TESI 1
CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ

Aquesta proposició no és, com tothom sap prou bé, políticament neutra. En el món modern, definir la pròpia comunitat social com una nació, o que algú altre la defineixi com a tal o li negui la capacitat de definir-se a si mateixa com a tal, constitueixen declaracions que van molt més enllà d’una simple opinió personal i esdevenen posicionaments polítics intrínsecament partidistes. No hi ha cap definició estrictament objectiva de la nació, ni tampoc nacions més reals o més imaginades que les altres. Declarar que Espanya és una nació, o que França és una nació, és tan legítim o il·legítim, des d’un punt de vista polític, com declarar que Bretanya és una nació, que Catalunya és una nació o que la Vall d’Aran és una nació. Certament, les primeres d’aquestes declaracions tenen un estat sobirà i tot un ordenament jurídic al darrere, mentre que les altres, en el millor dels casos, tan sols poden recolzar-se jurídicament en institucions polítiques més o menys subalternes. Entre les unes i les altres, sigui com sigui, hi ha una diferència d’eficàcia jurídica, no pas de legitimitat política. I tanmateix són justament aquesta mena de declaracions les que serveixen per legitimar internament i externament el dret d’una determinada comunitat social a articular-se com a comunitat política efectiva. La nació, en aquest context, no és simplement l’expressió d’una determinada autoconsciència col·lectiva, sinó l’objecte d’una pugna simbòlica i política per la sobirania.

Seria doncs ingenu pensar que podem definir Catalunya com a nació a partir d’alguna propietat real i indiscutible de la comunitat social que conformen els individus que identifiquem o que s’identifiquen, amb més o menys precisió, com a catalans. Aquesta suposada essència de la catalanitat, com l’essència de l’espanyolitat o de la francesitat, no és més que un producte de la nostra imaginació. En aquest sentit, com ja va apuntar Benedict Anderson i s’ha repetit a bastament, les nacions són «comunitats imaginades», que no vol dir inexistents, sinó construïdes a partir d’una identificació imaginària amb altres individus definits a partir d’atributs més o menys objectius, com la llengua, la religió o el territori, que tots compartirien d’alguna manera. El procés d’identificació nacional, com passa amb qualsevol identificació simbòlica, implica necessàriament la selecció d’uns pocs trets significatius per damunt de molts altres que es deixen de banda com a insignificants. Així, per exemple, si definíssim els catalans com tots els individus que parlen la llengua catalana estaríem deixant de banda el fet que alguns d’aquests individus són bruns i els altres rossos, alguns són alts i els altres baixos, alguns són homes i els altres dones, alguns viuen a ciutat i els altres a poble, etc. Això no vol dir, és clar, que no hi pugui haver bones raons per privilegiar alguns trets per damunt dels altres. La llengua constitueix, en aquest sentit, un hàbit social prou important a l’hora de teixir les xarxes de reciprocitat i d’amistat que vinculen els individus en una comunitat efectiva, mentre que el fet de ser més alt o més baix no facilita, en principi, la cooperació social. Aquesta identificació és, però, purament circumstancial o instrumental; mai no reflecteix una distinció essencial. Hi ha contextos, per exemple en el nord d’Europa, on el color del cabell o dels ulls pot arriba a tenir gairebé tanta rellevància com la llengua a l’hora de configurar la comunitat social significativa. I no cal oblidar que també hi ha comunitats socials que s’identifiquen, al menys en part, en funció de l’alçada dels individus, com els bantu respecte als pigmeus de l’Àfrica central. Així doncs, la identificació d’una comunitat social significativa, o d’una nació en termes moderns, no és mai la translació d’alguns trets suposadament essencials que compartirien idealment tots els membres de la comunitat, sinó que implica una negociació simbòlica i sempre discutible d’elements més o menys objectius que serveixen d’alguna manera per articular la cooperació social. En termes etnosimbòlics, doncs, la proposició «Catalunya és una nació» implica assumir que hi ha alguna cosa com «els catalans» i que aquests catalans tenen alguns trets socials significatius que els distingeixen d’altres grups humans.

La definició etnosimbòlica, però, no exhaureix els possibles sentits de la proposició que encapçala aquesta tesi. Com hem vist abans, les teories modernistes interpreten la nació com un producte de l’estat i no a l’inrevés. D’acord amb aquesta idea, les «nacions sense estat» acostumen a ser descartades com quimeres sense gaire importància o com pedres en la sabata de les grans teories modernistes de la nació. Res no ens impedeix, però, considerar la possibilitat que pugui donar-se una nació, en el sentit modernista, a partir d’institucions polítiques subestatals. Com s’ha reconegut en moltes ocasions, l’articulació de l’autonomia política de Catalunya en el marc de la democratització de l’estat espanyol ha permès recuperar algunes institucions d’autogovern, com la Generalitat i el Parlament, a través de les quals els catalans, mitjançant l’elecció dels seus representants, tenen la capacitat de regular àmbits tan importants per a la construcció nacional com l’educació o la seguretat pública. Malgrat que les seves competències siguin limitades i subjectes a l’ordenament constitucional espanyol, no hi ha dubte que l’autonomia catalana pot considerar-se en molts aspectes, com assenyala Montserrat Guibernau, una mena de «quasi-estat». En aquest context, dir que «Catalunya és una nació» només implicaria assumir que hi ha alguna cosa com «els catalans» i que aquests catalans constitueixen ja una comunitat política distinta de les altres.

Malgrat que aquestes dues interpretacions de la tesi, l’etnosimbòlica i la modernista, no són del tot incompatibles, és evident que tendeixen a derivar en concepcions de la comunitat política molt diferents. La primera permet justificar el model de la nació-ètnica, mentre que la segona serveix de base per a la nació-cívica. Ja hem vist abans que cap d’aquests models teòrics es dóna mai en estat pur. En la pràctica de l’estat-nació, les nacions més consolidades acostumen a presentar-se com a cíviques alhora que fomenten la seva cohesió social en una unitat etnosimbòlica preexistent. La polisèmia inherent al terme de nació permet mantenir, sense contradicció aparent, aquesta mena d’indefinició constitucional, tal com va fer-se patent en la discussió del darrer i malaguanyat Estatut d’Autonomia, on algunes formacions defensaven la definició de Catalunya com a nació en base a principis etnosimbòlics i les altres en base a principis modernistes. El mot nació, com l’església, acull tothom en el seu si. Deixant de banda, però, les consideracions més pràctiques, la qüestió que ens hem de plantejar és si aquestes definicions poden justificar-se amb arguments prou sòlids i raonablement objectius. Així doncs, ¿és Catalunya una nació etnosimbòlica, una nació modernista, o totes dues alhora? O dit d’una altra manera, ¿hauria Catalunya de constituir-se d’acord amb els principis de la nació-ètnica, de la nació-cívica, o potser d’alguna altra manera?

