PRÒLEG

Em sembla que tota proposta política hauria de presentar-se al públic amb una declaració d’origen, com aquelles menges que són susceptibles de provocar una intoxicació en els consumidors que les ingereixin sense prendre les degudes precaucions. Aquest llibre, en tant que aspira a alimentar el debat públic, aportant-hi nous nutrients i desplaçant-ne d’altres, no pot defugir aquesta obligació, més encara quan les idees que s’hi desenvolupen poden resultar indigestes, o al menys poc saboroses, per a alguns lectors. Així doncs, i sense que serveixi de precedent, començaré parlant de mi i de les circumstàncies que m’han portat a exposar al públic les meves tesis polítiques.

La meva relació amb el moviment de protesta i contestació que s’ha anat escampant en els darrers anys arreu del món, i que entre nosaltres ha adoptat la crida a la indignació propugnada per Stéphane Hessel com a motiu principal, és quant menys atípica. Igual que molts d’altres, vaig observar amb incredulitat com el sistema financer s’esfondrava d’un dia a l’endemà i com les forces polítiques dominants, en comptes de fer els canvis estructurals que l’economia mundial demanava a crits, es dedicaven a salvar els mobles i a cercar solucions que no comprometessin el complex tramat d’interessos que ens havien portat al llindar del col·lapse. No puc dir, però, que aquesta crisi m’agafés del tot desprevingut. Mentre estudiava a la Universitat de Nova York, una de les assignatures que vaig cursar, aleshores amb molt d’interès, s’anomenava Global Banking and Capital Markets. El professor era un antic soci de Goldman Sachs, un home espigat, amb els cabells platejats i el capteniment d’un xèrif del vell oest. En una d’aquelles classes ens va advertir, amb el seu peculiar estil, que els bancs d’inversió estaven desenvolupant productes derivats cada vegada més complexos i que algun dia tot aquest bunyol, que ningú no acabava d’entendre, faria un pet com una gla. I això era el 1994, catorze anys abans de la fallida de Lehman Brothers. Alguns mesos més tard, ignorant com tothom aquests advertiments, vaig entrar a treballar en el departament de fusions i adquisicions de Merrill Lynch, un altre d’aquests bancs d’inversió globals. Malgrat la meva forta motivació inicial, no hi vaig romandre gaire temps. Al cap de dos anys, tot i les temptadores ofertes per continuar amb aquella carrera, vaig optar per allunyar-me del món de les finances internacionals i canviar radicalment de vida. Dos van ser els motius que em van portar a prendre una decisió tan brusca i difícil de entendre per a molts: la meva aspiració d’escriure i el profund fàstic que sentia per tot allò que m’envoltava. Encara recordo aquella tarda a les luxoses oficines del World Financial Center de Nova York, només uns dies després d’haver començat el programa de formació per als nous «investment bankers», quan un dels directius de més èxit a la companyia va venir a fer-nos una xerrada farcida de llocs comuns dels manuals de motivació i atiada per un nivell gairebé tòxic de testosterona. Sense esperar la pausa, vaig esquitllar-me discretament de la sala per anar al bany. Mentre orinava damunt de les fines rajoles de marbre, envoltat d’un salutífer silenci, vaig ruminar per primer cop la pregunta que m’hauria d’empaitar durant la meva curta etapa de banquer: «Realment, vull passar-me tota la vida al costat d’aquesta gent?». Fàstic és la paraula que millor pot descriure com em sentia: fàstic de la cultura de Wall Street i de les seves institucions, fàstic del complex institucional i ideològic que sustentava tota aquella immensa maquinària d’extorsió, i fàstic també de mi mateix, que m’havia deixat entabanar com un il·lús per l’ambició i pels somnis de grandesa. Les experiències posteriors, amb la venda d’Aerolíneas Argentinas o la privatització d’Iberia, entre d’altres projectes en els quals vaig participar activament, només van fer que accentuar aquest sentiment de fàstic, fins a fer-lo abassegador, insostenible.

