Acte primer

Una peça espaiosa, de parets grises, a la casa Dreissiger, de Peterswaldau. És la sala on els teixidors han de lliurar la feina feta. A mà esquerra hi ha finestres sense cortines; a la paret del fons, una porta vidriera; a la dreta, una altra, a través de la qual entren i surten constantment teixidors, dones i fills de teixidors. Al llarg de la paret dreta, que, com les altres, és coberta en gran part de prestatges per a les peces, hi ha un taulell, damunt el qual els teixidors deixen les peces. A mesura que els toca, avancen i presenten el teixit perquè sigui examinat. PFEIFER, l’encarregat, es troba darrere una gran taula, damunt la qual els teixidors posen el gènere. Per a l’examen, PFEIFER se serveix d’un compàs comptafils i d’una lupa. En acabar aquest examen, el teixidor posa la peça en una bàscula, on l’APRENENT controla el pes. Aquest mateix APRENENT col·loca el gènere als prestatges. L’encarregat PFEIFER crida cada vegada la quantitat a pagar, tot adreçant-se al caixer NEUMANN, que seu a una tauleta.

És un dia xafogós de finals de maig. El rellotge assenyala les dotze. La majoria dels teixidors semblen persones davant un tribunal, on esperessin amb angúnia una decisió sobre llur vida o mort. Tots tenen l’aire abatut, propi del captaire, de la persona que —tot passant d’una humiliació a l’altra— està acostumada a fer-se tan petita com pot, perquè té consciència que només és suportada. A més, veiem en tots els rostres uns trets rígids, dels qui fan esforços constants i inútils per sobreviure. Els homes, tots semblants, petits i de vegades resoluts i provocatius, són estrets d’espatlles, tossegosos, mísers, amb rostres pàl·lids i d’un color brut: fills dels telers, garrells de tant seure. Les dones tenen, al primer cop d’ull, un aspecte menys típic: desfetes, acuitades, enervades; els homes en canvi, presenten una gravetat que fa llàstima; van esparracades, mentre que els homes porten la roba sargida i apedaçada. Les noies tenen un cert atractiu: pal·lidesa de cera, formes suaus, ulls grossos i malenconiosos.

NEUMANN (caixer, compta diners): Setze groschen i dos pfennig.

TEIXIDORA 1a. (trenta anys, demacrada, agafa els diners amb la mà tremolosa): Moltes gràcies.

NEUMANN (en veure que la dona no es mou): Què? No està bé?

TEIXIDORA 1a. (inquieta, suplicant): Me’n caldrien uns quants més a compte. Els necessito tant!

NEUMANN: A mi em caldrien uns quants milers de tàlers. Si anéssim a mirar el que necessiten! (Secament, mentre s’ocupa de pagar un altre teixidor). Els avenços són cosa del senyor Dreissiger.

TEIXIDORA 1a.: No podria parlar-hi?

PFEIFER (encarregat; antic teixidor, no en conserva els trets; està ben alimentat, va ben vestit, i afaitat; bon taxador; replica amb duresa): Al senyor Dreissiger se li giraria una bona feinada, si s’hagués d’ocupar de totes aquestes misèries. Per això ens té a nosaltres. (Mesura les peces amb el compàs i les examina amb la lupa). Maleït siga! Quin corrent d’aire! (Es posa una bufanda al coll). Tanqueu la porta quan entreu!

APRENENT (baix, a PFEIFER): Com si ho diguéssiu a la paret!

PFEIFER (que ja ha examinat la peça): D’acord! A la balança! (El TEIXIDOR posa la peça a la balança). Si coneguéssiu millor la vostra feina! Altra vegada fa escales. Un bon teixidor no es descuida mai de plegar l’ordit. Això és més vell que anar a peu.

(Entra BÄCKER, un teixidor jove i excepcionalment fort. Té un aire despreocupat, gairebé insolent. PFEIFER, NEUMANN i l’APRENENT canvien un esguard d’intel·ligència, en veure’l entrar).

BÄCKER: Vatua el món! Ens farem un fart de suar amb aquest temps!

TEIXIDOR 1er. (a mitja veu): Sembla que vol ploure.

(Per la vidriera de la dreta entra l’AVI BAUMERT. Darrere la porta veiem TEIXIDORS que esperen, espatlla contra espatlla, aglomerats. L’AVI BAUMERT avança ranquejant i posa un paquet que duu damunt el banc, prop de BÄCKER. Hi seu a la vora i s’eixuga la suor).

