Acte tercer

Sala d’una fonda de Peterswaldau. És una peça espaiosa, les bigues de la qual se sostenen damunt una columna de fusta, situada al mig i amb una taula al voltant. A la dreta de la paret del fons hi ha la porta d’entrada, a través de la qual podem veure un vestíbul amb bótes de vi i aparells de cerveseria. A la dreta de la porta hi ha el taulell amb els prestatges per als vasos i ampolles. Davant el taulell, una taula coberta amb unes tovalles de color, il·luminada per un bonic llum que penja i voltada de cadires de boga. Prop d’aquesta taula, a la paret de la dreta, veiem una porta que dóna accés a una saleta reservada als clients de qualitat: Més a la dreta, un rellotge de pèndol. A l’esquerra de la porta d’entrada, a la paret del fons, hi ha una taula amb ampolles i gots, i més cap a l’angle, la gran estufa de ceràmica. La paret lateral esquerra té tres finestres petites, sota les quals hi ha un banc allargat, i tres grans taules de fusta, col·locades perpendicularment a la paret i il·luminades per cadascuna de les tres finestres. Davant les parts més llargues de les taules, hi ha bancs amb respatller, i davant la part estreta, cadires. El local és pintat de color blau, amb cartells i gravats, un dels quals és el retrat de Frederic Guillem IV.

SCHOLZ WELZEL, un colós de més de quaranta anys, tranquil i bon jan, es troba darrere el taulell i posa cervesa de barril en un vas. La SENYORA WELZEL planxa prop de l’estufa. És una dona de bon veure, vestida pulcrament; no té més de cinquanta-tres anys. ANNA WELZEL, de disset anys, és molt bonica i té una magnífica cabellera rossa-rogenca; va ben vestida i està brodant darrere la taula de les tovalles. Durant un instant, alça el cap per escoltar un cant fúnebre que ve de lluny; el canten els infants de l’escola: és l’enterrament d’un teixidor. El mestre WIEGAND, ebenista, seu vora la mateixa taula, amb el seu vestit de treball. Té davant seu un got de cervesa bavaresa. És un home que sap anar pel món i aconseguir el que vol. A la taula de la columna, un VIATJANT menja àvidament un bistec alemany. És d’alçada mitjana, ben alimentat, satisfet d’ell mateix, faceciós i insolent. Els estris de viatge: cartera, mostraris, paraigua, abric i manta de viatge, són escampats per les cadires que té més a prop.

WELZEL (porta un vas de cervesa al VIATJANT; tot passant pel costat d’en WIEGAND, hi parla): Avui ronda el diable per Peterswaldau.

WIEGAND (té una veu estrident, com de trompeta): Sí, és el dia que els teixidors lliuren la feina a cal Dreissiger.

SENYORA WELZEL: Però altres vegades no hi havia tanta animació.

WIEGAND: Potser és pels dos-cents teixidors nous que volen llogar.

SENYORA WELZEL (sense deixar de planxar): Sí, sí, deu ser això. Si en demanen dos-cents, se’n presentaran sis-cents. Són com les xinxes.

WIEGAND: N’hi ha més que un foc no en cremaria. I encara que visquin com els gossos, no s’acaben de morir mai. No sé pas què en volen fer de tantes criatures com posen al món. (Els cants se senten més forts). Escolteu, ara passa l’enterrament. El mort és el teixidor Fabich.

WELZEL: Ja ha acabat de patir, pobre home! Feia qui sap el temps que voltava pel món com un fantasma.

WIEGAND: Ho pots ben creure, Welzel; no havia fet mai un bagul tan petit. El difunt no pesava ni trenta quilos.

