15] Francesc-Marc Àlvaro ho expressava en aquests termes:

No és cap secret que la constant del pujolisme ha estat fer veure sempre que la normalització del país anava millor del que realment anava. A Jordi Pujol li ha sortit força bé —fins ara— aquest joc de miralls engrandidor dels símbols i de les petites conquestes. Tothom s’ho ha cregut, i això ha fet que l’autonomia catalana superés amb més facilitat les difícils traves d’un poder limitat, escàs i sistemàticament laminat pel poder polític central. […] Resumint: la continuïtat de CiU al govern de la Generalitat ha fet creure (repetim-ho: a tothom, a partidaris i adversaris) que teníem un país més catalanitzat del que realment teníem. L’error és que els que projecten el miratge per necessitat estratègica es creguin el seu propi decorat i perdin de vista la realitat.^[16]

La complexitat de la fantasia de la normalització, però, implica l’existència d’altres polaritats. Per exemple, un pol seria el de la fantasia d’una cultura catalana bulímica, completament dominada per la dinàmica del mercat, que no sap fer res més que menjar i vomitar: produir objectes sense substància i consumir-los, incessantment i sense mesura, i sobretot sense assimilar-ne els continguts (inexistents, d’altra banda), i vomitar-ne més encara; mentre que l’altre pol seria la fantasia d’una cultura catalana anorèctica,^[17] que es resisteix a empassar res que no sigui pur i sublim com l’aire, que només troba satisfacció en una severíssima ascesi, ja sigui política, estètica o moral, i que es contempla al mirall i sempre es veu excessiva, lletja, mai en control de les seves dimensions i hàbits. I encara una altra polaritat: entre la fantasia de la cultura catalana vista com un cos deforme o monstruós,^[18] mutilat, obès, cancerós, pervers o amb apetits descontrolats, i la fantasia de la cultura catalana com a cos esvelt, sa, proporcionat, disciplinat i àgil, en altres paraules un cos «normal».

I tanmateix, la normalització no és només una fantasia, perquè els seus efectes són materials, reals i tangibles. Més endavant tornarem a parlar de la normalització com a fantasia, i de per què és important parlar de fantasies a l’hora d’estudiar el camp cultural. De moment, però, ens acontentarem de definir aquesta formació peculiar, la normalització: perquè, sorprenentment, i malgrat la importància cabdal que té el terme en els discursos polítics i culturals de la Catalunya contemporània, és ben difícil trobar-ne definicions clares i precises, així com no hi ha (o almenys jo no els he trobat) textos autènticament i funcionalment programàtics que n’estableixin els termes específics i l’abast.

Cal dir, d’entrada, que la normalització és un període històric: de la mateixa manera que parlem de Renaixença, Modernisme o Noucentisme, crec que, per referir-nos al període que va del 1976 fins al 1999 (és a dir, del Congrés de Cultura Catalana fins al final del pujolisme), convindrà a partir d’ara, que ja tenim una certa perspectiva temporal, utilitzar el desafortunat terme Normalització. Tanmateix, la normalització és, fonamentalment, tres coses més alhora: un projecte polític, un procés de transformació cultural i social, i el conjunt de discursos que sustenta tots dos (i, com veurem més endavant, tots tres aspectes estan travessant una molt profunda crisi). El terreny principal en què s’apliquen discursos, procés i projecte és la cultura, perquè aquesta és l’arena on es decideixen les qüestions de la identitat col·lectiva i del model de societat, i on s’expressen les ansietats relacionades amb aquestes qüestions. No és estrany, doncs, que el terme «normalització» hagi estat d’ús privilegiat pel que fa a la llengua, ja que aquesta és la pedra sobre la qual es fonamenten l’edifici de la cultura catalana i els seus discursos. Tanmateix, i si bé el terme «normalització lingüística» té un ús molt més freqüent, una de les premisses d’aquest llibre és que la normalització com a fenomen social a la Catalunya contemporània sobrepassa la problemàtica lingüística, fins al punt que l’ús del terme «normalització» en els estudis culturals catalans té, o hauria de tenir, com a mínim la mateixa importància que habitualment se li concedeix en el discurs sociolingüístic.

