Acte cinquè

Langenbielau. Petita cambra-obrador de l’AVI HILSE. A l’esquerra, una finestreta; davant, un teler a la dreta del qual hi ha un llit; molt a prop del llit, una taula. Al racó de la dreta, la llar amb el banc. Al voltant de la taula, asseguts en tamborets i a la vora del llit veiem l’AVI HILSE, la seva muller —també molt vella, cega i gairebé sorda—, GOTTLIEB, el fill, i la seva dona LUISE, reunits per a la pregària matinal. Hi ha unes debanadores entre la taula i el teler. De les bigues ennegrides pengen tota mena d’estris de filar, teixir i debanar, així com troques de fil. Hi ha pertot arreu objectes inútils. L’obrador, molt estret i baix de sostre, té a la paret del fons una porta que dóna a l’entrada. Davant aquesta porta, n’hi ha una altra que mena a una segona cambra-obrador, semblant a la primera. L’entrada té el terra empedrat i la pintura de les parets deteriorada. Veiem una escala de fusta en mal estat, que porta a unes golfes. Queda parcialment visible un bugader, col·locat damunt un tamboret. Hi ha, escampades, les peces de la bugada mísera i altres estris domèstics. La llum ve de l’esquerra i il·lumina totes aquestes peces.

AVI HILSE (un home barbut, d’ossada robusta, però encorbat i envellit pel treball, els anys i la malaltia. Mutilat de guerra; només té un braç. De nas afilat i rostre esgrogueït. Escardalenc; els ulls ensorrats i malalts, característics dels teixidors. Després d’alçar-se, amb el fill i la nora, resa): Déu i Pare Omnipotent: mai no t’agrairem prou que ens hagis concedit la gràcia d’aquest nou dia i que també aquesta nit ens hagis acollit dins els teus braços amorosos, a nosaltres, pobres pecadors, indignes de besar-te els peus, criatures de baixos instints i inclinades a tota perversitat. Però tu, Pare Etern, ens protegeixes i ens aculls misericordiós pels mèrits del teu Fill Jesús, Senyor i Salvador nostre. La sang de Crist és el nostre goig i la nostra fortalesa. I si alguna vegada no acceptem amb paciència les adversitats amb què ens poses a prova, si no t’agraïm les mercès que cada dia ens concedeixes, perdona’ns les nostres culpes i els nostres pecats. Dóna’ns paciència, oh Pare Celestial, perquè després d’aquesta vida de sofriment, puguem gaudir de la benaurança eterna, amén.

ÀVIA HILSE (que ha escoltat amb la mà darrere l’orella): Ai, avi, quines oracions més boniques que dius!

(LUISE va cap al bugader, GOTTLIEB passa a la cambra veïna).

AVI HILSE: On és la noia?

LUISE: Allà baix, a Peterswaldau, a cal Dreissiger. Ahir vespre vam preparar unes quantes bobines.

AVI HILSE (parla en veu forta): Vols que et porti el torn, àvia?

ÀVIA HILSE: Sí, porta’l, porta’l!

AVI HILSE (el posa davant la dona): No voldria que t’haguessis d’escarrassar tant.

ÀVIA HILSE: Au, au…, tampoc no sabria què fer tot el sant dia.

AVI HILSE: T’eixugaré els dits, perquè el fil no quedi greixós. (Ho fa).

LUISE (des del bugader): Com si en mengéssim gaire, de greix!

AVI HILSE: Si no hi ha greix, menjarem pa sec; si no tenim pa, menjarem patates, i si tampoc no hi ha patates, menjarem alfals.

LUISE: I si no tenim ni un grapat de farina negra, farem com els Wengler, mirar on hi ha un cavall mort enterrat, desenterrar-lo i viure de carronya unes quantes setmanes. No és això el que haurem de fer?

GOTTLIEB (des de la cambra veïna): Què xerres, ara, tu?

AVI HILSE: Noia, guarda’t de les males paraules. (S’apropa al teler, crida). Vine a ajudar-me, Gottlieb; hi ha uns quants fils per passar.

LUISE (des del bugader): Gottlieb, el pare et crida. (GOTTLIEB entra. El VELL i el seu FILL es lliuren al difícil treball de passar els fils per la pinta. Tot just s’han posat a la feina, es presenta HORNIG a l’entrada).

