Acte quart

Peterswaldau. Residència del fabricant Dreissiger. Una cambra luxosa, moblada amb l’estil fred de la primera meitat del segle XIX. El sostre, la llar de foc i les portes són de color blanc. Les catifes, de ratlles rectes i amb floretes, són d’un to grisós, fred. Hi ha mobles de caoba, entapissats de vermell i molt historiats; armaris i cadires del mateix material, distribuïts de la manera següent: a la dreta, entre dues finestres amb cortines de damasc de color de cirera, hi ha un secreter; davant per davant, veiem un sofà, i, a poca distància, una caixa de cabals, d’acer. Al davant del sofà, la taula, sillons i cadires; a la paret del fons, una vitrina amb armes. Tant aquesta paret com les altres són cobertes de pintures dolentes, amb marcs daurats. Damunt el sofà, un mirall amb un marc rococó. Una porta senzilla, a l’esquerra, mena al vestíbul, i una altra porta de gran ventalles obertes —situada a la paret del fons— deixa ben visible un salonet, decorat en el mateix estil poc confortable. En aquest salonet veiem dues dames, la SENYORA DREISSIGER i la SENYORA del PASTOR KITTELHAUS, que miren retrats; més enllà, el PASTOR KITTELHAUS conversa amb l’estudiant de teologia i preceptor WEINHOLD.

KITTELHAUS (un homenet amable, entra a la sala principal tot xerrant amicalment amb WEINHOLD; fumen. El PASTOR mira a totes bandes; en veure que no hi ha ningú, mou el cap, sorprès): No té res d’estrany, senyor candidat: vostè és jove. Nosaltres també teníem unes opinions, no diré iguals, però sí molt semblants. Tot això és molt bonic a la joventut: aquests ideals, senyor candidat, fan molt bonic. Però per desgràcia són foc d’encenalls. Ja ho veurà quan tingui la meva edat. Passi trenta anys predicant a la trona i ja veurà com s’ho mirarà tot amb més calma. I quan arribi aquest moment, pensi en mi.

WEINHOLD (dinou anys, pàl·lid, esprimatxat, amb cabells rossos i llisos. Es mou amb inquietud i nerviositat): Amb tots els respectes, senyor pastor…, jo no sé si…, hi ha moltes maneres de veure les coses.

KITTELHAUS: Vostè, amic meu, pot ser tan inquiet com vulgui (en to de reconvenció), i no hi ha dubte que ho és. Però encara que ataqui amb tanta violència les condicions socials en què vivim, ja veurà com el temps el curarà. Sí, sí, ja sé que alguns col·legues encara tenen sortides de criatura, tot i que ja són prou grans. Hi ha qui predica contra l’alcoholisme i funda lligues de temperància; d’altres fan proclames que, quan les llegiu, us arriben a emocionar. Però, a què treu cap, tot això? La situació dels teixidors, si veritablement és tan dolenta com diuen, no millora gens. I en canvi posen en perill la pau social. Que cadascú es dediqui a la seva feina: els qui ens ocupem de les ànimes, no podem preocupar-nos d’omplir l’estómac de la gent. Cal que ens limitem a predicar la paraula de Déu. Ell, que no deixa morir els ocells ni els lliris del camp, tampoc no abandonarà cap de les seves criatures. El que voldria saber, ara, és on s’ha ficat el nostre amfitrió.

SENYORA DREISSIGER (s’avança amb la SENYORA del PASTOR. És una dona bonica, d’una trentena d’anys i de complexió robusta. Hi ha un cert contrast entre la seva manera de parlar i moure’s, i l’elegància de la toaleta): Té tota la raó, senyor pastor; són coses de Wilhelm. Quan li ve alguna dèria, se’n va i em deixa plantada. Estic cansada de dir-li-ho, però com si sentís ploure.

KITTELHAUS: Ah, senyora, ell és un home de negocis!

WEINHOLD: Em sembla que a baix ha passat alguna cosa.

DREISSIGER (entra molt excitat): Rosa, ja han servit el cafè?

SENYORA DREISSIGER (com una nena aviciada): Sempre te n’has d’anar.

DREISSIGER (se’n desentén): Ah, què saps tu!

KITTELHAUS: Perdoni, senyor Dreissiger, ha tingut algun disgust?