AVI BAUMERT: Ah, val la pena de reposar una mica!

BÄCKER: Més que cobrar la misèria que us donaran.

AVI BAUMERT: Uns quants de calents tampoc no faran cap mal. Bon dia, Bäcker.

BÄCKER: Bon dia, avi Baumert. Altra vegada a esperar, fins qui sap a quina hora!

TEIXIDOR 1er.: Això rai! Un teixidor pot esperar una hora o un dia sencer. Ens tracten com si fóssim coses.

PFEIFER: Calleu per allà al darrere, que no ens aclarim!

BÄCKER: Vaja, ja torna a tenir mal dia!

PFEIFER (al TEIXIDOR que té davant seu): Quantes vegades us ho he dit! Cal que ho deixeu més net! Què vol dir aquesta porqueria? Aquí hi ha filagarses llargues com el meu dit, i palla i tota mena de brutícia!

TEIXIDOR REIMANN: Bah, no serà tant!

APRENENT (pesa el teixit): I tampoc no fa el pes.

PFEIFER: Quina mena de teixidors sou vosaltres! Malaguanyat ordit! Ah, Déu meu, al meu temps! Si jo hagués presentat això a l’encarregat, m’ho hauria tirat a la cara. El tèxtil era una altra cosa. Calia conèixer l’ofici. Avui ja no cal. Reimann, deu groschen.

TEIXIDOR REIMANN: És a dir que em descompteu una lliura del pes!

PFEIFER: No tinc temps. Llestos! (Al teixidor següent). Què porteu?

TEIXIDOR HEIBER (deixa la peça. Mentre PFEIFER l’examina, se li apropa i li parla a mitja veu, amb molta agitació): Ja em perdonarà, senyor Pfeifer. Voldria demanar-li…, que sigui amable i que, per l’amor de Déu, em faci el favor de no descomptar-me els avenços.

PFEIFER (tot examinant la peça, amb sarcasme): Home, molt bonic! Si almenys haguéssiu portat una peça que es pogués mirar! Us heu menjat la meitat del fil.

TEIXIDOR HEIBER (continua parlant com abans): Si pogués fer net la setmana entrant! Aquesta he perdut dos dies de feina. I a més, tinc la noia malalta.

PFEIFER (tot passant la peça a la balança): Com sempre, heu fet un treball brut. (Examina una altra peça). El voraviu és tort; aquí la trama és espessa i aquí massa ampla. A penes seixanta fils per centímetre. On heu amagat la resta? Us l’heu menjada? Estaríem frescos!

(El TEIXIDOR HEIBER queda desconcertat i a punt de plorar).

BÄCKER (a mitja veu, a BAUMERT): Aquesta mala bèstia, voldria que encara compréssim el fil nosaltres!

TEIXIDORA 1a. (que només s’havia allunyat una mica de la caixa i que de tant en tant, ha mirat al seu voltant com si demanés ajut, torna a adreçar-se al caixer): No puc més… No sé què passarà si no em doneu un avenç… Oh, Jesús, Jesús!

PFEIFER (crida): Això és la cançó enfadosa… Deixeu Jesús tranquil. Si sempre fóssiu tan temorosos de Déu com ara! Val més que et preocupis del teu home. No us podem avençar res. Aquests diners no són nostres; n’hem de donar comptes a l’amo. Aquell que és treballador, que coneix l’ofici i fa la seva feina amb temor de Déu, no necessita avenços.

NEUMANN: I quan un teixidor de Bielau cobra quatre vegades més, tot s’ho gasta en vicis i encara s’endeuta.

TEIXIDORA 1a. (en veu alta, com si apel·lés al sentit de justícia de tots els presents): Jo mai no he tingut mandra, però no puc continuar així. Dues vegades he estat a punt de morir. I el meu home no s’aguanta dret. Ha anat al curandero de Zerlan, però no s’hi ha conegut gens. No podem fer més del que fem. Fa setmanes que no acluco l’ull. I encara podria anar tirant, si no se’m debilitessin els ossos. Tingueu pietat! Avanceu-me uns quants groschen!

PFEIFER (incommovible): Fiedler, onze groschen.

TEIXIDORA 1a.: Només per a comprar pa! El forner no fia i tenim una pila de criatures!

NEUMANN (a mitja veu i amb còmica gravetat, a l’APRENENT): Les teixidores tenen una criatura cada any. Com si també treballessin a preu fet.

APRENENT: Vinga quitxalla, vinga quitxalla, com els conills!