HORNIG (des de la porta): Salut i feina!

AVI HILSE I GOTTLIEB: Gràcies, Hornig!

LUISE: Benvingut, Hornig.

AVI HILSE: Què hi ha de bo?

HORNIG: Bones notícies, mestre. Els de Peterswaldau s’han decidit a fer-ne una de grossa i el fabricant Dreissiger ha hagut de tocar el dos amb tota la família.

LUISE (amb una mica d’excitació): Hornig ja torna a somniar truites.

HORNIG: Sí, truites! No noia, no! No pas ara! Què, no vols veure els davantalets que duc al carretó? El que he dit és la pura veritat. Els han fet fugir cames ajudeu-me. Ahir vespre van arribar a Reichenbach, però no els van voler enlloc per por dels teixidors. I ja els teniu altra vegada en camí, cap a Schweidnitz.

Avi HILSE (pren un fil per a fer-lo entrar dins un dels ulls de la pinta; el FILL l’estira per l’altra banda amb unes pinces): Potser que aturessis el carro Hornig!

HORNIG: Que em mori ara mateix si no és cert. Qualsevol vailet us ho explicarà.

AVI HILSE: Vejam, qui s’ha tornat boig, aquí, tu o jo?

HORNIG: Que sí, home que és veritat! No t’ho diria si no ho hagués vist amb aquests ulls, com ara et veig a tu. Han destrossat la casa del fabricant des del soterrani fins a les golfes. Han llançat la porcellana per les finestres. Han tirat a la riera tantes peces de llana, que l’aigua no corre. Ho pots ben creure! I l’han deixat tenyida, dels colorants que hi han abocat. Semblava que hi hagués boira baixa, de tanta pols com han arribat a fer. Han treballat a fons, t’ho ben asseguro. No han deixat res per verd…, ni a la casa, ni als magatzems, ni a la tintoreria. Han fet a miques les baranes de l’escala, han esbotzat els parquets i esmicolat els miralls. Els sofàs, els sillons, les cadires, tot ho han rebentat, esqueixat, estripat, trepitjat i escampat. Fillets de Déu, com s’hi afanyaven! Creu que era pitjor que una batalla campal.

AVI HILSE: I han estat els nostres teixidors els qui ho han fet? (Mou el cap a poc a poc, amb incredulitat. Al llindar de la porta, s’apleguen uns quants veïns encuriosits).

HORNIG: Doncs qui, si no? Te’n podria fer la llista. He acompanyat el senyor prefecte per tota la casa. He parlat amb una colla dels assaltants. Bona gent, ja ho saps! Però anaven per feina com aquell que no fa res. El prefecte els ha parlat i ells tan respectuosos i tan humils com vulguis, però no paraven pas. Es carregaven tots els mobles com si treballessin a preu fet.

AVI HILSE: Tu acompanyaves el prefecte?

HORNIG: Oh, no haig pas de témer res, jo! Sóc prou conegut. No em fico amb ningú i estic bé amb tothom. Per això he seguit tota la casa, tan cert com em dic Hornig. Si us haig de dir la veritat, feia una mena de cosa tot allò, i el prefecte també n’estava impressionat. I sabeu per què? Doncs perquè ningú no deia ni piu; anaven fent en silenci. La revenja de tots aquells morts de gana era com una cerimònia.

LUISE (esclata, tremolosa d’excitació, mentre s’eixuga els ulls amb el davantal): Ja era hora! Així havia d’acabar!

VEUS DELS VEÏNS: Aquí també en tenim, d’explotadors. Gent que té quatre cavalls i sis carruatges a l’estable, mentre els seus teixidors es moren de fam.

AVI HILSE (encara incrèdul): Però, com ha pogut passar tot això?

HORNIG: Qui sap, noi, qui sap? Tothom hi diu la seva.

AVI HILSE: Però, què és el que diuen?

HORNIG: Diu que Dreissiger va dir: «Si els teixidors tenen fam, que mengin herba». Jo no sé res més.

(Moviment entre els veïns, que comenten indignats les paraules de HORNIG).

