28

L’home que s’estava a fora de casa seva, a Bezuidenhout Park, havia tornat. Era el tercer matí seguit que Miranda el veia a l’altra banda del carrer, immòbil, esperant. El podia veure a través de les cortines primes de la finestra de la sala d’estar. Era blanc, amb vestit i corbata, i tenia l’aparença de foraster despistat dins el seu món. L’havia descobert ben aviat, just després que Matilda hagués marxat cap a l’escola. Va reaccionar d’immediat, ja que molt poques vegades la gent es deixava veure pel seu carrer. Cada matí, els homes que vivien en aquelles vil·les desapareixien amb el cotxe cap al centre de Johannesburg. Més tard, les seves dones pujaven als seus propis cotxes per anar a comprar, visitar els instituts de bellesa o, senzillament, per desaparèixer. A Bezuidenhout hi vivia una casta blanca i de classe mitjana frustrada i inquieta: aquells que no havien estat capaços d’escalar del tot fins a l’estrat blanc més alt del país. Miranda també sabia que moltes d’aquestes persones s’estaven rumiant la possibilitat d’emigrar, la qual cosa significava la revelació d’una veritat més: per aquella gent, Sud-àfrica no havia estat una pàtria imparcial on la terra i la sang haguessin fluït per les mateixes artèries o solcs. Encara que hi haguessin nascut, no havien dubtat a pensar en la fugida quan De Klerk va fer el discurs a la nació el mes de febrer. Nelson Mandela havia estat alliberat de la presó i s’auguraven nous temps. Uns nous temps que potser veurien d’altres negres com la Miranda viure a Bezuidenhout.

Però l’home del carrer era foraster. No era d’allà, i Miranda es preguntava què buscava. «Una persona que s’està en un carrer a l’alba ha d’estar buscant alguna cosa, perduda o somiada». L’havia estat mirant força estona des de darrere de les cortines primes, i al final es va adonar que ell mirava cap a casa seva, cosa que de primer la va espantar. Venia de part de les autoritats, d’alguna instància desconeguda, d’un del òrgans de control més inescrutables que encara dominaven la vida dels negres a Sud-àfrica? Va esperar que ell es donés a conèixer, que truqués al timbre de la porta. Però com més temps passava allà immòbil, més dubtes tenia. A més, no duia cap cartera. Miranda estava acostumada que els blancs sempre es dirigissin als negres amb gossos, policies, el xiulet dels garrots i vehicles blindats o a través de papers. Però ell no duia cap cartera, tenia les mans senzillament buides.

El primer matí, Miranda havia tornat regularment a la finestra per veure si encara hi era. Semblava una estàtua que ningú no havia sabut on col·locar, o que ningú no havia volgut. Poc abans de les nou, el carrer havia quedat buit. Però, al dia següent, havia tornat, s’havia aturat en el mateix lloc, amb la mirada en direcció a la seva finestra. Va tenir el mal pressentiment que era per la Matilda que s’estava allà dret. Potser era de la policia secreta; i tal vegada, en un segon pla, invisibles des de la seva finestra, hi havia cotxes amb homes uniformats esperant a dins. Però alguna cosa del seu comportament la feia sentir insegura. Va ser aleshores que se li va ocórrer per primera vegada que precisament s’estava allà perquè ella el veiés i entengués que no era perillós, que no suposava cap amenaça, i li donava temps perquè s’hi acostumés.

Aquest era el tercer matí, dimecres 20 de maig, i ell tornava a ser allà. De cop i volta, va mirar al seu voltant, va creuar el carrer fins a la tanca i es va atansar pel caminet de pedra fins a la seva porta. Ella encara era darrere de les cortines quan va sonar la campaneta. Justament aquell matí Matilda no havia anat a l’escola. S’havia despertat amb mal de cap i febre, potser amb malària, i ara dormia a la seva habitació. Miranda va tancar la porta amb cura abans d’anar a obrir. Només havia trucat una vegada. Sabia que hi havia algú a casa i també estava segur que li obririen la porta.

«És jove», va pensar Miranda quan el va tenir al davant al llindar de la porta.

La veu de l’home era clara quan va parlar.

—Miranda Nkoyi? Seria tan ambable de rebre’m uns minuts? Prometo no destorbar-la gaire.

Ella va sentir cridar una veu d’alarma en algun lloc del seu interior. No obstant això, però, el va deixar passar, el va conduir a la sala d’estar i li va pregar que seiés.

