27

Carl Hendrix seia a terra. Es va tocar el nas amb els dits. Van quedar pintats de roig brillant. Va treure un mocador i es va mocar amb delicadesa, empastifant-se amb la sang. Es va aixecar i se’m va posar de cara.

Per darrera del mocador vermell se li veien els ulls somorts.

—I ara què? —va dir l’home de la pistola.

Carl Hendrix es va treure el mocador del nas.

Va dir:

—I tu què et penses? És evident? No ho creus? Continuarem allà on érem. —Em va mirar i va arrufar les celles, després es va mirar Stewart—. Et vaig dir que no perdessis Baron de vista ni un minut. No has fet una feina gaire ben feta. Des del principi no has fet cap gran feina.

Stewart era una massa d’home. El cap i la cara semblaven molt més grotescs que la primera nit que l’havia vist. Portava una gavardina amb cinturó xopa i amarada, i un barret de feltre tou. Tenia una cara estranyament trista. No era una expressió que fes al cas.

Stewart va dir:

—Això no és cap feina. És un merder repugnant, Hendrix. M’hi he ficat perquè necessito els diners. Aconseguiré els diners encara que m’hi hagi de posar jo amb aquesta —va fer un moviment de cap en direcció a Ivor—, jo mateix. I no faig broma.

—On eres abans d’arribar? —va dir Hendrix a Stewart.

—Vaig anar a la casa a buscar Elk. No hi era. Després vaig provar a la barca. La Carol ha desaparegut. Crec que la vaig veure sortir a la mar, a la badia. Semblava que anés penjat a la barana.

Asa Crafford em contemplava. Portava uns pantalons d’estil torero negres, enganxats a la pell, amb un fil blanc al llarg dels panxells de les cames. Portava una brusa blanca i un jersei prim vermellós de caixmir. Als peus duia uns mocassins grocs. Els cabells negres els tenia més tirats cap al cantó esquerre. No semblava encaixar en aquesta reunió.

Jo sabia que n’era un membre de ple dret.

—Pobre Elk —va dir—, està com un llum.

Stewart va dir:

—I per tant he vingut aquí.

Jo vaig dir:

—Hauria hagut d’arribar a la Carol abans que jo. He parlat amb Elk al moll. Vaig veure com Stewart sortia de la casa. Potser t’enganya, Hendrix.

Stewart va dir:

—T’he pegat aquí, oi que sí? Em vaig parar a fer una beguda. —Em va mirar—. Estàs farcit d’idees, oi? —va dir.

—Com has entrat a la casa abans que jo?

—Jo he entrat per davant. Tu deus haver entrat per darrera. —Es va interrompre, va recórrer l’habitació amb els ulls, mentre sostenia la pistola sense força—. Estic fart de tots vosaltres. Em feu venir ganes de vomitar. Però encara vull els diners.

A baix va tornar a sonar el telèfon.

—Aposto deu contra un que és Elk —va dir Asa—; quan està borratxo a bord no para de trucar a terra a través de l’operadora de marina de Tampa. S’emporta la Carol cap a la badia i llavors es posa a trucar, per controlar-me. És embafador.

Jo vaig dir:

—La policia és al telèfon. Creieu que vindria aquí sabent el que sé, sense avisar-los?

—Menteix —va dir Stewart—. A la policia li agradaria tallar-li el coll.

—Baron? —va dir Carl Hendrix a través del mocador vermell—. Què és el que saps?

—Tot —vaig dir. Vaig anar cap al llit i vaig començar a deslligar les cordes dels braços d’Ivor Hendrix. No em va mirar.

—Deixeu-lo que la deslligui —va dir Carl Hendrix—. Crec que el millor és que sortim d’aquí, de totes maneres. Que anem a algun lloc al camp.

Vaig acabar de deslligar els braços d’Ivor. Va caure plegada a terra, em va mirar. No somreia. Potser volia somriure. Li havien fet molt de mal. Tenia el dolor als ulls. Es va recolzar sobre un genoll i va dir:

—Gràcies, Lee!

—Vesteix-te —vaig dir—, de pressa.

—Ara dóna ordres —va dir Stewart.