VIATJANT (mastega): No ho acabo d’entendre. Compreu qualsevol diari i llegireu les històries més esgarrifoses sobre la misèria dels teixidors. Creureu que la gent es mor fam pels carrers. I vet aquí que, de cop i volta, us topeu amb un enterrament com aquest. Jo mateix, tot just arribar a aquest poble, em veig una banda de música, els mestres i la quitxalla de l’escola, el pastor i una pila de gent al darrere. Com si enterressin l’emperador de la Xina. Si la gent encara es pot permetre aquests luxes… (Beu cervesa. Deixa el vas a la taula i parla amb frívola lleugeresa). No és cert, senyoreta? No creu que tinc raó? (ANNA somriu amb timidesa i continua brodant). Què es això que fa? Un parell de plantofes per al seu pare?

WELZEL: Oh, jo sí que…

VIATJANT: Escolti! Donaria la meitat del que tinc, si aquestes sabatilles fossin per a mi.

SENYORA WELZEL: Encara seria massa poc.

WIEGAND (ha tossit unes quantes vegades; avança la cadira i es decideix a parlar): Ho ha dit de primera, això de l’enterrament. Aquí, la senyora li ho confirmarà: no és pas dels més luxosos aquest que ha vist.

VIATJANT: Jo em pregunto: no costa un dineral, tot això? D’on ho treuen?

WIEGAND: Em perdonarà si li dic, senyor meu, que aquestes manies són pròpies de les classes baixes. Tenen, sigui dit amb perdó, una idea exagerada del respecte que mereixen els difunts. Si, posem per cas, se’ls moren els pares, cauen en tota mena de supersticions; es treuen el pa de la boca; han d’emmanllevar diners a tothom i queden empantanegats fins al coll. S’endeuten amb el pastor, amb el sagristà i amb tota la gent que se’ls posa a tret. I després afegiu-hi el menjar, el beure i les altres despeses. Jo puc dir que he estat força respectuós amb els meus pares, però em sembla bé que els qui quedem hàgim de portar aquest gep tota la vida.

VIATJANT: Si m’ho permet, li diré que el pastor és el qui els hauria de treure aquestes falòrnies del cap.

WIEGAND: Parlant amb perdó, senyor meu, cal dir que qualsevol comunitat per petita que sigui, té la seva església, i que el ramat ha de tenir un pastor. Aquests enterraments tan ostentosos serveixen perquè els capellans, per dir-ho així, també es puguin guanyar la vida. Tothom li podrà dir la cara de set déus que fan quan els demanen un enterrament senzill.

(Entra HORNIG, un ancià menut i garrell, amb una corretja a l’espatlla que li serveix per a traginar sacs. És drapaire).

HORNIG: Bon dia tingueu. Què, mestressa? No hi ha res per al drapaire: draps, ampolles, paper? Senyoreta Anna! Tinc el carretó ple de cintes per als cabells i les bruses, de lligues i llaços, d’agulles per a la roba i el cap. Tot us ho donaré per quatre drapots. (Canvia el to). Dels parracs que em donareu en faran paper i així podreu escriure al promès.

ANNA: Gràcies, però no en tinc, de promès.

SENYORA WELZEL: Aquesta sí que…, si no troba una ganga.

VIATJANT: I per què no l’ha de trobar? Un potentat de Silèsia s’ha casat amb la cambrera de la seva mare, i el mateix Dreissiger, el fabricant, ho ha fet amb una dona senzilla, que no valia ni la meitat del que val vostè, senyoreta; i avui porta tot un seguiment de criats amb lliurea. (Passeja). Bé, ara un bon cafetó!

(Entren ANSORGE i l’AVI BAUMERT, amb un paquet cadascun. Humils i silenciosos, seuen a la taula de HORNIG, situada a primer terme, esquerra).

WELZEL: Benvinguts! Com és que us torneu a deixar caure per aquí, Ansorge?

HORNIG: Vaja, ja t’has decidit a sortir del teu cau fumat?

ANSORGE (desconcertat i visiblement torbat): He tornat a buscar feina.

AVI BAUMERT: Té ganes de treballar per deu groschen.

ANSORGE: Jo no hauria volgut, però la feina de fer cistells també s’ha acabat.

