Vuit notes sobre Els teixidors de Hauptmann

1

Els teixidors (1892) és un drama que respira veritat per tots costats. Fou escrit en uns moments en què la societat sencera era posada en qüestió, i totes les representacions d’aquesta societat en el terreny de l’art entraven en una crisi pregona, que no ha estat resolta, perquè encara dura el mateix procés de lluita per a imposar uns canvis fonamentals i definitius en les relacions socials dels homes. Alhora, Els teixidors sol ésser adscrita a un dels moviments estètics contemporanis que ha posseït una normativa, unes fronteres i unes limitacions més clares i taxatives: el naturalisme. Ja Lukacs, però, ens fa observar com el gran drama del Hauptmann jove ultrapassa àmpliament aquestes fronteres i és apte per a representar d’una manera sobirana i indiscutible una «literatura nacional» alemanya. Tot això ens mena a una conclusió: més enllà i per damunt d’aquesta crisi (detectada i interpretada cinquanta anys abans per Marx i Engels) i d’aquesta normativa (amb què el naturalisme cercava una nova base «clàssica» per a interpretar estèticament uns fets socials, dels quals sovint no copsa la dinàmica), resulta que Els teixidors és una gran obra d’art, un dels moments culminants i no superats del teatre contemporani. Cal fer aquesta afirmació tan contundent i general, perquè, a causa d’unes circumstàncies històriques alienes en gran part al mateix Hauptmann, ens trobem davant una obra «perenne», una obra d’art, que ho és sobretot en virtut de l’afirmació amb què iniciàvem aquesta nota: Els teixidors respira veritat per tots costats.

2

El tema de l’obra de Hauptmann és la revolta dels teixidors silesians esdevinguda l’any 1844 i semblant a les que es produïren arreu d’Europa, sense excloure el nostre país; així, en el llibre Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes, d’Emili Giralt, Albert Balcells i Josep Termes (Barcelona, 1967), hom cita moviments contra el maquinisme i contra la llargada de les peces teixides a Alcoi (1821), a Camprodon (1823), a diversos punts del país (1827), a Barcelona (1831), a Barcelona (1834), a la mateixa Barcelona, coincidint amb la revolució de 1835 (és cremada la fàbrica El Vapor), a Sabadell (1836) i a Igualada (1848).

El material de què Hauptmann se serveix té una triple procedència:

—Les experiències viscudes per l’avi (Carl Ehrenfried, mort el 1859) i pel pare, al qual és dedicada l’obra. Tots dos eren teixidors com els que descriu Gerhart Hauptmann.

—El coneixement directe dels llocs on es desenvolupà la tragèdia. Hauptmann visità les localitats citades a l’obra (Peterswaldau, Bielau, etc.) i veié clarament les restes de les cabanyes habitades pels «seus» teixidors en un moment en què la industrialització creixent, els residus del feudalisme, les contradiccions entre la gran indústria de les ciutats i la vida miserable dels antics camperols (treballant ja com a mà d’obra no qualificada) assolien una situació altament conflictiva. Hauptmann pogué parlar amb gent que recordava encara els fets esdevinguts l’any 1844.

—Hauptmann llegí obres històriques sobre els fets que descriu, especialment Blüte und Verfall des Leinengewerbes in Schlesien (Floreixement i decadència del ram tèxtil a Silèsia, 1885), d’Alfred Zimmermann.

Quan ja era vell, durant els anys trentes del nostre segle, Hauptmann tornà a visitar la zona de Silèsia on situa la seva obra de joventut. Recorda l’experiència d’Els teixidors tot idealitzant la misèria i considerant-la gairebé un objecte estètic. D’altra banda, en un text del 1922, Hauptmann escriu: «Jo he escrit Els teixidors i no hi he fet res més que retornar a l’esperit d’una nació cristiana el precepte de Crist: “Estima el teu semblant com a tu mateix”. Tot seguit, però, em condemnà els summus episcopus de l’Església protestant i el nostre emperador cristià em mirà malament. Jo no em vaig atraure aquesta enemistat tan gran perquè lluités —ja ho he dit—, sinó per un simple reconeixement que vaig fer en el sentit d’un estat cristià. Sí, els meus teixidors són monàrquics. Ho són amb una fidelitat commovedora, que hauria de commoure un monarca. Un d’aquells pobres teixidors diu: “Potser caldria que algú anés a Berlín i expliqués al rei com vivim”. La més profunda confiança, gairebé una adoració infantil envers l’emperador prussià, són expressades en aquesta frase».

Només cal llegir Els teixidors per veure que la cosa és molt més complexa, i això malgrat el mateix autor de l’obra.

3

Així com, segons Marx, el moviment dels teixidors silesians és el primer esclat revolucionari que té com a base una clara consciència de classe (proletària), així també el drama de Hauptmann sobre aquest moviment és el primer drama on una massa revoltada s’erigeix en protagonista d’una peça escènica. La problemàtica revolucionària tractada per un Büchner (La mort de Danton és del 1835 i té com a tema la revolució burgesa) és represa per Hauptmann tot conferint un pathos tràgic a un protagonista col·lectiu (la classe treballadora); Els teixidors és el drama de la revolució en marxa. El fat tràgic adquireix una nova dimensió, absent gairebé sempre de l’art naturalista; aquesta és la grandesa i l’originalitat d’Els teixidors.