Georg Scheepers se sentia insegur, com sempre, quan es trobava sol amb una dona negra. No passava gaire sovint, més que res quan es quedava tot sol amb alguna de les secretàries negres que apareixien a la fiscalia ara que les lleis racials darrerament s’havien començat a suavitzar. Va pensar que, de fet, era la primera vegada que seia a soles amb una dona negra a casa seva.

Tenia la reiterada sensació que els negres el menyspreaven. Sempre hi buscava rastres d’hostilitat. Mai la sensació de culpabilitat no era tan clara com quan estava a soles amb una persona negra. Va notar com la sensació d’indefensió creixia ara que estava assegut al davant d’aquella dona. Amb un home potser hauria estat diferent. Com a blanc, normalment duia avantatge, però ara, de sobte, havia desaparegut i va tenir la sensació que la cadira se li enfonsava fins a tocar a terra.

Havia esmerçat els últims dies i el cap de setmana anterior a intentar infiltrar-se tan endins com li fos possible en el secret de Jan Kleyn. Ara ja sabia que Jan Kleyn visitava assíduament aquella casa de Bezuidenhout. Un fet que havia durat molts anys, ja d’ençà que Jan Kleyn havia tornat a Johannesburg un cop acabats els estudis. Amb l’ajuda de la influència de Wervey i els seus propis contactes, havia aconseguit també entrar dins el secret bancari i sabia que Jan Kleyn cada mes feia una transferència important de diners a Miranda Nkoyi.

El secret s’havia revelat: Jan Kleyn, un funcionari considerat per tot hom com un home de confiança dins del servei secret d’intel·ligència, un bòer que duia amb orgull els valors del poble elegit, vivia en secret amb una dona negra. Per ella estava disposat a córrer els riscos més grans. Si el president De Klerk era considerat un traïdor, Jan Kleyn n’era un altre.

Però Scheepers tenia la sensació que de moment tan sols havia gratat suaument sobre la superfície del secret, i havia decidit anar a trobar la dona. No li diria qui era, encara que suposava que ella mai no revelaria la seva visita a Jan Kleyn quan aquest tornés a veure-la. En cas que ho fés, de seguida identificaria el visitant amb Georg Scheepers. Però no en podria saber del cert el perquè, i seria víctima del temor que el secret fos desvelat i Scheepers, a partir d’aquell moment, podria controlar Jan Kleyn. Naturalment existia el risc que Jan Kleyn es decidís a matar-lo. Però també en aquest cas Scheepers creia haver-se assegurat una protecció. No sortiria d’aquella casa sense que Miranda hagués entès que d’altres persones a part d’ell estaven informades de la vida secreta de Jan Kleyn fora del món hermètic del servei secret d’intel·ligència.

Ella se’l va mirar. De fet el va travessar amb la mirada. Era molt bonica. La bellesa havia sobreviscut, ho sobrevivia tot: la humiliació, la coacció, el dolor, sempre i quan hi hagués resistència. Si apareixia, en canvi, un rastre de resignació, llavors apareixia la lletjor, l’atròfia, la feblesa fins a l’extermini.

Es va obligar a explicar-ho tal com era: que l’home que la visitava, qui li pagava la casa i probablement era el seu amant, era un home que, si els arguments eren ben fonamentats, el convertien en sospitós d’una conspiració contra l’estat i contra la vida d’algunes persones en particular. Mentre parlava li va semblar entendre que ella ja coneixia part del que li deia, mentre que d’altres coses les desconeixia. Al mateix temps, va tenir l’estranya sensació que ella se sentia alleugerida, com si s’hagués esperat, fins i tot temut, alguna altra cosa. Ell va començar a donar voltes sobre què podia ser. Va intuir que tenia alguna cosa a veure amb el secret, la impressió esmunyedissa que encara hi havia una altra porta invisible per obrir.

—Necessito saber… —va dir—, bé, en realitat no tinc cap pregunta. No vull que s’ho prengui com si li estigués demanant que testifiqui contra el seu home. El que passa és que es tracta d’una cosa molt greu. Una amenaça contra tot el nostre país, tan greu que ni tan sols li puc dir qui sóc.

—Però vostè és el seu enemic —va dir ella—. Quan la manada intueix un perill, els animals fugen corrent sense nord. I aleshores es perden. No és així?

—Potser —va dir Scheepers—, potser és així.

Ell estava assegut d’esquena a la finestra i just en el moment en què Miranda parlava dels animals i la manada, va copsar un moviment gairebé imperceptible a la porta que ella tenia al seu darrere. Era com si algú hagués començat a girar el mànec però després s’ho hagués repensat. Fins aquell moment no va recordar que aquell matí no havia vist sortir la dona més jove de la casa. La dona més jove, que havia de ser la filla de Miranda.

