JOSEFINA PIQUET

La Josefina és «la nena» de Les Dones del 36. Ella no es va moure per ideals polítics, ni va tenir una activitat clandestina, ni va patir cap interrogatori, ni cap presó franquista. La Josefina, l’any 36, només era una nena de dos anys. El seu relat es mou sobre la base dels sentiments, de les pors i les angoixes i, sobretot, de la soledat i el rebuig per ser filla d’exiliats. No va viure en una presó, però en canvi es va tancar en un món de silenci que no va obrir fins als cinquanta anys. La seva història és universal perquè és la que pateixen tots els nens que han de seguir els seus pares a un exili forçós.

Josefina Piquet Ibáñez va néixer el 24 de novembre de 1934 al carrer Major de Sarrià. Va ser filla única del Josep i la Conxa. El pare, com tots els homes de la família paterna, era paleta, no tan sols afiliat a la CNT sinó compromès amb les activitats del barri. A Sarrià hi havia el planter més bo de paletes de la ciutat i el Josep era dels millors especialistes a fer escales, cuines i banys. Com a bon anarquista, era un home atret per la cultura i la Josefina l’havia vist vestit de Tenorio dalt d’un escenari.

La mare havia nascut a Quesa, un poble de València. Era la més gran de sis germans d’una família molt pobra que va emigrar a Barcelona pels anys trenta. Quan la Conxa tenia nou anys va deixar el seu germà petit Miquel a la porta d’una fàbrica per demanar feina. Només havia anat a l’escola vuit mesos, just per aprendre catecisme i fer la comunió, però tenia la saviesa que dóna la lluita del dia a dia. Era una dona molt llesta, que tenia recursos per tot. Era guapíssima i estava molt enamorada del seu home. Va treballar en una fàbrica de filats i en moltes altres feines.

Els avis i els oncles materns estaven molt units i adoraven la Josefina perquè era l’única petita de la família. Les tietes i l’àvia materna, la Leocàdia, li feien vestits a l’estil Shirley Temple i sempre anava com una nina. La tia Carme, que tenia catorze anys, feia d’aprenenta a la pastisseria Foix de Sarrià i l’avi i els oncles hi anaven molt sovint acompanyats de la Josefina, que rebia el regal d’una paperina amb trossets de pa. Durant els primers dos anys de la seva vida va ser una nena molt feliç, estimada per tothom i envoltada de coses agradables.

El Josep va trobar una feina a les ordres d’una família rica de Sarrià, la d’Eduardo Conde. Era un palauet envoltat d’un parc idíl·lic, actualment el Casal de Sarrià. Allí es van traslladar els Piquet. Vivien al soterrani i la Conxa també estava al servei de la casa. El Josep cuidava els cavalls, dos pura sang anomenats Talismán i Jaranero, que havia de treure a passejar cada dia. El senyor Conde li va proporcionar un uniforme que lluïa pels carrers de Sarrià com si fos un marquès. La Josefina tenia per ella sola aquell parc tan gran, jugava amb les palmeres i es pintava les ungles amb pètals de gerani. Les tietes la treien a passejar amb els vestits d’organdí i quan era a casa dels avis sortien al pati i el besavi li explicava contes. I ella se sentia la nena més feliç del món: la sensació dolça de saber-se estimada. Fins que va esclatar la guerra i aquell paradís es va fondre per sempre.

La família Conde va fugir i els Piquet van anar a viure a casa dels avis materns, al carrer Jordà de Sarrià, però aquella nena feliç es va quedar per sempre al parc i mai més no va ser la mateixa. Li van treure els vestits d’organdí i n’hi van fer un de miliciana. El pare la duia al Centre Obrer del carrer Iborra, on es reunia amb els companys de la CNT. I de cop i volta es va convertir, com molts nens, en la mascota del bàndol republicà, i ella no ho entenia. ¿Per què li treien els seus vestits preciosos per posar-n’hi un de miliciana? Aviat va venir l’esverament de les sirenes que anunciaven els bombardejos, les corredisses cap al refugi, el soroll de les bombes. Quan, a mitja nit, havien de córrer, l’embolicaven amb una manta i anaven a Can Ponsic, una finca on es refugiaven molts veïns de Sarrià. Si no hi arribaven a temps, l’embolicaven amb un matalàs i la posaven tocant a la paret i gairebé s’ofegava. Fins que el perill havia passat i tornaven cap a casa.

La família passava dificultats per trobar menjar, però ella no va patir gana perquè tot era per «la nena». La mare i la tia Carme anaven a Tarragona a buscar menjar. Elles ja sabien que a l’entrada de Barcelona els guàrdies escorcollaven la gent i s’ho quedaven tot. Per evitar-ho van cosir una doble faldilla per amagar-hi el que duien. Quan arribaven a casa posaven un llençol a terra, s’hi col·locaven al damunt i estiraven d’un fil de la faldilla i començaven a caure avellanes i ametlles d’entre les cuixes de les dones. Com si fos per art de màgia.

Aviat els homes de la família es van incorporar al front. El pare va anar a la columna Durruti, que controlava el front d’Aragó. Les milícies llibertàries no tenien oficials i les decisions es prenien per acord de tots els que lluitaven. A casa només hi van quedar l’avi Bernabé, l’oncle Miquel, que tenia dotze anys, i les dones —el besavi va morir al cap de poc d’esclatar la guerra. La Josefina es va adonar que el seu pare havia desaparegut, però ningú no li va dir on era ni què estava passant. I aquí va començar el seu dolor, el desencís d’una felicitat estroncada en sec. Ella s’imaginava que el pare els havia abandonat i la cara de preocupació de les dones de la casa li va fer suposar que era perquè es portava malament. Així es va convertir en una ombra, sense dir mai res, sempre encongida en un racó per no molestar. Va ser el principi del seu canvi interior, del seu silenci.

Al final de la guerra, l’àvia Leocàdia estava tan atemorida pels bombardejos que va decidir instal·lar-se a l’andana de l’estació de metro de Sant Gervasi. Era la primera estació coberta que havien construït i molta gent la va utilitzar com a refugi. A l’àvia la va acompanyar la resta de la família, menys l’avi, que deia que no volia morir en un forat. Es van endur dos matalassos i una cadira, però no podien cuinar i era l’avi que, des de casa, organitzava la intendència, mentre l’oncle Miquel feia d’enllaç. Anava a peu des de Sarrià fins a Via Augusta amb una olla de brou a les mans. L’oncle Miquel no es va perdonar mai la «malifeta» de menjar-se les quatre llenties que flotaven abans d’entrar a l’andana. Així van viure uns deu dies. L’oncle Miquel era un bon dibuixant i va plasmar molts d’aquells esdeveniments en uns dibuixos acolorits que va guardar tota la vida i que la Josefina encara conserva. D’aquesta manera es va convertir en un fidel repòrter de la família.

El 24 de gener de 1939, el pare de la Josefina va tornar del front disposat a endur-se la família a França. L’àvia Leocàdia no volia que la nena marxés amb ells: comptava que tot allò s’acabaria aviat i que en poc temps podrien tornar. ¿Per què fer fer un viatge tan pesat a una nena de poc més de quatre anys, amb aquell fred i les condicions en què anaven? Però el Josep ho veia d’una altra manera: sabia que els feixistes anaven a buscar els familiars dels republicans i es va endur la dona i la filla. Va ser un comiat dur, molt trist. Tots ploraven, però encara amb un bri d’esperança. L’oncle Miquel també va fer un dibuix d’aquest comiat. En aquell moment ningú no podia sospitar que l’exili els separaria per sempre més.

Van pujar en un camió fins a Figueres. Van anar a casa d’uns coneguts i el pare va tornar a marxar al front amb l’ànim de resistir fins a l’últim moment. El Josep li va dir a la Conxa que no es mogués de Figueres, que ell tornaria aviat, i que, en tot cas, esperés fins que els feixistes fossin a tocar. Però les coses van anar ben diferents. Els bombardejos eren cada cop més intensos: Franco sabia que allí s’hi aplegava una gernació a punt per passar la frontera, però sobretot militars i membres del govern central que s’havien reunit al castell de Sant Ferran. I va descarregar un arsenal de bombes damunt la població indefensa.

