MARIA SALVO

El dia 1 de novembre de 1939 un grup de dones, vells i criatures era dalt d’un tren en una de les vies mortes de l’estació d’Hendaia. Venien d’un camp de concentració de la Bretanya francesa confiats que els duguessin a un altre camp, més a prop dels seus. Però les autoritats franceses els van enredar: en realitat els duien a l’Espanya de Franco. Una d’aquestes refugiades era Maria Salvo. Tenia dinou anys. Ella, com les altres companyes del grup de la JSU, es van resistir a passar el fatídic pont internacional que uneix els dos països. Però els gendarmes les van arrossegar a cops i les van deixar als peus de la guàrdia civil.

Maria Salvo Iborra va néixer a Sabadell, el 27 de maig de 1920. El pare, el Pantaleón, era un fuster ebenista que participava en moviments obrers i havia lluitat per les vuit hores diàries, però no militava en cap partit ni sindicat. Era un home ateu, fill del seu temps; per ell la dona no tenia cap importància i un cop sortia de la feina feia una vida a part de la família. L’avi patern era un emigrant aragonès que havia inculcat als fills el gust per l’estudi i la cultura. El Pantaleón va ser l’únic que va escollir un ofici; no obstant això, era un home culte, a l’estil dels obrers dels anys trenta, formats als ateneus i a les associacions populars. Era un apassionat de la lectura i sabia una mica de francès. El Pantaleón era un home independent. No va participar mai en la vida familiar i els fills van fer sempre pinya al costat de la seva mare, que els inculcava el gust per l’estudi.

La mare, l’Assumpta, era mestressa de casa, catòlica practicant i analfabeta, però amb uns principis morals molt progressistes per l’època. Havia nascut en una família de pagesos de Cornudella de Montsant, a la comarca del Priorat. Els pares de l’Assumpta tenien la religió com a bandera: anaven a missa cada dia, resaven el rosari i mantenien la moral tancada i opressiva que dictava l’església. Van tenir deu fills i la gent del poble a ell li deia el sant Josep. Els avis no podien mantenir tantes criatures i de seguida que es feien una mica grans les enviaven a treballar a fora. Als set anys se’n va anar a Reus a servir a casa d’uns oncles, que no van demostrar mai cap sensibilitat de tenir una nena al seu servei. Als catorze anys l’Assumpta aniria a servir a Barcelona, fins que es va casar. Durant molts anys es va estar a casa d’uns senyors francesos. Quan arribava l’estiu i la família marxava de vacances a França ella també hi anava i aquest fet li va obrir els ulls a una altra manera de viure i de pensar, molt més oberta. L’Assumpta s’adonava que la dona era l’eterna sacrificada, però poc podia fer per rebel·lar-se contra el marit i intentava educar els fills ben diferent de com la van tractar els seus pares. Era una persona molt sensible i sabia transmetre-ho als seus dos fills: la Maria, i el Ferran, dos anys més gran que ella.

El Ferran va ser el mentor de la seva germana petita. Hi tenia una gran influència i ella l’escoltava i el seguia i sempre el va tenir com a model. Era tolerant i no es va imposar mai. Va vigilar la seva formació i des de molt petit es va convertit en el seu ídol. El pare no tenia autoritat; la Maria va abocar l’amor al pare en el seu germà.

La Maria recorda el temps de la infantesa com d’una gran felicitat. I aquesta idea la deu a la seva mare, que els inculcava amor a la naturalesa. Sabadell era un poble de fàbriques de teixits, però ells vivien als afores, en ple camp, darrere del barri de la Creu Alta. Només hi havia dues cases, la dels seus oncles i la seva. No tenien joguines, només un gos, però es passaven els dies de festa a l’hort amb els seus cosins. L’Assumpta els havia reservat un tros de terra per cadascú i podien plantar-hi el que volguessin. La Maria hi va plantar violetes i el Ferran, lliris. L’Assumpta els animava a tenir l’hort ben polit i donava premis al millor. És una imatge que ella té gravada a la memòria com d’un temps que no s’hauria d’haver acabat mai.

Però fora del reducte de casa, la Maria patia els horrors que inculcava la religió. Anava a una escola de monges de Sabadell i la idea de la fi del món la tenia aterrida. Ho veia com un gran foc que acabaria amb la humanitat. I quan, a la tardor, les postes de sol encenien el cel de colors rogencs, la Maria s’imaginava que havia arribat el moment de morir i que el món s’enfonsaria engolit per les flames. I passava moments d’autèntic pànic, fins que el sol se n’anava, el cel es tornava negre i no passava res. Però l’endemà tornava a viure el mateix terror.

Quan la Maria va complir set anys la família es va traslladar al barri de les Corts de Barcelona. Allí es va sentir desplaçada, trista. Només tenien un balcó i ella hi guaitava esperant trobar els camps de Sabadell, però només hi veia cases i enyorava la terra, el gos, l’espai obert per saltar i córrer. Els Salvo van canviar de domicili diverses vegades, sempre pels voltants de l’Eixample, i ella continuava somiant l’hort de la Creu Alta. Però va tenir una cosa a favor seu: el pare no volia més col·legis de monges i frares pels seus fills i els va col·locar en una escola de tendència republicana situada al carrer Urgell. Era l’any 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera; la mestra era una noia jove i progressista que anys més tard coincidiria amb la Maria a la presó. Els nois i les noies anaven separats, però es respirava un ambient de llibertat, ben diferent dels col·legis religiosos. Primo de Rivera havia prohibit l’ús del català, però la mestra creia que els nens havien d’aprendre en la seva llengua, tot i que també estudiaven castellà. Tenien dues llibretes i quan hi havia una inspecció amagaven la llibreta en català i treien la que tenien preparada en castellà. La mestra els ensenyava a escriure amb les dues mans perquè creia que els nens havien de ser ambidextres.

Amb la proclamació de la República, l’any 31, el concepte de l’escola va canviar radicalment. La professora devia tenir ben guardada la bandera republicana perquè tan bon punt es va produir el canvi la va hissar, com també va obrir la tanca de fusta que separava la classe dels nens i de les nenes. Els mateixos alumnes grans van despenjar el retrat del rei. S’havia acabat la repressió, la religió ja no existia. La por i l’angoixa a les postes de sol s’havien esvaït. La República oferia als nens la possibilitat de viure la natura organitzant les colònies escolars al camp. Ella va anar a l’Espluga de Francolí, però tot i que eren colònies laiques les classes socials eren molt marcades i la Maria es va adonar que era una nena pobra i que el món girava entorn de la gent amb poder.

Altres estius els va passar a casa dels seus avis materns, a Cornudella de Montsant. Era una terra de roques escarpades, de camps d’oliveres i ametllers, en una petita plana emparada per la serra del Montsant i els cingles de Siurana. Ella era una nena delicada i la tia Lluïsa se l’enduia al poble perquè li toqués el sol i agafés forces per passar l’hivern. La família anava al tros cada dia i ella jugava entre camps d’avellaners i oliveres. Hauria pogut ser molt feliç perquè estimava la natura, però aquells estius es van convertir en un turment. Els avis, catòlics fins a l’extrem, li feien resar el rosari cada nit a la penombra de la llar de foc. La Maria no podia evitar fer capcinades i la tia Lluïsa li picava el braç per despertar-la. Li vigilaven els vestits que duia i si anava a caçar capgrossos al riu amb el seu cosí l’àvia li feia posar una de les seves faldilles perquè no se li veiessin les cames. Quan va ser la festa del poble no la van deixar anar a la processó perquè anava amb un vestit de tirants. Fins que als dotze anys va decidir no anar-hi mai més.

El Ferran vivia uns estius molt diferents: anava a casa del germà del pare, a Vilanova i la Geltrú. Era un professor de l’escola del Treball molt més obert que la família de Cornudella. Tenia un fill una mica més gran que el Ferran i junts anaven a la platja i feien grans berenars. La Maria hi va anar un cop i va quedar meravellada d’aquella llibertat, ben allunyada de l’opressió que vivia a Cornudella.

Per mitjà d’una amistat, la mare va entrar de portera al número vint-i-sis del carrer Balmes, al cor de l’Eixample, al costat d’un seminari que el Pantaleón anomenava «la fàbrica dels capellans». Aquesta porteria era en un edifici senyorial, amb escales de marbre blanc i negre i balustrades. Els veïns eren famílies benestants que tenien dues o tres minyones. Ells vivien a l’últim pis, que donava a un terrat. La Maria notava les diferències entre ella i les altres nenes; encara no ho sabia analitzar, però s’adonava de moltes injustícies, per exemple que el dia de Reis només li duguessin una pepona, mentre les altres tenien nines que obrien i tancaven els ulls. «Sempre hi ha hagut rics i pobres», li explicava la seva mare. Però ella, interiorment, no ho volia acceptar.

L’ Assumpta es va posar malalta i la Maria va deixar l’escola als tretze anys per cuidar-la. El pare creia que la noia ja en tenia prou de llegir i escriure i que el seu deure era estar a casa, atenent la seva mare. La Maria fregava les escales de l’edifici agenollada i els veïns li trepitjaven el que ja estava net i se sentia humiliada. «Faci el favor de passar per l’altre costat», els avisava ella. I l’Assumpta no es podia creure que la seva filla fos capaç d’advertir-los. Fregava les rajoles amb lleixiu i terra d’escudella, les mans se li clivellaven i cada nit la mare l’hi posava aigua amb vinagre. Però el que li dolia més no eren les mans encetades sinó que les nenes riques podien anar a l’escola i ella no. I això li va crear un estat de rebel·lia interior.

Les porteries eren un lloc on els veïns sempre hi deien la seva, la informació corria molt de pressa i els feixistes ho sabien. Poc abans de les eleccions del 1933, la Maria va veure aparèixer una dona molt ben vestida que sortia d’un cotxe imposant. Era la mestressa de la finca. Venia a demanar a l’Assumpta que animés les veïnes a votar per la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas). L’Assumpta va escoltar en silenci, però a la Maria li bullia la sang perquè tampoc no podia dir res. Anys més tard, amb la victòria de Franco, les porteres serien, precisament, un dels col·lectius més nombrosos de les presons.