—No t’agrada mirar-la? —va dir Asa—, crec que té un cos ben bonic. Una mica massa plena de pit, però a part d’això… —Es va moure cap a mi. Ivor Hendrix va anar cap a la seva roba i es va començar a vestir. Es movia amb dificultat, amb el llavi inferior entre les dents. Asa Crafford va dir—: Què saps realment de tot això, Lee?

La vaig mirar. Va somriure amb les dents. En els seus ulls no hi havia res de res. Una dona estranya.

Vaig dir:

—Tot el que em cal saber.

Stewart mirava com Ivor es vestia. Els seus ulls deixaven veure una petita luxúria. Se la mirava amb atenció, els ulls amunt i avall del seu cos amb una mena d’acaronament rumiat. No m’agradava com se la mirava. No em podia treure del cap el que sentia per ella.

Stewart em mataria. Ho sabia. Segurament que em matarien a mi primer. Potser em matarien abans d’anar-se’n d’aquí, perquè no hi havia cap motiu perquè jo els acompanyés. Si se n’anaven.

Asa Crafford va dir:

—T’agradaria fer-lo petar, aquest, Stewart? Per què no ho fas?

Hendrix va grunyir. Va tirar el mocador a terra. El nas havia parat de sagnar-li, però el llavi superior i la zona al voltant del nas estava coberta de sang. Va anar cap a Ivor. Ella portava el vestit ajustat, i intentava de cordar-se’l per sobre els pits. Ell li va estirar les mans, la va engrapar pels cabells i li va pegar quatre vegades a la cara. Deixava anar un gruny amb cada mastegot.

Cridava:

—On són els diners?

Ella ajaguda d’esquena al llit deia:

—Vés a prendre pel sac. —No plorava, però tenia llàgrimes als ulls.

Només hi havia una sortida. Potser no funcionaria. Potser no serviria de res. Però potser els deturaria.

—Stewart —va dir Hendrix, apartant-se del llit on jeia Ivor—. És cosa teva. Vull saber on té els diners. Esbrina-ho!

Stewart va travessar a poc a poc l’habitació. Va donar la seva pistola a Hendrix i va dir:

—Aguanta-la. —Va anar cap a Ivor Hendrix i se la va mirar ensenyant les dents. Era el somriure més abominable que hagués vist mai; la cara estrafeta i la massa enorme d’home. Va dir—: Preciosa, els ho vols dir? O vols que et faci alguna coseta. Puc obligar-te a parlar, ho saps? Quin dels dos?

Ella el va mirar fixament. Semblava que s’encongís a sobre el llit, se li van obrir els llavis.

—Molt bé —va dir. No es va moure—. Treu-te les calces, preciosa. Et faré una cosa. Apa, de pressa.

No es va moure. Semblava congelada en aquella posició al llit. No va parpellejar. No semblava ni que respirés.

—Molt bé —va dir Stewart. Es va inclinar i li va pujar el vestit fins a la cintura. Portava unes petites calces negres ajustades. Es va inclinar a sobre d’ella i per la cara semblava que estigués tocat de l’ala; una expressió de paciència trista i sense alè. Li va pujar una mà per la cuixa, fitant-la. La mà li tremolava i jo sabia que les raons que havia al·legat per no seguir amb la seva carrera mèdica eren quimeres d’una imaginació forassenyada. Semblava que els llavis li bombollessin lleument, i va allargar la mà, va entaforar els dits per dalt de les calces i va començar a estripar-les cap a baix.

—Espera —vaig sentir-me dir a mi mateix—. Un moment. Crec que us puc ajudar, si em dieu un parell de coses.

Semblava que Stewart no m’hagués sentit. Va continuar arrencant lentament les calces d’Ivor Hendrix.

—Espera’t, punyeta —vaig dir. Vaig mirar Carl Hendrix. Hendrix posava cara de fascinació. Em vaig moure amb rapidesa, vaig agafar Stewart per les espatlles i el vaig fer rodar. Respirava pesadament. Tenia els ulls envidriats, cecs. Se li van anar aclarint lentament.

—Per què m’has aturat? —va dir. Havia parlat suaument.

—Tu, gràcil fill de gossa —vaig dir.

Em va mirar fixament. Ivor Hendrix es va estirar el vestit cap avall i va quedar silenciosa sobre el llit.

Hendrix va dir:

—Si saps alguna cosa, Baron, digue’ns-la. Altrament… —No va acabar la frase.

