TESI 5
EN EL TERRENY DE LA NACIÓ LA INDIGNACIÓ POT PROSPERAR I DONAR FRUITS

La teoria de la nació-hàbitat que he intentat exposar, amb més o menys encert, al llarg de les tesis anteriors no tindria cap sentit si no aspirés a intervenir, d’alguna manera, en els debats polítics actuals. És cert que, en tant que model ideal, pot semblar desconnectat dels problemes i dels reptes que afecten a les societats contemporànies, tal com han estat posats de manifest amb especial contundència per les protestes dels indignats. No cal oblidar, però, que qualsevol marc teòric, en la mesura que ha de ser aplicable en una pluralitat de situacions i de circumstàncies històriques, es mou necessàriament en un nivell d’imprecisió que de vegades pot resultar frustrant, sobretot per a les persones que han d’enfrontar-se cada dia amb les injustícies de l’actual ordenament social, econòmic i polític. En aquest context, parlar dels principis de la justícia i d’una societat ben organitzada pot semblar fins i tot ingenu, o al menys poc útil per impulsar una transformació real de les condicions i de les institucions que mantenen la societat en un estat de perpètua injustícia. Sense un marc teòric coherent, però, totes les protestes, les accions, les manifestacions, fins i tot les propostes concretes de canvi, són com les bombolles de sabó que s’inflen en l’aire calent de la indignació i esclaten amb la mateixa facilitat contra els murs d’una realitat sòlidament estructurada pels interessos, les ideologies i les pors d’una majoria de la població. No n’hi ha prou, doncs, amb protestar i fer palesa la indignació, per més legítima que aquesta sigui, sinó que cal oferir una alternativa sòlida i viable, un projecte de societat que no es fonamenti simplement en el rebuig d’allò que hi ha, sinó que ofereixi una descripció clara, exhaustiva i convincent d’allò que hi podria haver.

Les tesis anteriors, en especial la tercera i la quarta, han intentat posar els fonaments teòrics d’aquest projecte de societat, sense entrar encara en els detalls i en les mesures específiques que se’n podrien derivar. Posteriorment, a les tesis nacionals, desenvoluparé algunes d’aquestes implicacions pràctiques de la teoria en relació al cas específic de Catalunya, incidint en totes aquelles reformes estructurals del sistema polític, econòmic i social que haurien de permetre transformar l’actual nació-cívica, amb totes les seves mancances, en una autèntica comunitat d’habitants lliures. Més enllà del valor que pugui tenir la meva exposició per a la situació concreta de la nació catalana, és possible que algunes d’aquestes recomanacions siguin també útils per a altres comunitats socials que tinguin el potencial, o al menys la voluntat, d’avançar cap a un model de nació-hàbitat. I si més no, sempre poden servir com a exemple d’una aplicació pràctica dels postulats de la teoria ecopolítica.

El projecte polític de la nació-hàbitat, en qualsevol cas, no pot limitar-se només a la transformació d’una determinada comunitat social, sinó que aspira, per la seva pròpia naturalesa, a esdevenir un model d’aplicació universal, per bé que sempre dins els límits i les possibilitats de cada comunitat específica. Com he dit abans, la teoria ecopolítica no pretén oferir solucions institucionals que puguin aplicar-se indistintament a totes les comunitats socials, sinó posar els fonaments perquè siguin aquestes comunitats les que es constitueixin, si així ho volen, com a nacions-hàbitat i desenvolupin les seves pròpies institucions, d’acord amb els seus hàbits i les seves formes d’habitació. Per aquesta mateixa raó, la teoria de la nació-hàbitat defuig tota adscripció ideològica o partidista, concentrant-se en l’elaboració d’un marc de convivència que pugui ser acceptat i assumit per tots els habitants, al marge de les seves inclinacions, valors o preferències polítiques. Des d’aquesta perspectiva, la solució als problemes actuals passa de manera necessària, però no suficient, per redefinir les unitats geopolítiques, abandonant d’una vegada per totes el model de l’estat-nació i avançant cap a un món de nacions-hàbitat, organitzades a partir de comunitats ecològicament i socialment significatives.

És justament en aquest terreny de la nació-hàbitat on la indignació, plantada fins ara en els mites republicans, podria tal vegada trobar la substància i la coherència per presentar una alternativa convincent a l’actual sistema de governança estatal, continental i global. En aquest sentit, els objectius de la teoria ecopolítica coincideixen plenament amb moltes de les demandes dels indignats i de tots aquells ciutadans, cada dia més nombrosos, que rebutgen o desconfien d’uns règims de democràcia representativa, o més aviat d’oligarquia electiva, que n’exalten les virtuts al mateix temps que restringeixen les seves capacitats polítiques efectives. La redefinició del marc polític que ofereix la nació-hàbitat, en trencar nítidament amb el model de l’estat-nació, tant en la seva versió ètnica com cívica, hauria de permetre que la indignació s’articulés de manera unitària i coherent al voltant d’un projecte de formació de comunitats polítiques fonamentades en el bé comú de la sostenibilitat de la cohabitació. Aquestes noves nacions-hàbitat, en la mesura que es guiïn pels principis ecoliberals de la justícia (la llibertat, l’equitat i la cura), haurien de permetre el desenvolupament de societats filials dinàmiques i d’institucions polítiques eficients. Al mateix temps, la configuració progressiva d’un món de nacions-hàbitat tendiria naturalment a modificar els termes de les relacions internacionals, fins i tot la dinàmica política de les grans unitats continentals, avançant pel camí d’una justícia social i ecològica d’àmbit global. Ni l’actual estat-nació ni una hipotètica democràcia universal tenen la capacitat per articular d’una manera tan efectiva les demandes de la justícia. Només una comunitat d’habitants lliures, aliada amb altres comunitats semblants, pot respondre satisfactòriament a les queixes i a les aspiracions dels indignats.

PRIMERA RESPOSTA: CAPITALISME GLOBAL

El model polític, econòmic i social de la nació-hàbitat constitueix potser l’única alternativa realista, al marge de les solucions antidemocràtiques, a la progressiva expansió del capitalisme global que tant critiquen els indignats. La concentració del poder en mans d’agents econòmics fortament centralitzats, sense cap legitimitat democràtica i amb escàs control polític per part d’unes institucions públiques sobre les quals cada vegada tenen més influència, és sens dubte un dels grans perills per a la sostenibilitat social i ecològica del planeta.

Els grans estats moderns, d’arrel bàsicament republicana, es presenten de vegades com el contrapoder que caldria reforçar per controlar de manera efectiva l’acció d’aquestes multinacionals. La realitat, però, és que els grans estats com França, Alemanya, el Regne Unit o els Estats Units, travessats per tota mena de conflictes interns i obligats a mantenir un equilibri sempre precari entre els diferents grups d’interès, no tenen suficient cohesió social com per desenvolupar polítiques de participació democràtica i de sostenibilitat que permetin limitar el poder de les grans corporacions. No cal oblidar, a més, que els grans estats occidentals, per més que de vegades es presentin com a víctimes de la globalització, mantenen una forta connivència d’interessos amb les grans multinacionals, en la mesura que aquestes conserven encara lligams de capital o de gestió amb les seves nacions d’origen. La geopolítica dels grans estats està, doncs, íntimament lligada amb l’estratègia de les grans corporacions, fins al punt que les elits tecnocràtiques que dirigeixen uns i altres són sovint exactament les mateixes. La solució, per tant, no és pas democratitzar els grans estats-nació, sinó desmantellar-los.

