32

Vas ser aquell dia, a Kalmar, que Kurt Wallander es va adonar que es trobava malament de veritat. Més tard, quan l’assassinat de Louise Åkerblom i tots els malsons que se’n van derivar ja formaven una sèrie d’esdeveniments irreals, un espectacle isolat en un paisatge llunyà, defensaria amb obstinació que no va ser fins que Konovalenko va ser dalt del pont d’Öland amb els ulls fixos i els cabells encesos que va entendre de veritat com estava per dins. Va ser el punt de partença i no el va canviar, tot i que les imatges dels records i les experiències doloroses anaven i venien com figures canviants dins un calidoscopi. Va ser a Kalmar on va perdre el control de si mateix! A la seva filla li va dir que havia estat com el principi d’un compte enrere que no tenia cap altra meta que el buit. El metge d’Ystad que se’n va fer càrrec a mitjans de juny i va intentar redreçar la seva malenconia creixent també va escriure als seus informes que la depressió, segons el pacient, havia començat davant d’un cafè a la comissaria de Kalmar mentre un home cremava sobre un pont.

Així doncs, havia estat a la comissaria de Kalmar, assegut i prenent un cafè, molt cansat i abatut. Aquells que el van veure durant la mitja hora que va estar abocat davant del cafè, van tenir la impressió que estava absent i que era del tot inaccessible. O potser estava pensarós? Ningú, però, no se li va apropar per fer-li companyia o esbrinar com es trobava. Aquell curiós policia d’Ystad va ser envoltat per cert respecte barrejat amb incertesa. Senzillament, el van deixar en pau mentre ells s’ocupaven del caos del pont i l’arrasant acumulació de trucades de telèfon per part de diaris, ràdio i televisió. Al cap de mitja hora, es va aixecar de la cadira de cop i volta i va demanar que el portessin a la vil·la groga del carrer Hemmansvägen. Quan van passar pel costat del lloc del pont, on encara hi havia el cotxe de Konovalenko com una closca fumejant, va mirar recte al seu davant. A la vil·la, en canvi, de seguida va prendre el comandament i va oblidar per complet que la investigació oficialment era dirigida per un investigador de la policia de Kalmar anomenat Blomstrand. Però el van deixar fer i durant les hores següents va desplegar una energia frenètica. Semblava que s’havia oblidat de Konovalenko. El que més l’interessava, d’entrada, eren dues circumstàncies. Volia saber qui era el propietari de la casa. A més, no parava de dir que Konovalenko no estava sol. Va ordenar anar immediatament porta per porta al llarg de totes les cases del carrer, i va demanar que contactessin amb tots els taxistes i conductors d’autobús. Konovalenko no estava sol, repetia una vegada i una altra. Qui era l’home o la dona que li havia fet companyia i que ara havia desaparegut sense deixar cap rastre? Semblava que no es podia donar una resposta instantània a cap de les seves preguntes. Els registres de la propietat i els veïns consultats els donaven respostes molt contradictòries sobre qui era el propietari real de la vil·la groga. Aproximadament deu anys abans, el propietari d’aquell moment, un vidu i arxivista de l’estat que es deia Hjalmarson, havia traspassat. El seu fill, que residia al Brasil, com a representant d’alguna empresa sueca segons alguns veïns, com a comerciant d’armes segons d’altres, ni tan sols havia tornat a casa per l’enterrament. Tot plegat havia comportat una època de neguits al carrer Hemmansvägen, segons un cap de departament de la diputació provincial de Kroneberg jubilat que va comparèixer com a portaveu dels veïns de la vil·la groga. Per això van poder respirar alleugerits quan el cartell de venda va ser enretirat i va arribar un camió de mudances pertanyent a un oficial de la reserva jubilat. Era una cosa tan antiga com un comandant dels hússars d’Escània, una relíquia incomprensible del segle passat. Es deia Gustav Jernberg i es comunicava amb el seu entorn a través d’esgarips amables. La intranquil·litat va tornar, però, quan van començar a veure que Jernberg passava la major part del seu temps a Espanya per curar-se el reuma. La casa va ser ocupada per un nét d’uns trenta-cinc anys, arrogant i desvergonyit, a qui tant se li’n donaven les normes que regien al barri. Es deia Hans Jernberg i ningú no sabia res més a part que era una mena d’home de negocis que de tant en tant hi treia el cap amb visites fugaces, sovint amb companyies força estranyes.

