3

Kurt Wallander tenia una fantasia que es repetia amb freqüència i que, sospitava, compartia amb molta altra gent. Somiava que assaltava un banc i que deixava tot el món amb la boca oberta. En el somni també es preguntava quants diners es guardarien habitualment en una oficina bancària mitjana. Menys del que un creia? Més que suficient? Com s’ho faria exactament no ho sabia. Però el somni de l’assalt al banc es repetia amb insistència.

Aquest pensament el va fer mig somriure. Però el somriure li va des aparèixer ràpidament, perquè li venia mala consciència.

Estava segur que mai no trobarien Louise Åkerblom amb vida. No en tenia proves, no tenia el lloc del crim, cap víctima. No tenia absolutament res, però tot i així, ho sabia.

La fotografia de les dues nenes li tornava al cap una vegada i una altra.

«Com es pot explicar el que és inexplicable —va pensar—. I com podrà Robert Åkerblom, a partir d’ara, seguir pregant al seu déu quan li ha fallat, a ell i a les dues filles, de manera tan cruel?».

Kurt Wallander va fer una volta per l’interior de la caixa d’estalvis de Skurup i va esperar que l’empleat de la banca que havia atès Louise Åkerblom en l’acord immobiliari la tarda del divendres, tornés d’una visita al dentista. Quan Wallander va arribar al banc, va parlar amb el director de la sucursal, Gustav Halldén, a qui ja coneixia d’una altra ocasió. Li va explicar quina era la situació, que necessitava certes dades relacionades amb la desaparició d’una dona, però alhora va demanar a Halldén que tractés la informació confidencialment.

—No estem segurs que hagi passat res de seriós —li havia explicat Wallander.

—Ja ho entenc —havia contestat Halldén—. Només creieu que pot haver passat alguna cosa.

Wallander va assentir amb el cap. Era precisament així. Però, realment, com es podia determinar on es trobava la frontera entre el que es creu i el que se sap?

Els seus pensaments van ser interromputs per algú que li estava parlant.

—Em volia veure, oi? —va dir un home amb una veu poc clara a la seva esquena.

Wallander es va tombar.

—El comptable Moberg? —va preguntar.

L’home va assentir. Era jove, sorprenentment jove, segons l’opinió que tenia Wallander sobre l’edat que hauria de tenir un comptable. Però va ser una altra cosa la que de seguida va atraure la seva atenció. Una de les galtes de l’home estava visiblement inflada.

—Encara em costa de parlar —va balbucejar el comptable Moberg.

Wallander no el va entendre.

—És millor que esperem —va repetir—. Potser és millor que esperem que baixi l’anestèsia?

—Ho podríem intentar, però —va dir Wallander—. Malauradament vaig molt just de temps. Si no li fa massa mal quan parla, és clar.

El comptable Moberg va moure el cap i va mostrar el camí cap a una petita sala de reunions que hi havia a la part del darrere del vestíbul del banc.

—Va ser aquí que vam seure —va explicar el comptable Moberg—. Està assegut al mateix lloc que ho va fer Louise Åkerblom. Halldén m’ha dit que era d’ella que volia parlar. Ha desaparegut?

—S’ha denunciat la seva desaparició —va dir Wallander—. Probablement hagi anat a visitar uns parents i hagi oblidat dir-ho a casa.

Va poder veure en la cara inflada del comptable Moberg que acceptava les reserves de Wallander amb gran escepticisme. «Evidentment —va pensar Wallander—, les persones desaparegudes estan desaparegudes. Un no pot haver desaparegut a mitges».

—Què era el que volia saber? —va preguntar Moberg mentre bevia una mica d’aigua de la gerra que hi havia sobre la taula.

—El que va passar divendres a la tarda —va dir Wallander—. Detalladament. Les hores, el que va dir, el que va fer. També vull el nom dels qui van comprar la casa i el que la va vendre, per si m’hi he de posar en contacte més endavant. Coneixia Louise Åkerblom d’abans?

—Ens hem trobat en diverses ocasions —va contestar el comptable Moberg—. En total hem coincidit en quatre operacions immobiliàries.

—Parli’m de divendres —va dir Wallander.

El comptable Moberg va treure el calendari de butxaca de l’interior de l’americana.

—Havíem acordat la reunió a un quart de tres —va dir—. La Louise va arribar uns minuts abans i vam intercanviar algunes paraules sobre el temps.

