9

El ministre d’Exteriors Botha va ser qui va descobrir la serp.

Ja era gairebé mitjanit i la majoria de membres del govern sud-africà havien dit bona nit i s’havien retirat als seus bungalous. Al voltant del foc de camp havien quedat només el president De Klerk, el ministre d’Exteriors Botha, el ministre d’Interior Vlok i el seu secretari, així com un parell d’agents de seguretat del cos elegit pel president i el gabinet, formats únicament per oficials que havien jurat a De Klerk personalment fidelitat i silenci exclusius. Un tros més enllà, entre les ombres, a penes visibles des del foc de camp, els servents negres esperaven.

Era una mamba verda, difícil de distingir allà on estava, immòbil, al llindar de la claror arran del foc. El ministre d’Exteriors Botha probablement no l’hauria arribat a descobrir si no s’hagués ajupit per gratar-se el turmell. Quan va descobrir la serp es va incorporar amb un sobresalt i es va quedar quiet, assegut a la cadira. Des de molt jovenet, havia après que les serps només poden veure i atacar objectes en moviment.

—Hi ha una serp verinosa a dos metres davant dels meus peus —va dir amb veu baixa.

El president De Klerk estava immers en els seus pensaments. Havia deixat caure avall la seva gandula per tal de poder-se estirar en una posició gairebé horitzontal. Com era habitual en ell s’havia assegut a certa distància dels seus col·legues. Alguna vegada havia pensat que si els seus ministres mai no col·locaven les seves cadires massa a prop d’ell quan es reunien al voltant del foc de camp, era per un senyal de respecte. A ell ja li estava bé. El president De Klerk era un home que sovint tenia la necessitat imperiosa d’estar sol.

A poc a poc, les paraules del ministre d’Exteriors se li van anar enfonsant dins el cap tot regirant-li els pensaments. Va tombar el cap i va mirar la cara del seu ministre d’Exteriors entre les flames dansaires del foc.

—Has dit alguna cosa? —va preguntar.

—Hi ha una serp verda verinosa davant dels meus peus —va repetir Pik Botha—. Crec que mai no he vist una mamba tan gran abans.

El president De Klerk es va aixecar amb cura de la cadira. Detestava les serps. Els rèptils en general li feien una por esgarrifosa. A la residència del president, el servei sabia que cada dia havia de fer una repassada minuciosa de cada un dels racons i buscar les aranyes, escarabats o altres insectes, i el mateix pel que feia als qui netejaven el despatx del president, els seus cotxes o les sales de reunions del gabinet.

Va allargar lentament el cap i va descobrir la serp. Una sensació de malestar el va envair immediatament.

—Mata-la —va dir.

El ministre d’Interior s’havia endormiscat en la gandula i el seu secretari d’Estat estava escoltant música amb els auriculars a les orelles. Un dels guardaespatlles va treure amb cautela un ganivet que duia ficat al cinturó i va apunyalar la serp amb molta precisió. El cap de la mamba va quedar escindit del cos. El guardaespatlles va agafar el cos de la serp, que encara anava fent cuejades amunt i avall, i el va llençar al foc. El president De Klerk va descobrir esglaiat que el cap de la serp, que encara era a terra, obria i tancava la boca mostrant les dents verinoses. El malestar es va agreujar més i va sentir un mareig inesperat, com si estigués a punt de desmaiar-se. Es va recolzar de seguida al respatller de la cadira i va tancar els ulls.

«La serp és ben morta —va pensar—, però el cos encara cueja i qui no ho sap, es pot pensar que encara és viva. És igual que el meu país, la meva Sud-àfrica. Tot allò que era vell, allò que crèiem que era mort i enterrat, continua vivint. No ens barallem només amb i contra el que és viu, hem de lluitar també contra el que s’entossudeix a funcionar».

