8

Assegut a la gatzoneta, a l’ombra de la ferralla, l’home amb prou feines es veia. Estava totalment immòbil i la cara, negra, no es distingia de la xapa fosca del cotxe.

Havia triat amb cura l’indret on l’havien de recollir. Esperava des de primera hora de la tarda i el sol ara ja havia començat a desaparèixer darrere la silueta polsosa del gueto suburbial de Soweto. La terra vermellosa i seca cremava sota el sol de ponent. Era el vuit d’abril de 1992.

Havia fet un llarg trajecte per tal d’arribar a temps al lloc de la trobada. L’home blanc que l’havia anat a cercar li havia dit que havia de sortir amb temps suficient. Per raons de seguretat no li van voler donar l’hora precisa que el recollirien: en algun moment just després de la posta del sol, era tot el que havia pogut saber.

Només feia vint-i-sis hores d’ençà que l’home blanc, que s’havia presentat com Stewart, havia estat davant de casa seva, a Ntibane. Quan va sentir que picaven a la porta, primer va pensar que era la policia d’Umtata que li volia alguna cosa. Rarament passava un mes sencer entre visita i visita. Tan bon punt hi havia un robatori a un banc o un assassinat, es presentava algun dels agents dels escamots violents d’Umtata davant la porta. De vegades se l’enduien a la ciutat per interrogar-lo, però sovint havien d’admetre que tenia coartada, encara que en aquells últims temps hagués consistit a trobar-se borratxo en algun dels bars de les rodalies.

Quan va sortir de la barraca on vivia, feta amb xapa ondulada, no va reconèixer l’home que hi havia sota l’encegadora llum del sol i que afirmava dir-se Stewart.

Victor Mabasha de seguida es va adonar que l’home mentia. Podia tenir qualsevol nom, però no el de Stewart. Tot i que parlava en anglès, Victor va percebre per la pronúncia que l’home era originàriament bòer. I els bòers no es deien Stewart.

L’home l’havia anat a buscar a la tarda. Victor Mabasha estava dormint quan van picar a la porta i no va córrer pas a aixecar-se, posar-se un parell de pantalons i obrir la porta. Havia començat a acostumar-se que ningú ja no tingués cap assumpte important per a ell. Sovint era algú a qui devia diners; o algú prou beneit com per pensar que ell en podia prestar. A no ser que fos la policia que venia de visita. Però ells no trucaven mai a la porta, la colpejaven o fins la tiraven a terra.

L’home que es feia dir Stewart devia tenir uns cinquanta anys, duia uns pantalons i una americana que li quedaven mal posats i estava amarat de suor. Havia aparcat el cotxe sota un baobab a l’altra banda del carrer. Victor Mabasha va observar que duia matrícula de Transvaal i de seguida es va demanar per què algú hauria viatjat des de tan lluny fins a allà, a la província de Transkei, per anar-lo a trobar.

L’home no li va demanar si podia passar. Senzillament, li va allargar un sobre i li va dir que algú el volia veure l’endemà per un assumpte important als afores de Soweto.

—Tot el que has de saber és a la carta —li va dir.

Alguns nens mig despullats jugaven amb un plat de roda abonyegat just al costat de la barraca. Victor els va fer un crit perquè desapareguessin i al cap d’un moment ja no hi eren.

—Qui? —havia preguntat Victor.

Ell desconfiava de tots els homes blancs. Però encara desconfiava més dels homes blancs que mentien malament i, més, si creien que quedaria satisfet amb el sobre que li donaven en mà.

—Això no ho puc dir —va contestar Stewart.

—Sempre hi ha algú que em vol veure —va dir Victor—. La qüestió és si jo el vull veure a ell.

—Tot és dins el sobre —va repetir Stewart.

Victor va allargar la mà i va agafar el sobre gruixut i marró. De seguida va notar que a l’interior hi havia un feix de bitllets, fet que era tan significatiu com inquietant. Necessitava diners, sí però no sabia perquè els rebia i això el preocupava. No volia que l’impliquessin en res del que en sabia massa poca cosa.

Stewart es va eixugar la cara i la closca pelada amb un mocador del tot xop.

—Hi ha un mapa —va dir—, i ja hi ha marcat el lloc de la trobada. És a prop de Soweto. No has oblidat pas com és, no?

—Tot canvia —va contestar Victor—. Jo sé com era Soweto fa vuit anys. Però no sé res de com és ara.

—No és dins de Soweto —va dir Stewart—. El lloc de trobada és en una de les sortides de l’autovia en direcció a Johannesburg. No ha canviat res. T’has de posar en marxa a primera hora del matí si vols arribar-hi a temps.

—Qui em vol veure? —va preguntar Victor encara una altra vegada.

—Ell prefereix no dir el seu nom —va dir Stewart—. El podràs veure demà.

Victor va fer que no amb el cap lentament i li va tornar el sobre.

—Vull un nom —va tornar a dir—. Si no em dónes un nom, demà no seré a temps al lloc de trobada. Ni demà ni mai.

L’home que es feia dir Stewart va dubtar. Victor l’observava amb els ulls immòbils. Després de dubtar força estona, va semblar que Stewart s’havia adonat que Victor parlava seriosament. Va mirar al seu voltant. Els nens que jugaven eren fora; hi havia més o menys cinquanta metres fins el veí més proper, que vivia en una barraca tan miserable com la seva. Una dona molia el blat enmig de la pols arremolinada davant la porta. Algunes cabres buscaven brins d’herba en la terra resseca i vermellosa.