L’Assumpta no entenia gens de política, però reaccionava davant de les injustícies. Durant els fets del 6 d’octubre del 34, quan els fills dels miners asturians declarats en vaga van venir a refugiar-se a la ciutat, ella es va commoure per la sort dels petits i va demanar tenir-ne un a casa, però no l’hi van concedir perquè ja estaven tots distribuïts. En altres ocasions l’Assumpta havia ajudat estudiants que s’escapaven de la guàrdia d’assalt. Davant de cals Salvo hi havia l’Escola de Comerç i més d’una vegada els estudiants s’havien manifestat i la guàrdia d’assalt els perseguia. Mentre els veïns del carrer tancaven les portes ella n’obria una de més petita i els deixava entrar d’amagat.

La Maria va estar un any a casa cuidant la seva mare, però tenia les idees ben clares i no volia seguir el camí de la dona submisa i sacrificada. Quan l’Assumpta va millorar va dir que volia treballar en alguna cosa —llavors tenia catorze anys—: pensava que guanyaria uns diners que ajudarien la família i alliberaria la mare de fregar les escales. Va entrar en un taller d’aprenenta de modista, però no li va agradar perquè es passava moltes hores repartint la roba per les cases i un dia es va perdre i es va esverar molt. Per mitjà d’una parenta de Cornudella va fer de planxadora, un ofici molt dur, però molt bo. Treballava als soterranis d’un pis. La mestressa era una subcontractada de la fàbrica de calçotets i pijames Olímpic. La Maria era l’única aprenenta i allí va treballar fins al començament de la guerra. Cobrava segons el que rendia i es dedicava exclusivament a roba masculina. Les planxes ja eren elèctriques i sempre estaven roents. Cada cop que les tombava es cremava els canells i el seu pare li va fer una canellera de cuiro per protegir-se. Quan va cobrar la primera setmanada va baixar corrents pel carrer Balmes i va arribar a casa cridant d’alegria, alçant les dotze pessetes que havia guanyat (en realitat en guanyava vint-i-quatre, però la mestressa se’n quedava la meitat per les despeses de llum, midó i planxa). Quan l’Assumpta la va veure es va posar a plorar.

Amb el treball, la Maria es va sentir valenta per enfrontar-se al seu pare. Volia ser considerada igual que el Ferran, que treballava d’aprenent mecànic a la fàbrica de motos Ossa i estudiava de nit a l’Escola Industrial, i a més a més aprenia el francès. La Maria guanyava més que ell i va demanar al seu pare per estudiar en una acadèmia. El Pantaleón arrufava el nas, però la mare li va donar suport i va decidir que dues de les pessetes que guanyava serien pels estudis. Ho va aconseguir, però el pare no permetia que arribés ni un minut més tard i l’esperava cada nit, a les nou, darrere la porta.

L’economia dels Salvo no era bona. Es vivia un temps d’agitació social, el Pantaleón participava en les vagues i a casa entraven pocs diners. La seva dona no li retreia mai res, continuava la seva vida en silenci i es refugiava en els fills.

Als quinze anys, la Maria tenia una fal·lera boja per aprendre. Va començar a freqüentar els centres culturals que dirigia Esquerra Republicana. S’hi relacionaven nois i noies i la dona tenia un altre valor, ben diferent del que encara es vivia a les famílies. Anaven a concerts, a ballar. La Maria se sentia catalanista: li agradaven els balls i els costums del país. Tota aquesta activitat desorientava el pare, mentre que la mare ho veia com la vida que no havia pogut fer ella.

La República va portar un temps de grans exaltacions, de fites que s’havien de conquerir. Els joves tenien una porta oberta a un ambient cultural molt bo: es fomentava l’esport, la natura, tenien beques, llocs per trobar-se, per divertir-se. El Ferran va ser un gran nedador del club de l’Escola Industrial. Amb els seus amics participava del món associatiu que s’havia creat; moltes vegades es trobaven a casa dels Salvo i la Maria els escoltava embadalida. Els diumenges, quan el Ferran no tenia competicions, els dedicava en exclusiu a la seva germana. Anaven al cine, a passejar. Es compenetraven molt. Fins que Franco es va alçar en armes contra tot allò que havien somiat.

El dissabte 18 de juliol, la Maria preparava una excursió a la platja de Badalona amb un grup d’amigues, però una de les noies els va dir que el seu pare no l’hi deixava anar perquè hi havia hagut un alçament al Marroc. «Això cau molt lluny!», van dir elles, pensant que el pare exagerava. Aquells dies el Ferran es preparava per les Olimpíades Populars, que s’havien d’inaugurar el dia 19 a Montjuïc en oposició a les que se celebraven a l’Alemanya nazi. Totes les organitzacions d’esquerra hi donaven suport i els joves estaven molt il·lusionats. El Ferran formava part d’un grup de nedadors de l’Escola del Treball. La tarda del dissabte es va entrenar a la piscina Picornell i quan, al vespre, va passar per la plaça d’Espanya la va trobar plena de guàrdies d’assalt. Hi havia molta gent i tothom es movia amb inquietud, com si passés alguna cosa important. El matí del diumenge el Ferran es va llevar molt aviat per anar a Montjuïc, però abans de baixar al carrer va sentir trets i tots van anar a guaitar des del terrat. Van veure un moviment estrany de guàrdies civils. Una columna de soldats baixava pel carrer Balmes cridant «visca la República!». A l’alçada d’Aragó hi va haver una topada amb la guàrdia civil, però sense violència. Els soldats eren del quarter de Pedralbes, que s’havia alçat amb la tropa enganyada pels oficials. El Ferran va anar corrents a la seu on es concentraven els esportistes. L’Olimpíada, evidentment, no es va celebrar mai i la vida d’aquells nois va canviar de rumb.

En començar la guerra, el Pantaleón va prendre partit incondicional pel bàndol republicà, però sense participar-hi d’una manera activa. Ell treballava per encàrrec posant papers engomats als vidres per protegir-los dels bombardejos. L’Assumpta s’estava a casa, angoixada per la falta de menjar i debilitada per la malaltia. Però també estava dolguda pel rebuig de la seva família, que es van allunyar dels Salvo perquè els consideraven uns «rojos».

Des del primer moment la joventut es va rebel·lar contra l’alçament perquè els prenia tot el que havien guanyat. I van assumir molt ràpidament responsabilitats que no els pertocaven; ningú no tenia l’edat ni la preparació suficient, però es van lliurar a la feina de combatre els insurrectes. De seguida hi va haver un gran nombre de voluntaris que van anar al front guiats només per l’entusiasme. No hi havia un exèrcit professional perquè el país s’havia quedat pràcticament sense res. Però aviat es van crear escoles de capacitació militar i política per formar un exèrcit popular. A Pins del Vallès —actualment Sant Cugat— n’hi havia una i el Ferran, que només tenia dinou anys, va donar classes als futurs soldats. El van fer comissari polític, que consistia a donar suport als militars, i el 1937 s’incorporaria al front d’Aragó.

La Maria, en aquells primers dies de guerra, es va sentir commoguda. Tenia setze anys i encara no s’havia format una consciència política, però veia que l’alçament era una traïció a un govern que el poble havia votat sense coacció. S’obstinava contra aquest fet i volia participar-hi i construir alguna cosa nova que encara se li escapava. Era conscient de les desigualtats socials i creia que hi havia de lluitar, però no sabia ben bé com fer-ho.

A Barcelona hi havia molta feina per fer perquè tot estava desmantellat i s’havia de tornar a crear. La Maria va entrar en un taller de confecció de roba col·lectivitzat per la CNT i la UGT. Van treure’n els amos, però aquests es van posar a treballar com els obrers sense oposar-s’hi. La reacció brutal vindria tres anys més tard, amb la victòria franquista. El comitè va introduir grans millores a l’empresa, com les màquines elèctriques en lloc de les de pedal. Tot es decidia per assemblea i s’escoltaven les opinions dels treballadors. La Generalitat els va encarregar de fer uniformes per l’exèrcit. Allí va començar a sentir inquietuds polítiques. No tenia cap idea determinada, però en canvi es notava inconformista i molt diferent de la resta de noies. Un dia va veure una desfilada al Passeig de Gràcia: eren dones uniformades que duien un fusell per bandolera i marxaven, decidides, al front. Li va fer un gran impacte, però va veure que aquell no era el seu camí. I es va reafirmar en la feina social del taller. Es va sindicar a la UGT i va treballar-hi de ple.

Però, mentre el poble continuava la lluita, l’exèrcit republicà perdia força per falta de mitjans. A partir del mes d’abril de 1937 Franco començava a apoderar-se del nord d’Espanya. La Legió Còndor bombardejava Gernika i l’estiu d’aquell mateix any queien Bilbao i Santander. Molta gent es va refugiar a Catalunya i les famílies van acollir-los a les cases. El Ferran va conèixer una noia de Santander de la JSU (Joventut Socialista Unificada) i la va portar a casa. En aquell moment la Maria va saber que el seu germà també formava part del grup.

La trobada amb aquesta noia va marcar el rumb polític de la Maria. No van ser les idees, que la van convèncer, sinó el programa: l’ajut als hospitals, a les escoles, organitzar roba per als soldats, els menjadors comunitaris, desenrunar els carrers després dels bombardejos… tasques de la rereguarda que van quedar a les mans de les dones. Els homes eren al front i, durant els primers anys de guerra, la joventut i les dones van ser els que van portar el control de la ciutat. Eren dones que no havien sortit mai de casa i no tenien cap preparació. Tan sols les burgeses havien estudiat, però n’hi havia poques que s’incorporessin al treball. Aquells dies la Maria es va adonar que la dona havia adquirit sentit de la responsabilitat i que era igual que l’home: conduïa tramvies, organitzava la intendència, dirigia fàbriques, prenia decisions… Allò era la llibertat! I es va incorporar a la JSU sense saber ben bé què era socialisme o comunisme. Havia vist els retrats de Marx i de Lenin penjats a les parets, però per ella només eren uns senyors amb barba, pensadors i precursors d’unes teories que la gent seguia. Ella no tenia temps d’estudiar-les. Només tenia clara una cosa: guanyar la guerra al costat de la República.

Per aquest temps va conèixer l’Antonio, un noi de Santander dirigent de la JSU que també s’havia refugiat a Barcelona. Des d’aquell encontre la Maria es va dir Cionin, que era el diminutiu que s’utilitzava a Santander per anomenar les Assumptes. Va ser una relació trencada. Ell va haver de desplaçar-se a Madrid a mitjan de 1938 i no es veurien fins mesos més tard, quan tothom buscava la manera de marxar a l’exili.