Aproximadament cada quatre mesos, el president De Klerk s’enduia els seus ministres i alguns secretaris escollits especialment a un campament d’Ons Hoop, al sud, tot just passada la frontera amb Botswana. Acostumaven a quedar-s’hi un parell de dies i els viatges es feien públics. Oficialment, el president i el seu gabinet es trobaven per, en l’aïllament, deliberar sobre assumptes importants de diversa índole. De Klerk havia introduït aquesta rutina des del principi, quan va prendre possessió del càrrec de cap d’estat de la República. Ara aviat faria quatre anys que era president i sabia que bona part de les decisions més importants del govern s’havien pres en l’ambient informal que es creava al voltant del foc de camp d’Ons Hoop. El campament havia estat construït amb diners públics i De Klerk no tenia cap dificultat a incentivar-ne l’existència. Era com si ell mateix i els seus col·laboradors pensessin més lliurement i potser fins i tot tinguessin idees més agosarades, quan seien al voltant del foc sota el cel nocturn i sentien l’olor de l’Àfrica autèntica. De Klerk pensava que potser eren reminiscències de la sang bòer d’homes lliures, en contacte permanent amb la natura, que mai no s’havien pogut acostumar del tot als nous temps, als despatxos amb aire condicionat i cotxes equipats amb finestres blindades. Aquí, a Ons Hoop, podien disfrutar de les muntanyes a l’horitzó, dels camps infinits i, sobretot, d’un braai ben cuinat. Podien tenir les seves discussions sense haver-se de sentir perseguits pel rellotge, i De Klerk sabia que allò donava resultat.

Pik Botha observava com la serp es consumia dins el foc. Després va girar el cap i va veure que De Klerk estava assegut amb els ulls tancats. Sabia que això significava que el president volia estar sol. Va sacsejar amb cura l’espatlla del ministre d’interior adormit. Vlok es va despertar amb un sobresalt. Quan es van alçar, el secretari d’Estat va apagar de seguida el seu aparell de música i va recollir uns quants papers que hi havia estesos sota la cadira.

Pik Botha encara va trigar una estona, després que els altres van haver desaparegut, escortats per un servent amb un llum. De vegades passava que el president volia intercanviar algunes paraules en confiança amb el seu ministre d’Exteriors.

—Em sembla que em retiro —va dir Pik Botha.

De Klerk va obrir els ulls i el va mirar. Justament aquell vespre no tenia res a dir-li.

—Fes-ho —va dir—. Necessitem dormir tant com puguem.

Pik Botha va assentir, li va desitjar bona nit i va deixar el president sol.

Normalment, De Klerk tenia per costum seure una estona en solitud i anar repassant les discussions que havien tingut lloc durant el dia i el vespre. Quan marxaven cap al campament d’Ons Hoop, era per discutir estratègies polítiques generals i no per assumptes de govern rutinaris. Al costat del foc parlaven del futur de Sud-àfrica, mai de res més. Va ser aquí on van traçar l’estratègia de com transformar el país sense que els blancs perdessin gaire influència.

Però just aquell vespre, el del dilluns 27 d’abril de 1992, De Klerk esperava un home amb qui es volia trobar en privat. Fins i tot el seu ministre d’Exteriors, l’home del govern en qui més confiava, no en sabia res. Va fer un gest afirmatiu amb el cap al guardaespatlles, que va desaparèixer ràpidament. Uns minuts més tard, tornava acompanyat d’un home d’uns quaranta anys, vestit amb un senzill sobretot de color caqui. Va saludar De Klerk i va arrossegar una de les gandules tot acostant-la al president. Al mateix temps, De Klerk va fer un senyal amb la mà per tal que el guardaespatlles es retirés. El volia tenir a prop, però sense que el pogués sentir.