WIEGAND: Sempre serà millor que res. I, a més, cal tenir una ocupació o altra. Jo sóc molt amic del senyor Dreissiger. Fa vuit dies li vaig posar unes finestres i també en vam parlar. Tot ho fa per compassió.

ANSORGE: Ah, sí? Vaja, vaja!

WELZEL (posa uns gots d’aiguardent a la taula dels TEIXIDORS): Apa, beveu. Digues, Ansorge: quant temps fa que no t’has afaitat? Aquell senyor ho vol saber.

VIATJANT (des del seu lloc): Ep mestre, jo no ho he dit pas així. Aquest bon home m’ha cridat l’atenció pel seu aspecte venerable. No en veiem cada dia, de patriarques semblants.

ANSORGE (es grata el cap, avergonyit): Vaja, vaja!

VIATJANT: No és gaire freqüent avui trobar una persona tan natural i primitiva; la cultura ho empastifa tot. Però a mi m’agrada la gent elemental. Què me’n dieu, d’aquesta barba?

HORNIG: Miri, senyor, ja li ho diré jo, el que hi ha. Per aquesta gent, se n’ha perdut la mena, dels barbers. I de navalla, fa temps i temps que no n’han vist cap. Allò que creix, creix. No se’n preocupen gaire, de fer goig.

VIATJANT: Escolteu, bon home… (Baix, a l’HOSTALER). No podria oferir un vas de cervesa a l’home pelut?

WELZEL: No el voldrà. És una mica estranyot.

VIATJANT: Doncs no en parlem més. Em permet, senyoreta? (Seu vora la taula parada). Li juro, senyoreta, que el seu cabell em té el cor robat des que sóc aquí. Quina suavitat, quins reflexos, quina abundor! (Es besa la punta dels dits per demostrar l’entusiasme). I aquest color…, com el blat a punt de segar! Si se n’anés a Berlín, amb aquest cabell faria furor. Una mata de cabells així triomfaria a la cort. (Esguarda els cabells a distància, tirat enrere). Magnífica! Una meravella!

WELZEL: Me la fareu tornar ximple. Ja té prou fums! Si ara vol un duc, demà ni amb un príncep no estarà contenta.

SENYORA WELZEL: Què hi has de dir, tu? No és cap mal tenir aspiracions. No tothom pensa com tu. La gent que no vol prosperar es podreix en un racó. Si l’avi Dreissiger hagués parlat com tu parles, hauria estat un trist teixidor tota la vida. I ara, vés-li al darrere! Té la barba d’or. El vell Tromtra també va començar teixint, i mi-te’l, ara: té dotze castells i l’han fet noble i tot.

WIEGAND: La teva dona hi toca, Welzel, t’ho asseguro. Si jo hagués pensat com tu, no tindria set oficials a les meves ordres.

HORNIG: T’has ben espavilat, no es pot pas negar! Quan un teixidor encara corre pel món, tu ja li tens la caixa a punt.

WIEGAND: Per a tirar endavant, cal anar pel món amb els ulls ben oberts.

HORNIG: Tu sí que la saps llarga. Si algun desgraciat està a punt de rebentar, ho saps abans que el metge.

WIEGAND (ha deixat de riure, enfadat): I tu saps millor que la policia on s’amaga el fil que roben els teixidors cada setmana. Vas a buscar draps i t’emportes madeixes senceres de fil.

HORNIG: I tu què? El teu blat creix al cementiri. Allà fas l’agost. Quan més teixidors es moren, més negoci per a tu. Mires les tombes dels infants, et dones copets a la panxa i dius: «Hem tingut un bon any. Bona collita! Els fills dels teixidors cauen com mosques. Puc beure tranquil un bon vas de vi».

WIEGAND: Jo no sóc un lladre com tu.

HORNIG: I si el mort és un fabricant, au, a cobrar doble! O a buscar la fusta a cal Dreissiger si la nit és prou fosca.