Després d’aquella experiència, no diré traumàtica, però sí profundament trasbalsadora, necessitava recuperar el contacte amb una realitat social que fins llavors havia contemplat amb més o menys indiferència. Necessitava sobretot comprendre per què les coses eren com eren i què es podia fer per canviar-les. Motivat per aquest neguit, em vaig matricular a la carrera de ciències polítiques de l’Institut d’Études Politiques de París, més conegut com SciencesPo, al temps que emprenia, una mica inconscientment però amb una passió intensa, l’ingrat camí de l’escriptura. Amb un any vivint al cor mateix de la cultura política francesa, en vaig tenir prou per inocular-me per sempre més contra les ficcions republicanes. Degut potser a la meva trajectòria anterior o a un tarannà individualista i recelós dels grans projectes polítics, em va sobtar des del començament la hipocresia amb què la República Francesa pretenia erigir-se en model de la societat, amagant sota una pàtina de rituals i declaracions pomposes la misèria de l’explotació, la intolerància i el nacionalisme més exacerbat. Fins i tot el mite de la revolució, amb el qual hauria pogut compartir ideals i aspiracions, em semblava poc més que un ninot amb bonet frigi que els francesos treien a passejar de tant en tant pels carrers, més com un exercici de reafirmació col·lectiva que en nom d’una contestació real al sistema econòmic i social imperant.

Decebut del capitalisme i decebut també de l’alternativa republicana, ja només podia trobar refugi en una mena d’escepticisme desencantat, amb una forta tendència a caure en el nihilisme i la desesperació. La torre de vori de la literatura em va aixoplugar durant aquells anys, mentre seguia des de la distància, perdut al Pirineu o a l’Himàlaia, les violentes batzegades que transformaven el món als inicis del nou mil·lenni. Poc a poc, però, començava a entreveure la llum esmorteïda que es filtrava a través de les esquerdes i els esvorancs dels túnels de formigó amb què havíem volgut foradar les muntanyes i enferrar els oceans. Cada vegada m’adonava amb més claredat que la resposta al problema humà no es trobava en la humanitat sinó justament en tot allò que els humans compartim amb la resta d’éssers vius del planeta. La resposta no podia ser social, sinó ecològica. No podíem continuar aïllant-nos del món, confortats per la falsa idea de la nostra singularitat, cercant totes les solucions als problemes creats pels nostres artefactes en altres artefactes encara més enrevessats. Calia simplificar, tornar als fonaments de la nostra existència animal, recuperar la relació primordial amb la Terra i amb les diferents comunitats que la integren, habitar una altra vegada el món en comptes d’ocupar-lo. Aquesta constatació, com l’erupció sobtada de veritats llargament reprimides al meu interior, em va acostar als camins que molts altres portaven ja temps trescant, com l’ecologisme, la permacultura, la repoblació rural o el primitivisme. Algunes d’aquestes propostes vaig acabar rebutjant-les per ingènues o irrealitzables en les condicions presents, però totes m’han aportat una visió més equilibrada i integradora de l’ésser humà, que no és el pinacle de la creació sinó una peça més en el complex teixit de relacions i interdependències que conformen la biosfera.

Aquesta lliçó d’humilitat, i les conseqüències per a l’acció política que se’n deriven, han guiat el meu pensament i els meus interessos durant aquests anys, al mateix temps que la societat es veia sacsejada per la darrera crisi del capitalisme i començaven a sorgir moviments de protesta que exigien més democràcia, més igualtat i més justícia social. Tot i que no he participat activament en les darreres acampades i manifestacions, entre altres coses perquè encara continuava vivint mig aïllat al Pirineu, he seguit amb molt d’interès aquesta reacció ciutadana i comparteixo en bona mesura la indignació que ha portat tanta gent a sortir als carrers de pobles i ciutats per cridar que ja n’hi ha prou. I tanmateix, per més que em senti identificat amb el moviment i amb les seves crítiques al sistema actual, veig amb recança com es repeteixen idees, propostes i discursos que considero erronis i que hauríem de superar d’una vegada per totes si volem aconseguir canvis reals i duradors.