TEIXIDOR REIMANN (sense tocar els diners que li paga el caixer): Sempre m’havíeu donat tretze groschen i mig per peça.

PFEIFER: Si no us aveniu, Reimann, amb una paraula estarem al cap del carrer. De teixidors no en falten. I tan bons com vós. Si la peça fa el pes, també el farà la paga!

TEIXIDOR REIMANN: Oh, bé, això del pes…!

PFEIFER: Porteu una peça que no hi falti res, i no us faltarà ni un ral.

TEIXIDOR REIMANN: No pot ser que hi trobeu tantes tares.

PFEIFER (examina altres peces): El qui teixeix bé, viu bé.

TEIXIDOR HEIBER (s’ha quedat prop de PFEIFER, per tal d’esperar encara el moment oportú per a parlar-hi. Ha somrigut amb la frase darrera de l’encarregat. Després s’hi apropa i hi parla com la primera vegada): Li demano per favor, senyor Pfeifer. Tingui compassió i no em descompti el cinc groschen que tinc avençats. Ja sap que la noia no es lleva des de la Quaresma. Ha de fer llit i no em pot donar un cop de mà. A més, haig de pagar unes debanadores. Per això…

PFEIFER: Heiber, no us haig d’atendre a vós només. Els altres també s’esperen.

TEIXIDOR REIMANN: He posat i he tret del teler el fil que em vau donar. No us puc pas tornar un fil millor que el que he rebut.

PFEIFER: Si no us agrada el fil, no en vingueu a buscar més. N’hi ha que es deixarien tallar una mà per venir a buscar-lo tal com és.

NEUMANN (a REIMANN): No voleu prendre els diners?

TEIXIDOR REIMANN: No hi ha el que em toca.

NEUMANN (sense ocupar-se més de REIMANN): Heiber, deu groschen, menys cinc que ja té avençats; en queden cinc.

TEIXIDOR HEIBER (s’apropa, mira els diners, mou el cap com si no ho pogués creure i els pren a poc a poc i amb molta cura): Oh, quina misèria! (Gemega). Ai, Senyor!

AVI BAUMERT (a HEIBER): Ja fas bé, ja, de queixar-te, Cisquet!

TEIXIDOR HEIBER: Mira, tinc la noia al llit. Caldrà comprar-li el remei.

AVI BAUMERT: Què et té, la noia?

TEIXIDOR HEIBER: Està delicada des de petita. No ho sé… Va venir al món malalta. Sembla que és de les sangs.

AVI BAUMERT: Tant se val! Quan un és pobre, desgràcia crida desgràcia. No hi ha manera de sortir-ne.

TEIXIDOR HEIBER: Què portes en aquest farcellet?

AVI BAUMERT: A casa tampoc no és tot flors i violes. He fet matar el gos. No hi ha gaire teca, perquè estava mig mort de fam. Llàstima! Era un gosset que es feia estimar. Jo no hauria pogut matar-lo. M’hauria fet mal al cor.

PFEIFER (ha examinat el teixit de BÄCKER, crida): Bäcker, tretze groschen i mig!

BÄCKER: Això és una almoina i no una paga.

PFEIFER: Els qui ja hagin cobrat, que se’n vagin. Aquí ni ens podem bellugar.

BÄCKER (als qui l’envolten, sense baixar la veu): Això és una miserable propina, i res més. Mateu-vos treballant de sol a sol, i fins a les nits. Passeu-vos divuit dies clavat al teler, mig ofegat per la pols i la calor. Què n’heu tret? Tretze groschen i mig!

PFEIFER: No baladregeu, aquí!

BÄCKER: No sereu vós qui me’n privarà!

PFEIFER (s’alça, a crits): Això ja ho veurem! (Va a la porta vidriera i crida). Senyor Dreissiger! Senyor Dreissiger! Faci el favor de venir!

DREISSIGER (entra. Té uns quaranta anys. És gras, asmàtic i de rostre sever): Què hi ha, Pfeifer?

PFEIFER (irònic): És Bäcker, que no el puc fer callar.

DREISSIGER (vol adoptar una actitud digna; el cap enrere; mira BÄCKER, anhelant): Ah, bé! Bäcker! (A PFEIFER). És aquest? (Assentiment dels empleats).

BÄCKER (insolent): Sí, sí, senyor Dreissiger. (S’assenyala ell mateix). És aquest! (Després assenyala DREISSIGER). I aquest és l’altre.

DREISSIGER (indignat): Com us permeteu…?

