TESI 4
LA SOCIETAT CATALANA HA DE GUIAR-SE PELS PRINCIPIS D’EQUILIBRI, INTEGRACIÓ I DINAMISME

La societat filial no és una realitat que es pugui donar simplement per acomplerta, sinó que és un procés de cada dia. Són les interaccions banals i quotidianes entre els habitants les que sostenen el sistema social de la nació-hàbitat, així com les institucions que la regulen o la governen. Sense una societat fonamentada en l’elecció deliberada de viure junts i en el bé comú de la sostenibilitat de la cohabitació, la nació-hàbitat no seria més que una idea, l’esquelet teòric d’una comunitat política inexistent. En aquest sentit, la possibilitat mateixa d’una política filocràtica i d’una economia sostenible depenen críticament de l’existència d’una societat filial. Però aquesta societat només pot emergir de la comunitat social preexistent en la mesura que les institucions polítiques i econòmiques la sostinguin. Ens trobem, per tant, en una relació dialèctica o en un cercle que pot ser virtuós o viciós en funció de com ens hi capbussem. En la mesura que l’actual societat civil catalana comenci a transformar les seves institucions polítiques i econòmiques en la direcció d’una comunitat ecopolítica, aquest mateix procés de transformació hauria de reforçar els vincles d’amistat entre els habitants i conduir, eventualment, a una societat realment filial.

La societat filial no és, però, com he assenyalat abans, una comunitat utòpica on els conflictes i les divisions hagin estat finalment superats i els humans visquin en una harmonia eterna, atapeïts d’ambrosia i d’hidromel. La societat filial està travessada pels mateixos conflictes i les mateixes divisions que qualsevol altra comunitat social, per bé que conté en ella mateixa els mecanismes que li poden permetre articular aquesta pluralitat en un projecte de cohabitació sostenible. Els principis de la justícia són, en aquest sentit, els fonaments d’una convivència que cabdelli de manera efectiva les demandes contradictòries dels diferents individus i grups que conformen la societat.

Aquesta societat ben organitzada no és, doncs, una utopia inassolible, sinó un projecte a l’abast de la nació-hàbitat catalana, sempre que emprengui els canvis polítics necessaris per portar-la a la pràctica. És important remarcar, però, que la justícia social no és simplement una qüestió d’institucions públiques, sinó també d’institucions i pràctiques socials. «Les institucions», com diu David Miller, «només poden produir resultats socialment justos si els seus principis reguladors són generalment compartits» (1999:12). Sense una societat filial que assumeixi com a propis els principis de la justícia, les institucions de la nació-hàbitat no serien, com he dit abans, més que coralls abandonats i empedreïts al fons del mar.

Els principis de la justícia no donen, però, solucions fetes als reptes pràctics de la justícia social, ni poden servir com a receptes per cuinar al forn societats ben organitzades. I això no només perquè la realitat social sigui tan complexa i variada que no pugui subsumir-se en principis abstractes, sinó perquè aquests mateixos principis, si són realment el producte d’un contracte implícit entre els habitants, incorporen ja el pinyol de la conflictivitat en la seva formulació. El problema de la justícia, i en particular el de la justícia social, emana directament dels conflictes latents entre els hàbits socials dels habitants humans: l’autonomia, la reciprocitat i l’amistat. La sociabilitat humana es fonamenta en tots tres hàbits, però les demandes dels uns i dels altres sobre els individus o els grups no són sempre coincidents, tal com palesen les dificultats de la justícia distributiva, és a dir, totes aquelles normes i procediments que intenten regular la distribució dels beneficis de la cooperació econòmica entre els membres d’un determinat grup social. D’acord amb l’hàbit de l’autonomia, aquesta distribució s’hauria de fer en base al mèrit o a la contribució individual, tal com reflecteix implícitament el principi de la llibertat. D’acord amb l’hàbit de la reciprocitat, però, la distribució s’hauria de fer de manera igualitària, aplicant-hi el principi de l’equitat. Finalment, d’acord amb l’hàbit de l’amistat, la distribució dels beneficis socials no hauria de tenir en compte ni el mèrit de cada persona ni la igualtat de totes les persones, sinó les necessitats específiques de cada persona en concret, tal com es desprèn del principi de la cura. La complexitat del sistema social sorgeix, en bona part, de la dificultat d’articular aquests tres mecanismes de distribució (mèrit, igualtat, necessitat) en unes institucions i unes pràctiques que siguin coherents, viables i satisfactòries per al conjunt de la comunitat social.

Històricament, en el context del procés d’industrialització i modernització del món occidental, els estats-nació han articulat les demandes contradictòries de la justícia social a través de l’anomenat «estat del benestar». La diversitat de formes que ha pres aquest estat als diferents països fa difícil establir-ne amb precisió els límits i el contingut específic. En general, però, podríem definir aquesta societat del benestar, d’acord amb Christopher Pierson, com «una societat on l’estat intervé en els processos de reproducció i distribució econòmica a fi de reassignar les oportunitats vitals (life chances) entre els individus i/o les classes» (10). L’emergència de l’estat del benestar és un procés complex, però no hi ha dubte que el conflicte de classes i la pressió política del món obrer, a través de moviments revolucionaris o de la social-democràcia, han estat determinants en l’ampliació progressiva d’aquesta intervenció estatal en la reassignació de les oportunitats vitals. Al llarg d’aquest procés, els estats han anat assumint de manera gairebé constant nous serveis i prestacions socials, com les pensions, l’assegurança d’atur, la salut, l’educació, l’habitatge, la dependència o la renda mínima d’inserció, amb la finalitat última de garantir la cohesió de la societat i sostenir el creixement econòmic, a més de respondre a les demandes de la justícia social. En els darrers anys, però, la pressió competitiva derivada de la globalització econòmica, els canvis demogràfics, la desindustrialització i la transformació del paradigma productiu dels països occidentals, així com la pèrdua de suport de l’estat corporativista, han posat de manifest les febleses i les insuficiències d’aquest model social, fins al punt que alguns parlen ja d’un final no gaire llunyà de l’estat del benestar de tipus europeu.

L’articulació efectiva de la justícia social és, tanmateix, un element irrenunciable de la nació-hàbitat, tal com es desprèn en particular dels principis de l’equitat i de la cura que fonamenten la comunitat ecopolítica. Això no vol dir, però, que aquesta articulació hagi de preservar necessàriament el model de l’estat del benestar de les societats industrials. És cert que, a curt termini, no es poden fer canvis gaire radicals en una infraestructura de serveis i prestacions molt consolidada i amb ramificacions que abasten tot el sistema econòmic. La transició cap a un nou model social haurà de ser, si de cas, gradual, en consonància amb la transformació de l’actual model productiu en la direcció d’una economia estacionària i sostenible. Aquests dos processos estan, de fet, íntimament relacionats, tot i que els hagi separat per conveniència en dues tesis distintes. Les prestacions socials de l’estat no són només una qüestió de justícia distributiva, sinó que tenen implicacions importants per al rendiment del sistema econòmic, en particular a través de la formació de capital humà i de capital territorial. Al mateix temps, aquestes prestacions han de finançar-se necessàriament amb les taxes que l’estat imposa al sistema econòmic, reassignant els recursos productius dels individus i de les empreses. El disseny de les prestacions socials ha de tenir en compte, per tant, no només l’equitat i la cura, sinó també els efectes sobre la productivitat econòmica que ha de sostenir-les. Atesa la importància pràctica d’aquesta qüestió, la problemàtica de l’estat del benestar i de la seva sostenibilitat travessa, d’una manera o d’una altra, tota la discussió sobre els principis que haurien de guiar, en la meva opinió, la configuració del sistema social de la nació-hàbitat catalana.

Aquests principis són (1) l’equilibri (polítiques socials derivades del principi de l’equitat), (2) la integració (polítiques socials derivades del principi de la cura), i (3) el dinamisme (sostenibilitat de les polítiques socials). A continuació, exposaré els arguments principals que justifiquen l’adopció de cadascun d’aquests principis, fent especial atenció a les qüestions de justícia distributiva.

No cal dir que les problemàtiques socials són força més àmplies, en la mesura que inclouen tots els àmbits de l’habitació humana, des de l’habitatge fins a l’art o el lleure, entre d’altres. Posteriorment, a les direccions, abordaré alguns d’aquests temes de manera més puntual, amb l’ànim d’aportar elements de discussió i de reflexió que il·lustrin la perspectiva de la teoria ecopolítica. La meva exposició principal es concentra, però, en les problemàtiques vinculades a la distribució de la renda i dels altres beneficis de la cooperació econòmica, malgrat que això m’obligui a deixar moltes coses a l’aigüera.

Cal assenyalar, tanmateix, que aquesta parcialitat, en el cas específic de Catalunya, està més que justificada. Al llarg de tota la història i fins al present, l’element que més ha malmès les aspiracions i el potencial de la nació catalana, per damunt de qualsevol agressió externa, ha estat la divisió de la societat en grups marcats per interessos econòmics divergents. Degut en part a la seva tradició mercantil i industrial, la societat catalana actual està encara fortament polaritzada al voltant de la classe social i dels atributs simbòlics que l’acompanyen. Fins i tot els altres pols de conflictivitat social, com el gènere, l’edat o l’origen ètnic, acostumen a articular-se a Catalunya en termes socioeconòmics. Superar aquesta polarització, introduint-hi altres principis d’interacció social que sostinguin la cohabitació i reforcin els vincles de l’amistat entre els habitants, hauria de ser una de les grans prioritats de la nació-hàbitat catalana en el camí d’una veritable societat filial.

PRINCIPIS

1. EQUILIBRI

En qualsevol societat, el problema fonamental de la justícia distributiva rau en l’articulació de dues demandes contradictòries: la demanda de l’autonomia individual i la demanda de la reciprocitat col·lectiva. L’habitació humana implica necessàriament la cooperació productiva entre els diferents individus que conformen una determinada comunitat social. Al marge de les seves preferències socials innates, els individus tenen una clara motivació per cooperar socialment, en la mesura que necessiten del grup per assolir els seus objectius individuals. El grup, per la seva banda, també necessita de la contribució de cada individu per assolir els objectius comuns. Sembla raonable, doncs, que el grup estableixi mecanismes per valorar la contribució de cada individu (el seu mèrit) i accepti que la retribució individual es determini en funció d’aquesta contribució. En un context on la producció social sigui simple i les capacitats dels individus estiguin més o menys equilibrades, per exemple un grup de caçadors recol·lectors, aquest pot ser un principi suficient de distribució; i en la pràctica, excepte en termes de gènere, donarà com a resultat una repartició relativament igualitària dels beneficis de la cooperació. En una societat complexa, però, els individus d’un mateix grup social tendeixen a tenir capacitats molt diferents, ja sigui perquè les han adquirides genèticament (capacitats naturals) o les han adquirides socialment (educació, capital financer, contactes, etc.). La valoració del mèrit esdevé, per tant, molt més incerta, ja que la contribució de cada individu no depèn només del seu esforç personal (iniciativa, dedicació, motivació), sinó també de tota una sèrie de capacitats que ha adquirit, no pas gràcies al seu esforç, sinó a les seves circumstàncies. Tenint en compte que la majoria d’aquestes capacitats deriven directament de la mateixa organització social (l’educació és un bé públic, el capital financer és el resultat de la productivitat col·lectiva acumulada, els contactes són externalitats socials, etc.), seria raonable que el grup establís mecanismes per repartir els beneficis de la cooperació econòmica de manera més o menys igualitària entre els diferents individus que hi han participat. En una societat complexa, per tant, la justícia distributiva s’ha de moure sempre entre dos extrems: la retribució per mèrit i la retribució igualitària. Idealment, una societat ben organitzada hauria de poder identificar la part de la contribució de cada persona que correspon pròpiament a l’esforç i a les decisions individuals (capacitació personal) i aquella altra part de la seva contribució que deriva dels béns públics incorporats o instrumentalitzats (capacitació social o natural). La capacitació personal hauria de generar una retribució meritocràtica i la capacitació social o natural, una retribució igualitària. No cal dir que aquest ideal, per molts motius diferents, rarament es pot portar a la pràctica.

Imaginem un camioneta encallada en un camí fangós. Cap dels passatgers per si sol no podria empènyer-la cap a endavant. La cooperació és, doncs, imprescindible. Un cop s’hi posen, però, resulta difícil apreciar qui empeny i qui fa veure que empeny. En aquestes circumstàncies, alguns dels passatgers (polissons o extractors de rendes) poden optar per no malgastar les seves energies i aprofitar-se de l’esforç col·lectiu. Això vol dir, en la pràctica, que la resta dels passatgers hauran de treballar el doble per treure la camioneta del llot. Des del punt de vista de la justícia social, tothom estaria d’acord que aquests passatgers cooperatius haurien de rebre una retribució superior als polissons (potser viatjar al seient del davant, on hi ha calefacció). De la mateixa manera, els polissons haurien de rebre, si se’ls pot identificar, algun tipus de sanció social (per exemple, viatjar a la caixa del darrere, a la intempèrie). Entre els passatgers que cooperen, però, hi ha alguns que ho fan més que els altres, potser perquè han nascut amb més massa muscular o perquè tenen una motivació personal més forta. Una retribució justa hauria potser de valorar més la segona capacitat que no pas la primera. Però ¿com distingir la contribució que depèn de les capacitats naturals i la contribució que depèn de la capacitació personal? Fins a quin punt és justa, d’altra banda, aquesta distinció? I com distingir els que cooperen menys perquè no poden més dels que cooperen menys perquè no volen més? Quin tipus de retribució mereix algú que empeny molt menys del que pot, però tot i així empeny més que algú altre que empeny al màxim de les seves forces? I algú que no empeny gens, potser perquè és massa feble o massa peresós, però s’especialitza en animar els altres i així ajuda a que treguin la camioneta molt abans que si s’hi hagués posat ell també a empènyer? I què dir del conductor, que tampoc no empeny pas, però que ha de saber guiar la camioneta amb una certa perícia si volen treure-la del llot?

Sense entrar en la vasta problemàtica de l’acció col·lectiva, és evident que la distribució dels beneficis de la cooperació social en una societat complexa comporta, fins i tot si deixem de banda els conflictes polítics, tota una sèrie de dificultats pràctiques que desaconsellen intentar elaborar mecanismes de justícia social excessivament primmirats. En termes pràctics, pot ser molt més assenyat establir principis generals que guiïn el desenvolupament de les institucions i de les pràctiques econòmiques i socials, sense pretendre microgestionar la distribució de la renda, la qual cosa comportaria de totes maneres uns costos inassumibles. Fins i tot a nivell dels principis generals, però, la divergència entre l’autonomia i la reciprocitat, entre una retribució meritocràtica i una retribució igualitària, obliga a prendre decisions polítiques que condicionen l’estructura bàsica de la societat i són sempre objecte de conflictes més o menys enconats entre els diferents grups socials. Abans d’esbossar aquestes polítiques en el context d’una nació-hàbitat catalana, convé examinar breument les conseqüències d’una societat que tendeixi cap a la desigualtat (en base als mèrits) i d’una altra que tendeixi cap a la igualtat (al marge dels mèrits).