—Semblava tensa o preocupada? —va preguntar Wallander.

El comptable Moberg s’ho va pensar abans de contestar.

—No —va dir—. Al contrari, semblava contenta. Altres vegades l’havia trobat seca i distant, però divendres no.

Wallander va assentir perquè continués.

—Entretant van arribar els clients, una jove família, Nilson, i també el venedor, el representant d’una herència de Sövde. Vam seure aquí i vam seguir tot el procés. No hi havia res d’extraordinari. Tots els papers estaven en regla: les escriptures, la confirmació de la hipoteca, els documents del préstec, una lletra de canvi… Va anar tot molt de pressa. Després ens vam acomiadar. Suposo que ens vam desitjar un bon cap de setmana. Però això ja no ho recordo.

—Louise Åkerblom tenia pressa? —va preguntar Wallander.

El comptable Moberg s’ho va tornar a pensar.

—Potser —va dir—. Potser sí que en tenia, però no n’estic segur. D’altra banda estic del tot convençut d’una altra cosa.

—De què?

—No va anar directament al seu cotxe.

El comptable Moberg va assenyalar la finestra que donava a un petit aparcament.

—Són les places d’aparcament del banc —va continuar el comptable Moberg—. Vaig veure que Louise Åkerblom hi deixava el cotxe quan va arribar. Però quan va sortir del banc va trigar un quart a marxar-ne. Jo m’havia quedat aquí i estava parlant per telèfon, per això ho vaig poder veure. Crec que duia una bossa a la mà quan es va ficar al cotxe, a més de la cartera.

—Una bossa —va dir Wallander—. Com era?

El comptable Moberg va arronsar les espatlles. Wallander es va adonar que l’anestèsia havia començat a baixar.

—Com és una bossa? —va dir el comptable Moberg—. Crec que era una bossa de paper, no de plàstic.

—I després va marxar?

—Primer va tenir una conversa amb el mòbil.

«Amb el seu home —va pensar Wallander—. Fins aquí, tot encaixa».

—Eren les tres passades —va continuar el comptable Moberg—. Tenia una altra reunió a dos quarts de quatre i me l’havia de preparar. La meva conversa telefònica es va allargar més del previst.

—Va poder veure quan marxava?

—Aleshores jo ja havia entrat al meu despatx.

—O sigui, que l’últim que va veure va ser quan parlava per telèfon?

El comptable Moberg va assentir.

—Quin cotxe duia?

—No en sé gaire res de marques de cotxe —va dir el comptable Moberg—, però era negre o blau fosc potser.

Wallander va tancar el seu bloc de notes.

—Si li ve a la memòria alguna cosa més, vull que em truqui de seguida —va dir—. Tot pot ser important.

Wallander va deixar el banc després que li donessin els noms del venedor i dels compradors i els números de telèfon. Va sortir a la part davantera del banc i es va aturar a la plaça.

«Una bossa de paper —va pensar—. Sona a pastisseria». Va recordar que n’hi havia una al carrer paral·lel a les vies del tren. Va travessar la plaça en diagonal i després va tombar a l’esquerra.

La noia de darrere el mostrador havia treballat divendres, però no va reconèixer Louise Åkerblom a la fotografia que Wallander li va mostrar.

—Hi ha una altra fleca —va dir la noia de darrere el mostrador.

—On?

La noia li ho va explicar i Wallander es va adonar que estava tan a prop com la pastisseria en què es trobava aleshores. Va donar les gràcies, va sortir i va buscar la fleca que hi havia a l’esquerra de la plaça. Una dona més gran li va preguntar què desitjava quan va entrar a la botiga. Wallander li va allargar la fotografia i es va presentar.

—Voldria saber si la coneix —va dir—. Podria haver estat aquí comprant divendres just passades les tres.

La dona va anar a buscar unes ulleres per estudiar la fotografia de més a prop.

—Ha passat alguna cosa? —va preguntar encuriosida—. Qui és?

—Contesti només si la coneix —va dir Wallander amablement.

La dona va assentir.

—La recordo —va dir—. Crec que va comprar alguns pastissets. Sí, sí, ho recordo segur. Pastissets de pasta fullada i una barra de pa normal.

Wallander va reflexionar.

—Quants pastissets? —va preguntar.