—Jan Kleyn —va dir amb veu baixa—. És Jan Kleyn qui et vol veure. Oblida que jo t’ho he dit mai. Però has de ser-hi a temps.

Després es va tombar i va tornar al cotxe. Victor se’l va quedar mirant com desapareixia dins un núvol de pols. Conduïa massa de pressa. Victor va pensar que era el típic home blanc que se sentia insegur i desemparat quan visitava els barris on vivien els negres. Per a Stewart era com visitar un territori enemic. I era ben cert.

El pensament el va fer mig somriure.

La gent blanca era gent poruga.

Després es va preguntar com Jan Kleyn es podia rebaixar a fer servir un missatger com aquell.

O era una mentida més amb què li havia vingut Stewart? Potser ni tan sols era Jan Kleyn qui l’havia enviat? Potser ho havia fet algú altre?

Els nens que jugaven amb un plat de roda tornaven a ser allà. Va entrar una altra vegada a la barraca, va encendre el quinqué, va seure sobre el llit desmanegat i va començar a estripar el sobre a poc a poc per obrir-lo.

Per un antic costum, el va obrir per la part de baix. Les cartes-bomba tenien quasi sempre el detonador col·locat a la part de dalt del sobre. Poques persones s’esperaven rebre una bomba per correu i l’obrien pel cantó habitual.

El sobre contenia un mapa dibuixat detalladament i a mà amb un retolador negre. Una creu vermella marcava el punt de l’encontre. Ja s’imaginava el lloc al seu davant. No hi havia possibilitat de no trobar-lo. A part del mapa, dins el sobre hi havia un feix de bitllets vermells de 50 rands. Sense comptar-los, Victor ja sabia que hi havia cinc mil rands.

Això era tot. No hi havia cap nota que digués per què Jan Kleyn el volia veure.

Victor va deixar el sobre a terra i es va estirar al llit. Va notar que els llençols feien pudor de florit. Un mosquit invisible li brunzia sobre la cara. Va girar el cap i va observar el quinqué.

«Jan Kleyn —va pensar—. Jan Kleyn em vol veure. Aviat farà dos anys d’allò quan em va dir que mai més no tindríem res a veure l’un amb l’altre, però ara em vol tornar a veure. Per què?».

Es va incorporar i va contemplar el rellotge de polsera. Si havia de ser a Soweto el dia següent, havia de sortir d’Umtata amb l’autobús aquell vespre mateix. Stewart estava equivocat. No podia esperar fins l’endemà al matí. Hi havia gairebé noranta milles fins a Johannesburg.

No li calia prendre cap decisió. Pel fet d’haver acceptat els diners, ja hi havia d’anar. No tenia cap ganes de deure cinc mil rands a Jan Kleyn. Seria com signar la pròpia condemna a mort. Coneixia prou bé Jan Kleyn com per saber que mai no deixaria que ningú que l’hagués traït s’escapolís de la seva responsabilitat.

Va treure una bossa que hi havia falcada sota el llit. Com que no sabia quant temps seria fora o què era el que Jan Kleyn volia que fes, hi va ficar només algunes camises, calçotets i un parell de sabates gruixudes. Si resultava ser un encàrrec per un temps llarg, ja compraria la roba que necessités. Després va afluixar amb cura un llistó del capçal del llit. Embolicats amb un plàstic enllefiscat amb greix, hi havia els seus dos ganivets. En va torcar el greix amb un drap i es va treure la camisa. D’un ganxo de la paret en va baixar un cinturó fet especialment per a ganivets. Se’l va cenyir al voltant de la cintura i va poder constatar satisfet que encara podia fer servir el mateix forat. Tot i que durant bastants mesos, mentre li havien durat els diners, s’havia dedicat a beure cervesa, no havia augmentat de pes. Encara estava en bona forma, malgrat que aviat en faria trenta-un.

Va ficar els dos ganivets dins les fundes després d’haver sentit el frec de les fulles esmolades a la punta dels dits. Només calia que pressionés una mica perquè la sang comencés a traspuar pels dits. Després va afluixar un llistó més i en va treure la seva pistola, també untada amb greix de coco i embolicada amb un plàstic. Va seure sobre el llit i va netejar l’arma minuciosament, una 9 mm Parabellum. Va omplir el carregador amb la munició especial, que només es podia comprar a casa d’un venedor d’armes il·legal de Ravenmore, i va embolcallar dos carregadors extra amb una de les camises de la bossa. Després es va ajustar la funda que anava penjada a l’espatlla i hi va ficar la pistola. Ja podia marxar i anar-se a trobar amb Jan Kleyn.

Just després d’això, va deixar la barraca. La va tancar amb el cadenat rovellat i va començar a caminar cap a la parada de l’autobús que hi havia uns quilòmetres més enllà, seguint el camí en direcció a Umtata.

Amb els ulls mig tancats, mirava el sol vermell que desapareixia ràpidament sobre Soweto i va recordar aquella vegada, vuit anys enrere, en què havia estat allà per últim cop. Havia rebut 500 rands d’un comerciant local per disparar al propietari d’una botiga que li feia la competència. Com era habitual, havia pres totes les precaucions imaginables i havia traçat un pla minuciós. Però alguna cosa havia anat malament des del principi. Una patrulla de la policia havia passat casualment pel lloc i ell havia fugit esperitat de Soweto. Després d’allò, no hi havia tornat mai més.