Era una circumstància que li havia cridat l’atenció i que havia descobert durant les investigacions dels últims dies. Miranda Nkoyi sempre apareixia enregistrada com a majordoma soltera d’un home anomenat Sidney Houston, el qual passava la major del temps al seu ranxo de bestiar, lluny, a les grans planes a l’est de Harare. L’arranjament amb aquest vaquer absent, l’havia pogut entrellucar fàcilment, sobretot d’ençà que va descobrir que Jan Kleyn i Houston havien estat companys de curs en l’època universitària. Però, i l’altra dona, la filla de Miranda? No apareixia enlloc. I ara era darrere una porta escoltant la conversa.

El pensament el va agafar desprevingut. Més tard, comprendria que l’havien enganyat els seus prejudicis, les barreres racials invisibles que disposaven la seva vida. De sobte, va entendre qui era la noia que estava escoltant. El secret més gran i més ben guardat de Jan Kleyn s’havia desvelat. Era com si al final la fortalesa s’hagués hagut de rendir davant el setge. La veritat s’havia pogut guardar durant tant de temps senzillament perquè era impensable. Jan Kleyn, l’estrella del servei secret d’intel·ligència, el bòer lluitador i despietat, tenia una filla amb una dona negra. Una filla que probablement estimava més que cap altra cosa en el món. Potser s’imaginava que Nelson Mandela havia de morir perquè la seva filla negra pogués continuar vivint i la seva proximitat als blancs del país la pogués ennoblir. Per Scheepers, la hipocresia representava allò que no es mereixia res més que odi. Va ser com si tota la seva resistència s’esberlés en aquell moment i alhora li semblés entendre la magnitud de la tasca que el president De Klerk i Nelson Mandela havien assumit. Com podrien crear solidaritat entre persones que entre elles es consideraven traïdores?

Miranda l’esguardava fixament. No podia endevinar en què pensava, però li notava que estava commocionat.

Ell va deixar passejar la mirada per l’habitació, primer al rostre d’ella, i després a una fotografia de la noia que hi havia a la part de dalt de la llar de foc.

—La seva filla —va dir ell—. La filla de Jan Kleyn.

—Matilda.

Scheepers va recordar el que havia llegit sobre el passat de Miranda.

—Com la seva mare.

—Com la meva mare.

—S’estima el seu home?

—No és el meu home. És el seu pare.

—I ella?

—Ella l’odia.

—Ara mateix és darrere de la porta escoltant la nostra conversa.

—Està malalta. Té febre.

—Però tot i així, ens està escoltant.

—Per què no ens hauria d’escoltar?

Scheepers va assentir. Ho havia comprès.

—Necessito saber-ho tot —va dir—. La cosa més petita ens pot ajudar a trobar els homes que estan planificant precipitar el país al caos. Rumiï bé abans no sigui massa tard.

Miranda va pensar que el moment, que durant tant de temps havia estat esperant, havia arribat. Temps enrere, s’havia imaginat que ningú no hi seria present quan ella expliqués les seves inspeccions nocturnes de les butxaques de Jan Kleyn i el seu escoltar atent a les paraules que ell expressava en somnis. Hi serien només elles dues, ella i la seva filla. Però ara veia que seria diferent. Es preguntava com era que, sense ni tan sols saber com es deia, se’n refiava completament. Seria la seva vulnerabilitat? Aquella inseguretat davant d’ella? Era la feblesa l’única cosa en la qual gosava confiar?

«L’alegria de l’alliberament —va pensar—. Això és el que sento ara mateix. És com sortir de l’aigua del mar i saber-me neta».

—Durant molt de temps vaig creure que era un funcionari normal i corrent —va començar a dir—. No vaig sospitar res dels seus actes delictius. No va ser fins més tard que me’n vaig assabentar.

—Per qui?

—Potser li ho diré més endavant, però encara no. Les coses s’han de dir quan arriba el moment just.

Ell es va penedir d’haver-la interromput.

—Però ell no sap que jo ho sé —va prosseguir—. Aquest ha estat el meu avantatge. Potser és la meva salvació, o potser la meva mort. Però cada vegada que ens ha visitat, m’he llevat durant la nit i li he buidat les butxaques. He copiat fins el tros de paper més petit. He escoltat les seves paraules inconnexes quan ha parlat en somnis. I tot això ho he transmès.

—A qui?

—A aquells que ens defensen.

—Jo us defenso.

