19

Vaig pujar a bord com un gat en la nit. De baix no pujava cap so.

L’escotilla de l’escala de la cabina estava oberta i subjectada amb un ganxo. La Carol es balancejava sobre l’aigua, grinyolant. Estava envernissada, ben tractada, amb els metalls brillants. Una ampolla de whisky buida anava amunt i avall, al mig de les guindaresses enrotllades. Una gavina s’inclinava, s’amagava i es bequetejava sobre la botavara, oscil·lant amb suavitat.

—Qui hi ha?

La seva veu sonava com si algú sostingués la punta d’un ganivet contra el seu abdomen.

—Qui hi ha aquí?

Encara amb caminar de gat, com la boira de Xicago, em vaig acostar a l’escala de la cabina. Em vaig posar de manera que la meva ombra no es projectés cap a baix.

Podia sentir com respirava i mirava de cua d’ull, a baix. S’estava palplantada a un metre dels últims esglaons, recolzada sobre una llitera. Mirava per l’ull de bou, una mà amb els dits closos al costat de la galta.

Vaig engrapar l’ampit de dalt de l’escala, em vaig gronxar cap a dintre i vaig caure a mig metre d’ella. Era tota sola.

Es va girar com un llamp, es va plantar les dues mans davant la cara i va començar a xisclar. Em va reconèixer. Va recular i va seure a la llitera.

—Qui hi havia al telèfon? —vaig dir.

—Gràcies a Déu que ets tu.

—Amb qui parlaves per telèfon?

—Amb Elk, el marit de la meva germana. Volia saber si estava bé. Li deia que me n’havia d’anar d’aquí.

Encara portava el vestit ajustat de la nit anterior. Estava tacat de rovell. Portava un parell d’escarpins color torrat. Els cabells raspallats lluïen com el coure, espessos i vius. No feia cara de tenir ressaca. Feia cara d’espantada. Els ulls li continuaven vagarejant cap a l’ull de bou a través del qual, més enllà del moll, es podia veure el verd pendent de gespa, amb homes i dones passejant, bevent.

Davant de la seva hi havia una altra llitera. Hi vaig seure i la vaig contemplar, sentint el silenci del matí. Els seus dits traïen la seva nerviositat. Me la vaig mirar a la cara, els ulls lleument esbiaixats, la boca, trista i terroritzada, i es va esvair part de la meva irritació.

Vaig dir:

—Acabo de parlar amb Elizabeth Haskins.

—Això has fet?

Vaig assentir amb el cap.

—M’ha dit que no t’ha vist mai.

Va alçar una mà i es va tapar els llavis amb les puntes dels dits. Va moure el cap i va dir:

—Ho sento. —Va abaixar la mà—. Sé el que deus pensar. Vaig oblidar d’explicar-te tot això. Li vaig dir que digués a tothom qui truqués que mai no ens havíem vist, que mai no havia estat a casa seva. Era a causa de Vince. —Va titubejar—. I crec que una mica també era per Carl. Tenia por, ara encara estic més aterrida. —Va moure lentament el cap d’un cantó a l’altre—. Ho sento moltíssim, hauria d’haver-t’ho dit.

—No hi pensis més.

—Li puc trucar ara —va dir—, hi pots parlar amb mi al davant. Ella ho explicarà tot.

—Tant és. Per què estàs espantada ara? Què ha passat?

El telèfon era sobre un llibreria enfonsada, als peus de la llitera on seia. Es va mirar el telèfon.

—Ha trucat algú aquí, just abans que parlés amb Elk. Era un home. M’ha dit que estava ajudant Carl, que Carl estava ficat en un embolic i que jo ho sabia. Ha dit que em vindria a buscar per portar-me amb Carl. Ha dit que Carl estava fins al capdamunt del que jo estava fent, que estava disposat a posar-hi remei, d’una vegada per totes. —Es va interrompre—. M’ha deixat terroritzada.

—Per què?

—Per la manera de parlar.

—Per què ha dit que Carl et volia?

Es va alçar ràpidament amb les mans juntes i va dir amb una veu humil i tan tensa que s’acostava a la histèria:

—No ho sé. —I va tornar a seure.

—Com podien saber que eres aquí?

—Tampoc no ho sé. M’ha dit que no milloraria les coses si intentava d’amagar-me.

Feia cara d’atrapada i poruga.

—Això és tot el que ha dit aquest home?

Va assentir ràpidament amb el cap.

—No has parlat amb Carl? Ni idea d’on és?

Va moure el cap.

—Per què has vingut aquí amb Elk?

—Li vaig demanar que em portés a algun lloc. Primer havia pensat que em portés al motel. Després, no ho sé, em va terroritzar, li vaig dir que em podia estar aquí a la Carol, aquesta nit. No va fer cap pregunta. Em va deixar aquí. He dormit aquí, em sentia més segura aquí. —Es va contemplar les mans, va fer girar els dits grossos, després em va mirar a mi—. No em volia quedar en aquella casa. Ella va dir coses espantoses.