4

Cal matisar, però, aquest suposat caràcter proletari de la revolució dels teixidors. He dit que Hauptmann era fill i nét de teixidors, és a dir: portava dintre seu l’herència del vell camperol (del treballador marginat des de la baixa Edat Mitjana) obligat ja a participar com a obrer no qualificat dins la indústria, bé que sense integrar-se a l’empresa i conservant un modus de vida artesanal. No es tractava, doncs, de proletaris en un sentit estricte, i per això a Silèsia, com a tot Europa, aquells revolucionaris destruïen les màquines. No s’adonaven que, en destruir-les, anaven contra els interessos finals del proletariat, és a dir d’ells mateixos. Hauptmann se situa doncs —encara— en la posició dels teixidors, amb tots els factors subjectius, merament humanitaristes i neoromàntics que això comporta. Aquesta era l’actitud de Hauptmann quan va escriure l’obra, i no hi ha dubte que, malgrat els aspectes subjectius esmentats, es tracta d’una actitud prou diferent a la que reflecteix el text de 1922 sobre el monarquisme dels teixidors. Vull dir que és una actitud molt més positiva.

A l’obra d’Ernst Toller Els destructors de màquines (1921), la posició autènticament proletària s’enfronta amb la posició dels hereus del baix artesanat i de la pagesia que constitueixen la mà d’obra no qualificada i incapaç d’analitzar la pròpia situació dins les relacions de producció. Toller arriba a presentar la destrucció de les màquines com un acte provocatiu i contrarevolucionari, bé que també ell (igualment neoromàntic) concedeix al tema una importància excessiva per al seu moment. Tot el que acabo de dir no nega, però, ni el caràcter progressiu i conscient de la revolta dels teixidors (puix que es tractava d’un moviment de masses que lluitaven per millorar les condicions de treball) ni tampoc nega a l’obra de Hauptmann el valor suprem de peça revolucionària, tenint en compte sobretot el tractament que donà al seu tema.

5

Els teixidors és una obra que no peca mai d’esquematisme. És rica en clarobscurs i no oblida cap context ni cap antecedent històrico-sociològic. Dins les classes antagonistes hi ha posicions i actituds diverses, apareixen diferències fins i tot generacionals, sempre condicionades, però, a les relacions de producció. També és significativa l’actitud dels membres de la classe dominant i dels seus aliats. Hauptmann posa en boca del fabricant unes raons econòmiques: les que esgrimia la burgesia d’aquell temps, perfectament relacionables encara amb les que avui i en un passat immediat esgrimeix i ha esgrimit la burgesia a casa nostra. Amb tot, la cosa va encara més enllà; el fabricant Dreissiger és ja un embrió de monopolista, i l’Estat com a «protector» apareix clarament dins l’obra. Hauptmann no oblida tampoc l’intel·lectual que abandona la pròpia classe: és el cas del preceptor Weinhold, enfrontat amb valentia al fabricant. I finalment, l’episodi de l’atac al clergue per par de les masses (acte IV) és rigorosament històric i resulta un exemple magnífic de la riquesa de clarobscurs a què ens referíem. En un mot: l’afany de veritat psicològica, pròpia del teatre del temps, produeix una obra realista (més que naturalista) en operar sobre una veritat històrica.

6

El tema tractat per Hauptmann té al darrere una triple tradició literària:

—Per al cas concret dels teixidors silesians, hi ha una literatura relativament abundosa; n’és una mostra el famós Weberlied («Cançó dels teixidors») de Heine.

—Hi ha una literatura teatral revolucionària que a Alemanya compta amb exemples únics dins la literatura europea; Schiller, i sobretot Büchner, en són mostres culminants.

—Cal no oblidar tampoc la influència del naturalisme estricte, concretament del món treballador de Zola.

7

Els teixidors conté aspectes que podríem qualificar de documentals. Avui, a Alemanya, hi ha un teatre-document, i també el Teatre Polític d’Erwin Piscator treballava sovint amb documentació històrica. En cadascun d’aquests moments, les formes i les tècniques són diverses. Així com en Els teixidors hi ha un procés i un alè tràgics, així en una obra com El vicari, de Rolf Hochhuth, hi ha elements encara naturalistes, i en una altra obra, La indagació, de Peter Weiss, hom recorre a la forma del vell oratori protestant. En el fons és el mateix: realisme, irrupció de l’esdevenir històric dins l’art escènic, amb totes les implicacions polítiques que això comporta.

8

«L’home té dret a respirar, almenys una vegada a la vida»; aquests mots són pronunciats pel vell teixidor Baumert després de seixanta anys de fam i d’humiliació, i poc abans que l’exèrcit arribi a reprimir la seva revolta, el seu efímer desfogament. Resumeixen, em sembla, el contingut d’Els teixidors: una «tragèdia de tema nou».

FELIU FORMOSA

Terrassa, 1969