EMÈRITA ARBONÈS

Poc abans del Nadal del 1937 una noia de setze anys i una companya pujaven dalt d’un tren rumb al front d’Aragó. No eren milicianes, sinó que es movien per una cosa tant o més transcendental que fer fora els feixistes: l’amor. L’Emèrita i la seva amiga van anar al front a buscar els seus homes perquè feia temps que no en sabien res. No tenien gens de por perquè tampoc no eren gaire conscients d’on anaven. A penes duien res de menjar, però van recaptar prou diners per comprar una ampolla de xerès per celebrar el retrobament. Cap de les dues no sabia on eren els seus soldats, però els guiava una fe enorme que els trobarien. I així va ser.

Emèrita Arbonès Sàrrias va néixer el 30 de desembre de 1920 al barri de Gràcia i, exceptuant els dos anys d’exili, sempre ha viscut aquí. És un barri que s’estima i que sent com a casa seva. El seu pare, el Joan, era paleta i estava integrat a la CNT. La mare, l’Emèrita, era teixidora i feia el torn de tarda. El matrimoni va tenir dues filles, l’Emèrita, a qui sempre van anomenar Meri, i la Carme, dos anys més gran. A casa dels Arbonès era l’home qui arribava primer a casa i preparava el sopar. Mentre les nenes menjaven, el pare els explicava històries de la seva infantesa com si fossin contes i ja de molt petites van aprendre a cantar Los hijos del pueblo, un himne revolucionari que aixecava passions. El Joan llegia el diari republicà El Diluvio i la Meri, que era molt tafanera, també el fullejava i aviat es va familiaritzar amb aquell ambient de lluita obrera. Era temps de la dictadura de Primo de Rivera: els anarquistes eren perseguits com rates i el Joan també va patir la repressió, fins i tot l’Emèrita havia dut dues pistoles amagades entre els pits mentre estava embarassada de la Meri. Anys després, el Joan es va adonar que l’anarquisme no era el camí: els feien la vida impossible, els ficaven a la presó i els mataven sense gaires manies. Però el seu germà va ser fidel als ideals anarquistes, tot i que havia participat en els fets de Prats de Molló, protagonitzats per Francesc Macià i els seus homes d’Estat Català, després es va exiliar a França i va ser dirigent de la SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista).

La Meri va néixer al carrer Sant Pere Màrtir, prop de la plaça Rius i Taulet. Era un barri tranquil, tothom es coneixia. La gent treia les cadires a fora i xerrava dels temes socials que en aquella època preocupaven a tothom. Primo de Rivera havia provocat un fort sentiment contra tot el que fos militar i monàrquic; era tant el rebuig catalanista del dictador que la gent s’afermava encara més en aquest esperit i els seus símbols.

En aquell temps a Gràcia hi havia moltes fàbriques tèxtils, però també hi havia botiguers i oficinistes i moltes costureres, que era l’ofici més usual de la dona. De bon matí, bona part del jovent baixava pel Passeig de Gràcia, camí de l’Eixample, per anar a treballar. Es trobaven quatre vegades al dia i com que no hi havia cotxes el passeig es convertia en una riuada de gent que feia gatzara. Els Arbonès treballaven al mateix barri i deixaven les nenes jugant al carrer, amb les veïnes que les vigilaven de tant en tant. Quan la Meri tenia dotze anys la família es va traslladar al carrer Verdi, i allí va viure fins que es va casar.

Quan es va instaurar la República, la Meri tenia deu anys. El dia 14 d’abril ella i la Carme anaven a buscar neules trencades a una botiga de la plaça Rius i Taulet, que les donava de franc. Quan ja tornaven van sentir un renou de gent que baixava pel carrer cridant; les nenes no sabien què passava i van marxar de pressa cap a casa. En arribar-hi, el seu pare els va dir: «Ja tenim la República». «¿I nosaltres què som, pare, republicans o monàrquics?», va preguntar la Meri innocentment. El pare no la mata de miracle.

La República va fer sortir tota la gent al carrer, esperançats pels canvis polítics que s’intuïen. Tothom cantava l’himne de Riego, però també se’n va fer una versió nova: «Si la reina quiere corona / que se la pongan de viruta, / porque la corona de España / no es para ninguna puta».

La Meri va anar a l’escola municipal fins als dotze anys, que és quan va començar a treballar. El motiu va ser una vaga de paletes que va durar tres mesos i va deixar el Joan sense feina. La mare treballava en un teler i la germana gran feia d’aprenenta, però els sous eren tan miserables que no n’hi havia prou. Els pares van parlar seriosament amb la Meri i li van dir que necessitaven diners i que hauria de plegar de l’escola i posar-se a treballar en alguna cosa. I ella s’hi va avenir: va continuar un temps a l’escola nocturna, però quan va fer el torn de tarda va haver de deixar d’estudiar definitivament. Al llarg de la vida va tenir poques ocasions de continuar, però sempre ha tingut una gran passió per la lectura, afició que li ve del seu pare. I ella és conscient que els llibres li han ensenyat tot el que sap.

La Meri no podia entrar a la fàbrica de teixits de la seva mare perquè allí estava prohibit treballar fins als catorze anys, però va fer d’aprenenta en un taller d’impermeables i més tard en un taller de taps dels tubs d’aspirina. Les aprenentes hi deixaven la pell tant o més que una treballadora oficial, però cobraven molt menys. Tan bon punt va complir els catorze anys va entrar a la fàbrica de teixits Corbera i Bertran, del carrer Romans, a Gràcia. Hi havia cent quinze telers i ella treballava de bitllaire. La bitlla és el que va dins de la llançadora; de tant en tant s’acabava el fil i la bitlla s’havia de canviar. Guanyava unes dotze pessetes a la setmana.

El 29 de setembre de 1935 es va crear el POUM (Partit Obrer Unificat Marxista), que era la unió de l’Esquerra Comunista, liderada per Andreu Nin, i el BOC (Bloc Obrer i Camperol), liderat per Joaquim Maurín. El POUM era un partit comunista dissident, oposat a l’estalinisme. Al gener del 1936 es va fer un míting apoteòsic i el 16 de febrer el Front d’Esquerres va guanyar les eleccions i els obrers hi van posar totes les esperances.

El sindicat del POUM era la FOUS i els afiliats anaven per les fàbriques a parlar amb els treballadors per organitzar comissions. Un dia van aparèixer dos homes de la FOUS a la fàbrica de la Meri. Un ja era gran i l’altre tenia vint-i-dos anys, es deia Vicenç Ballesté i treballava al ram de l’aigua, que eren els homes que feien els tints i preparaven les peces de roba perquè poguessin passar pel teler. Normalment, els treballadors no sabien què els tocava cobrar per llei i es conformaven amb el que els donaven. Els de la FOUS van demanar tres treballadores que anirien a la seu del sindicat per veure si tenien algun problema laboral. Els va tocar a la Meri, la seva mare i una companya. Van fer una reunió i van quedar que anirien a veure el conseller de Treball per saber què havien de guanyar legalment. El Vicenç les va acompanyar i mentre esperaven ser rebuts la Meri va saber que aquell noi tan ben plantat, alt, de cabells foscos i els ulls verds, era orfe des dels quinze anys i vivia amb l’àvia i un germà. El que no sabia en aquell moment era que el Vicenç seria el seu home.

Un cop van ser rebuts pel conseller, va resultar que cobraven menys del que els tocava i el Vicenç va tramitar els papers perquè cobressin les sis o vuit pessetes de més, que era molt. Quan ell va ser a casa va dir a la seva àvia: «Iaia, he conegut una nena tan maca que m’hi casaria demà mateix». I gairebé va ser així. La Meri el va tornar a veure en una reunió del sindicat on parlava Andreu Nin. La va acompanyar a casa i pel camí li va demanar relacions formals. Ella tenia quinze anys i ell vint-i-dos. La Meri ho va explicar tot al seu pare, però el Joan no es va prendre seriosament que un noi de vint-i-dos anys demanés relacions a una nena i li va dir que encara era una mocosa. Al cap d’uns quants dies el Vicenç va anar a parlar amb el seu pare i es van aclarir les coses. Era el mes de maig del 36. El seu primer petó va ser a començament d’estiu, a la platja de Castelldefels, ajaguts a la sorra, prenent el sol amb uns amics d’ell.

La Meri va conèixer ben aviat les activitats polítiques que duia a terme el seu nòvio i va preguntar al seu pare què era exactament el POUM i per quins ideals lluitaven. Aquell estiu del 36 l’ambient del carrer estava enrarit i els que entenien de política sabien que passaria alguna cosa. Un dia, sortint del cine on havien vist la pel·lícula russa Chapaiev, el guerrillero rojo, el Vicenç li va dir: «Tot això que has vist al cine ho veuràs aviat aquí». Però ella no sabia de què li parlava: assaboria la seva felicitat acabada d’encetar i ja en tenia prou.

La família Arbonès acostumava a escoltar la ràdio. Aquell dissabte, 18 de juliol, van saber que Franco s’havia alçat, però a Barcelona semblava tot molt tranquil. L’endemà la mare va posar la ràdio i, esverada, va cridar les filles perquè escoltessin les consignes des de Madrid: «Todas las tropas cuyos cuadros de mando se hayan puesto frente a la legalidad de la República pueden irse a sus casas». De seguida van sentir els aldarulls del carrer i van sortir al balcó a veure què passava. Els canons de Montjuïc no paraven de petar, igual que els trets dels «pacos», els franctiradors, que podien ser dels dos bàndols i que disparaven des de qualsevol racó. La família no es va moure de casa en tot el dia i amb prou feines van menjar, atents des del balcó als esdeveniments. Els comentaven amb els veïns, que, com ells, tampoc no sabien ben bé què passava. El que ningú s’imaginava era que tot allò desencadenés una guerra tan llarga i cruel.

Els cotxes de la FAI anaven amunt i avall i el pare les va obligar a entrar. En aquell temps, el Joan era d’Esquerra Republicana i tenien el local al carrer Sant Lluís. Com que no es podien comunicar de cap altra manera va decidir acostar-se a la seu del partit a buscar informació. La mare estava molt espantada però ell hi va anar igualment.