—M’ho imagino.

—Em vull disculpar per la nit passada. És… no em puc explicar per què vaig fer el que vaig fer. Vaig beure massa. En aquell moment semblava que l’única cosa bona que podia fer era anar a veure Vince, perquè ell volia veure’m. I aleshores…

—Aleshores, què?

—Tu saps què. Tu eres allí.

—Saps què vas dir quan jeies al llit?

Va assentir.

—No tinc mala consciència pel que vaig dir llavors.

—Saps alguna cosa de Carl?

—No —va fer una pausa—, només el que t’he dit.

—On va anar Elk després de deixar-te aquí, anit?

—No en tinc ni idea. Només es va quedar uns minuts. No sé on va anar.

—No va anar a casa.

—No? Com, oh!

—Com, oh, què?

—Res.

—Em vaig estar apostat al carrer —vaig mentir—, esperant que tornessis.

—Vas anar al meu motel?

—Això no és… —vaig parar de parlar. Mirava per sobre la meva espatlla mentre parlava.

—Allà fora hi ha un policia.

Em vaig girar i vaig mirar per l’ull de bou. Més enllà del moll, un cotxe patrulla havia aparcat a l’extrem de la gespa verda. Ara el matí era gris, el sol havia desaparegut. Una parella de la bòfia parlava amb l’home de la gespa. Era evident que havien trobat la pista de Crafford a través del nom de Hendrix, i que feien una inspecció de rutina al Calcutta Shores Yatch Club, i que havien descobert el meu cotxe. Així de senzill.

Em vaig girar cap a Ivor Hendrix, i vaig explicar-li ràpidament la situació.

—Si m’enxampen ara, ja puc plegar d’aquesta ciutat —li vaig dir—. Acabat. No tinc ni una sola possibilitat, perquè no els puc satisfer de cap manera. No tinc cap resposta. Estan disposats a acabar amb mi. Si t’enxampen a tu no podré pas ajudar-te. Déu sap quant de temps et tindran detinguda, per quines hauràs de passar. No sé del cert de quina manera es comporten aquí. M’ho oloro, i no és gaire agradable. Tu ho has de decidir. Jo me’n vull escapar, com sigui. Vols arriscar-te amb mi?

Es va estar un moment sense parlar. Jo sabia que hauria de fer tots els possibles per esbrinar tot el que pogués i posar tot l’enrenou sobre la taula de Haddock, i esperar-ne el millor. No hi havia cap altre camí.

Hauria de venir amb mi.

—Molt a prop del moll hi ha una fora de borda —vaig dir—. Encara tenim alguna possibilitat. Em busquen a mi, no a tu. Si caminem tranquil·lament, i junts, ens en podem sortir.

—Jo no em vull quedar aquí. Carl em posa malalta de terror.

La vaig empènyer al meu davant. Vam sortir a coberta. Un dels dos polis s’estava a la vora de la porta del club. Encara no havien sabut veure la Carol. Un altre cotxe patrulla es va ficar a dins dels aparcaments. Ja havien rebut la notícia per ràdio. Aleshores vaig veure la noia amb el vestit de bany de color crema que caminava per la gespa cap als bòfies. Ben aviat ho tindria dit.

Vam sortir per la passarel·la i cap al moll. Sentia Ivor Hendrix encarcarada.

—La meva bossa —va dir—, haig de tornar enrera. Me l’he deixada.

—No tenim temps.

—La vull.

Es va deixar anar amb força i va córrer cap a la passarel·la; la faldilla estreta del vestit ajustat se li enganxava als genolls, els malucs rodons i ferms oscil·laven. Vaig donar un cop d’ull a la gespa. Els bòfies encara no venien cap aquí. Sentia com el cor em feia sotracs. Vaig tornar a la coberta de la Carol, travessant la passarel·la amb dues gambades. Havia desaparegut per l’escala de la cabina.

El cel era brut. Girava un vent càlid per la badia de Tampa semblant a l’alè calent d’una dona delerosa. Vaig adreçar-me cap a l’escala de la cabina. El peu em va ensopegar amb alguna cosa que va repicar per la coberta. Era una clau petita de llautó, que brillava contrastant amb la caoba. La vaig collir i me la posava a la butxaca en el moment en què Ivor Hendrix tornava a aparèixer, amb la bossa blanca cilíndrica gronxant-se-li a la mà.

Vam passar pel moll caminant a poc a poc. Un dels bòfies s’estava parat mirant cap a nosaltres, amb els braços plegats, balancejant-se sobre els talons. No podia distingir qui érem de tan lluny.

La noia del vestit color de crema es va aturar quan un altre bòfia la va cridar, i es va adreçar cap a ella, parlant.

Jo vaig dir:

—Ara amb calma. Hem d’arribar a aquella fora de borda vermella. Saltar-hi. Fem-ho tan normal com puguem. Jo desenganxaré la corda.