WIEGAND (li gira l’esquena): Arri allà, desgraciat! El que tu dius m’entra per una orella i em surt per l’altra! Mentider, més que mentider!

HORNIG: Enterramorts!

WIEGAND (als presents): Aquest bruixot és capaç de matar una vaca amb una mirada.

HORNIG: Doncs vés amb compte, que no t’ullprengui.

(La SENYORA WELZEL, que havia sortit, torna i serveix un cafè al VIATJANT).

SENYORA WELZEL: Vol que li serveixi el cafè a la saleta?

VIATJANT: De cap de les maneres! (Mira ANNA amb ulls tendres). Em quedaré aquí fins a la mort!

(Entren un GUARDABOSC jove i un CAMPEROL; aquest porta unes xurriaques).

GUARDABOSC I CAMPEROL: Bon dia! (Van al taulell).

CAMPEROL: Dos d’aiguardent.

WELZEL: Benvinguts, senyors. (Serveix. Els dos clients fan topar els vasos, beuen i els tornen a deixar damunt el taulell).

VIATJANT: Què, senyor guardabosc, hem caminat molt?

GUARDABOSC: Així, així. Vinc del poble de Steinseiffer.

(Entren dos TEIXIDORS VELLS; seuen a la taula de BAUMERT, ANSORGE i HORNIG).

VIATJANT: Perdoneu. Sou el guardabosc del comte de Hochheim?

GUARDABOSC: No, del comte de Keil.

VIATJANT: Això! Aquest és el nom que volia dir. Hi ha tants comtes, ducs i barons en aquestes terres! Cal tenir una memòria d’elefant. D’on l’heu treta, aquesta destral?

GUARDABOSC: L’he presa a uns lladres de llenya.

AVI BAUMERT: Els nostres senyors miren molt prim! Els ve de quatre feixos de llenya!

VIATJANT: Home! Tampoc no està bé que tothom tingui dret a agafar el que vol.

AVI BAUMERT: Perdoni, senyor; aquí, com a tot arreu, hi ha lladres grossos i petits. Hi ha qui tracta en llenyes a l’engròs i es fa ric amb la fusta que roba. Però si un pobre teixidor…

1er. TEIXIDOR VELL (interromp BAUMERT): Així que ens veuen agafar una branca, se’ns tiren a sobre, ens posen multes, ens fan treballar per a ells. Ens hem de fer un tip de pencar, tant si volem com no.

ANSORGE: És ben bé així. El que no ens ho pren el fabricant, ens ho pren el noble.

CAMPEROL: Tant plorar! Tant plorar! No sabeu fer res més. Si la passeu magra, també és culpa vostra. Què feu, quan la brilleu una mica? Anar a beure i jugar fins que quedeu escurats. Si estalviéssiu, sempre tindríeu una poma per a la set. No us caldria anar a robar llenya ni cisar el fil.

HORNIG: Un pagès sempre serà un pagès, encara que vulgui semblar net de clatell.

1er. TEIXIDOR VELL: Els pagesos sempre han anat de bracet, vet-ho aquí. Si un teixidor busca casa, el pagès li diu: «Aquí tens un raconet per a viure. Paga’m un bon lloguer i dóna’m un cop de mà a l’hora de la feina. Si no et convé, tu mateix!». I si aneu a un altre, us cantarà, si fa o no fa, la mateixa cançó.

AVI BAUMERT: Som com l’arbre caigut, que tothom en fa llenya!

CAMPEROL (excitat): Què parleu, morts de gana? De què serviu, vosaltres? Sabeu clavar una arada a terra? Podeu traginar unes quantes garberes de blat? Només sou bons per a gandulejar i jeure amb dones! Sou una merda, tots plegats! Una colla d’inútils! (Paga i surt. El GUARDABOSC el segueix, rient. WELZEL, WIEGAND i la SENYORA WELZEL també riuen. El VIATJANT somriu. Quan cessen les riallades, es fa un silenci).