El noi que després seria el marit de la seva germana, el Josep, vivia al pis de dalt. Com cada diumenge havia agafat les coses per anar a la platja, però quan va ser al carrer Perill va sentir uns trets i poc després els crits d’algú que l’avisava: «No passis que disparen!». Es tractava d’un convent de carmelites on hi havia refugiats un grup de militars a favor de l’alçament. Ell, que era molt atrevit, va buscar la manera de donar la volta a l’edifici juntament amb altres nois que també s’ho miraven. Van trobar una casa en construcció, s’hi van amagar i van poder seguir els esdeveniments. Van estar creuant-se trets fins al dimarts. Durant aquells tres dies la ciutat s’havia convertit en un camp de batalla, però pràcticament tots els feixistes havien deixat les armes. Aquell convent era dels pocs llocs que resistien. Un grup de gent s’hi havia instal·lat al davant i cridava que es rendissin. El dimarts hi va anar la guàrdia civil. Tothom va veure com sortien els militars. Anaven vestits en cos de camisa o samarreta; un capellà duia una capsa amagada entre els braços. Van fer el gest d’arrencar a córrer, però no van tenir temps d’avançar dues passes perquè els van disparar a l’acte. El Josep recorda un home a terra amb la samarreta blanca que de cop i volta es tornava vermella de sang.

La Meri no va tenir notícies del Vicenç fins que el dimarts va venir a casa una noia del barri que tenia el seu home ferit a l’Hospital Clínic: el Vicenç compartia la mateixa habitació i estava ferit com ell. La Meri va decidir anar-hi, però el seu pare no la volia deixar sola i la va acompanyar. Pel carrer no paraven de sentir-se trets i ells corrien per la vorera i s’amagaven a l’entrada de les cases. Així van arribar al Clínic. Hi havia les portes tancades i la gent s’apilotava davant per poder-hi entrar. Fins que, en un cert moment, algú va cridar que arribava un cotxe, les portes es van obrir i la gent va aprofitar-ho per llançar-se a dins com una tromba d’aigua.

L’hospital era ple de ferits; tothom buscava els familiars per les habitacions. Finalment la Meri va trobar el Vicenç: una bala li havia travessat la cuixa i jeia a terra, en un matalàs. L’altre noi estava més malferit: li havia tocat una bala al clatell; anys més tard, la Meri va trobar la seva dona en una botiga i va saber que havia quedat invàlid.

El 19 de juliol el Vicenç havia sortit al carrer amb un grup de set militants del POUM. Només duien tres pistoles que havien trobat per casualitat i es van dirigir a la plaça de Catalunya, on hi havia un grup de soldats rebels. El combat va ser dur i el Vicenç va poder fugir de miracle i va córrer cap a la plaça de la Universitat. Els disparaven des de l’edifici i ell va caure ferit. Eren les deu del matí, no podia caminar i fins a la una del migdia no hi va anar cap ambulància a recollir-los. Un dels companys, Germinal Vidal, va caure mort i està considerat la primera víctima de l’alçament. En el lloc on el van matar hi va haver flors durant tota la guerra.

A l’habitació del Clínic també hi havia un noi de la CNT; la seva companya estava ferida i baixava sovint a veure’l i xerraven amb el Vicenç. Ell, confiat, els va explicar que era del POUM, els va donar l’adreça on vivia i es van fer amics. Al cap d’una setmana el van enviar a casa seva a recuperar-se, fins que es va refer i va tornar a les ordres del partit. Un matí, quan encara estava convalescent, el vigilant va trucar a la porta i els va explicar que feia dues hores havien passat uns homes dalt d’un cotxe preguntant per Vicenç Ballesté. Deien que eren del POUM i que el volien veure. El vigilant coneixia el Vicenç de tota la vida i li va estranyar que a aquelles hores de la nit algú del partit demanés per ell, quan encara no estava bo. El vigilant va fer veure que no el coneixia i el grup va marxar. Poc després, en un registre que el POUM va fer en un local de Falange, va trobar una llista amb el seu nom. Més tard sabria que aquella parella de l’hospital, que es deien militants de la CNT, en realitat eren falangistes infiltrats. Dies després van acabar a trets, a mans de la mateixa CNT.

Passats els primers dies de revolta, la gent va començar a tenir informació del que passava. Les fàbriques i els tallers van tancar durant una setmana. Tothom buscava menjar i feia cua a les botigues quan sabia que hi havia alguna cosa. Tot i així, l’ambient era de festa. Els edificis més importants havien estat agafats pels treballadors i hi onejaven banderes vermelles o vermelles i negres. Les botigues i els cafès estaven col·lectivitzats i la majoria de cotxes particulars també. Les parets eren plenes de cartells revolucionaris i els tramvies, pintats de vermell i negre. Es cremaven les esglésies i se saquejaven convents. Els treballadors vivien un moment d’eufòria col·lectiva, la gent passejava pels carrers i escoltava cançons revolucionàries mentre la classe burgesa s’amagava, esperant temps millors.

El Vicenç va trigar a anar al front. Li va tocar Farlete, a la província d’Osca. Però en un dels trajectes el camió va rebentar una roda i va xocar contra un altre comboi. Va quedar amb la boca destrossada i el van retornar a Barcelona, però la seva fesomia ja no seria mai més la mateixa. Dies abans de marxar s’havia fet una foto, que és la que la Meri conserva emmarcada. Un cop va estar recuperat va tornar a marxar. En una d’aquestes escapades a Barcelona, el Vicenç es va voler casar. Havien previst fer-ho el 13 de febrer de 1937, el dia que hi va haver el primer bombardeig de vaixells a Barcelona, però després d’ajornar-ho dues vegades finalment es van casar el dia 27. Ella tenia setze anys i no veia gaire clar casar-se tan jove; ell en faria vint-i-tres dos mesos més tard.

En aquell temps els partits tenien poder per casar i ells mateixos portaven els papers al registre. Una part del comitè executiu del POUM i el sindicat mercantil tenien la seu en un edifici al començament de la Rambla, al costat del bar Moka. I allí els va casar el secretari del sindicat. Només els va acompanyar el pare de la Meri, el germà i un oncle del Vicenç. La núvia duia un vestit tres quarts blau marí que feia anys que tenia, però se’l va posar amb tota la il·lusió d’una núvia. Ell encara tenia la boca malament i no va voler fer-se cap foto. La Meri no va veure mai cap paper del seu casament fins al cap de deu anys, que es van haver de casar de nou.

«Tingues coneixement i no l’embarassis, perquè no en deixaries una, de criatura, sinó dues», va dir el Joan al Vicenç. Però ell sabia de què anaven les coses: coneixia el mètode Ogino i va comprar una llibreta a la seva dona on hauria d’apuntar cada mes el dia que li venia la regla. Només era qüestió de comptar i fer bondat els dies crítics. I l’invent els va funcionar fins al cap de tres anys, que va perdre la llibreta en els tràngols de l’exili i va quedar embarassada de la seva primera filla. Els altres dos fills, com en tantes parelles, també van ser fruit del mètode Ogino.

La Meri i el Vicenç van passar la primera nit a casa seva, en un pis del carrer Roger de Flor que ell havia llogat. L’endemà ja es va posar a les ordres del partit. N’era comissari polític i passava tot el dia al quarter Lenin, situat al carrer Tarragona. Allí preparaven les brigades per anar al front i allí aniria també l’escriptor anglès George Orwell per allistar-se en una centúria del POUM. Seria testimoni dels fets de maig i de l’assetjament dels membres del POUM per part dels estalinistes. D’aquesta experiència en sortiria el llibre Homenatge a Catalunya.

Els fets de maig van significar la desfeta del POUM. Els comunistes els acusaven de traïdors i d’estar a les ordres dels feixistes i amb aquesta excusa es va empresonar i assassinar molta gent, fins i tot familiars de membres del POUM que no tenien res a veure amb política. També van fer desaparèixer molts milicians estrangers que havien vingut a Espanya a lluitar contra el feixisme. La confusió era gran i ningú no sabia ben bé què passava. La gent tenia por, les botigues estaven tancades i només se sentien trets. Els diaris envestien contra el POUM i les parets i els cartells anaven plens de consignes per enfonsar-lo. Es van clausurar diaris i es van tancar les seus del partit.

Mesos abans, concretament el desembre del 36, el PSUC ja havia expulsat del govern de la Generalitat el líder del POUM Andreu Nin. El mes de maig del 37 Largo Caballero era destituït per Negrín, que oferia més garanties a Stalin. El 15 de juny la policia estalinista va agafar Nin. Ningú no sabia on el tenien i ni tan sols si era viu o mort i per la ciutat van aparèixer pintades signades pel POUM que deien: Gobierno Negrín, ¿dónde está Nin? Mentre que els del PSUC responien a sota: En Salamanca o en Berlín, les dues ciutats on hi havia les seus del feixisme espanyol i del nazisme alemany. Nin va ser traslladat a València, posteriorment a Madrid i finalment a Alcalá de Henares, on ja se sap segur que va ser torturat i assassinat.

Quan hi va haver els fets de maig, el Vicenç era al quarter Lenin. El comitè va decidir que anés a veure com estaven les coses pel local del POUM, però els guàrdies el van agafar abans d’entrar-hi. Quan el Vicenç va desaparèixer, la Meri va intuir de seguida que l’havien agafat. Tenia setze anys i en aquell temps l’única cosa que desitjava era estar amb el seu home. No sabia què passava al carrer, ni els conflictes que hi havia entre comunistes i anarquistes, però va anar a la comissaria de Laietana disposada a veure el Vicenç. El pare no la deixava anar sola pel carrer i la va acompanyar. El Joan va parlar amb el comissari. La Meri no parava de plorar i només insistia que li deixessin veure el seu home. «¿No ve que es una chiquilla?», deia ell. El comissari es va deixar commoure i li va dir que la portaria davant el Vicenç amb la condició que fes bondat. Van baixar per unes escales estretes i fosques. El van treure de la cel·la i encara no havia baixat l’últim esglaó que es va llançar als seus braços. El comissari, entendrit per l’escena, els va deixar uns segons sols i ella va tenir temps de dir-li les poques notícies que sabia dels companys. La Meri va marxar més tranquil·la perquè la seva obsessió era que no li fessin mal.

Van traslladar el Vicenç a l’hotel Falcón, a la Rambla (actualment hi ha la Universitat Pompeu Fabra), que era una mena de dispesa que utilitzaven els del POUM —just al davant hi havia un teatre cabaret requisat que feia les funcions de Comitè Local. A l’hotel Falcón, el Vicenç hi va estar quaranta dies incomunicat i durant aquest temps interminable la Meri hi va anar cada dia. Es plantava davant els guàrdies i els demanava que li deixessin veure el seu home. Era jove i decidida i no li importava fer-se pesada fins a la impertinència perquè la deixessin passar. «Un día la vamos a detener a usted», li deia el cap de la policia. «Això és el que vull. Tanqueu-me amb el meu home», deia ella descaradament.