El principal avantatge d’una societat meritocràtica, com no deixen d’assenyalar els seus defensors neoliberals, és la forta motivació de l’autonomia individual que tendeix a generar. L’esperança d’obtenir retribucions més altes induiria les persones a mostrar més iniciativa, a esforçar-se més i a ser més creatives, contribuint d’aquesta manera, a través de la famosa «mà invisible» d’Adam Smith, a l’increment de la prosperitat general. Aquesta és, si més no, la teoria. En la pràctica, no hi ha cap societat que sigui realment meritocràtica, en tant que molts dels «mèrits» que determinen l’èxit són en gran mesura capacitacions socials o naturals que no depenen de la motivació o de l’esforç individual, sinó de la classe social, el grup ètnic, el gènere, el lloc de naixement i moltes altres circumstàncies exògenes. Tanmateix, existeixen algunes societats, com les anglosaxones, que tendeixen més que les altres cap a aquest model, amb unes polítiques redistributives relativament febles i un camp molt ampli d’actuació dels mercats com a mecanisme d’assignació de recursos. No és d’estranyar, doncs, que aquestes societats tinguin nivells de desigualtat més elevats que la resta de països avançats, apropant-se en alguns casos als països menys desenvolupats. Així, segons dades de l’OCDE, els Estats Units tenen actualment un coeficient Gini del 0,486 (aquest índex mesura la desigualtat de la renda del 0 al 1, en aquest cas abans de la redistribució fiscal), molt lluny del 0,426 de Suècia o dels Països Baixos i més a prop del 0,494 de Mèxic. Aquesta desigualtat, d’altra banda, acostuma a ser encara més pronunciada en la distribució del patrimoni: als Estats Units, segons Nouriel Roubini, un 5% de la població controla el 75% del capital financer (veure Byrne). En general, però, tots els països de l’OCDE han patit durant els darrers trenta anys un augment de la desigualtat, tant de la renda com del patrimoni. Aquesta progressió de la desigualtat social s’ha justificat, bàsicament, amb l’argument neoliberal que vincula les diferències en la retribució a la motivació personal i al creixement econòmic. Podem constatar que existeixi realment una relació positiva entre l’índex de desigualtat i el creixement del PIB per càpita? Es tracta d’una qüestió amplament debatuda entre els economistes, però molt difícil de determinar empíricament, tenint en compte la complexitat de factors que hi intervenen.

Sembla raonable pensar, tanmateix, que els efectes positius de la desigualtat sobre el creixement són bastant moderats i queden més que compensats pels beneficis de la cohesió social, tal com demostra la solidesa econòmica dels països més igualitaris de l’OCDE, com per exemple els països nòrdics. Molt més clares són les evidències que indiquen que la desigualtat econòmica incideix negativament en les relacions socials, en la seguretat pública, en el nivell educatiu, en la salut i en el benestar de la població. Els economistes neoclàssics, com Robert Barro i Xavier Sala i Martin, obsessionats amb el creixement econòmic, acostumen a oblidar dos fets importants sobre la distribució de la renda: (1) la llei de la utilitat marginal decreixent també és aplicable, malgrat Pareto, a les comparacions interpersonals (un Euro en la butxaca d’un aturat és marginalment més «útil» per a ell i per a la societat que el mateix Euro en la butxaca d’un milionari), i (2) els humans som animals socials i jeràrquics (superats uns certs mínims, el nostre benestar no depèn tant del nostre nivell absolut de renda com de la comparació amb la renda dels nostres veïns o compatriotes). Això vol dir, en la pràctica, que els individus tendeixen a derivar més utilitat (a ser més «feliços») en una societat amb una renda modesta però ben repartida, com la República Txeca, que no pas en una societat amb una renda més alta però pitjor repartida, com els Estats Units. En termes de competitivitat, d’altra banda, un cert nivell de desigualtat (sobretot si respon a criteris que s’aproximin a una autèntica meritocràcia) pot ser desitjable, però un nivell excessiu comporta l’erosió del capital humà i del capital territorial, en la mesura que afecta negativament, entre altres coses, a la confiança personal i interpersonal. La desigualtat social té també efectes força negatius sobre el capital natural, tal com han demostrat els estudis més recents sobre la justícia ambiental als Estats Units i arreu del món. Pel que fa al sistema polític, la desigualtat és sempre negativa, ja que afebleix els vincles socials que sostenen les institucions polítiques (capital social) i dificulta la formació d’acords democràtics entre els diferents grups d’interès. En aquest sentit, com ha mostrat Carles Boix, existeix una clara relació de proporcionalitat inversa entre la desigualtat econòmica i el nivell de democràcia d’una societat. En resum, una certa desigualtat pot afavorir el creixement de la producció i la competitivitat, sobretot si respon a diferències reals de mèrit, però una desigualtat excessiva menyscaba el benestar individual, la cohesió social, l’estabilitat política i el desenvolupament sostenible de la nació.

El principal avantatge d’una societat igualitària, en canvi, és que tendeix a fomentar, al menys en teoria, la cohesió social i l’estabilitat política. El problema és que aquesta igualtat, tenint en compte que l’hàbit de l’autonomia individual no es pot simplement eradicar o reeducar, només es pot assolir a través de la coacció. Els suposats avantatges d’una societat on la renda fos distribuïda a parts iguals s’esvaeixen, doncs, en tant que aquesta societat només es podria sostenir, i de manera molt precària, per mitjans repressius. És sens dubte per aquesta raó que no existeix cap societat liberal amb un nivell d’igualtat tan elevat (un coeficient Gini abans de la redistribució fiscal inferior al 3, per exemple) que no es pogués assolir sense vulnerar el principi bàsic de la llibertat individual. Fins i tot les societats no liberals, en la mesura que tendeixen a derivar en oligarquies burocràtiques, tampoc no assoleixen nivells tan alts d’igualtat real, a més d’haver de carregar amb tots els problemes d’una assignació ineficient dels recursos i d’una manca crònica d’incentius. Després de la desintegració del bloc soviètic a finals del segle passat, ja pràcticament no queda cap d’aquestes societats d’inspiració comunista, ni és previsible que l’ideal d’una igualtat dogmàtica, que no tingui en compte l’autonomia individual ni la sostenibilitat del sistema econòmic, pugui portar-se a la pràctica en un futur gaire proper. Fins i tot la Xina, que teòricament conserva encara aquest model, ha experimentat en els darrers anys una transformació tan profunda de la seva estructura socioeconòmica que el seu coeficient Gini ha assolit ja un nivell comparable al dels Estats Units (0,469). En definitiva, una certa igualtat afavoreix la cohesió social i l’estabilitat política, però una igualtat excessiva, en tant que ha d’imposar-se per vies no democràtiques, desbarata aquests avantatges i menyscaba greument la sostenibilitat de la cohabitació, a més de perjudicar el desenvolupament econòmic.

Sembla evident, per tant, que la nació-hàbitat catalana ha de trobar un punt d’equilibri entre les demandes de l’autonomia i les demandes de la reciprocitat, entre un model meritocràtic i un model igualitari. El principi de l’equitat, un dels principis de la justícia acordats pels habitants en la posició original, és una manera d’articular, a nivell teòric, aquest equilibri. Recordem que aquest principi diu que «les desigualtats en la disposició de recursos econòmics, socials o naturals entre els habitants s’han d’arranjar de tal manera que beneficiïn els menys avantatjats». Una vegada més, pot ser útil començar pel cas extrem. Una societat completament igualitària, com hem vist, implica una economia amb ineficiències estructurals (problemes d’assignació de recursos, polissons, desmotivació), una política coercitiva i una cohesió social que només s’obté a costa de les llibertats individuals més bàsiques. En aquest context, l’augment de la desigualtat social beneficia clarament els menys avantatjats, permetent per exemple una assignació més eficient dels recursos productius.

L’augment progressiu de les desigualtats, assumint sempre que aquestes responguin a diferències merescudes, hauria de produir altres beneficis per als menys avantatjats (desenvolupament econòmic, accés a les oportunitats vitals, democratització, llibertats individuals, etc.), fins que arribi un moment que l’increment de la desigualtat social no només no millori la situació dels menys avantatjats, sinó que comenci a empitjorar-la. Aquest és, doncs, el punt d’equilibri que hauria de trobar la nació-hàbitat, una estructura bàsica de la societat que permeti optimitzar la retribució merescuda de l’autonomia individual amb una consideració equitativa de la reciprocitat col·lectiva.

No cal dir que en la pràctica trobar aquest equilibri és una tasca extraordinàriament difícil. Per començar, el punt d’equilibri no és estàtic, sinó que varia en funció de les condicions efectives del sistema econòmic i social.

Així, una societat on les desigualtats siguin menys meritocràtiques, com per exemple una societat extractora de rendes, tendeix a perdre l’equilibri abans (en un nivell de desigualtat més baix) que una altra societat on l’increment de la desigualtat es tradueixi en més oportunitats reals de progrés per a tots els habitants. Hi ha altres factors que poden modificar l’equilibri, com la dimensió de l’economia, el grau de cohesió social o la qualitat institucional. Una nació, per tant, podria mantenir un nivell més alt de desigualtat que una altra i trobar-se, tanmateix, més a prop de l’equilibri, sempre i quan tingués més dinamisme social i unes institucions més eficients. Això vol dir, d’altra banda, que les comparacions en base al coeficient Gini i altres indicadors de desigualtat s’han de fer sempre amb molta cura, tenint en compte les condicions estructurals dels diferents països. Una nació com Finlàndia, per exemple, té un coeficient Gini (abans de la redistribució fiscal) del 0,465, pràcticament el mateix que Espanya (0,461). Tenint en compte el diferent nivell d’extracció de rendes i les diferències abismals en la qualitat del sistema de capacitació, Finlàndia és en realitat una societat molt més igualitària que Espanya, fins i tot amb una distribució semblant de la renda. Cal remarcar, en aquest sentit, que els països de l’OCDE que tenen coeficients Gini inferiors (Islàndia, Suïssa, Dinamarca, Noruega, Corea del Sud, Suècia, Països Baixos), tendeixen a tenir també les institucions més sòlides i els sistemes de capacitació més efectius. Això vol dir que les divergències entre aquests països i els altres, en termes d’igualtat ajustada per la capacitació, és encara més gran del que podria fer pensar el coeficient Gini.

El fet que aquests països mantinguin també quotes molt sòlides de creixement econòmic, de productivitat laboral i de cohesió social semblaria indicar que no estan gaire lluny del seu òptim de justícia distributiva, fins i tot si són més igualitaris que els altres, o potser justament perquè ho són.

No és cap casualitat, doncs, que els països amb nivells més alts d’igualtat i alhora nivells més alts de creixement econòmic siguin precisament els que més s’aproximen al model de nació-hàbitat (dimensió reduïda, forta cohesió social, pluralisme democràtic, alt nivell de participació política, societat filial dinàmica). D’acord amb les dades de l’OCDE, les deu nacions europees amb els coeficients Gini (abans de la redistribució fiscal) més baixos són: Islàndia (0,382), Suïssa (0,409), Noruega (0,410), Dinamarca (0,416), República Eslovaca (0,416), Eslovènia (0,423), Països Baixos (0,426), Suècia (0,426), Grècia (0,436) i República Txeca (0,444). Com es pot veure, totes són nacions relativament petites (7,4 milions d’habitants de mitjana), amb un fort grau de cohesió interna (excepte Suïssa, que té tanmateix un sistema confederal fortament descentralitzat) i institucions força eficients (excepte Grècia, les dades de la qual no reflecteixin possiblement l’economia submergida i l’alt nivell d’evasió fiscal). El cas dels països de l’Europa de l’Est també és peculiar, ja que provenen d’uns règims més igualitaris i difícilment homologables als del bloc capitalista.

En termes comparatius, però, és important remarcar que els països del bloc de l’est que tenen menys cohesió interna i institucions més ineficients (com Romania o Bulgària) també són els que mostren un deteriorament més pronunciat del coeficient d’igualtat i de la situació econòmica. Això no vol dir, però, que el desenvolupament econòmic d’una nació estigui determinat per la igualtat en la distribució de la renda, sinó que els vincles que conformen la societat filial en les nacions més cohesionades permeten augmentar al mateix temps la igualtat social i la producció econòmica. L’efecte de la política fiscal, d’altra banda, accentua encara més la dicotomia entre les petites nacions (més igualitàries) i les grans nacions (menys igualitàries). Els deu països europeus de l’OCDE amb un coeficient Gini (després de la redistribució fiscal) més baix són: Eslovènia (0,236), Dinamarca (0,248), Noruega (0,250), República Txeca (0,256), República Eslovaca (0,257), Finlàndia (0,259), Bèlgica (0,259), Suècia (0,259), Àustria (0,261) i Hongria (0,272). D’alguna manera, doncs, la dimensió de la nació i el grau en què la comunitat política pugui fonamentar-se en els vincles de l’amistat semblen generar un cercle virtuós que dóna lloc a una societat més cohesionada, a unes institucions més eficients i a una economia més pròspera.

En termes d’igualtat, per tant, una nació-hàbitat catalana hauria d’aspirar a situar-se en aquest mateix grup de nacions, amb un coeficient Gini del 0,40-0,42 (0,24-0,26 després de la redistribució fiscal). Amb les dades publicades, es fa difícil determinar amb claredat si Catalunya es troba en l’actualitat gaire lluny d’aquests objectius. El coeficient Gini, com les altres mesures de desigualtat, està subjecte a operacions tècniques, i de vegades no tan tècniques, que introdueixen un grau important d’arbitrarietat i compliquen les comparacions entre sèries de dades que no s’obtinguin a partir dels mateixos criteris. A efectes comparatius, doncs, és raonable assumir que Catalunya té una distribució de la renda semblant a la d’Espanya, encara que en realitat la societat catalana tendeixi a ser una mica més igualitària que l’espanyola. Les diferències, en qualsevol cas, no són excessivament importants. D’acord amb les dades de l’OCDE, doncs, l’índex Gini de Catalunya (o més aviat el d’Espanya) abans de la redistribució fiscal seria del 0,461 i es reduiria amb els impostos i les transferències fins al 0,317. Pel que fa a la concentració de la renda, segons les dades d’Eurostat (assumint també que Catalunya està en la mitjana d’Espanya), el 20% més ric de catalans obtindria 6,9 vegades els ingressos del 20% més pobre, comparat amb una mateixa ràtio S80/S20 del 5,0 al EU15, 3,6 a Finlàndia, 3,7 als Països Baixos, 4,4 a Dinamarca i 5,2 a Itàlia. És prou evident, doncs, que hi ha molt de camí per recórrer en la direcció del reequilibri de la renda en una eventual nació-hàbitat catalana. Això vol dir, en primer lloc, capacitar de manera efectiva tots els habitants de la nació, de manera que els beneficis de la cooperació econòmica no recaiguin de manera desproporcionada en aquell percentatge de la població que pot aprofitar-se de les desigualtats estructurals en la disposició d’actius com el capital, les relacions o l’educació per obtenir rendes econòmiques i posicions de privilegi. També vol dir, però, reformar el sistema tributari, a fi d’augmentar la progressivitat i la redistribució fiscal. Cal remarcar, en aquest sentit, que Dinamarca i Suècia (també la República Txeca) aconsegueixen reduir el seu coeficient Gini un 40% gràcies als impostos i a les transferències de l’estat del benestar, mentre que Catalunya (o més aviat Espanya) només el redueix un 30%. Malgrat tenir un dels tipus màxims més alts d’Europa (49%), l’impost sobre la renda a Catalunya està sotmès a tota mena de deduccions, bonificacions i exempcions que redueixen el tipus efectiu (quota final/base imposable) al voltant del 16%.