Cada cop que sonaven les sirenes la gent corria als refugis, però ja no s’hi cabia i molts es quedaven fora. En una d’aquestes ocasions la Conxa va veure que no arribaria a entrar i es van refugiar en una casa, que ja era plena de gent. Va ser un bombardeig terrible. Va caure una bomba a la casa del costat i l’ona expansiva va enfonsar la seva. La Josefina va sortir disparada i va anar a parar en un forat, colgada per les runes; sortosament una porta la va protegir. La nena s’ofegava, tenia la boca plena de pols i no podia engolir la saliva. Els ulls li cremaven. Tot era fosc. Sabia que hi havia alguna cosa que no la deixava sortir. Va pensar que estava completament sola fins que va començar a sentir els crits de la gent i va cridar la mare. Algú li va treure la porta del damunt. La primera visió que va tenir va ser la de dos homes enfarinats que li van recordar el forner de la pastisseria Foix de Sarrià. De la casa només en quedava una paret i un núvol de pols.

La Josefina no parava de cridar la mare i un dels homes la va agafar al coll i es va posar a buscar-la. Pel seu voltant només veia ferits, gent morta, cossos mutilats, gent plorant, cridant, corrent. El refugi del costat l’havien tocat de ple i els morts s’amuntegaven. Han passat molts anys, però ella ho recorda tot com si fos ara i no pot veure segons quines imatges perquè reviu aquell dia amb la mateixa intensitat.

Van trobar la Conxa estesa a terra. Tenia la cara plena de sang, els cabells blancs de pols, i la Josefina la va confondre amb l’àvia Leocàdia. Van anar a l’hospital, no tant per la ferida, sinó per la reacció que la Conxa va veure en la seva filla. No deia res, ni responia cap pregunta: era un autòmat que no reaccionava. La Josefina havia fet un vot de silenci que la va traumatitzar durant molts anys.

A l’hospital s’amuntegaven els morts i els ferits i no la van poder atendre. Per sort, la ferida de la Conxa no era important. Quan van sortir hi va haver un altre bombardeig i dos soldats es van llançar damunt la nena per protegir-la. Davant de l’hospital hi havia un camió i ella es va fixar en dues fileres de peus perfectament ordenades que sobresortien de la part del darrere. Eren morts, però ella va pensar: «Mira que ben col·locats que estan!». En aquell moment la Conxa va decidir anar cap a França.

Van començar a caminar cap a la Vajol amb una riuada de gent que feia el mateix camí. També venien els dos soldats. La mare l’agafava a l’esquena i es tapaven amb la mateixa manta, o caminaven l’una al costat de l’altra agafades de la mà. La Josefina no deia res, només es queixava quan tenia gana, fred, por o el cansament l’abaltia. De tant en tant se sentia el soroll dels avions que s’acostaven a metrallar-los. La gent es llançava als marges del camí, alguns ja no s’aixecaven. Un vell deia que ja no podia continuar, la seva filla l’animava. Tothom es desprenia de les seves coses i els camins s’omplien de roba i objectes personals, maletes de cartró que s’esventraven per la neu. Eren gent vençuda, decandida per la por i el cansament. Ho havien deixat tot i caminaven només amb una esperança: França era una república i els acolliria bé.

La Conxa premia tan fort la mà de la Josefina que li feia mal, però la seva obsessió era no perdre la nena enmig d’aquell desgavell. De tant en tant aturava algun soldat i preguntava pel seu home, però ningú no en sabia res. I ella plorava en silenci: només un raig de llàgrimes que baixava galtes avall. I continuava caminant. El seu grup es va perdre per un dels camins i van haver de recular. Van fer nit embolicades amb la manta, ajagudes, com tothom, a la cuneta. La Josefina es queixava de gana i ja no duien res per menjar. Fins que un dels soldats els va dir que aniria a una granja que es veia a prop a buscar alguna cosa. En aquell moment es van sentir les metralladores dels alemanys que passaven volant, arran de la gent. El soldat no tornava i el company va anar a buscar-lo, però va venir sol: el noi estava estès a la cuneta. La Josefina va ser ben conscient que havia mort per culpa seva. I mai més no es va queixar de gana, encara que en va patir força.

El 9 de febrer van passar la frontera. Havien fet una trentena de quilòmetres a peu. Era un hivern molt dur, estava tot nevat i les sabates de la gent ja no resistien i anaven mig descalços. Van arribar al Pertús i una noia vestida de blanc li va donar un got de xocolata calenta. La primera paraula francesa que van sentir va ser allez! allez!, que els gendarmes deien mentre els empenyien. Van separar els homes de les dones i les famílies van quedar dividides. Les dones, els vells i les criatures els van fer pujar en uns trens de bestiar. Els homes i algunes dones joves van pujar en un camió per portar-los als camps de concentració. Dalt del tren, ningú no sabia on anava. La Conxa mirava per la finestra i no perdia de vista els Pirineus, perquè no volia allunyar-se’n. En van fer baixar un grup de cinquanta a Lescar, un poblet d’uns nou-cents habitants, als Pirineus atlàntics, a set quilòmetres de Pau. Les van dur a una granja i van dormir a l’estable, damunt la palla. Al cap de poc va arribar un carro amb un senyor i una nena que duia llet i unes quantes mantes recollides per les cases. El govern francès havia llançat una campanya contra els refugiats espanyols i molta gent es resistia a ajudar-los. Fins i tot el capellà del poble havia animat els veïns a donar mantes, però només en van aconseguir quatre o cinc.

La Conxa va sentir comentar que portaven els refugiats a centres d’acollida o a camps de concentració, però els que treballaven podien quedar-se. Va veure que a la mateixa granja hi havia un restaurant de carretera i tan bon punt es va fer de dia va travessar el pati i va anar a demanar feina. La Josefina tenia tanta por de quedar-se sola que quan la mare la va deixar, només uns minuts, va creure que l’havia abandonat.

La Conxa va aconseguir la feina al Restaurant des aviateurs, regentat per la família Capdevielle. Es van instal·lar a la casa. La Conxa no podia servir les taules sense parlar francès i treballava setze hores seguides a la cuina. La Josefina passava el temps en aquella cuina i se sentia millor perquè no passava fred i menjava de tant en tant. Però aquesta petita felicitat també es va acabar perquè a la mestressa no li agradava que la nena voltés per allí i madame Capdevielle va dir a la Conxa que la nena estaria millor a l’habitació perquè a la cuina podria prendre mal i si s’escapava i no sabia parlar francès… La Conxa va entendre de seguida que no la volia i amb tota la pena del món es va veure obligada a tancar la seva filla amb clau a l’habitació. I allí es va passar tres mesos sense sortir.

La Josefina recorda els cops que donava contra la porta quan la seva mare marxava a punta de dia, els plors i el «per què» que la Conxa no li podia fer entendre. Durant tot aquest temps la Josefina va poder apamar bé aquesta habitació: feia dos metres per tres, hi havia un llit de ferro, una taula, una cadira, un orinal i una finestra que ella trobava molt alta. Des d’allí sentia les rialles dels nens que jugaven al carrer. Alguna vegada dibuixava a les parets. Els dies de sol s’estirava a terra i veia l’ombra dels carros reflectida al sostre. I aquesta imatge li feia companyia.

La mare hi anava sempre que podia a dur-li menjar. Quan tornava de matinada trobava la nena alçada, arraulida en un racó, plorant. No volia dormir perquè li venien els malsons que no podia controlar, imatges de morts i cossos mutilats. I creia que ella era la culpable de totes les coses nefastes que passaven al seu entorn. Però mai no ho va explicar.

Els senyors Capdevielle es preocupaven de trobar el Josep, però qui realment el va trobar va ser madame Peré, que estava al càrrec de la centraleta de Lescar. Així van saber que el pare era a Saint Cyprien. Es van escriure i ell els va dir que pensava incorporar-se voluntari a la Compagnie des Travailleurs Étrangers. Confiava que al cap d’un temps de treballs forçats estaria en llibertat. Però va estar dos anys voltant per França.

Mentrestant, animada pel retrobament, la Conxa va decidir portar la nena a l’escola. A la Josefina se li va eixamplar el cor: per fi sortiria d’aquelles quatre parets, per fi tindria amigues i podria jugar amb els nens i nenes que sentia riure al carrer. El primer dia d’escola va arribar una mica tard, però va entrar a classe amb un somriure ben ample. Immediatament tots els ulls es van clavar en ella i de seguida va notar que no era ben rebuda. La mestra, tan freda com els nens, li va ensenyar un pupitre allunyat dels altres, com si fos una empestada. La mare li va fer un petó i va marxar i la Josefina es va quedar tan desemparada com quan estava tancada a l’habitació. Durant la classe els nens no van parar de fer-li ganyotes i de riure-se’n. Havien sentit els comentaris despectius dels seus pares i els imitaven. Els francesos vivien sota la influència orquestrada pel govern contra els refugiats; l’allau de gent que passava la frontera els tenia atemorits, deien que eren assassins incendiaris, per això els criticaven i els menyspreaven.

