34

El dimecres 10 de juny, Kurt Wallander va ser donat de baixa per malaltia amb efectes immediats. Segons el metge, que va considerar Wallander una persona lacònica i molt tancada, vacil·lava i no estava segur de saber què era realment el que el feia patir. Parlava de malsons, d’insomni, de mals de panxa, d’estats de pànic durant les nits quan creia que el cor li deixaria de bategar; per fer-ho breu, tots els símptomes reconeguts de l’estrès amb un possible col·lapse com a conseqüència final. Durant aquest temps, Wallander va visitar el metge dia sí dia no. Els símptomes variaven, a cada nova visita canviava d’opinió sobre què era el pitjor. I també havia començat a tenir atacs de plorera forts i sobtats. El metge, que al final li va donar la baixa per depressió greu i li va receptar una teràpia de diàleg combinada amb medicaments antidepressius, no tenia tampoc cap motiu per dubtar de la gravetat de la situació. En poc temps, havia matat una persona i havia contribuït activament que una altra morís cremada en vida. Tampoc no podia negar la seva reponsabilitat per la mort de la dona que havia sacrificat la seva vida per intentar ajudar la seva filla a fugir. Però, per sobre de tot, se sentia culpable que haguessin mort Victor Mabasha. Que aquests canvis d’estat d’ànim tinguessin relació directa amb què Konovalenko era mort, era natural. No hi havia ningú més a qui perseguir, ningú que el perseguís a ell tampoc. L’arribada de la depressió indicava paradoxalment que Wallander se sentia alleugerit. Ara tots els seus comptes personals serien posats en ordre i la melancolia s’havia filtrat per totes les preses existents fins aquell moment. Wallander va ser, doncs, donat de baixa. Al cap d’uns mesos, eren molts els col·legues que començaven a creure que no tornaria mai més. De tant en tant, quan les notícies sobre els seus viatges estrambòtics a tort i a dret, tant a Dinamarca com al món illenc del Carib, arribaven a la comissaria d’Ystad, es preguntaven si a Wallander no se li hauria de donar la jubilació anticipada. El pensament va despertar un gran desànim. No va ser així. Va tornar, tot i haver estat molt de temps fora.

De totes maneres, el primer dia de baixa, Wallander encara seia al seu despatx. Un dia d’estiu càlid i sense vent al sud d’Escània. Tenia bona part de la paperassa per enllestir abans de poder netejar la seva taula i marxar per intentar curar el seu abatiment. Va sentir una incertesa que el corsecava per dins i es preguntava quan podria tornar realment.

Havia arribat al despatx a les sis del matí, després d’haver passat la nit en blanc al pis. Durant les hores silencioses del matí, havia pogut enllestir finalment el voluminós informe sobre la mort de Louise Åkerblom i tots els esdeveniments que l’havien seguit. Va llegir tot el que havia escrit. Va ser com baixar a l’infern una altra vegada, repetir el viatge que desitjava que no hagués hagut de fer mai. A més, deixava un informe de la investigació que en algunes parts era fals. Encara era un misteri el fet que una part de la seva desaparició estranya i, sobretot, la seva convivència d’amagat amb Victor Mabasha no s’hagués descobert. Les seves explicacions extremadament vagues i en part directament contradictòries, a banda de les seves singulars accions, no havien despertat, tal com s’esperava, una desconfiança manifesta. A la fi va suposar que era a causa de la compassió que l’envoltava, barrejada amb una mena d’esperit de cos una mica difós, per haver matat una per sona.

Va deixar la carpeta amb l’informe sobre la taula i va obrir la finestra. En algun lloc distant va sentir uns nens que reien.

«I el meu informe com és? —va pensar—. Vaig anar a parar a una situació que no podia dominar de cap manera. Vaig cometre tots els errors que pot cometre un policia i el pitjor de tot és que vaig posar en perill la vida de la meva filla. Ella m’ha perjurat que no m’acusa pels dies terribles que la van tenir encadenada en un soterrani. Però tinc dret a creure-me-la? No li hauré causat un patiment que fins al futur no es pronunciarà en forma d’angoixa, malsons, una vida escurçada? És aquí on ha de començar el meu resum, l’informe que no arribaré a escriure mai. Aquell que comença avui, ara que estic tan desfet que un metge m’ha donat la baixa per un temps indefinit…».