DREISSIGER: En tinc cada dia, estimat pastor. Ja hi estic acostumat. Què Rosa? Ve o no ve, aquest cafè? (La SENYORA DREISSIGER, malhumorada, va a estirar l’ample cordó brodat). Fa un moment, senyor candidat, hauria volgut veure’l al meu costat. Però…, vaja, deixem-ho córrer… Fem la partideta?

KITTELHAUS: Au, som-hi. Ara li convé treure’s del damunt totes aquestes cabòries i estar per nosaltres.

DREISSIGER (s’apropa a una finestra, aparta una mica la cortina i mira fora. Sense poder contenir-se): Aquesta colla de facinerosos! Rosa, vine aquí! (La SENYORA DREISSIGER s’hi apropa). Mira aquell llarg, del cabell roig.

KITTELHAUS: És en Bäcker; Bäcker el roig, que li diuen.

DREISSIGER: Fixa-t’hi bé. És el que et va insultar fa dos dies, quan en Johann t’ajudava a pujar al cotxe?

SENYORA DREISSIGER (fa un gest de prevenció. Es gira): No me’n recordo.

DREISSIGER: Deixa estar els escrúpols, ara. Ho he de saber. Estic tip de tanta insolència. Si va ser ell, caldrà que ho pagui. (Sentim la cançó dels teixidors). Escolteu, escolteu-los!

KITTELHAUS (molt alterat): Quan s’acabaran aquests excessos? Ja fóra hora que la policia hi posés mà. (Va a la finestra). Permeti’m. Vingui, vingui, senyor Weinhold. No són solament els joves, també hi ha una munió de teixidors vells. Homes que jo sempre havia tingut per honorables i temorosos de Déu; no els fa vergonya de prendre part en aquests aldarulls. Trepitgen la llei de Déu sense cap mica de respecte. És aquesta la gent que vostè defensa?

WEINHOLD: De cap manera, senyor pastor. És a dir…, em sembla que són persones inconscients, mogudes per la fam. Demostren insatisfacció com poden. Jo no crec pas que aquesta pobre gent…

SENYORA KITTELHAUS (menuda, magra, sembla més una soltera vella que una dona casada): Senyor Weinhold! Faci el favor…!

DREISSIGER: Senyor candidat…, em sap molt de greu. Jo no me l’he posat a casa perquè em doni lliçons d’humanitarisme. Li prego que es limiti a educar la canalla i em deixi resoldre els meus afers tot sol! M’entén? Tot sol!

WEINHOLD (resta un instant immòbil i mortalment pàl·lid; després fa una reverència amb un somriure forçat. Diu en veu molt baixa). Sí, senyor Dreissiger, l’entenc perfectament. Ja ho veia venir. En els fons, ho desitjava. (Surt).

DREISSIGER (brutal): Doncs, apa, com més aviat, millor; necessitem la cambra.

SENYORA DREISSIGER: Però, Wilhelm, Wilhelm!

DREISSIGER: Has perdut el seny? Vols tenir a casa un home que defensa coses tan baixes i abominables com aquesta cançó?

SENYORA DREISSIGER: Però si ell no…

DREISSIGER: Parli, senyor pastor. La defensava o no la defensava?

KITTELHAUS: És molt jove, senyor Dreissiger.

SENYORA KITTELHAUS: No ho entenc. Un noi d’una família tan digna i respectable. El seu pare va ser funcionari quaranta anys, sense que ningú no en tingués mai res a dir. La mare estava tan contenta que el noi hagués trobat una bona casa! I ara et surt amb aquests estirabots.

(Entra PFEIFER, que obre amb violència la porta del vestíbul i crida).

PFEIFER: Senyor Dreissiger! Senyor Dreissiger! N’hem agafat un! Cal que vingui de seguida. Hi ha un detingut!

DREISSIGER (actiu): Ha anat algú a avisar la policia?

PFEIFER: El senyor comissari ja puja.

DREISSIGER (a la porta): Servidor de vostè, senyor comissari. Estic content que hagi vingut.

(KITTELHAUS indica amb gestos a les dones que es retirin. Ell, la seva muller i la SENYORA DREISSIGER desapareixen dins el saló).