La posta de sol africana era breu i de cop i volta un es trobava envoltat per la foscor. En la distància se sentia la remor dels cotxes de l’autopista que es dividien entre els que anaven en direcció a la Ciutat del Cap i els de Port Elizabeth. Una sirena de la policia udolava en la llunyania i ell pensava que Jan Kleyn havia de tenir un assumpte molt especial per posar-se en contacte justament amb ell. Hi havia molts voluntaris que estaven disposats a disparar qui fos per mil rands. Però Jan Kleyn n’hi havia donat cinc mil per avançat, i això no podia ser tan sols perquè fos considerat el millor assassí professional i amb més sang freda de tot Sud-àfrica.

El soroll d’un motor de cotxe que sobresortia de la remor que arribava de l’autopista va interrompre els seus pensaments. Al cap d’un moment, va entreveure els fars d’un cotxe que s’acostava. Es va arrecerar més entre les ombres i va treure la pistola. Va ficar la bala al carregador i va treure el percussor de l’arma.

El cotxe es va aturar allà on acabava la sortida de l’autovia. Victor de seguida va veure que no era Jan Kleyn. Tampoc ho havia arribat a esperar del tot. Jan Kleyn enviava a altres a recollir les persones amb qui es volia trobar.

Victor es va esmunyir amb cautela vorejant la ferralla i va fer un moviment envoltant per poder-se acostar a l’home des del darrere. El cotxe s’havia aturat precisament allà on ell havia previst, de manera que havia estat practicant com desplaçar-s’hi sense fer soroll.

Es va aturar molt a prop de l’home i li va pressionar la pistola contra el cap. L’home es va sobresaltar.

—On és Jan Kleyn? —va preguntar Victor Mabasha.

L’home va girar el cap amb compte.

—Jo t’he de conduir fins a ell —va contestar. Victor Mabasha va notar que estava espantat.

—I ell, on és? —va preguntar Victor Mabasha.

—En una granja als afores de Pretòria. A Hammanskraal.

Victor Mabasha es va adonar de seguida que no es tractava de cap parany. Anteriorment ja s’havia trobat una vegada amb Jan Kleyn a Hammanskraal. Va tornar a enfundar la pistola.

—Llavors serà millor que marxem —va dir—. Hi ha deu milles fins a Hammanskraal.

Va seure al seient de darrere. L’home assegut al volant callava. Aviat va veure els llums de Johannesburg des de l’autopista quan passaven pel nord de la ciutat.

Cada vegada que es trobava a prop de Johannesburg, notava com es tornava a avivar l’odi forassenyat que sempre havia sentit per aquella ciutat. Era com un animal salvatge que el perseguia sense parar, que constantment reapareixia i li recordava allò que tant volia oblidar, fos com fos.

Victor Mabasha havia crescut a Johannesburg. El seu pare treballava a les mines i passava poc temps a casa. Durant molts anys havia treballat en les mines de diamants de Kimberley i, més tard, s’havia deixat la pell en els forats miners que hi havia al nord-est de Johannesburg, a Verwoerdburg. A quaranta-dos anys, els pulmons li van dir prou. Victor Mabasha encara recordava l’horrible ésser que era el seu pare quan intentava recobrar l’alè durant l’últim any que va viure, l’angoixa que li brillava als ulls. Durant tots aquell anys, la seva mare havia intentat mantenir la llar i els nou fills units. Vivien en un barri de misèria i Victor recordava tota la infantesa com una humiliació prolongada i sense un final visible. Des de molt aviat s’havia revoltat contra tot això, però la seva protesta va ser incompresa i desconcertant. Va anar a parar dins un cercle de joves lladregots, el van tancar a la presó i va ser apallissat per policies blancs en les cel·les de la presó. Això només va fer que l’amargor creixés i que tornés als carrers i a la delinqüència. A diferència de molts dels seus companys, ell va tirar pel seu propi camí i en lloc de refugiar-se en el moviment negre de conscienciació, que a poc a poc anava creixent, va decidir anar en l’altra direcció. Tot i que era la repressió dels blancs el que li havia destruït la vida, va pensar que l’única manera de salvar-se’n era justament mantenint-hi bones relacions. Va començar a dur a terme diversos robatoris per encàrrec per a peristes blancs, a canvi de la seva protecció. Quan un dia, poc després d’haver fet vint anys, li van prometre 1.200 rands per matar un polític negre que havia ofès el propietari blanc d’una botiga, no va dubtar. Seria la prova definitiva que ell estava del cantó dels blancs. I la seva venjança seria que no arribarien a saber mai el profund menyspreu que sentia envers ells. Creien que era un simple kaffir que sabia com s’havia de comportar un negre a Sud-àfrica, però en el seu interior odiava els blancs i per això els feia encàrrecs.

De vegades veia als diaris que un dels seus antics companys havia estat penjat o condemnat a una llarga pena de presó. Tot i que l’entristien els seus destins tenia el convenciment que ell anava pel bon camí per sobreviure i que potser al final podria construir una vida fora de les zones de misèria.