Va tornar a l’escriptori i es va desplomar sobre la cadira. No havia dormit durant tota la nit, era cert, però el cansament venia d’un altre lloc, del fons de la malenconia. O potser aquell mateix cansament era la malenconia? Va pensar en el que li pasaria a partir d’aleshores. El metge li havia proposat que comencés a refer les seves experiències en una teràpia basada en el diàleg. Wallander ho havia entès com una ordre que havia d’obeir. Però què podria dir realment?

Al seu davant tenia la invitació al casament del seu pare. No sabia quantes vegades l’havia llegida d’ençà que havia arribat amb el correu uns dies abans. El pare es casaria amb la dona de la neteja el dia abans de Sant Joan. Faltaven deu dies. En més d’una ocasió havia parlat amb la seva germana Kristina, que durant una breu visita que havia fet unes setmanes abans, enmig del pitjor caos, es pensava que podia impedir-ho tot. Ara Wallander ja no dubtava que allò acabaria passant. Wallander no podia negar tampoc que el seu pare estava de més bon humor que mai, pel que ell recordava, per molt que remenés en la memòria. Havia pintat un rerefons gegantí dins el taller on tindria lloc la cerimònia. La sorpresa de Wallander va ser que era el mateix motiu que havia pintat al llarg de tota la seva vida, aquell paisatge romàntic i immòbil amb un bosc. La diferència era que ara l’havia fet de gran format. Wallander havia mantingut també una conversa amb Gertrud, la dona amb qui es casaria. Ella era la que havia volgut parlar amb ell i va poder veure que el seu pare li agradava sincerament. Això l’havia commogut i havia acabat dient-li que estava content del que estava passant.

La seva filla havia marxat cap a Estocolm feia més d’una setmana. Tornaria pel casament i després continuaria directament cap a Itàlia. Això va fer que Wallander experimentés la sensació esfereïdora de la solitud. Mirés on mirés, arreu li semblava veure la mateixa desolació. Després de la mort de Konovalenko, un vespre havia anat a visitar Sten Widén i se li havia begut gairebé tot el whisky. S’havia emborratxat de valent i havia començat a parlar de la sensació de desesperança que patia. Creia que era una cosa que compartia amb Sten Widén, tot i que aquest tenia les seves cuidadores de cavalls, amb qui de tant en tant compartia llit, cosa que almenys donava certa lluïssor d’alguna cosa que possiblement es podia anomenar companyia. Wallander tenia l’esperança que el contacte reprès amb Sten Widén es mantingués. No es feia cap il·lusió que pogués retornar al que havien tingut en comú durant la joventut. Això s’havia perdut per sempre, no es podia tornar a crear de nou.

Els seus pensaments van quedar interromputs quan algú va trucar a la porta. Es va sobresaltar. Durant l’última setmana a la comissaria havia notat que la gent l’espantava. La porta es va obrir, Svedberg va treure el cap i va preguntar si molestava.

—He sentit que no seràs amb nosaltres durant un temps —va dir.

A Wallander se li va fer un nus a la gola a l’acte.

—Segurament és necessari —va mormolar, i es va mocar.

Svedberg va notar que estava emocionat i va canviar de seguida el tema de la conversa.

—Recordes les manilles que vas trobar dins un calaix a casa de Louise Åkerblom? —va preguntar—. Les vas mencionar una vegada de passada. Ho recordes?

Wallander va assentir. Les manilles havien representat per a ell les diferents cares misterioses que totes les persones porten a dins. Justament el dia abans, havia estat rumiant quines serien les seves manilles invisibles.

—Ahir vaig estar netejant la cambra dels mals endreços a casa —va continuar dient Svedberg—. Hi havia una pila de revistes velles que havia decidit fer-ne net. Però ja saps què passa, m’hi vaig entretenir i per casualitat vaig fullejar un article sobre els artistes de varietés dels últims trenta anys. Hi havia una fotografia d’un especialista en fugues que s’havia posat un nom artístic tan original com El Fill de Houdini. En realitat es deia Davidsson i mica en mica havia anat deixant això d’alliberar-se de diferents tipus de presons corporals i caixes d’acer. Saps per què ho va deixar?