—Quatre. Recordo que els volia posar en una caixeta de cartró, però ella va dir que ja li estava bé en una bossa. Semblava que tenia pressa.

Wallander va assentir.

—Va veure cap on es dirigia quan va sortir de la botiga?

—No. Hi havia d’altres clients que esperaven el torn.

—Gràcies —va dir Wallander—. Ha estat d’una gran ajuda.

—Què ha passat? —va preguntar la dona.

—Res —va contestar Wallander—. És només rutina.

Va sortir de la botiga i va tornar a la part del darrere del banc, on ella havia aparcat el cotxe.

«Fins aquí, però no més lluny —va pensar—. Aquí acaben les pistes. A partir d’aquí se’n va a inspeccionar una casa que encara no sabem on és, després de deixar un missatge al contestador automàtic. Està de bon humor, porta pastissets en una bossa i serà a casa a les cinc».

Va mirar el rellotge. Faltaven tres minuts per les tres. Tres dies exactes d’ençà que Louise Åkerblom es trobava justament aquí.

Wallander es va encaminar cap al cotxe aparcat davant del banc, va posar una cinta de música, una de les poques que li havien quedat després del robatori, i va intentar fer un resum. La veu de Plácido Domingo omplia el cupè mentre pensava que els quatre pastissets de pasta fullada eren un per a cada membre de la família Åkerblom. Després es va preguntar si beneïen la taula abans de menjar pastissets. Es demanà què se sentia quan es creia en un déu.

Al mateix temps això li va donar una idea. Encara tenia temps per a una conversa més abans no s’haguessin de reunir a comissaria per analitzar-ho tot.

Què era el que Robert Åkerblom havia dit? El pastor Tureson?

Wallander va engegar el cotxe i va marxar en direcció a Ystad. Quan es va incorporar a l’E14 va fer pujar l’agulla de la velocitat fins a dalt de tot. Va trucar a Ebba a la recepció de comissaria, li va demanar que busqués el pastor Tureson i li digués que Wallander el volia veure immediatament. Just abans d’arribar a Ystad, Ebba li va trucar. El pastor Tureson era dins l’església i rebria Wallander amb molt de gust.

—Potser no et farà mal que visitis una església de tant en tant —va dir Ebba.

Wallander va pensar en les nits que havia passat amb Baiba Liepa en una església de Riga l’any anterior. Però no va dir res. Encara que volgués, precisament ara no tenia temps de pensar en ella.

El pastor Tureson era un home vell, alt i robust, amb una cabellera blanca i espessa. Wallander va sentir la força a les mans quan es van saludar.

La sala de l’església era senzilla. Wallander no va tenir aquella sensació que sovint l’oprimia quan entrava en una església. Van seure cadascú en una cadira de fusta de davant de l’altar.

—He trucat a en Robert fa unes hores —va dir el pastor Tureson—. Pobre home, està destrossat. No l’han trobada encara?

—No —va contestar Wallander.

—No entenc què ha passat. La Louise no era de les persones que s’exposen als perills.

—De vegades no es poden evitar —va dir Wallander.

—Què vol dir amb això?

—Hi ha dos tipus de perills: a uns ens hi exposem nosaltres, mentre que als altres ens hi trobem exposats. No és ben bé el mateix.

El pastor Tureson va obrir les mans resignat. El seu neguit semblava autèntic, la seva compassió per l’home i les filles, sincera.

—Parli’m d’ella —va dir Wallander—. Com era? Feia temps que la coneixia? Com era la família Åkerblom?

El pastor Tureson va mirar Wallander circumspecte.

—Em fa les preguntes com si ja tot hagués acabat —va dir.

—És un mal costum —es va disculpar Wallander—. Evidentment, vull dir que m’expliqui com és ella.

—Sóc el pastor de la comunitat des de fa cinc anys —va començar—. Com pot haver notat, sóc originàriament de Gotemburg. La família Åkerblom han estat membres de la nostra església durant tot el temps que he estat aquí. Tots dos vénen de famílies metodistes i es van conèixer a través de l’església. I ara deixen que les seves filles creixin en la creença justa. En Robert i la Louise són bones persones. Són treballadors, estalviadors i generosos. És difícil descriure’ls d’una altra manera. En general, es fa difícil no parlar dels dos junts. Els membres de la comunitat estan consternats per la desaparició. Ho vaig notar ahir en la nostra pregària en comú.