La policia de seguida es va posar a buscar Hans Jernberg. Se’l va localitzar cap a les dues de la tarda en una oficina de Goteborg. Wallander mateix hi va parlar per telèfon. Al principi va tenir una actitud de no entendre res del que li estaven explicant. Però Wallander, que aquell dia no estava d’humor per estirar la llengua a ningú ni per arrencar veritats de la gent, el va amenaçar de traspassar-ho a la policia de Goteborg i li va donar a entendre que de ben segur no es podria mantenir la premsa al marge. A mitja conversa telefònica, va arribar un dels homes de la policia de Kalmar i va posar una nota sota el nas de Wallander. S’havia cercat Hans Jernberg a través d’uns quants registres accessibles i havien trobat que estava fortament vinculat als moviments neonazis del país. Wallander va clavar la mirada a la nota abans que se li acudís quina pregunta havia de formular a l’home que tenia a l’altre extrem de la línia.

—Em podria dir quin concepte té de Sud-àfrica? —va preguntar.

—No veig què hi té a veure això —va respondre Hans Jernberg.

—Respongui la meva pregunta —va dir Wallander—. Si no, telefono als meus col·legues de Goteborg.

La resposta va arribar després d’un breu silenci.

—Jo considero Sud-àfrica un dels països més ben governats del món —va respondre Hans Jernberg—. Crec que és el meu deure donar tot el suport que pugui als blancs que viuen allà.

—I això ho fa tot prestant la casa als bandits russos que fan els favors als sud-africans? —va dir Wallander.

Aquesta vegada, Han Jernberg va semblar sincerament sorprès.

—No entenc què vol dir.

—I tant que ho entén —va dir Wallander—. Però ara, en lloc d’aquesta, respondrà una altra pregunta. Quin dels seus amics tenia accés a la casa durant la setmana passada? Pensi-s’ho abans de contestar. La més petita vaguetat i demanaré a un dels fiscals de Goteborg que l’arresti. I cregui’m, passarà.

—Ove Westerberg —va respondre Hans Jernberg—. És un vell amic meu que porta una empresa de construcció aquí a la ciutat.

—L’adreça? —va dir Wallander; i la va obtenir.

Tot plegat era un bon embolic. Però la contribució efectiva d’alguns investigadors de la policia de Goteborg els va proporcionar una certa claredat sobre el que havia passat els últims dies a la vil·la groga. Ove Westberg va resultar ser tan simpatitzant de Sud-àfrica com Hans Jernberg. A través de diferents contactes, que es perdien entre ells, unes setmanes abans li havien demanat si la casa podria estar a disposició d’alguns hostes sud-africans a canvi d’una bona quantitat de diners. Com que Hans Jernberg en aquella ocasió es trobava a l’estranger, Ove Westberg no l’havia informat. Wallander va suposar que els diners també s’haurien quedat a les butxaques de Westberg. Però qui eren aquests hostes de Sud-àfrica, Westberg no ho sabia. No sabia ni tan sols que haguessin estat allà. Wallander no va arribar més enllà aquell dia. Hauria de ser cosa de la policia de Kalmar continuar gratant a través dels contactes entre els neonazis suecs i els partidaris de l’apartheid a Sud-àfrica. Encara regnava la confusió sobre qui havia estat a la vil·la groga amb Konovalenko. Mentre s’interrogava veïns, taxistes i conductors d’autobús, Wallander va inspeccionar la casa a fons. Que recentment s’havien utilitzat dos dels dormitoris, ho va poder constatar; i també que havien estat abandonats a corre-cuita. Va pensar que, aquesta vegada, Konovalenko hauria d’haver deixat alguna cosa rere seu. Havia fugit de la casa per no tornar mai més. Era evident que existia la possibilitat que l’altre visitant s’hagués endut les pertinences de Konovalenko. Probablement era així i la precaució de Konovalenko no tenia límits. Potser cada vespre s’imaginava un robatori durant la nit i amagava les seves pertinences més importants abans d’anar-se’n a dormir. Wallander va cridar Blomstrand, que estava inspeccionant la caseta de les eines, perquè vingués. Wallander volia que tots els policies disponibles comencessin a buscar una bossa per tota la casa. No els sabia dir quin aspecte tenia ni com n’era de gran.