En un tema tan políticament carregat com és aquest seria deshonest per part meva que amagués la meva opinió, o els meus prejudicis, abans d’encetar una exposició que pretén ser imparcial. Des del meu punt de vista, doncs, totes dues definicions són correctes i alhora insuficients. Catalunya és certament una nació etnosimbòlica, en el mateix sentit que ho poden ser Portugal o Finlàndia. Però no és només això. I sobretot, com intentaré mostrar a continuació, la definició de Catalunya com a nació etnosimbòlica implica fer una sèrie d’exclusions respecte a la realitat sociològica que posen seriosament en qüestió qualsevol programa que pretengui desenvolupar la comunitat política a partir d’aquests fonaments. D’altra banda, Catalunya és certament una nació modernista, com ho són moltes nacions amb estat, en la mesura que les seves institucions actuals, per bé que no siguin estatals, li permeten configurar-se com a comunitat política diferenciada. Però no és només això. I sobretot, si es limités a ser només això, fins i tot en una situació d’eventual sobirania, es trobaria amb els mateixos problemes de legitimitat i de cohesió social que afecten a bona part de les democràcies cíviques existents.

La meva tesi, en definitiva, ve a defensar la idea que Catalunya no pot aspirar a ser només una nació-ètnica o només una nació-cívica. Més enllà de la seva realitat institucional, i del marc jurídic que la sustenta, Catalunya constitueix ja una comunitat biològica i una comunitat humana capaç de configurar-se efectivament com a comunitat ecopolítica. En aquest sentit, la proposició «Catalunya és una nació» implica assumir que hi ha alguna cosa com «els catalans» i que aquests catalans poden cohabitar de manera sostenible en una comunitat política d’habitants lliures. Si això fos cert, hauríem d’admetre que Catalunya és, o al menys pot arribar a ser, una nació-hàbitat.

1. CATALUNYA, NACIÓ-ÈTNICA?

La nació-ètnica, com hem vist, poua la seva legitimitat política i ideològica en l’existència prèvia d’una comunitat ètnica. A fi de mantenir-nos en una estricta neutralitat respecte a aquesta qüestió, podem fer servir la definició que dóna Anthony Smith, un dels més destacats teòrics de l’escola etnosimbolista.

Una comunitat ètnica o ethnie, diu Smith, «és un tipus de col·lectivitat cultural que emfatitza el paper dels mites d’ascendència i les memòries històriques, i que es pot reconèixer per una o més diferències culturals, com la religió, els costums, la llengua o les institucions» (1991:20). Smith proposa sis atributs específics que permeten determinar si existeix o no una ethnie. A continuació, examinaré breument cadascun d’aquests criteris, amb la intenció de valorar si els catalans poden ser considerats o no una comunitat ètnica:

Cadascun d’aquests punts donaria, és clar, per a una llarga discussió. El que m’interessa aquí és només apuntar el fet innegable que els catalans, d’acord amb els criteris de Smith, constitueixen una ethnie o una comunitat ètnica clarament diferenciada. La definició de Catalunya com a «nacionalitat històrica» a la Constitució espanyola de 1978 no és més que un reflex jurídic, articulat en termes típicament eufemístics, d’aquest fet. Més polèmica, però segurament també correcta, és l’afirmació que l’extensió territorial d’aquesta ethnie no es limita només a l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya. Si ampliem el punt 5 al territori dels Països Catalans (Catalunya, Andorra, Franja de Ponent, Catalunya Nord, País Valencià i Illes Balears, potser també L’Alguer), és indiscutible que els catalans formen una ethnie bastant més àmplia, tot i que amb una major diversitat de trets culturals (punt 4) i uns vincles socials més febles (punt 6) que en el cas anterior. Aquesta disgregació de la comunitat ètnica és, al capdavall, la conseqüència habitual dels diferents processos històrics i de les divisions administratives políticament condicionades. El mateix passa amb altres ethnies, com els alemanys (separats en diversos estats) o els francesos (els continentals i els DOM/TOM), sense que això posi en dubte la continuïtat d’aquestes comunitats etnosimbòliques.

És important remarcar, com assenyala Smith, que estem parlant d’una comunitat definida en termes bàsicament subjectius i que per tant només existeix en la mesura que una part més o menys significativa de la població assumeixi aquesta identitat col·lectiva i reguli les seves relacions interpersonals d’acord amb la concepció compartida de la comunitat. «Com més gran sigui la part de la població que posseeixi o comparteixi aquests atributs (i quants més d’aquests atributs posseeixi o comparteixi), més s’aproximarà al tipus ideal d’una comunitat ètnica o ethnie» (1991:21). La identitat nacional no és, en aquest sentit, un objecte que pugui analitzar-se al marge dels individus, sinó que deriva de les creences, els sentiments i les actituds d’aquests. Així doncs, quan intentem mesurar la fortalesa d’una identitat nacional, cal diferenciar clarament dues dimensions: (1) el percentatge de la població que comparteix uns determinats atributs identitaris (penetració identitària) i (2) la quantitat o importància dels atributs identitaris que són compartits per una determinada població (intensitat identitària).

La primera qüestió, en tant que estem parlant d’una identificació subjectiva, és relativament fàcil de mesurar: només cal preguntar a la gent. D’acord amb les estadístiques del CSIC espanyol sobre la identificació nacional corresponents a l’any 2005 (Moreno, Arriba i Serrano), el 14,5% dels ciutadans que viuen a Catalunya se senten només catalans, el 23,4% més catalans que espanyols, el 43,1% tan catalans com espanyols, el 7,6% més espanyols que catalans i el 13% només espanyols. A grosso modo, podríem dir que la penetració identitària de l’ethnie catalana es trobaria, d’acord amb aquestes enquestes, al voltant del 40% de la població, mentre que hi hauria un 20% que s’identifica amb una ethnie espanyola. En tant que país d’immigració, és important puntualitzar que aquestes estadístiques varien significativament si tenim en compte només les persones nascudes a Catalunya. Cal dir també que hi ha algunes discrepàncies, potser no del tot casuals, en funció de qui fa les enquestes. Per exemple, a l’enquesta de participació política de la Generalitat (2007), aquests percentatges eren: només o més català (44,6%), tan espanyol com català (41,8%) i només o més espanyol (10%). En qualsevol cas, la persistència d’un alt percentatge de persones sense una identificació nacional determinada o amb una identitat dual (al voltant del 40%) és una indicació clara que la nació etnosimbòlica només inclou una fracció substancial, però no majoritària, de la societat catalana contemporània. Cal afegir també, sense necessitat d’entrar a donar xifres, que aquesta penetració identitària és molt més feble a la resta de territoris dels Països Catalans. En alguns casos, com a la Catalunya Nord, l’actuació dels poders públics ha aconseguit, de fet, reduir-la a la pràctica marginalitat.