«La família perfecta. Ni una esquerda al mur —va pensar Wallander—. Podria parlar amb milers de persones diferents i totes em dirien el mateix. No hi ha cap feblesa en Louise Åkerblom, res. L’única cosa discordant és que ha desaparegut.

»No encaixa, no encaixa res».

—L’inspector pensa en alguna cosa? —va dir el pastor Tureson.

—Penso en la feblesa —va contestar Wallander—. No és un dels elements bàsics de totes les religions, que Déu ens ajudarà a superar la nostra feblesa?

—Totalment cert.

—Però sembla com si Louise Åkerblom no tingués febleses. La seva imatge és tan perfecta que gairebé em fa sospitar. Existeixen realment persones tan bondadoses?

—La Louise és una d’aquestes persones —va contestar el pastor Tureson.

—Gairebé sembla un àngel.

—No ben bé —va dir el pastor Tureson—. Recordo una vegada un vespre quan estava fent cafè en una reunió de la parròquia, que es va cremar i de casualitat la vaig sentir com renegava de veritat.

Wallander va intentar tornar a començar des del principi.

—No hi ha cap possibilitat que hi hagués algun conflicte entre ella i el seu home? —va preguntar.

—Cap en absolut —va contestar el pastor Tureson.

—Cap altre home?

—Evidentment que no. Espero que no faci aquesta pregunta a en Robert.

—Pot haver tingut dubtes religiosos?

—Jo ho considero del tot descartable. Ho hauria sabut.

—Pot haver tingut algun motiu per suïcidar-se?

—No.

—Pot haver patit algun trastorn greu?

—Per què ho hauria d’haver fet? És una persona molt estable i equilibrada.

—La majoria de la gent té els seus secrets —va dir Wallander al cap d’una estona de silenci—. Es pot imaginar que Louise Åkerblom pugui tenir cap secret que no comparteixi amb ningú, ni amb el seu home?

El pastor Tureson va moure el cap.

—És cert que totes les persones tenim els nostres secrets —va contestar—. Sovint, secrets molt obscurs. Però estic segur que la Louise no en té cap que li fes deixar la família i causar tot aquest neguit.

Wallander no tenia més preguntes.

«No encaixa —va tornar a pensar—. Hi ha alguna cosa en aquesta imatge perfecta que no encaixa».

Es va aixecar i va donar les gràcies al pastor Tureson.

—Parlaré amb altres membres de la comunitat —va dir—, si Louise no torna.

—Ha d’aparèixer —va dir el pastor Tureson—. Qualsevol altra cosa és impossible.

Eren les quatre i cinc quan Wallander va sortir de l’Església metodista. Havia començat a ploure i el vent el va fer estremir. Es va quedar assegut al cotxe i es va sentir cansat. Era com si no tingués forces per suportar el pensament que dues nenes petites s’havien quedat sense mare.

A dos quarts de cinc estaven reunits al despatx de Björk a comissaria. Martinson seia enfonsat al sofà, Svedberg estava recolzat contra una de les parets i, com sempre, es gratava la calba com si, distret, busqués els cabells que havien desaparegut. Wallander s’havia deixat caure sobre una cadira de fusta. Björk estava inclinat sobre l’escriptori, parlant per telèfon. Finalment, va penjar i va donar l’ordre a Ebba que no els molestessin durant la mitja hora següent, a no ser que fos Robert Åkerblom.

—Què tenim? —va dir Björk—. Per on comencem?

—No tenim res —va contestar Wallander.

—He informat l’Svedberg i en Martinson —va continuar Björk—. Hem posat en marxa la recerca del seu cotxe i totes les rutines dels casos de desaparició que considerem seriosos.

—Res de considerem —va dir Wallander—. És seriós. Si hagués estat un accident, ja n’estaríem assabentats a hores d’ara. Però no ho estem. Per tant, es tracta d’un crim. Malauradament, estic convençut que és morta.

Martinson anava a fer una pregunta, però Wallander el va interrompre per fer l’informe de tot el que havia fet durant el dia. Havia d’aconseguir que els seus col·legues comprenguessin el mateix que ell ja havia entès: una persona com Louise Åkerblom no desapareix voluntàriament ni deixa la seva família.

—Algú o alguna cosa l’ha d’haver obligada a no ser a casa a les cinc, com ella havia deixat dit al contestador automàtic.