DREISSIGER (molt excitat, al COMISSARI, que acaba d’entrar): Senyor comissari, he fet agafar un dels principals agitadors pels obrers de la tintoreria. No podia continuar amb els braços plegats. Això ja passa de mida. És indignant. Aquests miserables em vénen a esbroncar quan tinc visites…, insulten la meva dona quan posa els peus al carrer; ni la vida dels meus fills no està segura! M’exposo que em maltractin els hostes. Si en una comunitat civilitzada, la gent de bé com la meva família i jo haguéssim de suportar ofenses semblants sense que l’autoritat hi posés mà, aleshores ja podríem plegar. S’haurien acabat la justícia i la civilització.

COMISSARI (un home d’uns cinquanta anys, d’alçada mitjana, corpulent i sanguini. Vesteix l’uniforme de la cavalleria, amb sabre i esperons): De cap de les maneres…, senyor Dreissiger!, pensi que jo estic a la seva disposició en tot i per tot. Ja hi pot pujar de peus. Fins i tot li agraeixo que hagi detingut un d’aquests avalotadors. No hi ha dubte que això s’ha d’acabar. Entre aquesta gent hi ha uns mants busca-raons prou coneguts. Fa temps que els veig venir.

DREISSIGER: Sí, sí, són quatre perdularis que tenen un os a l’esquena i no fan més que dropejar tot el sant dia. Només són bons per a anar a la taverna a beure’s els diners. Però estic decidit a acabar amb tots aquests trinxeraires. I ho faré, no solament en interès propi, sinó de tota la comunitat.

COMISSARI: I ben fet que farà, senyor Dreissiger! La gent de bé haurà d’agrair-ho. Tot el que depengui de mi…

DREISSIGER: A fuetades, caldria tractar tota aquesta canalla.

COMISSARI: Té raó. Convé fer un escarment.

(Entra l’agent KUTSCHE; es quadra. La porta resta oberta i sentim soroll de peus que pugen l’escala pesadament).

KUTSCHE: Senyor comissari, hi ha un detingut.

DREISSIGER: El vol veure, senyor comissari?

COMISSARI: Sí, sí. Abans que res, cal veure-li la cara de prop. Vostè, senyor Dreissiger, em farà el favor de no dir res i conservar la calma. Ja veurà com quedarà content de mi.

DREISSIGER: Només em donaré per satisfet si posa aquest individu en mans d’un tribunal.

(Entra JÄGER, agafat per cinc treballadors de la tintoreria, que porten la cara, les mans i els vestits tacats de colorants. El detingut duu la gorra de gairell; està exultant a causa del vi que ha begut. Parla amb agressivitat).

JÄGER: Desgraciats! Vosaltres us dieu treballadors? Vosaltres, companys nostres? Abans de posar la mà damunt un camarada, més m’estimaria que me la tallessin! (El COMISSARI fa un signe i KUTSCHE s’apropa als obrers i els fa deixar anar JÄGER, el qual queda lliure enmig de la sala, ple d’insolència. Totes les portes són tancades).

COMISSARI (a crits): Fora la gorra, bèstia! (JÄGER se la treu, però molt a poc a poc, sense abandonar el somriure irònic). Com te dius?

JÄGER: En quin pessebre hem menjat plegats, jo i tu?

(Es produeix un moviment de sorpresa entre els presents, impressionats per les paraules de JÄGER).

DREISSIGER: Això ja és massa!

COMISSARI (canvia de color, lluita per contenir-se): Ja s’ho trobarà. (A JÄGER). T’he preguntat el teu nom! (JÄGER no respon). Parla, desgraciat, que et faré matar a garrotades!

JÄGER (molt alegre i sense reaccionar a les paraules irades del COMISSARI; veu una minyona jove i bonica que entra a servir cafè i que s’ha quedat palplantada davant l’espectacle inesperat que veu): Hola, bufona! Tenim convidats, eh? Mira, mira, quins luxes! Ara, que jo no en donaria ni cinc cèntims, perquè amb una bufada se’n pot anar tot a can Pistraus. (La noia mira JÄGER i, en adonar-se que el discurs va per ella, enrogeix, es tapa els ulls amb les mans i surt corrents, deixant el servei allà on pot. Nou moviment de sorpresa entre els presents).

COMISSARI (fora de si, a DREISSIGER): Quina poca vergonya! En tota la meva vida no m’havia trobat…

(JÄGER escup a terra).

DREISSIGER: Et penses que això és una quadra, porc?

COMISSARI: Ja he perdut la paciència. Per última vegada, com te dius?