AVI HILSE: Escolta, Hornig. Si ara em diguessis: «Avi Hilse, demà t’has de morir», jo et respondria: «Potser sí». Per què no? Com si em diguessis: «Demà et vindrà a veure el rei de Prússia». Però que uns teixidors, un homes com jo i el meu noi, hagin fet totes aquestes coses…, mai de la vida! No ho creuria ni que em matessis!

MIELCHEN (nena de sis anys, bonica, amb el cabell llarg, deixat anar. Porta en cistellet al braç. Arriba saltant. Mostra a la seva mare una cullera de plata): Mama, mira què tinc! Eh que em compraràs un vestidet?

LUISE: Què dius, criatura? (Amb tensió i excitació creixents). Què és això que portes? I les bobines? Com és que encara són al cistell?

AVI HILSE: D’on l’has treta aquesta cullera, noia?

LUISE: Potser l’ha trobada.

HORNIG: No la donaria pas per menys de dos o tres tàlers.

AVI HILSE (fora de si): Fora d’aquí! Vols fer de nosaltres una colla de lladres? Torna la cullera allà on l’hagis trobada! Fora! Fuig del meu davant, si no vols que t’estovi!

(Va a buscar alguna cosa per a pegar a la nena).

MIELCHEN (s’agafa a les faldilles de la mare, plorant): Avi, no em peguis! L’he trobada, t’ho juro! Tots els nens en tenen!

LUISE (entre la por i l’excitació): Ja ho veu, l’ha trobada, la criatura! On l’has trobada, filla?

MIELCHEN (entre sanglots): A Peterswaldau, davant la casa de Dreissiger.

AVI HILSE: Molt bé, ja podem dormir tranquils, doncs! Au, nena, vés-te’n d’aquí, i de pressa, perquè rebràs.

ÀVIA HILSE: Què passa?

HORNIG: Escolta’m bé, Hilse. Que en Gottlieb es posi la jaqueta, que agafi la cullera i la porti a la comissaria.

AVI HILSE: Gottlieb, posa’t la jaqueta!

GOTTLIEB (mentre se la posa): Aniré a veure el comissari i li diré que no hi vegi cap mala intenció, que la canalla no saben el que fan i li tornaré la cullera! Apa, criatura, no ploris més!

(La mare s’enduu la nena a la cambra del costat. Torna sola).

HORNIG: Val tres tàlers ben bons, aquesta cullera.

GOTTLIEB: Luise, dóna’m un drap per a embolicar-la, que no es faci malbé. Sembla mentida que una cosa tan petita pugui valer tants diners. (Mentre embolica la cullera té llàgrimes al ulls).

LUISE: Si fos nostra, en podríem viure unes quantes setmanes.

AVI HILSE: Així, així! Deixa’t portar pels mals pensaments! Rabeja-t’hi tant com puguis! Només faltava això. Traieu-me del davant aquesta cullera del dimoni.

(GOTTLIEB surt amb la cullera).

HORNIG: Bé, jo també haig d’anar per feina. Adéu-siau!

(Se’n va. Parla uns quants segons a l’entrada, després surt).

DOCTOR SCHMIDT (un homenet rodanxó, que no para de moure’s; té la cara vermella de beure vi. Apareix a l’entrada): Bon dia i bona hora! Què, què me’n dieu, de les notícies que corren? (Amenaçant amb el dit). Au, au, no feu el desentès, ara! (A la porta de la cambra principal, sense entrar encara). Bon dia, avi Hilse. (A les dones de l’entrada). Què, àvia, com va aquest dolor? Més bé? Ho veu, dona! Avi Hilse, he vingut a treure el nas a casa vostra per saber què fa l’àvia.

LUISE: No hi veu gens. Se li han ben assecat les venes dels ulls.

SCHMIDT: Això ho fa la pols i el teixir amb poca llum. Però, ja us feu ben bé el càrrec del que passa? Peterswaldau en pes s’ha llançat al carrer! Vet aquí que avui, tot just acabo de ficar-me al cotxe per començar la feina, quan he començat a sentir coses sorprenents. Què redimonis els ha agafat de sobte a la gent, Hilse? Rabiosos com un ramat de llops! Es rebel·len; fan la revolució! Ronden com folls pels carrers i ho saquegen tot! Mielchen! On és Mielchen? (La nena, encara amb els ulls vermells de plorar, entra amb la seva mare). Vine maca, posa’m la mà en aquesta butxaca. (MIELCHEN ho fa). Aquests anissos són per a tu. Però no te’ls mengis tots de cop, eh? Dimoni de mossa! Primer m’has de cantar una cançó! No ho vols? Apa… (Les campanes toquen sometent). Escolteu: són les campanes de Reichenbach. Si no hi ha cinc-centes persones al carrer, no n’hi ha cap. Cinc-centes persones. La fi del món.