L’any 2004, doncs, la recaptació d’aquest impost va representar un 6,5% del PIB de Catalunya, comparat amb el 8,7% de mitjana a l’OCDE, el 15,3% a Suècia i el 24,9% a Dinamarca. Tenint en compte, a més, que Catalunya (i Espanya) té el nivell d’imposició sobre el consum més baix d’Europa, els catalans no tenen la pressió fiscal gaire alta, tot i que aquesta recau de manera desproporcionada sobre les rendes del treball i dóna molt més marge a les rendes del capital. Seria un disbarat, però, pensar que Catalunya es pot equiparar amb Dinamarca o amb Suècia augmentant simplement la pressió impositiva. La realitat és que una política com aquesta tendiria més aviat a convertir-la en una Grècia, un país amb institucions ineficients, forta pressió redistributiva i encara més forta evasió fiscal. Sense una política de capacitació ambiciosa, fonamentada en un sistema educatiu de màxims i en el desmantellament de l’actual trama d’extracció de rendes que incapacita fatalment els seus habitants, Catalunya no aconseguirà mai crear una societat filial cohesionada i alhora dinàmica, el requisit essencial per poder portar a terme polítiques de redistribució que siguin efectives, tinguin el suport de la població i contribueixin a sostenir al mateix temps el desenvolupament econòmic i la justícia social. Mentre la redistribució sigui un simple transvasament de rendes, portat a terme per unes institucions polítiques deslegitimades i sense un projecte de nació que sigui convincent, la desconfiança dels contribuents està més que justificada. Sens dubte, el primer pas per reequilibrar la distribució de la renda a Catalunya és corregir d’alguna manera la balança fiscal deficitària amb l’estat espanyol (la diferència entre els ingressos i les despeses de les administracions centrals a Catalunya), que els darrers estudis de la Generalitat situen en una mitjana del 8% anual del PIB entre 1986 i 2009 (març 2012). Una vegada solucionat l’anomenat «espoli fiscal», però, la nació-hàbitat catalana no pot continuar amb l’actual estructura tributària, sinó que ha d’assolir progressivament un nivell de redistribució de la renda comparable al dels països més avançats d’Europa. És essencial, en aquest sentit, que el sistema fiscal de la nació, si pretén ser exigent, comenci per ser equitatiu. No és admissible, en particular, que tot el pes de la tributació recaigui sobre les rendes mitjanes i penalitzi l’activitat productiva per la via de les cotitzacions socials, mentre les rendes més altes poden acollir-se a mecanismes legals que els permeten eludir el pagament d’impostos, ja sigui a través de deduccions, exempcions, vehicles patrimonials o paradisos fiscals.

Certament, aquests darrers són difícils de regular per part d’una nació petita com Catalunya, però el rigor i l’eficàcia del marc legal per ampliar la base impositiva i combatre totes les formes d’elusió d’impostos, sobretot per part dels grans patrimonis, és un requisit indispensable per demanar a la resta d’habitants que augmentin la seva contribució al sosteniment de l’equilibri social. Són justament aquest tipus de polítiques, més que no pas la retòrica d’alguns nacionalismes, les que demostren l’existència d’una nació fonamentada en els vincles de l’amistat, on tots els habitants, els més rics i els més pobres, els més capacitats i els menys capacitats, empenyen alhora per treure la camioneta del llot, en comptes de quedar-se asseguts a la cabina, mentre els de sempre s’esllomen sota la pluja.

En definitiva, el que distingeix Catalunya dels Països Baixos, de Dinamarca, de Suècia, fins i tot de la República Txeca, no és la cultura o el potencial dels seus habitants, sinó la qualitat de les seves institucions i la justícia del seu sistema econòmic (a més de la sobirania, és clar). En tant que nació-hàbitat, Catalunya podria rebaixar perfectament la desigualtat fins als nivells d’aquestes nacions, però no sense abans portar a terme una transformació en profunditat de les seves institucions polítiques i de les seves pràctiques socials i econòmiques, a fi de capacitar de manera efectiva els catalans, garantir una assignació eficient dels recursos i posar les bases d’un desenvolupament sostenible.

2. INTEGRACIÓ

Una vegada dirimides (o al menys plantejades) les demandes contradictòries del mèrit i la igualtat, l’altre gran problema de la justícia social és l’articulació de totes aquelles demandes que no es fonamenten en una contribució al sistema econòmic, sinó en una necessitat sense contrapartida. Aquí ja no es tracta, doncs, d’establir els criteris segons els quals s’han de distribuir els beneficis de la cooperació productiva, sinó de determinar el grau de protecció i de suport que la societat en el seu conjunt ha de donar a tots aquells habitants que no tenen la capacitat, per la raó que sigui, d’accedir en un grau suficient a les seves oportunitats vitals. Passem, doncs, de les reclamacions de l’autonomia i de la reciprocitat a les reclamacions de l’amistat.

Una primera dificultat, en aquest sentit, és la definició de «necessitat».

Tothom convindrà que un dels fonaments de l’amistat és la disponibilitat per ajudar els amics en cas de necessitat. Però ¿què és necessari i què és superflu?

S’ha d’ajudar els amics només en situacions de vida o mort o també quan necessiten comprar-se un nou descapotable? Com determinem el grau de necessitat que justifica la cura en tota la varietat de casos entre mig? En les relacions personals acostumem a donar per fet que, fora dels casos límit que imposen una obligació moral de cura (perill de mort, malaltia greu, pobresa extrema), correspon a cadascú decidir si la reclamació (explícita o implícita) de l’amic es fonamenta en una necessitat legítima o en un desig contingent. Així i tot els conflictes són inevitables, perquè l’un té incentius per maximitzar els seus desigs (rebre ajuda sempre és un benefici personal) i l’altre té incentius per minimitzar les necessitats de l’amic (ajudar sempre té un cost personal). És justament aquí, però, on queda patent que l’amistat és un vincle que va més enllà de la reciprocitat, en tant que l’un tendeix naturalment a moderar les seves demandes (per no molestar inútilment l’amic) i l’altre tendeix naturalment a moderar les seves exigències (perquè al capdavall es tracta d’un amic). Tot aquest equilibri es trenca, és clar, quan no hi ha cap vincle d’amistat entre les persones, tan sols una relació de dependència. Aleshores l’un tendeix naturalment a demanar més del que realment necessita i l’altre tendeix naturalment a donar-li menys del que realment necessita. No cal dir que les relacions personals i les possibilitats de cooperar de manera efectiva en la realització de qualsevol tasca són, en un cas i en l’altre, radicalment distintes.

En l’àmbit social, salvant les distàncies, les coses no són gaire diferents.

Moltes persones acceptarien de bon grat que l’estat fes servir els seus impostos per ajudar a rescatar les víctimes d’un terratrèmol a Grècia, però no veuria amb tan bons ulls que els dediqués a finançar l’educació pública grega, menys encara a posar llars d’infància a tots els municipis grecs. És evident que la cura, més enllà dels casos límit que donen lloc a obligacions morals o dels impulsos més o menys generosos de la filantropia, s’exerceix bàsicament en el context d’una comunitat social significativa i molt especialment quan els seus membres estan units per vincles d’amistat, és a dir, per l’elecció deliberada de viure junts.

En els grans estats, cohesionats a partir del discurs de la ciutadania o per una ideologia nacionalista més o menys retòrica, aquests vincles són sempre més febles que en els petits estats, on es donen més fàcilment les condicions per a l’existència d’una societat filial. No és estrany, doncs, que els grans estats, a diferència dels petits, tendeixin cap a models de cura on la prestació social emana, com un do o una gràcia, del mateix estat («l’État-providence», en diuen a França), en comptes de justificar-se pels vincles interpersonals que constitueixen la comunitat política en tant que marc d’una cohabitació sostenible.

La fonamentació de la cura en l’amistat dels habitants o en la gràcia de l’estat no és un simple detall anecdòtic, sinó que té conseqüències profundes en l’estructura i l’abast dels serveis socials. La tipologia clàssica dels estats del benestar occidentals, proposada per Gøsta Esping-Andersen, identifica tres grans «mons del benestar capitalista»: (1) l’estat liberal, amb unes prestacions modestes i vinculades a les necessitats més bàsiques i inqüestionables, (2) l’estat corporativista, amb unes prestacions importants, però vinculades sobretot a les cotitzacions socials i als beneficis del treball, i (3) l’estat social-demòcrata (o millor: l’estat filial, ja que el paper de la social-democràcia en el seu desenvolupament ha estat més aviat instrumental), amb prestacions universals i vinculades a les necessitats més àmplies de la població. Des del punt de vista de la teoria ecopolítica, sembla bastant evident, tot i que hi hagi alguns països que no acabin d’encaixar del tot, que els dos primers models (liberal i corporativista) es donen sobretot en grans estats amb comunitats polítiques heterogènies i societats filials poc desenvolupades. L’estat liberal és, per dir-ho d’alguna manera, la resposta de mínims davant de les demandes de la cura per part d’uns ciutadans amb escassos vincles d’amistat i una marcada desconfiança envers els mecanismes d’intervenció estatal en l’economia i en la societat. Els països anglosaxons són, en aquest sentit, els exemples paradigmàtics d’un model amb una cobertura social que tendeix a limitar-se als casos de necessitat manifesta i sovint implica un examen dels beneficiaris que en fomenta l’estigmatització. L’estat corporativista, en canvi, respon a les demandes de la cura amb una intervenció estatal que pot arribar a ser important, però que no modifica els equilibris socials ni les estructures productives d’una societat caracteritzada per la lluita de classes i per la desconfiança entre els contribuents i els beneficiaris. Els països que millor exemplifiquen aquest model, amb evidents variacions, són els grans estats continentals, com Alemanya, França, Itàlia o Espanya, que fonamenten la prestació social en les cotitzacions dels treballadors i de les empreses (seguretat social) i tendeixen a restringir la cobertura d’aquelles altres necessitats que no tenen vinculació directa amb l’activitat laboral regulada. L’estat filial, en canvi, és la resposta de màxims a les demandes de cura per part dels habitants de la nació, concebuda com una comunitat política amb vincles efectius d’amistat i un interès generalment compartit en la sostenibilitat de la cohabitació. Els estats que més han aprofundit en aquest model, amb les seves variants, corresponen a nacions petites i amb una forta cohesió social, com Dinamarca, Suècia, Noruega o Finlàndia. El fet que tots aquests països siguin escandinaus tendeix a fer pensar a la majoria de comentaristes que es tracta d’un model arrelat en una cultura particular, fins i tot en una determinada mentalitat religiosa. En realitat, però, el model no depèn tant de factors culturals específics com d’unes certes condicions polítiques (nacions petites, cohesionades i independents) que a l’Europa moderna només s’han donat en la regió escandinava. No cal oblidar que totes aquestes nacions tenien a finals del segle XIX uns nivells de vida i unes condicions socials molt inferiors a la mitjana europea, fins al punt que molts dels seus habitants van haver d’emigrar per no morir en la misèria. Si han pogut desenvolupar uns models de protecció social tan avançats no ha estat tant pel seu tarannà cultural com per la seva capacitat per dotar-se, a partir sobretot dels anys 30 del segle passat, d’institucions polítiques eficients i participatives. Després del trencament del bloc soviètic, algunes de les nacions de l’Europa central i de l’est gaudeixen també de les característiques necessàries per desenvolupar models socials semblants, sempre que siguin capaces de mantenir, a la seva vegada, unes institucions estables i eficients. Pel que fa a l’Europa occidental, on els grans estats són encara dominants, les úniques nacions petites, cohesionades i independents, Irlanda i els Països Baixos, han desenvolupat també models prou efectius, tot i que tendeixen a incorporar elements híbrids, segurament per la influència de factors històrics complexos.

En tant que tipus ideal, doncs, podem concloure que l’estat filial del benestar, a diferència de l’estat corporativista, aspira a donar una resposta ajustada i universal a les necessitats efectives dels habitants, encara que no tinguin cap vinculació amb l’activitat econòmica.

La nació-hàbitat catalana, per les seves característiques demogràfiques i socials, hauria d’avançar amb determinació cap a aquest model filial del benestar, deixant definitivament enrere el model corporativista heretat de l’estat espanyol. Això vol dir, en primer lloc, adoptar unes institucions polítiques filocràtiques (trencar amb l’actual model dels partits polítics), transformar en profunditat el marc laboral (trencar amb l’actual model de la negociació col·lectiva) i capacitar efectivament els habitants de Catalunya (trencar amb l’actual model d’extracció de rendes). Sense aquestes reformes estructurals, és molt difícil que una reforma de l’estat del benestar pugui conduir realment cap a un model filial mínimament comparable al que tenen els països nòrdics. Aquest model no es basa simplement en una forta despesa en prestacions socials, sinó en una comunitat cohesionada al voltant d’unes institucions polítiques eficients i participatives, d’una economia productiva i pròspera i d’una societat filial dinàmica i equitativa. Només així es poden mantenir contribucions fiscals tan elevades com les que sostenen l’estat del benestar de les nacions escandinaves sense trencar els vincles de la solidaritat social. I només així es poden mantenir uns beneficis socials tan amplis i desvinculats de la productivitat sense que la productivitat se’n ressenteixi. El model filial del benestar no és, en aquest sentit, una concessió il·limitada de prestacions entre ciutadans abstractes, sinó un contracte implícit entre els habitants d’una mateixa nació-hàbitat, una comunitat d’individus que fan cada dia l’elecció deliberada de viure junts i de treballar junts per enfortir els vincles de l’amistat i assolir nivells més alts de prosperitat, d’equitat i de sostenibilitat.

Sense aquest sentit de la comunitat, fonamentat en la sostenibilitat de la cohabitació, els serveis i les prestacions socials constitueixen necessàriament concessions dels rics envers els pobres, uns dons fets a contracor que posen els beneficiaris sota sospita i només es justifiquen per la funció previsora d’un estat omnipresent. Els actuals mecanismes de redistribució fiscal de la renda a Catalunya, amb una reducció del 30% del coeficient Gini, evidencien clarament la desconfiança dels catalans envers les institucions (inclòs l’estat espanyol, és clar) i envers els altres ciutadans. I potser siguin aquests 10 punts percentuals que separen Catalunya de Dinamarca, de Suècia o de la República Txeca la millor mesura de la distància entre l’actual societat civil i la societat filial catalana que encara ha de néixer.

Aquesta dada de la redistribució fiscal no permet, però, visualitzar amb prou nitidesa el que implica, en termes humans, la manca de cura de la societat catalana envers les necessitats dels seus habitants. El 2005, any de bonança econòmica, Catalunya va dedicar un 17,5% del seu PIB a polítiques socials (Idescat, 2009a), mentre que la mitjana de la UE15 va ser del 26,3% i Dinamarca va arribar fins al 29,3% (European Communities, 2008). Si deixem de banda les pensions i l’assegurança d’atur, prestacions vinculades a les cotitzacions dels treballadors i de les empreses al sistema de la seguretat social, la despesa social de Catalunya va ser del 8,5% del PIB, comparat amb un 14% a la UE15 i un 15,8% a Dinamarca. La major part d’aquesta despesa, però, correspon a l’assistència sanitària, una prestació universal que a Catalunya pot considerar-se, en termes generals i tenint en compte les circumstàncies polítiques, d’un nivell prou acceptable. Si agafem les partides que s’adrecen directament als sectors socials amb unes necessitats més bàsiques, i que constitueixen per tant un indicador privilegiat del nivell de cura de la societat, ens trobem amb les següents xifres: prestacions familiars 0,8% (EU15: 2,2%, DK: 3,6%), habitatge 0,1% (EU15: 0,6%, DK: 0,7%), exclusió social 0,2% (EU15: 0,3%, DK: 1%). En termes socials, aquest nivell extraordinàriament baix de cura que caracteritza la societat catalana (i també l’espanyola) té la seva traducció en una taxa de risc de pobresa que l’any 2005 era del 17,2% (UE15: 15,7%, DK: 11,8%), però que l’any 2010, degut en part a la crisi econòmica, ja fregava el 20%. Tal com destacava una nota de premsa recent de la Unió Europea, «les taxes més altes de risc de pobresa s’observen a Letònia, Romania, Bulgària i Espanya (totes amb un 21%) i les més baixes a la República Txeca (9%), els Països Baixos (10%), Eslovàquia, Àustria i Hongria (totes 12%)» (Eurostat 21/2012).

És aquest el nivell de cura que volem per a la nació-hàbitat catalana?