Però la guerra, a la Maria, no li perdonava de passar gana, angoixa i una por terrible als bombardejos. Barcelona era una ciutat indefensa, no hi havia res preparat, tot es creava sobre la marxa. Franco s’havia pensat que la guerra seria un passeig militar i es va equivocar perquè els republicans no es deixaven vèncer. França i Anglaterra es van desentendre d’Espanya amb el pacte de no-intervenció signat per les Nacions Unides. La República va rebre tan sols la solidaritat de la gent: les brigades internacionals i els partits d’esquerra dels països democràtics. Hi havia molta desigualtat entre els dos exèrcits, però se suplia amb entusiasme i l’esperit republicà d’una gent que no volia sotmetre’s a l’alçament feixista.

La Maria continuava vivint amb els pares i el Pantaleón encara creia que la podia dominar. Ella tenia molta feina i de vegades arribava tard i trobava el seu pare esperant-la darrere la porta. Alguna vegada li havia alçat la mà, però la Maria no es deixava aclaparar i reclamava el dret a ser independent. Les coses havien canviat: si abans de la guerra no podies sortir de casa si no anaves acompanyada del pare o el germà, això ja no existia: la dona anava sola, tenia llibertat. I era un xoc generacional entre pares i fills.

El Pantaleón havia exigit a l’Assumpta que acompanyés la seva filla a tot arreu. Ella va anar dues o tres vegades a alguna assemblea, però va veure que la Maria freqüentava llocs «decents» i ja no hi va tornar. La Maria ja no tenia el suport del Ferran perquè era al front, però sabia defensar-se sola. Un dia va dir al seu pare que si continuava amb aquella actitud marxaria de casa. Va ser una guerra molt dura entre pare i filla, però ella va guanyar la batalla. La dona havia trencat motlles. I era el preludi del que seria la seva vida. La guerra li va oferir la possibilitat de realitzar les inquietuds que sempre havia tingut. Se sentia útil: havia trobat un camí. I tenia molt clar que no imitaria la seva mare; no sortiria de la tutela del pare per anar a la del marit i després a la dependència dels fills. L’Assumpta li havia dit: «No et casis fins que no siguis independent i puguis triar qui vulguis». I ho va complir.

Pels volts de Nadal del 1938 el Ferran va desaparèixer. Ningú no sabia on era, o si l’havien matat. Van viure aquesta angoixa durant mig any, fins que, per mitjà de la Creu Roja, van saber que l’exèrcit franquista l’havia fet presoner. El van tancar als camps de concentració d’Aranda de Duero i Santoña i més tard el van obligar a fer el servei militar a les ordres dels feixistes. Era mecànic i el van portar a una base de recuperació de material bèl·lic, a Deusto, tocant a Bilbao. Treballava en qualitat de presoner de guerra i duia un uniforme amb un distintiu que ho acreditava.

Els bascos es van portar molt bé amb els presoners catalans que travessaven les ciutats en columnes. Les noies els llançaven papers amb les seves adreces i els apadrinaven. El Ferran va acabar sent nòvio d’una d’aquestes noies. No s’hi va casar per diferències religioses, perquè ella era molt catòlica. El papa Pius XII havia excomunicat els comunistes i la noia va tenir un problema de consciència. ¿Quina educació donaria als seus fills?

La matinada del 26 de gener, el mateix dia que els feixistes entraven a Barcelona, la Maria va marxar a l’exili amb un grup organitzat de joves de la JSU. Encara creien que podien fer una resistència i pretenien aixecar la moral de la gent, reorganitzar el que estava desfet. A Girona la Maria va coincidir amb l’Antonio, però cadascú va seguir un camí diferent. També va trobar els seus pares, però ella va continuar amb el grup fins a Figueres i els pares van prendre el camí cap a la frontera. Cap dels tres no podia imaginar que la seva sort els duria per camins ben diferents.

Un cop a Figueres, el grup de la Maria encara lluita per la resistència. Eren a la plaça Major, escoltant el discurs d’un company del PSUC que animava a continuar lluitant. La plaça era plena de refugiats d’arreu d’Espanya, de dones i criatures que anaven a l’exili. De cop i volta es va sentir la remor dels avions i sense tenir temps de reaccionar els va caure al damunt una pluja de bombes. Tothom corria. La Maria es va refugiar en una entrada amb altra gent. Quan els avions van marxar va sortir al carrer i va trobar una ciutat en ruïnes. La gent cridava, els ferits gemegaven, tothom preguntava pels seus familiars. Aquella nit van dormir al castell de Sant Ferran, on hi havia més gent de l’organització. Pocs dies abans s’hi havia reunit Negrín demanant els tres punts per aconseguir una pau justa i digna per a Espanya, però Franco s’hi va negar i Europa els va girar la cara. Les tropes feixistes es pensaven que Negrín encara era al castell i aquella matinada va bombardejar de ple. Tot semblava perdut. I es va prendre l’acord que el grup de noies, els ferits i els convalescents seguissin el camí de l’exili.

Els dirigents els van fer pujar en un camió, però el motor va fallar a mig camí i van continuar a peu fins a la Jonquera. El 7 de febrer, a la nit, deixaven el país i entraven al Voló. Com va passar a tots els refugiats, la primera cosa que van sentir en francès va ser Allez! Allez!, la temible paraula que cridaven uns soldats senegalesos que tenien aterrida la gent. Van dormir al ras, a terra, tot estava nevat i la gent tenia les sabates mig desfetes, la roba humida. Van fer fogueres per escalfar-se. La Creu Roja va improvisar unes cuines i repartia arròs blanc i trossos de pa, però no donava l’abast perquè hi havia una allau de refugiats morts de cansament, de gana i de fred.

L’endemà, els senegalesos van separar, a cops de culata, els homes de les dones. I així separaven també famílies senceres que no es tornarien a veure mai més. En un hangar de la frontera, la Maria va veure una pila de caixes de material de guerra que el pacte de no-intervenció no havia deixat passar.

Van fer pujar la Maria i les seves companyes en un tren de mercaderies cap a una destinació desconeguda. Anaven unes mil cinc-centes dones, criatures i vells repartits per uns vagons infectes sense cap tipus de ventilació. Quan van veure que el viatge s’allargava van fer un forat a terra per fer les necessitats i un altre per poder respirar. Així van travessar França durant tres dies interminables, sense aigua ni menjar i sense obrir en cap moment les portes. De tant en tant s’aturaven en alguna estació i la gent del poble s’acostava a l’andana per oferir-los alguna cosa, però els gendarmes els feien fora. Fins que van arribar a Le Pouliguen, a la Bretanya francesa. Els van dur a un centre d’acolliment, un castell davant de la platja de l’Atlàntic on passaven l’estiu els estudiants francesos. Elles, però, no hi anaven de vacances. Un equip de desinfecció va fer despullar tothom: dones, vells, nens. Els van posar sota la dutxa i els van fregar amb uns raspalls que semblava que tenien pues de ferro. L’1 d’abril, mentre sopaven, els van donar la notícia de la victòria de Franco. Van plorar, algú cantava, d’altres pensaven en silenci.

Al principi de maig els van traslladar a l’illa de Saint Brévin, a pocs quilòmetres de la costa bretona. La Maria no sabia res dels seus pares ni d’en Ferran. Per sort, per mitjà de les organitzacions espanyoles antifeixistes que havien passat la frontera, va poder comptar amb la solidaritat d’una família francesa que la va apadrinar. Marie Genovais li enviava roba, sabó, li escrivia cartes i els diumenges la venia a veure juntament amb la seva família. El grup de noies de la JSU van començar a organitzar-se. Havien viscut la militància política i creien que havien de fer alguna cosa per tirar endavant tota aquella gent. Però una nit es van evadir tres noies de l’organització reclamades des de París per reorganitzar el grup. La resposta del centre va ser fulminant: van traslladar els dos-cents exiliats —dones embarassades, nens molt petits, vells— al camp d’aïllament de Moisdon-la-Rivière, a la demarcació de Saint Nazaire, un lloc penjat dalt d’un turó, envoltat de prats i d’alzines. No hi havia res, ni tan sols una cuina, ni una infermeria, només una capella sense porta ni vidres a les finestres per on entraven els mussols a la nit. Van tancar el camp amb fil de pua i uns bastons i van instal·lar la gent en una dependència militar que durant la Primera Guerra Mundial havia servit de cavallerisses. Era un lloc infecte, humit, però s’hi van encabir.

La directora del camp, Rosario González, era una asturiana que estava al servei del govern francès i que creia en una disciplina fèrria. Va separar les dotze companyes de la Maria de la resta del grup i les va posar a la capella. Però les noies ho van aprofitar per organitzar-se i des d’aquell dia van ser «les noies de la capella». Van reclamar els diners que el govern de la República enviava a cada exiliat. No en van veure ni un cèntim, però van exigir la construcció d’uns rentadors. Van improvisar la cuina i unes dutxes que consistien en un reducte tancat amb una cortina per poder-se llançar aigua pel damunt. A poc a poc «les noies de la capella» van transformar el camp; tenien autoritat i es feia el que elles proposaven. Van organitzar classes i jocs pels petits, cantaven, explicaven contes. Al vespre ensenyaven als més grans. Feien balls folklòrics, aprenien francès. Van improvisar un camp de futbol. Algunes nits aixecaven la tanca de pues i anaven a una pedrera a buscar lloses de pissarra negra per l’escola. I també agafaven pomes d’un camp i les donaven als nens. No passaven gana, però tothom arrossegava la desnutrició de la guerra. El grup de joves tenia obsessió per la neteja; pel camp hi passava un riu i van aconseguir que els deixessin rentar la roba. Els polls i la sarna eren molt habituals i ho solucionaven amb sofre i zotal. Fins que les organitzacions antifeixistes els van ajudar. Per mitjà de les famílies que les visitaven van aconseguir una farmaciola d’emergència. Una nit, una de les dones, Isabel Vicente, es va posar de part, però la directora no li va permetre d’anar a l’hospital. Els nois del camp la van portar a pes a una espècie d’infermeria, altres il·luminaven el cos com podien. Una pagesa de Galícia avesada als parts del bestiar la va socórrer i va salvar la mare i la criatura, que es va dir Núria.