Quan els companys de classe parlaven la Josefina no els entenia, però va pensar que un cop al pati les coses anirien millor perquè l’idioma no era necessari per jugar. Però els nens es van esplaiar encara més: li escopien, li donaven empentes, li tiraven pedretes i li deien sale race d’espagnols.

Al pati hi havia una font de bombeig i ella, per demostrar que era bona nena i volia ser amiga de tots, corria per ser la primera a arribar-hi i els donava aigua. Però ells tampoc no l’acceptaven. Només la Françoise va ser amiga seva i la defensava. Era la filla de madame Péré; aquesta senyora, adonant-se del rebuig dels altres, la invitava a casa en sortir de l’escola i jugaven i berenaven, i fins i tot li passava els vestits de la seva filla que ja no li anaven bé. D’aquell temps la Josefina en conserva una foto datada del 18 de juny de 1939. Hi apareixen ella i la seva amiga agafades de la mà i amb cara de múrries, porten uns vestits blancs i semblen talment bessones. Seixanta-dos anys després, aquesta foto seria clau per retrobar-se.

La Josefina se sentia molt bé a Lescar, sota el sopluig de la Françoise, però també aquesta petita felicitat es va acabar. Havia passat un any. La mare va localitzar la seva germana Leocàdia i l’oncle Manolo, i el pare de la Josefina, que no deixava d’escriure cartes, els va dir que estaria més tranquil si es reunien amb ells, al departament de la Dordonya. El Josep, durant tot aquest temps, estava reforçant la línia Maginot. Va arribar fins a Lille, a la vora de Bèlgica, fent carreteres i traient aigua d’un riu. Fins que l’hivern del 1941 es van reunir tots a Mauzac. Va ser un retrobament emotiu, però encara havien de passar per moments molt durs.

El Josep continuava treballant pels francesos i dormia als barracons. Cobrava un sou simbòlic i estava mal alimentat, però se les va enginyar per treballar menys fent-se passar per asmàtic. Mentrestant, elles no tenien casa i vagaven tot el dia pel poble; quan arribava la nit els deixaven dormir a l’escenari del teatre amb un feix de palla a terra. Només menjaven un cop al dia, quan el Josep els portava el seu sopar.

Mauzac estava envaït pels familiars del batalló que no paraven d’arribar, fins que l’alcalde els va deixar un castell tètric i rònec perquè s’hi instal·lessin. Hi van passar una temporada, subsistint com van poder. Els diumenges anaven a pescar al riu Dordogne. De vegades el Josep el travessava amb un amic i tornaven amb un pa lligat al cap. Als vespres, quan el fred entrava per totes les escletxes, s’arraulien amb altres refugiats al voltant del foc. Cadascú explicava la seva història, mentre la Josefina escoltava en silenci i descobria una part de la vida del seu pare, quan era militant actiu de la CNT.

Va saber que al començament de la guerra uns homes van anar a buscar el Josep a casa. En aquell moment no hi era i es van emportar la Conxa fins al Centre Obrer i el van trobar. Aquells dies, una de les preocupacions més grans era saber qui tenia armes i on estaven amagades. El Josep els podia donar informació de la CNT i el van interrogar, però ell no va dir res i se’l van endur a Can Ponsic. El van tancar al panteó de la família. La mare plorava desconsolada damunt de la llosa mentre els soldats, metralladora en mà, interrogaven el pare i l’amenaçaven de matar-li la dona si no deia on eren les armes. Hi ha un dibuix de l’oncle Miquel que reflecteix aquest moment. Finalment el van deixar sortir del panteó, anava brut com una guilla, però de la seva boca no en va sortir res. La realitat és que el Josep sabia on eren aquelles armes: en un pou del Tibidabo.

En aquelles xerrades a la vora del foc, la Josefina també va saber que pel setembre del 1937, poc temps després d’incorporar-se a la columna Durruti, van demanar al Josep que tornés a Sarrià a fabricar un camió rentadora. Ell comptava recaptar diners per construir-lo, però li va costar molt i el termini s’allargava més del previst. Durruti es va imaginar que havia desertat i va enviar uns milicians per saber què passava. El cert és que el camió estava quasi enllestit en un taller mecànic del carrer de la Creu de Sarrià. Allí el van trobar els soldats. Un cop enllestit, la notícia del flamant camió rentadora va sortir a primera plana del diari Solidaridad Obrera. Van portar el camió al front conduït pel Josep, però l’invent no els va durar gaire perquè al cap de poc un bombardeig el va fer saltar per l’aire.

Al juny del 1941 l’exèrcit francès va deixar lliure el Josep i van marxar a Montaut, on va treballar de paleta construint un estable per les vaques. Va ser un estiu de moltes flors, de córrer a la vora del riu, d’observar els peixos i els ocells, vigilar els nius… Però els pares es van quedar sense feina i van anar a Mayet, un conjunt de granges envoltades de grans plantacions de tabac. Aquí la Josefina viuria els anys més tristos de l’exili.

A Mayet, els pares recollien tabac. Els explotaven i a penes tenien res per menjar. Els van deixar una casa en ruïnes per viure, sense aigua ni llum. Només hi havia mitja teulada i les rates es passejaven pertot arreu. De nit dormien tots tres ben arrapats i deixaven un garrot al costat per espantar les rates. Els diumenges, els refugiats acostumaven a reunir-se a les places dels pobles, encara que tots estaven en grups segons les afinitats polítiques. El Josep també hi anava i un dia va arribar a casa amb dos refugiats per passar-hi la nit. Eren comunistes i la Conxa, que recordava tot el que havia passat en els fets de maig, va increpar el seu home. Però el Josep li va respondre: «Les persones estan per damunt de les idees».

La Josefina va aprendre molt del seu pare sense que ell no li digués mai res. Era un home reservat i generós, honest i molt responsable. La mare era més realista i li inculcava el deure d’estudiar per ser una dona lliure. En tot aquest temps es va aprimar vint-i-tres quilos, però donava el millor que podia a la seva filla.

La Josefina no va oblidar mai els seus avis, que ja no va veure mai més. De vegades preguntava a la seva mare «Mare, ¿on són els avis? ¿I les palmeres del jardí?». I la Conxa feia un gest ample amb la mà, assenyalant un punt indefinit, ben lluny, i ella hi veia un arbre i al fons els núvols que corrien. I se sentia immensament sola, enyorant aquell reducte petit de felicitat que ara quedava tan lluny.

Havia començat la Segona Guerra Mundial. La majoria dels refugiats no tenien papers i no podien treballar legalment. La feina més habitual era al camp, recollint fruita, tabac o llenya als boscos. Tothom anava d’un lloc a l’altre i s’estava molt poc en un mateix poble. La Josefina no va tenir mai més cap amiga, potser perquè tampoc no hi havia temps per arrelar en un lloc. A vegades els pares vivien separats i ella tornava a pensar que el pare els havia abandonat, però el cert era que tant el Josep com la Conxa tenien una prioritat, i era que la seva filla no deixés d’anar mai al col·legi. Molt sovint el pare vivia on hi havia feina i la mare on hi havia una escola. El deure d’aprendre se li va arrelar ben endins, a la Josefina, i de ben petita es va prendre seriosament l’escola, no hi faltava ni un dia, fes fred o estigués refredada. La mare sempre li deia: «Si vols ser lliure el dia de demà, has d’estudiar ara». I així ho va fer.