La qüestió de la intensitat identitària és més difícil de mesurar, ja que depèn en bona part d’una quantificació simbòlica dels atributs ètnics. En termes intuïtius, però, no és difícil reconèixer que l’ethnie catalana té una intensitat bastant forta, sobretot si la comparem amb les comunitats autònomes espanyoles «no històriques», com Andalusia, Aragó o Extremadura, on els intents de desenvolupar identitats pròpies han topat amb la limitada disponibilitat d’atributs ètnics susceptibles de ser mobilitzats simbòlicament. La llengua té aquí, com és evident, un paper importantíssim, més encara quan està vinculada, com en el cas català, a una rica tradició literària i cultural d’arrels pre-modernes. Malgrat no disposar de dades, per tant, podem concloure que la identificació dels individus amb la comunitat ètnica catalana és força intensa.

La dualitat d’una identitat ètnica intensa amb una limitada penetració social marca clarament la pauta del projecte de construcció d’una nació-ètnica catalana. El nacionalisme etnosimbòlic, o el nacionalisme tout court, és capaç de mobilitzar els seus partidaris amb l’objectiu de la sobirania nacional, però és incapaç d’aplegar una majoria social suficient per assolir-la. El càlcul de l’etnonacionalisme és que, amb el temps i una política de promoció i consolidació dels trets identitaris, com la llengua o els símbols, la societat tendirà a bascular naturalment cap als seus postulats. Però aquesta estratègia aliena encara més els sectors de la població que no s’identifiquen amb l’ethnie i veuen el discurs de la sobirania nacional, fins i tot quan es presenta en els termes més neutrals de la nació-cívica, com una mena de Cavall de Troia que amaga el projecte de la nació-ètnica. En la mesura que els catalans continuïn mantenint identitats duals o confrontades, el suport a la independència de Catalunya toparà amb un sostre que els etnonacionalistes difícilment podran trencar. Eventualment, ja sigui per la política identitària o per altres motius externs, podria ser que algun dia hi hagués una majoria social suficient per assolir la plena sobirania. Mentre el projecte nacional dominant tingui bases etnosimbòliques, però, aquesta majoria continuarà sent massa ajustada com per legitimar una construcció nacional efectiva i cohesionar els catalans al voltant d’una idea compartida de la nació.

2. CATALUNYA, NACIÓ-CÍVICA?

La nació-cívica, al menys teòricament, no existeix en virtut d’una comunitat ètnica prèvia, sinó en tant que comunitat política efectiva. En aquest sentit, la nació és, com va dir Renan, «un plebiscit de cada dia». Conceptes com la ciutadania, la nació o el poble s’acostumen a fer servir de manera indistinta, tot i que tenen connotacions particulars i efectes polítics sensiblement diferents. En qualsevol cas, és evident que la definició de Catalunya com a nació-cívica no vol dir només que els catalans participin en tant que ciutadans d’una jurisdicció político-administrativa determinada (per exemple, una comunitat autònoma), sinó que aquesta participació evidencia d’alguna manera l’existència d’una comunitat política significativament distinta de les altres. D’acord amb la meva intenció d’examinar la tesi en els termes més transparents i objectius possibles, aplicaré breument al cas de Catalunya els cinc criteris que David Miller, un dels principals teòrics del nacionalisme liberal, proposa per determinar si existeix una nació en tant que «comunitat ètica» (1995:23), és a dir, una comunitat:

Novament, caldria aprofundir molt més en cadascun d’aquests punts. N’hi ha prou, però, per remarcar el fet evident que Catalunya constitueix ja una comunitat política ben diferenciada de les altres (per exemple, de la resta de comunitats autònomes de l’estat espanyol). Aquesta comunitat política està vinculada, a més, per un sentiment diferencial amplament compartit pels ciutadans, fins i tot per aquells que no comparteixen la identitat etnosimbòlica catalana. La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de 2006, tot i que finalment quedés neutralitzada per les instàncies judicials espanyoles, reflectia l’acord d’un ampli ventall de formacions polítiques catalanes, tant d’aquelles que defensen un projecte més o menys sobiranista com de les que aspiren a alguna forma de federació amb Espanya. La mateixa quasi-unanimitat entre els partits catalans la trobem, amb les inevitables diferències de matís ideològic, en altres aspectes essencials de la construcció nacional, com la política lingüística, la política educativa o la política territorial. En molts casos, com ja he assenyalat abans, l’amalgama de les concepcions etnosimbòlica i cívica de la nació permet arribar a acords que potser serien més difícils si les diferents sensibilitats haguessin de concordar també les seves premisses. El cas de la llengua és, una vegada més, paradigmàtic. Mentre els ideòlegs de la nació-ètnica la defensen sobretot com un atribut de la identitat pròpia, els ideòlegs de la nació-cívica la defensen com un element de la cultura pública que facilita la cohesió social. No cal dir que aquesta dicotomia no és mai tan estricta i molts aspectes de la nació-cívica són perfectament compatibles amb la nació-ètnica. En línies generals, però, és bastant evident que la convivència d’aquestes dues concepcions de la nació, sempre sota el marc de la democràcia socioliberal, genera tensions i llasta moltes iniciatives polítiques amb una indefinició estructural.

Ens hauríem també de preguntar, com hem fet abans amb la nació-ètnica, si és possible afirmar que els Països Catalans constitueixen una nació-cívica, d’acord amb els mateixos criteris de Miller. En aquest cas, sembla prou clar que la resposta ha de ser negativa. L’àmbit de la comunitat política efectiva, malgrat els vincles històrics, culturals, fins i tot polítics, que pugui haver entre els diferents territoris de tradició catalana, és bàsicament el de la comunitat autònoma de Catalunya. Això no vol dir que no es pugui, eventualment, arribar a crear aquesta nació-cívica a nivell de tota la Catalunya ètnica. Les actuacions necessàries per arribar a aquest punt, però, implicarien assumir el model assimilador i coercitiu de l’estat-nació, sense oblidar que no es poden portar a terme aquesta mena de polítiques sense una sobirania territorial efectiva. És bastant obvi que l’obtenció d’aquesta sobirania, fins i tot si fos un objectiu legítim, comportaria conflictes molt greus i de difícil resolució.

Catalunya ja és, en qualsevol cas, una nació-cívica, per bé que dins els límits territorials i legals estrictes definits a la Constitució espanyola de 1978 i a l’Estatut d’Autonomia de 1979, amb totes les modificacions legislatives posteriors. En molts àmbits, però, els límits legals i polítics que imposa aquest ordenament jurídic són massa estrets i no responen a les aspiracions d’autogovern d’una part important dels catalans, fins i tot d’aquells que no comparteixen el projecte etnonacionalista. Una enquesta recent del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (2012) assenyalava, per exemple, que el 76,5% de catalans estaria a favor que el govern autonòmic recaptés tots els impostos de Catalunya (l’anomenat «pacte fiscal») i el 68,4% pensa que Catalunya no ha assolit encara un nivell prou elevat d’autonomia política. Hi ha altres enquestes que mostren, de manera prou consistent, que existeix un sector clarament majoritari de la població catalana que aspira a canvis constitucionals o legislatius a nivell de l’estat que permetin eixamplar el marc jurídic de l’autogovern. S’han proposat moltes solucions institucionals, com el federalisme asimètric, l’estat plurinacional o la confederació, per desenvolupar amb més o menys profunditat l’actual model de nació-cívica catalana. No cal dir que la independència també seria perfectament compatible amb aquest model, tot i que, com he dit abans, molts partidaris de la nació-cívica en recelin, ja que tendeixen a veure-la com el Cavall de Troia de l’etnonacionalisme. Més endavant, a la darrera de les tesis nacionals, examinaré amb més atenció la qüestió del marc institucional i de la sobirania. Aquí només estic intentant determinar si el model de nació-cívica que Catalunya ha desenvolupat en els darrers trenta anys d’autogovern és prou satisfactori per als catalans, al marge del nivell de sobirania efectiva que s’hagi assolit o que es pugui assolir en el futur.