Els detinguts estaven repartits per les habitacions de l’hotel. N’hi havia que podien veure la família, però altres, com el Vicenç, estaven incomunicats i l’únic recurs era posar-se darrere les persianes de les finestres que donaven a la Rambla i mirar els familiars que hi havia a baix al carrer. Dones i criatures es concentraven cada dia a la vorera del davant i miraven aquelles persianes amb l’esperança de veure-hi un senyal. Els de dalt fumaven i els de baix es consolaven amb aquells fils de fum que s’esmunyien entre les persianes i que, en aquell moment, eren tot el que es podien dir.

Els militants dels POUM ja donaven per fet que Andreu Nin havia estat assassinat pels estalinistes. El partit va ser declarat il·legal, tots els centres requisats i el Comitè Executiu empresonat. Quan les dones van saber que Nin havia desaparegut van pensar que els seus homes tindrien la mateixa sort i van decidir fer torns de vetlla per vigilar la porta de l’hotel perquè no en sortís ningú. Es dividien en tres torns: matí, tarda i nit. La guàrdia d’assalt les feia fora, però elles deien que esperaven el tramvia (davant mateix hi havia una parada), i continuaven al mateix lloc.

Les visites als detinguts es feien al menjador de l’hotel. Les dones dels incomunicats es camuflaven amb les que podien entrar. La Meri s’esmunyia a dins amb la dona d’un italià de les Brigades Internacionals. Però el Vicenç tampoc no es podia moure per l’hotel i era difícil coincidir. Per sort, per anar al menjador s’havia de passar per una escala i els incomunicats s’hi posaven i les parelles es podien veure, encara que només fos uns segons, perquè les dones tenien prohibit aturar-se.

L’octubre del 1938 van processar els dirigents del POUM per «espionatge i alta traïció». Però personalitats com Largo Caballero, Frederica Montseny i Josep Andreu Abelló van declarar a favor seu afirmant que eren militants revolucionaris amb un historial polític impecable. El tribunal va condemnar uns quants dels acusats per la participació en els fets de maig i la sentència va ser gairebé un elogi al POUM, cosa que va decebre els dirigents estalinistes, que en van prohibir la publicació.

Malgrat totes les dificultats, el POUM va sobreviure en la clandestinitat: els oficials i els soldats continuaven al front, tot i les represàlies que rebien; es van tornar a editar diaris com La Batalla i Juventud Obrera i de seguida es va constituir un altre comitè. L’Otília Castellví, una modista del barri de Gràcia compromesa amb els ideals del POUM, era un enllaç entre aquest comitè i els detinguts i els portava cartes de la família. L’Otília va arribar a ser molt amiga de la Meri: ella i el Vicenç la van acollir a casa, a Dijon, en temps d’exili. Com a conseqüència dels fets de maig, va patir les txeques de Barcelona juntament amb els seus germans, alguns dels quals no tenien res a veure amb la política. L’Otília va morir a Canet el 2001.

El Vicenç i els seus companys van sortir de l’hotel Falcón a mitjan juliol. Els van tancar a la Model barrejats amb els feixistes de l’alçament. Les dones els podien veure un cop o dos a la setmana, però la Meri no s’hi conformava. Va saber que hi havia dones de feixistes que aconseguien entrar més sovint i ella no es va quedar enrere. Hi havia un zelador membre del POUM que tenia accés a les llistes de presoners i els passava el nom dels que ja havien sortit aquell mateix dia. Moltes vegades els guàrdies encara no sabien la llista d’alliberats i les dones utilitzaven aquells noms per poder entrar cada dia. Però la visita era a través de les reixes i ella tampoc s’hi conformava. Un dia va saber que hi havia una porta restringida als advocats per parlar amb els presos. El guàrdia, un valencià que també estava empresonat, no era fàcil de convèncer, però ella era tan persuasiva que un dia el noi li va obrir la porta i va aconseguir estar uns minuts amb el seu home. Una altra vegada pretenia que el director li deixés veure el Vicenç fora de les reixes. L’home, de bon començament, no li va fer cas, però ella hi va insistir tant que un dia la va cridar i la va fer entrar al seu despatx. Uns minuts més tard va aparèixer ell i es van poder abraçar. Quan va sortir de la presó les companyes es van posar a riure perquè duia les galtes vermelles com pebrots. Anys més tard, un cop ella ja era a l’exili, va saber que el director de la Model era un feixista, però en aquell temps la presó encara era un centre més o menys permissiu, res a veure amb el que acabaria sent a partir del 1939.

El Vicenç va estar a la Model fins a l’octubre. En va sortir sense judici i se’n va anar al front perquè estava en edat de quintes. Les brigades del POUM, a partir dels fets de maig, havien desaparegut, i ell va mirar d’anar-hi amb la CNT perquè se sabia que els comunistes havien matat més d’un milicià del POUM en ple front.

El temps passava molt lentament, per la Meri. Les úniques notícies que tenia del seu home eren per carta, però no sabia mai on era perquè els soldats només posaven el número de brigada, però mai el lloc, per si l’enemic interceptava el paper. La Meri tenia un mapa del front penjat a la paret i assenyalava amb una agulla els seus possibles moviments. Llavors vivia amb una amiga, la Lola, que treballava al Socors Roig, una entitat que donava suport a la gent sense mitjans que estava empresonada o refugiada. La Lola tenia el seu company al mateix lloc que el Vicenç: la 152 brigada mixta. Era l’únic de cert que sabien i amb aquesta informació, a mitjan desembre del 1937, van decidir anar-los a veure.

Eren joves i tot semblava molt fàcil. Al Passeig de Gràcia hi havia un comandament militar i hi van anar amb l’esperança de saber on era en aquell moment la brigada 152. Evidentment era una informació prohibida, però elles no hi pensaven, en aquestes coses. A dins van trobar una sala plena de taules. En aquell moment no hi havia ningú i van començar a remenar papers, fins que els va sonar el nom d’un poble: Poleñino. En van prendre nota, van mirar quins trens podien agafar i van decidir fer el viatge. El pare de la Meri els deia que estaven boges i que no sabien on es ficaven. Però elles ja ho havien decidit: anirien a Poleñino a veure els seus homes.

A l’estació van coincidir amb la Carme, que també anava a veure el seu home al front. La Meri i la Lola van agafar un tren fins a Sariñena, a la província d’Osca. No duien mapa, però no s’estaven de preguntar. De menjar, amb prou feines en tenien, però van comprar una ampolla de xerès per celebrar-ho quan es retrobessin amb els seus homes. A Sariñena van baixar del tren i van preguntar a quina hora passava el tren cap a Poleñino. «¿Poleñino? —els va dir el cap d’estació—, era justament el tren que heu deixat». Van quedar de pedra. ¿Què farien tot un dia en aquell poble que no coneixien, pràcticament sense diners i sense menjar? L’estació de Sariñena era prou important i van veure trens estacionats en via morta. Van decidir passar la nit en un dels vagons. Però hi havia uns soldats de permís que també esperaven el tren per anar al front i van pensar el mateix que elles. I es van trobar al mateix vagó. Els nois estaven de gresca, però elles tenien clar que havien fet el viatge per veure els seus homes i els van dir que anessin a un altre vagó. Era el mes de desembre i feia molt de fred. Els nois encara insistien mentre elles es preparaven per dormir damunt dels bancs de fusta. De sobte, van sentir el rum-rum d’uns avions que s’acostaven. Encara no havien reaccionat que van caure les primeres bombes. Els soldats van saltar del tren, corrent en totes direccions com conills esverats. Elles, mortes de por, van quedar petrificades al seient. «Que passi el que vulgui», va pensar la Meri. Però van sobreviure.

Quan els avions van ser fora van sortir del vagó disposades a esperar fins l’endemà. No calia que preguntessin on era la brigada 152 perquè ningú no ho sabia. Els van dir que a primera hora sortia un camió de soldats que feia la mateixa ruta de Poleñino i es van avenir a pujar-hi. A l’estació hi havia unes noies que també marxaven l’endemà i els van oferir de passar la nit a casa d’uns familiars de Sariñena. Van dormir assegudes en una cadira. L’endemà van agafar el camió, que les va deixar en una cruïlla de carreteres. Encara no havien menjat res, però era molt pitjor el fred que se’ls ficava als ossos. Durant la guerra, a cada cruïlla hi havia grups de soldats que informaven i vigilaven. Aquests nois els van donar una mena de suc que volia ser cafè i es van poder escalfar a la foguera. La Meri i la Lola els van fer l’eterna pregunta i ells van dir que la brigada que buscaven havia passat per allí. Reconfortades per la beguda calenta, van esperar un altre camió i van avançar una mica més. Era el primer cop que la Meri sortia de Barcelona i no havia vist mai un paisatge semblant. El cel era molt ampli, net, inabastable. Hi havia núvols com bombolles i uns turons ondulants amb mates d’un verd molt fosc; la resta eren camps abandonats o amb un borrissol d’herba gebrada. El sol era tebi i reconfortava a mesura que avançava el dia. Van tornar a parar en una cruïlla i els soldats els van dir el mateix: que els semblava que la brigada 152 havia passat al matí. Però ¿on era i com s’arribava a Poleñino? No hi havia cap tren i l’únic recurs era esperar un cotxe. Els soldats confiaven d’aturar-ne un.

Va passar el dia. A poc a poc les bombolles de núvols es van tornar de color taronja. Un vent sec els tallava la cara i els feia petar de dents. Van menjar una mica. Ja era negra nit quan es va aturar un cotxe amb dos oficials. Els soldats hi van parlar i van fer el gest perquè pugessin. No els van dir res en tot el viatge, ni bona nit, ni adéu. Els homes viatjaven en silenci i elles van fer el mateix. Només sentien el motor eixordador i el sotrac de la carretera bonyeguda que els sacsejava a tots com un flam. No es van veure les cares, només van entrellucar uns clatells pelats amb la mica de claror dels fars. De cop i volta el cotxe va frenar amb un cop sec: havien arribat a una altra cruïlla. Els militars les van fer baixar amb un gest sense dir-los on eren ni per on havien de tirar, i elles no es van atrevir a preguntar res. I van quedar soles, al mig d’una carretera buida i en la més completa foscor. No hi havia cap soldat, ni un llum, ni un indicador visible. L’angoixa se les menjava, però cap d’elles dues no deia res. Era qüestió de no quedar-se quietes perquè el fred les mataria. Però miraven al seu voltant sense saber per on tirar. ¿Existia, realment, el poble de Poleñino?