Que la cultura és l’arena de contesa més important a Catalunya és l’objecte d’un consens entre els diferents agents que prenen part en les lluites simbòliques per definir què són i què han de ser la cultura i la societat catalanes. Com deia Jordi Pujol el 1989, en una entrevista sobre la política cultural de la Generalitat de Catalunya, «la cultura es un elemento identificador fundamental del nacionalismo catalán y de Cataluña como pueblo».^[19] Seria un error, però, creure que la normalització és només patrimoni del regionalisme liberal-catòlic, ja que la connexió entre nació, identitat i cultura és, també, un principi acceptat pel regionalisme liberal-progressista (també anomenat, en les seves manifestacions contemporànies, federalisme). Com escrivia Josep M. Castellet el 1983:

En aquest país, la democràcia passa per un acord previ que es diu Catalunya, és a dir, el projecte nacional català. I aquest passa per la seguretat en la pròpia identitat. I aquesta, finalment, es defineix a través de la cultura, en el més ampli sentit del mot.^[20]

El consens, com veurem més endavant, s’acaba aquí; només l’objectiu final —imprecís i benintencionat— de la «normalitat» sembla ser acceptat per tothom. En qualsevol cas, la cultura catalana és un objecte de lluita en el camp polític, i és aquí on la normalització revela el seu caràcter de projecte polític. De manera potser massa esquemàtica, podríem dir que la història de la cultura catalana moderna és la història de la seva institucionalització; la modernitat en la cultura catalana equival a la construcció d’una cultura diferent de l’espanyola o la francesa, és a dir, l’establiment i legitimació d’un camp cultural català autònom. Aquest projecte, en la seva fase actual, s’anomena normalització, i constitueix el programa en matèria cultural del nacionalisme català contemporani en un sentit ampli.

Cal remarcar, però, el nom que donem a aquest projecte. Si bé en ocasions també l’anomenem reconstrucció nacional (un terme fins a cert punt enganyós, perquè les reconstruccions són sempre construccions; no són tant la recuperació d’un passat perdut com la visió d’un futur desitjat), el terme «normalització» és objecte d’un consens molt més ampli, sens dubte a causa de la seva vaguetat. I és, certament, un terme ben estrany, sobretot comparat amb els altres noms que ha rebut el projecte d’autonomització de la cultura catalana en altres fases històriques. «Renaixença», per exemple, apunta cap a un llunyà passat gloriós i reclama un futur que apareix com una nova oportunitat d’emular-lo. Tant «Modernisme» com «Noucentisme» suggereixen un impuls cap a tot allò que és nou, un anhel de transformació i renovació. «Resistència» té un elevat contingut polític, i revela la voluntat de lluitar contra un poder opressor per assegurar la supervivència d’alguna cosa que viu sota amenaça. «Normalització», per la seva banda, es refereix… ¿a què? ¿A una «norma» que cal seguir? ¿A una «normalitat» a la qual s’ha d’arribar? ¿Quin és el contingut de la normalització com a projecte político-cultural?

En primer lloc, la normalització aspira a la continuïtat històrica del mateix projecte d’autonomització del camp cultural català, és a dir, la construcció d’una cultura «normal» en tant que homologable amb les altres cultures europees i amb independència de la cultura espanyola. Com explica Joaquim Molas, la guerra del 1936-39 i el consegüent exili van interrompre l’execució d’aquest projecte:

Aquest trasbals demogràfic [l’exili] i la política dels vencedors desencadenaren una sèrie de fenòmens que canviaren, de dalt a baix, el sentit de la cultura catalana. Així, s’interrompé el seu procés de «normalització», és a dir, el procés que tendia a convertir-la, amb totes les seves oposicions i desequilibris, en una cultura homologable amb les altres cultures nacionals de tipus industrial.^[21]

En la fase d’aquest projecte que ens ocupa en aquest assaig, el període 1976-1999, l’objectiu era recuperar el nivell de desenvolupament i institucionalització a què es va arribar durant la Generalitat republicana, i continuar per aquesta via fins a assolir l’objectiu final plantejat per Joaquim Rubió i Ors el 1840: la «independència literària», que avui sens dubte entendríem com a independència cultural. Des d’aquesta perspectiva, normalització voldria dir autosuficiència; Josep M. Castellet argumenta que Catalunya havia arribat a aquesta situació als anys trenta, ja que gràcies a la Generalitat, en política cultural «donava la imatge, quasi completa, d’un “Estat”» (76). En efecte,

La cultura catalana tendia a esdevenir «normal», és a dir, «autosuficient» en el sentit que no li calia dependre d’una estructura jurídico-política que no fos la pròpia, o sigui, la d’un autogovern limitat en moltes qüestions, però escassament mediatitzat en les de la cultura. És, doncs, en aquest sentit, que la presència de la Generalitat […] donava una coherència sobrestructural a la societat catalana, la qual esdevenia també, en aquest terreny, «autosuficient», és a dir, generava, alhora, una demanda i una oferta culturals que, més o menys, es compensaven: en això rau la «normalitat», en aquest àmbit, d’un poble o d’una nació. (Castellet 78)