PFEIFER: Aquest ha estat de sort, fins ara. Però tant estirar la cordeta…

BÄCKER (brutal): Tu, fica’t la llengua on te càpiga! La teva mare devia ser una bruixa que jeia amb Satanàs les nits de lluna, per a posar al món un dimoni com tu!

DREISSIGER: A callar! Si no calleu immediatament… (Tremola i fa dues passes endavant).

BÄCKER (decidit, provocatiu): No crideu tant, que no sóc sord!

DREISSIGER (es domina. Pregunta amb calma aparent): Eh, que aquest també hi era, ahir?

PFEIFER: És un teixidor de Bielau. Sempre són allà on poden fer mal.

DREISSIGER (tremola): Escolteu-me tots! Si una banda de borratxos, una colla de perdularis com els d’ahir vespre, torna a passar per davant de casa cantant aquella cançó innoble…

BÄCKER: Voleu dir la cançó de la mortalla?

DREISSIGER: Ja sabeu quina vull dir. Ho repeteixo: si la torno a sentir faré agafar un de vosaltres i el faré tancar. Paraula d’honor que no ho dic de broma! I si arribo a saber d’on ha sortit aquella porqueria indecent…

BÄCKER: I ara! És una cançó ben maca!

DREISSIGER: Una paraula més i crido la policia. Sense contemplacions! Ja veureu com me’n sortiré, de vosaltres. D’altres m’he sortit!

BÄCKER: Ho crec! Ho crec! Tot un fabricant com vós es pot empassar dos-cents o tres-cents teixidors sense deixar-ne ni els ossos. Un fabricant com vós té quatre estómacs, com un bou, i les dents llargues com els llops. I tant!

DREISSIGER (als empleats): No torneu a donar feina a aquest home.

BÄCKER: Oh, tant se val rebentar de fam al mig del carrer com damunt un teler.

DREISSIGER: Fora!

BÄCKER: Primer, la paga!

DREISSIGER: Quant li devem, Neumann?

NEUMANN: Tretze groschen i mig.

DREISSIGER (pren el diners del caixer i els llança amb violència damunt la taula. Algunes monedes rodolen i cauen a terra). Au! Cobreu! I ara, fugiu-me del davant!

BÄCKER: Primer, la paga!

DREISSIGER: Aquí la teniu. Si no sortiu immediatament… Són les dotze. Els tintorers estan a punt de plegar…

BÄCKER: A mi, m’heu de pagar a la mà! A la mà, m’enteneu? (Amb el puny dret es pica la palma de la mà esquerra).

DREISSIGER (a l’APRENENT): Colliu-ho, Tilgner.

(L’APRENENT cull els diners i els posa a la mà de BÄCKER).

BÄCKER: A cadascú, el seu tracte. (Sense pressa, posa els diners dins un portamonedes vell).

DREISSIGER: Què? (Impacient, en veure que BÄCKER no es decideix a sortir). Voleu que us ajudi? (Entre els TEIXIDORS amuntegats es produeix un moviment. Se sent un gemec profund i prolongat. Després, una caiguda. Tot l’interès es concentra en el nou incident).

DREISSIGER: Què passa?

TEIXIDORS i TEIXIDORES: Una basca! És una criatura! Està malalt!

DREISSIGER: Què dieu? Un atac? (El malalt és un nen de vuit anys. Jeu a terra, com mort).

DREISSIGER: Algú el coneix?

TEIXIDOR VELL: No és del poble.

AVI BAUMERT: Sembla de cal Heinrich. (El mira de prop). Sí, és Gustav Heinrich.

DREISSIGER: On viu, aquesta gent?

AVI BAUMERT: Allà dalt a Kaschbach, prop de casa, senyor Dreissiger. Aquest va a cantar pels carrers, quan no teixeix. Tenen nou fills i un altre en camí.

TEIXIDORS i TEIXIDORES: La passen molt magra. Viuen en un cau ple de goteres. Els plou a dintre. La dona no té ni dues camises per als nou fills.

AVI BAUMERT (agafa el nen i prova d’aixecar-lo): Noi, noi, què tens? Desperta’t!

DREISSIGER: Ajudeu-me. L’aixecarem. Quina inconsciència, permetre que una criatura tan dèbil faci un camí tan llarg! Porteu una mica d’aigua, Pfeifer!

TEIXIDORA (ajuda a aixecar el NOI): Au, fill, no vulguis morir-te, ara!

DREISSIGER: O bé conyac…, Pfeifer, millor que porteu conyac!