Quan tenia 22 anys es va trobar amb Jan Kleyn per primera vegada. Tot i que tenien la mateixa edat, l’altre el va tractar amb un menyspreu arrogant.

Jan Kleyn era un fanàtic. Victor Mabasha sabia que odiava els negres, creia que eren com animals que els blancs havien de disciplinar constantment. Ben aviat s’havia afiliat al moviment de resistència feixista bòer i en pocs anys havia aconseguit una posició directiva. Però no era cap polític; ell treballava a l’ombra i ho feia des d’un càrrec al servei d’intel·ligència sud-africà. La seva gran virtut era la brutalitat. Per a ell no hi havia cap diferència entre disparar a un negre o matar una rata.

Victor Mabasha odiava Jan Kleyn tant com l’admirava. La seva absoluta convicció que els bòers eren un poble escollit, la seva brutalitat i la sang freda, l’impressionaven. Era com si constantment pogués controlar els seus pensaments i sentiments. Havia intentat en va trobar un punt feble en la persona de Jan Kleyn, perquè no en tenia cap.

En dues ocasions va cometre un assassinat per encàrrec de Jan Kleyn. Havia resolt els seus deures satisfactòriament i Jan Kleyn n’havia quedat satisfet. Però tot i que aquella vegada s’havien trobat regularment, Jan Kleyn mai no li havia donat la mà.

Els llums de Johannesburg desapareixien lentament darrere d’ells. El trànsit de l’autopista en direcció a Pretòria s’anava diluint. Victor Mabasha es va reclinar al seient i va tancar els ulls. Aviat sabria què havia dut Jan Kleyn a canviar d’idea sobre el fet que mai més no es tornarien a veure. A contracor, va sentir una certa tensió dins el cos. Jan Kleyn no l’hauria cridat mai si no hagués estat per alguna cosa molt important.

La casa estava situada al cim d’un turó a un quilòmetre i mig de distància aproximadament de Hammanskraal. Estava envoltada per tanques altes i pastors alemanys sense lligar que vigilaven que no hi entrés cap persona aliena.

Aquell vespre, en una habitació plena de trofeus de caça, dos homes esperaven Victor Mabasha. Havien tancat les cortines i havien enviat el servei a casa. Els dos estaven asseguts a banda i banda d’una taula coberta amb un mantell de feltre verd. Bevien whisky i parlaven entre ells en veu baixa, com si a la casa encara hi pogués haver algú que els sentís.

Un dels homes era Jan Kleyn. Era d’una magresa extrema, com si recentment hagués passat una malaltia greu. La seva cara afilada feia que semblés un ocell en alerta. Tenia els ulls verds, els cabells fins i duia un vestit fosc, camisa blanca i corbata. Quan parlava tenia la veu rogallosa i la seva manera d’expressar-se era continguda, gairebé lenta.

L’altre home era tot el contrari. Franz Malan era alt i gros i, a més, gras. La panxa li penjava per sobre del cinturó dels pantalons, era vermell de cara i suava molt. Era una parella aparentment mal avinguda, la que aquell vespre d’abril de 1992 esperava que Victor Mabasha comparegués.

Jan Kleyn va mirar el seu rellotge de polsera.

—Mitja hora més i serà aquí —va dir.

—Espero que tinguis raó —va contestar Franz Malan.

Jan Kleyn es va sobresaltar, com si de sobte algú l’hagués apuntat amb una arma.

—Que m’equivoco mai jo? —va preguntar. Parlava encara en veu baixa, però el seu to amenaçador era inconfusible.

Franz Malan el va observar pensarós.

—Encara no —va contestar—. Només era una idea.

—Tens males idees —va dir Jan Kleyn—. Perds el temps preocupant-te innecessàriament. Tot anirà tal com ho hem planificat.

—Així ho espero —va dir Franz Malan—. Els meus superiors posarien preu al meu cap si alguna cosa anés malament.

Jan Kleyn li va dirigir un somriure.

—Jo em suïcidaria —va dir—. I no tinc pas pensat de morir-me. Quan hàgim recuperat tot el que hem perdut durant aquests últims anys, em retiraré. Però no pas abans.

Jan Kleyn era el resultat d’una carrera sorprenent. El seu odi intransigent contra tots aquells que volien acabar amb la política de l’apartheid a Sud-àfrica era ben conegut, o tristament conegut segons l’opinió que se’n tingués. Molts el refusaven per ser el boig més perillós dins la resistència bòer. Aquells que el coneixien sabien que era una persona freda i calculadora, la brutalitat del qual, però, mai no l’havia portat a cometre actes precipitats. Acostumava a descriure’s ell mateix com un cirurgià de la política, amb el deure d’extreure els tumors que constantment amenaçaven la salut del cos bòer sud-africà. Poques persones estaven al corrent que era un dels funcionaris més efectius del servei secret d’intel·ligència.