No hi ha cap dubte que la normalització dels anys vuitanta i noranta aspirava a recrear aquella situació d’autosuficiència cultural. Com deia el 1990 el llavors conseller de Cultura Joan Guitart, «[e]n matèria de cultura, Catalunya hauria d’esdevenir homologable a un estat, la societat catalana plenament nacionalitzada».^[22] Com a projecte polític, doncs, la normalització és un projecte de continuïtat històrica, tant del procés d’autonomització de la cultura com de la percepció d’aquest procés que tinguin els actors i agents culturals i socials. La normalització, per dir-ho parafrasejant Habermas, és l’intent de completar el projecte inacabat de la modernitat catalana.

Hi ha encara dos significats més de la paraula «normalitat» en el sentit en què els acostumem a utilitzar en la cultura catalana. Un d’ells té a veure amb la situació d’anormalitat (des d’un punt de vista, és clar, identificat amb la cultura catalana; observem com el terme apel·la a una certa objectivitat gairebé científica) creada per la repressió franquista. No cal que insistim en el que va significar la dictadura per a la cultura catalana: per dir-ho sintèticament, la cultura catalana, com a camp de producció, distribució i consum de béns culturals (és a dir, com a conjunt d’escriptors, intel·lectuals i artistes, crítics, tècnics, científics, periodistes, mestres d’escola, professors d’universitat, i públic consumidor de productes culturals, institucions, publicacions, espais, llocs de trobada, símbols, llenguatges, pràctiques socials, hàbits, etcètera, tots ells identificats en major o menor grau amb el projecte de construcció d’una cultura nacional), va ser abolida oficialment en tant que catalana.^[23] El que trobo interessant, però, és que la situació creada s’arribés a definir com a anormal; aquesta definició és, de fet, al centre de la declaració de principis del Congrés de Cultura Catalana (1976-77), que es va convocar com a conseqüència de

[l]a consciència de l’anormalitat en què es desenrotlla, des de fa més de trenta-cinc anys, aquesta cultura, i el problema profund d’identitat individual i col·lectiva que planteja als pobles dels Països Catalans la manca de coneixements i seguretats elementals sobre la història i l’àmbit geogràfic propis; sobre la pròpia entitat nacional i, fins i tot, sobre la llengua pròpia.^[24]

Si d’una banda «normalització» vol dir continuïtat d’un projecte inacabat, de l’altra vol dir recuperació d’una identitat cultural malmesa, i de les institucions i infraestructures que garanteixen la seguretat d’aquesta identitat cultural.

El tercer significat del mot «normalització» és el de naturalització; es tracta de substituir una normalitat (espanyola) per una altra (catalana), i dotar aquesta dels recursos simbòlics necessaris perquè esdevingui «natural», és a dir, legítima i inqüestionada en les seves manifestacions quotidianes. Joan Triadú explica que el franquisme va establir una normalitat caracteritzada per l’ús exclusiu del castellà, llengua oficial de l’estat, en tota manifestació cultural i en l’ensenyament, i que estava totalment naturalitzada als ulls del públic «normal», és a dir, no militant. Dintre aquesta situació de normalitat, els sectors identificats amb la cultura catalana eren percebuts, diu Triadú, com a militants, i per tant les seves activitats es consideraven carregades de contingut polític,^[25] ja que, de fet, el que es pretenia era el canvi del statu quo. Però el canvi a què aspira el projecte normalitzador preveu la naturalització (és a dir, arribar a una situació de neutralitat ideològica) de la cultura catalana al seu territori, com a resultat d’un consens, sense que hi hagi cap ruptura ni fractura social, però alhora sense que es produeixi un debat social a fons que, tenint en compte la nova configuració demogràfica resultant de les immigracions massives dels anys 1940-1975 i la posició dominada que històricament ha ocupat la cultura catalana, podria arribar a situar aquesta en una posició més marginal encara, o deslegitimar-la. El manteniment d’una certa ambigüitat semblava, doncs, imprescindible segons la lògica de la naturalització. En certa manera, per tant, la normalització és a la cultura el que la Restauració de la monarquia constitucional (també anomenada «transició democràtica») és a la política, perquè segueixen processos paral·lels i anàlegs. Triadú ho explica d’aquesta manera:

Aquesta era la mena de normalitat que va deixar establerta, almenys durant algun decenni, la dictadura. En passar a una altra «normalitat», la del postfranquisme, actuar i entrar en el que hauria d’ésser —i de fet ho és— una nova fase de la relació entre la llengua territorial i la cultura que es manifesta en aquest mateix territori, l’evolució respecte a la situació anterior se’ns ha presentat com un contínuum i no com una ruptura com la que comporta el pas d’un tipus d’organització cultural i política a un altre de signe diferent. I aquesta evolució sense canvi és el fet determinant de la situació present, caracteritzada per l’ambigüitat del procés de reinstauració de la llengua pròpia en l’espai cultural majoritari de la societat catalana. (Triadú 58)

La normalització, tanmateix, també és un procés que ha de posar en pràctica aquest triple projecte de continuïtat, recuperació i naturalització. Com a tal procés, la normalització és un conjunt d’objectius generals i específics, estratègies i inversions (tant econòmiques com afectives, de temps o d’esforç, i tant per part del sector públic com del sector privat, tant per part d’institucions com d’individus) que tendeixen a l’execució i acabament del programa. L’objectiu general de la normalització és transformar Catalunya en una societat normal, és a dir, una societat en què la llengua pròpia de Catalunya esdevingui hegemònica, en què tota la ciutadania comparteixi un sentit d’identitat nacional catalana basat en les tradicions culturals del país, i en què les infraestructures culturals, els hàbits de consum cultural i l’equilibri entre alta cultura i cultura de masses siguin comparables als de qualsevol altra societat europea avançada. Els objectius específics de la normalització són la institucionalització de la cultura catalana, la construcció d’infraestructures i equipaments culturals, la consolidació d’una indústria mediàtica en català, la creació d’una indústria i un mercat culturals sostenibles, i l’extensió dels hàbits de consum cultural, tant en general com específicament en llengua catalana.

En altres paraules, la normalització és el procés encaminat a posar les bases de l’hegemonia de la cultura catalana al territori que li és propi —però aquests no són ben bé els termes en què això s’acostuma a formular, entre altres coses perquè l’abast d’aquesta hegemonia mai s’arriba a precisar, i perquè sempre cal afegir la mostra de fidelitat al marc constitucional espanyol: en la construcció de la nova cultura catalana, el català ha d’aconseguir «el pes que té tota llengua nacional al propi país, cosa que no ha de comportar pas l’exclusió de cap altra llengua».^[26] La situació de partida al final del franquisme era, naturalment, dificilíssima, no només quant a la inseguretat en la identitat cultural a què hem fet referència més amunt, sinó en aspectes vitals de l’estructura cultural. El Congrés de Cultura Catalana —convocat en part com a resposta a aquesta situació i en previsió del canvi polític que s’havia de produir— es va marcar com a objectius particulars, d’una banda, «establir […] els defectes d’estructura i les llacunes que una situació anormal ha provocat en cada àmbit de la cultura catalana» (Fuster 194), i de l’altra, definir «les línies d’actuació que, subsanant aquells defectes i aquelles llacunes, marquin el camí de la normalització cultural dins el marc de llibertat d’una societat catalana democràtica» (195).

Aquesta citació, que posa en relleu el caràcter correctiu del programa normalitzador, mostra un dels aspectes més importants del discurs de la normalització, el seu èmfasi en la mancança com a concepte definidor i en la deformitat física com a metàfora. No debades, resoldre la descompensació estructural del camp cultural català és un dels reptes més importants de la normalització. En paraules de Joaquim Molas, publicades el 1983,

[l]a cultura catalana d’avui és un gran cap sense cos. O, almenys, un gran cap amb un cos miserable i raquític. […] Un cap que li permet tenir una cultura llibresca important, malgrat els buits i les falles d’estructura, i que, en canvi, no disposa d’una veritable producció àudio-visual, que és la pastura popular per excel·lència. (Molas 154)

Un dels principals objectius del procés normalitzador de la cultura catalana és, doncs, retornar les proporcions al cos deforme de la cultura catalana, en funció dels paràmetres del cos «normal» (un cos sense anomalies, reproductiu, ¿potser també heterosexual?). Sigui com sigui, el cos de la cultura catalana només pot créixer si pot accedir al mercat, si pot competir en la pista on els altres cossos normals practiquen la cursa d’obstacles. En un context mundial en què la cultura ha esdevingut una mercaderia, i en un context local en què la indústria cultural espanyola colonitza el mercat català, l’única possibilitat de supervivència de la cultura catalana és l’adopció d’estratègies que li permetin competir en els mateixos termes. Com diuen Arcadi Calzada i Carles Llorens, l’aspiració dels agents culturals ha de ser accedir a nous públics amb productes competitius:

Del que es tracta és de tenir, mercès a contactes molt diversos, un producte competitiu que busqui cada dia públics més amplis. Perquè tot això funcioni és fonamental disposar també de mitjans de comunicació potents i còmplices que siguin tribuna per a totes aquestes experiències culturals.^[27]

La normalització, doncs, és el procés mitjançant el qual la cultura catalana es redimensiona, es reestratifica d’acord amb paràmetres homologables amb els de les grans cultures occidentals modernes, i es reestructura per tal de constituir-se en mercat i indústria sostenibles.

Per aquest motiu les principals inversions normalitzadores durant el període que estudiem van tenir lloc en els àmbits dels mitjans de comunicació audiovisuals i en l’ensenyament. Els primers tendirien a crear una audiència massiva de consumidors potencials de productes culturals catalans; el segon contribuiria a estendre el coneixement del català —i per tant a crear aquest mercat per a la cultura catalana— així com a garantir, almenys en teoria, la disseminació de continguts imprescindibles per mantenir un sentit col·lectiu d’identitat nacional. Com deia un manifest sobre el paper de l’ensenyament de la història en la normalització cultural:

L’ensenyament i la recerca crítica de la història de Catalunya són necessaris per fer que els ciutadans siguin responsables i demòcrates, socialment solidaris però també nacionalment normals, no pas gent alienada i desarrelada al seu país.^[28]

Però tots aquests canvis no es podien fer sense proporcionar models de conducta, noves motivacions i conjunts d’expectatives, perquè, òbviament, la competició en el mercat no semblava gaire compatible amb una mentalitat resistencial, i amb la politització i la vocació de servei desinteressat, totes elles coses que havien caracteritzat l’ethos dels agents culturals durant la resistència contra el franquisme.

És per això que la normalització, en últim lloc, és una intervenció en el reialme dels discursos i els símbols, i és aquí on es revela la seva dimensió disciplinària en tant que conjunt de normes i expectatives. En efecte, un altre objectiu de la normalització era dur a terme un canvi d’actituds i de discurs, en el sentit que la vocació de servei de l’intel·lectual i el promotor cultural, i la motivació militant del consumidor de cultura catalana, totes dues característiques del discurs resistencialista de la postguerra i la transició, s’havien de superar per tal d’implantar noves actituds i discursos, en aquest cas fonamentalment pragmàtics i políticament «neutres», que fessin possible la construcció d’una indústria i un mercat culturals en català.^[29]

Però la intervenció discursiva per aconseguir aquest objectiu no era ni fàcil ni evident, precisament perquè els termes en què es plantejava són contradictoris. D’una banda, la cultura catalana seguia estant en una posició dominada i això dificultava la seva despolitització; i de l’altra, el discurs normatiu de la normalització pretenia mantenir el lligam entre cultura i identitat nacional i al mateix temps fer que aquest lligam tingués una traducció políticament neutra en els discursos dels agents culturals, ja que altrament la predisposició a participar en l’acció cultural com a joc de mercat seria més difícilment assolida. Si bé l’objectiu final de la normalització, almenys en algunes versions, era respondre «[al] repte històric […] de tornar a la cultura catalana el caràcter d’eix vertebrador i diferencial de la nostra realitat nacional»,^[30] el discurs que havia de vehicular les estratègies per aconseguir-lo havia de ser, d’una banda, institucional (és a dir, legitimat per l’estat o, per ser més exactes en aquest cas, els seus succedanis), i de l’altra, ideològicament «neutre», i per tant, objecte de consens implícit i lliure de retòrica resistencial.