KITTELHAUS (que durant l’escena anterior ha mirat per la porta del saló, mig oberta, s’apropa, atret pel curs dels esdeveniments i, tremolant d’excitació, es decideix a intervenir): Es diu Jäger senyor comissari. Moritz…, no és així? Moritz Jäger. (A JÄGER). Ja no em coneixes, Jäger?

JÄGER (seriós): Vostè és el pastor Kittelhaus.

KITTELHAUS: Sí, el teu pastor, Jäger! Aquell que, quan eres una criatura de bolquers, et va fer entrar a la Comunió dels sants. Aquell de les mans del qual vas rebre per primera vegada el cos del Senyor. Ja no te’n recordes? He fet tot el que he pogut perquè la paraula de Déu entrés dins el teu cor. És així com m’ho agraeixes?

JÄGER (sorrut, com un col·legial amonestat): Vaig pagar. Sempre li vaig donar els diners que demanava.

KITTELHAUS: Diners, diners…! Creus, per ventura, que unes monedes vils i miserables…? Guarda’t els teus diners i no diguis més bestieses! Sigues honrat, sigues un bon cristià! Pensa en tot allò que vas prometre. Compleix els manaments de la llei de Déu, sigues bo i pietós. Ah, diners, diners…!

JÄGER: M’he fet quàquer, senyor pastor; ja no crec en res.

KITTELHAUS: Què dius? Quàquer! Procura corregir-te i no diguis paraules que no entens! Els quàquers són gent devota i no uns pagans com tu! Quàquer!

COMISSARI: Permeti’m, senyor pastor. (Es col·loca entre el PASTOR i JÄGER). Kutsche! Lligueu-li les mans!

VEUS DEL CARRER: Jäger! Jäger! Que ens tornin en Jäger!

DREISSIGER (espantat com tots els presents, s’ha apropat instintivament a la finestra). Què vol dir, tot això?

COMISSARI: Oh, ja ho sé jo, el que vol dir. Pretenen que els tornem aquest individu. Però no penso donar-los aquest gust. M’enteneu, Kutsche? Apa, a la gàbia!

KUTSCHE (amb la corda a les mans, vacil·la): Amb tots els respectes, senyor comissari, la cosa no serà tan fàcil. Són una colla de salvatges, senyor comissari. Hi ha en Bäcker, hi ha el ferrer…

KITTELHAUS: Amb permís…, per tal de no empitjorar les coses… No seria millor que provéssim d’anar a les bones? Potser Jäger s’avindria a seguir-vos voluntàriament, o potser…

COMISSARI: Què diu ara, home! Deixi’m fer a mi! Jo me’n faig responsable. Endavant, Kutsche! No perdem més temps.

JÄGER (ajunta les mans i les allarga, somrient): Fort! Fort! Ja pots lligar ben fort! No serà per gaire estona! (KUTSCHE i els obrers de la tintoreria el lliguen).

COMISSARI: Au, endavant i fora! (A DREISSIGER). Si té por d’alguna cosa, senyor Dreissiger, permeti que ens acompanyin sis homes de la tintoreria. Poden envoltar el detingut. Jo aniré al davant, a cavall. En Kutsche em seguirà. I cop de sabre al primer que s’acosti!

(Crits al carrer).

COMISSARI (a la finestra): Canalles! Ja us ensenyaré a cridar, jo! Au, en marxa! (Desembeina el sabre i surt; els altres el segueixen amb JÄGER).

JÄGER (tot sortint, crida): I la senyora Dreissiger, encara que gasti tants fums, també és dels nostres. El meu pare li va despatxar un petricó d’aiguardent més de mil vegades! Esquadró, a l’esquerra! Un, dos, un, dos…! (Surt amb grans riallades).

DREISSIGER (després d’una pausa, aparentment tranquil): Què me’n diu, senyor pastor? Fem la partideta de whist? Em sembla que no hi ha res que ens ho privi. (Encén un cigar, riu nerviosament). Tot plegat és una història ridícula! Aquest individu! (Torna a riure). Gairebé n’hi ha per a riure. Primer ens piquem les crestes amb el candidat, que presenta la dimissió. Després, aquesta aventura; a fe que ens l’hem ben guanyada, la partideta.

KITTELHAUS: Sí, però… (crits al carrer), amb aquest escàndol!

DREISSIGER: Bé, només cal que passem a l’altra cambra. Allà no ens molestarà ningú.