—Sembla complicat, sens dubte —va dir Björk quan Wallander va callar.

—Agent immobiliària, església lliure, família —va dir Martinson—. Potser tot plegat era massa per a ella? Compra pastissets i condueix cap a casa; però de sobte gira i en canvi es dirigeix cap a Copenhaguen.

—Hem de trobar el cotxe —va dir Svedberg—. Sense el cotxe no trobarem res.

—Abans que res hem de trobar la casa que havia de peritar —va objectar Wallander—. Robert Åkerblom no ha trucat?

Ningú no havia rebut cap trucada.

—Si realment ella va anar a veure aquella casa, que és en algun lloc a prop de Krageholm, hauríem de poder-li seguir la pista fins a trobar-la, o fins que s’acabin les pistes.

—En Peters i en Norén han estat buscant per les carreteres secundàries dels voltants de Krageholm —va dir Björk—. Però cap Toyota Corolla en canvi, han trobat un camió robat.

Wallander va treure la cinta del contestador automàtic de la butxaca. Després d’algunes dificultats van aconseguir trobar un casset que hi anés bé. Es van inclinar damunt de l’escriptori i van escoltar la veu de Louise Åkerblom.

—La cinta s’ha de repassar —va dir Wallander—. De fet, no em puc imaginar què hi podran trobar els tècnics, però en tot cas…

—Una cosa és clara —va dir Martinson—. Quan deixa el missatge al contestador automàtic no està amenaçada ni l’estant obligant a fer-ho, ni està espantada o neguitosa, ni desesperada o descontenta.

—O sigui, que alguna cosa va passar entre les tres i les cinc —va dir Wallander—. En algun lloc entre Skurup, Krageholm i Ystad, fa poc més de tres dies.

—Com anava vestida? —va preguntar Björk.

Wallander es va adonar de sobte que s’havia oblidat de fer a l’home una de les preguntes més elementals. I els ho va dir.

—Jo crec, però, que pot haver-hi una explicació natural —va dir Martinson reflexiu—. És el que tu mateix dius, Kurt. No és de les persones que desapareixen voluntàriament malgrat tot, l’agressió i l’assassinat són casos molt poc habituals. Crec que hem de treballar com sempre, però sense posar-nos histèrics.

—Jo no estic histèric —va dir Wallander i va notar que s’estava enfadant—. Però sé el que crec. Algunes conclusions parlen per elles mateixes, em sembla.

Björk anava a intervenir quan va sonar el telèfon.

—He deixat dit que no volia que ens molestessin —va dir Björk.

Wallander va agafar ràpidament el telèfon.

—Potser és Robert Åkerblom —va dir—. És millor que hi parli jo, oi?

Va alçar l’auricular i va dir el seu nom.

—Sóc Robert Åkerblom. Han trobat la Louise?

—No —va contestar Wallander—. Encara no.

—La vídua acaba de trucar —va dir Robert Åkerblom—. Tinc un mapa. Jo mateix sortiré a buscar-la.

Wallander s’ho va rumiar.

—Anem-hi junts —va dir—. Serà millor. Vinc de seguida. Podria fer unes quantes còpies del mapa? Amb cinc n’hi haurà prou.

—Sí —va contestar Robert Åkerblom.

Wallander va pensar que les persones vertaderament religioses sovint eren respectuoses amb les lleis i poc crítics amb les autoritats. Ningú no hauria pogut impedir a Robert Åkerblom que sortís a buscar la seva dona tot sol.

Wallander va penjar l’auricular enèrgicament.

—Ara ja tenim un mapa —va dir—. Començarem amb dos cotxes. Robert Åkerblom ens volia acompanyar. Pot venir amb mi.

—No traurem cap cotxe de patrulla? —va demanar Martinson.

—Aleshores hauríem de conduir en filera —va dir Wallander—. Primer hem de veure el mapa i traçar un pla. Després hi enviarem tot el que tinguem.

—Truqueu-me quan passi alguna cosa —va dir Björk—. Aquí o a casa.

Wallander va fer el passadís mig corrents. Tenia pressa. Havia de saber si les pistes anaven a parar a un no-res o si Louise Åkerblom es trobava allà fora, en algun lloc.

Van estendre el mapa, que Robert Åkerblom havia dibuixat seguint les descripcions que li havien donat per telèfon, sobre el capot del cotxe de Wallander. Svedberg s’eixugava amb un mocador del xàfec que havia caigut una mica abans aquella tarda.