La pervivència d’aquests discursos característics de la modernitat europea en el moviment dels indignats, com ja va passar amb el moviment antiglobalització de finals dels noranta, ha estat sens dubte l’element que més m’ha tirat enrere a l’hora de fer el pas i participar-hi més activament. I és justament aquesta falla entre les aspiracions del moviment i els seus fonaments teòrics la que m’ha portat a escriure aquest llibre, amb voluntat de construir més que no pas de barrinar.

La meva relació amb la nació és encara més complexa i problemàtica. Nascut i criat en un context típic de la burgesia barcelonina, on gairebé tothom té cognoms catalans però parla en castellà, mai no m’havia vist arrossegat per sentiments nacionals de cap mena. En tot cas, per la pressió de l’entorn més immediat, tendia més aviat cap a un rebuig de la llengua catalana, que molts al meu voltant percebien encara com provinciana o poc elegant. Segons m’han explicat, perquè jo era encara massa petit per recordar-me’n, un dia que la meva mare m’havia d’acompanyar a la festa d’un company a la Font del Lleó, prop de Pedralbes, em vaig plantar i vaig dir que jo, a un lloc que es deia així, no hi anava. Aquest anticatalanisme, però, no es traduïa en cap mena d’espanyolisme. En realitat, Espanya sempre ha estat per a mi una entitat irreal i distant, tan buida de contingut com la Unió Europea i bastant menys simpàtica que aquesta. És clar que era conscient que en formàvem part, però no per una adscripció natural o mínimament sentida, sinó com un fet administratiu més. La meva defensa del castellà no es basava en cap sentiment de comunitat amb els espanyols, sinó en el fet que era la llengua que havia mamat de petit, a casa, a l’escola, al carrer, als llibres i gairebé a tot arreu. El català era, com a molt, la llengua que encara parlaven els avis i alguns oncles, i que s’entestaven a fer-nos aprendre al col·legi, però que em sonava com una relíquia estranya i cavernosa, sense cap valor en un món modern i obert com era el de Barcelona. Sense saber-ho, és clar, havia interioritzat el discurs d’aquella minoria de catalans que havien renunciat a la llengua pròpia després de la guerra, en benefici d’un suposat universalisme, però condicionats sobretot per l’atracció i la pressió que exercia la metròpoli. Quan vaig sentir, anys més tard, com els joves de les classes benestants del Caire parlaven anglès entre ells i només feien servir l’àrab amb una certa vergonya, em va fer pensar en el nostre propi tràngol. De la mateixa manera que la burgesia egípcia no s’identifica amb la nació anglesa, no crec que la burgesia catalana, malgrat que encara faci servir habitualment el castellà, s’identifiqui amb la nació espanyola o castellana. En tot cas, jo no m’hi he identificat mai.

La meva situació, com la de tants altres, era en definitiva molt semblant a la de l’apàtrida, encara que volgués disfressar-la amb les vestidures del cosmopolitisme i la modernitat. No era que tingués identitats diverses; sinó que no en tenia, d’identitat, com a mínim no pas una identitat col·lectiva ben definida, un sentiment de país. Crec que això és un fenomen força corrent a Barcelona, i no només a la part alta de la ciutat. Alguns intenten resoldre el problema amb una suposada identitat barcelonina, però això no és més que una maniobra de distracció. Una ciutat, en tant que paradigma del desarrelament, només pot generar identitats desarrelades, abstractes. No nego el valor i la dignitat de qualsevol d’aquestes identitats, però em sembla que, a la llarga, no hi ha cap grup humà que pugui prosperar i desenvolupar el seu potencial amb una vinculació tan feble amb l’entorn no humà. Una ciutat, separada del territori, dels pobles i dels boscos, dels camps i de les merles, és un ens tan espuri i surrealista com Hong Kong o Singapur. Però aquesta era la identitat que jo conreava aleshores, la de ciutadà del món, mentre anava picotejant com els coloms per les places de Nova York, Londres i París, per no haver d’enfrontar-me al fet que tenia les plomes podrides i les ales mig foradades pel plom dels carburants.