El setembre del 1939 el govern francès col·laboracionista va il·legalitzar totes les organitzacions antifeixistes, i les dones s’hi jugaven la pell per arribar al camp de concentració sense salconduit per dur-los les coses més bàsiques per viure. Mentrestant, la Maria va escriure als seus oncles per si tenien notícies de la seva família. La mare era en un poble del centre de França. Vivia en una casa amb tres dones refugiades amb criatures. L’alcalde del poble era comunista i els repartia els tretze francs diaris de la República. L’Assumpta va aprendre a llegir copiant les paraules que li escrivia la seva filla des de Moisdon-la-Rivière. Li va passar diners, però no es van veure mai. El Pantaleón va estar en diferents camps de concentració fins que va sortir de Saint Cyprien amb un grup de treballadors i, finalment, es va quedar a Besiers. Tampoc no es va arribar a trobar mai ni amb ella ni amb la seva dona.

Va començar la Segona Guerra Mundial. El camp feia nosa i el subprefecte de la demarcació els instigava a tornar a Espanya amb l’afirmació que les coses havien canviat, que tot estava bé i podrien refer les seves vides. De vegades pujaven autobusos fins al camp per si algú s’animava a anar-se’n, però els autobusos tornaven buits. Les noies feien reunions i explicaven a la resta del grup que a l’Espanya de Franco només trobarien misèria, presó i fins i tot la mort. Passava el temps i ningú no se n’anava. Un dia els autobusos van venir acompanyats dels gendarmes; van empènyer els vells i les dones a cops de culata, però tampoc així no van aconseguir res. Les noies van declarar una vaga de fam i tota la colònia la va seguir. La invasió alemanya avançava. Al final d’octubre del 1939 l’alcalde de la demarcació els va proposar de dur tota la colònia al camp de Saint Cyprien. Les noies es van reunir a la capella per avaluar la proposta i després van exposar els avantatges d’acceptar el tracte a la resta de gent: els alemanys eren a tocar i Saint Cyprien encara els quedava lluny. Estarien més a prop de la frontera i tindrien més bona comunicació amb els seus. Tot semblava encaixar i van donar el sí a l’alcalde. Havien passat set mesos tancats a Moisdon-la-Rivière.

Van pujar dalt d’un tren rumb al sud. «Les noies de la capella» duien un mapa de la ruta i quan van arribar a Bordeus es van adonar de l’engany: no anaven a Saint Cyprien sinó a Espanya. Dos dies més tard el tren es va aturar en una via morta d’Hendaia. Alguns homes van saltar i van arrencar a córrer sense saber on anaven. Elles també ho podien fer, però no es van moure: hi havia la petita Núria i la seva mare que calia protegir. I van fer el pacte de continuar juntes. Els van obligar a baixar del tren, però ningú no feia cap pas per passar la frontera. Fins que van aparèixer legionaris francesos i a empentes i cops de màuser els van dur al pont internacional i la gent va passar en silenci. Elles encara es resistien a creuar-lo. Es van llançar a terra. A la banda espanyola hi havia guàrdies civils i capellans que es morien de riure. Algú va cridar des de la part espanyola: «¡Háganlas pasar, pero sin derramamiento de sangre!». La Maria va notar l’estrebada d’un guàrdia civil que l’arrossegava cap al seu cantó. Tot estava perdut. Era l’1 de novembre de 1939.

Un cop a Espanya, els van deixar anar on volguessin. Una amiga seva, la Consuelo, no tenia família i la Maria li va proposar d’anar juntes. Els van donar un salconduit i van viatjar fins a Bilbao amb l’esperança de trobar el Ferran. En aquell moment feia el servei militar. Es van instal·lar a Deusto, a casa d’una amiga d’ell, una senyora que tenia el fill en un camp de concentració i acollia refugiats. La nòvia del Ferran feia roba per intendència i la Maria i la Consuelo s’hi van afegir amb una màquina de cosir que van llogar. El Ferran els portava un ranxo boníssim del seu quarter. Tots eren presoners o nois que feien el servei militar i els mateixos cuiners posaven el menjar en una carmanyola i l’hi passaven.

Cada diumenge la Maria i la Consuelo s’havien de presentar a la guàrdia civil. Allí els deien que havien de tornar a Barcelona, però la Maria tenia por de ser reconeguda i que algú la denunciés. Mentrestant, el Ferran havia escrit a la seva mare per dir-li que la Maria era amb ell. Quan ho va saber va tornar de seguida. Però l’Assumpta estava molt malalta. Els metges li van diagnosticar càncer i li van recomanar una intervenció quirúrgica a Barcelona. Era el mes de juny del 1940, quan els alemanys entraven a París.

La tornada a Barcelona va ser dramàtica. Els havien assaltat la casa i els ho havien pres tot. Es van posar a viure al pis d’un familiar i després al d’una amiga del Ferran que tenia l’home a l’exili. L’Assumpta va ingressar a l’Hospital Clínic, prop de la presó Model, i la Maria no podia evitar veure la cua de dones i criatures que es formava davant la porta. Un cop operada, la Maria i la seva mare vivien amagades, sense a penes sortir. La família de l’Assumpta feia temps que li feia el buit. No tenien amistats i no es relacionaven amb ningú per no ser reconegudes.

L’ambient de la ciutat havia canviat molt. Es notava clarament qui havia guanyat la guerra. Les dones riques lluïen amb impudícia les seves joies, els abrics de pells, barrets i cotxes de luxe. Els homes duien la clenxa engominada i desprenien l’olor de la colònia d’afaitar. Mentrestant, la classe obrera havia tornat a la misèria més absoluta. La gent passava gana. Les dones semblaven més velles i hi havia pocs homes rondant pel carrer. De feina n’hi havia molta, però seleccionada; els homes amb antecedents no n’aconseguien mai i en qualsevol moment algú et podia conèixer i denunciar a la policia. Les presons eren plenes i se n’obrien de noves per encabir-hi l’allau de gent.

La Maria va buscar feina de planxadora. El taller on havia treballat durant la guerra havia tornat als seus amos, que van trobar un negoci modèlic. Les dones havien aportat les màquines de cosir a l’empresa i les reclamaven, però els amos s’hi van negar. La Maria va aconseguir feina a domicili, i amb una taula i una manta va tornar a planxar. Hi havia restriccions de llum i moltes vegades no podia acabar la feina. Sortia de nit a lliurar la roba perquè no la reconegués ningú; els clients se n’estranyaven, però tenia l’excusa de la mare malalta.

A poc a poc, la Maria va connectar amb les companyes de Moisdon-la-Rivière. Escoltaven la BBC i intentaven algun tipus de solidaritat amb els presos, però era una feina molt arriscada. El dia 15 d’octubre de 1940 la gent va quedar consternada amb l’execució de Companys. L’Assumpta vivia amb la por al cos; no entenia res del que passava: «¿Per què hem de viure amagades si no hem fet res de mal?», es preguntava sovint. Però no hi havia resposta. L’aterria pensar que algun dia poguessin detenir la Maria i dur-la a la presó. Per altra banda, la relació amb la seva família s’havia trencat definitivament. Ells eren els dolents, els excomunicats, els qui havien matat capellans i monges. L’Assumpta tampoc no ho entenia.

El 23 d’abril de 1941 la Maria va trobar la seva mare agonitzant a l’hospital: s’havia pres salfumant i va trigar tres dies a morir. Tenia quaranta-vuit anys. L’Assumpta havia lluitat per aconseguir una família estable. Però la guerra l’hi havia pres tot: la casa, l’home, el fill vivia a les ordres dels feixistes i la filla s’havia d’amagar. A més, estava malalta. Ja no li quedaven forces per viure i era una nosa per la seva filla, que l’havia de cuidar. L’Assumpta va fer l’acte de generositat més gran que pot demostrar una mare: deixar la seva filla lliure. Havia estat una dona insatisfeta i fracassada i va transmetre a la Maria que no havia de seguir els seus passos. Li va inculcar dos principis bàsics: l’honradesa i el treball. L’Assumpta va ser una víctima de la guerra i de la postguerra. La Maria, en aquell moment, no en va ser conscient i durant molts anys es va sentir culpable de la seva mort.

Van dur el cos de l’Assumpta a l’Hospital Clínic. S’havien de verificar les causes de la mort i un suïcida s’enterrava de qualsevol manera en un racó de cementiri. Els seus fills volien un lloc digne per la seva mare, però no tenien diners. La família de l’Assumpta no en va voler saber res i, finalment, gràcies al Ferran, que va recollir diners dels companys de natació, ho van aconseguir.

Un cop enterrada, la Maria no tenia cap lligam a Barcelona. El Ferran tornava a Bilbao i ella es quedaria sola. Li va agafar una forta depressió. Se sentia culpable de la mort de la seva mare i tant li era tot. El Ferran li va proporcionar la casa d’un amic que havia estat amb ell als camps de concentració. Vivia amb la seva dona a Isso, un poble d’Albacete prop d’Hellín, i s’encarregava d’una petita central elèctrica que proveïa d’energia Hellín. L’Ángel i la Francisca vivien en una casa al camp. La Maria hi va passar tot l’estiu, els ajudava en les feines de la sega i participava en l’ajuda als empresonats i perseguits d’aquella zona. I a poc a poc va recuperar una mica l’equilibri emocional. Però no es trobava a gust en un poble petit, perquè la seva vida no era aquella. El Ferran, des de Bilbao, li anuncia l’arribada d’una persona coneguda que venia a Espanya amb el propòsit de reorganitzar les JSU. Es tractava de fer un moviment de resistència antifranquista. I li proposa d’anar a Madrid. Ella accepta.

La Maria no va ser mai conscient del risc i les conseqüències d’aquesta decisió, ni de la falta d’estructura organitzativa del grup. Però eren joves, convençuts dels seus ideals, i no tenien por. Ho feien com una forma de rebel·lia, per solidaritat amb la gent que omplia les presons i perquè eren conscients que s’havia de fer alguna cosa pel país. Les ciutats eren grises i s’hi respirava tristesa, por. Els feixistes es reconeixien de molt lluny per la seva prepotència. Tenien atemorida la gent: ser delator era un deure nacional i ningú no era de fiar.