Hi havia quatre persones en la vida del president De Klerk en qui confiava. La primera de totes, la seva dona. Després, el seu ministre d’Exteriors Botha, i encara hi havia dues persones més. Una s’havia assegut a la cadira que hi havia al seu costat. Es deia Pieter van Heerden i treballava a l’oficina d’informació de Sud-àfrica. Però més important que la seva feina per a la seguretat de la república, era que van Heerden jugava el paper d’informador i missatger especial de l’Estat de la Nació. A través de Pieter van Heerden, De Klerk rebia regularment informes sobre quines eren les idees predominants entre els alts comandaments de l’exèrcit, dins el cos de policia, en els altres partits polítics i, sobretot, en les organitzacions de la policia de seguretat. Si s’estava planificant un cop d’estat o si s’estava formant una conspiració, van Heerden ho sabria i n’informaria el president de seguida. Sense van Heerden, al president li mancava la brúixola que li indicava quines eren les forces que treballaven en contra seva. De cara enfora i gràcies a la seva feina de policia secret, van Heerden jugava el paper d’home molt crític amb el president De Klerk. Ho feia hàbilment, sempre de manera equilibrada, mai amb exageració. Ningú no podria sospitar mai que fos el missatger personal del president.

De Klerk era conscient que amb l’ajuda de van Heerden limitava la confiança que tenia al seu gabinet. Però no va veure cap altra possibilitat per garantir les informacions que considerava necessàries per poder dur a terme el gran canvi que havia d’arribar a Sud-àfrica, si és que podien evitar una catàstrofe nacional.

Tot això tenia a veure, sobretot, amb la quarta persona amb qui De Klerk tenia una confiança sense reserves.

Nelson Mandela.

El dirigent de l’ANC, l’home que havia estat empresonat durant vint-i-set anys a Robben Island als afores de Ciutat del Cap, reclòs a començaments dels anys seixanta de per vida per unes preteses accions de sabotatge que mai no es van demostrar.

El president De Klerk es feia poquíssimes il·lusions. S’adonava que els únics que, junts, podien evitar que es declarés una guerra civil amb el conseqüent bany de sang sense límits, eren Nelson Mandela i ell mateix. Moltes vegades havia passat la nit passejant pel palau presidencial sense poder dormir, contemplant la ciutat de Pretòria il·luminada i intentant convèncer-se que el futur de la república per a Sud-àfrica depenia dels termes amb què Nelson Mandela i ell tanquessin un acord polític que tant de bo poguessin assolir.

Amb Nelson Mandela hi podia parlar obertament i sabia que Mandela també es comunicava amb sinceritat amb el president. Eren persones de caràcter i temperament molt diferents. Nelson Mandela era reflexiu i li agradava filosofar, unes virtuts que li havien permès ser també un home decidit i d’acció. Al president De Klerk li mancava aquesta dimensió filosòfica. Quan sorgia algun problema anava directament a la caça i captura d’una solució pràctica. Per a ell, el futur de la república passava per diverses realitats polítiques canviants i una necessitat constant de triar entre el que era possible de realitzar i el que no. Però entre aquestes dues persones, amb condicions i experiències tan divergents, hi havia una confiança que només podria esmicolar una traïció evident. Això no volia dir que no amaguessin mai el seu desacord, o que haguessin de caure en una retòrica innecessària quan parlaven de tu a tu. Però, alhora, significava que lluitaven en dos fronts diferents. La població blanca estava dividida i De Klerk sabia que tot s’enfonsaria si no aconseguia, pas a pas, uns acords que poguessin ser acceptats per una majoria de la població blanca. Sabia que no podria dominar mai, però, les forces ultraconservadores. De la mateixa manera que es veia incapaç de dominar els membres racistes del cossos oficials de l’exèrcit o de la policia. Però estava obligat a vigilar que no creixessin i es fessin massa forts.

El president De Klerk sabia que Nelson Mandela tenia problemes similars. També els negres estaven dividits entre ells, sobretot entre el moviment Inkatha dominat pels zulus i l’ANC. Per això es comprenien i, alhora, no tenien la necessitat de negar les seves divergències.