La vida a l’estranger em va obligar, tanmateix, a confrontar un fet incòmode: tothom m’identificava com a espanyol, però aquesta era una identitat que jo no compartia, ni tan sols arribava a copsar com una realitat significativa. La insistència del món a naturalitzar-me en tant que espanyol, i a assignar-me tots els atributs que aquesta naturalització comportava, va fer esclatar el delicat equilibri del cosmopolitisme que m’havia bastit i em va obligar a dilucidar la qüestió de la meva identitat. Era una qüestió que mai no m’havia preocupat en excés, però que ara esdevenia crítica per al meu equilibri personal. Si el món insistia que jo era espanyol, podia optar per acceptar-ho i assumir aquella identitat imposada des de fora, la qual coincidia, al capdavall, amb el meu passaport. Però això no hauria estat més que una manera d’enganyar-me a mi mateix, perquè el fet era que no em sentia pas espanyol, per més que els altres insistissin que això era el que era. L’única manera de resoldre el dilema, per tant, era dilucidant per mi mateix què era jo, o el que és el mateix, què sentia que era.

La identitat catalana, malgrat les reticències amb què l’havia observada sempre, era l’única resposta possible a aquesta incòmoda pregunta. Si era sincer amb mi mateix, no podia negar que hi havia certs patrons de comportament, certes formes d’interpretar el món i de relacionar-se amb les altres persones, certs trets psicològics i morals que semblaven caracteritzar els catalans i amb els quals jo em sentia plenament identificat. Més important encara, vaig descobrir que em trobava prou a gust amb aquesta identificació, fins i tot podia ostentar-la amb un cert orgull. Vaig haver de reconèixer, doncs, que no hauria tingut cap mena de problema si el món hagués vingut a naturalitzar-me com a català, a diferència del que passava amb la identitat espanyola que insistien a encolomar-me. En definitiva, si havia d’abraçar alguna identitat nacional, amb el cap i amb el cor, aquesta només podia ser la catalana.

Amb aquest convenciment, vaig intentar apropar-me a la cultura catalana com mai abans no ho havia fet. Mentre encara treballava a Londres, vaig anar al registre civil i vaig fer traduir el nom que els meus pares m’havien donat en plena època franquista. També vaig renunciar a la idea d’escriure en francès, que havia calibrat seriosament com una manera de defugir el dilema identitari, i em vaig posar a estudiar en profunditat la llengua catalana, assumint-la ja com la meva llengua d’expressió literària. Després de París, vaig tornar a Catalunya i em vaig matricular a la carrera de filologia catalana a la Universitat de Girona. I així, de mica en mica, vaig anar prenent contacte amb una realitat cultural, natural i humana que sempre havia ignorat i menystingut. El que anava descobrint superava les meves expectatives i em confirmava que la meva catalanitat no era una simple invenció o una altra fugida endavant, sinó que responia a corrents subterranis que m’entroncaven amb una nació rica, diversa i singular de la qual sempre havia format part, per més que hi hagués viscut d’esquenes. En aquesta època, o potser una mica abans, mentre assistia als cursos de la Universitat Catalana d’Estiu, vaig anar a parar per casualitat a un poblet de les muntanyes del Conflent que estava de festa major. Mentre em servien un got de vi en una mena d’estable reconvertit en bar, vaig travar conversa amb un home de vuitanta-i-tants anys que no havia deixat mai de parlar la seva llengua, el català. Encara enraonàvem quan va acostar-s’hi encuriosida la filla, que només parlava francès i va tornar a marxar tot seguit, mig protestant perquè fèiem servir «le patois». Al cap d’una estona, però, va arribar el nét, un noi jove i eixerit que se’m va adreçar de seguida en català, malgrat que gairebé no sabia parlar-lo correctament. No feia gaire, segons em va confessar, que l’havia començat a estudiar i semblava prou content de poder practicar-lo amb un altre català. Mentre em deia això, els ulls li brillaven, no sé si pel vi o per l’emoció d’haver retrobat una comunitat que ja tothom donava per perduda. Em vaig estalviar de dir-li-ho, però la seva situació, malgrat l’absurda frontera que ens separava, no era pas tan diferent a la meva.