Quan els ulls es van acostumar a tanta negror van veure unes espurnes de llum i van començar a caminar en aquella direcció. Van trobar una caserna de vigilància i allí es va produir el primer miracle: eren a l’estació de Poleñino. Els soldats els van donar una cosa calenta i els van dir que la brigada ja se n’havia anat, però que els semblava que hi havia algú d’intendència al poble. No sabien què fer. Desanimades i mortes de cansament, la Meri va començar a plorar. I així s’estava quan, de cop i volta, entra un soldat tapat de cap a peus. I es produeix el segon miracle perquè resulta que és el Vicenç. La Meri el reconeix a l’instant i se li llança al damunt cridant com una boja. Però ell, espantat, només atura el cop perquè no veu res: des de l’accident ha de dur ulleres i aquesta vegada els vidres s’han entelat pel contrast del fred de fora i l’escalfor de la caserna. El Vicenç havia tingut el pressentiment que la Meri hi aniria i s’havia quedat a Poleñino a esperar-la. Tenia una habitació llogada en un hostal, però sense llit, només un jaç de palla a terra. Allí van dormir.

L’endemà, la gent de l’hostal els va preparar un bon dinar. Després van marxar a peu fins a Grañén, on hi havia la resta de la brigada, amb el company de la Lola. El Vicenç sabia orientar-se, però no arribaven mai i la Meri ja començava a dubtar si anaven per bon camí. ¿I si entraven en territori enemic? De seguida es va fer fosc. Caminaven lentament, sense fer soroll. Feia tant de fred que les gotes del nas se’ls gelaven. De sobte, van topar amb uns cartells de la CNT i es van sentir salvats: havien arribat a Grañén. Van trobar camions de l’exèrcit que anaven fins a San Garrem, un poble molt petit, camí de Saragossa, que els feia d’intendència i era tan sols a onze quilòmetres del front. Els van acompanyar fins allí i la Meri va trobar que ja hi tenien una habitació llogada. La brigada havia marxat de San Garrem. El Vicenç i el company de la Lola anaven cada matí al front i tornaven al vespre, com si fessin una jornada de treball. Mentrestant, elles passaven el dia buscant menjar, que coïen a la mateixa habitació. Moltes nits els soldats organitzaven un ball i treien a ballar les noies del poble. El Vicenç i el company tornaven cada nit a peu des del front, i sempre miraven de portar alguna cosa que havien arreplegat del ranxo.

La Meri i la Lola es van fer amigues dels soldats. De vegades les invitaven a pujar dalt del burro per anar a buscar vi al poble del costat. Elles sempre s’hi negaven, però un dia, avorrides de no fer res, els van dir que sí. Quan ja en tornaven, carregats de vi, van veure uns avions de caça que es dirigien cap a ells. «Aquests porten males intencions!», va cridar un dels soldats. «Correu! Correu!», van cridar els altres. Van deixar el burro al mig del camí i es van escampar per la cuneta. El terreny era molt pla i es feia difícil amagar-se, però van trobar unes roques amb un forat i s’hi van amagar corrents. «Mira que venir a morir aquí!», cridava la Meri. Un dels soldats va tenir la mateixa pensada i en el moment de sortir es va quedar travat entre les roques i van tenir feina a treure’l.

Els avions van passar de llarg. El burro estava impertèrrit, amb les bótes de vi a cada costat. Un cop recuperats de l’ensurt van continuar el camí, però van haver de passar per una riera que travessava un poble i el burro va tenir problemes amb la càrrega i va quedar encallat al mig de l’aigua. Els soldats li cridaven, però ell perdia forces. Diuen que si la panxa del burro toca l’aigua es pot ofegar perquè aquests animals es neguen per l’anus. Aquesta vegada sembla que va ser així. Els soldats tenien pressa per arribar, van descarregar les bótes, se les van carregar a l’esquena i van continuar fins a San Garrem. I així es va acabar l’aventura.

Els avions passaven contínuament per damunt de San Garrem. Sonaven les sirenes, però no havia caigut mai cap bomba i la gent s’ho prenia amb calma. Els veïns havien habilitat el celler d’una casa de senyors que estava buida i que els feia de refugi. Quan la Meri sentia les sirenes li agafava tanta basarda que corria sola cap al refugi, encara que fos mitja nit i estigués al costat del seu home.

Fins que aquelles excursions entre el front i San Garrem es van fer més perilloses i llargues perquè l’exèrcit avançava. I elles van decidir tornar a Barcelona. Van fer les maletes i van comprar un papel viatge. Abans de marxar van voler acomiadar-se dels soldats que feien guàrdia a la porta del refugi. La majoria eren de Barcelona i els nois els van donar diners per la família. Eren a punt de marxar quan van sonar les sirenes. La Meri va alçar el cap i va veure els avions diferents dels altres dies: volaven més baix i duien una cosa estranya enganxada a sota. «Mira aquests avions, sembla que portin botifarres», va dir ella, innocentment. Encara no va acabar de parlar que els soldats les van agafar d’una revolada i les van empènyer cap a dins. La gent, esverada, es va apilotar davant la porta. Tothom s’empenyia per baixar les escales. La Meri va caure i la gent se li va llançar al damunt. Va perdre la cartera amb els diners, però es va poder alçar i va continuar escales avall, tan de pressa com podia. El que havia vist la Meri eren les bombes desenganxades d’un cantó per fer-les caure damunt del poble. Va ser la primera vegada que San Garrem rebia els impactes. Les bombes van caure a les portes del refugi i s’alçaven núvols de pedres i de pols i els de sota s’ofegaven. Quan tot es va haver acabat, van anar a buscar les maletes a l’hostal on s’havien allotjat, però havia caigut una bomba al pati i tot estava mig sepultat. Un camió les va dur fins a Grañén i d’allí a Poleñino. Van agafar el tren fins a Barcelona.

El Vicenç no va tornar a casa fins a mitjan 1938: les tropes feixistes els empenyien per darrere i va haver de passar nedant el Segre. No va parar de fugir fins a Barcelona. En tot aquest temps la Meri en va tenir notícies a través de les cartes que ell li enviava, però ella no les podia contestar perquè no sabia on era. El Vicenç li explicava que passava molta gana, al front, i que si els bombardejos els enganxaven a l’hora de dinar ell es quedava quiet i mentre els companys corrien a amagar-se aprofitava l’ocasió i recollia el que havien deixat els altres. I mentre les bombes li queien pel costat ell s’omplia l’estómac, perquè era el que més necessitava.

Quan el Vicenç va tornar a Barcelona, la Meri continuava vivint al pis de Roger de Flor amb la Lola. Quan el seu company venia de permís es passaven els vespres jugant tots quatre a cartes. De vegades anaven al cine, encara que no aconseguien veure la pel·lícula sencera perquè gairebé sempre sonava la sirena i tothom fugia esperitat, menys el Vicenç, que continuava al seu lloc, convençut que, amb tanta gent que hi ha a la ciutat, ¿com podia tocar-li a ell?

El Vicenç, tot i la desfeta del POUM i les detencions dels seus companys, no va deixar mai de treballar pel partit. Un dia la Meri va trobar dues pistoles amagades en un bagul. Ell li va dir que no les toqués mai. I també la va avisar que si venia la policia a casa no digués mai que era la seva dona, però ella confiava que això no arribaria a passar. I s’equivocava. Un matí el seu home va comparèixer a casa amb un noi a qui deien el Madriles i que alguna vegada havien fet servir els del POUM perquè entrava en comandaments militars i els robava documents que després es venia. El POUM li devia favors i el Vicenç el va amagar a casa perquè l’estava buscant la policia i al mateix partit no li interessava que el trobessin. La Meri no se’n fiava, però, com sempre, es va avenir al que convingués.

El seu home els va deixar tot un matí sols, però va començar a amoïnar-se quan no arribava a l’hora de dinar. Recorda que bullia uns cigrons regalats per la veïna i que no s’acabaven de coure mai. No es deien res. El temps passava i cada cop estava més convençuda que havien agafat el Vicenç i que, per tant, la policia apareixeria d’un moment a l’altre. Aquells dies la Lola havia anat a veure el seu home, que estava destinat a la costa. La Meri havia d’anar a buscar el pa al barri de Sants per no perdre els cupons de la Lola. Era al mes de novembre i es feia fosc aviat. El trajecte fins a Sants i la tornada serien llargs perquè hi anava a peu. Va dir al Madriles que havia de marxar i que si durant aquest temps venia la policia, posés una tovallola estesa a la finestra i ella ja ho veuria des del carrer i no entraria. Però quan va arribar era negra nit i li va ser impossible distingir si hi havia tovallola o no. Va entrar a la porteria i de seguida va sentir una veu que deia «Es ésta». Hi havia dos policies: un de català i l’altre castellà. Li van demanar la documentació i li van preguntar si era la dona del Vicenç. Ella ho va negar, tal com li havia recomanat el seu home. Li van dir que escorcollarien la casa i mentre pujaven les escales darrere seu la Meri no parava de cridar perquè el Madriles la sentís i pogués fugir a temps. Quan era a tres esglaons de la porta se senten unes veus des del pis de sota que criden «lladres! lladres!». Els policies van baixar corrents i ella ho va aprofitar per entrar a casa, agafar les pistoles que tenien amagades i pujar al pis de dalt per deixar-les al replà. El Madriles s’havia despenjat per un llençol que la Meri tenia estès a la galeria i havia saltat al pis de sota. I no el van poder agafar. Van escorcollar la casa, però no es van imaginar que les pistoles eren al replà de dalt. Quan van entrar a l’habitació van trobar la llibreta del mètode Ogino damunt la tauleta de nit. Els policies s’ho miraven amb mala cara: tantes creus, tants números podien ser una d’aquestes contrasenyes que feien tornar boja la policia. «¿Están casados, ustedes?», els va preguntar ella per anar directe al gra; «pues esto no es ningún código secreto: se utiliza para no quedar embarazada». Els altres van quedar muts de cop.

