CATALUNYA, INDIGNADA I DIGNA

La nació, com la natura, només té sentit en la mesura que permeti la regeneració de les condicions de la vida a partir de la vida mateixa.

Tots els habitants naixem en el si d’una comunitat biològica i d’una comunitat social, sense que puguem aïllar-nos-en, excepte per la violència conceptual de les nostres abstraccions. Tots tenim una llar, i aquesta llar no és només l’hàbitat natural d’on traiem la nostra subsistència, sinó també la comunitat que constituïm amb la resta d’habitants, amb els quals compartim hàbits i formes d’habitació. Els habitants, per definició, cohabitem i ens sostenim els uns als altres per poder preservar i regenerar les condicions naturals d’aquesta cohabitació. La natura, en tant que articulació complexa de la comunitat biològica, no demana cap intervenció humana per sostenir-se a si mateixa, per néixer i renéixer constantment a partir de les capacitats que li són pròpies. La nació, en canvi, en tant que articulació de la comunitat social, només pot regenerar-se en la mesura que els humans siguem capaços de sostenir-ne les institucions, les pràctiques i els principis de la convivència. Sense els hàbits socials que caracteritzen els habitants humans, com l’autonomia, la reciprocitat i l’amistat, no hi hauria, en principi, la possibilitat de desenvolupar cap comunitat política en el nostre planeta. Aquests hàbits, però, no garanteixen que aquestes comunitats polítiques significatives, les nacions, tinguin suficient coherència ecològica i social com per sostenir una societat organitzada d’acord amb els principis de la justícia. La nació-hàbitat, fonamentada en el bé comú de la sostenibilitat de la cohabitació, es postula com un model d’articulació de la comunitat política que incorpori de manera efectiva la llibertat, l’equitat i la cura de tots els habitants, sense distinció de gènere, d’edat, de religió, de llengua, d’origen o d’espècie. Són els habitants, en la mesura que escullin deliberadament viure junts, els únics que tenen la legitimitat per organitzar-se políticament i dotar-se de les institucions polítiques, econòmiques i socials de la nació-hàbitat.

Catalunya, en tant que comunitat biològica i social significativa, té el potencial per esdevenir una d’aquestes nacions-hàbitat, en el context d’una Europa i d’un món que comença a deixar enrere el model de l’estat-nació i la necessitat de construir estats cada vegada més grans, més distants i més ineficients. Mentre continuem integrats per la força en una d’aquestes unitats polítiques disfuncionals, el Regne d’Espanya, els catalans serem incapaços de bastir unes institucions democràtiques i participatives, de desenvolupar una economia pròspera i sostenible, de posar les condicions per a la formació d’una societat dinàmica, cohesionada i justa. Mentre Catalunya continuï lligada a Espanya, els catalans serem literalment incapaços de constituir-nos com una comunitat d’habitants lliures i haurem de continuar patint la indignitat d’una organització social, la del gran estat, que ens condemna a viure en la injustícia.

Indigna és una economia amb una taxa d’atur del 20% i una taxa d’atur juvenil del 46% (7% i 14% respectivament a les nacions dignes). Indigne és un règim de democràcia representativa que només compta amb el suport d’un 35% dels votants potencials (al menys un 60% a les nacions dignes). Indigne és un sistema de partits polítics que governa amb nivells de participació electoral del 55% i nivells d’afiliació inferiors al 2% (85% i 9% respectivament a les nacions dignes). Indignes són unes institucions corporativistes i unes pràctiques socials que extreuen al menys el 10% del PIB cada any en forma d’ingrés immerescut (0% a les nacions dignes). Indigne és un sistema educatiu amb una taxa de fracàs escolar del 32% (10% a les nacions dignes). Indigna és una societat amb una taxa de risc de pobresa del 20% de la població (12% a les nacions dignes).

La indignació de molts catalans està, doncs, més que justificada i és una resposta legitima i racional davant de la incapacitat manifesta dels responsables polítics, econòmics i socials del país per donar respostes efectives a una situació que és clarament insostenible des de tots els punts de vista. El problema real, però, no són les persones, sinó les institucions. Els indignats tenen raó de protestar i d’exigir solucions, però aquestes solucions no poden limitar-se a un simple canvi de persones o de grups polítics. És necessari exigir una transformació en profunditat de les institucions fonamentals de Catalunya, començant per la insostenible dependència d’un estat espanyol intolerant, ineficient i discriminatori. La constitució d’un estat català independent i sobirà, en el si d’una Europa confederal, és l’única via possible perquè els habitants de Catalunya puguem configurar-nos efectivament com una comunitat d’habitants lliures.

Amb això, però, no n’hi haurà prou per avançar cap a una autèntica nació-hàbitat. Si realment volem una Catalunya digna, caldrà portar a terme una sèrie de reformes estructurals i institucionals que responguin a les necessitats i a les exigències dels seus habitants. Les deu mesures que caldria emprendre amb més urgència són potser les següents: (1) constituir-se com a estat independent, (2) promulgar una constitució amb una separació real dels poders, (3) desarticular l’actual sistema de partits i reemplaçar-lo per un model mixt de representació i participació directa, (4) establir normes estrictes per al finançament de les campanyes electorals i de les associacions polítiques, (5) eradicar totes les formes d’extracció de rendes que no estiguin justificades pels seus beneficis socials, (6) abandonar el model corporativista de la negociació col·lectiva i adoptar un marc laboral que garanteixi al mateix temps la mobilitat i la seguretat de tots els treballadors, (7) establir un sistema tributari equitatiu, flexible i eficaç que afavoreixi el dinamisme econòmic i social, (8) reformar en profunditat el sistema educatiu per assegurar la capacitació i la igualtat d’oportunitats de tots els catalans, (9) reformar en profunditat el sistema judicial per assegurar l’eficàcia, la diligència i la independència dels seus serveis, (10) reformar els incentius públics per afavorir un desenvolupament sostenible del sistema productiu i la preservació dels ecosistemes catalans.

La paciència d’una majoria d’habitants de Catalunya ja fa temps que s’ha esgotat i la indignació n’és la conseqüència més palpable. Ja no és hora de més paraules, de més promeses i de més sortides en fals. Catalunya, com qualsevol altra nació del món, té el dret, fins i tot el deure, de constituir el seu propi estat i de desenvolupar unes institucions que responguin de manera efectiva a les demandes de llibertat, d’equitat i de cura dels seus habitants. Ara és hora, doncs, de fer un pas decidit endavant, amb serenitat i amb coratge. En aquest camí, els indignats catalans, com els segadors, han d’estar alerta i tenir una participació molt més activa, assegurant-se que ningú no cau en la temptació de prendre dreceres o d’aturar-se allà on millor li convingui. Només així s’arribarà a crear un estat que sigui, no només sobirà i independent, sinó també legítim per a tots els seus habitants. La força de la indignació és, no cal oblidar-ho, la força de la justícia. I no hi ha aspiració més justa que la de viure en una comunitat d’habitants lliures, una nació on tots i cadascun dels habitants comparteixin el bé comú de la cohabitació i tinguin la capacitat efectiva de contribuir a la seva sostenibilitat. De la Catalunya indignada pot néixer, tal vegada, la Catalunya digna.