—Una bossa amb alguna cosa a dins —va dir—. Ha de ser en algun lloc.

—Quin tipus de cosa? —va preguntar Blomstrand.

—No ho sé —va respondre Wallander—. Papers, diners, roba. Potser una arma. No ho sé.

La recerca va començar. A Wallander, que estava a la planta baixa, li van portar diverses bosses. Amb una bufada va treure la pols d’una carpeta de pell que contenia fotografies i cartes antigues, la majoria d’elles amb les paraules introductòries d’«Amada Gunvor» o «Estimat Herbert». Una altra bossa, igual d’empolsegada, que s’havia desenterrat de les golfes contenia una gran quantitat d’estrelles de mar i conquilles. Però Wallander esperava pacient. Sabia que en algun lloc hi havia una pista de Konovalenko i potser fins i tot del company de viatge desconegut. Durant el temps d’espera va parlar amb la seva filla i amb Björk. La notícia dels esdeveniments del matí s’havia estès a tot el país. Wallander va dir a la seva filla que es trobava bé i que ja s’havia acabat tot. Al vespre arribaria a casa i després podrien agafar el cotxe i anar a passar uns dies a Copenhaguen. Va poder sentir, per la seva veu, que no estava gens convençuda ni que es trobés bé, ni que de veritat tot s’hagués acabat. Després va pensar que era del tot transparent als ulls de la seva filla. La conversa amb Björk va acabar quan Wallander va perdre els estreps i va penjar l’auricular amb un cop. Era la primera vegada que passava després de molts anys de relació. El motiu va ser que Björk va començar a qüestionar-li el criteri, ja que, sense fer-ho saber a ningú, havia sortit a perseguir Konovalenko tot sol. Per descomptat, Wallander sabia que les opinions de Björk eren molt vàlides. Però el que l’alterava era que Björk li’n parlés precisament ara, quan es trobava enmig de la fase més crítica de la investigació. Björk, per la seva banda, es va prendre el rampell irat de Wallander com un senyal que, malauradament, era ben cert que havia perdut l’equilibri emocional. «Haurem de tenir en Kurt sota vigilància», va dir Björk a Martinson i Svedberg.

Va ser el mateix Blomstrand qui va trobar finalment la bossa. Konovalenko l’havia amagada rere una pila de botes, dins un recambró per la neteja que hi havia en un passadís per al servei que menava de la cuina fins al menjador. Era una bossa de pell tancada amb un pany amb combinació. Wallander es va preguntar si no hi hauria una càrrega explosiva encebada al pany. Què passaria si obrien la bossa a la força? Blomstrand va sortir esperitat cap a l’aeroport de Kalmar i la va fer examinar amb raigs X. No hi havia cap senyal que indiqués que si la forçaven explotaria. Va tornar a la vil·la groga. Wallander va agafar un tornavís i va obrir la tapa fent palanca. Dins la bossa hi havia una certa quantitat de papers, bitllets, alguns passaports i una gran suma de diners. A més, hi havia una pistola petita, una Beretta. Els passaports pertanyien tots a Konovalenko i havien estat expedits a Suècia, Finlàndia i Polònia. En tots i cada un dels passaports hi tenia un nom diferent. Com a finès es deia Konovalenko Mäkelä, com a polonès, un que sonava a alemany, Hausmann. Dins la bossa hi havia quaranta-set mil corones sueques i onze mil dòlars. Però el que més interessava Wallander era si tots aquells papers que hi havia a l’interior li podien explicar qui era el company de viatge desconegut. El va decebre i empipar molt que la major part de les anotacions fossin escrites en una llengua estrangera que, a parer seu, era rus. No n’entenia un borrall. Semblava que haguessin de ser anotacions rutinàries que Konovalenko havia anat fent, ja que duien una data apuntada al marge.