Per anar a l’escola des de Mayet fins al poble de Saint Médard la Josefina havia de fer sis quilòmetres, tres d’anada i tres de tornada. A l’hivern sortia de casa que encara era negra nit. Es trobaven cinc o sis nens al peu d’un castell espectacular anomenat Bassy i feien el camí junts. Però els dies més durs de l’hivern els altres es quedaven a casa i ella feia el camí sola. Estava morta de por i de gana; les cames li defallien, però arribava puntual. Els nens menjaven a l’escola i deixaven la carmanyola del dinar a la vora de l’estufa. Ella només duia un grapat de castanyes bullides que la seva mare recollia per la zona. Però al costat de l’estufa no hi deixava la carmanyola sinó dues pedres ben rodones que s’escalfaven. La mare les havia agafat del rierol i les posava cada nit a les brases; l’endemà les embolicava amb un paper i les hi donava perquè li escalfessin les mans durant el llarg trajecte fins a l’escola. Cada matí la mare li ficava una pedra a cada butxaca i li recordava que, un cop a l’escola, les posés a prop de l’estufa per la tornada. Durant tot el matí la Josefina sentia la flaire dels trossos d’oca o d’ànec confitats que es mantenien calents, i pensava en les tristes castanyes que l’esperaven. A l’hora de menjar, els nens obrien les carmanyoles i li preguntaven, maliciosos, què duia ella per dinar. I la Josefina ensenyava les castanyes. «Doncs menja’t les pedres, que les tens calentetes», li deien ells, rient. Quan estaven farts d’ànec llençaven les restes a la paperera. Més d’un cop la Josefina va estar temptada d’anar a buscar les deixalles, però no ho va fer mai perquè hi havia una paraula, a més de responsabilitat, que la seva mare li inculcava: dignitat. En aquell temps la majoria dels nens tenien polls i les mares els pelaven al zero, però la Conxa no l’hi va fer mai i cada dia li pentinava els cabells amb una pinta ben espessa per treure-li les llémenes i perquè fos la nena més maca de la classe. I a totes les fotos que conserva apareix amb els seus tirabuixons i els llacets blancs.

Els companys d’escola van fer molt desgraciada la infantesa de la Josefina. Per ells no tenia nom, li deien espagnole com si fos un insult i la ignoraven tant com podien, com si no existís. L’únic recurs que li quedava era estudiar, ser de les més bones, i el seu triomf era estar al quadre d’honor de la classe. Quan veia el seu nom al plafó sabia que existia. En tornar de l’escola, durant el bon temps s’entretenia pels prats, agafava capgrossos al riu, flors… I oblidava les seves penes. Quan començava la primavera i sentia la piuladissa de les primeres orenetes enganyava la seva mare i es permetia de fer campana al col·legi i dedicava tot un dia a voltar pel camp.

Un dia va arribar un paquet molt gran de Barcelona. L’àvia paterna li enviava una nina enorme que li havia tocat en una rifa del mercat de Sarrià. Duia un vestit d’organdí blanc i tancava i obria els ulls. La Josefina no havia vist mai una cosa semblant. Fins ara s’havia fabricat les nines amb dues castanyes i uns palets. El pare Noel només li deixava bufandes, i un any, com una cosa extraordinària, li va portar dues taronges. El primer que va fer en arribar a l’escola va ser explicar que tenia una nina. Unes quantes nenes la van voler veure i la van acompanyar a casa i des d’aquell dia hi van anar més vegades a jugar. Tot i així, ella era conscient que aquella amistat era interessada. I encara li feia més mal.

La feina a Mayet es va acabar. El Josep coneixia l’encarregat de les obres de reconstrucció del castell, Mr. Bernard, un home que havia estat a les Brigades Internacionals; es van fer amics i ell el va col·locar de paleta. Però aquesta feina també es va acabar. Un veí li va recomanar que passés a la zona ocupada de Bordeus, on li seria més fàcil trobar feina, i li va donar també l’adreça d’uns amics. I el Josep se’n va fiar. Va passar clandestinament, però tan bon punt va arribar a la zona ocupada el van agafar: el veí de Mayet era un col·laboracionista dels alemanys que l’havia enganyat. La Conxa ho va saber per Mr. Bernard. Poc després la va animar a reunir-se amb el Josep a Bordeus. Passar la línia de demarcació no era fàcil, però ell la podia ajudar perquè era el cap de la resistència dels maquis d’aquella zona i sabia les tàctiques per burlar els alemanys.

Mr. Bernard els va donar un plànol per situar-se. Havien de caminar divuit quilòmetres fins a arribar al rierol, on trobarien una dona que els ajudaria. Mr. Bernard els va recomanar de deixar roba estesa perquè el veí no sospités que havien marxat. Van sortir al migdia i van caminar tota la tarda i tota la nit perquè abans de clarejar ja havien de ser a l’altra banda. La mare duia un paquetet i un cistell com si anés a treballar al camp; la Josefina arrossegava la nina i amb prou feines podia caminar, de tant que li pesava. Es va fer fosc. La Conxa mirava el mapa i s’adonava que havien de caminar més de pressa si volien arribar a temps. La mare la va agafar al coll, amb la nina, però s’havia aprimat molt i estava massa dèbil per aguantar-la. Començava a clarejar i no havien arribat al punt establert. La Conxa es va aturar i va fer entendre a la seva filla que si no arribaven al riu abans de fer-se de dia els alemanys les trobarien. L’única solució era deixar la nina i fer via. Però la Josefina, amb set anys, només entenia una cosa: no deixaria la seva estimada joguina per res del món. Aquella nina ho era tot, per a ella: els germans que no tenia, els amics, la confident. I s’hi aferrava com si l’hi anés la vida.

Van caminar una estona més, però la mare ja no podia arrossegar-la i li va dir que si veien una pagesa li preguntarien si tenia una filla i li deixarien la nina fins que elles tornessin a recollir-la. La Josefina era prou espavilada per adonar-se que allò no passaria mai i que si li prenien la nina no la veuria mai més. Va mirar el fons del camí amb l’esperança que no passés ningú, però, de cop i volta, va veure aparèixer un punt negre que s’acostava: era una dona i, instintivament, va prémer la nina encara més fort. La Conxa va mirar fixament la seva filla, abraçada a la nina, i, sense dir-li res, es va avançar per parlar amb la dona. La Josefina les observava sense perdre detall. De cop i volta les dones es van girar per mirar-la, després la Conxa se li va acostar i li va dir: «Mira quina sort que tenim: aquesta senyora té una nena com tu que ens cuidarà la nina». Però ella no la deixava. La mare la hi va estirar, la nena premia encara més fort, fins que la hi va arrencar dels braços i la va donar a la dona; després, va agafar la nena de la mà i va començar a caminar sense dir res més, només les llàgrimes li corrien galtes avall. La Josefina tampoc no va dir res, plorava amb el cap tombat enrere mentre la figura de la pagesa amb la nina es feia cada cop més petita, fins que va desaparèixer. En aquell moment va odiar la seva mare, però no li va dir mai res perquè encara continuava vivint en un món de silenci.

Van poder arribar a temps. Van trobar la dona i van passar el rierol de la Boutouyre. Estaven en zona ocupada i no tenien papers ni diners. Havien d’arribar a l’estació de Montpont per agafar un tren fins a Bordeus, però hi havia combois d’alemanys pertot arreu i elles havien d’anar a camp obert per no trobar-los. Van arribar a Montpont sur l’Isle, la primera estació de la zona ocupada, i van pujar al tren sense bitllets. Al cap de poc va seure un home al davant. El tren anava molt a poc a poc i s’aturava a cada moment perquè els maquis posaven mines a les vies i els soldats alemanys les revisaven. La Josefina es va queixar de gana i la Conxa li va dir que no tenien res. Li va parlar en català i l’home se les va mirar detingudament. A la primera estació l’home va baixar i la mare ja es va témer el pitjor. Però no les va denunciar, sinó que va pujar al tren amb un paquet de galetes i dos bitllets fins a Bordeus.

La Josefina, acostumada a viure al camp, no deixava de mirar les cases, els edificis públics amb la creu gammada, els soldats alemanys passejant-se victoriosos. El cel era ple de zepelins per impedir que els avions ataquessin les bases submarines. La gent es movia amb por. Van trobar el Josep, que era presoner dels nazis juntament amb altres refugiats espanyols, polonesos i italians. Els alemanys necessitaven mà d’obra perquè estaven fortificant la zona militaritzada del mur de l’Atlàntic sota l’Organització Todt, i aquest potencial humà els venia molt bé. També necessitaven dones per la neteja i la Conxa s’hi va oferir per poder estar a prop del seu home. Eren a la zona militaritzada, presoners dels alemanys, i tant la Conxa com el Josep eren ben conscients que treballaven per l’enemic. No obstant això, sempre que podien, els presoners afegien sorra al formigó.

Cada nit el Josep portava el correu amb una furgoneta des de la zona de la costa fins a Bordeus. L’únic consol de viure allí era que menjaven del mateix ranxo dels soldats. Els donaven unes racions molt grans de guisat acompanyat de pa negre i grans dosis de mantega i melmelada. I la Josefina, acostumada a no tastar pràcticament res, es va posar malalta del fetge. També van aconseguir papers que, anys més tard, un cop a Barcelona, els servirien per demostrar que havien estat presoners de l’Organització Todt i cobrarien una petita pensió del govern alemany. El Josep, sempre que podia, passava salconduits a la gent perquè les famílies es poguessin trobar.