Certament que no. La transformació de les institucions, del sistema productiu i de les pràctiques socials, a més de la consecució de la independència política, són requisits indispensables per poder augmentar la redistribució fiscal a Catalunya i començar a establir els fonaments d’una autèntica societat filial. En aquesta nova etapa, però, cal tenir ben clar que el model de prestacions socials no pot respondre als paràmetres corporativistes dels grans estats, sinó que ha d’aplicar les pautes universalistes del model filial del benestar, tal com l’han desenvolupat sobretot les nacions nòrdiques, però també els Països Baixos i, cada vegada més, alguns dels petits estats de l’antic bloc soviètic. Aquest model es fonamenta, encara que sigui implícitament, en el principi bàsic de la integració de tots els habitants en una mateixa comunitat política, la nació-hàbitat, cohesionada pel bé comú de la sostenibilitat de la cohabitació. A més dels mecanismes de reciprocitat, vinculats a l’activitat productiva, una comunitat que aspiri a integrar tots els habitants en aquest projecte comú ha d’articular la seva política social sobre la base del principi de la cura. Recordem que aquest principi, resultat de la deliberació dels habitants en la posició original, diu que «les desigualtats en l’accés a les oportunitats vitals entre els habitants s’han d’arranjar de tal manera que beneficiïn la comunitat en el seu conjunt». A l’hora de dissenyar l’estat filial del benestar, la nació-hàbitat haurà d’avaluar, doncs, si la intervenció de la societat per donar resposta a les necessitats dels diferents col·lectius d’habitants que es troben en una situació de desigualtat respecte a l’accés a les oportunitats vitals beneficia o perjudica el conjunt de la comunitat social. És evident que totes les desigualtats tenen efectes negatius per als que les pateixen. Però la societat, com qualsevol amic, no pot atendre totes les demandes de cura, sinó que ha de prioritzar d’alguna manera les seves intervencions i assegurar-se que aquestes no tenen efectes contraproduents. Una manera de fer-ho, en el context d’una comunitat fonamentada en els principis de la justícia, és a partir d’aquest principi de la cura. Això vol dir que les desigualtats que no puguin ser justificades pels seus beneficis comunitaris hauran de ser objecte de cura per part de la societat (amb una política activa d’integració), mentre que les altres podran continuar sent objecte de cura per part dels particulars, però no entraran en la provisió social de la comunitat. A continuació, encara que sigui de manera molt esquemàtica, discutiré l’aplicació d’aquest principi en el cas d’alguns col·lectius particularment vulnerables de la nació-hàbitat: les dones, els nens, els discapacitats, els ancians, els immigrants i els habitants no humans.

Les dones constitueixen el col·lectiu clau de les polítiques de cura per dos motius: perquè han estat tradicionalment les principals proveïdores de cura en absència d’un estat del benestar i perquè són un dels grups que tenen més risc de patir exclusió social. La societat filial, per tant, ha de posar un èmfasi especial en corregir les discriminacions i les barreres de tot tipus que han impedit que les dones s’incorporin a l’activitat laboral en les mateixes condicions que els homes (56,9% de taxa d’activitat femenina a Catalunya, comparat amb un 63,4% a EU15 i un 72,4% a Dinamarca). Això implica emprendre polítiques actives de capacitació de les dones en tots els àmbits professionals, però també que l’estat assumeixi la provisió de molts dels serveis que les dones han estat proveint de manera gratuïta, com la cura dels ancians, dels infants o dels discapacitats. Des del punt de vista de la comunitat, però, un transvasament general de responsabilitats de les dones a l’estat seria contraproduent, en la mesura que molts d’aquests serveis són de caràcter personal i fomenten el sentit de la responsabilitat i els vincles filials, a més de constituir un volum de prestacions que cap estat podria assumir en la seva totalitat. Més assenyada és la política d’algunes petites nacions, com els Països Baixos o Suècia, que cerquen un equilibri entre la provisió pública de la cura (llars d’infància, prestacions familiars, prestacions de dependència) i la capacitació laboral de les dones (incorporació efectiva al mercat de treball, reducció de la discriminació salarial, foment de la feina a temps parcial o del teletreball, conciliació familiar). Al mateix temps, és important que la societat catalana tendeixi a modificar els patrons culturals que dipositen tot el pes de la cura familiar en les dones, de manera que també hi hagi un transvasament de responsabilitats de les dones cap als homes. Com als països nòrdics, la integració de les dones en la societat passa també per la integració dels homes en l’àmbit domèstic. No hi ha dubte, doncs, que la reducció de les desigualtats en l’accés a les oportunitats vitals entre homes i dones beneficia el conjunt de la comunitat, no només les dones, ja que reequilibra les dinàmiques laborals i domèstiques, augmenta la productivitat del sistema econòmic, reforça els vincles filials i contribueix a la sostenibilitat de la comunitat social.

Tampoc no cal esforçar-se gaire per justificar per què la comunitat es beneficia de tenir cura dels infants, que són al capdavall la garantia de la seva sostenibilitat futura. En una nació-hàbitat, la prestació social a la infància hauria d’implicar, per una banda, posar a l’abast dels pares (i molt particularment de les mares solteres) els mitjans necessaris perquè puguin tenir cura dels seus fills en unes condicions mínimes de salut, benestar i sociabilitat.

Més enllà d’aquests mínims, però, la societat filial té l’obligació de capacitar tots els infants perquè puguin tenir accés a les seves oportunitats vitals i contribueixin en el futur a la sostenibilitat econòmica i social de la nació. Això vol dir, bàsicament, garantir una educació universal, comprensiva, gratuïta i obligatòria per a tots els habitants de Catalunya, no només com un requisit que cal complir per sortir bé a les estadístiques, sinó com un objectiu fonamental que exigeix la inversió del màxim de recursos materials, organitzatius i humans que la societat pugui mobilitzar. Cal recordar que l’any 2008 la despesa pública en educació a Catalunya va representar només el 3,8% del PIB, comparat amb un 4,6% a Espanya, un 5,1% a la UE27, un 6,1% a Finlàndia i un 7,7% a Dinamarca. En el cas català, a més, el 20% d’aquesta despesa pública serveix per mantenir un 38% d’escoles privades, perpetuant d’aquesta manera un model dual que dificulta el desenvolupament efectiu d’una escola pública universal i de qualitat. Amb aquestes dades, els resultats del sistema educatiu català, sobretot pel que fa a la seva funció de capacitació i d’integració social, no poden sorprendre ningú. L’any 2011, la taxa de fracàs escolar a Catalunya va ser del 31,7%, comparat amb el 14,7% a la UE27, el 9,8% a Finlàndia i el 9,6% a Dinamarca. Com assenyala la Fundació Jaume Bofill, «Catalunya és un dels països europeus cuers en abandonament escolar prematur i assoliment d’estudis post-obligatoris» (171). Tenint en compte que aquest fracàs està estretament vinculat a la condició socioeconòmica dels alumnes, és evident que una nació-hàbitat catalana ha de fer una aposta decidida per l’educació pública si vol situar-se al nivell de la mitjana europea, més encara si pretén acostar-se a les societats filials. En aquest sentit, són particularment crítics els nivells preescolar i primari de l’educació, que no només condicionen el rendiment posterior, sinó que constitueixen l’àmbit privilegiat de la socialització i de la formació dels vincles filials que hauran de garantir una societat plural, dinàmica i cohesionada. Cal tenir ben clar, doncs, que la sostenibilitat de la cohabitació de la nació-hàbitat catalana dependrà críticament de la inversió pública en un sistema educatiu que sigui equitatiu, integrador i assoleixi el màxim nivell d’excel·lència.

La integració efectiva dels discapacitats i dels dependents (al voltant del 6% de la població, 2,5% si només tenim en compte els menors de 65 anys) és sens dubte un dels punts més foscos de l’actual sistema de prestacions socials. Una nació-hàbitat catalana, més que no pas limitar-se a legislar sobre aquesta matèria, haurà d’assumir efectivament la cura pública d’unes persones que no tenen prou capacitat, per les seves condicions físiques o mentals, de contribuir de manera substancial a la cooperació econòmica, però que tenen els mateixos drets que la resta d’habitants. Cal reconèixer, no obstant, que l’estat no pot intervenir, d’acord amb el principi de la cura, per assegurar un accés en igualtat de condicions a les oportunitats vitals dels discapacitats i dels capacitats. No només perquè, en molts casos, això és físicament impossible, sinó també perquè no deixa de ser positiu per a la comunitat, i per als mateixos discapacitats, que al menys una part de la cura recaigui en les famílies i en els mateixos beneficiaris, en la mesura que un element essencial d’aquesta cura és, justament, la capacitació. El que no és admissible des del punt de vista dels principis de la justícia és que les famílies hagin d’assumir sense un ajut suficient de la comunitat unes càrregues que sovint comporten, a més de les despeses econòmiques, importants traumes personals i familiars. Alliberar els parents directes, bàsicament les dones, de les tasques de la cura, ni que sigui de manera parcial, els pot permetre reintegrar-se en el sistema econòmic i contribuir a una normalització de les oportunitats vitals de tot el grup familiar. No cal oblidar, d’altra banda, que aquesta mena de polítiques generen una dinàmica econòmica que beneficia tota la comunitat, tant si es basen en una retribució de la feina dels parents com si fomenten l’externalització professional de la cura.

Un efecte semblant sobre l’activitat econòmica tenen les prestacions adreçades a la gent gran, ja sigui en forma de pensions no contributives o de centres geriàtrics. Gràcies al desenvolupament de polítiques socials que beneficiïn les dones i els infants, una nació-hàbitat catalana hauria de facilitar l’increment de la taxa de natalitat fins a nivells sostenibles (al voltant dels 2,1 fills per dona, quan ara és del 1,46, comparat amb un 1,56 a EU16 i 1,84 a Dinamarca). Tot i així, l’actual dinàmica demogràfica provocarà inevitablement un envelliment de la societat catalana en els propers anys. La població de més de 65 anys representa avui dia un 17% de la població total (18,3% a EU16), però s’espera que arribi al 27% l’any 2041. Les prestacions a la vellesa haurien d’incrementar-se, doncs, de manera considerable, sense que ara mateix les contribucions socials del treball, en un entorn econòmic caracteritzat per l’atur estructural, puguin cobrir aquestes necessitats. L’única solució sostenible per a aquest repte demogràfic és, com veurem, la dinamització de l’economia i de la societat, molt particularment dels joves. Des del punt de vista de la justícia, d’altra banda, no hi ha dubte que la comunitat es beneficia de reduir les desigualtats en l’accés a les oportunitats vitals entre els diferents grups d’edat.

En la societat catalana actual, però, de vegades no queda gens clar si són els joves o els vells els qui més pateixen una discriminació en aquest sentit. Sigui com sigui, en una societat filial, la cura dels vells constitueix un element essencial de la integració de tots els habitants i de la solidaritat intergeneracional. Cal tenir ben present, doncs, que el manteniment d’unes prestacions a la vellesa que siguin dignes i suficients contribueix de manera molt significativa a afermar la sostenibilitat de la cohabitació.

La integració dels immigrants és, sens dubte, un altre dels grans reptes del sistema social català. Actualment, un 12,8% dels habitants de Catalunya són nascuts fora d’Espanya, comparat amb una taxa d’immigració del 9,4% a EU27 i 9% a Dinamarca. També aquí la comunitat ha d’assumir, al menys en part, que té un deure de cura envers els nouvinguts, sense que això signifiqui necessàriament que tingui l’obligació d’acollir totes les persones que vulguin incorporar-se a la nació. La limitació efectiva de la immigració, com comentaré més endavant, pot estar perfectament justificada pel bé comú de la sostenibilitat de la cohabitació. Una vegada les persones formen part de la comunitat, però, qualsevol discriminació en funció de l’origen, els trets fenotípics, la llengua, la religió o la cultura és senzillament inadmissible en una societat filial. No hem d’oblidar que la catalanitat, la pertinença a la comunitat social catalana, no és una qüestió de genètica o de família, ni tan sols estrictament de llengua. La catalanitat és una qüestió d’hàbit. I l’hàbit específic del grup social s’adquireix, més que no pas a l’entorn familiar, a l’entorn social.

En aquest sentit, el principal problema per a la integració dels immigrants en la nació-hàbitat és la formació d’entorns socials segregats (guetos), on els nouvinguts i els seus fills no puguin participar activament dels hàbits i de les formes d’habitació comunes. És essencial, doncs, evitar la formació de barris segregats o amb fortes concentracions d’immigrants, així com mantenir polítiques d’integració activa, com la mediació cultural o la immersió lingüística. No es tracta tant que els fills dels immigrants aprenguin la llengua catalana, tot i que això també és important, sinó que adquireixin els hàbits comuns que els permetran conviure amb els altres habitants en igualtat de condicions. Una comunitat social només pot beneficiar-se de la pluralitat en la mesura que sàpiga integrar-la adequadament, garantint alhora el respecte per la diferència i la igualtat d’accés a les oportunitats vitals entre els autòctons i els nouvinguts. Hi ha, però, un aspecte d’aquest deure de cura que va més enllà de la sostenibilitat de la cohabitació i afecta a la mateixa essència de la societat filial. En certa manera, el grau de misèria d’una societat pot mesurar-se per la forma com tracta els estrangers. El menyspreu, l’explotació o l’abstenció del deure de cura envers els que no pertanyen al mateix grup de referència són un signe evident que els vincles que uneixen aquest grup social són febles i malsans. Una comunitat estable i confiada de si mateixa, una autèntica nació-hàbitat, tracta els estrangers amb la deferència pròpia dels hostes.

En una nació-hàbitat, d’altra banda, els humans no són els únics habitants, sinó que també formen part de la comunitat política totes les altres espècies d’animals, vegetals i microorganismes que comparteixen l’hàbitat amb les persones. No hi ha dubte, per tant, que la comunitat en el seu conjunt es beneficiaria d’una igualtat d’accés a les oportunitats vitals de tots els habitants, tenint en compte que cada espècie té uns interessos i unes necessitats diferents a les altres. D’acord amb el principi de discriminació raonable, doncs, la nació-hàbitat podria mantenir l’accés desigual a les oportunitats vitals en funció de l’ordre constitucional dels diferents habitants sense trencar el principi d’igualtat davant la justícia. En teoria, això significaria regular el principi de la cura de manera diferencial entre els ordres i de manera igualitària a l’interior de cada ordre. En la pràctica, però, com he comentat abans, aquesta interpretació, que condueix a una aplicació força exigent de la justícia ecològica, no tindria el suport majoritari d’una comunitat social com la catalana, amb una cultura que encara és fortament antropocèntrica. En l’articulació del sistema social de la nació-hàbitat, per tant, més que una interpretació de màxims dels principis de la justícia, cal exigir com a mínim una extensió del principi de la cura també a aquells habitants que poden tenir interessos i necessitats en l’ordre individual i social. Això vol dir, en la pràctica, assegurar de manera efectiva l’accés a les oportunitats vitals més bàsiques, com el benestar i la sociabilitat, a tots els animals que tenen la capacitat de sentir plaer o dolor i als que mantenen vincles familiars o socials. El patiment dels animals en espectacles, en explotacions agropecuàries o en l’àmbit domèstic, entre d’altres, hauria de quedar doncs definitivament bandejat de la nació-hàbitat catalana, en tant que constitueix una violació dels drets fonamentals dels seus habitants.