HORNIG: Aquests pagesos són més durs que un sabatot! Com si no sabéssim la misèria que hi ha per tots aquests pobles. Ho veus i no t’ho creus. En un jaç de palla s’amunteguen quatre o cinc persones despullades.

VIATJANT (objecta amb suavitat): Permeteu-me, bon home. No tothom pensa el mateix sobre la misèria d’aquestes terres. Si sabéssiu llegir…

HORNIG: Els llegeixo tots, els papers, senyor meu; tant com vostè. No! No! El que jo sé és el que he vist voltant per aquests mons de Déu. Fa quaranta anys que m’hi arrossego! Què els va passar als Fuller? Les criatures remenaven els fems amb els ànecs del veïnat. Tots es van morir, despullats, damunt els rajols de casa seva, perquè no tenien ni un mal jaç. Havien arribat a devorar les escombraries, per no rebentar de fam. I com aquest cas, tots els que vulgui.

VIATJANT: Si haguéssiu llegit, sabríeu que el govern ha fet fer investigacions minucioses, i que…

HORNIG: Oh, sí, ja ho sabem, ja ho sabem! Es presenta un personatge del govern que ho sap tot abans de veure res. Es passeja una miqueta pel poble, sobretot per les cases de la riera, que són les més boniques. I després ja no es vol embrutar les sabates tan lluents que porta. Pensa que tot és igual que el que ha vist. Puja al cotxe i cap a caseta. Però si no fos tan impacient i pugés als pobles on hi ha les barraques dels pobres, els cataus negres i esbalandrats que no valen ni una teia per a cremar-los, faria un informe molt diferent. Que em vinguin a veure a mi, els senyors del govern. Els ensenyaré un bon mostrari.

(Fora sentim la cançó dels teixidors).

WELZEL: Altra vegada aquesta cançó del dimoni!

WIEGAND: Tenen el poble atabalat.

SENYORA WELZEL: Fa mala espina, tot això.

(Entren JÄGER i BÄCKER, seguits per una munió de TEIXIDORS JOVES).

JÄGER: Esquadró! Alto! Descans!

(Els nou arribats ocupen taules i es posen a parlar amb els TEIXIDORS que ja hi seien).

HORNIG (cridant, a BÄCKER): Ep, noi! Què passa, que aneu tanta colla?

BÄCKER: De moment res, però potser passarà. Eh, Moritz?

HORNIG: No és estrany que hi hagi tant desori pels carrers. Amb uns caps de trons com vosaltres!

JÄGER (ufanejant-se, en veu alta): Dos petricons d’aiguardent, Welzel. Jo pago! Et penses que vaig de buit? Mira con sonen. Si volgués, podria beure vi i cafè fins demà al matí, com un viatjant. (Riallades entre els TEIXIDORS JOVES).

VIATJANT (amb còmica sorpresa): Que va per mi, això? (L’HOSTALER, l’HOSTALERA, la NOIA, WIEGAND i el VIATJANT riuen).

JÄGER: Qui sigui confrare…

VIATJANT: Escolteu, jove. Sembla que us van bé les coses.

JÄGER: No em puc queixar. Sóc viatjant de confecció. Vaig a mitges amb el fabricant. Com més gana passen els teixidors, més m’afarto jo. Com més gran és la misèria, més m’engreixo.

BÄCKER: Ben dit! Visca Moritz!

WELZEL (ha portat l’aiguardent. En tornar al taulell, es gira amb tot el seu cos massís i, amb tota la seva flegma, s’adreça als TEIXIDORS): Deixeu en pau aquest senyor, que no us ha fet res.

VEUS DE TEIXIDORS JOVES: Nosaltres tampoc!

(La SENYORA WELZEL ha canviat quatre paraules amb el VIATJANT. Pren la tassa de cafè a mig beure i la porta a la saleta veïna. El VIATJANT la segueix, acompanyat de les rialles dels TEIXIDORS).