Els policies van detenir la Meri, però ella els va dir que tenia la regla, que no es trobava bé i que si no els faria res que hi anés l’endemà, a comissaria. Els policies es van mirar una estona. ¿Els estava enredant? Però la Meri ho deia ben convençuda i finalment ells s’hi van conformar i li van dir que la vindrien a buscar a les vuit. Quan van ser fora, la Meri va anar corrents a casa dels seus pares. La seva germana la va acompanyar a casa d’un noi del POUM que no havia pogut anar al front perquè era tuberculós: ell avisaria el partit que havien agafat el Vicenç. L’endemà la Meri va rebre puntualment els policies perquè volia saber com estava el seu home. La van portar a la comissaria de l’avinguda Mistral, tocant a la plaça d’Espanya, i en entrar ja va sentir que un deia «Es la mujer del que tenemos abajo». Va passar tot el matí i ningú li deia res. Fins que va anar a una de les sales i va dir: «¿Estoy detenida? Porque si es así es hora de comer». Al final la van deixar marxar.

Aquesta vegada el Vicenç no en va sortir ben parat, de comissaria: havia intentat fugir per un celobert, però un cop a baix el va trobar tancat, el van agafar i li van clavar una bona pallissa. Va estar tancat uns quants dies juntament amb militants de la CNT. La Meri trobava les dones a la porta i parlaven abans de les visites. Els policies li van deixar portar mantes i alguna cosa de menjar. D’allí el van dur a la Model. La presó era plena de gent del POUM i de la CNT de tot Catalunya. Aquests eren a la primera galeria i aquells a la segona, mentre que els feixistes eren a la tercera. Davant de l’entrada coincidien totes les dones, però tothom sabia qui era qui i s’evitaven. No es deien res, només es miraven.

Gràcies al zelador del POUM va poder visitar el seu home més vegades que les reglamentàries i hi passava tot el matí. Es veien amb una reixa de filferro que tenia petits forats al mig. Ella li portava una ampolla de vi, hi col·locava una goma que feia passar per un dels forats i el Vicenç omplia una altra ampolla. I ningú no s’hi fixava. Anys més tard, en ple franquisme, la Meri comprovaria que la Model ja no tenia res a veure amb aquesta d’ara.

Un dia ell li va demanar que li portés una de les pistoles. Era molt arriscat, però va obeir. Aquell dia va anar a la presó amb la seva germana, que no en sabia res. Pel camí la Meri va tenir la mala sort d’entrebancar-se i el fardell de roba que amagava la pistola es va obrir. La Carme va quedar esgarrifada, però ella li va dir que no passava res i que callés. Va tornar a refer la roba i van entrar a la Model. El que agafava els paquets era un dels presos i el Vicenç ja el tenia avisat. L’arma va entrar sense problemes. El Vicenç la va amagar darrere un vàter, però no va tenir temps d’utilitzar-la perquè en pocs dies tot va canviar. Els nacionals devien trobar la pistola quan van ocupar la ciutat.

La Lola, per mediació del Socors Roig, portava menjar a la Model procedent d’un hostal del carrer Avinyó, propietat d’un simpatitzant del POUM. Fins que el 8 de desembre de 1938 li van dir que els presos no hi eren, que havien de portar el menjar a l’església de la Concepció, al carrer Aragó. Allí tampoc no els van trobar i ningú no sabia on eren. Mentrestant l’aviació no parava de llançar bombes i la ciutat era un caos de gent, de runes, de ferits i de morts. Tothom n’estava tip, de la guerra, però molts ja s’imaginaven el que els vindria amb la derrota i començaven a marxar rumb al nord.

La Meri es va posar en contacte amb el POUM. Allí va trobar un amic de tota la vida, Antoni Cerdan, secretari dels mutilats de guerra des que un obús li havia arrencat un braç. Els del partit tampoc no sabien res dels detinguts a la Model. Es preparaven per marxar i ella va demanar a Cerdan si podia anar amb ell i la seva família: la dona, que es deia Antonieta, i la germana, la Isabel. Van quedar a les dotze de la nit a casa de la padrina de l’Antonieta, però encara no sabien com marxarien. La Carme la va acompanyar i es va quedar les claus de casa. Amb el grup també venia el president dels mutilats, un home sense cama, amb els dos fills, un de cinc anys i l’altre de mesos. No trobaven cap mitjà de transport i a última hora van requisar un tricicle amb el conductor. L’home no en tenia gens de ganes, de fer el viatge, però l’hi van obligar i, finalment, les set persones dalt del tricicle es van afegir a la caravana de fugitius a les dues de la matinada.

La Meri s’enduia també una bossa amb la roba imprescindible del Vicenç, amb l’esperança de trobar-lo aviat. Anaven entaforats damunt les maletes i a penes es podien moure; a més, entre els paquets hi havia alguna cosa estranya que els molestava. Tots palpaven, però ningú no sabia què era aquell objecte que, camuflat entre set persones i les maletes, els feia la vida impossible. Fins que la Meri va remenar entre els fardells i en va treure la cama ortopèdica del president dels mutilats. Tots eren joves i els va agafar un atac de riure. Però tan bon punt van ser a la carretera i van veure l’espectacle dantesc, van quedar muts.

La Meri feia poc que havia llegit la Divina comèdia i mentre enfilaven el camí a Girona li van venir al cap les mateixes imatges que havia llegit. Era un èxode esborronador de milers de persones que fugien, espantades, cap a un futur incert. Famílies senceres a peu, carros, cotxes, animals… Tots cap al mateix destí. De tant en tant venien els avions que metrallaven i la gent deixava els cotxes al mig de la carretera i s’escampava com podia per la cuneta. Van arribar a Girona a les vuit del matí i els van instal·lar a casa d’una militant del POUM, l’Antònia Adroher, els pares de la qual tenien un magatzem de mobles. A la tarda van engegar la ràdio per saber les últimes notícies. Sonava una música quan, de cop i volta, es va aturar i una veu de dona va dir: «Aquí Radio Nacional de España, al servicio de las tropas nacionalistas». I tothom, grans, petits i vells, es va posar a plorar.

L’endemà, l’únic pensament de la gent era trobar algun mitjà de transport per arribar a la frontera. El conductor del tricicle tornava a Barcelona perquè hi tenia la família. Per sort, els del POUM els van oferir plaça en un camió que ja anava ple i que els duria a Figueres. Van traslladar les maletes del tricicle al camió i van emprendre el viatge. Els van encabir en un pis als afores de la ciutat, requisat als feixistes. Van repartir feina i a la Meri i a la Lola els va tocar matar un conill i cap de les dues no era capaç de fer-ho. Finalment van trobar un tros de fusta i li van desfer el cap. Els va sorprendre un dels bombardejos, però a elles no els va passar res.

Ja no hi havia cap esperança: Franco havia guanyat la guerra i l’única possibilitat que els quedava era l’exili. L’endemà van organitzar una furgoneta per encabir-hi vint-i-una dones del POUM i el Cerdan. Entre el grup hi anava la dona de Nin, l’Olga, i una de les filles; l’altra ja era fora. Van enfilar fins a Portbou, però abans d’encetar el pendent de baixada el conductor els va dir que ell tornava enrere. Van sortir de la furgoneta disposats a caminar fins al poble. Era a primera hora del matí i feia un fred que pelava. La Meri va agafar una manta i se la va posar al damunt. No tenia gaire idea de què eren les fronteres. Es pensava que eren portes que s’obrien i es tancaven i va quedar desconcertada quan van arribar a un punt, entre matolls i rocs grisosos, i algú va dir: «Aquí s’acaba Espanya i comença França».

Era al capdamunt de la muntanya: a un costat hi tenien el mar; a l’altre més muntanya pelada; a baix, el petit poble de Portbou; darrere, els últims turons i cales de Catalunya. Hi havia un capità francès i uns guàrdies senegalesos que controlaven. Feia molt de fred, i el sol s’agraïa. Algú va trobar uns pots de conserva buits i els van omplir d’alguna cosa per menjar. El seu grup era dels primers a arribar, però el capità els va dir que la frontera no s’obriria fins a les dotze del migdia i que només passarien dones i criatures. Les dones li van demanar que deixessin passar el mutilat, però ell deia que rebia ordres. «¿No veu que no pot fer la guerra a Espanya?», insistien elles. I quan van obrir la frontera el van deixar passar. I no van demanar ni un sol paper. Tampoc no en tenien.

Tan bon punt van ser a França, un home els va llançar pomes des d’un camió. La Meri era de les més altes i arreplegava totes les que podia i les anava repartint. Les van carregar en uns camions i les van dur a l’estació de Cervera, i en tot moment es van sentir molt ben acollides. Els van dir que qui tingués diners per pagar-se el viatge podia anar a Perpinyà. La Meri hi tenia el germà del seu pare, exiliat des de l’any 34, militant de la CNT i membre de la SIA. Però no tenia prou francs per al viatge i les companyes van recollir els diners i l’hi van pagar. La majoria anaven a Perpinyà perquè hi trobarien militants del PSOP, que era com el POUM francès i que els havia ajudat en els Fets de Maig. Mentre s’esperaven a l’andana, ella i la filla de Nin seien a la vora de les vies, amb les cames penjant. La noia duia una caixa i mentre enraonaven li va caure i els papers es van escampar. Tots van quedar mirant l’escampall en silenci: allò eren els documents d’Andreu Nin, del POUM i la seva gent. La mare no parava de cridar i la noia, quasi plorant, es va posar a recollir els papers. La Meri la va ajudar.

Quan van arribar a Perpinyà van trobar una ciutat alegre i amb vida, ben lluny de la Barcelona que havien deixat enrere. Les botigues eren obertes, els aparadors plens, la gent omplia els cafès. Les van dur a una granja del PSOP i tots els militants del POUM que arribaven de la frontera hi feien cap. L’endemà va trobar el seu oncle i va anar a casa seva. El Cerdan i l’Antonieta s’estaven a casa d’uns cosins, però la germana d’ell, la Isabel, va quedar sola i la Meri se la va endur a casa dels oncles.

El Vicenç no va tenir tanta sort com la seva dona. L’havien tret de la Model, malalt del pulmó, juntament amb tretze membres del POUM, entre ells un noi de setze anys. Els van fer caminar fins a la frontera conduïts per guàrdies d’assalt i dos personatges del SIM (Intel·ligència Militar dels republicans), un estament que vigilava els soldats. Les tropes de Franco avançaven de pressa i quan sortien d’un poble ja hi entraven els falangistes darrere. Abans de travessar la frontera, al mig de la muntanya, els dos homes del SIM van ordenar a la guàrdia d’assalt que els afusellessin tots. Però els guàrdies els van encanonar a ells mentre cridaven als del POUM que fugissin corrents. El grup es va dispersar camp a través. I així van passar a França. El Vicenç treia sang per la boca, però no es va deixar vèncer.