KITTELHAUS (mou el cap amb preocupació): M’agradaria saber què els ha vingut, a aquests homes! Fins fa poc jo creia que els teixidors eren gent dòcil, pacient i fàcil de menar. No pensava vostè el mateix, senyor Dreissiger?

DREISSIGER: I tant que sí; eren gent com cal. Fins que els predicadors de l’humanitarisme els van començar a inflar el cap. I ara estan convençuts que viuen en una misèria terrible. Pensi en tots els comitès i lligues per a l’ajut del teixidor. El teixidor ha acabat creient-ho, ha començat a somniar truites, i ara no hi ha manera de fer-lo llaurar.

(A fora sona un gran crit d’entusiasme).

KITTELHAUS: Amb totes aquestes idees humanitàries no han aconseguit altra cosa que convertir en llops uns homes que eren com bens.

DREISSIGER: De tota manera, senyor pastor, si ens ho mirem fredament, aquesta explosió té fins i tot un costat favorable. Fets com aquests no passaran desapercebuts per a les autoritats. És possible que s’arribin a convèncer que això no pot durar; que cal fer una cosa o altra, si no volem que la nostra indústria s’arruïni.

KITTELHAUS: Sí, però, per què hem anat tan endarrere?

DREISSIGER: L’estranger ha alçat barricades de tarifes duaneres contra nosaltres. Ens han tancat l’accés als millors mercats, i també a l’interior ens cal competir a vida o mort. Si no lluitem, estem perduts.

PFEIFER (entra molt pàl·lid i sense alè): Senyor Dreissiger! Senyor Dreissiger!

DREISSIGER (que ja es trobava a la porta del saló, a punt de sortir, es gira, molest): I ara, què passa, Pfeifer? Què hi ha de nou?

PFEIFER: No, no…, no pot ser!

DREISSIGER: Però, què passa?

KITTELHAUS: Ens esvereu! Parleu d’una vegada!

PFEIFER (que encara no ha recuperat el domini d’ell mateix): Deixeu-me estar! No pot ser…! Què hàgim de veure aquestes coses! L’autoritat…! Què ens passarà!

DREISSIGER: Per tots els diables, què us ha vingut de cop i volta? S’ha trencat el coll algú?

PFEIFER (a punt de plorar de por, crida): Han alliberat en Moritz Jäger. Han fet fugir a empentes el comissari, han apallissat el policia…, sense casc, el sabre trencat…, no, no!

DREISSIGER: Esteu begut, Pfeifer.

KITTELHAUS: Això seria la revolució!

PFEIFER (assegut a la cadira, tremolant de por): Senyor Dreissiger, el que passa és molt greu! Molt greu, senyor Dreissiger!

DREISSIGER: Cal mobilitzar tota la policia.

PFEIFER: És greu, senyor Dreissiger!

DREISSIGER: Calleu d’una vegada, Pfeifer! Feu-me aquest favor!

SENYORA DREISSIGER (surt del saló amb la dona del clergue): És indignant, Wilhelm. Ens han esguerrat la vetllada. La senyora Kittelhaus diu que prefereix tornar a casa.

KITTELHAUS: Potser és el millor que podem fer, senyora Dreissiger.

SENYORA DREISSIGER: Però, Wilhelm, no caldria que et decidissis a sortir i provessis d’intervenir enèrgicament?

DREISSIGER: Home, molt bonic! Per què no hi vas tu mateixa? Apa, surt al carrer! (Es planta sobtadament davant el PASTOR). Sóc un tirà, jo? Sóc un explotador?

(Entra el cotxer JOHAN).

JOHAN: Senyora, he enganxat els cavalls. El senyor candidat ha fet pujar els dos nens al cotxe. Si les coses empitjoren, caldrà fugir.

SENYORA DREISSIGER: Què és el que ha d’empitjorar?

JOHAN: No ho sé… Jo ho deia, perquè cada vegada hi ha més gent al carrer. El cap de policia i l’agent han hagut de córrer.

PFEIFER: És greu, senyor Dreissiger! Molt greu!

SENYORA DREISSIGER (li creix la por): Doncs, què hem de fer? Què vol aquesta gent? No poden posar-nos les mans al damunt!

JOHAN: Oh, no els costaria pas gaire! N’hi ha uns quants que són com gossos rabiosos.

PFEIFER: És gravíssim! És el final!

DREISSIGER: Voleu callar, desgraciat! Ja heu barrat les portes?