Wallander es va girar cap a Blomstrand.

—Hem de trobar algú que parli rus —va dir—. Algú que pugui traduir això al moment.

—Ho podem provar amb la meva dona —va respondre Blomstrand.

Wallander el va mirar amb posat interrogant.

—Ha estudiat rus —va prosseguir Blomstrand—. Està molt interessada en la cultura russa. Sobretot en els escriptors del segle XX.

Wallander va tancar la bossa i se la va posar sota el braç.

—Marxem d’aquí —va dir—. Segur que tot aquest desgavell la posaria nerviosa.

Blomstrand vivia en una casa adossada al nord de Kalmar. La seva esposa era una dona intel·ligent i oberta, que de seguida va agradar a Wallander. Mentre ells prenien cafè i entrepans a la cuina, ella es va endur els papers al seu estudi, on de tant en tant consultava alguna paraula a un diccionari. Va trigar gairebé una hora a traduir el text i posar-lo per escrit; un cop complet, Wallander va poder seure a llegir les notes de Konovalenko. Era com llegir les seves pròpies vivències però des de la perspectiva inversa, va pensar. Molts detalls del curs de diversos esdeveniments rebien la seva explicació. Però per sobre de tot, va saber que el company de viatge que, a més, havia aconseguit marxar desapercebut de la vil·la groga, era algú ben diferent del que s’havia pogut imaginar. Sud-àfrica havia enviat un substitut de Victor Mabasha. Un africà que es deia Sikosi Tsiki i que havia arribat des de Dinamarca. «El seu entrenament no és del tot satisfactori —hi havia escrit Konovalenko—, però és suficient. I la seva sang freda i força mental superen les de Mabasha». Més endavant, Konovalenko feia referència a un home de Sud-àfrica anomenat Jan Kleyn. Wallander va suposar que era un intermediari important. En canvi, no hi havia cap indici sobre l’organització que Wallander, ara ja, estava segur que hi havia al darrere dels esdeveniments i que n’era l’epicentre. Va donar compte de les seves troballes a Blomstrand.

—Un africà està a punt de sortir de Suècia —va dir Wallander—. Aquest matí era a la vil·la groga. Algú l’ha d’haver vist, algú l’ha d’haver portat amb cotxe a algun lloc. No pot haver passat el pont caminant. Tampoc no podem descartar que encara sigui a Öland. Hi ha la possibilitat que tingui cotxe. Però el més important és que ara intentarà sortir de Suècia. No sabem per on, però l’hem d’aturar.

—No serà fàcil —va dir Blomstrand.

—Serà difícil, però no impossible —va respondre Wallander—. Malgrat tot, la quantitat de persones negres que passa els controls fronterers suecs a diari ha de ser limitada.

Wallander va donar les gràcies a l’esposa de Blomstrand i van tornar a la comissaria. Una hora més tard, ja estava en marxa a tota Suècia la recerca i captura de l’africà desconegut. Més o menys al mateix temps, la policia havia trobat un taxista que aquell matí havia recollit un africà a l’aparcament que hi havia al final del carrer Hemmansvägen. Havia estat després que el cotxe cremés i el pont quedés bloquejat. Wallander va suposar que l’africà primer s’hauria amagat a fora de la casa unes quantes hores. El taxista havia portat l’home al centre de Kalmar. Allà havia pagat, havia baixat del cotxe i havia desaparegut. El taxista no els podia donar gaires més senyals identificatius. L’home era alt, musculós, vestit amb uns pantalons clars, camisa blanca i una jaqueta fosca. No podia dir més, a part que se li havia dirigit en anglès.