Tampoc no es pot pretendre, però, reemplaçar l’estat-nació per un hipotètic model de democràcia universal o continental, d’acord amb la lògica de crear un contrapoder polític que tingui una dimensió equivalent al poder econòmic. Aquest contrapoder, fins i tot en el cas que arribés a ser funcional, mai no podria ser democràtic, si més no mentre mantinguem una definició mínimament participativa de la democràcia. Més que un contrapoder, per tant, un sistema de govern global o continental no seria més que el complement polític de l’estructura tecnocràtica i centralitzada de les grans empreses. En aquest esquema «imperial», els ciutadans mantindrien l’estatus legal de subjectes de drets i deures (el «dret de tenir drets»), amb una participació potser simbòlica en l’elecció dels líders, però sense cap eficàcia política real. D’acord amb la lògica funcionalista del capitalisme, aquesta seria sens dubte l’estructura ideal de la governança global.

Paradoxalment, doncs, l’únic nivell d’integració política que pot exercir un control efectiu sobre les grans empreses multinacionals i sobre l’actual model tecnocràtic de producció és aquell que permeti assolir una coherència ecològica i social suficient com per desenvolupar institucions democràtiques participatives i sostenibles. La millor resposta al capitalisme global és la comunitat ecopolítica. En la mesura que les nacions-hàbitat, fonamentades en la sostenibilitat de la cohabitació i en els vincles de la societat filial, s’apleguessin en unitats d’escala continental, a fi de compartir béns públics com la defensa, el mercat, la política exterior o la política monetària, no només serien viables econòmicament en l’actual context global, sinó que aconseguirien regular de manera eficaç l’acció de les grans empreses i l’estructura del sistema financer. A la llarga, un món de nacions-hàbitat podria trencar amb la lògica del creixement econòmic basat en l’explotació il·limitada dels recursos, adoptant formes de desenvolupament econòmic que repercuteixin en el benestar real dels seus habitants i enforteixin el capital natural, el capital humà i el capital territorial de cada nació. Eventualment, l’estabilitat dels sistemes econòmics nacionals, el control efectiu dels mercats financers, la capacitació dels habitants i la consolidació dels intercanvis locals acabarien transformant les mateixes estructures productives globals, desincentivant la formació de grans empreses, redimensionant el comerç a nivells sostenibles i relocalitzant la producció industrial.

No cal dir que el projecte econòmic de la nació-hàbitat, com qualsevol visió de futur, planteja reptes importants i està sotmès a tots els riscos de l’acció col·lectiva i de la contesa política. No deixa de ser, tanmateix, una alternativa pragmàtica, democràtica i perfectament assolible a l’actual model de capitalisme global que s’està forjant al marge de qualsevol procés participatiu. Més que continuar aferrant-se a la carcassa de l’estat-nació o fent volar els coloms de la democràcia universal, els indignats farien bé de constituir-se, cadascú en el seu propi hàbitat, en comunitats ecològicament i socialment significatives que tinguin la capacitat de transformar el sistema productiu en la línia d’un desenvolupament econòmic equitatiu i sostenible.

SEGONA RESPOSTA: DEMOCRÀCIA

Molt sovint, les demandes d’aprofundiment democràtic per part dels indignats s’adrecen a uns estats que són literalment incapaços d’atendre-les, fins i tot en el cas que hi hagués una voluntat política majoritària entre els ciutadans i les classes dirigents. Els indignats obliden que el sistema de la democràcia cívica, amb els mecanismes moderns de representació política, van ser dissenyats per donar estabilitat a uns estats de grans dimensions, amb poblacions heterogènies, societats poc cohesionades i interessos divergents. En aquest context, la participació democràtica efectiva, a més de difícil de portar a la pràctica per qüestions tècniques, hagués conduït de manera inevitable al trencament de la unitat política de molts d’aquests estats, per no dir de tots. El sistema de representació és, per tant, un sistema de contenció. Obligats a escollir entre la dimensió màxima de la comunitat política i la participació democràtica dels seus membres, la lògica de la competició econòmica va portar tots els grans estats, però també alguns que volien constituir-se com a tal, a sacrificar la participació per preservar o assolir la major dimensió possible. Enlloc és més evident aquest procés que als Estats Units, on els debats entre els federalistes i els anti-federalistes reflecteixen de manera bastant nítida el dilema dels grans estats en l’època moderna.

No és gens sorprenent, per tant, que les úniques democràcies contemporànies que tenen nivells mínimament acceptables de satisfacció i de confiança política per part dels seus ciutadans corresponguin a petites nacions, com els Països Baixos, Suècia o Dinamarca. Certament, la dimensió de la comunitat no és pas l’única variable que explica el grau d’afecció política dels habitants d’aquestes nacions, sinó que cal també afegir-hi la qualitat de les institucions, la prosperitat econòmica, la cohesió social, les dinàmiques de participació o el pluralisme dels mecanismes de representació. Totes aquestes variables, però, depenen críticament de la dimensió de la comunitat política. Els grans estats, com els Estats Units, Regne Unit, França, Itàlia, Alemanya o Espanya, fins i tot aquells que tenen una descentralització política o administrativa important, són incapaços d’oferir els nivells de participació i de fiscalització per part dels ciutadans que poden donar-se en comunitats més reduïdes i cohesionades. Aquests grans estats, en la mesura que han d’articular interessos massa divergents i poblacions massa heterogènies, sovint amb un marcat caràcter plurinacional, mai no assoliran un nivell de democràcia que pugui respondre adequadament a les expectatives dels seus ciutadans, per molt que aquests se n’indignin.

És evident, però, que la dimensió de la nació, fins i tot la seva cohesió interna, no són requisits suficients per assolir una democràcia efectiva (només cal veure els exemples de Grècia o de Portugal). Perquè una nació petita tingui una bona salut democràtica cal, a més, que les seves institucions siguin eficients i transparents, que el seu sistema polític estigui ben dissenyat i que existeixi una societat filial prou dinàmica i capacitada. La nació-hàbitat, a partir dels principis de la justícia i del bé comú de la sostenibilitat de la cohabitació, ofereix justament la possibilitat de desenvolupar un model de democràcia que s’acosti al màxim a aquest ideal. No es tracta, però, d’una proposta utòpica, sinó d’un projecte perfectament realitzable en el context d’una societat moderna i plural, tal com mostren les institucions de les nacions que més s’hi aproximen, com els Països Baixos, Suècia, Dinamarca o Finlàndia, però també, tot i que en menor mesura, Estònia, Lituània o la República Txeca.

Així doncs, en comptes de continuar demanant més democràcia a uns grans estats incapaços d’anar més enllà dels seus límits actuals, els indignats farien bé de treballar activament per desenvolupar noves institucions i pràctiques democràtiques en el context de comunitats polítiques significatives. Una democràcia que sigui realment participativa i deliberativa només pot donar-se, si de cas, allà on hi hagi una societat filial dinàmica, de manera que els habitants facin cada dia l’elecció deliberada de viure junts i es donin un marc institucional fonamentat en els principis comuns de la justícia.