Finalment, cal esmentar que el principi de la cura pot aplicar-se també en relació a les oportunitats vitals més pròpies de l’ordre polític, com l’accés a la política, a la sexualitat, a la religió o a la cultura. En aquests casos, l’avaluació dels beneficis que la comunitat obté del manteniment de la desigualtat és sempre més polèmica, ja que sovint implica judicis de valor sobre hàbits i pràctiques que els diferents grups d’habitants no comparteixen en la mateixa mesura. És important, tanmateix, que es respecti sempre el principi de la llibertat i quedi garantit de manera rigorosa que l’opinió majoritària de la comunitat social no violentarà de cap manera l’autonomia individual dels habitants, deixant que cadascú persegueixi les seves oportunitats com cregui convenient i sigui compatible amb la sostenibilitat de la cohabitació. Si la comunitat social exerceix la cura respecte a alguna d’aquestes oportunitats vitals col·lectives, com per exemple la conservació de la llengua comuna o de determinades pràctiques culturals, cal que aquesta intervenció estigui sempre justificada per la contribució a la sostenibilitat de la cohabitació i respecti escrupolosament les llibertats individuals dels habitants.

3. DINAMISME

En una nació-hàbitat, els serveis i les prestacions socials no són les provisions d’un estat paternalista, sinó el resultat de les transferències entre els habitants en virtut dels vincles de la reciprocitat i de l’amistat. L’estat actua només com a organitzador i gestor d’aquests fluxos amb l’objectiu de garantir l’equilibri i la integració de tots els habitants, tant dels que contribueixen a la cooperació econòmica com dels que no. Aquesta funció de gestió comporta, doncs, una obligació d’eficiència, en la mesura que tots els recursos que absorbeixi innecessàriament l’aparell administratiu de l’estat, tot i mantenir-se en el sistema econòmic com a despesa pública, redueixen el volum, la qualitat i la precisió de les prestacions socials. Encara que aquesta gestió sigui eficient, la transferència de recursos del sistema productiu, per la via de la imposició fiscal o de la cotització laboral, cap al sistema social té en qualsevol cas efectes importants sobre el desenvolupament econòmic de la nació. Aquests efectes, però, no han de ser necessàriament negatius, sinó que poden tenir un saldo netament positiu, no tan sols en la cohesió de la societat filial, sinó també en l’estabilitat, la capacitació i la coherència del sistema econòmic. A l’hora d’avaluar la sostenibilitat de les polítiques socials, per tant, no ens hem de limitar a considerar la balança d’ingressos fiscals i despeses socials de l’estat, sinó que cal tenir en compte les repercussions més àmplies, i sovint complexes, del model del benestar en la societat, l’economia i la política de la nació-hàbitat.

En els darrers anys, s’ha estès la percepció que l’estat del benestar europeu es troba immers en una crisi que afecta els seus fonaments i posa en risc la seva sostenibilitat. En la pràctica, com assenyala Mel Cousins, això no s’ha traduït en una reducció significativa d’aquest estat del benestar en la majoria de països, però sí en reformes més o menys profundes del sistema de prestacions. Amb la darrera crisi, tanmateix, s’han aguditzat les pressions per avançar més ràpidament en aquest procés d’adaptació i en molts casos de retracció de la cobertura social. El debat acostuma a estar marcat, més enllà dels arguments tècnics, per posicions ideològiques confrontades, entre els defensors d’un model neoliberal amb serveis socials àmpliament privatitzats i els defensors d’un model estatista amb una progressió cada vegada més generosa de la intervenció pública. És cert que una vegada en el govern, condicionats molt sovint per la inèrcia estructural del sistema polític, les mesures dels uns i dels altres no són tan diferents com faria pensar la seva retòrica. Aquest debat mostra, en tot cas, que l’estat del benestar europeu ha de fer front a reptes molt importants i de conseqüències encara incertes.

El primer d’aquests reptes és l’evolució demogràfica de les societats europees, que ja fa anys que tenen una esperança de vida creixent i una taxa de natalitat per sota dels nivells de reposició. En conseqüència, i en la mesura que la generació de la postguerra comença a arribar a l’edat de jubilació, la piràmide poblacional d’Europa tendeix a invertir-se, amb una població cada vegada més envellida. L’aportació de la immigració extraeuropea, generalment més jove i més fèrtil, ha moderat una mica els efectes d’aquesta transformació demogràfica, però no és previsible que pugui arribar a estabilitzar-la, ja que això implicaria, com han reconegut les Nacions Unides, uns moviments de població sense precedents i difícilment assumibles per unes societats ja molt fragilitzades per les tensions interètniques. Al llarg dels propers anys, doncs, tot sembla indicar que les societats europees tindran una proporció cada vegada més gran de població en edat de jubilació (més de 65 anys) en relació a la població en edat activa (16-64 anys). En el cas de Catalunya, aquesta «ràtio de dependència de la vellesa» serà previsiblement del 44,5% l’any 2041 (comparat amb un 45,5% a EU27 i un 42,1% a Dinamarca). Això vol dir, a grosso modo, que dues persones en actiu hauran de sostenir una persona en edat de jubilació, a més de tota la resta de prestacions socials (infància, exclusió, sanitat, etc.). El principal problema, òbviament, és la sostenibilitat del sistema de pensions, que en l’actualitat està finançat, d’acord amb l’esquema tradicional de l’estat corporativista, per les cotitzacions laborals. A Catalunya, les prestacions a la vellesa representen ja el 39% de la despesa social, a les quals caldria afegir la part de la despesa sanitària (amb un percentatge total del 31%) vinculada a la gent gran, generalment més dependent d’aquestes prestacions que la resta de la població. En total, doncs, al voltant d’un 60% de la despesa social catalana està avui dia adreçada a l’atenció dels vells, mentre que la contribució directa del sistema productiu (cotitzacions de treballadors i empreses) al finançament de la protecció social constitueix el 52% del total (tota la resta, però, també prové del sistema productiu per la via impositiva). Tenint en compte l’evolució demogràfica, si no hi ha canvis profunds en el sistema econòmic, el desequilibri entre els contribuents i els beneficiaris augmentarà significativament al llarg dels propers anys, imposant una càrrega addicional sobre la població activa i introduint greus tensions en tot el sistema social i polític de la nació. En el context d’una societat extractora de rendes com és avui dia la catalana, aquest desequilibri demogràfic encara s’agreuja més, en la mesura que els vells dels propers anys, que avui dia ocupen les posicions preeminents en la societat, tendeixen a bloquejar el mercat laboral i la capacitació dels joves, en general més preparats, a fi de mantenir el seu nivell de vida. Aquesta rigidesa laboral, vinculada tant al règim corporativista com a l’extracció institucionalitzada de rendes, impedeix que hi hagués una regeneració natural i progressiva del sistema econòmic, minant la productivitat i eixamplant la distància entre les necessitats socials cada vegada més grans d’aquest grup d’edat (40-64 anys) i la productivitat econòmica del grup d’edat que haurà de sostenir-les (0-40 anys).

L’indici més dramàtic d’aquesta situació és la taxa d’atur juvenil (20-24 anys) que arriba ja al 46,3% a Catalunya, comparat amb el 14,2% a Dinamarca, el 7,6% als Països Baixos o el 18,1% a la República Txeca. Es tracta, com és evident, d’un nivell d’incapacitació juvenil que hauria de fer caure la cara de vergonya a polítics, sindicalistes, directius, intel·lectuals, periodistes i a tota la classe dirigent del país. No hi ha dubte que són les generacions que estan ara mateix al poder les que haurien d’assumir, encara que sigui amb un sacrifici personal, el cost de la transformació del sistema productiu i social de Catalunya, de manera que hi hagi una capacitació efectiva dels joves catalans. Si continuen sense assumir aquesta responsabilitat, aferrant-se als actuals equilibris polítics i socials per poder continuar alguns anys més aprofitant-se d’unes rendes inequitatives a costa de la capacitació dels joves, estaran posant les bases per a una fallida del sistema de protecció social, del qual ells seran els principals beneficiaris, i possiblement també de la solidaritat intergeneracional.

L’altre gran repte de l’estat del benestar són els canvis en el sistema productiu derivats, al menys en part, de la globalització econòmica i de la creixent competitivitat internacional, arran sobretot de la forta expansió de països com la Xina, Rússia, Brasil o l’Índia (els anomenats BRICs) que tenen costos laborals i sistemes de protecció social molt menys exigents que els europeus. En general, s’acostuma a argumentar que aquesta competència en els mercats globals tendeix a produir una equiparació de les condicions socials a la baixa, de manera que es mantenen els beneficis de les grans empreses europees (o occidentals) a costa dels beneficis dels treballadors i de les famílies europees.

La mobilitat del capital financer, amb l’amenaça permanent de la deslocalització productiva, constituiria en aquest sentit el principal mecanisme que fa trontollar els equilibris corporativistes entre patronal i sindicats que han sostingut l’estat del benestar des del final de la Segona Guerra Mundial. No hi ha dubte que els canvis en l’estructura competitiva del món en els darrers vint o trenta anys tenen un cert efecte sobre l’estat del benestar europeu, però aquest efecte és molt menys sistemàtic o directe del que sovint s’argumenta, sobretot per part dels mateixos sindicats. Els estudis empírics més solvents, com els apuntats per Cousins, tendeixen a mostrar que les reduccions o reestructuracions dels sistemes de protecció social en els diferents països europeus depenen més de factors domèstics (institucions polítiques, conflictes socials, pràctiques econòmiques) que no pas d’una pressió externa dels mercats financers o de la competència dels països emergents. No cal oblidar que aquesta competència és la mateixa per a tothom, però alguns països, com Finlàndia o Dinamarca, han estat capaços d’incrementar al mateix temps les prestacions socials i la competitivitat internacional, mentre que d’altres, com Espanya o Grècia, han vist com l’erosió de la competitivitat internacional de les seves economies posava en qüestió unes prestacions ja molt reduïdes en comparació amb els altres estats europeus. Quan s’analitza l’efecte de la globalització, per tant, no es poden obviar tots els factors interns que fan que alguns països tinguin economies competitives i sistemes socials generosos, mentre que uns altres tenen economies amb baixa productivitat i sistemes socials de mínims. El corporativisme i l’extracció de rendes que caracteritzen algunes societats, com la catalana, són novament els elements estructurals que millor expliquen aquestes diferències (sense oblidar, en el cas de Catalunya, la manca de sobirania política). En aquells països on les institucions són més eficients, la cooperació econòmica respon a la capacitació i la societat està unida per vincles efectius d’amistat, la globalització no ha d’afectar de cap manera, ni positiva ni negativa, el desenvolupament dels sistemes de protecció social. De vegades s’argumenta, d’altra banda, que la terciarització de les economies europees produeix un efecte de substitució de sectors amb un fort potencial de creixement de la productivitat (indústria) per sectors amb un creixement menor o nul de la productivitat (serveis, sobretot de béns públics). Aquest efecte, conegut com la malaltia de Baumol, es fonamenta en la idea neoclàssica que vincula la productivitat laboral al capital físic i tecnològic, a més de donar per fet que el creixement de la producció és l’únic objectiu possible i desitjable del sistema econòmic. En realitat, la productivitat depèn tant del capital físic com del capital humà i del capital territorial. Malgrat que les activitats més intensives en treball no es beneficiïn tant de l’acumulació de capital físic, poden incrementar de manera considerable la seva productivitat en un context que fomenti el desenvolupament econòmic equilibrat, sobre la base de l’acumulació de capital natural, de capital humà i de capital territorial. La terciarització, per tant, no hauria de tenir efectes negatius sobre la sostenibilitat de l’estat del benestar, tot i que certament obliga a transformar-ne els fonaments, allunyant-lo d’un model corporativista obsolet i acostant-lo a la realitat social de les economies postindustrials modernes.

No cal oblidar, a més, que són justament els estats grans, en especial aquells que tenen les institucions més ineficients, els que pateixen de manera més acusada la crisi de l’estat del benestar, mostrant d’aquesta manera la seva incapacitat estructural per respondre a les necessitats socials dels ciutadans sense posar en risc l’estabilitat econòmica del mateix estat. Això no és cap coincidència, sinó una conseqüència de la disfuncionalitat del model de l’estat-nació en les condicions polítiques, econòmiques i socials actuals. Recordem que l’estat-nació, amb la seva tendència inherent a la construcció de grans estats, podia tenir sentit en el context d’uns mercats de dimensions mitjanes, vinculats a processos d’industrialització i d’expansió de les xarxes territorials modernes.

El sorgiment i el desenvolupament de l’estat del benestar, sobre la base dels equilibris corporativistes i de la lluita de classes, va aportar en el seu moment una certa pau social i un règim de solidaritat entre els diferents grups d’interès sorgits de la modernització. En el món actual, però, aquests grans estats ja no constitueixen el marc de la competitivitat i només es mantenen com a marc de la solidaritat en la mesura que són capaços, a través del discurs nacionalista o de la pura força de l’administració central, de vehicular les prestacions socials i de mantenir uns equilibris de poder estables, encara que sigui a costa de la prosperitat col·lectiva i de la justícia social. Espanya, amb unes institucions particularment ineficients a tots els nivells, és un cas potser extrem d’aquesta disfuncionalitat estructural dels grans estats europeus. Però també els altres estats corporativistes, com Itàlia, França o Alemanya, tot i tenir unes institucions i unes pràctiques socials força més eficients, pateixen greus problemes de sostenibilitat dels seus models de benestar, en la mesura que les mateixes estructures institucionals que mantenen el sistema en una situació d’equilibri, articulant de manera precària les demandes d’unes poblacions amb interessos divergents, fan impossible que aquest evolucioni i s’adapti a les condicions de l’actual context polític, econòmic i social. Els estats petits, per la seva banda, garanteixen molt millor les prestacions socials i la prosperitat econòmica dels seus habitants, amb uns models de benestar que tendeixen a ser més flexibles i alhora més generosos, ja que no es fonamenten en els equilibris de poder institucional sinó en els vincles de la societat filial. En la mesura que aquests estats s’aproximin al model de la nació-hàbitat, l’evolució demogràfica i les transformacions de l’economia global, tot i plantejar reptes tècnics gens menyspreables, no haurien de representar amenaces insuperables per a la sostenibilitat dels seus sistemes de protecció social.

Una nació-hàbitat catalana, per tant, si vol desenvolupar un estat del benestar eficaç i sostenible, ha de deixar definitivament enrere les institucions corporativistes i les pràctiques socials heretades de l’estat espanyol, a fi d’acostar-se als països que tenen, no només una demografia semblant, sinó també una societat dinàmica, capaç de sostenir al mateix temps el desenvolupament econòmic i la justícia social. Una Catalunya independent comptaria, sens dubte, amb més recursos econòmics per a les polítiques socials que l’actual comunitat autònoma, en la mesura que no hauria de contribuir al finançament de l’estat espanyol i de les altres comunitats autònomes. Fins i tot descomptant la part d’aquests recursos que haurien de servir per sostenir la sobirania del nou estat (defensa, política exterior, seguretat), Catalunya podria incrementar significativament les seves prestacions socials. Amb això, però, no hi hauria prou perquè l’estat del benestar català assolís el grau d’equitat i de cura dels països més avançats, com Finlàndia, Països Baixos, Dinamarca o Suècia. Sense una transformació de les institucions polítiques, econòmiques i socials que permeti assolir nivells d’eficiència, dinamisme i solidaritat fiscal comparables als d’aquestes nacions, el sistema de protecció social d’una Catalunya independent podria acabar assemblant-se més al de Portugal o al de Grècia que no pas al dels estats del nord d’Europa.