Van Heerden era una garantia per a De Klerk per tenir les informacions que necessitava. Sabia que havia de mantenir a prop els seus amics, però més a prop encara els seus enemics i les seves idees.

Normalment es trobaven una vegada a la setmana al despatx de De Klerk, gairebé sempre cap a última hora de la tarda del dissabte. Però aquest cop, van Heerden havia demanat una cita urgent. De Klerk al principi no volia deixar-li visitar el campament perquè resultaria difícil que es trobessin sense que els altres membres del govern en tinguessin coneixement. Però van Heerden s’hi havia entossudit d’una manera poc usual. La reunió no es podia posposar fins després que De Klerk tornés a Pretòria i finalment De Klerk va cedir. Com que sabia que van Heerden era una persona de sang freda i del tot mesurada, que mai no reaccionava de manera precipitada, va considerar que havia de tenir alguna raó prou important sobre la qual havia d’informar el president de la república.

—Ara estem sols —va dir De Klerk—. En Pik ha descobert una serp verinosa just al davant dels seus peus fa una estona i per un moment he rumiat la possibilitat que portés un emissor de ràdio.

Van Heerden va somriure.

—Encara no hem començat a fer servir serps verinoses com a informadors —va dir—, però qui sap si mai ens hi trobarem?

De Klerk l’observava amb atenció. Què és tan important que no ha pogut esperar?

Van Heerden es va humitejar els llavis abans de començar a parlar.

—En aquests moments s’està planificant una conspiració per matar-lo —va començar dient—. No hi ha cap mena de dubte que això és una amenaça seriosa. Contra vostè, contra tota la política del govern i, per extensió, contra tota la nació.

Van Heerden va emmudir després d’aquelles paraules introductòries. Estava acostumat que De Klerk fes preguntes, però aquesta vegada el president no va dir res. Simplement observava van Heerden amb ulls atents.

—Encara em manca informació sobre molts detalls del complot —va continuar van Heerden—. Però conec les línies generals i són prou serioses. La conspiració té ramificacions en els alts comandaments de l’exèrcit, en els cercles ultraconservadors, i sobretot en l’Oposició bòer. Però no hem d’oblidar que moltes persones conservadores, la majoria, no estan organitzades políticament. A més, hi ha senyals que indiquen que experts en atemptats estrangers, sobretot del KGB, hi estan implicats.

—El KGB ja no existeix —va interrompre De Klerk— o com a mínim, no en la forma en què el coneixíem.

—Hi ha oficials del KGB a l’atur —va dir van Heerden—. Tal com jo havia informat el president anteriorment, actualment rebem un gran nombre d’oferiments d’antics oficials de l’oficina d’informació soviètica, que ens voldrien servir en un futur.

De Klerk va assentir, ho recordava.

—En un complot sempre hi ha un centre —va dir al cap d’una estona—. Una o algunes persones, sovint poquíssimes i escàpoles, molt protegides, que són les que mouen els fils. Qui són?

—No ho sé —va dir van Heerden—. I em preocupa. Dins el servei de seguretat militar hi ha una persona que es diu Franz Malan que hi està involucrat amb tota seguretat. Ha estat prou imprudent com per emmagatzemar bastant material sobre la conspiració en els seus arxius informàtics sense bloquejar-los davant d’un possible control. Va ser allà d’on vam poder estirar el primer fil i esbrinar que alguna cosa s’estava tramant. Ho vaig descobrir quan li vaig demanar a un dels meus homes de confiança que fes un control rutinari.

«Si la gent ho sabés —va pensar De Klerk—. Hem arribat tan lluny, que els oficials del servei d’intel·ligència es controlen mútuament, es llegeixen els uns als altres sobre les espatlles els arxius informàtics, sospiten entre ells de permanent deslleialtat política».

—Per què només a mi? —va preguntar De Klerk—. Per què no a tots dos, a Mandela i a mi?