La Maria va fer els primers contactes. El risc era molt gran, però llavors no hi pensava. Va trobar la Consuelo i ella li va passar la informació per trobar-se amb una dona que venia de Cuba i li duia notícies de l’Antonio. Es deia Perpetua i durant un temps havia viscut a casa de la Maria, a Barcelona, i havien passat la frontera juntes, però van seguir camins diferents. Havia coincidit amb l’Antonio a Santo Domingo. La Perpetua li va proposar de viure juntes i treballar en la clandestinitat. I la Maria ho va acceptar. En aquell moment la Perpetua duia un passaport i documentació a nom de María del Carmen García Company.

La Maria va fer una sèrie de col·laboracions que van sortir bé, entre elles una anada a Vigo. Aquells dies, per protegir el seu nom autèntic, es va dir Alba. Però a Barcelona havien agafat un grup de les JSU i en l’escorcoll de la casa van trobar-hi unes cartes de la Maria, escrites des d’Hellín, dirigides a una de les detingudes. El Ferran també tenia relació amb una de les noies i quan va saber el que havia passat va optar per marxar de Bilbao. Però entre tots els que van caure també li va tocar a ell.

Mentrestant, la Consuelo rebia la visita d’un individu amb l’encàrrec de posar-lo en contacte amb la Maria perquè la volia prevenir del que passava a Barcelona. La Consuelo va preparar la trobada en un bar de la Glorieta de Cuatro Caminos. A les onze del matí van entrar al bar la Maria i la Perpetua. En una de les taules hi havia aquest home, però no van tenir temps ni de dir hola perquè les van detenir. Les van fer pujar en un cotxe i les van portar a la temible Dirección General de Seguridad, a la Puerta del Sol. D’aquell home no en va saber res fins molt més tard: era un talp per atrapar-la.

Les cel·les de la DGS eren als soterranis. L’únic punt de llum venia d’unes finestres que donaven a l’alçada del carrer, arran de la vorera. Des del corredor els detinguts podien sentir el brogit de fora, però no veien res. Van tancar la Maria a la cel·la número 6 i la Perpetua en una altra a prop dels urinaris. La cel·la era una habitació incomunicada, sense cap finestra, tan sols l’espiell de la porta que només obrien un moment perquè el detingut pogués respirar. Per dormir tenien un jaç de palla ple de xinxes. No els donaven menjar ni beure ni cap possibilitat de rentar-se. Si tenien diners, algun guàrdia els comprava un entrepà i quan anaven al lavabo podien beure aigua i rentar-se la cara. Res més. La Maria va tenir la sort que la Perpetua rebia el menjar des de fora i de tant en tant, quan podia, n’hi passava una part. També li va passar una pastilla de sabó i una tovallola. La Perpetua va estar sempre protegida per l’ambaixada de Cuba i no va rebre maltractaments ni va patir les humiliacions que rebien els detinguts.

A les dues de la matinada van fer pujar la Maria a «diligencias». Era una habitació de l’últim pis amb molta llum. Hi havia set homes que parlaven entre ells de banalitats. Abans de preguntar-li el nom li van donar un cop de puny a la boca i la sang va començar a rajar barbeta avall. Va quedar mig estabornida. Li van preguntar la relació amb María del Carmen García Company i ella va respondre que volia saber notícies del seu promès. La van tornar a pegar i va caure a terra. Al fons de l’habitació hi havia un home assegut en silenci que només observava. Li van preguntar quins eren els seus contactes i la seva missió. L’home silenciós dirigia els cops des de lluny només amb un gest, amb la mirada: les cames, les cuixes, els peus, el ventre… Els altres obeïen, afegint-hi sempre insults grollers. Quan se’n cansaven la deixaven a terra i es posaven a parlar de les coses més absurdes, com si no hagués passat res. Jugaven amb l’espant de pensar que els cops i les humiliacions tornarien un cop acabat el cigarret.

El mètode que utilitzaven era estudiat: podien desfer la persona físicament i moralment, afegint-hi que ningú la podia salvar, ni ningú no sabia que era allí. I era cert. La Maria era conscient que en podien fer el que volguessin, però tenia les idees ben clares: havia d’aguantar sense defallir, sense delatar ningú, no per heroisme, sinó perquè un altre no passés pel mateix horror.

Quan es van cansar d’apallissar-la, la van arrossegar entre dos guàrdies fins a la cel·la. No podia posar-se dreta, ni molt menys caminar. Abans de sortir de l’habitació li van anunciar que la nit següent tornaria a pujar a «diligencias».

L’endemà, a la mateixa hora, torna a l’habitació de l’últim pis. Els cops són els mateixos, però aquesta vegada el dolor actua com un anestèsic i el fet de conèixer-ne els mètodes li deixa la ment en blanc. Li ensenyen uns documents i uns manuscrits i l’obliguen a acceptar que són seus. Davant la negativa porten Perpetua, que ells coneixen com a María del Carmen García. Ella admet que l’escrit és seu, però diu que els papers són el resum d’unes gestions fetes per la Maria a Vigo. La Maria s’adona que la policia coneix la seva anada a Vigo, buscant una adreça que necessitaven a Madrid. Però ella no ho ha declarat en cap moment. La Perpetua tenia un càrrec important i s’havia de protegir. Davant d’aquesta situació comprèn que l’ha de deslliurar de tota responsabilitat i admet que els documents són seus. I aquí es van acabar els interrogatoris: tenien un culpable que era el resultat del seu «treball». Se la van endur altre cop arrossegada entre dos policies. No tenia ni una gota de sang en tot el cos, però trigaria molt a tornar a caminar. Les seqüeles físiques d’aquells dos interrogatoris serien irreversibles: no podria ser mare; les psíquiques les superaria a poc a poc.

La Maria va estar a la DGS vint-i-set dies, amb l’angoixa de quina seria la seva sort i amb el patiment de no saber què podria passar al seu germà, que era un soldat. No es podia moure de damunt el jaç i havia de demanar l’ajuda dels guàrdies per anar al lavabo. No li importava menjar perquè havia perdut la gana, tampoc no dormia ni es fixava si era de dia o de nit. Només pensava quan s’acabaria el malson. ¿La tornarien a cridar a «diligencias»? Creia que no ho resistiria.

Des de la cel·la escoltava els comentaris d’altres detinguts. Tothom estava pendent de si el cridaven a declarar o si li donaven la llibertat. «¿Em tocarà algun dia a mi?», pensava ella. Tot era una incertesa. Prop de la seva cel·la hi havia un militar detingut, una persona molt educada que s’hi va interessar. Va veure en quines condicions estava i es va commoure. Li va passar algun llibre. Així va poder llegir Jardiel Poncela i per uns moments allunyar-se del malson. De tant en tant, l’home li preguntava ¿cómo se encuentra?, però ella no podia contestar. Aquells dies totes les cel·les eren plenes i la gent s’acumulava en altres sales. Alguns quedaven lliures un cop els agafaven l’afiliació, però els homes era difícil que en sortissin.

De dia hi havia molt de moviment, a la delegació, però quan es feia fosc començava un altre tipus d’activitats: la tanda d’interrogatoris a l’últim pis. Si en acabar la guerra s’havien practicat detencions en massa, ara eren més selectives i s’agafava gent políticament preparada. Era molt més fàcil atacar algú que no sabia res que no pas la persona que treballava en la clandestinitat, amb conviccions polítiques clares i contundents. S’havia d’anul·lar la dignitat, transformar les idees. Per això els mètodes eren molt més sofisticats que uns anys enrere. La sort del detingut depenia dels policies que et tocaven i dels seus mètodes d’interrogatori. A la DGS es va violar, es van aplicar corrents elèctrics als mugrons i a les orelles, es va cremar amb cigarrets, es van arrabassar les ungles i es va penjar el detingut de cap per avall tant de temps com fos necessari. Són actes comprovats i verificats per testimonis que ho han deixat escrit. Comparant altres casos, la Maria creu que no va ser de les persones més torturades perquè altres companys hi van deixar la pell.

El sumari que es va fer a la Maria implicava també set noies més: quatre procedien de Madrid i la resta havien estat detingudes a Barcelona. El Ferran estava a les dependències militars. A elles les van dur a la presó provincial de les Corts de Barcelona, un antic convent de monges dominicanes que van buidar de nenes per omplir de recluses, vigilades per les monges de Sant Vicenç de Paül. L’edifici tenia una capacitat per cinc-centes persones, però n’hi van encabir prop de dues mil cinc-centes. Les monges van passar de vigilar criatures a vigilar dones, i creien que les podrien dominar utilitzant els mateixos mètodes que amb les nenes. Però s’equivocaven.

A les Corts no hi havia cel·les sinó sales on s’encabien totes les recluses ajagudes a terra amb màrfegues de panís, en un espai tan mil·limetrat que comptaven les rajoles que tocaven a cadascú. La vida es feia en un pati de parets altes vigilades per soldats amb metralladora. La Maria hi va ser gairebé dos anys, fins que la van processar. Però mentre esperava el sumari la van tenir nou mesos incomunicada juntament amb les tres companyes de Madrid. Vivien en una habitació amb una finestra amb barrots que donava al pati. No podien sortir ni rebre cap paquet ni cap visita, ni tan sols caminar pel pati. Una vegada al dia una monja les acompanyava a rentar-se la cara i les mans i elles ho aprofitaven per rentar-se el que bonament podien. Van estar nou mesos sense dutxar-se i fent les necessitats corporals en una llauna de conserves que els passava la monja cada matí i que servia per les quatre recluses. Durant el dia parlaven, cantaven, saltaven, fins que se’ls va acudir fer classes. Una d’elles era batxiller i els donava lliçons de gramàtica, de geografia… Van demanar un guix a la monja i escrivien en una de les parets. Dormien a terra en màrfegues de palla i quan s’apagava el llum no podien fer res més que tancar els ulls i intentar concentrar-se en alguna cosa agradable perquè els vingués el son. Però el fantasma de l’insomni les rondava sempre. I és un mal que han arrossegat tota la vida.