Franz Malan havia treballat durant més de deu anys al servei de les forces armades sud-africanes, les quals tenien el seu propi departament secret de seguretat. Anteriorment havia estat oficial de campament i havia dirigit operacions secretes a Rhodèsia del Sud i Moçambic. Quan tenia 44 anys, va patir un atac de cor i la seva carrera militar es va truncar. Però les seves opinions i competència van permetre que immediatament fos emplaçat al departament de seguretat. Les seves obligacions eren diverses i ho abarcaven tot: des de col·locar cotxes bomba a casa de contraris a l’apartheid fins a organitzar accions terroristes contra les trobades i els representants del Congrés Nacional Africà. També ell era membre de la resistència bòer però, com Jan Kleyn, jugava el seu paper des de darrere de l’escenari. Junts havien traçat el pla que aquell vespre començaria a fer-se realitat amb l’arribada de Victor Mabasha. Durant dies i nits havien estat discutint què era el que calia fer i, finalment, havien aconseguit el consens. Havien exposat el seu pla a l’agrupació, que mai no s’anomenava d’altra manera que el Comitè.

Havia estat també aquest Comitè el que, des del principi, els havia encomanat la missió.

Tot plegat va començar quan Nelson Mandela va ser alliberat de la seva estada de gairebé trenta anys a la presó de Robben Island. Per a Jan Kleyn i Franz Malan, així com per a tots els altres bòers fidels, el fet va suposar una declaració de guerra. El president De Klerk havia traït el seu poble, la Sud-àfrica blanca. El sistema de l’apartheid seria arrasat, si no passava alguna cosa dràstica. Uns quants bòers ben posicionats, entre ells Jan Kleyn i Franz Malan, havien entès que unes eleccions democràtiques inevitablement els durien a un mandat de majoria negra. I això per a ells era sinònim de catàstrofe, significaria el dia del judici final pel poble que havia estat escollit per a governar Sud-àfrica a plaer. Van discutir moltes accions alternatives abans no van decidir finalment què era el que calia fer.

La decisió s’havia pres quatre mesos enrere. S’havien trobat just en aquella casa, propietat de l’armada sud-africana i que s’utilitzava per a conferències i reunions que s’havien de fer amb discreció. Oficialment, ni l’oficina d’informació ni les forces armades no tenien cap mena de contacte amb agrupacions secretes. La seva lleialtat estava formalment unida al govern del moment i a la constitució sud-africana, però la realitat era diferent. De la mateixa manera que durant l’època daurada de la Germandat, Jan Kleyn i Franz Malan tenien contactes pertot arreu dins la societat sud-africana. L’operació que aleshores van planificar per al Comitè secret i que es disposaven a posar en marxa, se sustentava en els membres de l’alt comandament de l’exèrcit sud-africà, en el moviment Inkatha que s’oposava a l’ANC i en alguns empresaris i banquers ben escollits.

Havien estat asseguts en la mateixa cambra que ara, al voltant de la taula amb el mantell verd i Jan Kleyn, llavors, havia dit:

—Qui és l’individu més important de Sud-àfrica avui?

A Franz Malan no li va caldre pensar-s’ho gaire abans no va entendre a qui es referia Jan Kleyn.

—Fes un esforç, pensa —va continuar— i imagina-te’l mort. No pas per causes naturals, perquè això el convertiria en un sant. No, imagina-te’l assassinat.

—Hi hauria disturbis als barris negres de tal magnitud, que no ens ho podem ni imaginar. Vaga general, el caos. La resta del món ens condemnaria a un aïllament encara més sever.

—Continua pensant i imagina’t que es pogués demostrar que l’ha assassinat un home negre.

—Això augmentaria el desconcert. Inkatha i l’ANC s’embarcarien en una guerra oberta i indiscriminada. Nosaltres podríem mirar-nos-ho asseguts i amb els braços creuats mentre ells s’exterminaven amb pics, destrals i llances.

—Correcte. Però ara fes un pas més enllà. Que l’home que l’assassina és, a més, membre de l’ANC.

—Dins el moviment esclataria el caos! Els prínceps s’arrencarien el cap entre ells.

Jan Kleyn va assentir encès.

—Correcte! Reflexiona-hi una mica més!

Franz Malan va reflexionar un moment abans de contestar.

—Al final, segur que els negres es girarien contra els blancs. I com que el moviment polític negre en aquell moment es trobaria al llindar de l’esfondrament i l’anarquia total, ens veuríem obligats a deixar que la policia i l’exèrcit hi intervinguessin, i en conseqüència tindríem una breu guerra civil. Amb una bona planificació, tindríem temps d’eliminar tots els negres que tenen una certa rellevància. I la resta del món, tant si ho volgués com si no, es veuria obligada a acceptar que van ser els negres els qui van començar la guerra.

Jan Kleyn va assentir.

Franz Malan observava l’home que tenia davant, escrutant-lo.

—Parles seriosament? —va preguntar a poc a poc.

Jan Kleyn el va mirar sorprès.

—Seriosament?

—Que el matarem?

—Naturalment que parlo seriosament. Abans que comenci l’estiu aquest home serà mort. Jo m’ho imagino com l’Operació Spriengboek.

—Per què?

—Tot ha de tenir un nom. No has disparat mai a un antílop? Si l’encertes, l’animal fa un salt abans de morir. I aquest és el salt que penso oferir al nostre pitjor enemic.

Havien estat desperts fins a l’alba. Franz Malan no podia evitar d’impressionar-se per la manera tan minuciosa amb què Jan Kleyn s’havia estat preparant. El pla era agosarat però sense estar marcat per riscos innecessaris. Quan a l’alba van sortir a la porxada per estirar les cames, a Franz Malan només li quedava una sola objecció a fer.