Mentrestant, la Conxa netejava la torre d’uns oficials. Però un d’ells se’n va encapritxar i va voler que es quedés a viure allí. S’hi va negar i al cap d’uns quants dies uns guàrdies nazis la van venir a buscar acusant-la d’haver robat el rellotge d’or de l’oficial. La van interrogar, però no la van empresonar perquè tota aquella zona ja era una presó: ningú no hi podia entrar o sortir sense control, només hi havia militars nazis i els que treballaven al seu servei. Per sort, un refugiat espanyol que feia d’intèrpret entre els alemanys i ella li va dir que sabia la sentència i que l’endemà la portarien a un camp de concentració. I van decidir que aquella mateixa nit s’escaparien amb la furgoneta de correus que conduïa el Josep. La Conxa i la Josefina es van amagar entremig de les saques. Van passar tres o quatre controls, però no van escorcollar l’interior. De tant en tant la mare li deia que no es mogués, que no respirés. Ella estava aterrida, però van arribar a Bordeus sense problemes. El Josep va abandonar la furgoneta i van anar a casa d’uns amics de Mr. Bernard. I s’hi van passar sis mesos amagats. Fins que van tornar a la zona lliure. No podien anar a Mayet perquè el veí col·laboracionista els podia denunciar, però van anar a Mussidan, que és a tres quilòmetres. Mr. Bernard els va ajudar a buscar feina i treballava al bosc. Era l’any 1943 i França estava tota ocupada.

En aquell temps la resistència ja estava molt organitzada. Els maquis feien sabotatges i és molt probable que el Josep hi estigués implicat perquè acostumava a treballar al bosc en comptes de fer de paleta o xofer, que era la seva feina. ¿Per què triava sempre el bosc si tenia un ofici més bo? La Josefina no ho pot respondre perquè no l’hi va preguntar mai. L’oncle Manolo també ha sospitat sempre que el Josep estava amb els maquis, però ell tampoc no ho pot assegurar. En aquells temps de perill, la dona i els fills ignoraven qualsevol activitat perquè si algun cop els agafaven la millor manera de no perjudicar el grup era no saber res.

A Mussidan, els Piquet vivien al carrer principal del poble, en un primer pis, al damunt d’un matrimoni gran d’holandesos jueus. De vegades Mr. Bernard compareixia a casa camuflat de cap a peus i demanava que l’amaguessin durant un temps. El Josep el duia a les golfes i la mare patia perquè si els enxampaven els matarien a tots. Però ell tenia clar que sempre el protegiria perquè els havia ajudat en tot. De vegades, quan es feia de nit i tenien l’home amagat a casa, se sentia el soroll de les botes dels nazis que caminaven pel carrer desert després del toc de queda. I tots quedaven en silenci, esperant que els soldats passessin de llarg.

La Josefina continuava a l’escola sense amics ni ningú que volgués jugar-hi. I molt sovint preguntava a la seva mare: «¿Per què no m’estimen, els nens?». Però la Conxa no tenia resposta. Un diumenge a la tarda, la mare la va dur al cine per primera vegada. Però a mitja pel·lícula van sentir un enrenou i es van encendre els llums: els maquis havien fet un sabotatge a l’estació de tren i com a represàlia els alemanys havien agafat ostatges del carrer principal de Mussidan. Van passar per casa dels Piquet, no els hi van trobar i es van endur els holandesos. Els alemanys van tancar els ostatges a l’escola, els van maltractar i van amenaçar de matar-los si no es lliuraven els responsables dels maquis. Els Piquet ja no podien tornar a casa —aquells dies el Josep tallava llenya al bosc— i es van amagar a casa d’uns veïns. L’alcalde del poble es va oferir a canviar-se pels ostatges, pensant que a ell no li passaria res. Però, finalment, van matar cinquanta-dues persones, l’alcalde inclòs.

La família va fugir de Mussidan. Tot França estava envaïda pels alemanys i ells van tornar a la zona militaritzada de l’Atlàntic, a Mimizan-Plage, amb l’oncle Manolo i la tia Leo. Van viure en una torre abandonada, sense mobles, només un matalàs a terra per dormir. De tant en tant menjaven ostres d’un viver abandonat. El pare i l’oncle conduïen camions fins a Alemanya. Era l’estiu i no hi havia escola i de vegades la Josefina anava a la platja. Li agradava veure pujar la marea, però havia d’anar amb compte de no passar els límits dels filats perquè la resta de la platja estava minada.

Corria el rumor que els alemanys perdien la guerra. El Josep treballava en un barracó controlant els vals de benzina. Però no podia oblidar el seu origen revolucionari; era rampellut i un dia va girar la foto de Hitler que penjava del despatx. I ja no se’n va recordar més. Aquell dia van venir uns oficials nazis a fer un reconeixement i li van demanar explicacions. El Josep sabia que estava en perill de mort i que havia d’enginyar-se alguna història per sobreviure. I la va trobar. Aquells dies havia notat que els barrils de benzina no quadraven i que, per tant, algú hi feia estraperlo. «Sí, he sigut jo qui ha tombat la foto —els va dir—, però el motiu és que no volia que Hitler veiés el que està passant en aquest despatx». I els va explicar el tràfic de benzina. Van fer una investigació i ho van verificar. Van detenir el responsable. El Josep es va salvar, però des d’aquell dia ja no va treballar tan còmodament i el van castigar a transportar una altra vegada tràilers de material de Bordeus a Alemanya. El trajecte era molt perillós pels sabotatges de la resistència i els continus bombardejos dels aliats. La situació era caòtica per tothom i van decidir escapar-se tots de Bordeus.

Van pujar en un tren ple d’alemanys que ja anaven de retirada. Tampoc no duien salconduits, però se’n van sortir. I van anar a parar a Moissac, al departament del Tarn-et-Garonne. Duien els quatre paquets en un carro que arrossegaven els homes i dormien en qualsevol racó. Pel camí van trobar la desfeta dels nazis. Els soldats es retiraven i al seu darrere entraven els maquis enarborant banderes. S’enduien les noies que havien estat amants dels nazis i les rapaven i les passejaven pel poble dalt d’un camió. La gent col·locava la bandera francesa als balcons, tothom sortia al carrer i cridava. De vegades encara quedava algun grup de nazis i la gent, atemorida, retirava les banderes i quan marxaven les tornaven a treure i tornaven a cantar.

Ells es van quedar a Moissac, o pels seus voltants, la resta de l’exili. Al principi, la Conxa va trobar feina en un hotel i el Josep i dos amics seus van fer de masovers en una granja, a vint-i-set quilòmetres de Moissac. Ella i la mare vivien en una casa de rellogats. La Josefina ja anava a l’institut i treia molt bones notes, però encara no tenia cap amiga. Sempre que anava a una escola nova buscava una altra Françoise que li fes costat, però no la va trobar mai.

Va demanar una beca, però no la hi van concedir perquè era refugiada. La Conxa es quedava a dinar a l’hotel i guardava les propines perquè la Josefina pogués estudiar anglès i solfeig. Perquè, malgrat les dificultats, els pares van intentar sempre donar-li una cultura sòlida, més enllà de l’escola. La Josefina dinava als menjadors públics de l’ajuntament, però un dia un grup de sis nois d’un curs més elevat la van perseguir i es va espantar. El joc es va repetir més vegades: en sortir del menjador públic i a la tarda. Primer va decidir no menjar les postres per poder sortir abans que ells, però com que eren sis feien torns i un dia la perseguien tres i l’altre dia la resta. La Josefina va deixar de menjar el segon plat, però tampoc no li va sortir bé i finalment ja no anava a dinar. Es passava tres hores caminant pel poble, morta de gana i de por de trobar-se els nois. Moltes vegades, sobretot quan plovia o feia fred, anava a l’estació de trens i esperava que el rellotge li indiqués l’hora de tornar a classe. I encara ara l’entristeix veure passar trens. Altres vegades anava a casa de la tia Leo, però no li donava res de menjar perquè es pensava que ja havia dinat. A la nit la seva mare li preparava poca cosa per sopar perquè no tenia res més i perquè creia que ja havia fet un bon àpat. Així va passar tot un curs, es va aprimar molt, però no va dir res a ningú: era una de les seves pors silenciades.