—Ni tan sols sé com es diu.

—No vol dir res això.

—He parlat amb persones negres que porten una vida tan secreta com la de Jan Kleyn.

Ell n’havia sentit els rumors, però no s’havia pogut provar mai res. Sabia que els serveis secrets d’intel·ligència, tant el civil com el militar, constantment perseguien les seves pròpies ombres. El rumor, obstinat, deia que els negres tenien el seu propi servei secret d’intel·ligència. Potser directament vinculat a l’ANC, potser com una organització independent. Allà es traçaven els plans de les actuacions dels planificadors, les seves estratègies i identitats. Ara s’adonava que la dona anomenada Miranda evidenciava que aquelles persones existien de veritat.

«Jan Kleyn és home mort —va pensar—. Sense saber-ho, aquells que ell considera els seus enemics li han escurat les butxaques».

—I aquests últims mesos? —va dir ell—. El que passés abans no m’importa. Però què ha trobat recentment?

—Me n’he desprès i ho he oblidat —va dir ella—. Per què m’hauria d’esforçar a recordar-ho?

Ell es va adonar que deia la veritat. De nou, va intentar persuadir-la. Hauria de poder parlar amb algun dels homes que s’encarregava de desxifrar el que ella trobava dins les butxaques de Jan Kleyn o el que li havia sentit mormolar en somnis.

—Per què hauria de confiar en vostè? —va preguntar ella.

—No ho ha de fer —va respondre—. A la vida no hi ha garanties, només hi ha riscos.

Ella va romandre callada, com si reflexionés.

—Ha matat molta gent? —va preguntar ella. Parlava molt alt i ell va comprendre que era perquè volia que la filla ho sentís.

—Sí —va respondre ell—. Ha matat molta gent.

—Negres?

—Negres.

—Delinqüents?

—De vegades sí. D’altres no.

—Per què els ha matat?

—Eren persones que no volien parlar. Persones que havien estat rebels, incitadors de revoltes.

—Com la meva filla.

—No conec la seva filla.

—Jo sí.

Ella es va aixecar d’una revolada.

—Torni demà —va dir—. Potser hi haurà algú que el vulgui veure. Ara vagi-se’n.

Ell va sortir de la casa. Quan va arribar al cotxe, aparcat en un carrer transversal, estava suant. Va marxar d’allà pensant en la seva feblesa i en la força d’ella. Existiria un futur on es poguessin trobar i reconciliar-se?

Matilda no va sortir després que ell hagués marxat. Miranda la va deixar tranquil·la, però al vespre va estar força estona asseguda a la vora del seu llit.

La febre pujava i baixava en onades.

—Estàs trista? —va preguntar Miranda.

—No —va contestar Matilda—. Senzillament l’odio encara més.

Posteriorment, Scheepers recordaria la visita a Kliptown com una davallada a un infern que, fins aquell moment de la seva vida, havia aconseguit d’evitar. Tot seguint sempre la via blanca, que menava els bòers del bressol a la tomba, havia fet el camí inequívoc. Ara estava obligat a trepitjar l’altre camí, el negre, i el que va veure li va semblar que no ho oblidaria mai. L’havia commogut; l’havia de commoure, ja que es tractava de la vida de vint milions de persones. Persones a qui no se’ls havia permès viure plenament, que morien abans d’hora; vides que s’estancaven i a les quals mai no s’havia donat la possibilitat de desenvolupar-se.

Va tornar a la casa de Bezuidenhout a les deu del matí següent. Li va obrir la porta Miranda, però va ser la seva filla qui el va conduir fins a l’home que s’havia mostrat disposat a parlar amb ell. Va tenir la sensació que se li havia concedit un gran privilegi. Matilda era tan bonica com la seva mare. Tenia la pell més clara, però els ulls eren els mateixos. Li era difícil de trobar-li cap dels trets del seu pare en el rostre. Potser se n’havia distanciat de manera tan accentuada perquè simplement s’impedia ella mateixa d’assemblar-s’hi. El va rebre de manera molt reservada, tan sols li va fer un gest d’assentiment quan ell li va allargar la mà. De nou es va sentir insegur, també ara davant la filla, malgrat que encara fos una adolescent. Va començar a sentir cert neguit per no saber on s’havia ficat. Potser la mà de Jan Kleyn reposava sobre aquella casa d’una manera diferent de com li ho havien fet creure? Però ja era massa tard per repensar-s’hi. Un cotxe vell i rovellat, amb el tub d’escapament arrossegant i el para-xocs mig partit, es va aturar davant la casa. Sense dir una paraula, Matilda va obrir la porta i el va mirar.