Tan aviat com em vaig instal·lar de nou a Catalunya, però, vaig començar a desconfiar del nacionalisme català, tant del de dretes com del d’esquerres. La idea nacional, que havia estat una de les meves obsessions acadèmiques a SciencesPo, em semblava una joguina massa perillosa per deixar-la en mans de polítics amb tan pocs escrúpols i tan poca volada. Mentre era a l’estranger, sentia molt intensament la necessitat d’erigir-me en defensor de la nació catalana contra tots aquells que la negaven, l’atacaven o la menyspreaven. De retorn al meu país, en canvi, em va embargar un cert desencís respecte a la construcció nacional, en veure sobretot com s’estava portant a terme. Sense renunciar a la meva identitat, vaig anar perdent la confiança i el respecte pels projectes nacionalistes, que em semblaven estrets de mires, oportunistes o directament hipòcrites. En l’eventualitat d’un referèndum d’autodeterminació, el meu vot hagués estat sens dubte favorable, però l’hauria dipositat amb una certa recança, no pas per la idea de tenir un estat propi, sinó per la por que el governessin aquells mateixos polítics. Encara no he perdut aquesta desconfiança envers els discursos nacionalistes dels grans partits, per més que la situació actual m’hagi fet comprendre, com a tants altres, la necessitat d’actuar amb la màxima urgència per assolir la plena sobirania de la nació catalana. En aquestes circumstàncies, estirallat entre una nació imprescindible i un nacionalisme incompetent, fa temps que medito sobre la necessitat de repensar el concepte de nació per donar-li uns altres continguts, allunyant-lo dels paradigmes il·lustrats i romàntics que fonamenten encara el nacionalisme modern. No ha estat fins fa poc, però, atiat pels moviments de protesta i pel meu compromís ecologista, que m’he embarcat en aquest intent de redefinició de la nació, amb l’objectiu d’obrir-la a formes de pensar i d’actuar que responguin adequadament als nous reptes del futur i defugin els errors del passat. Són justament aquestes idees sobre la nació les que donen cos i sentit a les tesis exposades en aquest assaig.