Wallander va fer que no amb el cap.

—Es va fer creient. Va entrar a la comunitat de l’església lliure. Endevina quina?

—L’Església Metodista —va dir Wallander pensant-hi.

—Exacte. Vaig llegir l’article sencer i deia que a la fi s’havia casat i havia tingut uns quants fills. Entre d’altres, una filla que es deia Louise. Nascuda Davidsson, més endavant, de casada, Åkerblom.

—Les manilles —va dir Wallander pensarós.

—Un record del seu pare —va dir Svedberg—. Era tan senzill com això. Jo no sé què vas pensar tu, però jo he de reconèixer que uns quants pensament prohibits van passar-me pel cap.

—També van passar pel meu —va dir Wallander.

Svedberg es va alçar. Es va aturar a la porta i es va girar.

—Hi havia una cosa més —va dir—. Recordes en Peter Hanson?

—El lladre?

—El mateix. Potser recordaràs que li vaig demanar que estigués a l’aguait per si el que van robar del teu pis apareixia per algun lloc del mercat. Em va trucar ahir. La major part de les coses malauradament s’han esvaït. No les recuperaràs mai. Però curiosament, havia aconseguit trobar un CD que diu que és teu.

—Et va dir quin era?

—Ho vaig anotar.

Svedberg va remenar dins les butxaques fins que va trobar un paperet arrugat.

—Rigoletto —va llegir—. Verdi.

Wallander va somriure.

—Aquest sí que l’he trobat a faltar —va dir—. Saluda en Peter Hanson i dóna-li les gràcies.

—És un lladre —va dir Svedberg—, i a aquests no se’ls dóna les gràcies.

Svedberg va sortir de l’habitació fent una rialla. Wallander va començar a revisar les piles de papers que encara quedaven. Ja eren gairebé les onze i tenia pensat enllestir-ho a les dotze.

Va sonar el telèfon. Primer va pensar de deixar-lo sonar, però després va despenjar l’auricular.

—Aquí hi ha un home que vol parlar amb l’inspector Wallander —va dir una veu femenina que no va reconèixer. Devia ser la suplenta d’Ebba durant les vacances.

—L’hauries d’enviar a algú altre —va dir Wallander—. Jo ja no rebo visites.

—És molt tossut —va dir la recepcionista—. Vol parlar amb l’inspector Wallander sigui com sigui. Diu que l’ha portat fins aquí un deure molt important. És danès.

—Danès? —va dir Wallander sorprès—, de què es tracta?

—Diu que té a veure amb un africà.

Wallander s’ho va rumiar un moment.

—Fes-lo passar —va dir.

L’home que va entrar al despatx de Wallander es va presentar com a Paul Jörgensen, pescador a Dragör. Era molt alt i molt robust, i quan Wallander li va estrènyer la mà, va ser com si s’hagués quedat enganxat a una urpa de ferro. Li va assenyalar una cadira. Jörgensen va seure i va encendre un cigar. Wallander va agrair que la finestra fos oberta. Va buscar una estona dins els calaixos abans no va trobar un cendrer.

—Tinc una cosa per explicar —va dir Jörgensen—. Però encara no he decidit si la diré o no.

Wallander va aixecar les celles sorprès.

—Això ho hauria d’haver decidit abans de venir —va dir.

En un cas normal, probablement s’hauria enrabiat. Ara podia sentir, per la seva pròpia veu, que aquesta havia perdut tota autoritat.

—Depèn de si pot passar per alt una petita il·legalitat —va dir Jörgensen.

Wallander començava a preguntar-se seriosament si l’home no se n’estaria burlant. En tot cas, havia triat un moment molt desafortunat per fer-ho. Es va adonar que estava obligat a tancar la conversa, que amenaçava de descarrilament des del principi.

—M’han comunicat que tenia una cosa molt important a dir-me sobre un africà —va dir—. Si de veritat és important probablement pugui passar per alt una petita il·legalitat. Però no prometo res. Vostè mateix ha de decidir què vol fer. Però li he de demanar que ho faci immediatament.