Ja s’havia fet tard. Wallander ja no podia fer res més a Kalmar. Quan agafessin l’africà en fuga podrien encaixar l’última peça del puzle entre la resta.

Va rebre l’oferiment de ser conduït fins a Ystad, però no els ho va acceptar. Volia estar sol. Poc després de les cinc es va acomiadar de Blomstrand, va demanar disculpes per haver pres el comandament sense cap mena de respecte durant unes hores i va marxar de Kalmar.

Havia estat mirant un mapa i havia arribat a la conclusió que el camí que passava per Växjö era el més curt. Els boscos li semblaven infinits. Allà dins hi havia el mateix allunyament en silenci que experimentava en el seu interior. A Nybro es va aturar per menjar alguna cosa. Tot i que el que més desitjava era oblidar el que havia passat al seu voltant, es va obligar a trucar a Kalmar per veure si ja havien trobat la pista de l’africà. La resposta va ser negativa. Va pujar al cotxe i va continuar el camí a través d’aquells boscos infinits. Un cop va ser a Växjö va dubtar un moment si anar per Älmhult o per Tingsryd. A la fi va triar Tingsryd, per poder tombar de seguida en direcció sud.

Va ser després d’haver passat Tingsryd i quan ja s’havia desviat cap a Ronneby, que l’ant va aparèixer enmig de la carretera. En la claror vaga del capvespre no l’havia descobert i quan el va veure davant del cotxe ja era massa tard. En un breu instant de desconcert, amb el xiscle dels frens udolant dins l’oïda, es va adonar que havia reaccionat massa tard. Xocaria frontalment amb aquell animal tan gros i ni tan sols duia el cinturó de seguretat posat. Però de sobte, l’animal va fer mitja volta i, sense saber com, Wallander va passar pel costat de l’animal sense ni fregar-lo.

Es va aturar a la cuneta, totalment quiet. El cor li bategava amb violència al pit, respirava a sotracs i es trobava malament. Quan es va haver calmat, va baixar del cotxe i es va quedar quiet, dret, enmig del bosc en silenci. «A un pèl de la mort una altra vegada —va pensar—. Ara ja no em queda gairebé cap invitació més a la vida». Es va preguntar com era que no sentia una alegria desbordant per haver pogut evitar de miracle de ser esclafat per un ant. El que experimentava era més aviat una sensació de culpa confusa i de mala consciència. Aquella buidor abatuda que l’havia omplert durant el matí quan era assegut prenent-se un cafè, havia tornat. El que més desitjava era deixar el cotxe allà on era, entrar de dret cap al bosc i desaparèixer-hi sense deixar rastre. No seria per no tornar mai més, però sí el temps suficient per poder recuperar l’equilibri, combatre la sensació de vertigen que els esdeveniments de les últimes setmanes li havien provocat. Però va tornar a pujar al cotxe i va continuar cap al sud, aquesta vegada amb el cinturó de seguretat lligat. Va arribar a la carretera principal en direcció a Kristianstad i va tombar cap a l’oest. Es va aturar als volts de les nou en una cafeteria oberta les vint-i-quatre hores, per fer un cafè. Alguns camioners seien muts a una taula mentre uns adolescents feien molt de xivarri amb els jocs electrònics. Wallander no va tocar el cafè fins que ja va ser fred, però a la fi se’l va empassar d’un glop i va tornar al cotxe.

Poc abans de mitjanit entrava dins el pati de la finca del seu pare. La seva filla va sortir a l’escala a rebre’l. Ell li va somriure, cansat, i li va dir que tot anava bé. Després li va preguntar si hi havia hagut cap trucada de telèfon des de Kalmar. Ella va fer que no amb el cap. Els únics que havien trucat eren uns quants periodistes que havien esbrinat el número de telèfon del seu pare.

—El teu pis ja està arreglat —va dir ella—. Ja pots tornar-hi a viure.

—Està bé —va dir ell.

Es va preguntar si hauria de trucar a Kalmar. Però estava massa cansat i ho va deixar per l’endemà.