—El teu pla és excel·lent —va dir—. En realitat jo només hi veig un perill. Tu parteixes del fet que Victor Mabasha no ens trairà. Oblides que pertany a l’ètnia dels zulu, que en certa manera recorden els bòer. Tenen un gran sentit de la lleialtat cap a ells mateixos i els seus avantpassats, a qui dirigeixen les pregàries. Això vol dir que poses una gran responsabilitat i confiança a les mans d’un home negre. Saps que la seva lleialtat no podrà ser mai la nostra. Probablement tinguis raó. Serà un home ric, més ric del que mai no hagi pogut somiar. Però tot i així… El pla se sosté per la nostra confiança en un negre.

—La resposta és ben senzilla —va dir Jan Kleyn—. Jo no confio en cap home. Si més no, no del tot. Jo confio en tu. Però comprenc que tothom té un punt feble en algun lloc i substitueixo aquesta manca de confiança per la cautela i les reassegurances. Naturalment, això també val per a Victor Mabasha.

—L’únic en qui confies és en tu mateix —va dir Franz Malan.

—Sí —va contestar Jan Kleyn—. En mi no trobaràs mai aquest punt dèbil. Evidentment, Victor Mabasha estarà sota vigilància de manera permanent. I li ho faré saber. Rebrà un entrenament especial per part d’un dels millors experts del món en atemptats. Si ens traeix, sabrà que l’espera una mort tan lenta i dolorosa que maleirà el dia en què va néixer. Victor Mabasha sap què és la tortura. Entendrà què és el que li estem exigint.

Unes hores més tard es van separar i cadascú se’n va anar pel seu cantó.

Quatre mesos més tard el pla havia trobat suport en uns quants conspiradors que van prometre, sota jurament, guardar silenci.

La missió estava a punt de ser una realitat.

Quan el cotxe va frenar davant la casa dalt del turó, Franz Malan ja havia lligat els gossos. Victor Mabasha, que detestava els pastors alemanys, es va quedar assegut dins el cotxe fins que va estar segur que no l’atacarien. Jan Kleyn era al porxo i li va donar la benvinguda. Victor Mabasha no va poder evitar la temptació d’allargar-li la mà, però Jan Kleyn la va passar per alt i, en canvi, li va preguntar com havia anat el viatge.

—Quan un es passa tota una nit dins un autobús té temps per fer-se moltes preguntes —va contestar Victor Mabasha.

—Excel·lent —va dir Jan Kleyn—. Tindràs totes les respostes que necessites.

—Qui ho decideix —va dir Victor Mabasha—, el que necessito i el que no?

Abans que Jan Kleyn pogués respondre, Franz Malan va aparèixer d’entre les ombres. Tampoc ell no li va allargar la mà.

—Anem cap dins —va dir Jan Kleyn—. Hem de parlar de moltes coses i tenim el temps just.

—Em dic Franz —va dir Franz Malan—. Aixeca les mans i posa-les sobre el cap.

Victor no va protestar. Deixar a fora les armes quan s’havien de dur a terme negociacions formava part de les normes no escrites. Franz Malan li va agafar la pistola i va observar després els ganivets.

—Els ha fabricat un armer africà —va dir Victor Mabasha—. Són excel·lents tant pels combats cos a cos, com per ser llançats.

Van entrar i es van asseure al voltant de la taula amb el mantell verd. El xofer va anar a la cuina a fer cafè.

Victor Mabasha esperava. Tenia l’esperança que els dos homes no notessin com n’estava, de tens.

—Un milió de rands —va dir Jan Kleyn—. Comencem pel final aquesta vegada. Vull que tinguis present tota l’estona el que t’oferim per fer-nos el servei que volem que ens facis.

—Un milió de rands pot ser molt o pot ser poc —va dir Victor Mabasha—. Depèn de les circumstàncies. I qui són aquests nosaltres?

—Deixa les preguntes per després —va dir Jan Kleyn—. Em coneixes, saps que pots confiar en mi. En Franz, que seu al teu davant, l’has de veure com una prolongació del meu braç. Hi pots tenir la mateixa confiança que tinguis en mi.

Victor Mabasha va assentir. Ho havia entès. El joc acabava de començar. Tots i cada un afirmaven davant dels altres la seva fiabilitat, però cap d’ells no confiava en ningú més que en ell mateix.

—Hem pensat demanar-te que ens facis un petit servei —va repetir Jan Kleyn fent que a les orelles de Victor Mabasha sonés com si li estigués demanant que li portés un got d’aigua—. Que sàpigues qui som nosaltres o no, en aquest cas, és d’escassa importància.

—Un milió de rands —va dir Victor Mabasha—. Suposem que fossin molts diners. Jo pressuposo que voleu que mati algú per vosaltres. Llavors, un milió de rands són massa diners. Si suposem que fossin massa pocs, quina seria la resposta aleshores?

—Com punyeta ha de ser poc un milió de rands? —va dir Franz Malan furiós.

Jan Kleyn va alçar una mà per aturar-lo.

—Diguem més aviat que està ben pagat per una feina molt breu i concisa —va dir.

—Voleu que mati algú —va repetir Victor Mabasha.

Jan Kleyn el va mirar una bona estona abans no va respondre. A Victor Mabasha li va semblar que de cop i volta una ràfega de vent fred travessava l’habitació.