TERCERA RESPOSTA: DRETS SOCIALS

Si la qualitat de la democràcia depèn en bona mesura de la dimensió de la comunitat política i del grau de cohesió social de la seva població, aquesta relació és encara més evident respecte a l’amplitud, la profunditat i la sostenibilitat de l’estat del benestar. Una de les demandes més persistents dels indignats és el manteniment, i en alguns casos l’expansió, dels serveis i de les prestacions socials davant de l’amenaça de retallades vinculades a programes d’austeritat o de la negativa de certs sectors socials influents a ampliar-ne la cobertura. Cal destacar, però, que aquestes reclamacions no es donen per igual a tots els països occidentals, sinó únicament en aquells que mantenen uns estats del benestar de mínims (estats liberals) o uns estats del benestar vinculats als equilibris de poder corporatius (estats corporativistes). No és cap casualitat que tant els uns com els altres corresponguin, justament, als models socials dels grans estats. Les nacions més petites, en canvi, han pogut desenvolupar models de redistribució fiscal i de protecció universal molt més eficients i generosos, amb una despesa social que, no només no perjudica la seva competitivitat internacional, sinó que tendeix a reforçar-la.

En comptes de blasmar els mercats financers o la globalització, cal entendre que un sistema de prestacions socials és, abans de res, una estructura d’equitat i de cura que vincula els individus d’un determinat grup social. Si aquest grup, com passa als grans estats, està format per una gran quantitat d’individus i de subgrups amb interessos divergents, cultures i formes de vida diverses, identitats en pugna i conflictes de tota mena, és inevitable que el sistema de protecció social sigui vist amb desconfiança. En l’absència d’una comunitat significativa subjacent, no hi ha res que justifiqui, més enllà de la ideologia nacionalista sostinguda pel mateix estat, uns nivells elevats d’equitat i de cura. La desconfiança entre els diferents grups que conformen la societat civil d’un gran estat, en la mesura que alguns són contribuents nets i els altres receptors nets, obliga a establir un sistema de protecció de mínims (liberal) o un sistema de protecció regulat per institucions rígides i ineficients (corporativista). En una nació petita i cohesionada, sobretot si s’aproxima al model filial de la nació-hàbitat, les prestacions socials són, en canvi, una conseqüència gairebé natural del vincle que uneix els diferents habitants en un mateix projecte de cohabitació. La justificació, encara que sigui implícita, de la justícia social en la reciprocitat i en l’amistat entre els habitants, així com la qualitat de les institucions comunes, permet que l’estat pugui exercir més pressió fiscal i mantenir un nivell de prestacions socials molt més elevat que no pas en els grans estats. Només d’aquesta manera es pot mantenir, com passa als països nòrdics, un model social que sigui generós i alhora contribueixi al desenvolupament econòmic de la nació, tot reforçant l’equilibri, la integració i el dinamisme de la societat filial.

Més que lamentar-se per les retallades de l’estat del benestar i anar a cercar culpables en el capitalisme global, els indignats farien bé, per tant, d’interrogar-se per les raons d’unes diferències tan pronunciades en el nivell de protecció social i en el nivell de competitivitat entre els diferents estats. No es pot obviar el fet que la globalització i els mercats financers són fenòmens sistèmics que afecten, sense distincions, tots els països. Per què, doncs, alguns d’aquests estats (Finlàndia, Dinamarca, Països Baixos) tenen al mateix temps unes prestacions socials tan elevades i una competitivitat tan alta, mentre que hi ha uns altres estats (Portugal, Espanya, Grècia) amb prestacions socials de mínims i una competitivitat tan baixa? Si la causa de les retallades en la protecció social fos realment l’exigència externa de competitivitat, com pretenen els sindicats, hi hauria d’haver una relació inversa entre l’una i l’altra. En canvi, els països que tenen millor protecció social són també els més competitius (a més de tenir l’ocupació més alta). Aquest cercle virtuós entre la protecció social i la competitivitat tan sols es dóna, però, en el cas de les nacions petites i amb institucions filials. En els grans estats, fins i tot en aquells que són més competitius, com Alemanya, l’estat del benestar només pot sostenir-se sobre la base de grans acords corporatius vinculats a la producció industrial i d’un creixement econòmic que ajudi a apaivagar, encara que sigui temporalment, els conflictes interns de la societat civil. El model de la nació-hàbitat, pel contrari, permet mantenir un estat del benestar que sigui generós i alhora afavoreixi un desenvolupament econòmic més estable i equitatiu, en la mesura que es fonamenta en els vincles de la societat filial i en el bé comú de la sostenibilitat de la cohabitació.

QUARTA RESPOSTA: MEDI AMBIENT

En el context d’una nació-hàbitat, a diferència del que succeeix en els estats cívics actuals, l’ecologia no és un contingut més del sistema polític, menys encara un objecte d’apropiació partidista, sinó un element estructurador de la mateixa comunitat política. L’ecologia és, doncs, un fonament constitucional de la nació, al costat de la justícia o del dret. La comunitat ecopolítica es constitueix com una comunitat d’habitants sense distinció de gènere, condició, raça, edat o espècie. El marc d’aquesta comunitat és, doncs, l’oikos, l’hàbitat que tots els habitants comparteixen i la sostenibilitat del qual justifica la constitució d’una comunitat política fonamentada en els vincles de l’amistat. La nació-hàbitat incorpora, per tant, en el seu nivell més bàsic i essencial l’aspiració compartida per tots els habitants, una vegada han escollit deliberadament viure junts, de sostenir de manera efectiva, no només la comunitat social, sinó també la comunitat biològica.

En l’actual sistema polític, l’ecologia ha esdevingut una marca electoral que tots els partits, d’una manera o d’una altra, es disputen. En general, però, s’acostuma a considerar que les exigències de l’ecologisme polític respecte a la producció econòmica i a la justícia distributiva el situen més a prop de l’esquerra, sobretot d’una esquerra qualificada sovint de «radical», que no pas de la dreta. Aquesta noció és, tanmateix, molt problemàtica i ha estat sovint discutida pels mateixos ecologistes. Com ha assenyalat Andrew Dobson, alguns dels valors fonamentals del pensament ecologista són compartits per totes les forces polítiques, mentre que algunes de les propostes de l’ecologisme polític coincideixen amb la dreta, d’altres amb l’esquerra i n’hi ha que són rebutjades tant per l’esquerra com per la dreta. És justament perquè existeixen certs valors fonamentals de l’ecologia, com la sostenibilitat de la cohabitació, els quals són compartits per tots els membres d’una mateixa comunitat, fins i tot abans de pensar en termes polítics, que és possible incorporar l’ecologia com un dels fonaments de l’estructura constitucional de la nació-hàbitat. Això no vol dir, però, que s’hi incorporin també les propostes i els plantejaments específics de l’ecologisme polític, de la mateixa manera que la incorporació de la justícia com a fonament constitucional no significa que no pugui haver-hi discrepàncies sobre la interpretació i l’aplicació dels principis de la justícia que donin lloc a diversos posicionaments partidistes, fins i tot a partits que adoptin el mateix nom de la justícia. En la nació-hàbitat, per tant, el valor de la sostenibilitat de la cohabitació, així com la noció fundacional d’una comunitat d’habitants, estan per damunt de la disputa política, per bé que el seu significat pugui ser interpretat de manera diversa en funció de les diferents sensibilitats i ideologies.