Aquella nit van estar desperts fins tard, parlant. Però Wallander no va dir res de la sensació de malenconia que duia a dins. De moment, s’ho volia guardar per a ell sol.

Sikosi Tsiki havia agafat un autobús directe des de Kalmar fins a Estocolm. Havia seguit les instruccions d’emergència de Konovalenko i havia arribat a Estocolm poc abans de les quatre de la tarda. El seu avió a Londres sortiria d’Arlanda a les set. Com que es va equivocar de camí i no va saber trobar l’aerobús, va agafar un taxi fins a Arlanda. El taxista, que desconfiava dels estrangers, va demanar que li pagués per avançat. Ell li va donar un bitllet de mil i després es va deixar caure en un racó del seient de darrere. Sikosi Tsiki no tenia la més lleugera idea que s’havia llançat, contra la seva persona, una ordre de recerca i captura a tots els controls de passaport suecs. Només sabia que partiria de Suècia com el ciutadà suec Leif Larson, un nom que havia après molt de pressa a pronunciar. Estava del tot tranquil ja que confiava en Konovalenko. En passar pel pont amb el taxi, havia vist que alguna cosa havia passat. Però va pensar que Konovalenko amb tota certesa hauria reeixit i eliminat aquell home desconegut que aquell matí havia aparegut pel jardí.

Sikosi Tsiki va rebre el canvi a Arlanda i va moure el cap negativament quan li van preguntar si volia el rebut. Va entrar al vestíbul de sortides, va recollir la tarjeta d’embarcament i, de camí cap al control de passaports, es va aturar a un quiosc per comprar alguns diaris anglesos.

Si no s’hagués aturat al quiosc l’haurien enganxat al control de passaports. Però just durant els minuts que va estar triant i pagant els diaris, van canviar el torn al control de passaports. Un dels dos policies va aprofitar per anar al bany. L’altre, una noia amb el nom de Kerstin Anderson, precisament aquell dia havia arribat tardíssim a Arlanda. Havia tingut alguna avaria al cotxe i havia arribat sense alè. Era d’habitual complidora i ambiciosa, sempre sortia de casa amb temps per poder repassar els comunicats amb les observacions que havien arribat durant el dia, alhora que es tornava a mirar les recerca i captures que ja hi havia d’abans. Ara no tenia temps de fer-ho i Sikosi Tsiki va passar el control amb el seu passaport suec i el seu rostre somrient, sense complicacions. La porta es va tancar al seu darrere al mateix moment que la companya de Kerstin Anderson tornava del bany.

—Alguna cosa especial que hàgim de tenir present aquest vespre? —va preguntar Kerstin Anderson.

—Un sud-africà negre —va respondre la seva companya.

Ella va recordar l’africà que acabava de passar. Però aquell era suec. Fins les deu no va arribar el cap del torn de nit preguntant si tot estava tranquil.

—No oblidis aquell africà —va dir—. No sabem com es diu, ni amb quin tipus de passaport viatja.

Kerstin Anderson va sentir com se li feia un nus a l’estómac.

—Era sud-africà, no? —va dir a la seva companya.

—Probablement —va respondre el seu cap—. Però no ens han pas dit quina és la seva nacionalitat en el moment en què intenti sortir del país.

Ella va explicar de seguida el que havia passat unes hores abans. Al cap d’una estona d’activitat febril, van arribar a la conclusió que l’africà amb el passaport suec havia volat amb BEA fins a Londres a les set.

L’avió havia partit a l’hora exacta. Ja havia aterrat a Londres i els passatgers ja havien passat els controls. A Londres, mentrestant, Sikosi Tsiki havia estripat el passaport suec i n’havia llençat les restes al vàter. A partir d’ara seria el ciutadà zambià Richard Mtombwane. Com que estava en trànsit, no havia passat cap control de passaports, ni amb el passaport suec ni amb el zambià. A més, duia dos bitllets diferents. Com que no havia facturat equipatge, la noia del mostrador d’embarcament a Suècia només havia vist el seu bitllet a Londres. Al mostrador de trànsit de Heathrow, va mostrar el seu segon bitllet, a Lusaka. El primer l’havia llençat al vàter juntament amb les restes del passaport.