Una manera de comprovar-ho és valorant el nivell d’afecció dels actuals ciutadans de Catalunya respecte a les seves institucions polítiques. No cal dir que es tracta d’una qüestió molt debatuda darrerament, no només a Catalunya, sinó a totes les democràcies cíviques avançades. Ha estat, doncs, l’objecte d’un bon grapat d’estudis empírics i interpretatius, com l’«Enquesta sobre participació política a Catalunya», publicada per la Generalitat l’any 2007, que faré servir com a element principal de discussió. Aquí només puc limitar-me, però, a apuntar algunes dades i a treure’n les conclusions que em semblen més pertinents, d’acord amb els arguments teòrics elaborats a les tesis generals.

En primer lloc, les dades:

La primera i més important conclusió és que un sistema democràtic amb aquestes dades d’abstenció i de desafecció política és insostenible. Alguns politòlegs, més o menys vinculats a la indústria electoral, són capaços d’empescar-se tota mena d’explicacions, a quina de més inversemblant, per salvar els mobles als partits polítics i continuar justificant l’actual règim de representació parlamentària. Les dades, però, són tan contundents que ningú que no porti posades les ulleres de ruc pot evitar concloure que les democràcies cíviques, i en particular la catalana, tenen un greu problema de legitimitat i de confiança política. Extrapolant d’una manera poc rigorosa, però prou intuïtiva, les dades anteriors, podem concloure que hi ha aproximadament un 10% de la població que vota de manera militant (55% de votants efectius x 18% de votants actius), un 25% que vota per alguna altra raó i està generalment satisfet amb el règim democràtic actual (55% de votants efectius x 82% de votants no actius x 55% de satisfacció democràtica), un 20% que vota per deure cívic o per alguna altra raó, tot i no estar generalment satisfet amb el règim democràtic actual (55% de votants x 82% de votants no actius x 45% d’insatisfacció democràtica), un 23% que no vota per descontentament amb el règim democràtic actual (45% d’abstenció efectiva x 50% de descontentament dels abstencionistes) i un 22% addicional que no vota per alguna altra raó. En resum, l’actual règim polític de la nació-cívica catalana comptaria a grosso modo amb el suport del 35%, amb el rebuig del 43% i amb la indiferència del 22% dels catalans.

Tenint en compte que un 88% dels catalans afirma que la democràcia és la millor forma d’organitzar políticament la comunitat, hem de concloure que el problema no és que els catalans no vulguin viure en una democràcia, sinó que no volen viure en l’actual règim de democràcia representativa, en la mesura que semblen aspirar a un nou marc institucional que garanteixi una democràcia més efectiva. La força i la legitimitat del moviment dels indignats rau justament en el fet que representa, millor que cap partit polític, aquesta aspiració majoritària de la societat catalana. Alguns asseguren, tanmateix, que la nació-cívica és capaç d’engendrar les reformes necessàries per donar resposta a aquestes demandes de la societat, per exemple amb nous mecanismes de participació i de deliberació, que vindrien a arreglar les canonades malmeses de l’actual democràcia representativa. Aquestes esperances poden ser més o menys benintencionades, però tenen molt poca credibilitat. Si els partits polítics catalans han estat incapaços d’elaborar una llei electoral pròpia en els trenta anys d’autonomia, ¿algú pot creure seriosament que seran capaços de promoure i implementar mecanismes efectius de participació democràtica? Més enllà dels dubtes de caràcter pragmàtic, però, un dels arguments que he intentat defensar teòricament en la primera part del llibre és que aquestes reformes parcials, en la mesura que continuïn fonamentant-se en la ideologia de l’estat-nació i en la identificació abstracta dels ciutadans amb l’estat, estan condemnades al fracàs. El projecte de la nació-cívica, llastat per la concepció idealista de la personalitat moral, és literalment incapaç d’assegurar al mateix temps la participació efectiva dels ciutadans en les decisions públiques i la cohesió social de la comunitat política. Més valdria, en aquest sentit, que els partidaris de la nació-cívica abandonessin d’una vegada per totes la retòrica de les virtuts ciutadanes, que ja pràcticament no ensarrona ningú, i adoptessin obertament les tesis elitistes que justifiquen el funcionament real dels sistemes de democràcia representativa actualment en vigor, també a Catalunya, en base a la necessària limitació de la participació efectiva de la població en les decisions públiques. Si els ideòlegs de la nació-cívica continuen, pel contrari, alimentant la dissonància col·lectiva amb un discurs que exalta les virtuts dels ciutadans en la mateixa mesura que els nega el potencial polític efectiu, acabaran d’instal·lar l’actual règim de representació en la política de la mala fe i obriran de bat a bat les portes de la ciutat a formes de populisme antidemocràtic que semblaven definitivament superades.

3. CATALUNYA, NACIÓ-HÀBITAT?

Ni nació-ètnica, ni nació-cívica. La meva tesi és que Catalunya hauria d’aspirar a constituir-se com a nació-hàbitat. Tal com he intentat exposar en les tesis generals, això no implica renunciar als principis liberals i socials de l’actual marc democràtic, sinó aprofundir-hi amb una transformació constitucional que doni cabuda a les necessitats i les aspiracions de tots els habitants que conformen la comunitat política, en la mesura que aquestes necessitats i aquestes aspiracions permetin sostenir l’habitació comuna. En aquest sentit, la nació-hàbitat hauria de permetre incloure, entre d’altres, algunes de les aspiracions etnosimbòliques d’una part important de catalans, sense alienar o excloure tots aquells altres catalans que no s’identifiquen amb la comunitat ètnica, però que aspiren nogensmenys a participar activament en una comunitat política democràtica i cohesionada al voltant d’un objectiu comú. Al llarg de les tesis següents, intentaré exposar què pot significar per a Catalunya constituir-se, en la pràctica, com a nació-hàbitat. Aquí només vull considerar la validesa de la premissa, és a dir: ¿hi ha arguments objectius que ens permetin definir Catalunya com a nació-hàbitat, o al menys com una comunitat biològica i social amb el potencial de desenvolupar les institucions polítiques de la nació-hàbitat? D’acord amb les bases teòriques de les tesis generals, haurem d’examinar aquesta qüestió aplicant una metodologia amb tres estadis ben diferenciats: (1) ¿és Catalunya una ecoregió?, (2) ¿és Catalunya una bioregió? i (3) ¿és Catalunya una bioregió autosostenible?