La Meri va aconseguir un ressepice conforme l’oncle es feia càrrec d’ella. Encara no sabia res del seu home i els del POUM estaven en les mateixes condicions. L’oncle de la Meri l’acompanyava amb autocar als camps de concentració de Saint Cyprien i Argelers. Es passaven les hores preguntant, però ningú no en sabia res. La tia venia cacauets i caramels al Círculo Español de Perpinyà, i ella i la Isabel, que havia deixat l’home al front i tampoc no en sabia res, l’acompanyaven perquè els que s’escapaven dels camps passaven per allí. Els dies que feien ball es col·locaven a la llotja sense intenció de moure’s, només d’observar, però els joves volien gresca i insistien a treure-les a ballar.

Als camps de concentració hi havia un grup de comunistes que ajudava els refugiats. El Vicenç sabia que la Meri tenia un oncle a Perpinyà, però no en coneixia el nom ni l’adreça, fins que els mateixos comunistes li van donar una idea de qui podia ser i li va escriure diverses cartes sense dir on es trobava. Però un dia va escriure el nom del poble, Arles sur Tech, i la Meri va convèncer l’oncle perquè l’hi acompanyés. Van trobar munts de refugiats que vivien en vagons de tren, entre bales de palla. Van anar vagó per vagó però no el trobaven. L’oncle ja n’estava fart, de buscar, i es queixava dels diners que es gastaven en viatges. Quan eren a punt de marxar van veure uns homes asseguts dalt d’un turó que menjaven xocolata, un dels pocs aliments que aconseguien gràcies a una fàbrica que hi havia al poble. La Meri es va quedar quieta, observant-los, i va preguntar, encara incrèdula: «¿No és el Vicenç, aquell d’allà?». «Això ho has de saber tu —va dir l’oncle—, jo no el conec». La Meri el va cridar i ell se li va llançar literalment al damunt.

El problema era treure’l d’allí. Però mentre parlaven van arribar els nois comunistes i aquests van convèncer els gendarmes perquè el deixessin sortir a dinar, amb la promesa que hi tornaria. Van anar a casa d’ells i la Meri, que havia agafat roba, el va fer canviar perquè no es notés que sortia d’un camp. Després de dinar van agafar un autocar cap a Perpinyà. L’oncle estava ben espantat i només tenia por que els aturessin els gendarmes. L’autocar anava ple. El Vicenç es va asseure en una cadira al mig del corredor i l’oncle va preferir col·locar-se al final, prop de la porta, per si havia de sortir corrents. Tot anava bé, però, tal com es temien, abans d’entrar a Perpinyà els gendarmes van aturar l’autocar i els van demanar els papers. El Vicenç tenia un diari al davant i feia veure que llegia tranquil·lament. La Meri s’hi va afegir. Quan li va tocar el torn a ell només va enretirar la vista del diari i va fer que sí amb el cap, i els gendarmes, que no es podien bellugar de tanta gent, van passar de llarg.

Un cop a Perpinyà van anar a la granja dels del PSOP i d’allí el van traslladar a casa d’uns mestres de Colonges les Premières, a la Borgonya, a pocs quilòmetres de Dijon. El Vicenç estava malalt i aquella família, els Peirot, el va cuidar fins que es va posar bé. Tenien dues nenes petites que hi jugaven i li deien Tonton. La parella li donava diners i tabac, però ell només acceptava el menjar. Al cap d’un mes va arribar un altre company de Barcelona i van decidir buscar feina a Dijon. Les coses començaven a rutllar i la Meri s’hi va reunir. Els oncles li van pagar el viatge, però no sabia francès i li feia angúnia anar sola. Li van dir que hi hauria una persona amb un diari a la mà que l’aniria a recollir a l’estació, i es va trobar el seu home.

La família Peirot era molt acollidora i ells s’hi van sentir com a casa. Menjaven molt bé, tenien una dona de fer feines i a ella a penes li deixaven sargir mitjons per entretenir-se. A la casa hi havia una biblioteca, i la Meri va començar a llegir amb l’ajuda d’un diccionari. La mare tenia una pissarra i li feia escriure paraules en francès. Les nenes anaven al seu darrere tot el dia i de seguida va aprendre la llengua.

El Vicenç anava sovint a casa del forner del poble, que era comunista. Tenien llargues xerrades i sense adonar-se’n va aprendre un ofici que més tard li serviria. La guerra mundial era a punt d’esclatar i el senyor Peirot va ser mobilitzat. Poc després la Meri i el Vicenç van rebre els papers per fer de pagesos en una granja a vuit quilòmetres de Colonges. Ho van acceptar, tot i que ells havien demanat per treballar a la indústria. Els va saber molt greu separar-se dels Peirot i van ser amics tota la vida, fins que la parella es va morir; però encara ara es veuen amb les nenes, que ja són àvies.

La nova llar de la Meri i el Vicenç era una granja amb tota mena de bestiar i camps de cereals. El Vicenç cuidava els cavalls i estava tan familiaritzat amb l’idioma que els parlava en francès, fins i tot quan renegava. L’amo era una persona molt amable; la mestressa, en canvi, era més tibada i a la Meri la feia llevar a les set del matí per encendre la cuina econòmica. Ella va intentar aprendre a munyir, però no se’n sortia; tampoc no tenia gaire traça a l’hora de la sega i es notava que tant a l’un com a l’altre no era el tipus de feina que els convenia. La Meri es va trobar més còmoda repassant la roba. Enyorava la família Peirot i els escrivia en francès. Fins que va començar la guerra i les coses es van complicar per tothom.

L’ exèrcit francès havia instal·lat unes postes d’escolta al terreny de la granja. Els servia per controlar si s’acostaven avions. El Vicenç va conèixer uns soldats espanyols que s’encarregaven d’aquest lloc i hi parlava sovint. Un dia va rebre una carta de l’ajuntament del poble. Es va pensar que era per treballar a la indústria i hi van anar tots dos esperançats. Però l’alcalde els va alertar que no parlessin més amb els soldats i que no s’acostessin a les postes. A ella li va agafar un atac de riure i l’alcalde els va amenaçar; van veure que tot era més seriós del que es pensaven i van decidir deixar la granja.

A casa del forner, el Vicenç havia conegut una parella de Dijon, també comunista, que li havia ofert casa seva sempre que ho necessités. I allí van anar. No tenien fills i els van oferir una habitació. Però el Vicenç volia independitzar-se i de seguida van buscar feina. Al Bureau de aplacement van trobar un home molt amable i comprensiu que els va dir que no podien anar a la indústria perquè no tenien els papers, que només podien fer de pagesos, però en llocs diferents. Ells no es volien separar més i l’home va buscar una solució. «¿No ha fet cap més ofici, vostè?», va preguntar al Vicenç. «Sí, de forner». La Meri li va clavar un cop de peu a la cama, però ell no es va deixar intimidar. Li van fer el paper i va anar a un dels forns de Dijon. Hi havia un home que mastegava tabac assegut damunt del taulell. «Ja us ha ben fumut, ¿eh?, Franco», els va dir rient. Ells van quedar en silenci. L’home pertanyia a un partit dretà anomenat Creux de Feu, però aquell mateix vespre li va fer la prova i el va acceptar.

La Meri va trobar feina en un restaurant regentat per mallorquins. Amb els dos sous van poder independitzar-se, i es van instal·lar en un apartament de dues habitacions propietat del forner. En aquell temps va quedar embarassada.

Quan es va declarar la guerra, la Meri estava de dos mesos. Una part dels francesos havien agafat mania als refugiats espanyols i els culpaven de qualsevol problema que passava. Però la Meri i el Vicenç van tenir molta sort. Tothom els respectava i els ajudava, fins i tot l’amo del forn, que al segon mes de treballar els va deixar l’apartament de franc. Per allí hi passarien molts refugiats que van trobar acolliment, encara que només tenien un llit i el menjar no era fàcil d’aconseguir.

Antoni Cerdan i l’Antonieta també van fer cap a Dijon i es van posar a viure amb ells; a l’hora de dormir s’ho havien de combinar. El Vicenç feia torn de nit i arribava a les vuit del matí. A la nit, la Meri dormia tocant a la paret, al seu costat l’Antonieta i a la punta el Cerdan. Però l’Antonieta entrava a treballar a les set del matí i durant unes hores la Meri i el Cerdan es quedaven sols al llit, però ella estava ben tranquil·la perquè es consideraven com germans. Passaven aquella estona junts, mig abaltits, fins que sentien el xivarri dels nens de l’escola que tenien al costat i sabien l’hora que era. Llavors la Meri li donava un cop de peu: «Ton, aixeca’t!». I ell es llevava primer perquè a ella li costava sortir del llit amb la panxa de l’embaràs. Quan arribava el cap de setmana dormien tots quatre junts. Posaven el llit travesser per poder-s’hi encabir tots quatre i l’intentaven allargar posant-hi cadires als peus. Els homes es col·locaven al mig. Quan una parella volia estar sola, l’altra es llevava abans i els deixaven tranquils. Així van viure fins que van entrar els alemanys.

Un dia l’amo del forn els va portar una màscara de gas que havia fet servir a la Primera Guerra Mundial. «Té, et farà més falta a tu, que estàs embarassada», li va dir a la Meri. El dia 17 de març de 1940 va néixer l’Ondina a Dijon. Poc després el Vicenç va canviar de forn per fer de paler i tenir un sou més bo. Els palers eren els que traginaven les pales amb el pa per ficar-les al forn. El 25 de juny de 1940 el general Pétain va firmar l’armistici amb els nazis i França va quedar dividida en dues meitats separades pel riu Loira. La filla del forner treballava de secretària en una oficina militar i va saber que els alemanys eren a tan sols deu quilòmetres de Dijon. El forner no volia repetir l’experiència de l’anterior guerra i va dir que se n’anava i deixava el negoci al Vicenç. Però ells tampoc no es volien quedar. Van avisar tots els companys del POUM de la imminent invasió i també van marxar. Era l’estiu, i amb les presses i els nervis la Meri es va oblidar els abrics i les cartes de racionament, dues coses que els serien bàsiques més tard. Van agafar l’últim tren que sortia de la ciutat cap a Perpinyà. L’Ondina tenia tres mesos.