AVI HILSE: I dieu que vénen cap a Bielau?

SCHMIDT: I tant que sí! Jo he hagut de passar pel mig de tota la trepa! M’han vingut ganes de baixar del cotxe i començar de repartir remeis. És el primer que se m’ha acudit quan els vistos caminar com d’esma l’un darrere l’altre; quin espectacle? I cantaven d’una manera que us regirava els budells! Friedrich, al pescant, tremolava com una vella. Després hem hagut de refer-nos amb un vas d’aiguardent. Per res del món no voldria ser un fabricant! Ni cobert d’or! (Sentim crits llunyans). Escolteu! Abans de cinc minuts els tindrem aquí. Adéu-siau, família? No feu bestieses, eh? Els militars ja deuen estar en camí. No perdeu el seny! Els de Peterswaldau s’han tornat folls. (Campanades, molt aprop). Déu meu, ja comencen a tocar les nostres campanes. No saben el que es pesquen, tots plegats. (Se’n va cap el pis de dalt).

GOTTLIEB (entra, panteixa): Els he vistos! Els he vistos! (Encara a l’entrada). Ja són aquí! (A la porta). Ja són aquí, pare! Porten bastons, piques, destrals… Són a cal fabricant. Per la finestra, el vell Dietrich els ha llançat un rètol que deia: «Us donarem el que voldreu». Déu meu, com acabarà, tot això? Ja cal que es calcin, els fabricants!

AVI HILSE: Per què has corregut d’aquesta manera? Tornaràs a caure malalt.

GOTTLIEB (amb excitació i gairebé alegre): Si no hagués arrencat a córrer, se m’haurien quedat amb ells. Em cridaven i deien que m’hi ajuntés. També hi havia el padrí, l’avi Baumert. «Pren calés, noi», m’ha dit, «tu també en passes, de misèria». I després ha afegit: «Vés a buscar ton pare!». Ell pensa que vós també hi heu de ser, que els heu de fer costat! (Amb passió). Ha dit que venien temps nous, que les coses canviarien per a nosaltres, els teixidors. Cal que ens unim i ens ajudem perquè tot sigui diferent.

AVI HILSE (amb indignació continguda): I aquest home vol ser el teu padrí? Gottlieb, no et deixis enredar! En aquestes coses hi ha la mà del dimoni.

LUISE (dominada per una excitació incontenible): Sí, sí, Gottlieb, no et moguis de la vora del foc ni deixis de passar el rosari cada dia! Així et vol el teu pare! D’això se’n diu un home!

(Riallades entre la gent de l’entrada).

AVI Hilse (tremola de ràbia): I tu vols ser una dona com cal? Tu, una bona mare, amb la mala llengua que gastes i els disbarats que dius? Quin bon exemple podràs donar a la teva filla després d’incitar el teu home a cometre els delictes més abominables?

LUISE (fora de si): Tant predicar, tant predicar…! Els meus fills no n’han menjat mai dels vostres sermons! Per això tots quatre se’m van morir de necessitat! No tenia ni un mal drap per a cobrir-los! Sí que ho vull ser, una bona mare, m’enteneu? I com que vull ser una bona mare, també desitjo la pesta i l’infern per als fabricants! Perquè sóc una bona mare, vaig treure el fetge per la boca des que els meus fills van venir al món fins que la mort se’n va compadir! Vosaltres anàveu a picar-vos el pit amb les rates de sagristia; resàveu i cantàveu mentre jo, per una tassa de llet, ho voltava tot fins que els peus em sagnaven. Quantes nits vaig passar lluitant i trencant-me el cap perquè els meus fills no acabessin com van acabar! Quin mal havien fet per a merèixer aquella mala fi! I, en canvi, a cal Dietrich, banyen la canalla amb llet i els renten amb vi. Prou! Prou! Si s’ha de jugar fort, ni deu cavalls no em podran aturar! Si hem d’assaltar la casa dels Dietrich, jo seré la primera, i pobre d’aquell que se’m posi al davant! Perquè ja estic farta! Sabeu? Ja n’estic forta!