Quan diem Catalunya estem parlant, per principi, d’una unitat geogràfico-administrativa que ja existeix en l’ordenament jurídic i en la realitat política de l’estat espanyol. Les seves fronteres, però, no coincideixen exactament amb les fronteres històriques del Principat de Catalunya («de Salses fins a Tortosa i Lleida»), que hauria d’incloure també la Catalunya Nord (l’actual departament francès dels Pirineus Orientals), escindida l’any 1659 arran del Tractat dels Pirineus entre Espanya i França. A efectes de la nostra anàlisi, però, la inclusió o exclusió d’aquest territori, en tant que representa un percentatge relativament petit de la unitat geogràfica total (11,4%), no és gaire important. Si demostrem que la Catalunya «autonòmica» té les dimensions d’una nació-hàbitat haurem demostrat que la Catalunya «històrica» també les té. Amb això, però, no tindrem prou. Caldrà també que contrastem la nostra hipòtesi amb altres unitats bioregionals significatives que puguin complir aquests mateixos requisits. Examinarem principalment dues d’aquestes unitats: (1) els Països Catalans (formats per les demarcacions administratives actuals de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Pirineus Orientals i algunes comarques d’Aragó) i (2) el Regne d’Espanya (en les seves fronteres oficials, però deixant de banda les Illes Canàries, Ceuta i Melilla).

Abans d’entrar en la qüestió, cal advertir que una anàlisi com aquesta només pot ser orientativa, mai del tot concloent. Encara que demostréssim que totes tres regions poden ser considerades nacions-hàbitat en potència, no deixa de ser possible que alguna d’elles tingui més capacitat política per constituir-se com a tal, en tant que els seus habitants així ho decideixin. Aquesta deducció té, tanmateix, una certa importància pel que fa a les possibilitats de portar a terme de manera coherent el projecte de constitució ecopolítica definit en les tesis generals i desenvolupat de manera més concreta en les següents tesis nacionals.

L’existència d’una bioregió autosostenible és, en principi, un fonament suficient per al desenvolupament d’una nació-hàbitat amb garanties d’èxit. La inexistència d’aquesta bioregió autosostenible, pel contrari, tot i que no invalida aquesta possibilitat, la fa certament més difícil de portar a la pràctica. També he d’advertir de bon començament que l’anàlisi que presento aquí és necessàriament superficial, tan sols un esbós que pot servir per contrastar provisionalment la meva tesi i mostrar les possibilitats d’una deducció de la dimensió òptima de la nació-hàbitat sobre la base de criteris mínimament objectius. En cap cas, però, pretén ser un estudi sistemàtic i exhaustiu de la qüestió.

(1) ÉS CATALUNYA UNA ECOREGIÓ?

La delimitació cartogràfica d’una ecoregió és sempre un exercici complex, no només per les dificultats tècniques, sinó perquè implica prendre decisions sobre els nivells adequats d’integració, els criteris de selecció o el mètode de definició dels límits. Cada vegada més, però, s’està imposant arreu del món la necessitat de delimitar de manera rigorosa aquestes grans unitats de terra o d’aigua, en la mesura que poden servir per millorar la gestió ambiental o la protecció dels ecosistemes. En alguns països, com Estats Units o Itàlia, les agències estatals han impulsat recentment projectes per cartografiar amb precisió aquestes ecoregions, a partir de criteris estrictament ecològics. També l’Agència Ambiental Europea va elaborar fa alguns anys, com he comentat abans, l’anomenat Mapa Digital de les Regions Ecològiques Europees (DMEER), amb l’objectiu de «traçar i descriure les àrees ecològicament distintives d’Europa, sobre la base del coneixement actualitzat de les dades sobre el clima, la topografia i la geobotànica d’Europa, juntament amb el judici d’un ampli equip d’experts de diverses institucions naturalistes europees i del WWF. El mapa de les regions ecològiques d’Europa pretén mostrar les àrees amb unes condicions ecològiques relativament homogènies, a l’interior de les quals les comparacions i les valoracions de les diferents expressions de la diversitat siguin significatives» (Painho et al.).

Sembla raonable, doncs, que fem servir el DMEER com la millor aproximació als límits, definits en termes d’integració ecològica, de les ecoregions europees. La primera observació que podem extreure d’aquest mapa és que la península ibèrica inclou 8 ecoregions ben diferenciades, com per exemple els «boscos mixtos cantàbrics», els «boscos de muntanya del nord-oest ibèric», els «boscos de coníferes ibèriques» o els «boscos esclerofíl·lics i semicaducifolis ibèrics», etc. En aquest sentit, la idea que Espanya pugui constituir una única ecoregió, com ja podíem intuir per la seva dimensió, sembla molt poc plausible. Els Països Catalans, en canvi, formen part d’una mateixa ecoregió, que els tècnics del DMEER anomenen «Mediterrània del Nord-est d’Espanya i del Sud de França». Com el seu nom indica, aquesta ecoregió inclou bona part del País Valencià, les Illes Balears, Catalunya i el Languedoc-Roussillon. Les fronteres de l’ecoregió no coincideixen exactament amb aquests territoris, però s’hi aproximen prou per considerar que tots ells formen una unitat ecològicament significativa.

Sense entrar en una discussió més tècnica, i a partir només de les dades del DMEER, podríem concloure que Catalunya forma part d’una ecoregió que inclou els Països Catalans i l’Occitània. Els vincles que han unit històricament tota aquesta regió, que coincideix aproximadament amb l’àrea de distribució dels pobles ibers, amb l’extensió de la subfamília occitanoromànica del llatí i amb una intensa relació comercial, diplomàtica i política durant l’Edat Mitjana, vindrien a confirmar que aquesta ecoregió ha delimitat també l’hàbitat dels seus habitants humans, que hi han desenvolupat d’alguna manera hàbits i formes d’habitació compartides, si més no fins la creació dels estats moderns.

(2) ÉS CATALUNYA UNA BIOREGIÓ?

Per començar, hauríem de preguntar-nos si l’ecoregió Catalunya-Occitània que acabem d’identificar constitueix o no una bioregió. Recordem que hem definit bioregió com la coincidència d’una comunitat biològica amb una comunitat social en una mateixa ecoregió. Com hem vist, l’àrea formada pels Països Catalans i l’Occitània té unes condicions ecològiques relativament homogènies i una comunitat biològica distintiva. Res no ens fa pensar que la frontera política imposada a partir del segle XVII a través dels Pirineus hagi pogut afectar de cap manera a aquesta comunitat biològica, que segurament ha continuïtat regenerant-se i desenvolupant-se de manera interdependent, fent cas omís dels mapes dibuixats a Madrid o a París. Pel que fa a la comunitat social, en canvi, la qüestió és molt més problemàtica.