Alguns dels conflictes ja clàssics entre l’ecologisme polític i les esquerres, com les discussions al voltant de la producció industrial, han tingut també el seu paper en el moviment dels indignats. Deixant de banda els activistes amb un compromís ideològic més marcat, però, els indignats semblen adoptar una posició menys dogmàtica que en el passat respecte als problemes del medi ambient i respecte a les possibles solucions, malgrat que els prejudicis antropocèntrics continuïn sent encara dominants. El mateix moviment dels indignats, tot i inclinar-se cap a l’esquerra política, es postula com una plataforma de caràcter transversal que pretén superar les divisions que marquen la confrontació partidista tradicional. L’ecologia apareix, en aquest context, com un valor de fons, més o menys acceptat per tothom, però que no aconsegueix incidir, fora d’algunes propostes minoritàries, en la definició de les polítiques més substancials. El mateix passa a nivell de la política institucional, on tots els partits es declaren partidaris de l’ecologia, però cap d’ells, ni tan sols els que defensen l’ecologisme com a via política, incorporen de manera efectiva la perspectiva ecològica a les seves propostes més concretes.

L’articulació de l’ecologia com a fonament constitucional de la nació-hàbitat hauria de permetre superar aquesta manca de concreció de les polítiques ambientals, en la mesura que obliga a les forces polítiques i als habitants a posicionar-se explícitament sobre els problemes de la comunitat biològica, en comptes de deixar-los de banda o passar-hi de puntetes. La identificació dels habitants amb el seu hàbitat reforça, d’altra banda, la legitimitat de les petites nacions en front dels grans estats, dirigits sovint per institucions centralitzades que imposen costos ambientals sobre les diferents regions sense patir-ne les conseqüències. En una nació-hàbitat, en canvi, la comunitat política inclou també la comunitat biològica. En aquest context, l’explotació dels recursos naturals propis no comporta només beneficis, sinó també costos que han de ser assumits per la mateixa comunitat. L’ecologia esdevé, doncs, un element substancial de les polítiques institucionals, econòmiques i socials de la nació, a més d’exigir solucions específiques per als problemes cada vegada més urgents que afecten a la sostenibilitat de l’hàbitat comú. Encara que les respostes a aquests problemes fossin les mateixes que ara i les divisions partidistes continuessin dirimint-se en funció de les necessitats humanes, la incorporació de tots els éssers vius a la comunitat de la justícia seria ja un progrés considerable i permetria desenvolupar una nació, no només més justa, sinó també més digna.

Fins a quin punt la indignació sortiria reforçada amb l’adopció de les propostes de la teoria ecopolítica quedarà més palès al llarg de la discussió de les tesis nacionals. De moment, n’hi ha prou amb aquests breus comentaris per copsar la necessitat d’avançar en un projecte polític que tingui com a marc institucional la nació-hàbitat, en comptes de l’actual estat-nació o de les vaguetats idealistes del cosmopolitisme. Encara que acceptem en principi la necessitat d’assolir aquest objectiu, però, ¿com podem portar-lo a la pràctica? No cal oblidar que vivim encara en un món d’estats-nació. Fins i tot les organitzacions amb vocació universal, com les Nacions Unides, s’articulen al voltant, no pas de les nacions, sinó dels estats sobirans. També les grans unitats continentals, com la Unió Europea, han estat fins ara, malgrat els intents per reforçar el regionalisme i la ciutadania, projectes de coordinació bàsicament interestatal. Sense oblidar, és clar, els grans estats (les unitats mitjanes de la tesi anterior) o els estats d’escala «imperial» (les unitats grans), que no tan sols rebutgen la idea d’una comunitat política ecològicament i socialment significativa, sinó que fan servir tots els instruments del poder estatal i de la ideologia de l’estat-nació per frustrar-ne la formació. En aquest context, i assumint que es tracta d’un objectiu desitjable, ¿com podem assolir en la pràctica un món de nacions-hàbitat?

Abans d’analitzar aquesta qüestió, he d’advertir que aquí només consideraré la situació d’Europa i d’Amèrica del Nord. Es tracta, sens dubte, d’una elecció discutible, en la mesura que contribueix a reforçar l’habitual perjudici eurocèntric i tendeix a obviar el fet que també hi ha nacions-hàbitat potencials en la resta de continents. Des del punt de vista de l’eficàcia, però, resulta difícil d’imaginar que un moviment de transformació de les estructures geopolítiques pugui desenvolupar-se a partir de cap altra àrea cultural que no sigui l’occidental. No només perquè és justament aquí on s’origina i s’ha desenvolupat la ideologia i l’estructura de l’estat-nació, sinó perquè, ara mateix, aquest és encara el bloc econòmic, militar i polític dominant al món. Certament, aquest bloc no és ni molt menys homogeni, com tampoc no està contingut a l’interior de límits gaire precisos. A fi de simplificar la meva anàlisi, però, he optat per concentrar-me exclusivament en Europa (deixant de banda, doncs, el Magrib, Àsia Menor, Orient Mitjà, regió caucàsica i l’àrea d’influència directa de Rússia) i Amèrica del Nord (deixant de banda tota l’Amèrica Central i el Carib, excepte Mèxic). L’important, al capdavall, no és tant la incorporació de cap país o regió concreta, sinó el sentit general del moviment que estic intentant projectar aquí, encara que sigui de manera esquemàtica.

El primer que hem de constatar és que ja existeixen al món un nombre considerable d’estats que tenen una dimensió adequada per esdevenir nacions-hàbitat (comunitats ecològicament i socialment significatives). Alguns d’aquests estats, bàsicament a l’Europa del nord (Suècia, Noruega, Finlàndia, Islàndia, Països Baixos, Dinamarca), tenen fins i tot institucions molt properes a l’ideal ecopolític, encara que podrien beneficiar-se, com és natural, de reformes en la línia del aprofundiment filial i de la sostenibilitat. A banda d’aquestes quasi-nacions-hàbitat, els estats europeus que tenen la dimensió, però no les institucions pròpies d’una nació-hàbitat, són potser els que més fàcilment podrien fer una transició cap al model ecopolític. Algunes d’aquestes petites nacions (República Txeca, Irlanda, Hongria, Eslovàquia, Croàcia, Eslovènia, Lituània, Letònia, Estònia) avancen ja, de manera més o menys efectiva, en aquesta direcció i podrien incorporar-se amb relativa facilitat al grup de quasi-nacions-hàbitat. Altres petites nacions (Sèrbia, Grècia, Portugal, Bulgària, Moldàvia, Albània, Kosovo, Xipre, Macedònia, Montenegro), tot i que tenen la dimensió adequada, difícilment podran fer aquesta transició sense una transformació en profunditat de les seves institucions polítiques, econòmiques i socials. També hi ha alguns estats europeus (Àustria, Bèlgica, Suïssa i Bòsnia-Hercegovina) que tenen la dimensió adequada, però unes característiques ecològiques o socials que els impedeixen, en principi, constituir-se com a nacions-hàbitat sense modificar la seva estructura geopolítica. Finalment, cal mencionar també els microestats independents (Mònaco, Andorra, Sant Marino, Vaticà, Liechtenstein, Luxemburg, Malta), que tenen una dimensió excessivament reduïda, sobretot pel que fa a la superfície, per constituir-se com a comunitats ecopolítiques efectives, tot i que podrien persistir sense gaires canvis en un eventual món de nacions-hàbitat.