VEUS DE TEIXIDORS JOVES (Canten):

Els Dreissiger són els botxins

i els lladres que els serveixen…

WELZEL: Pst! Pst! Aquesta cançó, canteu-la allà on vulgueu. Aquí, no.

1er. TEIXIDOR VELL: Té raó. No canteu, nois.

BÄCKER: Doncs, anem a cal Dreissiger, a matar-li el cuc de l’orella.

WIEGAND: Creieu-me, xicots. No us embaleu tant, que encara en sortireu amb les mans al cap.

(Riallades i crits de protests. Entra l’AVI WITTIG, ferrer de cabells grisos, sense gorra. Porta davantal de pell i avarques. Va brut de sutge perquè ve del taller. S’apropa al taulell i espera que el serveixin).

WITTIG: Deixa’ls que facin una mica de comèdia, home. Gos que lladra no mossega.

VEUS DE TEIXIDORS VELLS: Wittig, Wittig!

WITTIG: En carn i ossos. Què voleu?

VEUS DE TEIXIDORS VELLS: Ha arribat Wittig! Wittig! Vine aquí, Wittig, vine a seure amb nosaltres! Au, acosta’t, Wittig!

WITTIG: Estaríem frescos! No hi vull seure, jo, amb una colla de pinxos i perdularis com vosaltres!

JÄGER: Vine, home, vine! Et convido!

WITTIG: Fica-te’l allà on vulguis, el teu aiguardent! El que jo bec, ho pago de la meva butxaca. (S’asseu amb un vas d’aiguardent, prop de BAUMERT i ANSORGE. Dóna un cop al ventre d’aquest darrer). Què? Què haleu, ara, els teixidors? Carn de puça amb mongetes?

AVI BAUMERT: Això serà fins que ens en cansem.

WITTIG (amb sorpresa fingida i esguardant BAUMERT amb aire estúpid): Mira, mira! Ets tu, Baumert? (Esclata a riure). Ai, que em moro! Nois, l’avi Baumert vol fer la revolució! Encara veurem coses! Fins les rates se’ns tornaran revolucionàries. Apa, som-hi, que ballarem! (Grans riallades de tota la concurrència).

AVI BAUMERT: Escolta, Wittig. Sóc el mateix de sempre. Si tothom hi posés el coll, tot aniria millor.

WITTIG: Què vols dir? Quan han anat millor, les coses? Tira, home, tira! Que potser no hi van posar el coll, a França? Vols dir que en Robespierre tenia gaires contemplacions amb els rics? Els penjaven dels fanals! I la guillotina no parava! Però ni a França ni enlloc del món no et cauen els pollastres rostits a la boca.

AVI BAUMERT: Si almenys poguéssim anar tirant.

1er. TEIXIDOR VELL: Estem amb l’aigua al coll, Wittig.

2on. TEIXIDOR VELL: Ni gosem tornar a casa. Tant si treballes com si dorms et mors de gana. Posa-t’hi com vulguis.

1er. TEIXIDOR VELL: A casa, pararies boig!

VEUS DE TEIXIDORS VELLS: No estem bé enlloc. No tenim ni esma de treballar. Allà dalt a Steinkunzen hi ha un teixidor que es passa tot el sant dia ficat al riu, nu com Déu el va posar al món. Ja no hi és tot, el pobre!

3er. TEIXIDOR VELL (s’alça. Parla com un il·luminat; aixeca la mà, amenaçant): Al cel hi ha un tribunal! No freqüenteu els rics i els poderosos! Escolteu el judici del cel! Sabaoth, el senyor… (Alguns riuen. El fan seure per força).

WELZEL: Aquest, amb un got de vi n’ha tingut prou.

3er. TEIXIDOR VELL (reprèn el discurs): Però, ah! Ells no creuen en Déu; per a ells no hi ha cel ni infern.

1er. TEIXIDOR VELL: Apa, prou.

BÄCKER: Deixa’l estar! Que s’esbravi. Potser ens donarà ànims.