BÄCKER (oblidat de tots, ha anat observant. Ara, amb la mà al pom de la porta, crida sarcàstic): Doneu-li menjar! Ja veureu com retorna! (Surt).

DREISSIGER: Aquest tipus acabarà malament. Au, agafeu-lo per sota els braços, Neumann, a poc a poc…, així. Portem-lo al meu despatx. Què passa?

NEUMANN: Ha dit alguna cosa, senyor Dreissiger! Ha mogut els llavis.

DREISSIGER: Què vols, noi?

NOI (amb dificultat): Tinc gana.

DREISSIGER (empal·lideix): No s’entén el que diu.

TEIXIDORA: Em sembla que ha dit…

DREISSIGER: Bé, ja ho veurem. Que no es quedi aquí. Pot estirar-se una estona al sofà. Veurem què diu el metge.

(DREISSIGER, NEUMANN i la TEIXIDORA entren el NOI a les oficines. Entre els TEIXIDORS es produeix una agitació, com entre els infants d’una classe, quan el mestre els deixa sols. Murmuris, moviment. Als pocs segons, tothom parla alt).

AVI BAUMERT: Em sembla que Bäcker té raó.

TEIXIDORS i TEIXIDORES: Ho ha dit ben clar, el que tenia. No és pas res de nou, això de morir de fam. A l’hivern, anirem tots a l’altre barri, si ens rebaixen tant les pagues. I aquest any ha estat dolent per a les patates. Quan les coses canviaran, ja haurem rebentat tots.

AVI BAUMERT: Fóra millor que féssim com el teixidor Nentwich: posar-nos una corda al coll i penjar-nos del teler. Ell sí que ho ha sabut entendre. (A un TEIXIDOR VELL). Au, pren una mica de tabac, noi! He estat a Neurode, a la fàbrica de tabac on treballa el meu cunyat. Sempre me’n dóna. I tu, portes alguna cosa de bo, en aquest farcell?

TEIXIDOR VELL: Un xic de farina d’ordi. El carro del moliner d’Ulbrich passa per davant de casa. Un dels sacs s’havia descosit una mica. Creu que m’ha anat de primera!

AVI BAUMERT: A Peterswaldau hi ha vint-i-dos molins, i cap no treballa per a nosaltres.

TEIXIDOR VELL: El que cal és fer el cor fort. Sempre cau alguna coseta que et permet d’anar fent la viu-viu.

TEIXIDOR HEIBER: I si us ve la gana, només necessiteu dir uns quants ora pronobis. I si no en quedeu tips, us poseu una pedra a la boca i a xuclar s’ha dit! No és així, Baumert?

(Tornen DREISSIGER, PFEIFER i el caixer).

DREISSIGER: No era res. El noi ja torna a estar eixerit. (Va i ve, excitat i sufocat). Però no deixa de ser una inconsciència!, un noiet que amb una bufada se us queda als dits! No puc entendre com unes persones…, com uns pares poden ser tan imprudents. Me’l carreguen amb dues peces de llana i me’l fan caminar una milla i mitja ben bona! És increïble! Hauré de donar ordres que no admetin el gènere, si el porten les criatures. (Torna a passejar en silenci). En tot cas, no vull que torni a passar una cosa així. Perquè al final, qui se la carrega? Nosaltres, els fabricants! Nosaltres tenim la culpa de tot. Si una pobra criatura com aquesta, en ple hivern, se us adorm i se us queda glaçada a la neu, tot seguit es presenta un pixatinters i, al cap de dos dies, els diaris ja en van plens. El pare…, els pares que l’han fet sortir de casa, aquests no tenen mai la culpa de res! El fabricant és el qui paga sempre els plats trencants! El teixidor mereix totes les contemplacions; el fabricant, totes les garrotades: és un home sense cor, una pedra, un tipus perillós; qualsevol gos de la premsa pot clavar-li queixalada! Ell viu com un rei i paga jornals de fam als pobres teixidors. No hi fa res que tingui preocupacions i passi moltes nits sense dormir; que hagi de córrer un risc enorme, un risc que els treballadors no poden ni somniar; que de vegades no sàpiga on té el cap de tant fer números i més números; que hagi de pensar cent vegades el que ha de fer, perquè ha de lluitar i competir a vida o mort; que no passi dia sense maldecaps; tot això ho callen els amics de les frases boniques. I, en canvi, quanta gent depèn del fabricant! Quanta gent li xucla la sang i en vol viure! A la meva pell us voldria veure! Aviat us n’atiparíeu. (Pausa). I aquell individu, aquell bergant de Bäcker, ja heu vist la comèdia que ha fet! Ara esbombarà pertot arreu que sóc un malànima, que llanço els teixidors al carrer per un no-res. És veritat, això? Sóc tan inhumà?