AVI HILSE: Ets una dona perduda. Has arribat al final. No hi ha salvació per a tu!

LUISE (rabiosa): Vosaltres sí que no teniu salvació! Sou una colla de gates maules! Púrria! Desferres i no homes! Només serviu perquè us escupin a la cara. Doneu tres vegades les gràcies per cada joc de garrotades que rebeu. Teniu tan poca sang a les venes, que ni us pugen els colors a la cara de vergonya! Us haurien d’esclafar com a cucs que sou! (Se’n va corrents. Pausa de desconcert).

ÀVIA HILSE: Què li passa a la noia, avi?

AVI HILSE: Res, dona. Què vols que li passi?

ÀVIA HILSE: Escolta, potser vaig mal fixada…, però em sembla que he sentit les campanes.

AVI HILSE: Deuen enterrar algú.

ÀVIA HILSE: I jo que no m’acabo de morir mai! Per què no em moro d’una vegada, avi?

(Pausa).

AVI HILSE (deixa la feina, s’alça i parla amb solemnitat): Gottlieb, la teva dona ha dit paraules terribles! Mira, Gottlieb! (S’obre la camisa i mostra el pit nu). Aquí hi ha un tros de plom gros com aquest dit! I el rei sap on he deixat el meu braç. No se l’han menjat les rates! (Passeja). La teva dona encara no era al món, quan jo ja havia donat la meva sang per la pàtria. Que xerri tant com vulgui! Tant me fa! Jo, por? De què hauria de tenir por? Dels quatre soldats que potser enviaran contra els rebels? No i no! Encara que se’m doblegui l’espinada, tinc els ossos forts com un elefant. No n’hi ha prou amb quatre baionetes per a espantar-me! I si hagués de deixar aquest món…, millor! No faria gaires esgarips! M’ho prendria com un descans! Creieu que la deixaria ben de gust aquesta vida de gos… Però després, Gottlieb!, després hi ha alguna cosa, i no ens en podem riure, perquè és l’única que compta!

GOTTLIEB: Qui ho sap, el que hi ha després? No ho ha vist ningú!

AVI HILSE: Escolta, Gottlieb! No dubtis de l’única cosa que tenim els pobres. De què m’hauria servit escarrassar-me més de quaranta anys i veure com uns altres es fan la barba d’or a la meva esquena? Per què he aguantat amb paciència la fam i la misèria? Doncs perquè tinc una esperança! (Assenyalant la finestra). Vosaltres, els rics, heu tingut la vostra part en aquest món. Jo la tindré a l’altre. Exploteu-me, arranqueu-me la pell a trossos, si voleu. Jo tinc una fe. Hi haurà un judici, però no serem pas nosaltres els jutges. Així ens ho han promès.

UNA VEU (des del carrer): Teixidors, fora!

AVI HILSE: Feu el que vulgueu! (Va cap al teler). Jo em quedo aquí.

GOTTLIEB (després d’uns segons d’indecisió): Jo també aniré per feina; que passi el que vulgui! (Va a l’altra cambra. Sentim la cançó dels teixidors, cantada per centenars de veus i molt a prop. Sona una llarga queixa, sorda i monòtona).

VEUS DELS VEÏNS (a l’entrada): Ai, Senyor! Ja comença la gresca. D’on ha sortit tants teixidors. Semblen formigues. I aquells, què volen? Vénen cap aquí! Sí ens volen fer sortir al carrer! (Es dispersen uns quants revoltosos, bruts, coberts de pols, amb les cares vermelles per la beguda i l’excitació, cansats de no haver dormit, entren cridant). Teixidors, fora! (Van a escorcollar totes les cambres de la casa. A l’estança d’en HILSE entren BÄCKER i uns quants TEIXIDORS JOVES, armats de piques i bastons. En veure HILSE, vacil·len i sembla que l’entusiasme se’ls refreda una mica).

BÄCKER: No cal que penqueu més, avi Hilse. Aquest banc, que l’escalfi qui vulgui. Ja n’hi ha prou de patir. Nosaltres ens preocuparem de vós.