—Creia que vindria cap aquí —va dir dubtant.

—Anem a visitar un altre món —va dir Matilda.

Va seure al seient de darrere i va sentir una olor que, més tard, reconeixeria com la del galliner de la seva infantesa. L’home que anava al volant duia una gorra amb la visera enfonsada fins als ulls. Es va girar i el va observar sense dir una sola paraula. Tot seguit va arrencar i el xofer i Matilda es van posar a parlar entre ells en aquella llengua de la qual Scheepers no n’entenia un borrall, però que sabia reconèixer com a xosa. Es van dirigir cap al sud-oest. A Scheepers li va semblar que l’home que anava al volant conduïa massa de pressa. De seguida van deixar enrere el centre de Johannesburg i es van dirigir a l’extensa xarxa d’autopistes, on els carrils s’entrecreuaven en diverses direccions. «Soweto —va pensar Scheepers—. És allà on em porten?».

Però no anaven pas a Soweto. Van passar de llarg Meadowsland, on el fum coent descansava dens sobre el paisatge empolsegat. Una mica més enllà de l’aglomeració de cases en runes, gossos, nens, gallines, cotxes espatllats i cremats, el xofer va frenar. Matilda va baixar i va seure al seu costat, al seient del darrere. A la mà hi duia una caputxa negra.

—A partir d’ara no podràs veure res —va dir.

Ell va protestar tot rebutjant-ho amb la mà.

—De què tens por? —va preguntar ella—. Decideix-te.

Ell va arrambar la caputxa.

—Per què? —va preguntar ell.

—Hi ha milers d’ulls —va dir ella—. No hi pots veure però ningú no et veurà tampoc.

—Això no és una resposta —va dir irritat—. És una endevinalla.

—Per mi no —va respondre ella—. Decideix-te, ara!

Es va posar la caputxa i van continuar. El camí anava empitjorant, però el conductor mantenia la velocitat sense reduir-la. Scheepers va parar els cops tan bé com va poder, però, tot i així, es va colpejar fort el cap amb el sostre del cotxe en diverses ocasions. Va perdre consciència de quant de temps havia passat. La caputxa se li clavava a la cara i la pell li començava a picar.

El cotxe va frenar i es va aturar. En algun lloc, un gos bordava des esperat. La música d’un aparell de ràdio anava i venia a batzegades. Malgrat la caputxa va sentir l’olor de les fogueres. Matilda el va ajudar a sortir del cotxe i després li va treure la caputxa. El sol li va colpejar la cara descoberta i el va encegar. Quan els ulls ja s’hi van acostumar, va veure que es trobava enmig d’una amuntegament de barraques fetes amb xapa ondulada, cartrons, tela de sac, plàstics i lones. Allà hi havia les barraques, fetes de la ferralla, i d’un cotxe en feien una habitació. Feia pudor de deixalles; un gos prim i sarnós es llepava la pota. Va observar la gent que passava la seva vida en la misèria. Cap d’ells no semblava haver notat la seva presència. Allà no hi havia ni amenaça ni curiositat, només indiferència. Als seus ulls, ell no existia.

—Benvingut a Kliptown —va dir Matilda—. Pot ser que sigui Kliptown, o pot ser que sigui qualsevol altre shanty-town^[5]. Tot i així, mai no trobaries el camí per tornar-hi. Tots són iguals. La misèria és igual de gran arreu, fa pudor i hi ha els mateixos habitants.

El va portar cap a l’interior d’aquell amuntegament de cases. Era com endinsar-se en un laberint que de seguida l’engoliria, li arrabassaria tot el seu passat. Al cap d’unes passes, havia perdut del tot l’orientació. Pensava com n’era d’absurd tenir la filla de Jan Kleyn al seu cos tat. Però aquella absurditat era l’herència que ara volien alterar per última vegada i després destruir-la.

—Què veus? —va preguntar ella.

—El mateix que tu —va contestar ell.

—No! —va dir ella incisiva—. No et commou?

—Naturalment.

—A mi no. La commoció és una escala de molts graons i nosaltres no estem en el mateix.

—I tu potser estàs en el de dalt de tot?

—Gairebé.

—I la vista és diferent?

—Es pot veure fins més enllà. Zebres que pasturen en manades expectants. Antílops que salten alliberats de la llei de la gravetat. Una cobra que s’amaga dins un termiter abandonat. Dones que porten aigua.

Ella es va aturar i se li va posar al davant.