El menjar de les Corts era infecte, impossible d’empassar: sopa de col, bledes, moniatos, beines de fava… No hi havia calories i les monges escatimaven tot el que podien en benefici propi. Tenien un hort on treballaven les preses comunes, però s’ho quedaven tot les monges. Fins que les recluses van notar els efectes de la mala alimentació amb uns mals de ventre terribles. Una de les companyes de la Maria es va posar malalta i li van proporcionar un llit més decent. No hi havia medicaments ni material sanitari i fins i tot els metges es queixaven de la misèria que regnava a la presó. Però una nit, quan aparentment tothom dormia, van sentir un soroll a la finestra i es van trobar un perol amb les coses de menjar més impensables, coses que no havien tastat des de molt abans de la guerra: cigrons, pernil, porc… Una dona anònima que ja havia estat jutjada i redimia pena treballant d’assistenta domèstica de les monges els proporcionava el miracle per suportar la gana i l’aïllament. Ho va fer gairebé cada nit, jugant-se la llibertat. Però la Maria i les seves companyes ja no podrien evitar la icterícia i la colitis durant la resta dels seus dies.

Un dia la Maria va rebre un paquet amb un llençol i la monja va fer els ulls grossos. El van estirar damunt les màrfegues i hi van dormir totes i el contacte d’una cosa suau i neta els va fer sentir un plaer indescriptible. Aquells primers mesos a les Corts la Maria comprovaria la solidaritat i la companyonia que d’una manera natural i espontània es creava entre les recluses, una cosa indispensable per suportar els setze anys de presó.

Un bon dia va arribar un tribunal militar encapçalat pel general Jesualdo de la Yglesia. Van adequar el pati per fer-hi el procés: van fer marxar totes les recluses i hi van col·locar una taula amb una tela vermella al damunt. Al darrere hi seia el militar. Les onze detingudes eren civils i menors d’edat, i en teoria no les podia jutjar un militar, però les coses van anar així. Les van acusar de maçoneria i comunisme i d’atemptar contra la seguretat de l’estat. Però només estaven processades, que era el pas previ a ser jutjades i dictar la sentència.

El 24 de maig de 1942 els van obrir la porta de la cel·la d’aïllament per traslladar-les a la sala comunitària. Va ser una gran festa: tothom les abraçava i plorava. Començaven una nova vida, i es van organitzar. Les «famílies» —els homes en deien comunes— eren grups que tenien assistència de fora, amics o familiars, que després es repartia a parts iguals entre les preses polítiques, normalment comunistes, que havien acordat aquest sistema solidari. Menjar, higiene, sanitat… tot passava per «la mare», que era l’encarregada de repartir-ho. No es tractava, només, de béns materials, bàsics per la subsistència, sinó d’un suport moral també indispensable per no caure abatuda després d’un interrogatori, o vetllar perquè una carta arribés a la seva destinació, o camuflar algun càstig perquè no constés a l’expedient, o subvertir les regles perquè anessin a favor seu. Les preses polítiques vivien a part de les comunes, només es trobaven al pati, però sempre feien els seus cercles i poques vegades es barrejaven. Van començar a organitzar partits de bàsquet, teatre, classes, corals… La vida continuava —dintre i fora de les presons— i elles la volien viure amb tota la intensitat possible. Eren joves i no es deixarien aclaparar. Tenien força i la utilitzaven en benefici de la comunitat; l’interès personal no comptava.

A les Corts hi havia monges que es limitaven a complir el reglament i mentre les preses el respectessin les deixaven tranquil·les, però altres, com sor Ausencia, eren el viu retrat de la maldat. Anava sempre amb un feix de claus penjat de la cintura i es dedicava a controlar, a observar, com gata maula, els moviments de les recluses per atrapar-les en un descuit i poder-les castigar. Sor Ausencia era com una ombra que es passejava pels corredors i apareixia en el lloc més impensat. Anava tot el dia envoltada d’un eixam de preses comunes que estaven a les seves ordres. Ho va intentar amb les polítiques, però va fracassar perquè totes feien pinya i ningú no es deixava subornar.

Les dones van patir molt més la reclusió que els homes: elles tenien necessitats fisiològiques que ells no tenien i una altra manera de castigar-les era la humiliació. Quan a la dona li venia la regla ningú no els donava cap tipus de protecció, ni podien rentar-se, menys encara si estaven en una cel·la aïllada. A les monges els molestava que una dona menstrués: ho consideraven, senzillament, un defecte de la naturalesa, i les martiritzaven tant com podien. Les recluses buscaven draps i els amagaven sota les faldilles, però quan els havien de rentar tampoc obtenien aigua tan fàcilment. Una altra cosa que no passava l’home era el fet de tenir els fills amb ell a la presó. Les dones havien de superar el dolor de viure la captivitat amb els petits, de tirar-los endavant, i els nens difícilment suportaven les condicions de la presó. I encara era pitjor quan als quatre anys, si la mare no tenia una família fiable, li prenien el nen per dur-lo a un orfenat o a beneficència.

La Maria va rebre un cop molt fort la primavera del 1942. Un dia les recluses van poder introduir clandestinament un exemplar de Mundo Obrero i en una nota informativa es culpava Maria Salvo de la detenció del grup de Lisboa, format per dirigents del PC. La tractaven de traïdora i la condemnaven a ser repudiada per les companyes, que era el pitjor càstig que podia patir una reclusa. El càstig venia de la declaració irresponsable d’una persona, però no hi havia cap fonament sòlid que la inculpés i ella estava ben tranquil·la i confiava que el temps li donaria la raó, tal com va ser. Mentrestant, el grup va quedar dividit entre les que la creien sense condicions i les que, seguint la disciplina de partit, l’apartaven. L’aïllament de la Maria i les tres companyes que li feien costat va ser radical. Fins que, anys més tard, va arribar una persona que intentaria posar les coses al seu lloc.

La primavera del 1943 van portar les onze recluses a Saragossa amb un tren de bestiar. Van travessar la ciutat emmanillades de dues en dues. La gent no s’atrevia a mirar perquè tenia por. Les van tancar a Predicadores com a preses en trànsit. Feia molta calor i al pati només hi havia una font. Les cues eren interminables i el sol les aclaparava. La Maria recorda Predicadores com la presó més dura per on va passar. Les van tancar en una cel·la estreta i de sostre alt. Hi van trobar argolles de ferro i sang encastada a la paret. Però elles ja havien passat els interrogatoris. Al cap d’un mes entraven a la presó de Ventas de Madrid.

Les companyes de Ventas ja havien rebut l’ordre de mantenir aïllades de l’organització la Maria i les tres noies que li donaven suport. I així van continuar durant molt de temps.

A Ventas ja no hi havia la gentada dels primers anys de dictadura. Les mares ja eren en una presó especial, les acusades de clandestinitat també estaven separades de les comunes i compartien la segona galeria a la dreta. Tenien els mateixos horaris que les altres, però l’horari de pati era diferent. La Maria estava en una cel·la amb sis companyes. Dormien a terra, menjaven malament i no hi havia cap condició higiènica. A la majoria encara no les havien jutjat, però aviat es van organitzar. Tenien molt clar que la presó no era un temps perdut, sinó tan sols una època de les seves vides, un temps que s’havia de guanyar. Eren joves i n’hi havia moltes políticament organitzades que sabien com dirigir tot aquell potencial humà. La vida s’omplia d’una intensa activitat política i cultural. No es perdia el temps, es treballava, fins al punt que el dia es feia curt.

Les recluses polítiques van poder adquirir una cultura mínima gràcies a les classes clandestines. La Maria va fer un curs d’infermeria que un cop en llibertat no va utilitzar, però a d’altres, amb penes més curtes, els seria de profit un cop a fora. Aprofitaven les hores que passaven a la cel·la i al pati per fer els deures i estudiar. Altres vegades feien reunions polítiques, o classes de preparació teòrica. La Maria havia entrat a la presó amb uns ideals més socials que polítics, però en va sortir amb consciència de classe i estava convençuda de lluitar contra un règim il·legal. No seria mai una persona vençuda perquè tenia la força de la raó.

Una de les gran victòries de les recluses va ser aconseguir llibres. A la biblioteca de la presó només hi havia vides de sants i alguns Episodios Nacionales, que la Maria va llegir amb autèntica devoció, però amb el temps van crear una biblioteca ambulant clandestina. Cadascú donava una quantitat de diners que servia per comprar els llibres. Entraven a la presó d’amagat gràcies a les recluses destinades en llocs estratègics; els llibres passaven de l’una a l’altra i al final quedaven en propietat d’algú mitjançant una subhasta.

A Ventas havien de formar tres cops al dia i cantar els cants patriòtics aixecant el braç. La missa del diumenge era obligatòria i els exercicis espirituals també. Però elles s’hi negaven. Les monges creien que eren «ovelles esgarriades» i que les havien de reeducar en la fe del catolicisme. Feien pressió per canviar-les, però no aconseguien res. I les recluses van guanyar la batalla. Eren estrictes a complir el reglament, però a canvi exigien un tracte més humà, assistència mèdica més bona, l’eliminació de la censura, una alimentació més racional, la comunicació amb l’exterior més fluida. Reptes que es van guanyar a poc a poc, gràcies a la seva lluita diària que va comportar, també, molts càstigs, molta repressió.

A la meitat de l’any 1944 va aparèixer una jove dirigent de les JSU que la va ajudar molt a restablir la confiança en les seves companyes. Es deia Antonia García, i feia anys que era a la presó. Ella, juntament amb Angelines Vázquez, va demostrar que tot el que es deia de la Maria era fals. Van reunir el grup i van arribar a una situació de compromís per tornar a acollir-la: podria participar en les activitats, però encara estaria aïllada dels assumptes interns de l’organització. No seria fins anys més tard que se sabria l’origen de l’acusació i la seva plena innocència.

Passava el temps i la vida es feia més normal: rebien classes d’amagat, llegien, parlaven de la situació política. Però també hi havia dies molts durs, quan enviaven alguna companya a consell de guerra i esperaven el retorn per saber quina condemna li havia caigut. Sempre hi havia la llosa de la pena de mort i totes ho vivien amb angoixa perquè totes hi estaven exposades. Cada matí passaven per la galeria de condemnades a preguntar per les recluses. I de tant en tant els deien: «Aquesta nit s’han emportat la Tal…». Volia dir que l’havien afusellat de matinada al cementiri de l’Est. Ventas hi era molt a prop i les dones que tenien les cel·les encarades en aquella direcció podien sentir els trets de gràcia i sabien quants condemnats havien mort aquell dia, tant homes com dones.