Fixant-nos, doncs, exclusivament en Europa, ens trobem que actualment hi ha un grup de 6 estats que gairebé són nacions-hàbitat (grup A: mitjana de població de 7 milions d’habitants), un altre grup de 9 estats que podrien desenvolupar amb relativa facilitat les institucions de la nació-hàbitat (grup B: mitjana de població de 5 milions d’habitants), i un tercer grup de 10 estats amb una dimensió adequada però que haurien d’emprendre reformes institucionals profundes per esdevenir nacions-hàbitat (grup C: mitjana de població de 5 milions d’habitants). Aquests tres grups de petites nacions amb estat propi (A, B i C) representen conjuntament el 47% de la superfície i el 25% de la població total d’Europa. Addicionalment, hi ha un 4% de la superfície i un 6% de la població europea que correspon als 7 microestats independents i als 4 estats petits amb una configuració interna complexa. La resta de la superfície (49%) i de la població (69%) correspon als 7 grans estats del continent europeu: Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, Espanya, Polònia i Romania (mitjana de població: 53 milions d’habitants).

Simplificant una mica, podem afirmar que Europa està actualment dividida en dos blocs: els grans estats (49% de la superfície, 69% de la població, 16% dels estats) i les petites nacions (51% de la superfície, 31% de la població, 84% dels estats). Aquesta situació, com és ben sabut, dificulta considerablement el procés de construcció de la Unió Europea, en la mesura que les institucions de governança interestatal (Consell, Comissió) han d’articular-se a partir d’unitats polítiques clarament asimètriques. A mesura que s’ha anat aixecant l’edifici d’una Europa política, arran sobretot de la consolidació del mercat únic i de la unió monetària, cada vegada sembla més evident que el poder efectiu de les institucions europees tendeix a concentrar-se en els grans estats, particularment en França i Alemanya. La resistència dels estats petits, però també dels mitjans, al progressos de l’eix franco-alemany constitueix un dels principals focus de tensió en el si de la Unió Europea, introduint una constant dinàmica de negociació, regateig i bloqueig que impedeix o alenteix indefinidament la consecució dels objectius més ambiciosos d’una virtual confederació d’estats.

L’única solució realista a aquest problema és el reequilibri geopolític de les diferents unitats que configuren la Unió Europea (o Europa en el seu conjunt). Això es pot fer: (1) unificant els petits estats en grans estats, d’acord amb la lògica westfaliana (una opció clarament inviable en la pràctica), o (2) disgregant els grans estats en petits estats. Aquesta darrera opció ja va ser proposada fa temps per Leopold Kohr i ha inspirat, en uns termes potser no tan dràstics, el projecte institucional de l’Europa de les Regions. Tot i que la idea de fons d’una Europa disgregada en unitats regionals és prou encertada, la concepció d’aquesta iniciativa com un procés gradual de descentralització en mans dels estats-nació, amb l’esperança que arribi un moment que es pugui reorganitzar l’estructura de la Unió Europea a partir d’unes regions més o menys equiparables, és fatalment ingènua. L’absència d’un marc teòric capaç de reemplaçar la ideologia de l’estat-nació ha significat, en la pràctica, que els grans estats han continuat aplicant una regionalització de dalt a baix, amb criteris bàsicament administratius, mentre que algunes nacions prou homogènies, com Irlanda o Grècia, eren gairebé forçades a regionalitzar-se per adaptar-se a les concepcions cartesianes dels funcionaris de Brussel·les o d’Estrasburg. En la mesura que les institucions polítiques de la Unió Europea han continuat sota el control dels estats, malgrat la retòrica habitual dels europeistes, les nacions petites han fet tot el possible, com és natural, per preservar uns espais cada vegada més exigus de sobirania, alhora que els grans estats feien tot el possible per assolir el grau màxim de poder en un joc de pura força política i demogràfica que contradiu l’essència mateixa del projecte europeu. L’Europa de les Regions és, en definitiva, una immensa quimera tecnocràtica concebuda a partir d’idees boiroses, on conflueixen els interessos més diversos, però que al final, com sempre, acaba marcada pel dictat dels tres o quatre de sempre.

El progrés cap a una Europa de les nacions-hàbitat no pot, doncs, caure en els mateixos paranys del regionalisme. L’objectiu no és regionalitzar Europa, sinó renacionalitzar-la. Però no pas a partir dels paràmetres de l’estat-nació, sinó d’una concepció de la nació com una comunitat ecològicament i socialment significativa, fonamentada en la sostenibilitat de la cohabitació i en unes institucions polítiques que siguin realment participatives. Les petites nacions que ja gaudeixen d’un estat a Europa, tant les que tenen institucions de tipus ecopolític com les que estan desenvolupant-les o poden arribar a desenvolupar-les, haurien d’apostar clarament per un procés de transició que permetés construir aquesta nova Europa de les nacions-hàbitat, superant d’una vegada per totes la ideologia de l’estat-nació i la concentració del poder en els grans estats westfalians. Aquest procés no sorgirà mai de les institucions europees, menys encara, com és evident, dels grans estats. Tampoc no serà impulsat de manera efectiva per les petites nacions amb estat, que manquen d’incentius clars per promoure un canvi d’aquestes característiques, tot i que, una vegada es produeixi, hi haurien de donar tot el seu suport, ja que contribueix al reequilibri polític d’Europa. Només les petites nacions que encara formen part, per circumstàncies històriques i polítiques diverses, dels grans estats occidentals, poden encetar el procés que acabi transformant l’Europa dels estats-nació en una autèntica Europa de les nacions-hàbitat.