A dos quarts de dotze, es va enlairar el Zambia Airways DC-10 Nkowazi amb destinació a Lusaka. Allà va aterrar Tsiki a dos quarts de set del matí de dissabte. Va agafar un taxi fins a la ciutat, on va comprar un bitllet de la companyia SAA per l’avió de la tarda a Johannesburg. La reserva havia estat feta amb antelació. Aquesta vegada va viatjar com a ell mateix, Sikosi Tsiki. Va tornar a l’aeroport de Lusaka, va recollir la targeta d’embarcament i va dinar al restaurant del vestíbul de sortides. A les tres va embarcar, i poc abans de les cinc, l’avió aterrava a l’aeroport Jan Smuts, als afores de Johannesburg. Va ser rebut per Malan, que el va portar amb cotxe directament a Hammanskraal. Va mostrar a Sikosi Tsiki el rebut de l’ingrés del mig milió de rands que constituïa la penúltima part del pagament. Després el va deixar sol amb l’avís que tornaria l’endemà. Durant aquell interval de temps, Tsiki no podria deixar la casa o el terreny vedat de la finca. Quan es va quedar sol, Sikosi Tsiki va prendre un bany. Estava cansat, però satisfet. El viatge havia anat, bé, sense problemes. L’única cosa que es preguntava era què devia haver passat amb Konovalenko. En canvi, no tenia una gran curiositat per saber qui era la persona per la qual rebria tants diners per matar-la. Podia realment una sola persona valer tants diners?, va pensar. Però va deixar la pregunta a l’aire. Abans de mitjanit s’havia arraulit entre llençols frescos i s’havia adormit.

El dissabte 23 de maig al matí, van passar dues coses gairebé al mateix temps. A Johannesburg, Jan Kleyn va ser posat en llibertat. Scheepers el va assabentar, però, que el podien tornar a cridar per a sotmetre’l a nous interrogatoris.

Estava dret al costat de la finestra veient com Jan Kleyn i el seu advocat Kritzinger s’encaminaven als cotxes respectius. Scheepers havia demanat que se’l vigilés les vint-i-quatre hores. Va pressuposar que Jan Kleyn ja comptava amb aquesta mesura, però almenys això l’obligaria a la passivitat.

No havia aconseguit arrencar de Jan Kleyn cap dada que aclarís la imatge que tenia del Comitè. En canvi, ara se sentia segur que el lloc real de l’atemptat era Durban el 3 de juliol i no Ciutat del Cap el 12 de juny. Cada vegada que tornava al bloc de notes, Jan Kleyn havia mostrat senyals de nerviositat i Scheepers considerava impossible per a qualsevol persona dissimular les reaccions físiques com la suor o la tremolor de les mans.

Va badallar. Se sentiria content quan tot plegat hagués acabat, i alhora, s’adonava que havia augmentat la possibilitat que Wervey quedés satisfet de la seva contribució.

De sobte, li va venir al cap la lleona blanca ajaguda al costat del riu, sota la claror de la lluna.

Aviat tindrien temps per poder anar-la a veure una altra vegada.

Més o menys al mateix moment que Jan Kleyn sortia de la presó preventiva a la meitat sud del globus, Kurt Wallander seia a la seva cadira darrere l’escriptori, a la comissaria d’Ystad. Havia rebut les felicitacions i enhorabones per part dels col·legues aquell dissabte de bon matí. Havia somrigut amb el seu somriure forçat i havia mormolat alguna cosa inaudible com a resposta. Un cop va ser dins el despatx, va tancar la porta darrere seu i va despenjar l’auricular del telèfon. Tenia la sensació al cos com si el vespre anterior hagués begut fins a emborratxar-se, encara que no havia tastat una gota d’alcohol. Tenia una sensació de remordiment. Les mans li tremolaven. A més, suava. Va trigar gairebé deu minuts a recuperar prou forces per poder trucar a la policia de Kalmar. Blomstrand es va posar al telèfon i li va poder donar la descoratjadora notícia que l’africà que perseguien probablement s’havia escapat del país a Arlanda el vespre anterior.