L’eficàcia de l’estat filial del benestar depèn, com hem vist, de l’equilibri entre l’autonomia i la reciprocitat, així com de la integració efectiva de tots els habitants de la nació en un sistema de cura que respongui adequadament a les necessitats, no només a les contribucions al sistema productiu. La sostenibilitat d’aquest model, però, no està garantida per la dimensió del país o pel nivell de renda, sinó que depèn directament del dinamisme de la societat filial. En aquest sentit, no hi ha cap objectiu que sigui més important per assegurar les prestacions socials en el context d’una nació-hàbitat que la plena ocupació dels seus habitants. Una nació on tothom que vulgui treballar pugui treballar i on la majoria vulgui treballar, a menys que tothom treballi per a l’estat, té assegurat un estat del benestar eficaç i sostenible. Un nivell alt d’ocupació és, doncs, la garantia que la societat filial podrà respondre, no només dels drets de l’autonomia, sinó també de les obligacions de l’equitat i de la cura. És essencial, però, que aquesta ocupació no estigui vinculada majoritàriament a la funció pública, especialment a aquelles activitats que aporten menys valor afegit a la societat, com la burocràcia administrativa. Pretendre que l’estat sigui al mateix temps el primer proveïdor d’ocupació i el proveïdor de serveis socials per a tota la població és un autèntic disbarat, més propi d’una cultura de la dependència que d’una societat activa, participativa i dinàmica. Aquest model, característic de la tradició espanyola, en tant que diposita tot el pes de la sostenibilitat en el grup reduït d’habitants que treballa en el sector privat, porta inevitablement a la ruïna del país. Perquè tothom treballi i treballi en unes condicions dignes, però, cal transformar en profunditat el sistema econòmic, eradicant el corporativisme i l’extracció de rendes injustificades, assegurant la capacitació efectiva dels habitants i enfortint el capital territorial del país. Aquesta és la fortalesa de nacions com Dinamarca, Finlàndia o els Països Baixos, que mantenen alhora uns nivells elevats de prestacions socials i una sòlida prosperitat econòmica, sense gaudir d’una abundància particular de recursos naturals o d’una potència militar o demogràfica significativa. El nivell d’atur registrat a Catalunya, el 22% a principis de 2012, contrasta de manera dramàtica amb el d’aquests altres països (Dinamarca: 7,6%, Finlàndia: 7,8%, Països Baixos: 4,4%, EU15: 9,7%) i mostra amb claredat tota la distància que ha de recórrer una eventual nació-hàbitat catalana per assolir la sostenibilitat econòmica i social. La idea que aquesta distància es pot escurçar automàticament amb l’obtenció de la sobirania política i fiscal, mantenint intacte el règim institucional, les estructures corporativistes i el sistema d’extracció de rendes, és senzillament ridícula.

Més enllà de totes les transformacions institucionals que caldria implementar en la nació-hàbitat catalana, la creació d’una societat filial dinàmica i amb les condicions per assolir la plena ocupació requereix també un cert canvi cultural en relació amb el treball. La concepció del treball com una maledicció bíblica, vinculada potser al catolicisme o a una certa forma mediterrània d’entendre la vida, és incompatible amb una societat filial sostenible. En aquest sentit, la solució al problema de l’ocupació no pot passar per reduir el temps del treball i ampliar el temps de l’oci, com de vegades es proposa a països com França, Itàlia o Espanya. La solució no és treballar menys, sinó treballar millor i amb més motivació. En comptes de reduir el temps dedicat a un treball ingrat, cal transformar les estructures i els continguts de l’activitat econòmica perquè cada vegada més persones facin una feina que trobin satisfactòria i on puguin desenvolupar plenament les seves capacitats pròpies.

Treballar més no ha de voler dir, com s’acostuma a traduir en els debats socials, sobretot al sud d’Europa, patir una expropiació del temps personal en benefici d’algú altre. El treball és, o hauria de ser, una apropiació del temps, una inversió de l’esforç i de la iniciativa pròpia en una activitat valuosa, no només per al sosteniment econòmic, sinó també per al sosteniment social i cultural de la persona. No cal oblidar, en aquest sentit, que el treball constitueix també una oportunitat vital essencial dels humans, al costat de la política, de la cultura o de la família. La nació-hàbitat, per tant, ha de garantir l’accés a l’oportunitat vital del treball de tots els habitants, al marge del seu gènere, edat o condició social, no només com un dret formal, sinó com una possibilitat efectiva.

Això vol dir també canviar la idea de la «jubilació ben merescuda», aquest temps de llibertat i de gaudi que la persona guanyaria després de tota una vida de treballs gairebé forçats en el sistema productiu. En una societat ben organitzada, cada vegada més persones haurien de veure la jubilació, no pas com un alliberament, sinó com una privació. No hi ha cap raó perquè una persona, si fa una feina que li agrada, no la continuï fent tant de temps com vulgui, fins i tot més enllà dels 65 anys. Aquesta ampliació de l’edat laboral i del desenvolupament personal al llarg de la vida, però, no hauria de minvar en cap cas la capacitació dels joves. És important, en aquest sentit, deixar de veure la feina com un estoc que cal «repartir» entre les persones, com si fos un bé finit de què disposa la societat abans de qualsevol activitat individual o col·lectiva.

La feina és el producte de la iniciativa, de la creativitat i de l’esforç dels mateixos habitants. Una societat capacitada no és només aquella que té coneixements o habilitats tècniques, sinó també prou confiança en si mateixa per crear les seves pròpies oportunitats. Una societat dinàmica hauria de permetre, per tant, que els seus habitants treballessin tant de temps com volguessin, sense cap mena de limitació. Si aquesta extensió del treball dels vells implica que els joves tindran menys feina, vol dir que el sistema econòmic de la nació pateix algun tipus d’ineficiència estructural greu. La solució no és obligar el vell a jubilar-se per deixar pas al jove, sinó forçar un canvi estructural en el sistema econòmic perquè tant el vell com el jove puguin contribuir conjuntament, cadascú d’acord amb les seves capacitats, a una activitat cooperativa que no tan sols té beneficis per als participants, sinó també per al conjunt de la comunitat social.

Una nació-hàbitat catalana que hagi donat una resposta efectiva al problema de la capacitació, posant els fonaments d’una societat filial dinàmica i d’un sistema econòmic amb nivells elevats d’ocupació, haurà fet passos de gegant cap a la sostenibilitat de l’estat del benestar. A partir d’aquí, caldria completar el sistema de prestacions amb mecanismes de gestió pública que siguin eficients i que permetin optimitzar la despesa social. No té cap sentit, com succeeix en el context actual de la política de partits, afegir serveis que després no es podran pagar o fer créixer sense control les prestacions per després haver-les de retallar. El desplegament de l’estat del benestar de la nació-hàbitat catalana s’ha de fer, doncs, de manera racional, avançant cap a un nivell de despesa homologable als països més avançats, però sense que l’objectiu final sigui en cap cas el nivell de la despesa, sinó la qualitat, l’equitat i l’eficàcia de l’atenció que reben els habitants. Això vol dir, per exemple, que les prestacions no han de desincentivar el treball i la iniciativa personal, com tampoc no s’han d’oferir serveis adreçats a col·lectius que puguin tenir més pes polític que els altres o utilitzar les prestacions socials com un reclam electoral. En principi, el sistema polític de la nació-hàbitat, gràcies als mecanismes de participació i deliberació de la filocràcia, hauria de prevenir aquestes derives demagògiques, que podrien posar en risc la sostenibilitat de l’estat filial del benestar. És important, en qualsevol cas, que els habitants comprenguin i comparteixin els objectius fonamentals del sistema de prestacions socials, així com els principis que inspiren el seu desplegament en la pràctica. La societat en el seu conjunt ha d’assumir, no només els beneficis de l’equitat i de la cura, sinó també les responsabilitats que comporten aquestes obligacions filials. Un estat filial del benestar que no posi prou èmfasi en l’equilibri entre els beneficis i les obligacions pot caure fàcilment en el tipus de dinàmiques que han experimentat de vegades els sistemes socials escandinaus, on les prestacions universals tendeixen a ser utilitzades d’una manera excessiva per aquells que menys les necessiten. «És com anar a sopar a un restaurant amb un grup gran d’amics», diuen Eric Einhorn i John Logue, «Una vegada s’ha pres la decisió de dividir el compte a parts iguals, ¿per què restringir-te en allò que demanes?» (33).

És important, doncs, que l’estat assumeixi de manera efectiva la seva funció de coordinador o de gestor dels serveis socials, assegurant-se que estan ben dissenyats i que atenen de manera eficient les necessitats reals dels habitants. En aquest sentit, no es pot descartar dogmàticament que alguns d’aquests serveis, per exemple en l’àmbit de la sanitat, puguin delegar-se al sector privat o al tercer sector, sempre que aquests proveïdors externs estiguin ben supervisats i quedi rigorosament garantida la qualitat del servei públic. En últim terme, l’administració és sempre responsable de la gestió de les prestacions socials davant dels habitants, que han de tenir els instruments polítics necessaris per fiscalitzar de manera efectiva aquesta gestió. No cal oblidar que la protecció social, com totes les prestacions de l’estat, sorgeixen en últim terme de la mateixa societat filial, organitzada en una comunitat política amb la finalitat de sostenir l’habitació comuna d’acord amb els principis de la justícia. No és l’estat qui concedeix prestacions socials als habitants, sinó els habitants que deleguen a l’aparell administratiu de l’estat la gestió de les prestacions que han acordat donar-se mútuament a través del procés democràtic. Molt sovint, en el context d’un sistema d’oligarquia electiva com el que té actualment Catalunya, aquest simple fet tendeix a oblidar-se.

En virtut del principi de dinamisme, d’altra banda, sembla poc convenient que la nació-hàbitat catalana adopti polítiques públiques de sosteniment de la renda bàsica dels habitants (més enllà de les rendes d’inserció en els casos d’exclusió social o risc de pobresa, que haurien d’estar cobertes pel sistema general de la cura). No hi ha dubte que aquest tipus de suport econòmic contribuiria de manera decisiva a l’equilibri i a la integració social, en tant que permetria que tots els habitants tinguessin un mínim d’ingressos garantits i poguessin prendre les seves decisions vitals d’una manera més lliure, sense les pressions del mercat de treball. Des del punt de vista de la capacitació, però, els efectes de la renda bàsica universal serien molt més ambigus. Per una banda, afavoriria un desenvolupament personal menys vinculat al món laboral, així com les activitats de tipus més comunitari i desinteressat. Però també tendiria a desincentivar l’esforç, la creativitat i la capacitat d’innovació de la societat filial.

La renda bàsica, a més, hauria de finançar-se amb un augment de la pressió fiscal sobre les rendes de les persones que decideixin treballar en l’economia formal. A més dels efectes negatius que aquesta reducció de la base fiscal tindria sobre el desenvolupament econòmic de la nació, i per tant sobre la sostenibilitat de la prestació, la transferència de recursos per sostenir les opcions vitals d’aquelles persones que han decidit mantenir-se al marge del sistema productiu resulta difícil de justificar des del punt de vista de la justícia social. En la mesura que l’objectiu de la nació-hàbitat ha de ser la capacitació dels habitants, incloent la revalorització del treball com a oportunitat vital, seria contraproduent portar a terme una política que fomentés la separació dels àmbits productiu i improductiu de la cooperació social. En comptes de garantir una renda bàsica universal al marge de l’activitat econòmica, seria més coherent que la nació-hàbitat catalana garantís que l’activitat econòmica respongui efectivament a les capacitats i als interessos dels habitants.

Molt més sostenible i positiva seria, en canvi, una política de redistribució, no pas de la renda, sinó del capital productiu (com la proposada a les direccions de la tesi anterior). D’aquesta manera, s’avançaria inequívocament en la capacitació dels habitants de Catalunya, en particular dels joves, afavorint la formació d’una societat de petits propietaris i empresaris que poguessin sostenir l’activitat productiva del país d’acord amb els seus interessos personals. No cal oblidar que la transferència de capital inicial implica una capacitació i una responsabilitat al mateix temps, en la mesura que una petita empresa exigeix un esforç i una dedicació personal que repercuteix tant en el propi empresari com en el conjunt de la comunitat social. Si els beneficiaris d’aquest programa, adequadament orientats per l’administració, incorporen al seu projecte criteris de sostenibilitat social i ecològica, la nova activitat que generin, a més de dinamitzar la societat filial, contribuirà a la formació de capital natural, de capital humà i de capital territorial. Des del punt de vista distributiu, a més, no comportaria els problemes de la renda bàsica, ni tampoc els de l’actual model de taxació patrimonial. En general, els impostos sobre el patrimoni o sobre les successions que s’han vingut aplicant de manera intermitent a Catalunya donen lloc a un transvasament d’estalvi a consum, en tant que els ingressos d’aquests impostos es redistribueixen en forma de despesa social. En canvi, un programa de capitalització dels joves finançat per un impost equitatiu sobre el patrimoni redistribuiria l’estalvi en forma d’estalvi.

D’acord amb la llei de rendiments decreixents, el transvasament de capital financer d’aquells que més en tenen envers aquells que més en necessiten comportaria un increment absolut del rendiment del capital productiu de la nació, a més de repercutir molt positivament sobre l’ocupació, el dinamisme i l’equilibri de la societat filial.

Una de les principals virtuts de la societat catalana és, com s’ha reconegut molt sovint, el seu dinamisme. Les circumstàncies històriques, polítiques i culturals, però, han tendit a limitar la capacitat d’aquesta societat per desenvolupar totes les seves potencialitats, imposant-hi una estructura institucional corporativista que restreny i ofega la iniciativa personal i col·lectiva dels catalans. La nació-hàbitat catalana ha de capgirar aquesta situació, a fi de retornar als habitants de Catalunya la capacitat de crear les seves pròpies oportunitats i d’evolucionar cap a una veritable societat filial. Els beneficis que aporta el dinamisme social en tots els àmbits són, com he intentat mostrar al llarg d’aquestes tesis, incalculables. Una societat filial dinàmica garanteix que el sistema polític sigui participatiu, ponderat i transparent. Una societat filial dinàmica garanteix que el sistema econòmic sigui estable, capaç i coherent. Una societat filial dinàmica garanteix, finalment, que el sistema social sigui equilibrat, integrador i sostenible. La capacitat i l’amistat, la dinamis i la filia d’Aristòtil, són en definitiva els atributs essencials d’una comunitat d’habitants lliures, d’una autèntica nació-hàbitat.

DIRECCIONS

1. DE L’OCUPACIÓ

Augmentar el nivell d’ocupació ha de ser, sense cap mena de dubte, la principal prioritat social de la nació-hàbitat catalana. Per aconseguir-ho, s’implementarà un Pla Nacional de Capacitació que inclogui (1) mesures de capacitació activa (reforma del sistema educatiu, programes de formació en el treball, incentius per al desenvolupament professional i la formació continuada, pla de capitalització dels joves «Capital 21», promoció laboral de les dones), (2) mesures de capacitació passiva (revisió escrupolosa de totes les institucions i pràctiques socials que impliquin extracció de rendes i abolició de les extraccions injustificades, limitació per llei dels ventalls salarials, modificació dels sistemes de promoció i d’incentius en el treball, mesures de conciliació familiar), (3) reforma en profunditat del Marc Laboral de la nació, (4) reforma de la situació fiscal, social i competitiva dels autònoms, els microempresaris i les petites empreses, (5) reforma dels serveis i de la funció pública, (6) reforma de l’organització del temps, (7) mesures de foment de la societat en xarxa, (8) implementació del Compte de Capacitació Personal (CAP). Aquesta darrera mesura, inspirada en els comptes de benestar individual, pretén reemplaçar el subsidi d’atur, ampliant-ne l’abast per incloure les transicions laborals i la capacitació, a més d’actuar com un pla de pensions personal. Es tracta d’una mena de compte d’estalvi individual, dipositat a les Caixes de Vegueria, on cada treballador en actiu haurà d’ingressar obligatòriament una part fixa del seu sou, a més de qualsevol contribució addicional que estimi convenient. Si el treballador perd la feina, pot fer servir el CAP com a subsidi d’atur. També es pot fer servir el compte per finançar programes de formació i capacitació que no estiguin coberts per l’administració. Al final de la vida laboral, la quantitat acumulada al CAP podrà complementar la pensió. El fet que el compte sigui individual contribueix a fomentar la responsabilitat i la capacitació de cada habitant. Els aturats que no tinguin CAP o que l’hagin exhaurit no quedaran desprotegits, però les seves prestacions dependran del sistema general de cura.