És evident que la «construcció nacional’» de França, i en menor mesura la d’Espanya, ha comportat una ruptura en la continuïtat d’hàbits i formes d’habitació que històricament havia donat una certa coherència humana a tota aquesta regió. Amb això no vull dir que el conjunt del territori de Catalunya-Occitània fos homogeni o que s’ajustés als límits establerts teòricament a partir de criteris ecològics. Els processos d’habitació humana són complexos i no depenen només del medi, sinó també de la història, que sovint està marcada per contingències i efectes de llarg abast que poc o res tenen a veure amb les condicions de l’entorn local. D’altra banda, la continuïtat d’hàbits és sempre gradual, amb petites diferències que es van acumulant a mesura que els grups humans s’allunyen els uns dels altres. Aquesta gradació, però, no es dóna mai en una plantilla en blanc, sinó en un entorn natural determinat, que marca certes pautes i imposa certs límits difícils de precisar a priori. Des del punt de vista de l’observador contemporani, confrontat a hàbits i formes d’habitació acumulades al llarg del temps, algunes com a conseqüència d’adaptacions a l’entorn, d’altres derivades de factors històrics complexos, les continuïtats poden ser més o menys evidents. Alguns d’aquests hàbits i formes d’habitació compartits, com la llengua o el disseny de les cases, són més aparents que alguns altres, com les actituds o les pràctiques culturals. En part per això els romàntics, com Herder, van elevar la llengua a una categoria definitòria del poble, essencialitzant-la i donant-li un caràcter substancial. En realitat, però, la llengua no és més que un hàbit, i com a tal és producte dels contactes efectius i continuats entre individus i grups humans. No cal oblidar que les llengües o els dialectes, a aquest nivell no hi ha gairebé cap diferència significativa, es formen a partir de les necessitats i de les oportunitats de comunicació i de coordinació social. Des d’aquesta perspectiva, la descomposició de l’Imperi Romà d’Occident constitueix, en certa manera, un extraordinari experiment d’ecolingüística. Al llarg dels segles, el trencament dels vincles interns d’aquesta gran àrea va donar lloc a la formació de diferents dialectes del llatí, no pas en una gradació uniforme a través del territori, sinó en funció de la intensitat dels contactes humans, els quals, en l’absència d’un poder polític fort, estaven condicionats en bona mesura per les fronteres ecològiques. La coherència interna de les llengües occitanoromàniques, com el provençal o el català, és un indici prou clar d’una certa comunitat d’hàbits al llarg de l’ecoregió Occitània-Catalunya durant tota aquesta època, sense que això vulgui dir en cap cas una uniformitat d’hàbits. Si les circumstàncies històriques haguessin estat unes altres, és plausible, com han assenyalat molts historiadors, que aquest territori hagués pogut unificar-se políticament, recolzant-se de manera implícita en el fet que ja constituïa una bioregió pre-moderna. En realitat, com ha mostrat Eugen Weber, l’acció homogeneïtzadora de l’estat francès, sobretot a partir de l’extensió «nacional» de l’escola republicana a finals del segle XIX, va significar la marginalització i la virtual eliminació de les llengües occitanoromàniques de la part francesa de la regió Catalunya-Occitània, així com la imposició d’uns hàbits socials més adients amb la cultura del nord de França. També a l’altra banda de la frontera, l’estat espanyol va intentar assimilar a la cultura castellana la part d’aquesta ecoregió que quedava sota els seus dominis, amb uns resultats, però, força més modestos. En els darrers quaranta o cinquanta anys, tanmateix, la massiva immigració de població castellana ha provocat una important fractura social al País Valencià, Balears i Catalunya, més evident allà on els hàbits propis eren més febles i els processos d’assimilació han tingut menys eficàcia.

Com a resultat d’aquestes dinàmiques històriques, resulta molt difícil parlar avui dia d’una comunitat humana o social mínimament coherent al llarg de tota l’ecoregió Catalunya-Occitània. És bastant obvi que els occitans estan, en l’actualitat, molt més vinculats en tots els aspectes als francesos del nord que no pas als catalans. Si ens fixem només en el sud d’aquesta ecoregió, però, la situació és ben diferent. Ja hem vist que la comunitat ètnica catalana, amb més o menys penetració social, continua encara prou viva a Andorra, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, malgrat els continuats esforços assimiladors de l’estat espanyol. Provisionalment, doncs, podríem concloure que els Països Catalans constitueixen una bioregió, tot i que molt fragmentada i amb un grau important d’heterogeneïtat social. Una anàlisi més acurada de la qüestió exigiria determinar, en base a indicis més o menys objectius, com les enquestes de valors o els estudis d’actituds, la mesura en què els habitants d’aquesta bioregió comparteixen encara hàbits i formes d’habitació, més enllà de la llengua, que els permetin cooperar socialment de manera efectiva.

(3) ÉS CATALUNYA UNA BIOREGIÓ AUTOSOSTENIBLE?

Abans de res, és important recordar que no és necessari que hi hagi una comunitat biològica o social distinta d’altres regions perquè puguem parlar d’una bioregió significativa. Només cal que els habitants d’aquesta bioregió assumeixin la sostenibilitat de la cohabitació com a bé comú. L’existència d’una comunitat prèvia pot facilitar, certament, la cohesió social i per tant la formació de la nació-hàbitat, en la mesura que és més fàcil que els habitants formin ja una societat filial. El darrer i definitiu esglaó de la nostra deducció és, per tant, la mesura en què la cohabitació dels habitants de la bioregió que hem identificat al punt anterior, els Països Catalans, és sostenible amb un mínim d’externalitats negatives. Aquesta qüestió implica considerar dues dimensions de la sostenibilitat: la social i l’ecològica.

Només des del punt de vista de la sostenibilitat social, la bioregió Països Catalans apareix de bon principi problemàtica. En el cas de constituir-se com a nació-hàbitat, la fragmentació social del País Valencià i de les Illes Balears, on la penetració identitària de la comunitat ètnica catalana és relativament feble, comportaria una sèrie de conflictes amb els habitants de Catalunya, en general molt més cohesionats al voltant d’una identitat nacional, que menyscabarien seriosament la sostenibilitat de la comunitat política. Com ja he comentat abans, el projecte etnonacionalista tendiria a resoldre aquests problemes a través de polítiques d’assimilació, les quals toparien de front amb l’oposició d’amplis sectors més o menys castellanitzats de les societats valenciana i balear. El projecte de la nació-cívica, d’altra banda, tampoc no seria capaç de resoldre el problema, en la mesura que les divisions ètniques continuarien dislocant la cohesió social, sense que els bells discursos del civisme aportessin cap solució efectiva. Una nació-hàbitat podria, eventualment, cohesionar molt millor els habitants dels Països Catalans, però exigiria un llarg procés de coadaptació i de compromís, amb uns resultats, d’altra banda, molt incerts. Atès que la nació-hàbitat no es defineix en funció de criteris ètnics, no hi ha cap necessitat, però, que aquesta s’ajusti a les fronteres d’una determinada comunitat ètnica, sobretot quan la unificació implicaria tants problemes de cohesió social. En aquest sentit, la dimensió òptima de la nació-hàbitat catalana ha de tenir en compte la sostenibilitat de la convivència, per damunt de la suposada unitat cultural, geogràfica, fins i tot ecològica, de la bioregió en el seu conjunt. La societat filial només existeix, al capdavall, allà on els habitants han fet o poden fer, com deia Aristòtil, «l’elecció deliberada de viure junts».