1er. TEIXIDOR JOVE: Ja no tornareu a anar al llit amb la panxa buida.

2on. TEIXIDOR JOVE: Tots els teixidors tindran una casa per a viure i una camiseta neta per a posar-se.

AVI HILSE: Es pot saber d’on dimonis veniu amb aquests pals i aquestes destrals?

BÄCKER: Són per a obrir el cap a tots els Dietrich.

2on. TEIXIDOR JOVE: Les posarem al foc i, quan seran ben roents, les encastarem a la gola dels fabricants, perquè sàpiguen com crema la fam.

3er. TEIXIDOR JOVE: Veniu amb nosaltres, avi Hilse. No hi haurà perdó per als qui ens exploten.

2on. TEIXIDOR JOVE: Ni Déu ni el diable s’han compadit mai de nosaltres, Nosaltres mateixos ens farem justícia.

AVI BAUMERT (entra, camina amb passos insegurs; porta una gallina morta en una mà. Obre els braços): Germà! Tots som germans! Vine als meus braços! (Riallades).

AVI HILSE: Ja t’has mirat bé, Wilhelm?

AVI BAUMERT: Gustav, pobre diable! Vine, que et vull estrènyer contra el meu cor!

AVI HILSE: Deixa’m estar!

AVI BAUMERT: Cal que tots siguem feliços, Gustav. Mira’m. No faig goig de veure? Eh que semblo un príncep? (Es dóna cops al ventre). A veure si endevines què hi ha aquí dintre! Aquí dintre, Gustav, hi ha un àpat de prínceps! Anàvem errats fins ara, Gustav. El que hem de fer és arrambar amb tot allò que ens vingui de gust.

TOTS: Sí, sí! Visca Baumert!

AVI BAUMERT: Quan us heu afartat com un senyor, sembla que tot ho veieu amb uns altres ulls. Us sentiu més forts que tres parells de bous i engegaríeu un ventallot al primer que us plantés cara. Redéu! Això sí que és viure!

JÄGER (a la porta, amb un sabre vell de cavalleria): Ja podem anar sols, nois! N’hem fet unes quantes de bones!

BÄCKER: Ara sí que ja n’hem après. Sabem plantar-nos dins les cases i anar al gra. Tot el que trobem…, de pet a la foguera!

1er. TEIXIDOR JOVE: Ara anirem a Reichenbach i cremarem les cases dels rics.

JÄGER: Que els ho paguin les companyies d’assegurances contra incendis. (Riallades).

BÄCKER: I després cap a Friburg, a cal Tromtra.

JÄGER: També caldria donar una bona allisada als funcionaris. He llegit que tots els mals vénen dels buròcrates.

2on. TEIXIDOR JOVE: Després haurem de passar per Breslau. Trobarem reforços pel camí.

AVI BAUMERT: (a HILSE): Beu, Gustav.

AVI HILSE: Jo no bec.

AVI BAUMERT: Això era abans! Avui vivim en un altre món!

1er. TEIXIDOR JOVE: Un dia és un dia, avi! (Riallades).

AVI HILSE: Què hi feu a casa meva, enviats de l’infern?

AVI BAUMERT (una mica desconcertat, molt amable): Mira, t’he portat una gallina. Pots fer una escudella per a l’àvia.

AVI HILSE (gairebé emocionat i mig amable): Dóna-la-hi tu mateix.

ÀVIA HILSE (té la mà darrere l’orella. Ho ha sentit tot; alça les mans i les agita en actitud de defensa): Oh, deixeu-me estar, a mi. No m’agrada l’escudella.

AVI HILSE: Tens raó, dona. A mi tampoc. I aquesta encara m’agradaria menys. I tu, Baumert, escolta el que et diré: quan els vells perden el senderi com una criatura, el dimoni se n’alegra. I a tots els qui sou aquí, us dic que entre jo i vosaltres no hi ha res. Que us heu ficat a aquesta casa contra la meva voluntat. Aquí no trobareu la raó i la justícia que busqueu.

VEUS: Qui no està amb nosaltres, està contra nosaltres.

JÄGER (amenaça brutalment HILSE): No saps el que t’empatolles. Escolta, carronya, nosaltres no som lladres, ho sents?

VEUS: Tenim gana, i prou!