Finalment, caldrà també (9) reformar i reforçar el Servei Català d’Ocupació per afrontar amb més eficàcia l’atur estructural i l’atur juvenil, amb el seguiment personalitzat dels aturats, accions de capacitació flexibles i polítiques actives d’ocupació (subsidis a les empreses per contractació de joves i aturats de llarga durada, programes pont d’ocupació pública, etc.). En general, el model català d’ocupació hauria de tendir gradualment a la «flexiguretat» danesa (veure Jensen i Larsen), amb una combinació de flexibilitat laboral a nivell de les empreses i plans efectius de capacitació que garanteixin al mateix temps la mobilitat laboral i la progressió professional dels treballadors. Aquestes i altres reformes estructurals del Pla Nacional de Capacitació hauran d’implementar-se com un gran acord de país, amb l’objectiu fonamental de reduir la taxa d’atur de Catalunya a la mitjana de l’EU15 (al voltant del 9%) abans de cinc anys.

2. DE L’EDUCACIÓ

En una societat filial, l’educació integral és un element clau de la capacitació dels habitants. El govern de la nació-hàbitat catalana, amb el consens de totes els sectors polítics i socials, ha d’encetar un procés de transformació radical del sistema educatiu, acostant-lo als models nòrdics, en especial al finlandès.

Aquesta reforma no pot limitar-se a fer canvis superficials, sinó que ha de comportar un canvi estructural i profund de tot el sistema. Actualment, a Catalunya, hi ha tres grans barreres institucionals que impossibiliten aquesta transformació: el sistema dual públic-privat, el corporativisme sindical i el partidisme polític. Només un gran acord nacional que unifiqui el sistema educatiu i aboleixi tots els drets adquirits, tant dels professors de l’escola pública com de les escoles privades o concertades, pot transformar l’educació catalana amb criteris de qualitat, d’equitat i de cura. Catalunya ha d’apostar clarament per (1) un model integrat d’escola bressol (0-5 anys) que sigui universal, gratuït i participatiu (coordinació de pares i educadors), on els infants desenvolupin de manera efectiva les competències personals i socials bàsiques que els permetran desenvolupar-se amb èxit al llarg de l’educació formal, (2) una educació obligatòria, comprensiva i gratuïta (6-15 anys), amb classes reduïdes, professors ben qualificats i ben remunerats, instal·lacions modernes, prestacions socials de caràcter universal (menjar, sanitat, llibres de text, ordinadors, activitats extraescolars), amb un ensenyament multidisciplinari, basat en les competències més que no pas en els continguts i un model d’avaluació progressiu que posi l’èmfasi en el desenvolupament personal dels alumnes, (3) una educació postobligatòria (16-18 anys), tant acadèmica com vocacional, amb els màxims estàndards de qualitat i de recursos, que permeti els canvis de trajectòria i l’adaptació curricular als interessos dels alumnes. Aquest model haurà de completar-se amb una educació universitària de màxima qualitat i amb un sistema d’educació continuada que estigui a l’abast de tots els habitants i aprofiti les tecnologies en xarxa. A fi de desenvolupar amb èxit aquest model educatiu, la nació haurà d’invertir-hi bastants més recursos públics que en l’actualitat. L’any 2009 Finlàndia va invertir 2. € 100 per càpita en el seu sistema educatiu, mentre que Catalunya amb prou feines arribava als 1. € 000 per càpita. Més enllà de la inversió, però, cal sobretot que s’estableixi un marc de cooperació entre l’administració, els professors i els pares que trenqui amb la desconfiança actual i permeti implementar les reformes necessàries sense cap línia vermella prefixada. L’administració ha d’assumir la seva funció de dissenyar i mantenir l’arquitectura general del sistema, dotant-lo de tots els recursos que siguin necessaris, però sense intervenir directament en la gestió dels centres, excepte quan sigui imprescindible. Els professors haurien d’assumir plenament la responsabilitat sobre la gestió descentralitzada dels centres, amb una autonomia real per adaptar les polítiques educatives a les condicions i les necessitats de l’alumnat. Tot i que els professors, com la resta d’habitants, poden continuar organitzant-se en associacions per defensar els seus interessos, cal eradicar definitivament la dinàmica corporativista i el proteccionisme laboral de la funció pública educativa. En la nació-hàbitat, els professors de preescolar, de l’educació obligatòria i de l’educació postobligatòria han d’assolir l’estatus professional dels metges, amb el mateix nivell de qualificació, de remuneració, de reconeixement i de responsabilitat, però també d’exigència social i laboral. Els pares, per la seva banda, han d’assumir més responsabilitats en el sistema educatiu, participant activament en la gestió dels centres i en la formació dels seus fills. Un sistema educatiu de màxims no requereix només una inversió addicional de recursos financers, sinó sobretot un treball seriós, continuat, coherent i decidit de tots els agents implicats (administració, professors, pares) per assolir l’excel·lència. És la societat filial en el seu conjunt, en definitiva, la que ha d’encetar una transformació radical i comprensiva de l’educació que garanteixi la igualtat d’oportunitats i la capacitació efectiva de tots els habitants de Catalunya. Una transformació d’aquesta importància, però, no serà possible mentre les institucions polítiques (partits) i socials (sindicats) siguin tan poc representatives i estiguin tan deslegitimades per portar-la a bon terme. La reforma educativa requereix assolir prèviament un gran acord nacional sobre la base d’un consens el més ampli possible que superi d’una vegada per totes les polítiques partidistes i els interessos corporatius en aquesta matèria clau per a la sostenibilitat de la nació catalana.

3. DE LA SANITAT

El desplegament del Servei Català de la Salut, malgrat totes les seves deficiències, ha estat en línies generals força positiu per a la població de Catalunya. Això no vol dir, però, que l’actual sistema sanitari públic sigui del tot satisfactori, ni pel que fa al nivell de la inversió ni per la qualitat de la gestió i del servei. El principal problema que arrossega la sanitat catalana, com assenyala Guillem López-Casasnovas, és una manca crònica de finançament degut al fet que està vinculat al sistema autonòmic de l’estat espanyol i no pas a les possibilitats i característiques pròpies de Catalunya. La inversió pública en la sanitat catalana va ser l’any 2007 de 1 € .504 per càpita (5,3% del PIB per càpita), comparat amb 1. € 972 (6,5%) a Dinamarca, 1 € .214 (5,9%) a la República Txeca i 2. € 055 (7,6%) al EU16. En funció del nivell de renda català, doncs, la despesa en sanitat hauria d’haver estat com a mínim un 20-25% superior. Una nació-hàbitat catalana, en tant que tindria independència fiscal, podria homologar la seva despesa sanitària en relació al PIB per càpita amb la resta de països europeus. Això comportaria una evident millora respecte a la situació actual, tant pel que fa a la qualitat de les prestacions com a la retribució dels professionals sanitaris. Al mateix temps, però, l’assistència sanitària a Catalunya ha de fer front a importants reptes de gestió i d’eficiència a fi d’optimitzar la utilització dels recursos, fins i tot si aquests són més abundants.

La responsabilització dels professionals i dels pacients és, en aquest sentit, un element clau per assegurar la sostenibilitat d’un sistema que veurà incrementada la demanda de serveis a mesura que envelleixi la població. En aquest context, mesures com el copagament poden ser perfectament vàlides, sempre i quan s’apliquin de manera equitativa i serveixin per moderar els abusos del sistema, no pas per reduir-ne l’abast o l’eficàcia, menys encara per afavorir interessos privats. El sistema de salut pública de la nació-hàbitat ha d’assegurar, en definitiva, una cobertura universal i de màxima qualitat amb una utilització òptima dels recursos disponibles.

4. DE LA JUSTÍCIA

La reforma de l’administració de la justícia ha de ser una altra de les prioritats de la nació-hàbitat catalana. En la mesura que les institucions filocràtiques mantinguin una divisió estricta i equilibrada del poder polític, a diferència del que succeeix actualment amb el sistema de partits, aquesta reforma es pot abordar sense distorsions polítiques i sense que els interessos corporativistes la bloquegin. En una nació-hàbitat, la justícia ha de ser, abans de res, independent. Això només pot aconseguir-se amb una certa institucionalització de la carrera judicial al marge del procés polític, de manera que els organismes judicials s’autoregulin en funció de criteris corporatius. És imprescindible, tanmateix, assegurar que aquest corporativisme no fomenti la ineficiència i la irresponsabilitat del sistema judicial, amb un marc institucional que estigui ben dissenyat i garanteixi que la carrera judicial es desenvoluparà sobre la base de la capacitat professional i que els òrgans del poder judicial es regiran amb criteris transparents, democràtics i plurals. El sistema filocràtic d’elecció del màxim òrgan d’aquest poder, el Tribunal de Garanties Constitucionals, permet assegurar que el sistema judicial estarà sotmès, en últim terme, al control dels habitants, al mateix temps que es manté al marge dels cicles electorals curts. Una vegada desenvolupat l’esquema institucional definit a la Constitució, caldrà que el govern porti a terme les mesures necessàries perquè el sistema judicial assoleixi ràpidament uns nivells òptims d’eficiència, qualitat i diligència. En aquest nou context, cal que la justícia esdevingui un dels serveis públics bàsics de la nació, al costat de la sanitat o de l’educació. No cal oblidar que una justícia ineficient, lenta o parcial comporta uns costos polítics, socials i econòmics molt elevats, fins i tot si els habitants no els perceben directament. Més enllà de la demanda electoral, per tant, cal assegurar-se que aquest servei tingui una qualitat òptima, en la mesura que és un requisit indispensable per a l’existència d’un sistema polític participatiu, d’una societat filial dinàmica i d’una economia competitiva. El servei públic de la justícia hauria de ser, a més, completament gratuït per a tots els habitants, amb una provisió d’advocats d’ofici prou competents, de manera que no es prejutgi de cap manera els resultats processals en base a la capacitat econòmica dels litigants. A fi d’evitar una banalització del servei, tal com es fa amb la sanitat, es pot establir un sistema de filtratge de les demandes, amb jutges de capçalera que s’ocupin de resoldre amb rapidesa els casos més simples o poc justificats i derivin els més complexos al procediment judicial normal. De la mateixa manera, caldria crear un tribunal específic que resolgués ràpidament els litigis econòmics de poc valor, com les demandes de consum, els conflictes contractuals i altres. Des del punt de vista de la participació dels habitants en les institucions de la nació, podria ser també convenient ampliar i consolidar el model de jurats populars, al menys en alguns procediments i en la mesura que quedin plenament garantits els drets i les llibertats individuals dels processats.

A fi d’oferir un servei de màxima qualitat als habitants, el sistema judicial de la nació-hàbitat catalana ha de comptar amb tots els mitjans tècnics i humans necessaris, a més d’adoptar criteris de gestió, de contractació i de promoció que garanteixin l’eficiència i la competència de tots els seus professionals.

5. DE LA LLENGUA

La llengua oficial de la nació-hàbitat catalana és, naturalment, el català. No es pot obviar el fet, però, que hi ha molts habitants catalans que tenen altres llengües com a pròpies. De fet, a causa de les peculiars circumstàncies històriques, polítiques i demogràfiques, el català no és avui dia la llengua majoritària de la nació catalana. Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Generalitat (Idescat, 2009b), un 45,9% de la població fa servir habitualment el castellà, un 35,6% el català, un 12% totes dues i un 6,4% altres llengües (entre les quals destaca l’àrab amb un 1,9% de parlants habituals). La forta immigració espanyola i extracomunitària, així com la dependència política de l’estat espanyol, expliquen aquestes dades, al temps que posen de relleu que la nació-hàbitat catalana parteix necessàriament d’una situació molt marcada de bilingüisme social. L’articulació de la llengua pròpia i de la llengua metropolitana, com ha passat en altres nacions petites amb una llarga dependència d’un estat gran (per exemple, a les repúbliques bàltiques en relació amb el rus), constitueix un dels grans reptes socials de la nació-hàbitat catalana. En el cas de Catalunya, l’ús del català com a llengua d’integració, tal com s’ha vingut fent en els darrers anys, està plenament justificat pel bé comú de la sostenibilitat de la cohabitació. Fins i tot en un estat independent, però, aquesta política no pot posar mai en qüestió la diversitat de parles, accents, orígens i formes culturals que constitueixen la nació-hàbitat catalana. Cal assumir, a més, que el castellà és la llengua pròpia d’una majoria d’habitants de Catalunya, per la qual cosa la nació-hàbitat hauria de continuar mantenint-la com a llengua administrativa, tot respectant els drets dels habitants a fer-la servir amb total llibertat i amb els mateixos drets socials que el català. Amb el temps, en el context d’un estat independent, la tendència natural hauria de portar a la consolidació del català com a llengua dominant, no només de la comunitat política, sinó també de la societat filial. Però aquest procés no ha de ser en cap cas el resultat d’una imposició de l’estat sobre els habitants, sinó que cal deixar que sigui el procés natural de relleu generacional qui el produeixi. Si un eventual estat català caigués en la temptació d’aplicar polítiques d’assimilació lingüística, en la línia de la ideologia de l’estat-nació, podria violentar el principi de la llibertat i crear greuges comparatius que tendirien a esberlar la societat filial, posant en risc fins i tot l’estabilitat política de la nació.

Així doncs, pel bé de la sostenibilitat de la cohabitació, cal mantenir en l’àmbit social i administratiu un escrupolós respecte pel bilingüisme constitutiu de la societat catalana, tot deixant que sigui la mateixa dinàmica social la que porti, si de cas, cap a un monolingüisme efectiu en dues, tres o més generacions.

6. DE LA CULTURA

La cultura catalana és, avui dia, una cultura de cort. No és pas una cort reial al voltant de la qual voletegen els artistes, els creadors i els intel·lectuals en general, sinó la cort dels partits polítics i de les seves institucions afins. El clientelisme estructural de la societat catalana afecta de forma molt especial al món de la cultura, tal com s’ha posat novament de manifest amb el recent fiasco del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca). El règim d’oligarquia electiva de l’actual Catalunya, tot i mostrar una certa sensibilitat cultural, tanca qualsevol possibilitat de desenvolupar una cultura plural, competitiva i dinàmica al marge de l’estructura oficial de subvencions, nomenaments i repartició de rendes que controlen les forces polítiques del país. En aquestes condicions, s’ha creat una falsa dicotomia entre el mercat i la cultura subvencionada, com si la pervivència d’una cultura de qualitat depengués exclusivament de la bona voluntat de les administracions públiques i dels seus mandarins. Deixant de banda algunes indústries culturals d’interès estratègic o que han de competir en un entorn internacional, com el cinema o les arts plàstiques, la política cultural catalana tendeix a fomentar la dependència institucional, reproduint en el terreny cultural les mateixes estructures oligopolístiques que senyoregen el terreny polític. Aquesta concentració del poder fomenta un servilisme estructural que ofega el pluralisme, la dissensió i la confrontació oberta d’idees, opinions i propostes culturals. Per sobreviure en aquest entorn, els creadors i els intel·lectuals que no extreguin les seves rendes per una altra banda (del món acadèmic, per exemple) es veuen obligats a escollir entre vendre la seva ànima al mercat, vendre-la a les oligarquies polítiques o continuar amanyagant-la en una marginalitat sense sortida. En una nació-hàbitat, pel contrari, el suport institucional a la cultura hauria de seguir les mateixes pautes que el suport a qualsevol altra forma d’activitat creativa, com la innovació empresarial o científica. La capacitació dels creadors passa necessàriament per garantir l’existència d’un terreny equitatiu de joc on les diferents propostes puguin competir en igualtats de condicions, no en base a la seva capacitat de generar ingressos comercials, menys encara d’obtenir el beneplàcit dels administradors de torn, sinó en base a la seva capacitat de generar interès entre els mateixos habitants. En aquest sentit, la desintermediació de la producció cultural, per exemple a través de les noves tecnologies, és una evolució positiva en la direcció d’una relació més directa entre els creadors i els recreadors (o els receptors creatius) dels béns culturals.