De la mateixa manera que hem exclòs l’Occitània per la fragmentació efectiva de la comunitat humana, hem d’excloure el País Valencià i segurament també les Illes Balears pels problemes de sostenibilitat social que implicaria la formació d’una única comunitat política amb Catalunya. Des d’aquesta perspectiva, doncs, la nació-hàbitat hauria d’incloure només la regió de Catalunya, en la mesura que ja constitueix un hàbitat amb una certa coherència ecològica (ecoregió), una certa coherència biològica (comunitat biològica significativa) i una certa coherència social (comunitat social significativa). Encara hem d’examinar, però, si aquesta bioregió pot arribar a sostenir-se per ella mateixa, tant des d’un punt de vista econòmic com ecològic.

La sostenibilitat econòmica vindria a ser un aspecte de la sostenibilitat social, atès que la cohabitació efectiva depèn de la capacitat que tingui la comunitat humana de desenvolupar formes de producció que s’adaptin a l’entorn i sostinguin uns determinats nivells de població. No cal dir que les exigències de la sostenibilitat econòmica acostumen a topar amb les exigències de la sostenibilitat ecològica, en tant que la població humana tendeix a expandir-se més enllà de la capacitat de càrrega del seu hàbitat i ho fa sovint en detriment dels altres habitants de la comunitat biològica. Més endavant, a la tesi tercera, intentaré abordar aquest problema amb tot el detall que mereix. Aquí, però, només estic plantejant la qüestió de la sostenibilitat com a criteri per determinar la dimensió òptima de la nació-hàbitat. En aquest sentit, la primera pregunta que ens hem de fer és si Catalunya seria econòmicament viable. No es tracta d’assegurar una hipotètica autosuficiència, que de totes maneres seria avui dia inassolible per a qualsevol unitat política amb unes dimensions inferiors al continent, sinó un grau mínim d’eficiència econòmica. Com assenyalen Alesina i Spolaore, el problema de l’eficiència econòmica implica trobar un equilibri entre els beneficis de la cohesió social i els costos de determinats béns públics. En el context dels processos d’integració econòmica i política supranacional, com la Unió Europea, aquest punt d’equilibri tendeix a reduir-se considerablement, en la mesura que els estats poden compartir els béns públics més onerosos, com la defensa, el sistema financer o la política exterior, a més de beneficiar-se de l’amplitud d’un mercat comú. En aquest context, Catalunya és sens dubte viable econòmicament, tal com demostra el fet que en l’actualitat contribueix a la sostenibilitat de l’estat espanyol molt per sobre del que requereix el finançament dels béns públics compartits i sense que aquest estat serveixi ja per mantenir la dimensió òptima del mercat. No cal oblidar, a més, que ja existeixen estats independents, com Dinamarca (5,4 milions d’habitants, 43.000 km²), Suïssa (7,3 milions, 41.000 km²) o Irlanda (4,2 milions, 70.000 km²), amb unes dimensions comparables o fins i tot més reduïdes que Catalunya (7,5 milions, 32.000 km²), que tenen tanmateix economies pròsperes i perfectament viables. Fins a un cert punt, és veritat que un eventual boicot per part de l’estat espanyol podria dificultar el desenvolupament econòmic de Catalunya. Però aquest és un problema de caràcter polític que abordaré més endavant, en l’àmbit d’una discussió sobre el marc institucional més adient per al futur de la nació catalana. En principi, doncs, i encara que sigui a un nivell molt poc formal, podem concloure que la bioregió Catalunya té una dimensió suficient per sostenir-se econòmicament sense gaires dificultats.

L’últim estadi de la nostra deducció és l’avaluació de la sostenibilitat ecològica de Catalunya. En general, es pot dir que una bioregió és ecològicament autosostenible si és capaç de regenerar les seves condicions ecològiques, els cicles d’energia, de materials i d’aigua, així com de preservar la integritat i la resiliència dels seus ecosistemes naturals, sense externalitzar els costos d’aquesta sostenibilitat en altres bioregions (dumping ecològic). No cal dir que la sostenibilitat és un ideal o un repte, més que no pas una realitat assolible en la pràctica per cap unitat geogràfica o política determinada. En la mesura que tots els ecosistemes estan interconnectats, l’únic nivell d’integració que no produeix externalitats negatives és la Terra. Però fins i tot aquí, d’acord amb les lleis de la termodinàmica, l’entropia del sistema tendeix inevitablement a augmentar i el planeta seria també insostenible sense una aportació constant d’energia solar. Tampoc Catalunya, doncs, no és ara mateix autosostenible ecològicament, ni és previsible que ho arribi a ser mai en termes absoluts. En tant que comunitat política ja existent, però, ha demostrat a bastament que té la capacitat per enfrontar-se de manera prou satisfactòria als reptes de la sostenibilitat, fins i tot per liderar aquest procés en l’àmbit de les bioregions del món. Cal destacar, en aquest sentit, la feina del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) i de totes les persones que treballen des de fa temps a Catalunya, ja sigui a través de les institucions, dels ens locals, de la xarxa associacional o a títol privat, per desenvolupar formes més sostenibles d’habitació. Això no vol dir, és clar, que s’hagin assolit els objectius de sostenibilitat que serien acceptables en una nació-hàbitat. Catalunya té encara molts reptes ambientals, com la gestió eficient de l’aigua, la reducció de la dependència energètica o la correcció dels models urbanístics, entre d’altres. Alguns d’aquests problemes impliquen mesures que difícilment es poden portar a la pràctica en l’actual marc de la nació-cívica, entre altres coses perquè requereixen la participació efectiva dels habitants en les decisions públiques i l’assumpció que la sostenibilitat de l’habitació constitueix el bé comú que fonamenta la legitimitat política de la nació.

En resum, Catalunya ja és una comunitat política amb prou coherència ecològica, coherència biològica i coherència social per constituir-se, al menys en principi, com a nació-hàbitat. Que ho faci o no depèn, en últim terme, de la voluntat dels seus habitants.

4. PRINCIPIS I DIRECCIONS

La proposició «Catalunya és una nació» implica per tant que hi ha alguna cosa com «els catalans» i que aquests catalans poden arribar a cohabitar de manera sostenible en una comunitat política d’habitants lliures. Aquesta comunitat, però, no pot sorgir d’un simple canvi de valors, de les millores educatives o de les reformes parcials de l’actual règim civil i democràtic. La sostenibilitat no és un problema cultural, sinó institucional. Sense una transformació positiva, inclusiva i profunda dels fonaments constitucionals de la nostra nació, continuarem ocupant un territori com a ciutadans, però no hi habitarem pas, menys encara com a habitants lliures.