1er. TEIXIDOR JOVE: Volem viure. I per això hem tallat la corda amb què ens escanyaven.

JÄGER: Aquesta és l’única justícia! (Amenaça el vell amb el puny). I si tornes a obrir la boca, t’inflaré els morros.

BÄCKER: Calma xicots! Deixa el vell tranquil, Moritz! Avi Hilse, estem ben decidits: primer morts que tornar a viure com abans.

AVI HILSE: Jo hi he viscut més de seixanta anys.

BÄCKER: No hi fa res! Canviarà!

AVI HILSE: Sí, quan aquesta gallina canti. (Assenyalant la que porta en Baumert).

BÄCKER: Allò que no ens donin de grat, ens ho donaran per força.

AVI HILSE: Per força? (Riu). Encara no en sabeu res, de la força. Espereu-vos! Aviat la coneixereu!

JÄGER: Voleu dir que vindran els soldats? Nosaltres també hem fet el soldat. Si ens envien tres o quatre companyies, no en tindrem ni per a començar.

AVI HILSE: Això és bo per dir. Si no n’hi ha prou amb un batalló, en vindran deu.

VEUS (per la finestra): Els militars! Els militars! Ja són aquí! (Es fa de sobte un gran silenci. Sentim xiulets i timbals llunyans. Un TEIXIDOR no es pot estar de dir:). Nois, jo toco el dos. (Riallades).

BÄCKER: Qui parla de tocar el dos?

JÄGER: Qui és aquest que s’espanta de quatre uniformes tronats? Jo conec l’exèrcit. Us faré de capità.

AVI HILSE: Amb què disparareu? Amb els bastons?

1er. TEIXIDOR JOVE: No perdem més temps amb aquest vellot. Deixem-lo estar.

2on. TEIXIDOR JOVE: Repapieja.

GOTTLIEB (ha entrat sense que ningú se n’adonés, agafa pel coll el SEGON TEIXIDOR JOVE): Amb un vell us veieu amb cor, milhomes?

2on. TEIXIDOR JOVE: Deixa’m anar! Jo no he dit res de mal!

AVI HILSE (els separa): Deixa’l. Que garli tant com vulgui. No t’enceguis. No trigarem gaire estona a veure qui té el cap més clar.

BÄCKER: No véns amb nosaltres, Gottlieb?

AVI HILSE: Aquest no es mourà de casa.

LUISE (entra a crits): Au, au, no gasteu més saliva amb aquestes gallines mullades. Veniu a la plaça. El comandant parla amb la gent del cavall estant. Els vol fer tornar cap a casa. Si no veniu de seguida, ho perdrem tot.

JÄGER (surt): Quin valent, el teu home!

LUISE: On el veus, el meu home? Jo no en tinc, d’home!

(A l’entrada, uns quants TEIXIDORS canten):

Un home petitet

com un gra de civada,

trum-lai-rà!

Tenia una muller

gran com una muntanya,

trum-lai-rà!

WITTIG (baixa del pis de dalt. Es para un moment a l’entrada i crida): Endavant! El qui no sigui un cagat, que em segueixi! Fora tothom! (Surt. Els segueix un petit grup de gent, entre els quals hi ha LUISE i JÄGER).

BÄCKER: Salut, avi Hilse. Ens tornarem a veure.

AVI HILSE: No ho crec pas. Jo no viuré cinc anys, i tu no en sortiràs pas més aviat.

BÄCKER: De què, no sortiré?

AVI HILSE: De la presó.

BÄCKER: Millor! Així em mantindran! (Se’n va).

AVI BAUMERT (que seia en un tamboret, abstret; s’alça): Té raó, Gustav. Estic una mica alegre, ja ho veus. Però encara em regeixo. Tu tens les teves idees, jo tinc les meves. Jo dic: en Bäcker té raó. Si acabem a presidi, sempre estarem més bé que a casa. Almenys menjarem calent. No et pensis que ho faig gaire de gust, això d’esvalotar pels carrers. Però, mira, Gustav: l’home té dret a respirar, almenys una vegada a la vida. (Se’n va lentament). Salut, Gustav. Resa per mi.