—Correcte —va contestar Jan Kleyn—. Volem que matis algú.

—Qui?

—Ho sabràs quan arribi el moment —va dir Jan Kleyn.

Victor Mabasha de sobte es va inquietar. Aquest hauria de ser el començament més lògic del joc, que ell sabés el més important: contra qui havia de dirigir la seva arma.

—Aquest encàrrec és molt especial —va continuar Jan Kleyn—. Voldrà dir viatges, i preparacions i assaigs que poden durar mesos, a més d’una vigilància extrema. Deixa’m que et digui només que és un home el que volem que eliminis, però és un home rellevant.

—Un sud-africà? —va preguntar Victor Mabasha.

Jan Kleyn va dubtar un instant abans de contestar.

—Sí —va dir—, un sud-africà.

Victor Mabasha va intentar ràpidament calcular qui podia ser. Però tot li resultava encara molt poc clar. I qui era aquell home gras i suat que seia en silenci i enfonsat entre les ombres a l’altra banda de la taula? Victor Mabasha tenia la lleugera impressió que el coneixia d’alguna cosa. S’havien trobat abans? I en quin context, doncs? Havia vist la seva fotografia en algun diari? Va buscar febrilment en la memòria sense trobar-hi cap resposta.

El xofer va parar la taula amb tasses i va posar una cafetera al mig del mantell verd. Ningú no va dir res fins que no va haver sortit de l’habitació i tancat la porta darrere seu.

—Volem que deixis Sud-àfrica d’aquí a deu dies més o menys —va dir Jan Kleyn—. D’aquí, tornaràs directament a Ntibane. A tots els que coneguis els dius que te’n vas a Botswana a treballar a casa d’un oncle que té un negoci del ferro a Baborone. Rebràs una carta amb el segell de correus de Botswana, on se t’ofereix aquesta feina. Hauràs d’ensenyar la carta tan sovint com puguis. El 15 d’abril, d’aquí a set dies, agafes el bus cap a Johannesburg. T’aniran a buscar a l’estació d’autobusos i passaràs una nit en un apartament, on em trobaràs a mi perquè et doni les últimes instruccions. El dia següent volaràs cap a Europa i continuaràs cap a Sant Petersburg. En el passaport constarà que ets de Zimbabwe i tindràs un altre nom, que podràs triar tu mateix. Quan arribis a Sant Petersburg et vindran a trobar a l’aeroport. Viatjareu després amb tren fins a Finlàndia i continuareu des d’allà amb vaixell fins a Suècia, on hi seràs unes setmanes. Et trobaràs amb un home que et donarà les instruccions més importants. En una data que encara està per decidir, tornaràs a Sud-àfrica. Quan hagis tornat, seré jo qui prengui la responsabilitat de l’última fase. Com a molt tard a finals de juny estarà tot fet. Rebràs els teus diners al lloc del món on tu vulguis. Se’t pagaran 100.000 rands per avançat tan bon punt acceptis de fer-nos aquest petit servei que et demanem.

Jan Kleyn va callar i el va observar amb una mirada escrutadora. Victor Mabasha es preguntava si de veritat ho havia sentit bé. Sant Petersburg? Finlàndia? Suècia? Va intentar imaginar-se un mapa d’Europa davant seu, però no se’n va sortir.

—Tinc una sola pregunta —va dir al cap d’una estona—. Què vol dir tot això?

—Que som prudents i minuciosos —va contestar Jan Kleyn—. Això ho hauries d’apreciar, ja que també és una garantia per a la teva seguretat.

—D’aquesta me n’encarrego jo mateix —va dir Victor Mabasha amb actitud de rebuig—. Però comencem des del principi. Qui em vindrà a trobar a Sant Petersburg?

—Com potser ja saps, la Unió Soviètica ha experimentat grans canvis en aquests últims anys —va dir Jan Kleyn—. Canvis dels quals tots ens alegrem molt. Però, per altra banda, han comportat que un gran nombre de persones intel·ligents s’hagin quedat sense feina, sobretot pel que fa a oficials dins la policia secreta, el KGB. Estem rebent una riuada constant de demandes d’aquesta gent preguntant-nos si estem interessats en la seva experiència i serveis. En molts casos estan disposats a fer qualsevol cosa per tal d’aconseguir el permís de residència al nostre país.

—Jo no treballo amb el KGB —va dir Victor Mabasha—. No treballo amb ningú. Jo faig el que he de fer i ho faig sol.

—És del tot cert —va dir Jan Kleyn—. Tu treballes sol. Però rebràs unes experiències molt valuoses dels nostres amics que et vindran a trobar a Sant Petersburg. Són molt hàbils.

—Per què Suècia?

Jan Kleyn va fer un glopet de cafè.

—Aquesta és una bona i lògica pregunta —va començar dient—. En primer lloc, és una maniobra per despistar. Encara que, en aquest país, cap persona aliena a aquest assumpte sap què és el que s’està coent, és convenient tirar cortines de fum. Suècia, que és un país petit i insignificant però neutral, sempre ha estat molt agressiu contra el nostre sistema social. Ningú no s’imagina que el be ha anat a amagar-se dins la gola del llop. Per altra banda, els nostres amics de Sant Petersburg tenen bons contactes a Suècia. És molt fàcil introduir-se en el país, ja que els controls fronterers són casuals, per no dir pràcticament inexistents. Molts dels nostres amics russos ja s’han establert a Suècia, amb noms falsos i condicions falses. En tercer lloc, tenim amics de confiança que ens ajuden a trobar-hi els habitatges adients. El més important, però, és que tu et mantinguis lluny de Sud-àfrica. Hi ha massa gent interessada a saber què tinc entre mans. Qualsevol pla pot arribar a ser descobert.