Aquell final de curs va participar en una cursa d’atletisme de la província. Va quedar primera en salt de longitud i en velocitat de seixanta i cent metres. Tothom la va felicitar, fins i tot els sis nois que la perseguien. Després li van confessar que tot allò era un joc i que no li volien fer mal. Però ella ja duia la por al cos.

L’agost del 1944 els aliats van alliberar França i els francesos van començar a adonar-se que els refugiats espanyols hi havien tingut molt a veure i ja no els van tractar, equivocadament, com la púrria que havia entrat en la desbandada de l’any 39. Els exiliats espanyols tenien grans esperances que un cop fora Hitler també s’eliminaria el feixisme de Franco. Però passava el temps i les coses continuaven igual, a Espanya; la majoria de refugiats es van resignar a quedar-se.

Aquelles vacances la Josefina va anar a la finca on treballava el pare de masover. L’ajudava en tot el que podia: s’encarregava de les gallines, preparava els àpats, que consistien en patates i poca cosa més, i treia a pasturar una vaca en uns camps solitaris. Tornava a estar sola, però ja no li venia de nou. El dia de festa agafaven una bicicleta i anaven a veure la mare al restaurant. Un any més tard, acabada la guerra, van anar tots a Boudou, a set quilòmetres de Moissac. Treballaven en una plantació de cogombres i cada dia els havien d’agafar d’una mida especial perquè si no la fàbrica de conserves no els volia. Per aquell temps la Josefina tenia dos amics: un gos que li havien regalat uns espanyols, el Boby, i una ovella acabada de néixer que tenia una taca negra a la vora d’un ull, la Blanchette. La va criar amb biberó i més tard la portava a pasturar lligada amb un cordill. Era inseparable de la Josefina i ella li parlava com si fos la seva amiga. Però un cop l’ovella va estar criada va desaparèixer i els pares li van dir que se n’havia anat amb un ramat. L’endemà va veure el cap penjat en una carnisseria, amb la mateixa taca negra que la identificava. Va plorar molt i es va sentir molt desgraciada, però eren temps difícils i necessitaven menjar.

L’any 1946 la família es va traslladar a La Croix de la Femme, a tres quilòmetres de Moissac. Era la finca dels senyors Déleri, que vivien a Casablanca. Tornaven a l’estiu amb un Buic descapotable i un criat marroquí de catorze anys que vestia amb gel·laba blanca i babutxes. La Josefina va deixar d’estudiar solfeig i piano perquè havia de practicar al teatre de Moissac, en sortir de l’institut. Ja era de nit, estava sola dalt de l’escenari i veia ombres i sentia sorolls pertot arreu. La por se la menjava viva.

Va ser un temps bo, per la família, estaven junts i no passaven gana. Els dies de festa el Josep i la Conxa feien de cambrers a l’Uvarium, un ball a l’aire lliure que reunia els veïns de la zona i molts turistes, que venien a fer la cura del raïm, el famós «chasselas» de Moissac. Hi havia un conjunt d’acordionistes i ella quedava embadalida del so. De vegades la treien a ballar i quan no tenien feina també s’hi afegien els pares. El Josep ballava molt bé i la mestressa li treia el davantal i li deia: «Joseph, tregui’m a ballar». I tothom se’ls mirava. Un dia el Josep i la Conxa van guanyar un concurs de ball marcant-se un tango i els van regalar un pollastre i una ampolla de xampany. En aquell temps, menjar un pollastre era tot un esdeveniment.

L’estiu del 1948 els familiars de Barcelona els van escriure una carta reclamant la Josefina. En aquell temps ja hi havia més d’un jove que empaitava la noia i, encara que ella no els feia cas, el pare era conscient que si casaven la filla a França difícilment tornarien mai més a Barcelona, i va acceptar que hi passés les vacances. Va aconseguir un salconduit per entrar a Espanya i va viatjar amb la seva mare fins a la frontera. L’oncle Juanito, cunyat del pare, l’esperava a l’andana de Cervera vestit de la Creu Roja, però el que va xocar més a la Josefina van ser els tricornis dels guàrdies civils.

L’arribada a Barcelona va ser una festa. Tothom estava per ella. Els avis ja havien mort, però es va retrobar amb els seus oncles materns, la tieta Carme i l’oncle Miquel. Li van ensenyar la casa on havia nascut i va passejar pels carrers de Sarrià. La tia Balbina, germana gran del pare, li va encarregar vestits a la seva modista i la va atendre molt bé. Ella estava acostumada a viure en una granja i tot la sobtava, però aquella era la seva ciutat, on havia nascut i on pertanyia tota la família. El país estava patint una dictadura, però la Josefina, aquell estiu, ja no volia tornar a França. Sempre havia tingut els peus en aquell país, però el pensament li volava cap a aquesta direcció que la seva mare li assenyalava: els núvols, cel enllà, que no era res més que un jardí amb palmeres, un reducte de felicitat a l’altra banda de la frontera. I va escriure als pares que es volia quedar. Li va costar convence’ls, perquè ells no volien tornar fins que Franco fos mort, però finalment hi van accedir. I els onze anys d’exili es van acabar.

El Josep havia fet prometre a la tia Balbina que li pagaria els estudis. No la podia portar a un altre lloc que no fos el Liceu Francès, perquè tots els estudis els havia fet en aquesta llengua. Era una escola d’elit, molt cara i amb molt prestigi. Allí va estudiar per secretària de direcció. Els pares van tornar sense tenir una casa ni una feina, i només comptaven amb el suport de la germana gran del Josep, la Balbina. La Josefina vivia amb ella, l’oncle Juanito i el seu fill i d’alguna manera ella els havia animat a tornar dient-los que podrien treballar a l’agència de transport que regentaven. Però la tia Balbina s’havia tornat franquista i, com la majoria de la gent, tenia por que la relacionessin amb els «rojos», que era com encara s’anomenaven els que tornaven de l’exili. No els va voler a casa, tot i que vivia en un pis grandiós del passeig de Colom. A canvi, els va oferir un espai al pati del magatzem de l’empresa perquè el Josep hi construís un habitatge, que no va ser res més que una barraca. Era tan petita que la Josefina no hi cabia i la tia Balbina la va deixar quedar amb ells.

A l’exili, el pare sempre deia que Franco havia guanyat perquè tenia la força gràcies al suport dels alemanys i italians, mentre que ells, tot i perdre, havien tingut la raó. I aquest sentiment li va donar moral per viure. Però quan va ser a Barcelona es va abatre: vivia com un derrotat, amb la família dividida, treballant a les ordres de la seva germana, franquista. La mare venia pels mercats tot el que podia, planxava la roba de la seva cunyada i a la nit netejava els despatxos de l’agència de transport del seu cunyat.

Mentrestant, la Josefina vivia un altre infern a casa dels oncles. La tia Balbina era molt rica, però força egoista: va despatxar la minyona per recuperar els diners que li costava el Liceu Francès de la neboda, i quan ella tornava de l’institut es convertia en la criada de la seva tia: havia de fer la neteja de la casa, anar a comprar a la Boqueria i pujar al terrat a rentar la roba a mà. Els pares no ho van saber mai, però la veien trista i apagada i això encara els enfonsava més. La Josefina havia viscut molta misèria, a França, però sempre en un ambient d’estimació. A casa dels oncles l’afecte no existia i el seu tancament interior es va enfortir encara més. Va passar un any i mig i la família pressionava la Balbina i el Juanito per les condicions que els feien viure, quan ells tenien pisos llogats damunt mateix de l’agència. Finalment, de mala gana, els van deixar un d’aquests pisos, però quan el Juanito es va jubilar van haver de marxar. Per sort, el Josep va trobar un pis de rellogat al carrer València i s’hi van encabir tots. La Josefina va acabar els estudis al Liceu Francès amb molt bones notes i li va ser molt fàcil trobar feina pel seu domini del francès i l’anglès. Es va col·locar de secretària de direcció quan encara no havia complert els disset anys.