—Veig el meu odi en els seus ulls —va dir ella—. Però els teus no ho poden veure.

—Què vols que et respongui? —va dir ell—. Em sembla que ha de ser un pur infern viure d’aquesta manera. La qüestió és si la culpa és meva.

—Ho podria ser —va dir ella—. Depèn.

Van continuar enfonsant-se més en el laberint. Ell no arribaria mai a trobar la sortida tot sol. «La necessito —va pensar—. De fet sempre hem hagut de dependre dels negres. I ella ho sap».

Matilda es va aturar davant d’una barraca una mica més gran que la resta, tot i que estava fabricada amb el mateix material. Es va ajupir al costat de la porta feta amb una planxa de conglomerat muntada de manera matussera.

—Entra —va dir ella—. Jo m’esperaré aquí.

Scheepers va passar cap dins. Al principi li va costar de distingir res en la fosca. Després, va veure una taula de fusta senzilla, algunes cadires de fusta i un quinqué fumejant. D’entre les ombres en va sorgir un home que el va observar amb un mig somriure vague. Scheepers va creure que eren de la mateixa edat, però l’home del seu davant era més forçut, duia barba i irradiava la mateixa dignitat que havia trobat tant en Miranda com en Matilda.

—Georg Scheepers —va dir l’home, i va esclafir una rialla breu. Després va assenyalar una de les cadires.

—Què és tan divertit? —va preguntar Scheepers, a qui costava d’amagar la seva inseguretat en augment.

—No res —va dir l’home—. Em pots dir Steve.

—Saps per què et volia veure? —va dir Scheepers.

—No és a mi a qui vols veure —va dir l’home anomenat Steve—. Tu vols trobar algú que et pugui explicar coses sobre Jan Kleyn que encara no sàpigues. Ha donat la casualitat que sóc jo, però ben bé podia haver estat qualsevol altre.

—Podríem anar al gra? —va dir Scheepers, que es començava a impacientar.

—Els blancs sempre van malament de temps —va dir Steve—. Mai no he pogut entendre per què.

—Jan Kleyn —va dir Scheepers.

—Un home perillós —va dir Steve—. L’enemic de tots, no només el nostre. Els corbs criden de nit i nosaltres ho desxifrem i interpretem, i creiem poder entendre que alguna cosa està a punt de passar, alguna cosa que pot crear el caos. I nosaltres no ho volem pas. Ni l’ANC ni De Klerk. Per això, primer m’has de donar el que tinguis. Després, junts potser podrem il·luminar alguns dels racons més foscos.

Scheepers no ho va explicar tot. Però es va desprendre del més important, cosa que ja comportava un risc. No sabia amb qui estava parlant i, no obstant això, es veia obligat a fer-ho. Steve l’escoltava mentre s’acariciava lentament la barbeta.

—Així doncs, ha arribat fins tan lluny —va dir quan Scheepers va callar—. Ho estàvem esperant. Però de fet crèiem que algun bòer embogit intentaria primer tallar el coll al traïdor de De Klerk.

—Un assassí a sou —va dir Scheepers—. Sense rostre, sense nom. Però pot haver actuat abans, sobretot a l’entorn de Jan Kleyn. Als corbs dels quals parles, potser se’ls pot escoltar una mica més. L’home pot ser blanc o podria ser negre. Jo he trobat certa informació que indicaria que se li donaran molts diners. Un milió de rands, potser més.

—S’hauria de poder identificar —va dir Steve—. Jan Kleyn només tria els millors. Si és un sud-africà, negre o blanc, el trobarem.

—Trobar-lo i aturar-lo —va dir Scheepers—. Matar-lo. Hem de treballar plegats.

—No —va dir Steve—. Ens hem trobat ara, però serà l’única vegada. Partim en dues direccions diferents, tant en aquest cas, com en el futur. Cap altra cosa no seria possible.

—Per què no?

—No compartim els secrets entre nosaltres. Tot és encara massa incert, insegur. Evitem qualsevol pacte o acord que no sigui absolutament necessari. No oblidis que som enemics i la guerra al nostre país ja fa molt de temps que dura, malgrat que vosaltres no us en vulgueu adonar.

—Veiem les coses de manera diferent —va dir Scheepers.

—Sí —va respondre Steve—, això és precisament el que fem.

La conversa no va durar més que un parell de minuts. Tot i així, Steve es va alçar i Scheepers va comprendre que tot plegat havia arribat al final.

—Tens la Miranda —va dir Steve—. A través d’ella et podràs apropar al meu món.