Jörgensen se’l va mirar amb els ulls mig tancats des de darrere del fum del cigar.

—M’arrisco —va dir.

—L’escolto —va respondre Wallander.

—Sóc pescador a Dragör —va començar dient Jörgensen—. La cosa va més o menys repartida entre la barca, la casa i la cervesa al vespre. Però ningú no diu que no a algun que altre benefici extra si la possibilitat sorgeix. Porto algun turista pel mar de tant en tant, i això em dóna alguns diners de més. Però de vegades també agafo algun viatge fins a Suècia. No passa gaire sovint, potser un parell de cops l’any, i solen ser alguns passatgers que han perdut el ferri. Fa unes setmanes vaig fer un trajecte fins a Limhamn una tarda. Amb mi, hi anava un sol passatger.

De sobte va callar com si esperés una reacció per part de Wallander. Però aquest no tenia res a dir i va fer un gest d’assentiment a Jörgensen perquè continués.

—Era un home negre —va dir Jörgensen—. Parlava només anglès. Molt educat. Va estar tot el viatge amb mi dins la cabina del timoner. Potser hauria de dir que aquest va ser un trajecte una mica especial. Havia rebut la comanda per avançat. Era un anglès que parlava danès que va baixar al port un matí i em va preguntar si podria creuar l’estret de Sunde amb un passatger. Em va fer una mica de mala espina, o sigui que li vaig fer un preu molt alt per treure-me’l de sobre. Vaig demanar cinc mil corones. Però l’estrany va ser que a l’instant va treure els diners i em va pagar per avançat.

Wallander s’hi va interessar seriosament. Per un moment es va oblidar d’ell mateix i es va concentrar completament en el que Jörgensen li explicava. Li va fer un senyal amb el cap perquè continués.

—Sóc al mar des de molt jove —va dir Jörgensen—. I hi he après bastant d’anglès. Vaig preguntar a aquell home què hi anava a fer a Suècia i ell em va dir que anava a visitar uns amics. Li vaig preguntar quant de temps s’hi quedaria i em va dir que com a molt tard tornaria a l’Àfrica al cap d’un mes. Jo vaig sospitar que no era del tot veritat. Segurament intentava entrar il·legalment a Suècia. Com que no es pot demostrar res ara, un cop passat, puc arriscar-me a explicar-ho.

Wallander va alçar la mà.

—Aprofundim una mica més —va dir—. Quin dia va passar això?

Jörgensen es va inclinar endavant i va mirar el calendari de taula de Wallander.

—El dimecres 13 de maig —va dir—. Cap als volts de les sis de la tarda.

«Podria concordar —va pensar Wallander—. Podria haver estat el successor de Victor Mabasha».

—Va dir que s’hi estaria més o menys un mes?

—Crec que sí.

—Crec?

—N’estic segur.

—Continuï —va dir Wallander—. No se salti els detalls.

—Vam parlar de tot una mica —va dir Jörgensen—. Era obert i amable. Però jo vaig tenir tota l’estona la sensació que d’alguna manera ell estava a l’aguait. M’és difícil d’explicar-ho millor. Vam arribar a Limhamn. Vaig acostar-me al moll i ell va saltar a terra.

»Com que jo ja havia rebut els diners, vaig recular cap a fora de seguida i vaig girar cua. No hauria pensat més en això, si no fos perquè un dia d’aquests vaig veure per casualitat un diari de tarda suec antic. Hi havia la fotografia d’un home a la primera pàgina que em va semblar reconèixer. D’un home que havia mort en un tiroteig amb la policia.

Va fer una petita pausa.

—Amb vostè —va dir—. Hi havia una fotografia seva també.

—De quan era el diari? —el va interrompre Wallander tot i que ell ja ho sabia.

—Crec que era el diari d’un dijous —va dir Jörgensen dubtant—. Podria ser de l’endemà, del 14 de maig.

—Continuï —va dir Wallander—. Això ho podem esbrinar després si és important.