Es van instal·lar a casa de la germana del Cerdan, la Isabel, que vivia amb quinze refugiats més. La Meri, que era l’única que no treballava, s’encarregava del menjar i de la casa. Un dia va sentir enrenou al carrer i va veure gent que alçava el cap observant el seu balcó. Al cap de poc va trucar a la porta un comissari de policia que venia acompanyat d’una nena: acusaven un del pis d’haver-la tocat. L’home ho va negar rotundament, però el comissari els va deixar tots sense papers i no van poder treballar més. Així començava un període molt dolent per la Meri. Gairebé no menjaven i s’havien d’espavilar com podien. Van anar a viure a casa dels oncles, que no hi eren. Ella criava la nena, però no tenia res per menjar. De tant en tant, li venia mareig i li semblava que perdia el món de vista. Per sort, al pis del damunt hi vivia una noia de l’edat de la Meri que de seguida es va enamorar de la petita Ondina. Es deia Reimunda i tota la vida han mantingut una estreta amistat. Quan la noia tornava de la feina venia a buscar la nena i de tant en tant portava un tros de carn per la Meri, que no tenia diners per comprar-ne. La Reimunda li va proporcionar una caixa que serviria de llit a l’Ondina; al vespre li escalfava aigua i la banyava i sempre la tenia al seu costat.

La Meri, tot i trobar-se malament, buscava tot tipus de feina per tirar endavant la família. Quan l’Ondina dormia ajudava a cosir pantalons de soldat i si li sortia una casa per fer de minyona s’hi apuntava. Va treballar a casa d’un cap de policia on la van tractar molt bé. El Vicenç, sense papers, només podia fer feines esporàdiques: una vegada va portar paquets a l’estació i l’hi van pagar amb una patata al forn. Per sort, els quàquers americans els donaven quinze pots de llet al mes i molts dies era l’única cosa que es ficaven a l’estómac.

Els alemanys ocupaven França molt de pressa, fins que van arribar a Perpinyà i la ciutat es va convertir en un infern per als refugiats espanyols: els perseguien, els tancaven en camps de treball i els feien la vida impossible. La Meri, amb una anèmia galopant, es desmaiava a cada moment, fins que el Vicenç va veure clar que ella i la nena havien de tornar a Barcelona. La Creu Roja organitzava autocars fins a Figueres. Li van donar dues monedes de plata, que equivalien a sis pessetes. L’Ondina tenia deu mesos i la Meri li va cosir les monedes al folre de l’abric. A la frontera la van escorcollar, però no van tocar la nena i va salvar les monedes. Gràcies a aquests diners va poder dormir en una pensió a Figueres i va pagar un llit a una parella d’avis que també tornaven de l’exili amb dos néts. L’endemà, tots plegats van agafar el tren fins a Barcelona. Era el 21 de gener de 1941.

A l’estació de França hi havia la policia, que preguntava a tothom d’on venies, on anaves i per què tornaves. La parella d’avis va passar al davant. Un policia va preguntar el nom a l’home. «Pons», va dir ell. El policia va cridar: «¡Puentes!», i li va escriure el nom en castellà. Ningú va dir ni piu i la Meri va veure de seguida quina mena de país havia engiponat Franco. Era negra nit i no sabia com anar a casa. Encara li quedava calderilla i va agafar un cotxe de cavalls fins al pis de la seva germana, perquè va trobar massa fort presentar-se a casa dels pares sense avisar-los. Eren les onze de la nit quan va trucar a la porta. La seva germana, que tampoc no sabia res ni coneixia la nena, es va quedar glaçada.

L’ endemà s’havia de presentar al pavelló de Lleida, a Montjuïc, on hi havia instal·lada part de la policia. El seu pare la va acompanyar i la van tornar a interrogar. Per sort, el Vicenç no constava en cap fitxa, tot i que l’havien agafat en unes eleccions per trencar urnes, però només l’havien tingut unes hores a comissaria i l’època que havia passat a la Model no constava enlloc perquè s’havien cremat tots els papers. Li van fer el carnet de racionament i es va quedar a viure amb els seus pares, al carrer Verdi de Gràcia. Al Joan i a l’Emèrita els havien despatxat de la fàbrica perquè ella era del comitè d’empresa. Sortosament, el pare va reprendre l’ofici de paleta i agafava totes les feines que podia. La Meri va intentar col·locar-se en una altra fàbrica tèxtil. Ella, oficialment, no havia arribat a ser teixidora perquè la guerra li va estroncar l’aprenentatge, però va entrar en un taller de Gràcia i va treballar i cobrar com si ho fos. Es combinaven la feina amb la seva mare perquè alguna de les dues pogués estar amb l’Ondina. La Meri va arribar a fer un torn i mig, que eren les vuit hores seguides reglamentàries, més les quatre que se li afegien. La seva mare li preparava una carmanyola amb menjar i ella es comprava una taronja i passava el dia i part de la nit tancada a la fàbrica. L’Ondina tenia deu mesos i només es criava amb el pit, però la mare de la Meri, que va veure l’estat anèmic de la seva filla, li va començar a donar farinetes.

Mentrestant, el Vicenç se sentia cada cop més vigilat, a França. Havien detingut molts dels seus companys i en una ocasió es va haver d’amagar sota el llit de la veïna perquè la policia francesa el buscava. Va travessar els Pirineus a peu amb altres companys i va baixar fins a Figueres. Li quedaven unes hores per agafar el tren cap a Barcelona, anava brut i escabellat i tenia tota la pinta de fugitiu. La gent se’l mirava i ell va decidir que el millor lloc per passar l’estona era el local de Falange. ¿Qui sospitaria que un exdirigent del POUM s’acostés a un lloc com aquell? Va prendre un cafè i va llegir els diaris tranquil·lament i ningú no el va molestar.

El Vicenç duia un permís fals per poder transitar de Figueres a Barcelona; un cop al tren la guàrdia civil va passar de llarg, però el Cerdan, que va passar la frontera poc després, no va tenir tanta sort i quan va fer el mateix trajecte li van demanar els papers, el van enxampar, el va tancar dos anys a la Model i el van apallissar i torturar tant com van voler. Quan va sortir ja no era el mateix. Tenia molta por que el tornessin a agafar i no va voler saber res dels seus antics amics i camarades. Vivien molt a prop d’ells, però a penes es parlaven i a poc a poc es van distanciar. Al cap d’uns quants anys se’n van anar a França i no es van veure mai més.

El Vicenç arribava a Barcelona l’1 de març del 41. La primera cosa que va fer va ser anar a casa dels pares del Cerdan. La seva germana, la Isabel, havia marxat a Mèxic amb un dirigent republicà de qui va tenir un fill. Temps després ella va saber que el seu home —el que havia deixat al front— no havia mort a la guerra sinó d’un accident de moto molts anys més tard.

El dia que el Vicenç va arribar, la Meri, que no en sabia res, ajudava a fer farinetes a la seva mare. Un germà del Cerdan li va dir que hi havia un company del seu home que en tenia notícies i l’esperava a casa. I ella hi va anar corrents i es va trobar el Vicenç. Es van posar a viure a casa d’uns amics dels pares, en un pis gran del carrer de la Providència. El Vicenç va treballar en un taller de neules del carrer Astúries gràcies a un company del POUM, però la policia li seguia la pista i l’amic li va recomanar que marxés de Barcelona. Va anar a Tarragona a casa d’uns familiars i d’allí a València. La Meri el va seguir un temps més tard. Va ser una època difícil. El Vicenç treballava on podia. Hi havia companys que es van fer rics recollint ferro per les antigues trinxeres, però a ell no el convencien, aquestes coses il·legals, i només hi va anar alguns cops. La Meri va tornar a quedar embarassada i abans de tenir la nena se’n va anar a casa dels seus pares amb l’Ondina, que ja tenia cinc anys. L’11 de maig de 1945, exactament el dia que s’acabava la Segona Guerra Mundial, naixia la Griselda.

Fastiguejat de València, el Vicenç va tornar a Barcelona i gràcies a un company del POUM va entrar a la mateixa fàbrica tèxtil on havia treballat de jove. I allí va tornar a reprendre les activitats polítiques amb companys de la CNT. Era l’any 1946 i la repressió era molt forta. Es trobaven clandestinament, però la Meri en sabia ben poca cosa, de tot això. Un dia la policia el va detenir a la parada del tramvia, ell suposa que per culpa d’un infiltrat que el va delatar. El Vicenç duia papers comprometedors però els va poder llençar. La Meri l’esperava per dinar i, en veure que no arribava, ja es va témer on el trobaria. En aquell temps les influències eren una cosa bàsica per assegurar el futur sempre incert d’un pres polític. Ella havia fet amistat amb la metgessa de la seva filla, una dona de dretes amb amistats influents que la va acompanyar a la comissaria de Laietana. Les van fer esperar en una habitació plena de maletes i paquets que contenien munició d’uns detinguts de la FAI. Gràcies a aquesta metgessa, el Vicenç només va estar cinc dies detingut.

La Meri estava farta de les activitats del seu home: tenien dues nenes i no es podien permetre el luxe de jugar amb la llibertat del pare de família. Però el Vicenç tenia les idees clares i no va deixar mai de comprometre’s. Un dia, l’Ondina, que anava a un col·legi privat davant del cine Verdi, va preguntar a la seva mare: «Mama, ¿el papa és roig?». Ella li va dir per què ho preguntava. «Perquè diu la mestra que els rojos són uns criminals». Aquest era l’ambient que es respirava. La història s’havia tergiversat: el missatge que s’inculcava a les escoles, als diaris, a l’església i a qualsevol institució de l’Estat era que Franco havia alliberat el país de les urpes del comunisme i l’anarquia. La gent vivia amb la por al cos i la majoria no aspirava a res més que a tirar endavant, que ja costava prou.