—E14 —va dir Svedberg—. Fins al trencall de Katslösa i Kadesjö. A l’esquerra cap a Knickarp, després a la dreta, esquerra una altra vegada i buscar un camí de tractor.

—No tan de pressa —va dir Wallander—. Si estiguéssiu a Skurup, quin camí hauríeu agafat?

Hi havia més alternatives possibles. Després de discutir una estona, Wallander es va tombar cap a Robert Åkerblom.

—Què li sembla? —va dir.

—Crec que la Louise hauria triat un camí menys transitat —va dir sense dubtar—. No li agradaven les persecucions de l’E14. Jo crec que va conduir per Svaneholm i Brodda.

—Encara que tingués pressa? Volia arribar a casa a les cinc, no?

—Tot i així —va dir Robert Åkerblom.

—Vosaltres agafareu aquest camí —va dir Wallander a Martinson i Svedberg—. Nosaltres anirem directament cap a la finca. Ens trucarem si és necessari.

Van sortir d’Ystad. Wallander va deixar passar Martinson i Svedberg, que tenien el trajecte més llarg a recórrer. Robert Åkerblom mirava endavant i en línia recta per la finestra. Wallander el mirava de reüll de tant en tant. Es fregava una mà amb l’altra neguitós, com si no pogués decidir si ajuntar-les o no.

Wallander va sentir la tensió al cos. Però, què podrien trobar realment?

Va frenar al costat del trencall de Kadesjö, va deixar passar un camió i va recordar que havia fet el mateix camí un matí dos anys enrere, quan havien matat un vell agricultor en una finca abandonada i aïllada. Es va estremir en recordar-ho i va pensar, com moltes altres vegades abans, en el seu col·lega Rydberg, mort feia un any. Cada vegada que Wallander es trobava al davant d’una investigació criminal que sortia del normal, trobava a faltar l’experiència i el consell del seu vell company.

«Què és el que està passant al nostre país —va pensar—. On han anat a parar tots els vells lladres i estafadors? D’on ve tota aquesta violència insensata?».

El mapa estava al costat de la palanca del canvi de velocitats.

—Anem bé? —va preguntar per trencar el silenci que hi havia dins el cotxe.

—Sí —va contestar Robert Åkerblom sense retirar la mirada de la carretera—. Hem de girar a l’esquerra després del pròxim canvi de rasant.

Es van endinsar amb el cotxe al bosc de Krageholm. El llac era a l’esquerra i brillava entre els arbres. Wallander va minorar la velocitat i va començar a vigilar els trencalls.

Va ser Robert Åkerblom qui el va descobrir. Wallander ja se l’havia passat de llarg; va tornar enrere i es va aturar.

—Quedi’s assegut al cotxe —va dir—. Només vaig a fer una ullada.

L’entrada del camí de terra estava gairebé tota coberta de vegetació. Wallander es va ajupir sobre els genolls i va descobrir lleugeres marques de pneumàtic de cotxe. Va sentir els ulls de Robert Åkerblom al clatell.

Va tornar al cotxe i va avisar Martinson i Svedberg. Ells acabaven d’arribar a Skurup.

—Som a l’entrada —va dir Wallander—. Aneu amb cura quan entreu amb el cotxe de no fer malbé les marques de les rodes.

—Captat —va contestar Svedberg—. Sortim ara mateix.

Wallander va girar i va entrar al trencall amb cautela, evitant conduir per sobre de les marques de pneumàtic.

«Dos cotxes —va pensar—. O el mateix que ha conduït endavant i ha tornat enrere».

Van seguir a sotracs i a poc a poc el llarg camí de terra fangós i mal conservat. Hi havia d’haver un quilòmetre fins la casa en venda. A Wallander el va sorprendre que la finca, segons havia vist al mapa, tenia el nom de Solitud.

Al cap de tres quilòmetres el camí es va acabar. Robert Åkerblom va mirar el mapa i a Wallander sense entendre res.

—Camí equivocat —va dir Wallander—. No podem no haver vist la casa perquè ha d’estar just al costat del camí. Hem de tornar enrere.