—Vaig reconèixer aquella fotografia —va dir Jörgensen—. Però no la sabia situar, fins que abans d’ahir vaig caure qui era. Quan vaig deixar l’africà a Limhamn, hi havia un paio gras com una mala cosa al moll, que l’havia anat a rebre. Es va mantenir a l’ombra, com si no volgués ser vist. Però jo tinc bona vista. Era ell. Després vaig estar rumiant sobre això. Vaig pensar que potser era important. M’he pres el dia lliure i he vingut.

—Ha fet bé —va dir Wallander—. No prendré mesures perquè hagi contribuït a la immigració il·legal a Suècia. Però això pressuposa, evidentment, que ha de cessar aquesta activitat immediatament.

—Ja ho havia deixat —va dir Jörgensen.

—Aquest africà —va dir Wallander—. Descrigui-me’l.

—Al voltant dels trenta —va dir Jörgensen—. Ben fet, fort i àgil.

—Res més?

—Res que pugui recordar.

Wallander va deixar anar el bolígraf.

—Ha fet bé de venir —va repetir.

—Potser no significa res —va dir Jörgensen.

—Significa molt —va respondre Wallander.

Es va aixecar.

—Gràcies per haver vingut a explicar-ho —va dir.

—De res —va dir Jörgensen, i se’n va anar.

Wallander va buscar la còpia que s’havia guardat de la carta que s’havia enviat via tèlex a la Interpol de Sud-àfrica. Va reflexionar un moment. Després va trucar a la Interpol sueca a Estocolm.

—Inspector Wallander d’Ystad —va dir quan li van contestar—. Vaig enviar un tèlex a la Interpol de Sud-àfrica el dissabte 23 de maig. I em preguntava si els ha arribat cap reacció.

—En aquest cas, la hi hauríem enviat tot seguit —va rebre com a resposta.

—Verifiqui-ho per estar-ne segurs —va demanar Wallander.

Al cap d’uns minuts li van donar una resposta.

—Un tèlex d’una pàgina va arribar a la Interpol de Johannesburg el 23 de maig al vespre. No n’ha arribat cap altre reacció que la confirmació de la rebuda.

Wallander va arrugar el front.

—Una pàgina? —va dir—. Jo en vaig enviar dues.

—Jo tinc la còpia al meu davant. El cert és que al missatge li falta un final com pertoca.

Wallander va mirar la seva còpia, que tenia al davant.

Si només s’havia enviat la primera pàgina, la policia sud-africana no es podia haver assabentat que Victor Mabasha era mort i que probablement se n’havia enviat un altre al seu lloc.

A més, es podia donar per segur que l’atemptat seria el 12 de juny, ja que Sikosi Tsiki havia dit a Jörgensen quan tenia pensat tornar cap a casa com a molt tard.

Wallander es va adonar de seguida de les conseqüències.

La policia sud-africana havia estat perseguint durant gairebé dues setmanes un home que era mort.

Era dijous 11 de juny. L’atemptat passaria probablement el 12 de juny.

L’endemà.

—Com collons ha pogut passar això? —va escridassar—. Com podeu haver enviat només mig text?

—No en tinc ni idea —va rebre com a resposta—. Això ho haurà de parlar amb qui estava de guàrdia.

—Un altre dia —va dir Wallander—. D’aquí a no res enviaré un tèlex nou. I s’haurà d’enviar immediatament a Johannesburg.

—Nosaltres ho enviem tot al moment.

Wallander va penjar. Com era possible?, va pensar un cop més.

No es va preocupar d’intentar formular-se cap resposta. En lloc d’això, va posar un paper a la màquina d’escriure i va redactar un missatge breu. «Victor Mabasha ja no és vigent. En canvi, hi ha un altre home que es diu Sikosi Tsiki. Trenta anys, ben fet (aquí va necessitar l’ajuda del diccionari i es va decidir per well proportioned), cap més característica. Aquest missatge substitueix l’anterior. Repeteixo, Victor Mabasha ja no és vigent. Sikosi Tsiki és el presumpte substitut. No se’n té cap fotografia. Se sol·licitaran les empremtes digitals».

Va signar i va anar a recepció.