Un bon exemple d’aquest tipus de discurs el proporciona la conferència sobre literatura que Xavier Bru de Sala va pronunciar en el marc de les Segones Reflexions Crítiques sobre la Cultura Catalana, organitzades pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a finals de 1986. Com a part del mateix discurs que encoratjava els consumidors culturals identificats amb la cultura catalana a abandonar el que anomenava «espais de catalanitat única» i enfrontar-se amb «la naturalesa mestissa de la nostra societat»,^[31] Bru de Sala proposava substituir les actituds resistencialistes per d’altres de pragmàtiques, molt millor adaptades (almenys en abstracte) a una situació de mercat lliure:

Fins fa ben poc, quasi diria que fins ara mateix, la tria de la llengua catalana per part d’un escriptor estava subjecta a una sèrie de renúncies que els qui opten pel castellà no s’han hagut de plantejar mai. Les podem sintetitzar en la renúncia a un públic ampli i per tant a la plena professionalització, feta a canvi de considerar que s’escriu en català perquè és la pròpia llengua, i prou. Ara, amb el nou panorama que s’obre, hi ha unes raons afegides de supervivència o benestar econòmic, que volen dir professionalitat a l’abast de la mà, que no havien existit mai i que no hauríem de deixar passar per alt de cap manera. El seu aprofitament facilitaria de retruc en gran mesura l’abandó de la consciència mítico-nacional de la literatura, o de les seves restes, substituïda per la racionalitat i el pragmatisme.^[32]

Així doncs, es produeix una divisió del treball quant a les actituds i les expectatives. La cultura catalana és alhora (1) un mercat on es produeixen, distribueixen i consumeixen béns culturals, entesos com a mercaderies, i (2) l’expressió de la nostra identitat nacional, «l’element d’afirmació i de potenciació» de la personalitat del país i «el principal element definidor de la pròpia identitat».^[33] La divisió del treball a què em refereixo actuaria de la següent manera. D’una banda, per tal que funcioni el mercat, els agents i actors del camp cultural normalitzand han de desfer-se d’actituds i motivacions resistencials (per exemple, la defensa militant de la llengua), que queden fora dels paràmetres de la «normalitat». D’altra banda, per garantir el manteniment de la identitat, la defensa de la cultura com a expressió de la identitat nacional es deixa, tal com es pot esperar en una societat democràtica, en mans de les institucions. El resultat últim hauria de ser la normalitat en les actituds; en paraules d’Arcadi Calzada i Carles Llorens, «[a]mb tota naturalitat, els productes culturals tindran contextos, contingut i condicions catalanes!» (312).

Malgrat els problemes amb què aquest programa hagi pogut topar, els resultats són prou evidents: des de la creació dels mitjans de comunicació de masses en català i altres importants infraestructures culturals, fins a l’expansió del mercat editorial, passant per l’aparició del pop/rock català i l’edició en català del diari El Periódico de Catalunya. Si considerem la normalització com l’intent de completar el projecte inacabat de la modernitat catalana, i si establim una comparació objectiva amb les fases anteriors del mateix procés, la cultura catalana mai no havia estat tan bé com en el període que estudiem, i almenys en teoria, doncs, tots els agents culturals havien de ser optimistes de cara al futur.

I tanmateix, una de les característiques principals del camp de producció cultural català dels anys vuitanta i noranta és l’expressió d’un malestar que sembla fins a cert punt paradoxal, donats els resultats objectius. D’entrada, aquest període va presenciar una proliferació de diagnòstics sobre el futur de la cultura catalana, diagnòstics que no sempre eren favorables i que suscitaven polèmiques sovint agres. En efecte, certs sectors —no completament minoritaris— de la classe intel·lectual compartien una sensació de final d’època, en què les grans realitzacions en matèria cultural, tant privades com públiques, es veien com el cant del cigne de la cultura catalana. I aquest malestar (que, convé aclarir-ho des d’ara mateix, afectava només els sectors intel·lectuals de la societat catalana) s’estenia a altres esferes: l’opinió de certs sectors de la crítica que el procés de normalització havia mercantilitzat i banalitzat la cultura catalana; la manca d’adhesió d’un nombre considerable d’intel·lectuals amb la identificació entre cultura i catalanisme; la irritació dels sectors més nacionalistes envers el qüestionament de certs mites de la cultura catalana moderna; les tensions resultants del procés de normalització lingüística, així com la constatació, per part dels sectors socials més favorables a l’extensió de l’ús del català, que aquesta política no estava donant els resultats esperats; la frustració per la manca de progrés en àrees com el cinema, la música o les publicacions periòdiques; la nostàlgia per l’època del resistencialisme, que malgrat les grans dificultats imposades pel règim franquista va produir grans autors literaris i importants realitzacions culturals; i per damunt de tot, la perplexitat dels agents del camp cultural davant de la indiferència de la població respecte a moltes d’aquestes preocupacions… Tot havia d’anar sobre rodes, però no existia cap consens sobre què volíem que fos la cultura catalana en el futur, i la cultura del present era, als ulls de molta gent, no gaire més que un negoci i una font de banalitat.