—Com és possible? —va preguntar Wallander indignat.

—Una badada i mala sort —va respondre Blomstrand, i li va fer un resum de com havia anat.

—Per què ens hi esforcem tant, aleshores? —es va exclamar Wallander quan Blomstrand ja havia callat.

—És una bona pregunta —va respondre Blomstrand—. Sincerament, jo també m’ho demano sovint.

Wallander va finalitzar la conversa i va tornar a deixar l’auricular despenjat. Va obrir la finestra i es va quedar escoltant un ocell que cantava dalt d’un arbre. Seria una dia calorós. Aviat seria el primer de juny. El mes de maig havia passat sense que ell hagués notat que els arbres havien brotat, les flors havien emergit de la terra i les fragàncies ja havien madurat.

Va tornar a seure a l’escriptori. Era un deure que no podia posposar per la setmana següent. Va fer cargolar un paper dins la màquina d’escriure, va agafar el seu diccionari d’anglès i a poc a poc va començar a escriure un informe breu als col·legues de Sud-àfrica, als quals no coneixia. Va descriure el que sabia de l’atemptat planificat i va explicar fil per randa qui era Victor Mabasha. Quan va arribar al final de la vida de Victor Mabasha va posar un nou full a la màquina d’escriure i va continuar escrivint. En total, va trigar una hora i va acabar amb el més important: que un altre home, de nom Sikosi Tsiki, havia estat designat com a substitut. Malauradament, havia aconseguit sortir de Suècia i calia suposar que era de camí cap a Sud-àfrica. Va escriure qui era, va buscar el número de tèlex de la secció de l’Interpol sueca i els va pregar que li ho fessin saber si necessitaven més informació. Després va deixar el tèlex a recepció i va deixar dit que s’havia d’enviar a Sud-àfrica aquell mateix dia sens falta.

Un cop fet això, se’n va anar cap a casa. Per primera vegada des de l’explosió tornava a traspassar-ne el llindar.

Es va sentir un estrany dins el propi pis. Els mobles fets malbé pel fum estaven amuntegats en una pila amb cobertes de plàstic a sobre. Va enretirar una cadira i s’hi va asseure.

Feia xafogor.

Es va preguntar si es podria recuperar de tot el que havia passat.

Al mateix moment, el seu text original del missatge de tèlex arribava a Estocolm. A un becari inexpert se li va encomanar que enviés el missatge a Sud-àfrica. A causa de problemes tècnics i d’un control maldestre, la segona pàgina de l’informe de Wallander va quedar sense passar. Això va implicar que la policia sud-africana, aquell 23 de maig al vespre, rebés el comunicat que un autor d’atemptats de nom Victor Mabasha era de camí cap a Sud-àfrica. Els policies que ho van rebre a l’Interpol de Johannesburg van quedar força encuriosits per aquell estrany missatge. Li faltava la signatura i acabava de manera molt abrupta. Però havien rebut l’ordre per part del comissari Bortslap que tots els tèlex que arribessin des de Suècia havien de ser enviats de seguida al seu despatx. Com que el tèlex va arribar a Johannesburg el dissabte al vespre cap al tard, Bortslap no el va tenir a les mans fins el dilluns. Ràpidament es va posar en contacte amb Scheepers.

Havia arribat la confirmació del que deia la carta del misteriós Steve.

L’home que buscaven es deia Victor Mabasha.

Scheepers també creia que el tèlex estava tallat de manera estranya i va reaccionar davant el fet que no anés signada. Però com que contenia la confirmació d’una cosa de la qual ja tenia coneixement, ho va deixar estar.

A partir d’ara, es concentrarien tots els recursos en la persecució de Victor Mabasha. Es va donar l’alarma a totes les duanes frontereres del país. Estaven preparats.