—Sí —va dir Asa Crafford—, de quina manera ens pots ajudar, Lee? —M’ho va dir a mi, però es mirava Stewart amb ulls rodons i grossos. Aleshores em va mirar a mi.

Jo vaig dir:

—Sé on són els diners. —Vaig fer un moviment de cap en direcció a Ivor—. Potser ella creu que ho sap. Però no és veritat. Jo ho sé.

La veu d’Asa era excitada:

—Diu la veritat. N’estic convençuda.

Jo vaig dir:

—Però vull un tracte. No us servirà de res intentar de fer-m’ho dir. He suportat amenaces pitjors que les vostres, el noi gran inclusivament, i dic noi seriosament. Primer vull saber unes quantes coses.

Hendrix va arrufar les celles.

—No estàs en posició de fer tractes. De què servirà?

—I quin mal farà? —vaig dir.

Els vaig observar a tots. El temps era un dels elements que havia d’emprar. L’estava buscant. Tenia la camisa enganxada al cos, de suor.

Vaig dir:

—Sento curiositat. He treballat molt durament. M’agradaria conèixer algunes respostes.

—Em pensava que ho sabies tot —va dir Asa.

Ivor Hendrix em fitava, esmaperduda. Li va aparèixer una llum somorta de cobdícia als ulls.

—Entesos —va dir Carl Hendrix—. Què vols saber?

Vaig anar cap a Ivor.

—Yonkers era l’home que va anar a veure el teu marit. Ja havia matat el seu còmplice, Horace Ailings. M’equivoco? —Va assentir, contemplant-me, encara esmaperduda. Jo vaig dir—: Com et vas assabentar del robatori dels diners? Endavant. Digues-m’ho. Creu-me, ara ja tant és.

S’havia mig assegut i llavors va acabar de seure. Posava ulls d’astorada.

—Jo els vaig sentir —va dir—; és per això pel que es barallaven. Carl va descobrir que Yonkers tenia els diners i Yonkers els va amagar. Jo vaig veure com els amagava, els va enterrar. Tenia por que Carl els hi prengués perquè ell estava malalt.

—Filla de gossa —va dir Carl Hendrix.

No es va molestar ni a mirar-lo.

—Carl no parava de dir-me que fes un viatge, que me n’anés. A la fi va aconseguir que m’avingués a visitar la seva tia a Orlando. Es pensava que sense mi podria fer parlar Yonkers. Sabia que l’home era a punt de morir. Yonkers li havia dit que li donaria part dels diners, però Carl els volia tots. —Va arronsar les espatlles—. Jo estava farta de tot això. Farta de com havia deixat que Elk prengués tots els nostres diners i se’ls polís. Farta que estigués tot el dia tirat. Vaig desenterrar els diners i me’n vaig anar. Bèstia. —Es va mirar el seu marit—. Va fer morir de gana Yonkers, el va torturar. Yonkers li havia dit la veritat, on havia amagat els diners. Però Carl només va trobar la maleta buida. No es va creure que Yonkers li hagués dit la veritat. La ferida de Yonkers estava infectada, i per tant es va morir. Això devia embogir Carl.

—On són els diners ara? —va dir Hendrix.

—No li ho diguis —vaig fer—, s’ha avingut a un tracte. A més —vaig dir—, tu no saps on són ara, Ivor. —Em vaig girar cap a Hendrix—. Tu no treballaves sol —vaig dir—, tu i Asa anàveu junts en l’afer, oi que sí?

Asa Crafford va arronsar les espatlles.

—Vaig fer tot el que vaig poder per tenir-te agafat de mans, bonic, no et va agradar?

Stewart va interrompre.

—Tot això no ens porta enlloc. Per què punyeta us preocupeu d’ell?

—Tu calla —va dir Hendrix.

Jo vaig dir:

—Però va passar que rondava per allà un noi anomenat Vince Gamba. Havia estat tafanejant i sabia massa coses. Passava ànsia per Ivor. Ell no era cobdiciós. Ell n’estava enamorat. No sabia on ella era. Les passava negres. Va trobar el cos de Yonkers, destralejat d’aquella manera.

Hendrix va dir:

—Va ser idea seva —mirant Asa—. Ella el volia fer bocins i repartir els trossets. No ho vam poder fer. Vam eliminar les empremtes digitals, la seva cara… —Va parar de parlar, recordant, i no li agradava el que recordava.