(Tots els revoltosos han sortit. L’entrada es torna a omplir a poc a poc de veïns curiosos. L’AVI HILSE va fent nusos. GOTTLIEB ha agafat una destral de darrere la llar i, inconscientment, passa el dit pel tall. Pare i fill romanen en silenci, emocionats. De fora, ens arriba el murmuri d’una gran multitud).

ÀVIA HILSE: Què passa, avi? El terra tremola!

AVI HILSE: Gottlieb.

GOTTLIEB: Què hi ha?

AVI HILSE: Deixa aquesta destral.

GOTTLIEB: I la llenya, qui la farà?

ÀVIA HILSE: Gottlieb! Creu el teu pare.

(GOTTLIEB torna a deixar la destral a la llar).

VEUS (canten davant la finestra):

Aquell home petit

no sortia de casa,

trum-lai-rà,

perquè rentava els plats

i feia la bugada,

trum-lai-rà.

GOTTLIEB (d’un salt, es planta davant la finestra amb els punys tancats): Canalles! Em fareu fer un disbarat!

(Sentim una descàrrega de fusells).

ÀVIA HILSE (espantada): Ai, senyor! Què és aquesta tronada?

AVI HILSE (amb la mà al pit): Déu meu, protegiu els pobres teixidors; no abandoneu els meus germans. (Silenci breu). Ara corre la sang.

GOTTLIEB (quan ha sonat la descàrrega s’ha estremit, ha agafat amb força la destral; té el rostre vermell; el domina l’excitació): Això és una lluita a vida o mort!

UNA NOIA (crida des de l’entrada): Avi Hilse! Avi Hilse! Aparteu-vos de la finestra. A casa ens ha entrat una bala i s’ha encastat a la paret. (Se’n va).

TEIXIDORA: Ja n’han caigut dos.

TEIXIDOR VELL: Mireu, mireu. Ara els teixidors es llancen contra els militars!

TEIXIDOR 2on.: Mireu les dones! Els esbronquen! Els escupen a la cara!

TEIXIDORA: Gottlieb! Mira la teva dona. És més valenta que tu. Salta i corre davant les baionetes com si fos al ball.

(Quatre homes entren un ferit. Silenci).

UNA VEU: És el teixidor Ulbrich. (Pausa).

UNA ALTRA VEU: No durarà gaire. Té un forat al costat de l’orella. (Sentim passos d’homes que pugen per una escala de fusta).

VEUS: I aquestes pedres, d’on les han tretes? Han desempedrat el carrer! Les tiren als soldats! Quina pedregada!

(Del carrer ens arriben crits de terror, que s’apropen. Els veïns tanquen les portes entre crits d’angúnia).

VEUS: Tornen a carregar els fusells! Avi, aparteu-vos de la finestra!

GOTTLIEB: Prou! Prou! Hem d’aguantar que ens tractin com a gossos? Hem de menjar plom en lloc de pa? (Té la destral a la mà, s’adreça al seu pare). Haig de veure amb els braços plegats com em maten la dona? Mai! (Se’n va corrents). Companys, espereu-me, que vinc!

AVI HILSE: Gottlieb! Gottlieb!

ÀVIA HILSE: On ha anat, el noi?

AVI HILSE: A l’infern! S’ha donat al dimoni!

VEUS (des de l’entrada): Avi Hilse, aparteu-vos de la finestra!

AVI HILSE: Jo no em moc! (A l’ÀVIA HILSE, en èxtasi). Aquest és el lloc on m’ha posat el Pare Etern. Em quedaré aquí i faré el que em pertoca. Encara que s’acabi el món. (Es posa a teixir. Sona una descàrrega. Ferit de mort, l’AVI HILSE s’alça bruscament i cau damunt el teler. Sentim crits d’entusiasme. Tota la gent refugiada a l’entrada esclata en «visques». Obren les portes i surten al carrer).

ÀVIA HILSE: Avi…, avi! Què et passa?

(Els crits d’entusiasme s’allunyen. La MIELCHEN entra de sobte corrents).

MIELCHEN: Avi! Han fet fora els soldats! Han entrat a cal Dietrich! Ho tiren tot al carrer, com a cal Dreissiger! Avi! (La nena s’espanta, es posa una mà a la boca i s’apropa al mort). Avi?

ÀVIA HILSE: Per què no dius res, avi? Contesta! Que em faràs agafar por!