Victor Mabasha va fer que no amb el cap.

—He de saber a qui he de matar —va dir.

—Quan arribi el moment —va contestar Jan Kleyn—, però no pas abans. Deixa’m que et recordi la conversa que vam tenir aviat farà vuit anys. Aleshores vas dir que podies matar qui fos sempre i quan tot estigués ben planificat. Si allò continua essent vàlid ningú queda exclòs com a víctima. I, per tant, ara esperem la teva resposta.

En aquell moment, Victor Mabasha va comprendre qui havia de matar.

La idea era vertiginosa, però de seguida va quedar tot lligat. L’odi irracional de Jan Kleyn contra els negres, la liberalització en augment de Sud-àfrica…

Un home rellevant. Volien que disparés contra el president De Klerk.

El seu primer pensament va ser dir que no. Era assumir un risc massa alt. Com es podria saltar-se tots els guardaespatlles del president si l’envoltaven a tothora? Com es podria escapar? El president De Klerk era un objectiu per a un autor d’atemptats disposat a sacrificar la seva vida en un atac suïcida.

Al mateix temps, no podia negar que encara pensava el que havia dit a Jan Kleyn vuit anys enrere. No es podia garantir la protecció de cap persona al món contra un autor hàbil en atemptats.

I un milió de rands. El sol pensament li produïa vertigen. No podia dir que no.

—300.000 per avançat —va dir—. Seran dipositats en un banc de Londres com a molt tard demà passat. Vull tenir el dret de negar-me a continuar el pla si considero que és massa arriscat, i aleshores em podreu exigir que pensi en un pla alternatiu. Sota aquestes condicions diré que sí, que accepto.

Jan Kleyn va somriure.

—Excel·lent —va dir—. Tal com m’ho imaginava.

—En el passaport em vull dir Ben Travis.

—Naturalment. Un bon nom, és fàcil de recordar.

Jan Kleyn va treure d’un arxivador de plàstic que hi havia a terra, al costat de la cadira on seia, una carta segellada a Botswana que va allargar a Victor Mabasha.

—El 15 d’abril surt un autobús des d’Umtata cap a Johannesburg a les sis del matí. Vull que l’agafis.

Jan Kleyn i l’home que es feia dir Franz Malan es van alçar.

—Et portarem a casa amb cotxe —va dir Jan Kleyn—. Com que tenim el temps just, és millor que marxis aquesta nit. Podràs dormir en el seient de darrere.

Victor Mabasha va assentir. Tenia pressa per arribar a casa. Una setmana no era gaire temps per poder fer tot el que volia fer, com per exemple esbrinar qui era en realitat aquell Franz Malan.

Es tractava de la seva seguretat, i això exigia la seva plena concentració.

Es van separar al porxo. Aquesta vegada, Victor Mabasha no va allargar la mà. Li van tornar les armes i va seure al seient de darrere del cotxe.

«El president De Klerk —va pensar—. Ningú no se n’escapa. Ni tan sols tu».

Jan Kleyn i Franz Malan es van quedar al porxo mirant com desapareixien els fars del cotxe.

—Crec que tens raó —va dir Franz Malan—. Crec que se’n sortirà.

—Evidentment que se’n sortirà —va contestar Jan Kleyn—. Per què creus que vaig escollir el millor?

Franz Malan observava consirós el cel estelat.

—Creus que ha entès de qui es tracta? —va preguntar.

—Em sembla que s’imagina que és el president De Klerk —va contestar Jan Kleyn—. És gairebé inevitable que sigui així.

Franz Malan va desviar la mirada dels estels i la va dirigir a Jan Kleyn.

—Era la teva intenció, no? Deixar que s’ho imaginés?

—Naturalment —va contestar Jan Kleyn—. No faig mai res sense cap intenció. I ara crec que és millor que ens separem. Demà tinc una reunió important a Bloemfontein.

El 17 d’abril, Victor Mabasha volava cap a Londres amb el nom de Ben Travis. Aleshores ja sabia qui era Franz Malan. I això també l’havia convençut que la víctima que li havien planificat era el president De Klerk. A la maleta hi duia alguns llibres sobre De Klerk. Sabia que l’havia de conèixer tant com li fos possible.

L’endemà va continuar fins a Sant Petersburg, on es va trobar amb un home que es deia Konovalenko.

Dos dies més tard, el ferri atracava al moll d’Estocolm. A última hora del vespre i després d’un llarg viatge amb cotxe en direcció sud, va arribar a una finca situada en un lloc aïllat. L’home que conduïa el cotxe parlava un anglès excel·lent, tot i tenir accent rus.

El dilluns 20 d’abril, Victor Mabasha es va despertar a trenc d’alba. Va sortir al pati de la finca i va anar a pixar. Una boira immòbil s’estenia sobre els camps. Tremolava en l’aire glaçat.

«Suècia —va pensar—. Dónes la benvinguda a Ben Travis amb boira, gelor i silenci».