—Mai no tindràs aquests diners ara, Hendrix —vaig dir.

—Saps on són?

—Oi tant.

—Els trobarem.

—Recony! Dius molt ben dit que els trobarem —va dir Stewart. Va anar cap a l’altre cantó i va agafar la pistola de Hendrix i se’m va encarar—. T’han disparat mai a la ròtula? —va dir. Tornava a estar en forma. Un tret dels bons. No li vaig fer cap cas.

Vaig mirar Ivor.

—Tu vas matar Vince Gamba —vaig dir—. No va estar gens bé. Una equivocació. Mai no t’hauria d’haver dit que em va trucar, dient-me que em volia dir on eren els diners. Però només es pensava que ho sabia. Ell va enterrar el cos de Yonkers, i el va amagar perquè no et passés res a tu. Tenia raó quan suposava que a la fi la bòfia et cauria a sobre i que et perdries. Vas anar a casa seva, amb la intenció de matar-lo, potser amb aquella automàtica 32. La devies treure dels voltants de la caravana on Yonkers l’havia deixada. Gamba havia perdut els sentits, de borratxo. Tu el vas posar al forn, vas encendre el gas i vas deixar la pistola perquè semblés cosa seva. Vas plantar aquella lletra sobre seu perquè semblés un suïcidi per amor. Deus haver vist la carta que t’havia començat a escriure. És clar, es podia interpretar malament. Però no si te la miraves amb calma. Ell es referia als diners i al que ell sabia que havies fet, no al seu amor.

Hendrix va dir:

—Ja sabia que se la tirava. —Se la va mirar—. Quant de temps, puta?

—Setmanes i setmanes —va dir—, i què?

Jo vaig dir:

—Aleshores vas aparèixer a la caseta de Gamba, vas portar una ampolla i et vas entrompar; vas retornar i em vas trobar allà. Sabies que jo seria allà. Seria perfecte. Quasi ho va ser.

—Mai no hauria pensat que ho portés a dintre —va dir Asa.

—Gamba havia descobert on eren enterrats els braços, i hi va enterrar el cos al costat. Va anar destruint les proves amb molt de compte. Això em va posar malament a mi amb la policia. —Vaig mirar Ivor fixament—. Va fer tot això per ajudar-te, preciosa. I tu el vas matar per això. Bonic, oi?

Va girar la cara.

Vaig mirar Hendrix.

—Tu sabies quan jo vaig començar a ficar-m’hi. Ja havies llogat Stewart perquè vigilés la caravana, per a la teva dona. Saps per què em va llogar a mi? Perquè jo et trobés a tu abans que tu la trobessis a ella. Els de la bòfia potser creurien que era honrada. I encara que no ho creguessin ella continuaria en poder dels diners que han provocat tot l’enrenou. Ella no havia fet res malament, si no obria la boca, fins que va assassinar Gamba. —Vaig fer una pausa—. Però si la podíeu trobar primer us imaginàveu que la faríeu parlar. Com ara. Heu vist que és d’allò més difícil. No crec ni que el noi satisfet pogués tampoc.

—Això és una pèrdua de temps —va dir Hendrix.

—Ella ja no sap on són els diners —vaig dir jo. La vaig mirar—. Pobre Gamba —vaig dir—. Ell va ser qui va contestar el telèfon a la caravana quan jo vaig trucar la primera vegada. Només pensava en tu.

—Tapa’t la boca —va xisclar—. Et pots tapar la boca!

—El detectiu és un mentider —va dir Stewart—. Tan sols es volia assegurar d’algunes coses. No sap on són els diners. Jo ho descobriré.

Va anar cap a Ivor a corre-cuita i se la va mirar.

—Aquesta vegada, preciosa —va dir—, la tindràs, tant si t’agrada com si no. —S’hi va acostar.

Ella va engrapar el seu canell i hi clavà les dents. Va sortir tot de sang. Ell va fer un bram i va enretirar el braç per pegar-li amb la pistola al puny. Jo sabia que podia matar-la.

—Espera’t! —vaig cridar.

Es va interrompre amb els ulls enfurismats.

Vaig treure’m les llibretes d’estalvis de la butxaca i les vaig tirar a terra. Van botar-hi.

—Aquí són els diners —vaig dir—; mateu-vos-hi.