KITTELHAUS: Escolti, senyor Dreissiger, faci el favor! He pres una decisió! (A JOHAN). Què és el que demanen?

JOHAN (confós): Volen un augment de sou, aquests morts de gana!

KITTELHAUS: Doncs bé. Sortiré i compliré el meu deure. Parlaré amb la gent.

JOHAN: Oh, no, senyor pastor. Més val que ho deixi córrer. No en traurà res, de parlar.

KITTELHAUS: Ho he decidit. Senyor Dreissiger: posi gent darrere les portes, perquè, quan jo surti, les tornin a tancar de seguida.

SENYORA KITTELHAUS: Joseph, estàs ben decidit a sortir?

KITTELHAUS: Sí, ho vull provar; sé el que em faig. No et preocupis, el Senyor em protegirà.

(La SENYORA KITTELHAUS li agafa la mà; retrocedeix i s’eixuga les llàgrimes).

KITTELHAUS (mentre sentim la remor sorda i ininterrompuda d’una gran multitud): Faré…, faré com si me n’anés tranquil cap a casa. Vull veure si la meva dignitat sacerdotal…, si encara els faig respecte… Ho vull veure. (Pren el barret i el bastó). Endavant, en nom de Déu! (Surt, acompanyat per DREISSIGER, PFEIFER i JOHAN).

SENYORA KITTELHAUS: Senyora Dreissiger! (Esclata en un plor i abraça la SENYORA DREISSIGER). Déu vulgui que no li passi cap desgràcia!

SENYORA DREISSIGER (com absent): No ho sé, senyora Kittelhaus, trobo que…, ja no sé on sóc. Tot això em resulta tan incomprensible! És com si tenir diners fos un crim. Miri, si algú m’hagués dit que acabaríem així, em sembla que hauria preferit no sortir de pobre.

SENYORA KITTELHAUS: Estimada senyora Dreissiger: en totes les situacions hi ha prou maldecaps i desenganys.

SENYORA DREISSIGER: Sí, sí, jo també ho crec. Però només perquè tinguem més diners… Déu meu, no els hem pas robat! Els hem guanyat honradament i amb els nostres esforços. No pot ser que tothom se’ns tiri a sobre d’aquesta manera. És culpa del meu home, si el negoci no va prou bé?

(Soroll tumultuós al carrer. Les dues dones es miren espantades. DREISSIGER entra corrents).

DREISSIGER: Rosa, Rosa! Posa’t alguna cosa al damunt i cap al cotxe. Jo et segueixo immediatament. (Va cap a la caixa de cabals, l’obre i en treu diversos efectes).

JOHANN (entra): Tot a punt! De pressa! Sortim abans que ocupin la porta del darrere.

SENYORA DREISSIGER (esbaldida, s’abraça al cotxer): Johann! Salva’ns, estimat Johann! Salva els meus fills, ai, ai!

DREISSIGER: Reporta’t, dona! Deixa anar Johann!

JOHANN: Senyora, calmi’s. Amb els cavalls que portem, no podran atrapar-nos. I si algú se’ns posa al davant, l’atropellarem sense contemplacions! (Surt).

SENYORA KITTELHAUS (aterrada): I el meu marit? Senyor Dreissiger, el meu marit!

DREISSIGER: No li han fet res, senyora, calmi’s…, està sa i bo.

SENYORA KITTELHAUS: Oh! Li ha passat alguna desgràcia i vostè no m’ho vol dir! No m’ho vol dir!

DREISSIGER: Estigui tranquil·la, que ja la pagaran. Sé molt bé qui són els culpables. Aquest crim no quedarà sense càstig. Una comunitat que maltracta el seu pastor! Són bèsties, gossos rabiosos, i els tractarem com mereixen! (A la SENYORA DREISSIGER, paralitzada de por). Apa, mou-te, tu! (Piquen a la porta de la casa). No ho sents? S’han tornat folls! (Sentim trencadissa de vidres). Han perdut el cap! De moment, no podem fer altra cosa que fugir.

VEUS DE FORA: Que surti l’encarregat Pfeifer! Volem en Pfeifer!

PFEIFER (entra corrents): Senyor Dreissiger, hi ha gent a la porta del darrere. No aguantarà ni tres minuts. El ferrer Wittig la colpeja amb el mall com un condemnat!

VEUS DE FORA: Volem en Pfeifer! Volem en Pfeifer!