Una nació-hàbitat ha de donar suport a aquest procés i promoure activament la cultura lliure, és a dir, totes aquelles relacions d’intercanvi que maximitzen el desenvolupament personal, social i cultural dels habitants, al temps que minimitzen els costos de transacció. No deixa de ser contraproduent, per posar un exemple, que les subvencions mantinguin en vida un sector editorial estàtic, concentrat i ineficient, en comptes d’afavorir dinàmiques d’edició, creació i distribució que siguin més plurals, obertes i competitives. Aquesta miopia de les institucions culturals, que no fan més que reflectir la ineficiència estructural de tot el sistema polític i social, no tan sols perjudica els creadors, sinó que també imposa un cost molt elevat en els consumidors de la cultura, limitant dràsticament les seves opcions vitals en aquest terreny i obligant-los a pagar-les a preu de monopoli. La cultura a Catalunya és, en aquest sentit, com una malalta amb un refredat que els metges haguessin connectat a un aparell de respiració assistida per evitar que surti tota sola al carrer, no fos que els fums dels cotxes la matessin. Afortunadament, des del punt de vista de la creativitat, la societat catalana encara conserva, com diuen, una mala salut de ferro. Per salvar-la, només cal desconnectar el respirador i deixar-la que surti lliure al carrer, tot assegurant-se, això sí, que els cotxes respectin els límits de velocitat establerts. En definitiva, una nació-hàbitat catalana, d’acord amb el principi de la cura, ha de fer tot el possible per preservar una cultura de qualitat al servei, no pas d’un projecte polític o cultural determinat, sinó de la pluralitat, la llibertat i el dinamisme de la societat filial.

7. DEL SOMETENT

Una nació-hàbitat catalana, per més que estigui integrada en la Unió Europea i en les estructures atlàntiques de defensa, no pot prescindir d’una força militar pròpia. Les relacions amb Espanya, en particular, continuaran sent tibants i problemàtiques fins i tot al cap de molts anys d’una eventual secessió.

Tot i que una majoria d’espanyols acceptaran l’autodeterminació de Catalunya, hi ha una minoria prou significativa que continuarà atiant, previsiblement, l’hostilitat cap a l’estat català. En aquestes circumstàncies, i d’acord amb el vell adagi llatí «si vols la pau, prepara’t per a la guerra», és important que l’estat català mantingui una força defensiva que sigui moderna i eficaç. Més que un gran nombre de soldats professionals, però, aquest exèrcit hauria de tenir la capacitat tecnològica i humana per fer front a qualsevol agressió externa, sense representar una amenaça per als veïns ni una despesa insostenible per a la nació. En aquest sentit, Catalunya podria apostar per un model mixt que combini la milícia nacional a l’estil de Suïssa amb un exèrcit professional reduït (com el que tenen Dinamarca, Suècia o la República Txeca). El Sometent de Catalunya seria, en aquest sentit, la força militar pròpia de la nació. El comandament últim correspon al President de la Generalitat, però l’autorització per portar a terme accions bèl·liques ha de ser aprovada de manera expressa per una majoria suficient de les Corts Catalanes. Les funcions del Sometent, delimitades estrictament per la Constitució, són la defensa exterior de Catalunya i l’assistència en cas d’emergència pública, així com la participació en missions de pau internacionals. El Sometent està format per un total de 75.000 soldats i soldades en actiu, dels quals 25.000 són professionals a temps complert. La resta constitueix una milícia formada pels habitants, homes i dones, entre 18 i 45 anys, que realitzen una formació bàsica de 5 setmanes durant el seu any de servei. Una vegada finalitzat aquest període de formació, que ha de regular-se pels criteris d’un exèrcit modern i permetre als habitants adquirir les competències bàsiques per participar activament en la defensa de la nació en cas de necessitat (ús d’armes, operacions militars, treball en equip, supervivència), els sometents passen a formar part de la reserva, amb l’obligació de participar cada cinc anys en un programa de formació continuada amb una duració de dues setmanes. Addicionalment, els reservistes que ho desitgin poden participar en programes de formació i activitats voluntàries del Sometent al llarg de tota la vida. A més de les habilitats tècniques, el servei del Sometent ha de ser una oportunitat perquè els habitants entrin en contacte amb altres catalans d’orígens i condicions diverses, de manera que s’enforteixin els vincles de la societat filial. La formació també hauria de servir per reforçar els vincles amb el territori, posant un èmfasi especial en la protecció de l’hàbitat natural i dels habitants no humans de la nació. Durant la formació, per tant, a més de les habilitats pròpiament militars, s’impartiran també competències en l’àmbit de la protecció filial, com la lluita contra els incendis, les inundacions i altres desastres naturals. El servei del Sometent és, en definitiva, una oportunitat perquè els habitants participin en la defensa integral de la seva nació-hàbitat. En un context de participació política efectiva, aquesta estructura militar hauria de ser perfectament legítima i fonamentada en els valors de la pau i de la sostenibilitat de la cohabitació.

8. DE LA IMMIGRACIÓ

Una de les prioritats socials de la nació-hàbitat catalana ha de ser la integració efectiva en la comunitat política de tots els habitants, al marge de la seva llengua, religió, país d’origen o trets fenotípics. Això no vol dir que Catalunya hagi d’obrir les portes a la immigració o deixar d’exercir un control efectiu de les seves fronteres. Aquest control, però, no es pot justificar en cap cas per raons ètniques o identitàries. L’únic argument que pot justificar la limitació de la immigració exterior és la sostenibilitat de la cohabitació. Des d’aquest punt de vista, la nació-hàbitat hauria d’aspirar a mantenir una població estable i ajustada a la capacitat de càrrega del territori, amb uns nivells de natalitat sostenibles i un mínim de moviments d’expulsió o d’admissió de nova població. Cal reconèixer, sense caure en les actituds dogmàtiques que sovint atien els debats sobre aquesta qüestió, que uns nivells excessius d’immigració posen en risc l’estabilitat de la societat filial, introduint-hi tensions i trasbalsant els equilibris socials i ecològics de la nació. No és menys cert, però, que la restricció a l’entrada de persones pot vulnerar els principis de la justícia, en la mesura que estableix una discriminació difícil de justificar entre els habitants de la nació i els estrangers. En un món amb importants desequilibris globals, tanmateix, seria un greu error imposar a la nació-hàbitat catalana la obligació moral d’acollir tots els immigrants potencials, al menys mentre no es produeixi una evolució generalitzada cap a models d’integració territorial i social més sostenibles. En la mesura que Catalunya esdevingui una societat ben organitzada, és previsible que la seva prosperitat i estabilitat atregui a moltes persones d’altres països on les condicions de vida són molt més difícils. Si la nació-hàbitat, moguda per un sentiment de solidaritat humana, optés per acollir aquesta immigració, estaria de fet minant la seva pròpia estabilitat i posant en risc la sostenibilitat de la societat filial. En canvi, si limités de manera estricta l’arribada de nova immigració, al mateix temps que manté un nivell prou elevat de solidaritat amb l’exterior, podria preservar un model de nació que serveixi d’inspiració per a altres comunitats que vulguin emprendre el camí de la sostenibilitat social i ecològica. Què hauria de fer, doncs, una nació-hàbitat com la catalana? Sucumbir en nom d’un idealisme universalista o protegir les seves fronteres en nom d’una universalització potencial del seu model? Què és preferible: sacrificar la pròpia sostenibilitat per respondre a la solidaritat a curt termini o sacrificar la solidaritat a curt termini per assolir una sostenibilitat més àmplia i compartida a llarg termini? Són els mateixos habitants els qui hauran de decidir, tot i que la regla d’or de la pràctica ecopolítica tendiria a recomanar una restricció efectiva de la nova immigració.

9. DE LA FUNCIÓ PÚBLICA

La nació-hàbitat catalana hauria de trencar de manera clara i definitiva amb el model funcionarial heretat, en part, de l’estat espanyol. En molts aspectes, el desenvolupament d’una administració pública en l’àmbit de l’autonomia política s’ha fet de manera prou encertada, tot i que potser amb certa precipitació institucional. Tal com mostra el «Llibre blanc de la funció pública catalana» publicat per la Generalitat l’any 2005, el servei públic representa en l’actualitat al voltant del 9% de la població activa, un nivell força moderat, tot i que no inclou l’administració general de l’estat. Com és lògic, un cop assolida la independència política, la nació-hàbitat catalana hauria d’assumir tots els serveis que ara mateix proporciona l’estat espanyol (seguretat social, agència tributària, exèrcit, ambaixades, correus, aeroports, trànsit, justícia, etc.). La major part d’aquests serveis, però, tenen greus deficiències de gestió i un evident excés de personal administratiu. Això significa que la nació-hàbitat, encara que hereti uns serveis públics catalans acceptablement gestionats i dimensionats, haurà de portar a terme una transformació en profunditat de l’administració, a fi d’assegurar que la prestació dels serveis públics als habitants es faci amb els nivells òptims d’eficiència, qualitat i productivitat.

Això implica, entre altres coses, reduir al mínim imprescindible la proporció de treballadors públics poc qualificats o que aporten escàs valor al sistema de prestacions (per exemple, els administratius) i augmentar la proporció de treballadors públics qualificats o finalistes (mestres, metges, infermers, bombers, agents rurals, etc.). Això no es pot fer simplement acomiadant treballadors, sinó que cal implementar programes efectius de capacitació del personal poc qualificat o generalista, de manera que puguin progressar en la seva carrera professional, ja sigui dins l’administració o en el sector privat. Al mateix temps, caldrà implementar sistemes de gestió moderns i eficients en tots els àmbits i nivells de l’administració, professionalitzant al màxim els processos, despolititzant els nomenaments, incrementant la productivitat i introduint-hi millores en l’ús de les noves tecnologies, el treball en xarxa i la conciliació laboral. Aquesta transformació del servei públic, però, no es podrà portar a terme amb èxit sense modificar l’actual marc laboral de la funció pública. Els habitants de Catalunya haurien de tenir el coratge d’eradicar els privilegis que comporta actualment l’estatut del funcionari, no només en l’administració sinó en tots els àmbits del servei públic (universitats, sanitat, educació), substituint-lo per contractes laborals estables i equiparables al sector privat. Només en aquells casos on estigui justificat per la naturalesa de la funció pública, com els jutges o els mossos d’esquadra, s’hauria de mantenir algun règim de protecció especial. En totes les altres funcions, l’ocupació garantida per a tota la vida, a més de provocar greus problemes de productivitat i d’ineficiència, constitueix un greuge comparatiu respecte a la resta de treballadors de la nació. Es tracta, en definitiva, d’una altra forma d’extracció injustificada de rendes que cal abolir si es vol desenvolupar una economia i una societat dinàmica, equitativa i sostenible. L’homologació total de l’estatut del funcionari al del treballador hauria de permetre homogeneïtzar el mercat de treball, eliminant els privilegis adquirits i afavorint la mobilitat laboral de tots els habitants. Això no es pot fer, però, sense modificar el Marc Laboral de la nació, de manera que la flexibilitat vagi acompanyada d’un context general que garanteixi també la seguretat (flexiguretat), amb programes efectius de capacitació, garanties de transició laboral, generalització de la contractació de qualitat, suport suficient en cas de pèrdua de l’ocupació i sistemes de retribució que reflecteixin la contribució personal (per exemple, amb la limitació dels ventalls salarials, el control de la funció directiva, la participació dels treballadors en la gestió de les organitzacions, etc.). Fins i tot així, és evident que l’eliminació de l’estatut privilegiat dels funcionaris pot generar una forta oposició corporativista per part d’aquests col·lectius i de les seves organitzacions. Només en el context d’un gran pacte nacional per la capacitació dels habitants i d’un esforç sistemàtic per eliminar totes les rendes injustificades, incloent les que extreuen els partits polítics, els sindicats, els empresaris, les grans fortunes i els monopolis públics i privats, es pot demanar que els funcionaris sacrifiquin els seus privilegis pel bé de la prosperitat col·lectiva i de la sostenibilitat de la cohabitació.

10. DE L’HABITATGE

El desenvolupament urbanístic dels últims anys a Catalunya, tal com han assenyalat, entre d’altres, Manuel Gausà o Francesc Muñoz, ha estat marcat per l’expansió de les zones metropolitanes arreu del territori, amb un model d’urbanització de baixa densitat que no contribueix gens a la sostenibilitat social i ecològica de la nació. El reequilibri de l’urbanisme a Catalunya, amb polítiques actives que assegurin la diversitat, la identitat i la sostenibilitat de l’habitació, ha de ser una altra prioritat de la nació-hàbitat. Aquest procés hauria de ser impulsat i coordinat pel Parlament de Vegueries, adequadament assessorat pel Consell de l’Habitació Sostenible, en tant que és l’únic òrgan responsable de la planificació territorial a Catalunya. És imprescindible, en aquest sentit, trencar el vincle entre el finançament municipal i l’urbanisme que ha malmès tant l’un com l’altre en els darrers anys, establint mecanismes efectius de control de la urbanització arreu del territori. A més de contribuir a la sostenibilitat de la cohabitació, d’altra banda, la transformació de l’urbanisme català hauria de permetre desenvolupar els sectors econòmics vinculats a la producció de béns i serveis per a l’economia verda, impulsant la posició competitiva de Catalunya en aquest sector estratègic. En general, i sense cap ànim d’exhaustivitat, les polítiques urbanístiques de la nació-hàbitat haurien de permetre (1) transformar les estructures urbanes per reduir la dispersió i la urbanització de baixa densitat, tot garantint la connectivitat efectiva dels ecosistemes i una interacció sostenible dels habitants urbans amb els hàbitats naturals, (2) coordinar efectivament el desenvolupament i la reforma urbanística de tot el territori, de manera que l’habitació afavoreixi la pluralitat, el dinamisme i la cohesió de la societat filial, a més d’assegurar la sostenibilitat de la cohabitació i la preservació del paisatge natural, (3) implementar un pla integral de rehabilitació i adaptació dels habitatges de Catalunya, a fi de promoure’n la sostenibilitat ambiental, la qualitat de l’habitació i la interacció social, així com el desenvolupament d’una indústria puntera d’urbanisme verd (nou marc legal, programes de recerca, canvis en l’estructura global d’incentius públics, planificació i coordinació administrativa, creació de xarxes efectives que vinculin investigadors, arquitectes, dissenyadors, administracions, empreses i habitants), (4) promoure i incentivar formes d’habitació més sostenibles a tots els nivells de la societat filial (reforma educativa, involucració d’empreses i mitjans de comunicació, regulació dels espais urbans i naturals, redisseny urbanístic, promoció del transport públic de qualitat i de l’ús d’energies renovables, desenvolupament de la societat en xarxa, consum responsable), (5) promoure el lloguer i facilitar l’accés a l’habitatge dels joves (pla Capital 21, reforma de la justícia per agilitzar els litigis econòmics, pla nacional d’ocupació, ajuts socials directes per al lloguer), (6) promoure una nova cultura del territori que incideixi en els vincles filials, en la responsabilitat individual i col·lectiva i en la sostenibilitat de la cohabitació, tenint en compte tant els habitants humans com els no humans.