Quan van sortir al camí principal van continuar lentament cap endavant. A uns cinc-cents metres més enllà van trobar el següent trencall. Wallander va repetir l’examen. Al contrari que el trencall anterior, va trobar diversos rastres de roda que es creuaven uns als altres. El camí també donava la impressió d’estar més ben cuidat i més utilitzat.

Però tampoc aquí no van trobar la casa correcta. N’hi havia una que s’entreveia entre els arbres, però van passar de llarg perquè no coincidia gens amb la descripció. Al cap de quatre quilòmetres, Wallander es va aturar.

—Porta a sobre el número de telèfon de la vídua Wallin? —va preguntar—. Tinc la ferma sospita que té un mal sentit de l’orientació.

Robert Åkerblom va assentir amb el cap i va treure una petita agenda de telèfons de la butxaca interior. Wallander va descobrir que entre les pàgines hi havia un punt de llibre en forma d’àngel.

—Truqui-li —va dir Wallander—, digui-li que s’ha despistat i demani-li que li repeteixi una altra vegada el camí.

Va fer el senyal moltes vegades abans la senyora Wallin no va contestar.

Va quedar ben demostrat que la senyora Wallin no estava gens segura de quants quilòmetres hi havia fins al trencall.

—Demani-li algun senyal indicador —va dir Wallander—. Hi ha d’haver alguna cosa que ens pugui orientar. Si no, haurem d’enviar un cotxe que la vagi a buscar.

Wallander va deixar que Robert Åkerblom parlés amb la senyora Wallin sense connectar els altaveus del telèfon mòbil.

—Un roure caigut per un llamp —va dir Robert Åkerblom després de penjar—. Hem de girar just abans de l’arbre.

Van continuar conduint. Dos quilòmetres més enllà van trobar el roure amb el tronc partit per un llamp. Allà hi havia també un trencall a la dreta. Wallander es va tornar a connectar amb l’altre cotxe i els va explicar com arribar-hi. Després va sortir del cotxe per tercera vegada i va buscar les marques de les rodes. El va sorprendre no trobar cap mena de rastre que indiqués que algun cotxe hagués girat en aquell trencall recentment. No havia de voler dir res necessàriament, les marques podien haver quedat esborrades per la pluja. Però, tot i així, va tenir una sensació semblant a la decepció.

La casa es trobava on havia de ser, al costat del camí al cap d’un quilòmetre. Es van aturar i van sortir del cotxe. Havia començat a ploure i el vent bufava a ràfegues.

De sobte, Robert Åkerblom va arrencar a córrer cap a la casa, al mateix temps que amb veu estrident cridava el nom de la seva dona. Wallander es va quedar dret al costat del cotxe. Tot plegat havia passat tan de pressa que havia quedat ben desconcertat. Quan Robert Åkerblom va desaparèixer darrere la casa, es va afanyar a seguir-lo.

«Cap cotxe —va pensar mentre corria—. Cap cotxe i cap Louise Åkerblom».

Va trobar Robert Åkerblom just quan anava a llançar un maó trencat per una finestra de la part del darrere. Wallander li va agafar el braç.

—No paga la pena —va dir Wallander.

—Potser és aquí dins! —va cridar Robert Åkerblom.

—Em va dir que ella no tenia les claus de la casa —va contestar Wallan der—. Deixi el maó i podrem buscar si hi ha alguna porta forçada. Però ja li asseguro que aquí no hi és.

De cop i volta, Robert Åkerblom va caure desplomat a terra.

—On és? —va preguntar—. Què ha passat?

A Wallander se li va fer un nus a la gola. No sabia què dir-li.

Després va agafar Robert Åkerblom pel braç i el va aixecar.

—No pot seure aquí i posar-se malalt —va dir—. Anem a voltar la casa a veure què.

Però no hi havia cap porta forçada. Van mirar a través de les finestres sense cortines i van veure habitacions buides, res més. Just s’havien fet càrrec que no hi havia res més a veure, quan Martinson i Svedberg entraven al pati de la finca.

—Res —va dir Wallander, al mateix moment que es posava un dit sobre els llavis discretament sense que Robert Åkerblom el veiés.

No volia que Martinson i Svedberg comencessin a fer preguntes.

No volia haver de dir que probablement Louise Åkerblom no havia arribat mai a la finca.

—Nosaltres tampoc res —va dir Martinson desviant l’atenció—. Cap cotxe, res.