MOLTES VEUS: Que parli! Que parli!

3er. TEIXIDOR VELL: L’infern és obert. Hi cauran tots aquells que menyspreen la causa dels pobres i violen el dret del miserables. Paraula de Déu! (Tumult. El TEIXIDOR es posa a declamar de sobte d’una manera escolar).

Tothom us lloarà

si no ens deixeu patir

i doneu força feina

als teixidors de lli.

BÄCKER: Però nosaltres, som teixidors de llana! (Riallades).

HORNIG: Els teixidors de lli encara viuen pitjor. Ronden per aquestes muntanyes com ànimes en pena. En canvi, vosaltres no heu perdut les ganes d’esvalotar.

WITTIG: Potser creus que ha passat la mala tongada? Jo penso que els fabricants es preparen per acabar de xuclar als teixidors la poca sang que els queda.

BÄCKER: I tant que sí! Ells mateixos ho han dit: els teixidors s’acontentaran encara amb un rosegó de pa cada dia. (Tumult).

VEUS DE TEIXIDORS VELLS I JOVES: Qui ho ha dit?

BÄCKER: Dreissiger ho ha dit.

TEIXIDOR JOVE: Hem d’acabar amb tota aquesta purrialla.

JÄGER: Escolta, Wittig. Tu sempre parles de la Revolució Francesa. Sempre te n’omples la boca. Doncs bé: aviat hi haurà ocasió de demostrar si els tenim o no els tenim ben posats; si som uns xerraires o uns homes de debò.

WITTIG (indignat): De què te les heus, ara, mocós! Has sentit xiular les bales? T’has trobat mai en un lloc avançat dins el camp enemic?

JÄGER: No t’ho agafis així, home. Tots som companys. No et volia ofendre.

WITTIG: Me’n fum, de la teva companyonia. Tu ets un desgraciat, un pinxo de ral.

(Entra l’agent de policia KUTSCHE).

UNES QUANTES VEUS: Pst! Pst! La policia!

(Els «pst» duren una estona, fins que per fi es produeix un silenci total).

KUTSCHE (es col·loca prop de la columna central. Tothom calla): Poseu-me una copa. (Continua el silenci).

WITTIG: Vaja, Kutsche, em sembla que arribes a punt.

KUTSCHE (sense fer cas de WITTIG): Com va, mestre Wiegand?

WIEGAND (continua a l’extrem del taulell): Bé, gràcies, Kutsche.

KUTSCHE: Què, el negoci?

WIEGAND: Anem fent, gràcies.

BÄCKER: Nosaltres també anem fent. L’amo ens tracta molt bé. Té por que no ens fem malbé l’estómac, si mengem massa. (Riallades).

JÄGER: Precisament, després dels entremesos i els canalons esperem el pollastre i el xampany, eh, Welzel?

WELZEL: No m’enredeu, a mi.

KUTSCHE: Encara que us ofeguéssiu en xampany i us mengéssiu un bou, no estaríeu contents. Jo no en bec, de xampany, i no em queixo pas.

BÄCKER: Aquest es rega el nas amb cervesa i aiguardent. Per això li madura com un tomàquet.

WITTIG: Nois, és molt dura la vida d’un policia! Ha d’engarjolar qualsevol xicotet mig mort de fam que demani caritat; seduir les filles dels teixidors; després, ben begut, apallissar la dona que s’ha amagat en alguna casa veïna, de por que li té; voltar tot el dia dalt de cavall; jeure fins a les onze. No us penseu que sigui cap ganga!

KUTSCHE: Xerra, xerra, desgraciat! Ja tornaràs a caure, ja! Et penses que no t’hem clissat? Fins al governador, han arribat les teves bravates. Jo en conec un que, de tant beure i fer el dropo, el dia menys pensat portarà la dona i els fills a l’hospici i es podrirà en un cul de presó. Que vagi burxant i veurà quina fi li espera.

