COMPROMÍS I RESISTÈNCIA

Aquestes nou dones de la Isabel Olesti pertanyen a aquella generació nascuda als anys deu i vint del segle passat. Representen milers de dones anònimes implicades en una guerra en què s’ho van jugar tot. Cap d’elles no tenia estudis superiors, eren obreres des de la seva infantesa o adolescència, i van passar molt poc temps a les aules escolars. El compromís i lideratge del proletariat femení de la dona treballadora, curtida en la lluita laboral, al capdavant d’agitacions i tensions socials en fàbriques i tallers, és un motiu d’estudi per a les noves generacions.

Van ser aquestes dones les que van anar a lluitar contra el feixisme, en defensa de la República que va il·luminar les seves vides. Aquella resplendor incandescent de la història del segle XX, però, va ser apagada per l’assalt a la raó de l’alçament militar del 18 de juliol de 1936. Una irrupció feixista que va posar fi a l’assaig de llibertat i democràcia que s’estava portant a terme pels pobles d’Espanya, com una polifonia, amb veus i instruments diferents però harmonitzats.

Aquestes dones tenien una consciència clara de la seva personalitat i van afermar els seus drets en ser reconegudes per la Constitució de 1931, que va esborrar el complex i la submissió de les seves vides. De la nit al dia van assumir papers per als quals no havien estat preparades i es van entregar a preservar els drets aconseguits. La nova jurisdicció reglamentava el vot, l’avortament, la contracepció, el fet de viure en parella, l’accés a la cultura, a la igualtat jurídica, i anul·lava la intromissió de l’Església en les vides i les hisendes, com un factor determinant per a la democràcia d’un país. Les dones van poder iniciar carreres insospitades, amb un dinamisme enlluernador, cremant segles d’endarreriment imposat pel domini de l’home en els fòrums de la cultura i la ciència, reservats a les castes, on el poble i l’univers femení quedaven allunyats de la font de la instrucció pública. Sorprenentment, quan es va alçar la veda de les lleis discriminatòries, les dones es van disposar a aixecar el vol. Eren dones conscients d’aquesta temeritat, en què les seves antecessores, lúcides i heroiques, van ser escarnides i ridiculitzades en transgredir unes normes inviolables establertes per l’home i per a l’home, en una Espanya endarrerida i timorata, empobrida pel conservadorisme clerical. Tot i això, les dones van aconseguir quotes essencials de participació en la vida pública en gairebé tots els estaments, cosa que va portar implícit un alt grau de compromís sociopolític.

En aquest clima inèdit d’exaltació en comitès, assemblees o ateneus obrers, les dones es van comprometre davant dels drets laborals i culturals essencials que els oferia la Constitució, fins a formar una avantguarda incipient, conscients del deure de preparar-se per assumir papers actius en la societat del seu temps. Per això quan va arribar el 18 de juliol de 1936 les dones van lluitar per defensar els drets adquirits. En peu de guerra, van anar al front, van militar a la rereguarda, com l’exèrcit invisible que han estat sempre, lliurant batalles sense aconseguir mai la victòria, però, alhora, sense la màscara de l’anonimat, dirigint fàbriques, hospitals o menjadors populars, cuidant els ferits, els refugiats, els nens, conduint tramvies, camions o avions, amb la força de xoc de sempre, sense deixar anar les regnes de la seva llar.

Quan va arribar el 1939, van sortir a l’exili, seguint els seus homes, no sempre per convicció ideològica, sinó per una raó genuïna: on hi havia els seus era on elles havien d’estar. Van ser internades en camps de concentració a les platges del Rosselló, amb la sorra com a llit i en refugis immunds. Amb l’entrada dels nazis a França, moltes, deportades, van acabar a les càmeres de gas dels camps d’extermini alemanys.

A Espanya, en acabar la Guerra Civil, amb la victòria dels sublevats, no va arribar la pau. Sense perdre temps, van iniciar una repressió ferotge que va convertir el país en una presó.

I aquí ens trobem novament amb les nou dones de la Isabel Olesti, víctimes també del que entenem com a «exili interior», és a dir, les dones que es van quedar de grat o per força dins de les nostres fronteres o que van tornar sense sospitar l’alt grau de repressió de la dictadura. Aleshores va començar la cacera de la «puta roja». Roges eren les dones que havien defensat la Constitució, que els militars van jurar que respectarien i que van profanar el 18 de juliol de 1936: obreres, sindicalistes, mestres, metges, científiques…

Va ser un temps en què les mares, les filles, les germanes, les companyes, van envellir prematurament pel sofriment, l’assetjament d’interrogatoris brutals i obstinats, els registres expeditius en què s’enduien i desapareixien els seus homes. En represàlia, quan no trobaven els homes perquè havien fugit, detenien les dones de la família. Les dones, embogides, recorrien les comissaries, les presons, les cunetes, les tàpies dels cementiris, per trobar els seus, arrencats de les seves llars impunement.

Derogades les lleis que les havien fet lliures, les dones compromeses van haver d’amagar el seu passat més recent. Amb risc per a les seves vides, sota l’opressió, moltes van seguir actives en xarxes clandestines. Les que van ser descobertes, les van sentenciar a mort o van viure dècades de presó en condicions inhumanes. L’evolució de les dones la va paralitzar aquell règim rigorós i moralitzador, amb l’imperi de l’aparença, l’hàbit de la hipocresia religiosa, la misèria moral i el perill de la denúncia a flor de pell.

Les dones, en la llarga dictadura, van tornar a ser menors, van perdre la seva identitat, i als documents oficials van quedar reduïdes a «sus labores». Jurídicament la seva autonomia no podia transcendir de l’àmbit domèstic, no podien ni comprar una cadira, ni viatjar, ni obrir un compte corrent sense el permís del marit. Aquesta ferotge intromissió arribava fins a la intimitat del llit. Per a la dona la sexualitat era pecat mortal, quedava reduïda a la procreació. El plaer era de l’home, per tant ell estava lliure d’anar a l’infern.

A aquest retrocés general i greuge a la raó, tot plegat arbitrat per l’Església, es van oposar les nou protagonistes d’aquest preciós llibre de la Isabel Olesti.

ANTONINA RODRIGO

Barcelona, 22 de juny de 2016