Els ulls d’Ivor eren grossos i morts de terror. Va saltar del llit. Sabia el que passaria. Va córrer a tota velocitat cap a la porta del dormitori.

A la cara de Stewart encara hi havia l’expressió d’enuig d’un moment abans. Va aixecar la 45 i li va disparar a l’esquena mentre corria cap al vestíbul.

El meu cor es va parar amb el so d’aquesta arma.

La bala la va enganxar al mig de l’espinada. Va tornar a disparar, allà dret, la cara pàl·lida. Sabia que tenia l’esquena trencada. Es va arquejar pel cantó dolent. Va caure i no es va moure.

A l’habitació se sentia la pudor agra de cordita cremada. Hi havia silenci.

Em vaig girar cap a Hendrix.

—La seva sang caurà sobre teu —vaig dir—, sobre teu, no ho oblidis.

Em va mirar fixament.

—Mira’t aquestes llibretes d’estalvis —vaig dir—, ella les havia de signar. Ara ja no les signarà mai.

Stewart s’havia quedat en la posa tibada amb la pistola encara apuntada cap a la porta. Sabia que estava disposat a matar qui fos. Estava desconcertat.

Hendrix es mirava les llibretes d’estalvis. Les va deixar caure i va anar cap a Stewart amb actitud de maníac. La pistola a la mà de Stewart es va girar i va apuntar Hendrix.

—No ho facis —va dir Stewart.

Em vaig llançar a l’esquena de Hendrix. Stewart va girar el canó de la pistola i em va disparar sense canviar d’expressió. M’havia esmicolat l’espatlla esquerra. Vaig rodar intentant de no caure. La pistola va tornar a bramular. Vaig tirar-me cap a Stewart, el vaig agafar pels turmells i vaig fer una estrebada. Va caure pesadament. Vaig sentir els sorolls que jo feia. Vaig continuar donant-li cops, esclafant la seva cara amb totes les meves forces. En aquell moment l’espatlla no em feia mal. Era insensible al dolor.

Hendrix va intentar de separar-me de Stewart. Encara ho va empitjorar. Li vaig donar una genollada i va xisclar. Ho vaig tornar a fer i va xisclar un altre cop. Vaig agafar-li la mà de la pistola. Era balba. Vaig engrapar la pistola, li vaig ventar una puntada de peu a l’estómac, i em vaig girar cap a Hendrix i Asa.

—Us mataré si us moveu —vaig dir.

Vaig alçar-me i vaig caminar cap al vestíbul. Stewart va grunyir arrupit al costat del llit. Es va aferrar a l’engonal, i els ulls li van rodar cap a dins del crani. Em demanava esperançat si l’havia esguerrat de per vida.

Ivor Hendrix era a terra al vestíbul. Era viva. No la vaig tocar.

—Vosaltres dos veniu —vaig conduir Asa i Carl Hendrix a baix i vaig trucar a la policia. Vaig parlar amb Lowell Haddock i li vaig demanar que enviés una ambulància a aquesta adreça com més aviat millor.

Després vam tornar a dalt. Ningú no va badar boca. Stewart no s’havia mogut.

Em vaig agenollar al costat d’Ivor Hendrix i li vaig agafar el cap. Vaig intentar de posar-la tan còmoda com era possible. Vaig mantenir la pistola a mà.

Asa i Carl Hendrix eren drets al dormitori i discutien. Ella plorava amargament. Ella el maleïa. Ell finalment va adoptar una expressió estranya i balba a la cara. Havia recollit les llibretes d’estalvi. Les sostenia a les mans com si fossin vives, i les fitava d’aquesta manera.

No podia fer res per Ivor Hendrix. No parlava. No creia que sentís dolor. No parava de mirar-me en silenci. La veritat és que en realitat no em veia, no veia res.

Vaig mirar com moria. Al cap d’una estona era morta, als meus braços. Hi havia una cosa que quasi havia tingut, però que ara mai no tindria. El que havia fet tant era. Tant era tot quan es tractava d’ella.

No pots tornar a aquest primer somni. No ho intentis.

La vaig posar a terra amb compte. Després vaig deixar de mirar-la, em vaig aixecar, i vaig anar cap al dormitori.

—Fet i fet podem anar a baix —vaig dir—, aviat seran aquí.