El grup de petites nacions sense estat (grup N) inclouria totes aquelles comunitats polítiques que tenen la dimensió i la cohesió social pròpies d’una nació-hàbitat, encara que no tinguin estructures d’estat ni unes institucions ecopolítiques prou desenvolupades. Una vegada esdevinguessin estats independents, alguna d’aquestes nacions del grup N podria potser situar-se al grup A (amb les nacions que tenen la millor qualitat institucional), tot i que la majoria entraria a formar part del grup B (amb les nacions que tenen una base institucional millorable) i alguna aniria més aviat al grup C (amb les nacions que necessiten implementar canvis estructurals profunds en les seves institucions). En la mesura que cap de les nacions d’aquest grup té encara un estat, tot i que la majoria tenen estructures polítiques i administratives pròpies, d’acord amb l’organització regional o federal del gran estat al qual pertanyen, resulta difícil determinar-ne la composició d’una manera gaire precisa. Cal remarcar, d’altra banda, que no totes les regions dels grans estats, ni molt menys, tenen el potencial o la voluntat de constituir-se com a nacions-hàbitat. Moltes són pures divisions administratives, fetes sense tenir en compte la coherència ecològica o social dels seus habitants. Moltes altres, malgrat constituir comunitats potencialment significatives, continuen vinculades a la ideologia de l’estat-nació que justifica l’existència del gran estat. En el context actual, doncs, només una part d’aquestes comunitats podrien constituir-se efectivament en nacions-hàbitat, adoptant estructures d’estat comparables a les dels grups A, B o C. Entre aquestes, a més, n’hi ha que difícilment encetarien un procés de secessió que impliqués trencar el gran estat, per més atractiva que fos l’alternativa. Algunes altres, en canvi, podrien potser adoptar el camí de la secessió, però no ho farien mai per iniciativa pròpia, sinó que esperarien que altres donessin el primer pas. Només un grapat de nacions sense estat, doncs, estaria en condicions d’assolir ara mateix la independència, assumint l’avantguarda d’aquest moviment cap a l’Europa de les nacions-hàbitat.

Tenint en compte la diversitat d’opcions i d’estratègies que caracteritza les nacions-hàbitat en potència, és previsible que el procés de desmantellament dels grans estats es produeixi, si arriba mai a produir-se, per etapes successives. Un primer grup de pioneres (Escòcia, Catalunya, Euskadi i Flandes) podrien constituir-se com a estats independents de manera bastant immediata (grup N1). Si aquests processos tinguessin èxit, els seguirien potser Gal·les, Irlanda del Nord, Còrsega, Bretanya, Llombardia, Vèneto, Piemont, Sardenya, Sicília, Balears, País Valencià, Canàries, Galícia i Bavària (grup N2). Després d’aquesta segona onada, l’estructura geopolítica d’Europa s’hauria reequilibrat significativament, amb 7 grans estats (40% del territori, 55% de la població) i 54 petites nacions (60% del territori, 45% de la població). A partir d’aquí, ja no seria tan impensable l’escenari d’una reorganització global de la Unió Europea, amb la disgregació dels grans estats en unitats bioregionals més petites. Els Länder alemanys, per exemple, podrien evolucionar ràpidament cap a aquest nou escenari, adoptant amb facilitat estructures i institucions ecopolítiques. Aquesta evolució contribuiria, d’altra banda, a apaivagar els recels d’una gran Alemanya, sobretot per part dels altres grans estats. Més complexa i difícil seria, tanmateix, la reorganització d’aquests altres estats, com Itàlia, Espanya, Polònia, Anglaterra i, sobretot, França, en la mesura que conserven encara un tarannà molt centralista. A la llarga, però, la pressió de la resta de nacions i els beneficis evidents d’una Europa de les nacions-hàbitat, faria decantar la balança i forçaria fins i tot els estats més jacobins a disgregar-se en unitats més eficients i democràtiques. Al final d’aquest procés, Europa podria estar formada per uns 90 estats amb una població mitjana de 6 milions d’habitants i una superfície mitjana de 55.000 km². Les diferències econòmiques, socials i polítiques entre aquests estats continuarien sent importants, però les institucions de governança continental esdevindrien molt més fluïdes i equitatives, contribuint a reforçar el progrés institucional i la solidaritat entre les diferents nacions. Aquesta Europa de les nacions-hàbitat seria, sense cap mena de dubte, més democràtica, més pròspera i més justa que l’actual Europa dels estats-nació.

Totes aquestes projeccions són, lògicament, hipotètiques. Si els europeus mateixos, i en particular els ciutadans dels grans estats, que són els més perjudicats per unes institucions ineficients, poc democràtiques i inequitatives, no es mobilitzen per exigir una transformació del marc polític, continuarem com fins ara. Els indignats, per la seva banda, poden contribuir decisivament a aquest procés de construcció de l’Europa de les nacions-hàbitat, sempre que deixin enrere els mites republicans i la fidelitat als grans estats moderns, que ja fa temps que han deixat de ser els garants de la justícia per esdevenir la infraestructura mateixa de la injustícia. En tant que moviment de base, la indignació té les condicions idònies per articular la demanda de canvis profunds en l’estructura geopolítica i constitucional dels grans estats europeus. La independència d’algunes nacions amb la capacitat d’esdevenir ràpidament comunitats ecopolítiques, com Escòcia, Catalunya, Flandes i Euskadi, hauria de tenir el suport de tots els indignats, no només a les nacions que aspiren a la independència, sinó també als grans estats dels quals volen independitzar-se. No es tracta pas de dividir, sinó de construir noves comunitats que siguin més inclusives i democràtiques. Els grans estats, més enllà de la funció que hagin pogut tenir en el procés de modernització, ja no són capaços d’oferir un marc de convivència i de prosperitat, menys encara de solidaritat. Mentre les petites nacions avancen pel camí del benestar i de la justícia social, els grans estats s’enfonsen com vells diplodocus en el fangar de la globalització, sostinguts només per la ideologia de la potència i pels miratges vaporosos de la història. En aquest context, es fa difícil d’entendre com cap europeu pot voler viure encara en un gran estat, quan resulta tan evident que només en el marc d’una nació petita pot constituir-se una comunitat d’habitants lliures. Fins i tot aquells que s’aferren als somnis d’una comunitat democràtica universal o a la idea d’un gran estat europeu haurien d’adonar-se que l’Europa política no serà mai una Europa democràtica, sinó com a màxim un règim de drets i deures construït sobre la base d’uns ciutadans tan ficticis com els ponts dels bitllets d’Euro. L’únic marc que permet assolir un nivell suficient de participació democràtica és la comunitat ecològicament i socialment significativa, la nació-hàbitat. I només una Europa de nacions-hàbitat pot arribar, si de cas, a satisfer les aspiracions dels europeistes i dels demòcrates més fervents.

La proposta de la nació-hàbitat no s’exhaureix, però, a les fronteres del continent europeu. També els Estats Units, Canadà, fins i tot Mèxic, entre altres països del món, podrien beneficiar-se clarament d’una reorganització geopolítica que es fonamentés en comunitats socialment i ecològicament significatives, al mateix temps que s’enforteixen els vincles de la coordinació continental. El cas americà és, tanmateix, molt diferent al cas europeu. Per una banda, la transició cap a l’Amèrica de les nacions-hàbitat és més fàcil, en la mesura que no hi ha grans estats amb una dimensió històrica, sinó tres grans unitats territorials fortament descentralitzades i amb un intens dinamisme polític de base (al menys als Estats Units i Canadà). Al mateix temps, però, aquesta transició és més difícil per l’absència de comunitats socials vinculades als diferents territoris, bàsicament perquè aquestes comunitats tradicionals (els «indis») han estat desplaçades, marginalitzades, assimilades o directament exterminades en un passat no gaire llunyà. Això vol dir que les estratègies que poden conduir a la formació de nacions-hàbitat en el cas americà impliquen dinàmiques de caràcter més social que no pas estrictament polític, deixant de banda potser el cas excepcional del Quebec, la independència del qual podria actuar com a catalitzador de canvis més profunds. En el terreny polític, una altra evolució que potser contribuiria també a fer avançar el projecte d’una Amèrica de les nacions-hàbitat seria la fertilització creuada del moviment dels indignats nord-americà (Occupy Wall Street) amb el moviment bioregionalista, que als Estats Units i Canadà té una llarga tradició. Abans, però, caldria que el bioregionalisme abandonés el misticisme de l’ecologia profunda i que els moviments socials aplegats al voltant d’Occupy renunciessin explícitament a l’actual marc federalista. Tot i així, els resultats d’un moviment ecopolític als Estats Units, sens dubte el país clau, són força incerts, en la mesura que l’estructura econòmica, política i social de la federació liberal d’estats està fermament consolidada i té el suport majoritari d’una població força heterogènia i amb febles vincles filials. Potser si aquesta transició s’encetés amb un cert èxit a Europa, podria donar-se un efecte contagi que impulsés un moviment semblant als països de l’Amèrica del Nord. Fins i tot en aquest cas, però, la reorganització de l’estructura geopolítica d’origen colonial per crear nacions-hàbitat que tinguin un mínim de coherència ecològica i social planteja serioses dificultats.