Les següents tesis, doncs, tenen com a objectiu presentar algunes propostes concretes que donin cos a aquesta nació-hàbitat catalana que encara ha de néixer. S’hi exposen, en primer lloc, els principis pràctics que haurien de guiar, en la meva opinió, el desenvolupament polític, econòmic i social d’una Catalunya que es constituís com a nació-hàbitat. Només es tracta, com no podia ser d’una altra manera, de propostes obertes a discussió, a crítica i, si s’escau, a la més completa refutació. He intentat, no obstant, mantenir-me fidel als meus arguments anteriors, de manera que aquests principis pràctics constitueixin una derivació, aplicada al cas específic de Catalunya, de la teoria ecopolítica que he exposat a les tesis generals, i en concret dels principis de la justícia de la tesi quarta. Si s’accepten aquells principis teòrics, doncs, seria raonable acceptar també aquests principis pràctics. La idea, en definitiva, és presentar una mena de programa transversal, que pugui servir de guia per a l’articulació constitucional i social d’una eventual nació-hàbitat catalana. En aquest sentit, he intentat mantenir-me sempre en un terreny políticament neutre, sense que les meves preferències ideològiques, ja siguin d’esquerres o de dretes, afectessin de cap manera l’articulació d’aquests principis. Ja he dit abans que l’ecologia, en la mesura que recull l’objectiu de la sostenibilitat de l’habitació que tots els habitants comparteixen, és un fonament constitucional, no pas una opció partidista. De la mateixa manera, els principis de llibertat, equitat i cura, en tant que són els pilars de la convivència, no haurien tampoc d’esdevenir l’objecte de la confrontació política. Aquests tres principis emanen, com hem vist, d’un pacte implícit entre tots els habitants que la constitució de la nació-hàbitat hauria d’incorporar i desenvolupar, en la mesura que es pretengui sostenir el bé comú de la cohabitació. Els principis pràctics que exposaré a continuació haurien de servir, justament, per guiar aquest desenvolupament en el cas específic de Catalunya.

A banda d’aquests principis pràctics, cadascuna de les tesis elabora també una sèrie de propostes més concretes, presentades sota el títol de «direccions». Aquestes propostes, en tant que són més especulatives, poden allunyar-se en algun punt de la neutralitat política dels principis pràctics. Com a contrapartida, tenen la virtut de baixar a l’arena política i exposar de manera més tangible els elements constitucionals, la legislació o les mesures de govern que podrien derivar-se de la teoria ecopolítica. Renunciar a alguna d’aquestes propostes no significa, per tant, renunciar al desenvolupament d’una comunitat política sobre els principis de la nació-hàbitat. Per comoditat, però, presento les meves propostes en un llenguatge normatiu, estalviant-me haver de repetir cada vegada que només es tracta de concrecions possibles de la teoria. No cal dir que l’elaboració d’un programa constitucional real hauria d’incloure les aportacions del conjunt de la societat catalana. La meva intenció és només exposar de manera concreta, però no exhaustiva, els principis i les possibilitats del model de la nació-hàbitat, amb la confiança que els habitants de Catalunya sabran, quan arribi el moment, extreure’n el gra i deixar-hi la palla.

Les següents tesis assumeixen, doncs, que Catalunya és capaç de determinar lliurament la seva constitució. No cal dir que aquesta no és, ni de bon tros, la situació actual. A la darrera de les meves tesis, intentaré justificar per què penso que el millor camí per a Catalunya, en les presents circumstàncies, és l’exercici ple de l’autodeterminació i la constitució d’un estat sobirà. En principi, però, les meves propostes serien també aplicables en el marc d’un estat federat amb Espanya, sempre i quan aquesta confederació comportés el reconeixement del dret a l’autodeterminació i la capacitat constituent dels catalans. Abans de discutir el marc institucional amb més detall, doncs, cal assumir com a postulat que Catalunya és una comunitat política capaç de determinar els seus propis principis constitucionals i elaborar la seva legislació, ja sigui en el marc d’un estat confederal o en tant que estat independent. Un altre postulat de les meves tesis és que la nació-hàbitat catalana es constitueix a l’interior d’una Unió Europea amb un cert grau d’unificació política i econòmica (incloent la unió fiscal, la unió monetària i la unió militar). A l’hora de plantejar propostes concretes, el nivell d’integració de Catalunya amb Europa és relativament important, però no tant com l’existència d’algun tipus d’organització supranacional. L’escenari d’una dissolució de la Unió Europea és, ara mateix, tan impensable que resulta molt més realista assumir que el procés d’integració continuarà endavant, encara que sigui amb els alts i baixos a què ens té acostumats. I en qualsevol cas, amb Europa o sense Europa, em sembla una evidència, malgrat les advertències i les amenaces d’alguns, que Catalunya és perfectament viable com a nació lliure i independent, per bé que la seva configuració política no seria la mateixa en cadascun d’aquests escenaris.

Cal remarcar, d’altra banda, que el desenvolupament de la teoria de la nació-hàbitat en aquestes tesis nacionals no implica, en cap cas, que totes les nacions-hàbitat hagin d’aplicar el marc teòric de la mateixa manera. Les meves propostes, sobretot a nivell de les direccions, estan pensades per al cas específic de Catalunya. Encara que algunes poguessin ser vàlides en altres situacions, em sembla un principi bàsic de la teoria ecopolítica que cada nació-hàbitat ha de trobar les seves pròpies solucions als seus problemes específics. En aquest sentit, defensar un model únic per a totes les nacions-hàbitat aniria contra el mateix concepte de nació-hàbitat.

També és important assenyalar, abans d’iniciar l’exposició de les tesis, que aquestes propostes estan elaborades a partir de les condicions i de les possibilitats efectives del present. Hauria estat sens dubte possible desenvolupar de manera molt més ambiciosa els principis de la justícia elaborats a les tesis generals. Però la meva intenció aquí no és aixecar un edifici maximalista o utòpic, sinó presentar un programa concret, acceptable per una àmplia majoria d’habitants de Catalunya i traslladable a l’ordenament jurídic d’un eventual, i tal vegada imminent, estat català. Davant d’aquells que pretenen confinar-nos als estrets límits de la seva incapacitat o del seu interès, aquestes tesis aspiren a mostrar que una altra Catalunya, no tan sols és desitjable i necessària, sinó que és també possible.

No cal dir que el meu programa és forçosament parcial i incomplet. En molts àmbits, he estirat més el braç que la màniga i només puc esperar que altres persones, amb més talent i més coneixement directe dels problemes que jo, s’avinguin a esmenar-lo, a completar-lo o a enriquir-lo amb les seves aportacions. Un programa com aquest, d’altra banda, només pot tenir sentit si els habitants de Catalunya volen adoptar-lo com a seu i el porten a la pràctica, amb totes les modificacions i les millores que siguin adients. En aquest sentit, em sembla convenient proposar la que podríem anomenar regla d’or de la pràctica ecopolítica, una mena de precepte general que ens ajudi a determinar si una proposta concreta s’ajusta o no als principis teòrics de la nació-hàbitat. Aquesta regla d’or diu, senzillament, que una política és bona en la mesura que sosté la cohabitació.