El llibre està organitzat en una sèrie de proposicions que intenten reflectir de manera sintètica i precisa el meu pensament respecte a algunes qüestions fonamentals de la situació política contemporània, i en particular pel que fa a l’articulació nacional de la indignació col·lectiva contra les injustícies de l’actual sistema polític, econòmic i social. Cadascuna de les tesis és objecte d’un desenvolupament detallat i exhaustiu, on s’exposa el sentit i l’argumentació de les proposicions amb el màxim de claredat possible. Les tesis estan dividides en dues parts: tesis generals i tesis nacionals. Les primeres, amb un contingut més filosòfic, intenten posar els fonaments d’una teoria que anomeno «ecopolítica», partint de la indignació per desembocar en una nova concepció de la nació com a hàbitat. L’argumentació d’aquestes tesis es va construint pas a pas, de vegades a un nivell de generalitat que pot resultar exasperant per a alguns lectors. Als més impacients, doncs, sobretot si tenen un interès més polític que no pas filosòfic, els recomano que vagin directament a les tesis quarta i cinquena, on he intentat exposar els elements fonamentals i les implicacions polítiques de la teoria de la nació-hàbitat. Sobre aquestes bases, s’articulen a continuació les cinc tesis que anomeno nacionals perquè s’adrecen específicament al cas de Catalunya. Després d’una primera tesi introductòria, s’hi exposa un programa transversal per construir aquesta nació-hàbitat catalana a través de mesures concretes que donin una resposta adequada a la indignació col·lectiva i als problemes reals del país. Finalment, a la tesi cinquena, es presenten els arguments que justifiquen la necessitat que Catalunya esdevingui un nou estat dins d’Europa, a fi que els catalans puguin arribar a constituir-se com una autèntica comunitat d’habitants lliures. He escollit fixar-me concretament en Catalunya perquè és la meva nació i perquè em sembla un cas paradigmàtic, tot i que no sense mancances, del tipus de comunitat política que podria desenvolupar amb èxit el model de nació que defenso en aquestes tesis. Per descomptat, crec que hi ha moltes altres comunitats que encaixarien en aquest mateix perfil i a les quals podrien aplicar-se, amb els ajustos pertinents, mesures similars. No sembla adient, però, posar-se a endreçar la casa aliena, sobretot quan la pròpia encara és un desori. Tan sols puc desitjar, doncs, que aquest llibre serveixi per esperonar un debat productiu, començant per Catalunya, però també, si de cas, més enllà.

Abans de començar, i a fi d’evitar malentesos més o menys intencionats, voldria fer algunes advertències. En un país com el nostre, tan donat a llegir fora de context i a cercar la polèmica gratuïta, no està de més recordar que les opinions expressades en aquest llibre són el resultat d’una reflexió personal, desvinculada de qualsevol formació política o moviment social. En tant que opinions, no tenen cap pretensió d’erigir-se en la interpretació veritable i definitiva de les qüestions tractades, per més que tinguin la veritat com a horitzó inassolible. En la meva exposició, he intentat ser tan coherent, rigorós i exhaustiu com he pogut, però sens dubte m’he quedat a les portes de les meves ambicions. Només puc pregar, doncs, que els lectors siguin comprensius i generosos a l’hora de blasmar les inevitables simplificacions, errades, ingenuïtats i oblits que farceixen el meu text.

Aquesta petició s’adreça molt especialment a tots aquells i aquelles que van participar o que participen encara en el moviment dels indignats o en altres moviments semblants, i que potser no se senten identificats amb algunes de les tesis exposades en aquest llibre. En tant que moviment complex, divers i multitudinari, és pràcticament impossible recollir en un tot coherent les idees dels indignats. Cada indignat, en certa manera, té els seus motius, els seus greuges i les seves propostes, algunes de les quals topen frontalment amb les dels altres indignats. Aquesta és una de les forces del moviment, però potser també la seva feblesa. La meva intenció, en qualsevol cas, no ha estat fer un retrat de la indignació, sinó meditar sobre els seus fonaments i possibilitats. En aquest procés, és segur que he simplificat molts aspectes del moviment i he deixat de banda elements que alguns consideraran essencials. Les meves anàlisis, però, són necessàriament parcials i no aspiren a dir l’última paraula sobre la indignació, ni tampoc, és clar, sobre la nació. Encoratjo, doncs, a qualsevol que vegi les coses d’una altra manera o que consideri que he comès errors greus d’apreciació, a exercir la crítica i encetar el debat, del qual segur que tots ens beneficiarem.

També em sembla important advertir d’antuvi que la meva utilització del concepte i del mot «nació» no coincideix amb la més habitual, ni entre els seus defensors ni entre els seus detractors. Qui vulgui veure el meu llibre com una simple apologia del «nacionalisme», sense més qualificació, faria bé de llegir amb atenció la tesi general quarta, on s’exposa amb detall quina és la meva idea de la nació. Espero que aquest advertiment ens estalviï a tots arguments i polèmiques estèrils, a fi que puguem concentrar-nos, si s’escau, en una discussió productiva, tot respectant i valorant en la seva justa mesura les idees dels uns i dels altres.