És cert que aquestes dificultats es donen també, al menys en part, en el cas europeu. Abans he donat per fet que les fronteres de les nacions-hàbitat europees correspondrien als actuals estats i regions. Es tracta, com és obvi, d’una simplificació, tot i que no excessivament greu. No hem d’oblidar que una nació-hàbitat està delimitada teòricament per la coincidència d’una comunitat biològica i una comunitat social. Això vol dir que no podem, per exemple, organitzar l’estructura geopolítica d’Europa en funció de les 70 ecoregions que configuren el Mapa Digital de les Regions Ecològiques Europees (DMEER) elaborat per l’Agència Ambiental Europea a partir de les contribucions d’un ampli grup de científics. Les fronteres d’aquestes ecoregions ens donen, si de cas, un punt de partida per establir els límits de la coherència ecològica de les nacions-hàbitat, però no poden ser determinants, ja que hem de tenir en compte també la coherència social. A Europa, la delimitació dels petits estats i de les regions correspon ja, a grosso modo, als límits de les comunitats culturals i històriques significatives. És cert que hi ha molts casos de fronteres disputades, enclavaments minoritaris i comunitats dividides, vinculats en general a la competició política i militar entre els grans estats al llarg de la història. En el context d’una reorganització democràtica de la geopolítica europea, bona part d’aquests conflictes es podrien solucionar de manera pacífica, deixant que fossin les mateixes comunitats les que decidissin a quina nació-hàbitat volen incorporar-se. Al marge d’aquests ajustaments, però, l’estructura territorial d’Europa (petites nacions i regions), en la mesura que respon a dinàmiques de coadaptació força antigues, ja incorpora, d’una manera o d’una altra, la coherència social, fins i tot ecològica, de les diferents comunitats.

La situació a Amèrica és ben distinta. Com es pot apreciar en qualsevol mapa, la majoria dels estats i de les províncies que configuren els Estats Units, Canadà i Mèxic han estat traçats amb regla, sense tenir en compte els límits de les comunitats biològiques o socials subjacents. En tant que aquestes comunitats han patit, en general, un procés de transformació profunda, amb la substitució dels habitants originals per una població d’immigrants europeus i l’explotació accelerada dels seus recursos naturals, es fa força difícil parlar de coherència social o ecològica en el cas dels estats nord-americans. En aquest context, és comprensible que el moviment bioregionalista tendeixi a defensar una reorganització en profunditat de les fronteres internes, d’acord per exemple amb el nivell III del mapa de les Regions Ecològiques d’Amèrica del Nord (Commission for Environmental Cooperation), que inclou un total de 182 ecoregions. Fins i tot aquí, però, la formació de nacions-hàbitat no es pot fonamentar únicament en la coherència ecològica, sense tenir en compte la coherència social, per més fràgil o recent que aquesta sigui. De manera preliminar, doncs, podem intentar projectar com quedaria l’organització ecopolítica d’una eventual Amèrica de les nacions-hàbitat sobre la base dels actuals estats i províncies federades d’Estats Units, Canadà i Mèxic, sense oblidar que aquesta distribució territorial estarà subjecta, en la pràctica, a transformacions molt més profundes que en el cas europeu. Des d’aquest punt de vista, doncs, l’Amèrica de les nacions-hàbitat estaria constituïda per un total de 96 estats, amb una població mitjana de 4,7 milions d’habitants i una superfície mitjana de 215.000 milions de km².

Aquestes projeccions, per bé que sobre bases evidentment hipotètiques, donen com a resultat dues grans unitats continentals, Europa i Nord-Amèrica, amb una població total molt semblant (EU: 541 milions; NA: 450 milions) i una composició territorial també comparable (EU: 90 estats amb una mitjana de 6 milions d’habitants; NA: 96 estats amb una mitjana de 4,7 milions d’habitants). Tenint en compte les diferències en extensió entre els dos continents (EU: 5 milions de km²; NA: 20 milions de km²), les nacions-hàbitat en un cas i l’altre difereixen significativament pel que fa a l’extensió mitjana (EU: 55.000 km²; NA: 215.000 km²) i densitat mitjana (EU: 106 habitants per km²; NA: 22 habitants per km²). Aquestes diferències no haurien d’afectar, en qualsevol cas, a la sostenibilitat de les respectives nacions-hàbitat, tot i que impliquen sens dubte una certa diversitat en les formes d’habitació que es poden donar a un costat i a l’altre de l’Atlàntic.

Els avantatges d’una organització geopolítica com aquesta, tant per a les nacions-hàbitat en particular com per als continents en el seu conjunt, són prou evidents. Tal com apunten Alesina i Spolaore, les unitats polítiques de dimensions més petites, com les nacions-hàbitat, tenen l’avantatge d’una major cohesió social, institucions democràtiques més efectives i menys costos de transacció. Al mateix temps, la coordinació entre aquestes unitats petites a nivell de les respectives confederacions continentals permetria assegurar les economies d’escala en els béns públics més onerosos, com la defensa, el mercat o la política exterior. Aquesta coordinació seria, d’altra banda, molt més efectiva que en les configuracions «imperials» actuals, en la mesura que totes les unitats tindrien dimensions equiparables i uns mateixos fonaments constitucionals. D’aquesta manera, podrien sostenir-se amb més facilitat programes de solidaritat interterritorial que beneficiessin les nacions amb desavantatges o problemes estructurals, sense que aquesta solidaritat impliqués una submissió a les nacions més riques o poderoses del continent. En cas que alguna de les nacions-hàbitat patís una involució antidemocràtica o amenacés d’alguna manera l’estabilitat de la confederació continental, la resta de nacions podrien actuar per restablir les institucions ecopolítiques de l’estat brivall (rogue state), novament sense que això sigui percebut com la imposició d’un gran estat sobre els petits, sinó com el resultat de processos democràtics conduïts per una pluralitat d’estats amb els mateixos poders. En aquest context de nacions igualitàries, el comerç internacional, sobretot a nivell continental, tendiria a incrementar-se, al temps que es redueixen els efectes negatius d’aquest comerç sobre la sostenibilitat de cada nació individual. Amb unes economies estables, vincles interns sòlids i societats dinàmiques, les confederacions continentals sortirien també reforçades davant de possibles amenaces per part d’altres grans blocs que no tinguessin encara estructures ecopolítiques (per exemple, la Xina), al temps que millorarien la seva resiliència davant dels riscos sistèmics derivats de canvis ecològics o socials incontrolables (canvi climàtic, crisis alimentàries). La igualtat entre les diferents nacions-hàbitat i la qualitat democràtica de les seves institucions serien, a més, una garantia que la política exterior de les confederacions continentals respondria a criteris de justícia i de sostenibilitat, no pas a dinàmiques imperialistes. En definitiva, una Europa i una Amèrica de nacions-hàbitat promourien canvis a nivell de tot el planeta que tendirien a la formació d’un autèntic món de nacions-hàbitat.