—Això s’ha d’enviar a la Interpol a Estocolm de seguida —va dir a la recepcionista que no coneixia d’abans.

Es va quedar dret, mirant, mentre ella enviava el missatge per fax. Després va tornar al seu despatx, pensant que probablement ja seria massa tard.

Si encara hagués estat de servei, a l’acte hauria demanat una investigació sobre qui era el responsable que només s’hagués enviat la meitat del seu tèlex. Però ara ho va deixar córrer. No tenia forces per enredar-se amb allò.

Va continuar fent neteja de les piles de papers. Ja era gairebé la una abans no ho va enllestir. L’escriptori era buit. Va tancar els calaixos personals amb clau i es va aixecar. Sense girar-se va sortir de l’habitació i va tancar la porta. No va trobar ningú al passadís i va poder desaparèixer de la comissaria sense que ningú, a part de la recepcionista, el veiés.

Ara tenia un sol objectiu al davant. Quan hagués fet el que s’havia decidit a fer, ja no quedaria res. El seu calendari interior era buit.

Va baixar el pendent, va passar de llarg l’hospital i va tombar a l’esquerra. Durant tota l’estona va anar pensant que les persones amb les quals es creuava se’l quedaven mirant. Va intentar fer-se tan invisible com va poder. Quan va arribar a la plaça de la vila va entrar a l’òptica i es va comprar unes ulleres de sol. Després va continuar baixant per Hamngatan, va creuar Österleden i de seguida va ser a la zona del port. Allà hi havia una cafeteria que obria a l’estiu. Feia més o menys un any que s’hi havia assegut i hi havia escrit una carta a Baiba Leipa a Riga. Però aquella carta no l’havia arribat a enviar mai. Havia anat caminant fins a l’escullera, l’havia estripada i havia deixat que els bocins volessin fins a desaparèixer sobre la dàrsena. Ara pensava fer un nou intent d’escriure-li, i s’havia ficat al cap que aquesta vegada l’enviaria. Duia paper i un sobre franquejat dins la butxaca interior de la jaqueta. Va seure a una taula en una cantonada a recer del vent, va demanar un cafè i va pensar en aquella vegada ara feia un any. Aleshores també se sentia trist. Però no es podia comparar amb la situació en què es trobava ara. Com que no sabia què escriure, va començar a l’atzar. Va parlar de la cafeteria on estava, del temps, de la barca de pescar pintada de blanc amb les xarxes d’un verd pàl·lid, que hi havia molt a prop seu. Va intentar descriure l’olor del mar. Després va començar a explicar com se sentia. Li costava de trobar les paraules apropiades en anglès però va seguir avançant una mica a les palpentes. Va explicar que l’havien donat de baixa per malaltia per un temps indefinit i que no estava segur si tornaria mai més al seu lloc de treball. «Potser he tancat el meu últim cas —va escriure—. I l’he resolt malament; en realitat, no ho he fet. Començo a pensar que no sóc una persona adequada per a la professió que he triat. Durant molt de temps he cregut el contrari. Ara ja no ho sé».

Va llegir el que havia escrit i va pensar que no es veia amb cor de refer-ho, encara que estava profundament insatisfet amb moltes formulacions que li semblaven vacil·lants i confuses. Va doblegar el paper, va tancar el sobre i va demanar el compte. Hi havia una bústia a tocar del moll pels vaixells petits, allà al costat. Hi va anar i la va llançar per l’obertura. Tot seguit, va continuar la passejada al llarg de l’escullera i va seure en un dels puntals de pedra. Un ferri polonès estava entrant al port. El mar variava entre el gris acer, el blau i el verd. De sobte li va venir al cap la bicicleta que havia trobat aquella nit dins la boira. Encara devia ser amagada darrere l’annex de la casa del pare. Va decidir que aquell vespre mateix la tornaria a deixar al seu lloc.

Mitja hora més tard es va alçar i va travessar la ciutat fins a Mariagatan. Quan va obrir la porta es va quedar parat.

Enmig de la sala hi havia un aparell de música del tot nou. A sobre del lector de CD hi havia una targeta.

«Desitgem que et recuperis i tornis aviat. Els teus col·legues».