El Vicenç i la Meri s’havien casat a la seu del POUM i aquells papers, als ulls del franquisme, no valien per res. Com ells hi havia milers de parelles i el règim i l’Església feien mans i mànigues perquè passessin per la vicaria. Per persuadir-los els donaven una paga i vuit dies de festa; a més, tenien dret a cobrar «els punts», que eren uns diners addicionals que, en el fons, tothom necessitava. La Meri, que no tenia manies, volia fer el pas: la qüestió era cobrar, però el Vicenç deia que amb una vegada de casat en tenia prou. Ella va decidir arreglar la situació pel seu compte: tenien dues nenes, necessitaven diners i volia cobrar. Però a la casa de la vila de Gràcia no trobaven el document i els funcionaris, que eren del règim, li van dir que potser devia estar entre els «casaments amb bicicleta», que era tal com s’anomenaven, despectivament, els que es van fer en locals polítics. La Meri no va trobar el seu, però va veure el de la seva germana, que estava en la mateixa situació perquè els havia casat el comissari polític en el quarter Lenin. Finalment els va trobar a estadística, però eren papers mullats: si volia estar casada havia de passar per l’església. Va anar a la parròquia de Sant Joan i li van dir que havia d’assistir a unes conferències de preparació, però la Meri els va dir: «Jo ja fa deu anys que estic casada i tinc dues criatures. ¿Vostè creu que m’han d’ensenyar alguna cosa nova?». El capellà la va deixar per impossible i finalment es van casar el 8 de maig de 1946. El problema va ser arrossegar el nuvi, que encara no tenia clar el segon casament. Aquell dia entrava a la fàbrica al primer torn del matí. La Meri el va agafar pel braç amb la promesa que només seria una firma i prou. El Vicenç va entrar a l’església amb el cistell del dinar i una cara de pam i mig. Els acompanyava la mare de la Meri, però necessitaven un altre testimoni. A l’església ja hi havia gent i el capellà va cridar si algú s’oferia voluntari per firmar. Es van casar i la Meri va sortir amb el preuat paper sota el braç. Va cobrar els punts, però com que anava a preu fet va renunciar a la setmana de festa que li pertocava.

Uns quants anys més tard, el Vicenç va deixar la fàbrica i es va posar a fer de viatjant i de vegades passava dos mesos fora de casa. En un d’aquests viatges la policia va venir a casa a preguntar per ell. Un cop a Barcelona es va haver de presentar a comissaria i ella l’hi va acompanyar. Era un mes de juliol molt calorós. Van fer passar el Vicenç a una habitació i la Meri es va esperar a fora, però van deixar la porta oberta i va poder escoltar l’interrogatori. El Vicenç no parava de dir mentides sobre el seu passat a les files del POUM i sobre companys que ell afirmava no conèixer. Un cop es van acabar les preguntes, un dels policies va anar a trobar la Meri i li va dir: «Ya puede usted pasar, señora, ahora ya no le mataremos».

Però el Vicenç, tot i els consells de la Meri, va continuar l’activitat clandestina. Es reunia amb gent d’altres partits i amb la CNT. Sovint ell li deia d’anar a passar la tarda en una casa de Vallvidrera amb les nenes. Allí es trobaven amb altres famílies, però mentre les dones i les criatures jugaven al jardí els homes feien la seva reunió, que quedava camuflada pel xivarri dels petits. Alguna vegada les reunions es feien a les esglésies gràcies a una part del clergat que donava suport a la resistència. El monestir de Montserrat va acollir més d’una vegada aquestes reunions, que s’organitzaven amb les famílies per desorientar la policia. Però la Meri no sabia mai res de les activitats del seu home, no preguntava mai on anava ni on les feia anar, a ella i les nenes. I es passava els dies patint: de vegades feien reunions a casa, d’altres li tocava d’amagar algú. Si el Vicenç trigava més del compte ja s’imaginava que l’havien agafat. Però el paper de la dona d’un activista polític era callar, ajudar tot el que podia i, sobretot, patir sense dir res.

L’any 1955 va néixer el fill petit, l’Arnal, i la Meri va haver de deixar de treballar perquè li va agafar una depressió molt forta, fruit de tants anys de repressió i de por. Creia que s’havia de morir, que no se’n sortiria, i es desmaiava i no era bona per res. El Vicenç li donava tot el suport possible, però per carta, perquè era l’època que viatjava. Li va durar cinc anys, fins que se’n va sortir.

A poc a poc, el POUM va tornar a agafar consistència. Però els dirigents, que eren exiliats a París, volien unificar-se amb els socialistes, mentre d’altres, com el Vicenç, preferien conservar la independència. Es van fer diverses reunions, unes al carrer Badia, on van viure definitivament des del 1960; altres a la casa que tenia Joan Reventós a Sant Salvador. En una ocasió s’havia d’anar a París a passar un missatge i com que tots els militants podien ser detinguts en qualsevol moment, la Meri es va oferir per anar-hi. Va memoritzar el missatge i també el va escriure en un paper de fumar per si se l’havia d’empassar. I aquella vegada tot va sortir bé. Anys més tard, quan Franco ja agonitzava, va fer un altre viatge a Perpinyà. El conductor estava pendent de la ràdio per si donaven la notícia de la mort del dictador. Tothom esperava el moment. La dona que seia al costat de la Meri li va explicar com els feixistes havien arrossegat la seva mare pels carrers del poble, despullada i amb el cap rapat, per ser de família republicana.

Entretant, l’Ondina i la Griselda van entrar al Liceu Francès gràcies a un descompte que els van oferir per ser dues; tot i així, el Vicenç es guardava les dietes que li pagaven i les enviava a la seva dona per pagar el Liceu. El Liceu Francès era dels pocs reductes on no s’imposava la religió i el règim franquista en quedava exclòs.

L’Arnal es va ficar ben aviat en política. Un dia que tornava de l’institut —tenia llavors catorze anys— el va aturar la policia i li va preguntar com es deia: immediatament li van clavar un gec de bufetades i li van prendre el carnet d’identitat. El Vicenç i la Meri eren molt amics de Manolo Vázquez Montalbán, una coneixença que venia del pare de la dona de l’escriptor, l’Anna Sallés, que feia l’ofici de viatjant com el Vicenç i en aquell temps també tenia dues nenes. Va ser una amistat molt forta, tot i les diferències polítiques (uns eren del POUM i els altres del PSUC). Aquest lligam entre les dues famílies encara avui perdura. El Vicenç, doncs, li va demanar consell i el Manolo li va dir que se’l quedaria uns quants dies amagat a casa perquè la policia acostumava a buscar els sospitosos un cop tenien el seu carnet. Aquella vegada no va passar res, però l’Arnal, un cop a la universitat, es va embolicar encara més en el moviment de resistència al règim. Una de les vegades que corria amb altres companys davant dels grisos es van amagar darrere d’una casa que va resultar que era una caserna de la guàrdia civil; però, contràriament al que es podia esperar, les dones els van donar aigua i els van deixar marxar sense dir res.

Amb la militància de l’Arnal, el pis del carrer Badia es va convertir en un anar i venir de gent del partit. Allí s’hi havien amagat, també, feixos del diari clandestí del POUM, La Batalla. Un dia que feien una reunió, els van avisar que havien agafat gent del partit trotskista, on militava l’Arnal. La Meri tenia la clau del pis de la porteria, que era buit, i hi va amagar uns paquets que mai no va saber què eren.

La informació en temps franquista sempre va ser escassa i controlada. Per això moltes famílies escoltaven Ràdio Londres i més tard Ràdio París. La Meri i el Vicenç també ho feien. Havien de posar el volum ben baix perquè escoltar aquestes emissores era una altra activitat clandestina. El règim feia l’impossible perquè no es pogués sintonitzar, o es confongués amb altres, però la gent sabia els trucs i la mateixa emissora també: Ràdio París, per exemple, emetia uns cops especials que l’identificaven de seguida. Per aquesta emissora van saber que la policia havia entrat a la Universitat de Barcelona amb motiu d’una manifestació dels estudiants reclamant vaga general en suport de la vaga de miners a Astúries. Era l’11 de maig de 1962. Entre els detinguts hi havia Vázquez Montalbán i la seva companya, l’Anna Sellés. Ella va passar sis mesos a la Model —que llavors tenia una secció de dones— i ell dos anys, entre Barcelona i Lleida. La Meri, que no havia estat a la Model des que havia visitat el Cerdan, hi va tornar per veure el Manolo i li duia les coses que li agradaven de menjar. Vázquez Montalbán va ser sempre un enamorat de la sopa de rap que cuinava la Meri.

Passaven els anys i ella continuava ajudant el seu home. De vegades anaven a Perpinyà amb Raimon Obiols i la seva dona: amb l’excusa de les películ·les porno la policia feia els ulls grossos a la frontera, però en realitat ells passaven propaganda clandestina. Entre el 1975 i el 1980 la Meri, el Vicenç i un grup de gent van intentar reconstruir el POUM quan una part del partit es va unir als socialistes, però el Vicenç s’hi va negar perquè la ideologia era diferent.

Els fills de la Meri i el Vicenç es van casar. El Vicenç va morir el 8 d’agost de 1991 i ella es va quedar sola. Un nét que viu al pis del damunt baixava molt sovint a sopar amb ella. Un dia la Meri li va començar a explicar la seva vida, com va anar la guerra i què era el POUM. El noi es pregunta per què els seus pares no li han parlat mai d’aquestes coses i per què ha trigat tant a saber-les. «Per la por —diu la Meri—, com tothom». Ella ha combregat tota la vida amb les idees del POUM, però va trigar molts anys a ser-ne militant i va arribar a anar a reunions clandestines al carrer Tordera. Un d’aquests cops li van donar octavilles per repartir i no s’hi va pensar gaire; a les onze de la nit, quan no hi havia ningú pel carrer, les va repartir per les entrades.

Ara viu tranquil·la al seu pis del carrer Badia, a Gràcia. Cada matí baixa al carrer a comprar el diari perquè li agrada estar al dia. No ha deixat mai de llegir i escolta les opinions de la gent entesa en política. Pels anys vuitanta va seguir un curs de català, una cosa que tenia pendent des que va deixar l’escola. La Meri ha estat una dona valenta, decidida i agosarada, fins al punt de no conèixer el risc. Ara és una persona afable i al seu voltant es respira placidesa. Però no vol oblidar el passat que li va tocar viure, moltes vegades ben dur, encara que és conscient que a França hi va deixar molts amics. És crítica a l’hora de valorar la desfeta del POUM per culpa dels Fets de Maig i no perdonarà mai l’actitud dels comunistes. L’amor del Vicenç, els seus fills, els néts, són el puntal de la seva vida. Per no oblidar res, ja fa molts anys que va escriure les dates més importants de la seva vida en una petita llibreta, ara descolorida pel pas del temps. Allí hi reviu quan va conèixer el Vicenç, el seu primer petó, el primer casament, els naixements dels fills… Creu que la societat ha millorat, però voldria que s’aconseguissin els ideals pels quals el seu home va lluitar i tants hi van deixar la pell, els mateixos ideals que ella, en silenci, sempre ha dut al cor.