—És massa aviat per poder contestar —va dir van Heerden—. Però evidentment no és difícil imaginar-se què comportaria un atemptat amb èxit contra vostè en la situació actual.

De Klerk va alçar la mà. No calia que van Heerden s’expliqués. De Klerk podia molt bé imaginar-se la catàstrofe.

—Hi ha una circumstància més que m’inquieta —va dir van Heerden—. Tenim sota vigilància permanent uns quants assassins coneguts, tant blancs com negres. Homes que maten a qui sigui a canvi d’una quantitat acordada. Crec que puc afirmar que les nostres actuacions preventives en cas d’eventuals atemptats contra els polítics han estat ben executades. Ahir vaig rebre un informe de la policia de seguretat d’Umtata on es deia que un tal Victor Mabasha havia visitat breument Johannesburg fa uns dies. Quan va tornar a Ntibane, duia molts diners a sobre.

De Klerk va fer una ganyota.

—Sona un pèl casual —va dir.

—No n’estic segur —va contestar van Heerden—. Si jo planifiqués matar el president del país probablement escolliria Victor Mabasha.

De Klerk va aixecar les celles.

—Encara que hagués dirigit un atemptat contra la persona de Nelson Mandela?

—Tot i així.

—Un assassí professional negre.

—És molt bo.

De Klerk es va alçar de l’hamaca i va atiar el foc que s’estava apagant. En aquell moment no tenia forces per escoltar què caracteritzava un bon assassí professional. Va afegir un parell de teies i va estirar l’esquena. La closca pelada li brillava a la llum del foc que tornava a flamejar. Va mirar el cel nocturn, observant la Creu del Sud. Estava molt cansat, però intentava malgrat tot entendre el que van Heerden li acabava de dir. Es va adonar que una conspiració era més que probable. Molts cops havia imaginat que un criminal, enviat per bòers blancs embogits, que constantment l’acusaven de vendre el país als negres, el matava. Naturalment també havia rumiat què passaria si Mandela morís, independentment de si era una mort natural o no. Nelson Mandela era vell i, encara que fos de constitució forta, havia passat gairebé trenta anys a la presó.

De Klerk va tornar a la seva cadira.

—Evidentment, t’hauràs de concentrar a destapar aquesta conspiració —va dir—. Utilitza els mitjans que vulguis. Els diners tampoc no han de ser un problema. Posa’t en contacte amb mi en qualsevol moment del dia si passa res d’important. De moment hi ha dues mesures a adoptar o a sospesar. Lògicament, una és ben clara: cal que amb una discreció absoluta s’incrementi la meva protecció. L’altra em fa dubtar una mica més.

A van Heerden li va semblar que endevinava què era el que pensava el president però va esperar que continués.

—L’he d’informar o no? —va dir De Klerk—. Com reaccionarà? O he d’esperar fins que en sapiguem més coses?

Van Heerden sabia que De Klerk no li estava demanant consell. Les preguntes se les dirigia a ell mateix i també ell se’n donaria les respostes.

—Ja m’ho pensaré —va dir De Klerk—, i et diré què penso ben aviat. Volies alguna cosa més?

—No —va contestar van Heerden i es va alçar.

—Fa una nit preciosa —va dir De Klerk—. Vivim en el país més bonic de la terra, però els monstres ens amenacen d’entre les ombres. De vegades m’agradaria poder veure el futur, m’agradaria poder-ho fer, però, sincerament, no sé si m’hi atreviria.

Es van acomiadar. Van Heerden va desaparèixer enmig de la foscor.

De Klerk tenia els ulls clavats al foc. En realitat estava massa cansat per prendre cap decisió. Informaria Mandela de la conspiració o esperaria?

Es va quedar assegut mirant com el foc minvava lentament.

Al final va prendre una decisió.

De moment no en diria res al seu amic. No pas encara.