MOLTES VEUS: No, senyor Dreissiger.

DREISSIGER: Jo tampoc no ho crec. Però aquests brètols corren pertot arreu cantant cançons grolleres sobre els fabricants; parlen de fam i s’empassen l’aiguardent a litres. Més valdria que fiquessin el nas a altres llocs i veiessin com viuen els teixidors de cotó. Aquells sí que poden parlar de misèria; però vosaltres, els teixidors de llana, encara podeu donar gràcies a Déu de treballar per a mi. I jo pregunto als vells, als teixidors que coneixen l’ofici i no els fa por la feina: un bon treballador de casa meva, es guanya la vida o no se la guanya?

MOLTES VEUS: Sí, senyor Dreissiger!

DREISSIGER: Ja ho veieu! Un subjecte com Bäcker no, naturalment! Però us aconsello que els mantingueu a ratlla, els tipus com ell. Si van mal dades, plegaré. Desfaré el negoci i vosaltres veureu on anireu a fer cap. Vejam qui us donarà feina. No serà pas l’honorable Bäcker.

TEIXIDORA 1a. (s’apropa a DREISSIGER i li frega la jaqueta amb una humilitat servil): S’ha tacat una mica, senyor Dreissiger!

DREISSIGER: Els negocis van de cap per avall, ja ho sabeu. Hi haig d’afegir diners en lloc de guanyar-ne. Si, malgrat tot, procuro que els meus teixidors tinguin feina, ho faig perquè suposo que m’ho agrairan. Tinc milers de peces al magatzem i encara no sé si mai les arribaré a col·locar. He sabut que molts teixidors dels voltants no tenen feina…, però, prou! Pfeifer us ho acabarà d’explicar. La cosa és aquesta, perquè veieu la bona voluntat; jo no puc, com és lògic, fer caritats; no sóc prou ric. Però puc fer, fins a cert punt, que els sense treball guanyin almenys uns quants cèntims. El risc que això suposa és cosa meva. Jo penso: guanyar un rosegó de pa cada dia sempre és millor que morir de fam. No tinc raó?

MOLTES VEUS: Sí, sí, senyor Dreissiger!

DREISSIGER: Així, doncs, estic disposat a donar feina a dos-cents teixidors més. En Pfeifer us dirà les condicions. (Va per sortir).

TEIXIDORA 1a. (li barra el pas, parla d’una manera precipitada, angoixada i suplicant): Estimat senyor Dreissiger, li voldria demanar un favor: si vostè pogués… He tingut dos atacs.

DREISSIGER (de pressa): Parleu amb Pfeifer, bona dona, se m’ha fet tard. (Se’n desfà).

TEIXIDOR REIMANN (també li barra el pas. En un to ofès i acusador): Senyor Dreissiger, tinc una queixa. El senyor Pfeifer m’ha… Sempre m’havien donat tretze groschen i mig per peça.

DREISSIGER (l’interromp): Allà teniu l’encarregat. És a ell a qui us heu d’adreçar.

TEIXIDOR HEIBER (també vol retenir DREISSIGER): Estimat senyor Dreissiger… (Vacil·la, parla a batzegades). Si vostè tingués l’amabilitat… Per l’amor de Déu, senyor Dreissiger, si el senyor Pfeifer es dignés…, si em fes la mercè…

DREISSIGER: Què voleu?

TEIXIDOR HEIBER: Un avenç, perquè la darrera vegada…, jo pensava que… Com que jo…

DREISSIGER: No us entenc!

TEIXIDOR HEIBER: He anat bastant malament de diners, perquè…

DREISSIGER: Això Pfeifer, Pfeifer…, jo no puc, de debò. Enteneu-vos amb Pfeifer.

(Es fica a les oficines. Els sol·licitants es miren descoratjats. Retrocedeixen l’un darrere l’altre, gemegant).

PFEIFER (reprèn la feina): A veure, Anneta, què em portes?

AVI BAUMERT: A quant ens pagareu la peça teixida, senyor Pfeifer?

PFEIFER: A deu groschen.

AVI BAUMERT: Vaja, potser sí que encara ens en sortirem.

(Els TEIXIDORS murmuren descontents).