(La SENYORA DREISSIGER se’n va, com si l’empaitessin, seguida de la SENYORA KITTELHAUS).

PFEIFER (escolta, canvia de color i perd el control dels nervis. Es llança damunt DREISSIGER com un infant, li acaricia les galtes i els braços, li besa les mans, l’abraça com un embriac, el paralitza): Estimat senyor Dreissiger! Amo meu! No em deixi! No em desempari! Jo sempre he estat fidel! Sempre he tractat bé la gent! No els podia pas donar més diners del que vostè manava! No em deixi, ara, que em mataran! Si em troben, em mataran! Ai Déu meu, Déu meu! Tinc dona i criatures!

DREISSIGER (se’n va, tot provant de desfer-se de PFEIFER): Deixeu-me, home, deixeu-me! Què feu ara, vós? Tot s’arreglarà, tot s’arreglarà. (Surt amb PFEIFER. L’escena queda buida uns quants segons. Trencadissa de vidres al saló. Un gran estrèpit fa ressonar tota la casa. Un gran crit d’entusiasme. Silenci. Passen uns quants segons més. Sentim passos de gent que puja cautelosament al primer pis; després, exclamacions tímides i dites en veu baixa. «A l’esquerra! Amunt, nois! Pst! A poc a poc! A poc a poc! Sense córrer! Tots plegats! Aquí, què hi ha? Au, aneu passant! Sembla que anem a una festa! Eh, tu, cap aquí!»).

(Apareixen TEIXIDORS i TEIXIDORES, que no gosen a entrar i que s’empenyen els uns als altres a la porta. Després, superen la timidesa, i les figures míseres, magres, esparracades i malaltisses comencen a envair la sala i el saló. Primer ho miren tot amb curiositat, i després ho toquen. Les noies seuen al sofà i als sillons. Es formen grups que es miren al mirall, alguns s’enfilen a les cadires per tal de mirar els quadres i despenjar-los. Altres figures d’aspecte lamentable van entrant a la sala).

TEIXIDOR VELL (entra): No, no, no m’hi enredeu, a mi! A baix ja ha començat la trencadissa. Això no té solta ni volta. Encara acabarà malament. Si tots tinguéssim el cap ben clar, no les faríem, aquestes coses.

(JÄGER, BÄCKER, WITTIG, amb una galleda de fusta, l’AVI BAUMERT i una munió de TEIXIDORS JOVES I VELLS entren corrents com si perseguissin algú. Criden amb la veu ronca).

JÄGER: On s’ha ficat?

BÄCKER: On és la mala bèstia?

AVI BAUMERT: Ens feies menjar herba. Ara et farem menjar serradures.

WITTIG: Si l’agafem, l’hem de penjar d’un fanal.

1er. TEIXIDOR JOVE: L’agafarem pels peus i el llençarem per la finestra, que s’estavelli la closca contra les pedres del carrer.

2on. TEIXIDOR JOVE (entrant): S’ha escapat, nois!

TOTS: Qui s’ha escapat?

2on. TEIXIDOR JOVE: Dreissiger.

BÄCKER: Busquem Pfeifer, Pfeifer!

AVI BAUMERT: Busquem-lo, busquem Pfeifer, que deixava morir de fam els teixidors.

JÄGER: Si no el pesquem, mereixerem rebentar de fam.

AVI BAUMERT: Sí, sí, cal agafar-lo.

(Tots es precipiten al saló).

BÄCKER (que va al davant, es gira i els fa parar): Un moment, escolteu! Quan estarem llestos d’aquí, la festa tot just començarà. Caldrà anar a Bielau, a cal Dietrich, que té telers mecànics. Tota la misèria ens ve d’aquelles màquines.

ANSORGE (entra. Després de fer alguns passos, queda palplantat, mira al voltant, mou el cap, es toca el front i diu): Qui sóc jo? El teixidor Anton Ansorge. T’has tornat boig, Ansorge? El cap em roda. Què hi fem aquí dins? Fa riure, tot això! On t’has anat a ficar, Ansorge? (Es dóna cops al cap). Jo sempre he estat un home de pau. Tant me fan els uns com els altres. Però vosaltres, bandits, fora! No toqueu el que és meu! Si em preneu la casa, jo us prenc la vostra! Som-hi, nois, endavant! (És un gran crit d’entusiasme i corre cap al saló. Tots els presents el segueixen entre crits i riallades).