—Sí —va dir Scheepers—, la tinc. Aquest atemptat s’ha d’aturar.

—Sí —va dir Steve—. Però crec que sou vosaltres els qui ho heu de fer. Encara sou vosaltres els qui teniu els recursos. Jo no tinc res, res més que una barraca de xapa. I Miranda. I Matilda. Imagina’t el que passarà si l’atemptat s’arriba a cometre.

—M’estimo més no pensar-hi.

Steve va observar l’home un instant en silenci. Després va desaparèixer per la porta sense acomiadar-se. Scheepers el va seguir cap a fora, sota el sol intens. Matilda el va conduir en silenci cap al cotxe. Va tornar a seure al seient del darrere amb la caputxa a sobre. A les fosques, ja planificava què li diria al president De Klerk.

El president De Klerk somiava contínuament amb els tèrmits.

Li semblava que es trobava en una casa on cada terra, cada paret, cada moble, estava assetjat per aquest animal famolenc. No sabia per què havia arribat a aquella casa. L’herba creixia entre les rajoles de terra, els vidres de les finestres estaven trencats i sentia el mossegar des esperat dels tèrmits com una coïssor dins el cos. En el somni, disposava de molt poc temps per escriure un discurs important. El seu redactor habitual de discursos havia desaparegut i havia de fer ell mateix la feina. Però quan es posava a escriure, els tèrmits brollaven també del bolígraf.

Arribat aquest punt, solia despertar-se. Dins la fosca, pensava que potser el somni presagiava una veritat. Potser ja era massa tard per salvar Sud-àfrica de l’esfondrament i al mateix temps protegir la influència i posicionament dels blancs tant com fos admissible? Potser ja havien sobrepassat de lluny la paciència dels negres? El cert era que tan sols Nelson Mandela el podia convèncer que no hi havia cap altre camí. De Klerk sabia que compartien la mateixa por a la violència desbocada, al daltabaix que ningú no podria dominar, i a un sòl fèrtil per a un cop militar brutal i venjatiu o per a la formació de diverses agrupacions ètniques que lluitarien entre elles fins que ja no quedés res dempeus.

Eren les deu del vespre del dijous 21 de maig. De Klerk sabia que el jove fiscal Scheepers ja era a l’avantsala assegut, esperant. Però encara no se sentia preparat per rebre’l. Estava cansat, tenia la ment desgastada per tots els problemes que constantment es veia obligat a intentar solucionar. Va deixar l’escriptori i es va acostar a un dels finestrals. De vegades, tota la responsabilitat l’afectava i el paralitzava. Pensava que tot allò era massa per a una sola persona. Algun cop havia sentit un desig instintiu de fugir, de tornar-se invisible, d’anar de dret cap als camps i desaparèixer-hi, dissoldre’s en un miratge. Però sabia que no ho faria. Aquell déu amb qui tant li costava de parlar i de creure, potser malgrat tot encara l’estava protegint. Es preguntava quan expiraria el seu temps de vida. L’estat d’ànim variava de manera constant. El fet de viure el temps, a hores d’ara ja, com un dèficit en augment, li feia pensar que, malgrat tot, encara podia comptar amb cinc anys més. Temps, això era el que necessitava. El seu gran pla —allargar tant com pogués la transició vers una nova societat i mentrestant atraure un gran nombre de votants negres al seu partit— requeria temps. Però també s’adonava que Nelson Mandela li negaria aquest temps si no l’utilitzava precisament per preparar aquesta transició.

En tot el que feia hi havia algun element de falsedat, va pensar. «En realitat jo també sóc portador d’aquest somni impossible, que el meu país mai no canviarà. La diferència entre jo i un boig fanàtic que vol defensar aquest somni impossible amb una violència descoberta, és molt minsa. Ja és massa tard per a Sud-àfrica. El que està passant ara hauria d’haver passat fa molts anys, però la història no segueix un patró previsible».

Va tornar a l’escriptori i va fer sonar la campaneta. Poc després, va entrar Scheepers. De Klerk havia après a apreciar la seva energia i meticulositat i a perdonar-li aquell tret d’innocència que també havia trobat en el jove fiscal. Fins i tot aquell jove bòer havia d’aprendre que hi havia penya-segats esmolats sota la sorra flonja.

Va escoltar l’exposició de Scheepers amb els ulls mig tancats; paraules que se li anaven apilonant dins la consciència. Quan Scheepers va callar, De Klerk el va fitar amb una mirada escrutadora.

—Pressuposo que tot el que he sentit és cert —va dir De Klerk.

—Sí —va respondre Scheepers—. No hi ha cap dubte.