Tractant-se d’un llibre adreçat a un públic general, i no al circuit acadèmic, he reduït al mínim imprescindible les citacions i he evitat completament les notes a peu de pàgina. He fet el possible, tanmateix, per referenciar les idees o les argumentacions més importants que he manllevat d’altres autors, excepte aquelles que ja han entrat en el «domini públic» o que el lector pot trobar consultant les obres indicades de manera més genèrica. Les referències no són, per tant, tan exhaustives o precises com caldria, a fi de no enfarfegar excessivament la meva exposició amb el brodat característic de l’acadèmia. Espero que els puristes no m’ho tinguin en compte. He d’advertir també que el meu llibre trepitja molts camps minats de les diferents disciplines acadèmiques, com la filosofia, la ciència política, l’ecologia, l’economia, el dret, la geografia, la sociologia o la biologia, que he anat incorporant a la meva argumentació. No cal dir que els corresponents especialistes poden trobar la meva «síntesi» un pèl ambiciosa, en alguns punts fins i tot temerària. Molts es preguntaran què fa un escriptor, ni tan sols això, un aprenent d’escriptor, ficant cullerada en qüestions que omplen seminaris i donen lloc a tesis doctorals, per no parlar de les carreres acadèmiques que estan lligades a la pacient desactivació de cadascuna d’aquestes mines. En la meva experiència de diletant professional, però, he tingut l’oportunitat de comprovar una vegada i una altra que la veritat no es deixa trossejar mai de bon grat, menys encara en nom d’una competició acadèmica organitzada al límit de la insanitat. Un especialista, diuen, és algú que sap cada vegada més sobre cada vegada menys fins que ho sap tot de res. És una exageració, és clar, però no deixa de ser un pertinent toc d’atenció davant la creixent divisió del saber en compartiments controlats per reietons recelosos dels seus diminuts imperis. Fóra bo, en aquest sentit, que tots ens adonéssim dels límits de la nostra erudició i del poc pes que tenen els nostres títols a l’hora de posar-nos a pensar. És molt possible, doncs, que les meves tesis no tinguin cap valor, però això caldrà jutjar-ho en funció del que diuen, no pas de qui ho diu.

Sigui com sigui, he de confessar que m’ha costat fer el pas d’escriure aquest llibre. Tinc la tendència a menystenir les meves idees, tot sospitant que molts altres en tenen de semblants o superiors i potser no valgui la pena que faci l’esforç d’articular-les. Sóc conscient, d’altra banda, que una exposició com la meva pot resultar pretensiosa, com si volgués donar lliçons i receptes a una societat que ja és prou madura i capaç d’elaborar les seves propostes a través dels partits polítics, els moviments socials i les altres agrupacions ciutadanes. La meva intenció, però, no és alliçonar ningú ni desestimar l’imprescindible debat polític col·lectiu. Tot el contrari. Si he escrit finalment el llibre ha estat justament per aportar nous elements de reflexió i propostes que serveixin per atiar el debat. Sé que molts no compartiran els meus arguments o les meves conclusions. Però potser n’hi hagi d’altres que hi trobin alguna inspiració. I en qualsevol cas, crec fermament que la discussió, la contraposició respectuosa i ordenada d’idees, per més oposades que aquestes siguin, només pot enriquir-nos a tots. Amb aquesta exposició he volgut, doncs, ser constructiu i fer propostes que serveixin per a l’acció i la transformació, propostes que siguin coherents i ens ajudin a sortir de la complaença i la paràlisi en què estem immersos, mentre la crisi continua fent estralls a tots els nivells de la nostra societat. Tant de bo que el llibre contribueixi als esforços de tots aquells catalans i catalanes que treballen des de fa temps per construir alhora una comunitat justa i un país amb plens drets.