Va arribar el seu consell de guerra. La van dur a Alcalá de Henares i li van caure trenta anys de presó. La seva destinació seria el Penal Central de Segòvia, però no hi aniria sola, sinó amb dues-centes dones més que arrossegaven condemnes llargues, com ella. Era una nit de febrer del 1946. Les van fer pujar en un tren de bestiar, com l’altra vegada. Feia molt de fred. L’estació de Segòvia era gèlida i buida. Van travessar la ciutat deserta emmanillades en parelles, a l’altra mà hi duien un fardell amb les seves coses, que no eren gaires. Fins que van arribar davant de la presó. La porta es va tancar amb un cop sec i no en sortiria fins al cap de nou anys.

Gairebé totes les recluses de Segòvia eren comunistes acusades de conspirar contra l’estat, de rebel·lió o de bandolerisme. Aquella nit, el recompte de preses es va eternitzar. Tenien son, estaven rebentades, i només volien dormir. Fins que van sentir una veu que les hauria de perseguir tots aquests anys: «Yo soy muy humana, muy humana, pero muy recta». Era una zeladora de pit prominent i tupè escandalós, que des d’aquell dia van batejar amb el motiu d’Humanidades, encara que d’humana no en tenia res.

La presó de Segòvia estava distribuïda en galeries que confluïen en una rotonda de vidre. A cada cel·la hi havia tres recluses amb les seves respectives màrfegues i un forat a terra per evacuar. Segòvia era molt més dur que Ventas. Rebien molt poques visites perquè quedava apartat, però sobretot havien de lluitar contra el fred, una arma poderosa impossible de combatre perquè a penes tenien una manta. Moltes dones agafaven tuberculosi i en aquelles condicions era molt difícil superar-la. A les nou es tancava la porta de la cel·la amb un soroll característic de forrellat que cap d’elles no ha pogut oblidar mai. To tes les preses de Segòvia ja estaven sentenciades, les penes eren molt llargues i havien de lluitar contra el temps i contra el règim de la presó, que buscava el mecanisme per enfonsar-les, per humiliar-les i fer-les sentir en el grau més baix de la persona, per mostrar-los el fracàs de les seves vides per culpa d’unes conviccions polítiques inútils, per fer-les enfrontar les unes a les altres a fi de trencar la solidaritat. Les recluses havien de tenir el cap clar, no deixar-se vèncer. I no sempre era fàcil. De vegades les funcionàries els recordaven que ja eren grans i que quan sortissin ningú no les voldria i no tindrien mai fills. Davant d’aquestes provocacions era millor callar, no enfrontar-se a les funcionàries perquè el que buscaven era una insubordinació i el càstig consegüent.

El sistema penitenciari de la dictadura tenia un objectiu ben definit: transformar i redimir el pres. Qui s’hi rebel·lava seria anul·lat. La lluita de les recluses polítiques era no perdre la dignitat; qualsevol petit detall que una persona lliure no valora elles el tenien per una cosa bàsica i aconseguir-la era un triomf. Anar netes, ben pentinades, aconseguir un simple llaç, unes arracades, ajustar els vestits als seus cossos, tenir les hores ocupades, mostrar-se optimistes. Tot això eren derrotes pel règim que les volia enfonsades.

A la presó estava permès que el dia de Reis i la diada de la Mercè, patrona dels reclusos, els fills menors de dotze anys visitessin les seves mares. Aquell dia se celebrava una gran festa: es feien fotos, s’organitzaven jocs, fires, els nens es disfressaven, es feien regals, fins i tot una vegada van organitzar una cursa de toros amb mares i nens disfressats. L’activitat començava molt temps abans: es guarnia el pati i es preparaven regals; l’ambient de festa s’encomanava entre les recluses i el record durava molt de temps i ajudava a passar els dies. Les famílies també van ser un punt clau per mantenir la moral de les recluses. Tot i les penalitats i la misèria que es vivia a fora, ningú no demostrava un estat d’ànim abatut quan rebia visita. Els duien el que no tenien per ells i els donaven esperances que tot aquell malson s’acabaria i que un cop allunyat el feixisme d’Europa els països veïns ajudarien a fer fora Franco. Però els anys passaven molt ràpid i les coses van continuar igual.

L’ esperança de la Maria era l’Antonio, que li enviava cartes des de Mèxic confiant retrobar-se algun dia. Ella també li escrivia cartes explicant-li la vida de la presó. La família de l’Antonio li enviava regals de part seva i de tant en tant l’anaven a visitar.

L’any 1939 havia sortit una llei que donava la possibilitat de reduir la pena pel treball. Les lliçons de catecisme o l’escolarització també hi estaven incloses. Però no hi tenien dret tots els reclusos: qui havia estat condemnat per maçoneria i comunisme no hi va poder accedir fins al 1951. No totes les presons van tenir tallers i alguns reclusos no ho van aconseguir fins molt tard. La Maria va poder accedir-hi l’any 1951. A Segòvia tenien un horari laboral i treballaven de valent. Eren conscients que les explotaven, però també era un mitjà de guanyar diners i moltes dones van poder ajudar els familiars de fora des de la presó. La redempció va ser un guany per les recluses, però el règim també ho va aprofitar per enfrontar les preses comunes amb les polítiques. Inculcaven a les comunes que les altres tenien motius per estar tancades, mentre que elles no. El règim franquista no podia ni imaginar que les polítiques no tan sols no se sentien culpables, sinó que n’estaven satisfetes.

Mentre la Maria no va tenir dret al treball existia la redempció per l’esforç intel·lectual, que consistia a assistir a classes per analfabetes, regides per un capellà de la junta de disciplina que odiava visceralment les preses polítiques. L’home creia que elles no ho acceptarien, o que no s’ho prendrien seriosament, però s’equivocava. El capellà els va proposar fer classe de religió, convençut que les mortificava. Però elles es van abocar a l’estudi. I va ser ell qui va caure a la trampa. Va venir un tribunal per examinar-les: si aprovaven, els donarien uns dies de redempció. Els resultats van ser excel·lents i el tribunal es va veure obligat a donar-los la nota més alta. El capellà no s’ho esperava. Un altre cop van ser elles qui van guanyar la batalla.

Els últims dies del 1949 va passar un fet insòlit que va portar una vaga de fam a les recluses polítiques del penal de Segòvia. Una advocada xilena visitava diferents penals europeus. La senyora venia amb un seguici d’autoritats espanyoles. Les recluses esperaven formades a la sala central. L’advocada va preguntar a una reclusa per què estava presa i la noia va respondre que per lluitar contra Franco. Una altra presa va enumerar totes les deficiències d’aquella presó: la falta d’atenció sanitària, l’escàs menjar que donaven i, a més, no comestible, el tracte arbitrari per part d’algunes funcionàries, els càstigs indiscriminats davant de reivindicacions justes. És a dir, un panorama molt diferent del que pretenia mostrar aquell dia la Dirección General de Prisiones. Els directius van quedar estupefactes, però davant l’advocada no podien fer res més que callar. La valentia d’aquella companya li va comportar un càstig individual. La van aïllar en una cel·la per un temps il·limitat; a més, se li retirava qualsevol privilegi com l’indult, o reducció pel treball. La reacció de les preses polítiques va ser unànime i van transformar el càstig individual en un acte de solidaritat. Es van declarar en vaga de fam i la van mantenir durant cinc dies, fins que van aconseguir que el càstig fos col·lectiu.

Les represàlies van ser molt dures, però tenien la moral alta i estaven satisfetes de la seva decisió. Una de les venjances va ser retenir la llibertat condicional de l’Antonia García; no l’hi donaven si no firmava una carta de retracció per haver participat en la vaga de fam. Ella no va firmar res. Finalment va sortir el febrer del 1950.

El fet que l’Antònia estigués fora volia dir que millorarien les condicions de la Maria. Mig any més tard, el Ferran també deixava la presó de Burgos i la primera cosa que va fer va ser visitar la seva germana a Segòvia. Feia nou anys que no es veien i ell es va sorprendre molt del seu aspecte malaltís. La Maria patia una tuberculosi intestinal, el metge de la presó li donava com a màxim un any de vida. Només hi havia una solució: estreptomicina, un medicament car i escàs que no hi havia a la presó. El Ferran va tornar a demanar ajut als seus companys nedadors i el va aconseguir. Però, a més de la tuberculosi, a la Maria les regles se li allargaven més del compte i perdia molta sang. I ningú no li deia d’on li venia. El Ferran i l’Antònia vigilaven la seva salut des de fora. Poc temps després es casaven i anaven a viure a Barcelona. L’any 1954 naixia el seu fill Roger, que la Maria coneixeria a la presó el dia de Reis, quan es permetia l’entrada dels petits. La seva salut va millorar, però les pèrdues no paraven. L’any 1956 la van traslladar al Penal Central de Mujeres d’Alcalá de Henares. Aquesta vegada no van travessar la ciutat a peu sinó amb un cotxe i la Maria va poder veure i escoltar el renou de la gent i el trànsit, una cosa que li era molt llunyana i que la va aclaparar.

En aquella època les preses polítiques havien disminuït molt i les barrejaven amb les preses comunes conforme els anys de condemna. Les comunes que tenien una pena de trenta anys, com la que tenia la Maria, havien fet uns crims espantosos i costava molt de conviure-hi. El director de la presó era un professional que va dipositar la confiança en les preses polítiques i elles ho van aprofitar controlant de seguida els punts més importants: infermeria, economat, paquets, activitats… Van aconseguir aigua calenta i es van incorporar als tallers. Els problemes van venir de les monges zeladores, que venien els seus brodats a un preu més elevat. Quan les recluses ho van saber, van alentir la producció i es va desbaratar el ritme de vendes. I les monges van haver d’augmentar-los el salari. Però els problemes no s’acabaven, a Alcalá, perquè les funcionàries comptaven amb un equip de confidents i les polítiques ja no podien estar segures de res ni de ningú. La situació era molt violenta i la Maria ho recorda com una època nefasta que difícilment hauria pogut suportar més temps. Per sort, aquesta situació va durar només un any perquè obtindria la llibertat.

El mes de març de l’any 1957 van donar un indult per a les preses de postguerra amb penes de trenta anys. La Maria va fer els comptes i podia quedar lliure: li treien cinc anys d’indult que s’afegien als que havia redimit pel treball des del 1951 al 1957. Durant els cinc dies abans de marxar, una de les funcionàries li feia la vida impossible per provocar-la i poder-la castigar. Però ella va saber contenir-se i no es va deixar sotmetre. El matí del 16 de febrer passava la porta de la presó d’Alcalá. La Maria, aparentment, era lliure, però no podia tornar a Barcelona perquè la llibertat condicional comportava estar desterrada de seixanta a dos-cents cinquanta quilòmetres lluny de casa. Era la manera d’impedir el contacte amb antics companys. Aquests desterraments van provocar una gran quantitat d’emigrants cap a altres regions espanyoles.