És molt fàcil desestimar visions com aquesta, titllant-les d’utòpiques o fantasioses. I certament, no es pot negar que el camí que podria portar a un món com el que estic projectant aquí (al capdavall, projectar no costa res) està farcit d’accidents, paranys, estimballs i tota mena de dificultats que posarien a prova la fe de qualsevol profeta. Però la visió d’un món de nacions-hàbitat, que no és una proposta nova, sinó l’articulació d’idees que es remunten al menys fins a Plató, no és més utòpica que la d’una Lliga de Nacions o d’unes Nacions Unides. A diferència d’aquests projectes, però, la proposta ecopolítica no parteix d’una suposada personalitat moral abstracta i universal, sinó de la realitat de l’habitació i dels vincles que uneixen els habitants amb la resta d’habitants i amb l’hàbitat que tots comparteixen. En aquest sentit, un món de nacions-hàbitat, per més distant que sembli, està molt més a l’abast dels humans que qualsevol forma de democràcia universal. Els ciutadans del món, els cosmopolites, són criatures sense cos i sense vida, pures entelèquies que previsiblement no veuran mai la llum del dia. Els habitants, en canvi, són individus que ja existeixen en el món, ets tu, sóc jo, és ell i ella, són els salzes i les merles, som tots els éssers vius que habitem en algun indret d’aquesta Terra, integrats en alguna comunitat biològica i sovint també en alguna comunitat social. La idea humanista de la persona moral, concebuda com una mena d’ànima que flota per damunt del món, ens impedeix massa sovint adonar-nos de totes les interdependències que ens uneixen amb el nostre hàbitat i amb la resta d’habitants. També ens ha impedit històricament desenvolupar comunitats polítiques que fossin realment inclusives i tinguessin com a fonament la sostenibilitat de la cohabitació. Aquestes comunitats, però, no són utopies inassolibles, sinó formes d’organització institucional perfectament realitzables en les condicions naturals que són les nostres. Avançar cap a aquest món implica, doncs, en primer lloc, començar per organitzar la nostra pròpia casa, la nostra nació-hàbitat. Només així, en la mesura que tots els habitants assumim la responsabilitat pel nostre propi hàbitat, podem esperar que algun dia, si les circumstàncies ens són favorables, aquesta casa gran que és la Terra sigui també, i per a tots, habitable.

CODA: LA FAULA DE L’ÓS I LA CIGONYA

Molt sovint, potser per la mateixa naturalesa de la nostra consciència, els contemporanis estem atrapats en el miratge d’un present que sembla inamovible. Les estructures polítiques que ens envolten i que governen en bona mesura les nostres vides, ja siguin els grans estats o el capitalisme global, adquireixen aleshores la consistència dels fenòmens naturals. Res que nosaltres puguem fer o deixar de fer semblaria capaç de transformar, menys encara de trabucar, unes institucions tan consolidades que molts les donarien per eternes i immutables. I tanmateix, el canvi és inherent a totes les institucions humanes, fins i tot a aquelles que més tenaçment s’aferren a la persistència. Quan mirem els grans estats que encara marquen la pauta de la política internacional i ens demanem si serà realment possible que sorgeixi algun dia una Europa i una Amèrica, fins i tot un món de nacions-hàbitat, no hem d’oblidar mai la lliçó de l’ós i la cigonya.

Durant gairebé quaranta anys, el món sencer va viure sota la impressió que la Guerra Freda, la confrontació territorial entre el bloc capitalista i el bloc comunista, era un fet permanent de l’existència, no gaire més alterable que la pluja o els ciclons. La Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques, en particular, semblava una entitat destinada a sobreviure moltes generacions humanes, d’acord amb alguns fins i tot la mateixa fi de la història. En tan sols uns quants mesos, però, aquesta immensa unitat militar i territorial, formada per una vintena de repúbliques i estats satèl·lit, es va desintegrar com un castell de sorra. Moltes són les causes que s’han avançat per explicar aquesta descomposició tan sobtada del bloc soviètic, una revolució que ningú no s’esperava i que ha transformat profundament l’estructura geopolítica de tota l’Europa oriental i del món sencer. En general, es dóna per fet que el gran vencedor de la Guerra Freda, i el causant en últim terme de la desintegració de la U.R.S.S. l’any 1991, va ser el sistema capitalista. No hi ha dubte que les democràcies liberals d’occident i el seu model econòmic, així com els canvis interns iniciats pels líders soviètics, van ser factors clau en els desenvolupaments que van portar a la caiguda del Mur de Berlín i al trencament del Pacte de Varsòvia. S’acostuma a oblidar, però, com ha assenyalat Richard Krickus, que el principal motiu de la ràpida descomposició de la Unió Soviètica no va ser la pressió occidental, sinó la lluita per la independència d’algunes petites nacions, sobretot Lituània i les altres repúbliques bàltiques, que van frustrar les esperances d’una reforma parcial del sistema comunista. També les revoltes a Txèquia, Eslovàquia, Polònia o Hongria, entre d’altres, van estar marcades, no tant per la reivindicació de més prosperitat econòmica o d’un sistema de govern semblant a l’occidental, com pel desig de cadascuna d’aquestes nacions d’organitzar lliurament la seva comunitat política, sense interferències de cap potència estrangera. En molts casos, com a Estònia o Letònia, aquesta resistència de les petites nacions es va articular des del començament a partir de la defensa dels ecosistemes propis de la nació, de l’aire i de l’aigua, dels animals i de les plantes, que el gran estat portava anys malmetent amb una explotació indiscriminada, instal·lant-hi plantes energètiques o abocant-hi els seus residus. La revolució no violenta dels lituans, formant una cadena humana per aturar els tancs soviètics, és doncs un exemple, no pas de la lluita per un món capitalista, sinó de la lluita per un món de nacions-hàbitat. Els habitants de les petites nacions de l’Europa oriental van plantar-se davant del gran ós rus, posant en risc les seves vides i les de les seves famílies, no pas perquè volguessin millors electrodomèstics, sinó perquè aspiraven a viure en una comunitat d’habitants lliures, fonamentada en la sostenibilitat de la cohabitació i en els principis de la justícia. Aquestes revolucions, com les cigonyes de Lituània, porten potser en el seu bec les nacions-hàbitat que encara han de néixer.