La Josefina feia temps que s’havia fixat en un noi alt i ros que vivia enfront de casa seva i que tornava molt tard de treballar, tot i que també estudiava. Es deia Emili, però ella sempre li ha dit Emi. El 18 de juliol era costum d’organitzar excursions a Castelldefels amb camions o furgonetes. Era l’any 1951. Aquell dia es van trobar i a partir d’aquí van començar a sortir. No ho podien fer sols perquè la moral de l’època obligava a dur una carrabina, que en aquest cas era una amiga d’ella, la Maria Rosa. Anaven al cine, però sempre tots tres junts, fins que al cap de vuit o nou mesos la noia els va dir que ja en tenia prou de fer d’espelma i que el pròxim diumenge tindria angines. Ella ho va explicar a l’Emi i ell es va veure amb cor d’anar a demanar permís al seu pare per poder sortir sols. El Josep ho va acceptar perquè el coneixia. Poc després l’Emi es va declarar i va haver de tornar a casa dels Piquet a demanar la mà de la seva filla. La relació va durar set anys perquè ell estudiava i després va fer les milícies.

El Josep va morir als cinquanta-dos anys d’un càncer, set anys després d’haver tornat de l’exili, però, realment, el que el va dur a la tomba va ser la tristesa i la impotència per la situació que estaven passant. La Josefina tenia un bon sou de secretària de direcció en una empresa de productes químics i va mantenir la família durant el temps que el pare va estar malalt. També donava classes particulars de francès i matemàtiques i va poder estalviar una mica per fer-se l’aixovar de núvia. La Conxa l’havia obligat a aprendre «corte y confección», que era el que acostumaven a fer totes les noies de l’època. Amb quatre lliçons apreses per correspondència es va atrevir a tallar el vestit de núvia i a cosir-lo, tot a mà perquè no tenia màquina. En aquell temps les noies «dignes» i responsables havien de saber cuinar, cosir, brodar i es casaven verges, cosa que els seus fills i néts han aprofitat sempre per gastar-li bromes.

L’ Emi i la Josefina es van casar el 31 de maig de 1958 a la parròquia de Sant Francesc de Sales de Barcelona. El Josep no la va portar a l’altar perquè feia sis mesos que havia mort: era una mort que pressentia i va dir a la seva filla que estava content i tranquil perquè es casava amb un bon noi, treballador i de bona família. Ella tenia vint-i-tres anys i va deixar l’empresa perquè en aquell temps una dona casada no podia treballar. Més tard va fer altres feines, però ja no eren fixes: va anar una hora en un despatx a fer la correspondència en francès, va traduir part de l’evangeli per la senyora del cònsol de Suïssa, va fer de monitora de Tupperware durant vint-i-cinc anys… La parella va tenir dos fills: el Jordi i la Marta.

La Josefina va arribar als cinquanta-cinc anys, l’edat de la reflexió, diu ella, i va començar a fer balanç de la seva vida. Tenia una situació estable, salut, una família que vivia amb harmonia i molts amics. Es podia considerar feliç, però realment no ho era del tot. Notava com si dintre seu algú empenyés una porta per sortir i ella ho impedís. Eren uns anys tancats amb clau, un vot de silenci que havia durat cinquanta anys. Ella sempre havia dit que no recordava res dels primers anys d’exili i no va comentar mai res amb els pares ni els fills. Era el mecanisme de defensa per fer-se la il·lusió que allò no havia passat. Però li havia quedat la por, no dels problemes, ni de les situacions difícils, que sap resoldre bé, sinó una por física: la foscor, segons quins sorolls, els avions, les escenes violentes, un terratrèmol amb gent atrapada sota les runes… Els amics li deien que no remogués el passat. ¿Per què preocupar-se’n si ara ho tenia tot resolt? Però ella no vivia tranquil·la. Havia tornat de l’exili amb una motxilla de victimisme i autocompassió i volia treure-se-la del damunt.

Era conscient que s’havia de preparar i va fer un curs d’autoestima i va consultar una psicòloga. Li van explicar que les persones tenen dos aspectes en la seva personalitat: el nen i l’adult. Per tenir un sentiment interior d’harmonia i de plenitud cal que aquestes dues parts estiguin connectades. Si no és així, el sentiment és de soledat i conflicte. La Josefina va comprendre que aquest era el seu problema: la desconnexió amb la seva nena interior. Havia de buscar-la i recuperar-la. Sabia que el camí era llarg i difícil, però el que importava era anar en la direcció correcta. I un dia va trobar una nena molt petita que, esporuguida, plorava en un racó. I va enfrontar el passat i el present, i el victimisme es va transformar en agraïment i l’autocompassió en autoestima. Li havien robat la infantesa, la seguretat, i li havia quedat un sentiment de por, de desemparança. Però alliberar els records li va servir, també, per adonar-se que la infantesa li havia tergiversat la realitat: el pare no els havia abandonat mai, les dues pedres que s’escalfaven a l’estufa del col·legi no eren per recordar-li que no portava menjar sinó per escalfar les mans, els nens no la rebutjaven per ella mateixa sinó per culpa de la campanya del govern francès contra els refugiats. La Josefina es va encarar amb aquella nena aparentment abandonada i li va dir: «No ploris. Jo sóc el teu futur. I he vingut per escoltar-te i estimar-te». I així es va reconciliar amb el seu passat i a partir d’aquí li van passar coses sorprenents, gairebé màgiques.

Una tarda de desembre del 1997 li van dir si volia anar al Pati Llimona a una taula rodona d’un col·lectiu anomenat Les Dones del 36. Era una tarda freda i ja anava amb plantofes, asseguda a la butaca de casa. Li feia molta mandra moure’s i va pensar que no hi aniria, però al cap d’uns minuts va reaccionar: havia dit a la seva mare, que ja estava malalta i no sortia de casa, que aniria a conèixer aquelles dones i després l’hi explicaria. I es va vestir i hi va anar. A partir d’aquell dia la seva vida va estar plena d’emocions. Aquelles dones que havien viscut la guerra i que rondaven els vuitanta i noranta anys no eren unes dones vençudes sinó tot al contrari. Al final de la xerrada, la Josefina es va atrevir a dir públicament que volia retre un homenatge als seus pares perquè durant els anys d’exili es van sacrificar per ella. Era la primera vegada que parlava en públic del seu silenci. Potser la presència de Teresa Pàmies i Isabel Vicente, assegudes al seu costat, li va donar la força que necessitava. Un cop acabat l’acte, el col·lectiu li va dir que també podria aportar les seves vivències al grup. I així va començar a fer xerrades i a participar en col·loquis parlant de la seva experiència, que, certament, no era la d’una miliciana, ni la d’una dona compromesa amb uns ideals de partit, sinó la d’una nena que el trauma de la guerra havia capgirat.

No podia canviar els fets que havia viscut però els podia transformar en experiències positives. En un llibre va trobar una frase que li va ensenyar el camí: «Si la vida et dóna llimones, afegeix-hi aigua i sucre i fes-ne una bona llimonada».

El dia de Reis del 1998 —tenia llavors seixanta-tres anys— els seus fills li van voler regalar una cosa especial i ho van comentar amb la Conxa. «Regaleu-li una nina», va dir ella convençuda. Els fills van quedar una mica estranyats, però li van comprar una nina de cabells rossos amb un vestit d’organdí blanc, tal com els havia dit l’àvia. Quan la Josefina va obrir la capsa i va veure la nina es va llançar al coll de la seva mare i la Conxa va entendre que en aquell moment desapareixien la rancúnia i el dolor que la seva filla havia dut amagats durant tants anys. La Conxa va morir un any més tard, al gener del 1999.

Un dia van convidar Les Dones del 36 a fer una xerrada al Centre Cívic de Sarrià. La Josefina va dir a les companyes que li feia molta il·lusió anar-hi ella perquè Sarrià havia estat el barri de la seva primera infantesa. En aquell moment no sabia que aquell centre era el palauet del senyor Conde, on havia estat casa seva. La seva mare ja havia mort, però la Josefina va invitar la tieta Carme. I va ser en aquell moment que va descobrir que el Centre Cívic de Sarrià era l’antic palauet. Hi va anar de seguida, sense esperar el dia de la xerrada i, en entrar al parc, va reconèixer les palmeres i no va poder reprimir les llàgrimes.

Havia passat un temps i ja era capaç d’enfrontar-se amb els records de l’exili i va decidir tornar a França, als llocs on havia viscut, per reconciliar-se amb el passat. El primer viatge va ser l’estiu del 1992. Va visitar Mayet i Mauzac. Tenia moltes fotos que el seu pare li havia fet: l’escola, el castell, el prat… i va poder seguir els mateixos racons. Van fer nit en un hotel de Mauzac, vora el riu, i no va poder resistir d’explicar a la propietària que feia molts anys havia viscut allí. La dona se l’escoltava en silenci, fins que va dir: «Que malament que vam tractar els refugiats! ¿Oi?». «Sí, jo vaig viure el rebuig dels meus companys de classe —va dir la Josefina—. Precisament tinc una foto. Potser vostè em podrà orientar si encara existeix l’escola». I li va mostrar una foto dels nens de la classe. La dona se la va mirar i es va quedar pàl·lida en sec. «¿Veu? Jo sóc la nena dels dos llacets blancs», li va dir la Josefina. «Doncs jo sóc la del seu costat», va respondre la dona. Es van quedar de pedra.