L’ aval per tenir la llibertat condicional de la Maria eren els familiars de l’Antonio, però abans va passar uns dies a Madrid, a casa de la Pilar i la Consuelo Claudín. Dos dies més tard arribaven el Ferran i la seva dona. El seu germà li parlava de projectes, del seu fill, de la vida, i ella ho veia com una cosa llunyana perquè el seu món encara era el reducte de la presó i les seves companyes. La família de l’Antonio la va anar a buscar per endur-se-la a Santander. Ella es deixava portar. Estava molt malalta, però confiava que l’Antonio la reclamaria des de Mèxic.

A Santander la Maria s’havia de presentar cada setmana a la Junta de Libertad Vigilada. La seva era, realment, una llibertat condicional. Però era molt pitjor la lluita contra el record, perquè en qualsevol moment apareixia una imatge, una olor, un soroll que la transportava a aquells dies. I encara, de vegades, quan es dutxa o quan es posa roba neta, no pot evitar el record de la misèria que va patir. El moment aparentment banal de ficar-se entre uns llençols nets i acabats de planxar pot ser una cosa extraordinària.

Ben aviat la Maria es va adonar que l’ajut i la solidaritat que havia viscut a la presó no funcionaven un cop en llibertat i s’havia d’enfrontar a un món hostil. Quan estava reclosa pensava que podria canviar el món, però un cop a fora era un somni irrealitzable. Havia de començar de nou i se sentia perduda perquè encara duia a sobre la mort de la seva mare i la incomprensió política que havia rebut durant un temps. Mentrestant, el Ferran li va proposar de passar una temporada a Barcelona. Va demanar permís i li van concedir trenta dies. Va veure els amics de joventut, companys de natació del Ferran que rememoraven els bons dies. El Ferran li deia de buscar feina a Barcelona i demanar l’autorització per quedar-se allí, però ella encara confiava d’anar-se’n a Mèxic. Fins que un dia va saber que l’Antonio tenia una filla de deu anys. Ho sabia tothom menys ella. Es va sentir traïda i li va escriure una carta dient-li que no volia saber res d’ell, però va quedar parada de rebre més cartes, unes cartes que ella no li va contestar mai.

A final d’any, el Ferran va aconseguir un lloc per la Maria al taller de costura de Pertegaz. I la Junta de Vigilancia va accedir al trasllat definitiu a Barcelona. Però la Maria es trobava molt malament, tenia fortes hemorràgies i la van ingressar d’urgència a l’Hospital Clínic per operar-la. El metge li va trobar un ronyó inútil, els ovaris i la matriu inservibles i un fibroma que, per sort, no va resultar cancerós. I la Maria va tenir la visió de l’home silenciós assenyalant els llocs on l’havien de torturar. Aquest mateix any naixia la seva neboda, la Núria, germana del Roger. I des del primer moment es va convertir en la filla que la dictadura li havia negat.

Un vespre, era l’any 1958 i feia tres mesos que l’havien operat, la Maria va conèixer el Domènec a casa d’uns companys. Feia mig any que havia sortit de la presó de Burgos. Havia participat en la resistència a França i havia tornat a Espanya amb un grup organitzat de guerrilles, però el van detenir en un dels últims combats dels maquis a Colungo, a la província de Conca. El van condemnar a trenta anys i en va complir tretze, la major part a Burgos. Quan va sortir de la presó tenia quaranta-un anys. El Domènec va intentar reprendre els estudis de medicina que havia abandonat per allistar-se al front, però li era molt difícil combinar la feina amb els estudis i ho va deixar i es va treure el títol de practicant i fisioterapeuta. Però també va treballar de projectista de jardins. Finalment va treure la plaça de practicant, encara que la seva passió ha estat des de sempre el dibuix.

El Domènec i la Maria no volien perdre temps perquè, precisament, era el temps el que necessitaven recuperar. I es van casar al cap de poc de coneixe’s, el 27 de juny de 1959. Ho van fer a Montserrat, entre altres motius perquè els casarien en català. No es va fer a l’altar major, sinó en una de les capelles. Era un casament «barat», sense missa i a les set de matí. No van fer viatge de nuvis perquè no tenien diners. Tampoc no tenien una casa on viure però el Ferran i l’Antònia els van acollir a la seva i durant quatre anys ho van compartir tot. La petita Núria tenia tretze mesos i es va convertir en la nineta del Domènec i quan la parella va trobar un altre pis sempre li van tenir un llit parat. La Maria va començar a fer enquestes per Gallina Blanca perquè era un treball esporàdic i no demanaven antecedents penals; també va treballar d’esthéticienne al consultori que va muntar la seva cunyada a casa.

Amb el certificat de casament, la Maria i el Domènec van tenir el llibre de família, indispensable per aconseguir qualsevol paper oficial. La vida s’havia d’aprofitar, i quan van tenir uns diners estalviats es van comprar un sis-cents i van començar a viatjar per tot Espanya, gairebé sempre de càmping. L’any 67 van aconseguir el passaport i van poder travessar la frontera. S’obria un món de possibilitats: Grècia, Bulgària, Turquia, París, Londres… tenien necessitat de llibertat. El Domènec havia deixat molts bons amics a França i hi anaven sovint. Però sempre tenien l’amenaça de la presó i quan Franco visitava Barcelona anaven a buscar el Ferran per tancar-lo.

El Pantaleón va tornar de l’exili l’any 1952 i va viure amb el Ferran fins que es va morir. El Ferran va morir de càncer l’any 1984 i l’Antònia vuit anys més tard. La seva filla Núria continua visitant els seus oncles, els truca cada dia, els va a veure i els cuida quan no es troben bé.

La Maria relativitza la societat de consum perquè en qualsevol moment les coses que un acumula es poden fondre. La presó li va ensenyar a no sentir-se lligada a res perquè és fàcil perdre-ho. Ara viuen en una casa senzilla i acollidora que s’han fet a poc a poc, cada cosa té el seu valor perquè està carregada de símbols: un tros de la barana del bressol de la Núria, ceràmiques comprades arreu del món, les pintures del Domènec, els trenta-sis volums dels Episodios Nacionales que ell li va regalar… I tenen, sobretot, el record de tot el que han viscut de bo junts.

A la Maria no li agrada que li diguin que és una víctima del franquisme. Les víctimes són les persones que s’enfonsen, les que no saben o no poden afrontar una situació, i ella, com molta gent, havia escollit un camí i va tenir la valentia de lluitar per seguir-lo, sense enfonsar-se. No ha viscut amargada perquè ha tret profit dels anys de llibertat. No ha quedat al marge de la societat i dels seus problemes: ha participat en l’Associació d’Expresos Polítics de Catalunya, en accions veïnals, en comissions de solidaritat als presos del franquisme i més tard a l’associació Les Dones del 36. Se sent molt satisfeta per les xerrades als instituts, a la universitat, als mitjans de comunicació i a tots els llocs on la demanaven per explicar les vivències personals silenciades durant tants anys. No ha estat fàcil explicar segons quins aspectes molt íntims, però era necessari per comprendre la magnitud de la repressió franquista. Hi ha moltes coses que li agraden, a la Maria, i tant ella com el Domènec connecten de seguida amb la gent jove i tenen molt bona relació amb els fills dels nebots, que consideren els seus néts.

La Maria no està d’acord amb alguns fets que van passar al començament de la guerra. Però en un moment de convulsió sempre hi ha gent desenfrenada. La diferència dels primers dies de la revolta del 36 i la repressió franquista és que aquesta repressió va estar feta d’una manera institucionalitzada, conscient i premeditada. Cada vegada que ha anat a Madrid i passa per la Puerta del Sol no pot evitar de mirar les finestres dels soterranis de l’antiga DGS, ara la seu de la Comunidad de Madrid, que encara es conserven. «Si aquestes parets poguessin parlar…», pensa. Sovint mira una foto on s’hi veu la Te resa Pàmies, l’Eloisa López Raimundo i ella, i a la Maria li ve al cap el camp de concentració de Moisdon-la-Rivière. Eloisa, amb els seus cabells negres atzabeja, sempre somrient. Pilar, els cabells daurats, la pell blanca, les galtes rosades. Les dues, adolescents de quinze anys, germanes dels dirigents de les JSU. Les tres amigues inseparables. La Maria va compartir el penal de Segòvia amb la Pilar i va participar en tasques de solidaritat amb l’Eloisa. La casa de l’Eloisa va ser un centre d’acolliment pels qui sortien de la presó i pels implicats en la lluita antifranquista. La mort d’aquestes dues companyes va ser un cop molt fort.

La Maria està satisfeta d’haver pogut superar tots els horrors del franquisme. Ara rep homenatges i la conviden a participar en debats. L’any 2003 va rebre la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona i el 24 de febrer de 2004 la van fer doctora honoris causa per la Universitat Politècnica de Barcelona, juntament amb Gregorio López Raimundo i Agustí de Semir. Tots aquests honors que té ara són una compensació a una vida molt dura. Creu que les venjances personals no duen enlloc. L’any 1977 es va concedir una amnistia per esborrar qualsevol delicte comès durant o després de la guerra. Hi entrava tothom i els torturadors de la Maria, com tants d’altres, es van salvar d’un judici. Ella no els demanarà mai comptes: només vol justícia.

La Maria creu que la solidaritat és l’arma per salvar el món. Ella l’ha rebuda i l’ha exercida. Sempre ha necessitat fer alguna cosa pels altres i li agrada el contacte directe amb la gent. La dictadura li va estroncar la possibilitat de tirar endavant una meta, però és curiós que digui que amb la guerra es va sentir realitzada. A la presó va crear unes amistats molt sòlides i ara tota aquesta gent exigeix que s’anul·lin tots els consells de guerra que es van fer a ciutadans civils davant de tribunals militars. El règim de Franco va dictar unes lleis a favor seu i no hi havia cap llei jurídica que avalés aquells judicis.

Quan la Maria parla de la Guerra Civil té molt clar que no la van perdre, senzillament no els la van deixar guanyar.