—Cap ni un?

—Cap.

De Klerk hi va rumiar abans de continuar.

—Així doncs, Nelson Mandela serà assassinat per un miserable assassí a sou que el consell executiu d’aquest comitè secret ha designat i ha pagat. L’assassinat es cometrà en els pròxims dies, aprofitant una de les moltes aparicions públiques que farà Mandela. La conseqüència serà el caos, un bany de sang, una ruptura total. Un grup de bòers influents esperen en el rerefons per prendre el govern del nostre país. La constitució i els serveis socials quedaran fora de joc i introduiran un règim corporatiu que repartirà el poder a parts iguals entre militars, policies i ciutadans. El futur es convertirà en un estat d’excepció prolongat. Correcte?

—Sí —va respondre Scheepers—. Si se’m permet fer una conjectura, l’atemptat es farà el 12 de juny.

—Per què?

—Nelson Mandela farà un discurs a Ciutat del Cap. M’ha arribat certa informació que l’oficina d’informació dels militars ha mostrat un interès més gran del que és habitual sobre la planificació policial local referent a la congregació de gent. Hi ha també d’altres senyals que ho corroboren. Tinc clar que tan sols és una conjectura, però estic convençut que està justificada.

—Tres setmanes —va dir De Klerk—. Tres setmanes per aturar aquests bojos.

—Si és que és cert —va dir Scheepers—. No podem passar per alt la possibilitat que el 12 de juny i Ciutat del Cap siguin una pista falsa per desorientar. Les persones que hi estan involucrades són molt hàbils. L’atemptat podria perfectament passar demà mateix.

—Amb altres paraules, en qualsevol moment —va dir de Klerk—. En qualsevol lloc. I nosaltres en realitat no hi podem fer res.

Va callar. Scheepers estava expectant.

—He de parlar amb Nelson Mandela —va dir De Klerk—. Ha de saber què és el que està en joc.

Després va mirar Scheepers.

—S’ha d’aturar aquesta gent d’immediat —va dir.

—No sabem qui són —va respondre Scheepers—. Com es pot aturar el que es desconeix?

—Però, i l’home que han llogat?

—També ens és desconegut.

De Klerk el va observar pensarós.

—Tu tens un pla —va dir—, t’ho puc veure a la cara.

Scheepers va notar com envermellia.

—Senyor president —va dir—, crec que la clau de tot és Jan Kleyn. L’home del servei secret d’intel·ligència. Se l’hauria d’empresonar de seguida. Naturalment hi ha el risc que no ens reveli res. O potser s’estimarà més suicidar-se. Però no veig cap altra possibilitat que sotmetre’l a un interrogatori.

De Klerk va assentir.

—Fem-ho, doncs —va dir—. De fet, tenim bastants interrogadors força bons que acostumen a treure la veritat a la gent.

«Als negres —va pensar Scheepers—, que després moren en circumstàncies misterioses».

—El millor seria que jo pogués encarregar-me de l’interrogatori —va dir—. Al cap i a la fi, jo sóc el que n’està més al corrent.

—Creus que el sabràs portar?

—Sí.

El president es va incorporar. L’audiència s’havia acabat.

—Jan Kleyn serà arrestat demà —va dir De Klerk—, i a partir d’ara vull rebre informes freqüents, un cop al dia.

Es van acomiadar.

Scheepers va sortir i va fer un gest d’assentiment amb el cap al vell conserge que s’esperava a l’avantsala i va marxar cap a casa tot travessant la nit amb la pistola al seient del costat.

De Klerk es va quedar força estona consirós al costat de la finestra.

Després va continuar encara unes hores més assegut a l’escriptori.

A fora, a l’avantsala, el vell conserge anava d’un cantó a l’altre posant bé les arrugues de les catifes i allisant els seients de les cadires. No deixava de pensar en el que acabava de sentir mentre escoltava al costat de la porta del gabinet privat del president. Havia comprès que la situació era gravíssima. Va entrar a la cambra que li servia de despatx modest. Va desconnectar la clavilla del telèfon de la línia que passava per la centraleta. Darrere d’un tros de fusta solt, hi havia amagada una altra caixa per connecta-hi el telèfon i que ningú més a part d’ell coneixia. Va despenjar l’auricular i va obtenir línia directa. Tot seguit, va marcar un número de telèfon.

La resposta va arribar al cap d’un breu instant. Jan Kleyn encara no s’havia adormit.

Després d’aquella conversa amb el conserge, Kleyn es va adonar que passaria aquella nit en blanc.