La dona li va confessar la mala consciència que havia tingut tota la vida per haver menyspreat els refugiats. L’endemà, a l’hora de pagar li diu: «¿Em permet que li faci un regal? Doncs li obsequio l’estada a l’hotel perquè vam ser tan poc hospitalaris que d’aquesta manera potser podré recuperar una mica de tranquil·litat». I es van abraçar.

Al final d’estiu del 2001 la Josefina passava unes vacances a la Vall d’Aran amb l’Emi i uns amics i familiars. Era tan a prop de la frontera que no va poder resistir la temptació de passar-la i arribar fins a Lescar. Volia trobar la Françoise, l’única nena que li havia fet costat. Els amics li deien que després de seixanta-dos anys era una bogeria trobar una persona, però ella hi va insistir: si no veia la seva amiga com a mínim veuria el poble, l’escola… I va marxar amb el seu marit. Van arribar a Lescar i només de veure el rètol ja es va emocionar, però ¿com havia de començar a buscar la Françoise en una ciutat que ara tenia deu mil habitants? Se li va acudir anar a la Gendarmerie i explicar la seva història al brigadier. L’home se la va escoltar pacientment, però era impossible trobar algú només amb les referències d’un nom, perquè no en sabia el cognom, i una foto de dues nenes: ella i la Françoise quan tenien cinc anys. La Josefina va insistir a deixar-li la foto i ell li va prometre que ho esbrinaria entre la gent gran. «Però no es faci il·lusions, senyora», li va confessar el brigadier.

La Josefina no volia tornar a Barcelona amb les mans buides i li va demanar si li deixaria fer una foto amb ell. L’home hi va accedir. L’ Emi, que l’esperava a fora, va quedar desconcertat quan ella li va demanar que els fes una foto junts. Ja comptava que el viatge i les investigacions de la seva dona havien acabat, però la Josefina no estava satisfeta i va entrar a una oficina de turisme: allí potser sabrien si encara existia l’escola. A l’oficina hi havia una senyora gran que esperava i la noia que atenia el públic. La Josefina va començar el relat de la seva història. La senyora l’escoltava atentament i al final, emocionada, li va dir que ella també havia viscut aquí de petita. I li va prometre que aniria a buscar la foto que tenia el gendarme i que també esbrinaria pel seu compte.

Un cop va saber que l’escola encara existeix davant de Correus, transformada ara en una escola maternal, la Josefina va demanar al seu marit que l’hi acompanyés. La directora li va obrir les portes i la Josefina es va quedar glaçada quan va veure que encara hi havia la mateixa font al pati. «¿Com és possible que la conservessin?», va preguntar ella, emocionada. «Perquè els que van fer les reformes devien pensar que un dia vindria una nena a buscar la seva font», va dir la senyora, contagiada per l’entusiasme.

La Josefina se’n va anar de Lescar reconciliada amb el poble que no l’havia volgut. Aquella gent no tenia res a veure amb l’hostilitat dels francesos de l’any 39. Quan va arribar a Barcelona es va adonar que tenia un missatge al contestador automàtic. Era la dona de l’agència de Lescar que li deia que havia trobat la Françoise. «L’hi passo», deia la senyora. La Françoise es meravellava d’haver-la retrobat: «És un miracle! No t’he oblidat mai!», deia la veu distorsionada per l’emoció.

Dos mesos més tard organitza el viatge per trobar-se amb ella a Lescar. L’acompanya un equip de filmació, Jaume i Daniel Serra, que preparen un reportatge sobre l’exili dels republicans, «El somni derrotat». Queden davant la porta de la catedral. És un retrobament emotiu. La Françoise ha organitzat un sopar amb tot de gent que tenen a veure amb el seu passat: la nena que la primera nit els havia portat llet i mantes a l’estable, Marie Bidou; la néta dels que havien donat feina a la Conxa al restaurant, Jacqueline Capdevielle; la senyora que va trobar la Françoise, Mika Iharreguy; el nou propietari del restaurant, Bernard Rey, que li va permetre retrobar l’habitació on va estar tancada tants mesos. És un dia molt especial que té repercussió fins i tot a Lescar, que coneix tota la història per un article publicat en un diari de la regió. L’article surt acompanyat de dues fotos: la Françoise i la Josefina el 18 de juny de 1939 i les dues amigues retrobades seixanta-dos anys més tard.

La Josefina és conscient del tomb que ha donat la seva vida des que es va atrevir a obrir la porta del passat. I s’adona que aquest passat és un tresor de vivències i per tant s’ha d’expandir. A les xerrades sempre diu que la Guerra Civil espanyola va ser un cop d’estat d’uns rics i poderosos que no van acceptar un govern legalment constituït per unes eleccions. La idea dels vencedors era que tothom se sentís culpable mentre visquessin; van fomentar la por i van aconseguir silenciar la pròpia història. Però un cop la Josefina va obrir aquesta porta va començar a escriure i s’ha convertit en la historiadora de la família. Ella considera que el passat és patrimoni de tots i que els seus fills i néts es mereixen saber què van viure els seus avis i besavis. Dóna gràcies per haver tingut una vida difícil i per l’exemple dels seus pares, que li van ensenyar a tirar endavant a pesar de les dificultats. La vida l’ha avesat a tot, però no l’ha endurit, i l’ha fet créixer com a persona.

La Josefina vol que els seus cinc néts la recordin no com una víctima sinó com algú que va patir, però no es va abatre. Vol que recordin les coses positives i ha instaurat un dia de festa especial per tota la família: és quan arriben les orenetes. Aquest dia, que acostuma a ser a mitjan abril, recorda el dia de la seva infantesa que corria pel camp, feliç, i es reconciliava amb el seu entorn després dels dies llargs i durs de l’hivern. Aquell dia enganyava la seva mare i es permetia fer festa i no anava a l’escola. Les orenetes li deien que ja no passaria fred, que els dies serien més llargs i ja no tindria por d’anar sola a l’escola, que podria robar fruita als arbres, que no passaria tanta gana… Ara, quan arriben les orenetes, la família està pendent del cel i el primer que en veu una la truca i queden pel dinar. La festa vol ser no tan sols un dia per recordar sinó una metàfora: plantar cara als problemes, passar un moment difícil i tirar endavant.

La vida de la Josefina és plena de símbols i de records: les fotos del seu pare, els dibuixos de l’oncle Miquel, un collaret que simbolitza quatre orenetes —regal dels fills—, la nina, una pedra de jade en forma de cor que li va regalar l’Emi i que recorda les dues pedres que la seva mare li escalfava perquè tingués les mans calentes. Aquesta pedra la du sempre que ha de fer alguna xerrada, i amb ella simbolitza la presència de la seva mare.

La Josefina es considera una dona afortunada. Reconeix que el victimisme paralitza les persones, però l’ha sabut transformar. Pensa que la transició va millorar algunes coses, però n’hi hauria d’haver una segona per restablir-ne d’altres de pendents. Una d’elles és recuperar la memòria històrica, que ha quedat molt malparada. ¿Quina pàgina hem de passar si encara està per escriure? La seva història podria ser una de tantes de milers de nens que van patir —i pateixen— l’experiència d’una guerra. De milers de nens que han de deixar el seu país per problemes polítics o simplement per buscar una vida millor. Els infants no inicien cap guerra i són les víctimes innocents dels conflictes del grans. La Josefina considera que li van robar la infantesa, deu anys de la seva vida. Durant tot aquest temps va viure presonera de les seves emocions, incomunicada amb els pares, a qui no va permetre d’entrar en el seu món de soledat i silenci.

La Josefina és la coordinadora de l’Associació de Les Dones del 36. Agraeix el privilegi d’haver-les conegut, d’admirar-les i d’estimar-les. És una bona oradora i sap transmetre el que vol. Creu que la història és un patrimoni de tots, un dret civil. Per això s’ha de recuperar la que ens han silenciat, rectificar la manipulada i investigar la que encara no se sap. Però, per damunt de tot, se sent orgullosa de ser filla dels que van perdre la guerra, perquè, com deia el seu pare, ells tenien la raó.