WITTIG (amb riure amarg): Qui ho sap, el que passarà? Potser sí que faré la fi que tu dius. (Esclata, amb violència). Però, si la faig, sabré a qui ho haig d’agrair. Sé qui m’ha desacreditat davant els fabricants; sé qui porta els platets als amos i ha fet que no em vulguin donar feina; que cap pagès ni cap moliner em portin a ferrar els cavalls o a adobar les llames dels carros. Sé que és un canalla i que un dia el vaig fer caure del cavall perquè volia fuetejar un pobre vailet per quatre peres verdes. Dius que m’has clissat, eh? Doncs ja pots fer testament abans de portar-me a la presó. A la primera paraula que en senti, et vaig a buscar allà on sigui, i encara que et trobi jaient amb la teva bagassa, t’arrencaré del llit i t’estellaré el cap a cops de mall! (Salta, excitat i vol llançar-se contra KUTSCHE).

TEIXIDORS VELLS I JOVES (l’agafen): Wittig, Wittig, no et perdis!

KUTSCHE (S’ha aixecat instintivament. Està blanc com la cera. Tot parlant, retrocedeix. A mesura que s’apropa a la porta, es fa més el valent. Les darreres paraules les diu des del llindar, a punt de desaparèixer): Què m’has de dir, a mi? Jo no he vingut a parlar amb tu, sinó amb aquests teixidors. Jo no t’he fet res, a tu. Però, a tots vosaltres, us he d’advertir una cosa: el senyor comissari prohibeix terminantment que canteu aquella cançó del Dreissiger, o de la mortalla…, o del que sigui! I si, des d’ara, no s’acaben els cants pel carrer, us proporcionarà un lloc tranquil i arrecerat on, tot menjant pa i aigua, tindreu temps de cantar tant com voldreu.

WITTIG (a crits): Què ens has de prohibir tu, mort de gana? Si volem bramar fins que es trenquin tots els vidres del poble i ens sentin des de Reichenbach; si ens ve de gust cantar fins que les cases dels fabricants els caiguin a sobre, ningú del món no ens ho pot privar!

BÄCKER (s’ha alçat, ha fet un signe ample i enèrgic perquè tothom comenci a cantar. Inicia ell mateix la cançó).

Aquest país té un tribunal

pitjor que el Sant Ofici,

pot condemnar la gent a mort

sense fer cap judici.

(El FONDISTA vol fer-los callar, però no pot. WIEGAND es tapa les orelles i surt escapat del local. Els TEIXIDORS s’alcen precedits de WITTIG i BÄCKER, el qual els fa un signe adient, surten al carrer).

Això és la fàbrica del crim,

la cambra de tortura,

els planys es compten a milers,

els plors mai no s’aturen.

(La majoria dels TEIXIDORS canta ja els versos següents al carrer; en queden uns quants que paguen la consumació. En acabar l’estrofa, només resten a la sala WELZEL, la seva muller, la NOIA, HORNIG i l’AVI BAUMERT).

Els Dreissiger són els botxins

i els lladres que els serveixen

viuen del mal que ens poden fer,

no se n’avergonyeixen.

Canalles, fills de Satanàs,

raça vil de diables,

tota la sang que ens heu xuclat

caurà sobre vosaltres.

WELZEL (recull tranquil·lament els vasos buits): Avui estan una mica excitats. (L’AVI BAUMERT s’alça per tal de sortir).

HORNIG: Digues, Baumert, què és el que es prepara?

AVI BAUMERT: Volen anar a cal Dreissiger, a demanar un augment de sou.

WELZEL: Tu també hi estàs d’acord, amb aquestes bestieses?

AVI BAUMERT: Mira, Welzel, no depèn de mi això. Els joves poden fer-les, aquestes coses. Els vells hem de seguir. (Surt, una mica torbat).

HORNIG: No m’estranyaria que passés alguna desgracia.

WELZEL: Que un vell xaruc perdi el cap d’aquesta manera!

HORNIG: En aquest món, cadascú té la seva dèria.