Va caure en què Svedberg encara tenia una clau de reserva, que li havia donat perquè poguessin passar els que havien de reparar els danys després de l’explosió. Va seure a terra i va mirar l’aparell de música. L’havia commogut i li costava de contenir-se. I va pensar que no se’l mereixia.

Aquell mateix dia, dijous 11 de juny, la línia de tèlex entre Suècia i el sud d’Àfrica va quedar interrompuda entre les dotze del migdia i les deu del vespre. Per això, el tèlex de Wallander va quedar sense passar. Fins gairebé dos quarts d’onze el vigilant de nit no el va fer sortir cap als col·legues de Sud-àfrica. Allà el van rebre, el van enregistrar i el van deixar a la safata dels missatges que havien de ser repartits l’endemà. Però algú va recordar que havia arribat un PM d’un fiscal anomenat Scheepers, on s’hi deia que una còpia de tots els tèlex que arribessin des de Suècia s’havien d’enviar al seu despatx immediatament. Els policies que eren a l’habitació del tèlex no podien, en canvi, recordar què passava si arribaven missatges tard al vespre o durant la nit. Tampoc no trobaven el PM, que hauria d’haver estat en l’arxivador especial de les ordres del dia que anaven entrant. Un dels que estava de guàrdia era de l’opinió que el tèlex es podia quedar allà tota la nit, mentre que l’altre es va enrabiar perquè el PM de Scheepers havia des aparegut. I ja fos perquè es volia mantenir despert o per qualsevol altra raó es va posar a buscar el PM. Poc més de mitja hora més tard el va trobar; naturalment, a l’arxivador d’ordres equivocat. El PM de Scheepers especificava categòricament que els tèlex que arribessin tard havien de ser-li comunicats per telèfon a l’instant, independentment de l’hora que fos. Eren gairebé les dotze. La suma de tots aquells contratemps i dilacions, de les quals la majoria eren culpa d’una badada humana o senzillament de la vagància, havia endarrerit la trucada a Scheepers fins passats tres minuts de la mitjanit de divendres 12 de juny. Tot i que ell estava convençut que l’atemptat seria a Durban, li costava d’adormir-se. La seva dona, Judith, dormia, però ell estava desvetllat i donava voltes al llit pensant que es penedia de no haver-se endut Bortslap amb ell a Ciutat del Cap. Com a mínim hauria estat una experiència instructiva. A més, l’amoïnava el fet que Bortslap pensés que era estrany que encara no els hagués arribat la més petita informació sobre on podia estar amagat Victor Mabasha, malgrat l’enorme recompensa que els esperava. Bortslap en alguna ocasió havia expressat que hi havia alguna cosa estranya en l’absència total de rumors sobre l’amagatall de Victor Mabasha a desgrat de la substanciosa recompensa. Quan Scheepers havia intentat que aclarís el que volia dir, només li havia contestat que era una sensació, res fonamentat en cap dada. La seva dona va fer un bot quan va sonar el telèfon al costat del llit. Scheepers va arrabassar l’auricular com si fes estona que esperés la trucada. Va escoltar el que li llegia la persona que estava de guàrdia a la Interpol. Va agafar un bolígraf que hi havia al costat del llit, va demanar que li ho llegís un cop més i va escriure dues paraules al dors de la mà esquerra: «Sikosi Tsiki».

Va penjar i es va quedar quiet assegut al llit. Judith, ja desperta, li va preguntar si passava alguna cosa.

—No res que sigui perillós per a nosaltres —va dir—. Però potser ho sigui per a algú altre.

Va marcar el número de Bortslap.

—Un nou tèlex de Suècia —va dir—. No és Victor Mabasha, sinó un altre que es diu Sikosi Tsiki i l’atemptat probablement serà demà.

—Merda! —va dir Bortslap.

Van decidir que es trobarien al despatx de Scheepers tot seguit.

Judith va veure que el seu home estava espantat.

—Què ha passat? —va preguntar una altra vegada.

—El pitjor que ens podíem imaginar —va respondre ell.

I va desaparèixer enmig de la foscor.

Passaven ja dinou minuts de la mitjanit.