Wallander va mirar el rellotge. Les sis i deu. Es va girar cap a Robert Åkerblom i va intentar somriure.

—Jo crec que farà més profit a casa amb les nenes —va dir—. L’Svedberg el portarà a casa. Però nosaltres, que som policies, continuarem sistematitzant la recerca. Procuri no preocupar-se. Segur que apareixerà.

—És morta —va dir Robert Åkerblom amb veu baixa—. És morta i no tornarà mai més.

Els tres policies van callar.

—No —va dir Wallander finalment—. No hi ha cap raó per creure que anirà tan malament. Ara l’Svedberg el durà a casa. Li prometo que em posaré en contacte amb vostè més tard.

Svedberg va marxar.

—Ara ens hi hauríem de posar seriosament —va dir Wallander amb decisió. Sentia com el neguit li creixia per dins sense parar.

Es van asseure al cotxe. Wallander va trucar a Björk i va exigir que tot el personal amb cotxe disponible es reunís al costat del roure partit. Al mateix temps, Martinson havia començat a planejar com escorcollarien en cercle tots els camins al voltant de la finca, de manera tan efectiva i ràpida com fos possible. Wallander li va demanar que procurés que tothom rebés un mapa decent.

—Buscarem mentre sigui clar —va dir Wallander—. Si aquest vespre no hem obtingut cap resultat, continuarem demà a l’alba. Aleshores et podràs posar en contacte amb els militars i per una possible batuda.

—Gossos —va dir Martinson—. Necessitem els gossos aquest vespre mateix.

Björk va prometre anar-hi ell mateix per assumir-ne personalment la responsabilitat.

Martinson i Wallander es van mirar.

—Resumeix —va dir Wallander—. Tu què creus?

—No va arribar mai aquí —va contestar Martinson—. Podria estar a prop o lluny d’aquí. El que ha passat, no ho sé. Però hem de trobar el cotxe i llavors farem bé de començar a buscar per aquí. A més, algú l’hauria d’haver vist. Hem de picar portes. En Björk hauria de fer una roda de premsa demà. Hem de fer saber que ens mirem aquesta desaparició seriosament.

—Què pot haver passat? —va dir Wallander.

—Alguna cosa que preferim no imaginar-nos —va contestar Martinson.

La pluja tamborinava contra les finestres i el sostre del cotxe.

—Merda —va dir Wallander.

—Sí —va dir Martinson—. Això mateix.

Una mica abans de mitja nit els policies, cansats i xops, es van tornar a trobar al pati de la casa que Louise Åkerblom segurament no havia visitat mai. No havien trobat cap rastre del cotxe blau fosc, i menys encara de Louise Åkerblom. El més destacable era que una de les patrulles de gossos havia trobat els cadàvers de dos ants. A més a més, un cotxe de policia, que es dirigia al replegament, havia estat a punt de topar amb un Mercedes que s’acostava a una velocitat forassenyada per un d’aquells petits camins de terra.

Björk va donar les gràcies per la col·laboració. Ja ho havia deliberat amb Wallander: els policies, que estaven esgotats, podien anar cap a casa amb l’ordre que el matí següent a les sis es reprendria la recerca.

Wallander va ser l’últim a marxar cap a Ystad. Des del telèfon mòbil havia trucat a Robert Åkerblom i li havia dit que malauradament no tenia noves notícies. Tot i que era tard, Robert Åkerblom havia expressat el seu desig que Wallander el visités a casa, on s’estava en aquell moment, sol amb les seves filles.

Abans d’engegar el motor del cotxe, Wallander va trucar a la seva germana a Estocolm. Sabia que es quedava desperta fins tard al vespre. Li va explicar que el pare planejava casar-se amb l’assistenta. Wallander es va endur una bona sorpresa quan ella va esclafir a riure, però es va sentir alleugerit quan li va prometre que baixaria a Escània a principis de maig.

Wallander va tornar a posar el telèfon al suport i va enfilar amb el cotxe cap a Ystad. El xàfec colpejava el parabrisa.

Va buscar l’adreça de Robert Åkerblom. Era una casa com milers d’altres iguals. Hi havia llum al pis de sota.

Abans de sortir del cotxe es va recolzar al seient i va tancar els ulls.

«Ella no hi va arribar mai —va pensar.

»Què va passar pel camí?

»Alguna cosa no encaixa gens ni mica en aquesta desaparició, però no sé què és».