No va dir res. Vam arribar a la barca. Va saltar, va caure oscil·lant terriblement. L’aigua va esquitxar pels cantons.

—Ep, vosaltres —va cridar un dels bòfies. Caminava lentament pel moll. El bòfia que parlava amb la noia, es va girar, va fer un bram i va córrer cap al dic.

—Agafa’t bé —vaig fer.

Vaig estirar la corda, la vaig desenganxar i vaig saltar a la barca. Si el motor no agafava hauríem begut oli. El so del motor seria després la meva excusa.

Em vaig allunyar del moll, vaig engrapar el fil d’arrencada. Vaig intentar que tot semblés al més natural possible. Ben probablement semblàvem dues persones fugint de la policia. Vaig fer una estrebada al fil d’arrencada. El motor va escopir dues vegades.

—Ep! —va cridar un bòfia.

El motor va agafar, va retrunyir amb estridència. Vaig pitjar l’accelerador a fons. El motor es va neulir en la grisor del dia.

Els dos bòfies van córrer cap al moll. Ivor Hendrix estava de cara a mi, aferrada a cada cantó, amb els artells de les mans blancs, la bossa blanca clavada entre els genolls nus.

La barca s’inclinava cap a un cantó mentre girava i agafava velocitat. Vam picar fort l’aigua de la badia, allunyant-nos del moll, i vam passar molt a prop de la Carol. Vaig girar la vista enrera. Corrien pel moll, fent signes amb les mans. Un d’ells s’havia tret la pistola. No la faria servir. Mai no estarien segurs que els havia sentir cridar-me.

En un tres i no res estarien vigilades totes les entrades a la platja. L’helicòpter de la guàrdia de la costa rebria ordres de buscar aquesta fora de borda vermella.

Ara em sentia atrapat. Els havia d’oferir alguna cosa, i de pressa. Altrament a la fi em trobarien i tots els plans que tenia per a aquesta ciutat caurien pel fumeral com sutge blanc del fi. S’havien esvanit les meves possibilitats de localitzar Hendrix. Qui fos que perseguia Ivor em podria haver menat al seu marit. Em va ser impossible d’agafar aquella ruta.

Seia allí, contemplant-me, agafada als cantons de la barca, els cabells tot enredats per sobre la cara pàl·lida, la faldilla rebregada per sobre les cuixes blanques llises.

Ens vam acostar a un estret braç de terra. Vaig tallar cap allà. A través d’uns arbres vaig veure una carretera. Un cotxe patrulla volava per la carretera, amb la sirena udolant, en direcció a Maximo Point. Em vaig acostar a la platja. El cotxe s’havia esvanit. El motor encara estava en marxa.

Aquí érem vulnerables. Ara passàvem amb fúria per davant de molls de pesca. De sobte la línia de la costa va esdevenir una jungla. Vaig veure l’obertura d’un canalís quallat de mangles. Vaig gronxar-me cap allà.

L’aigua picada es tornava herba, i vam esquivar els esculls, i vam rugir per sota un pont. Vaig alentir el motor, seguint bé la costa. Un altre patrulla va passar com un llamp pel pont del canalís.

Érem a la banda sud de la ciutat. La línia de la costa canviava, i deixava veure cases que s’erigien entre arbres; el paisatge de la jungla esdevenia una gespa ben tractada.

Vaig virar la barca cap a un espai buit, la vaig encallar. Ivor Hendrix va fer un crit, va caure cap endarrera, i va sortir disparada de la cadira. Les seves llargues cames van quedar de través. Es va refer, i vam saltar junts per un cantó, aterrant sobre una terra arenosa. Uns crancs de mar pujaven entre la remor de les ones cap als seus caus.

Feia molt de temps que havia viscut en aquesta ciutat.

Recordava aquest indret com pura jungla. Havia canviat. No sabia exactament on érem. Vam córrer per la gespa del davant de la casa d’algú i vam arribar a una carretera rosada de ciment.

—Hem de trobar un telèfon —vaig dir.

Va respirar pesadament, la seva cara brillava de suor. L’espessa cabellera era més fosca a les temples, molt enredada. Sabia que la gent del canalís denunciaria la fora de borda vermella, perquè era probable que la policia ho transmetés per televisió.

Vaig dir:

—Farem servir el telèfon de la casa d’algú. Demanaré un taxi i et portaré a algun lloc. Un altre motel; això em donarà una mica de temps, fet i fet.

Ens vam apropar a una llarga casa blanca baixa amb una Volkswagen asseguda sobre el caminet de grava. Vaig pensar a robar el cotxe. Però no sortiria bé.

Vaig trucar al timbre de la porta principal. Ivor Hendrix es posava bé els cabells amb moviments ràpids i donava copets primmirats a la brutícia de la faldilla.

Vaig passar per un moment de fosca futilesa, com si m’haguessin disparat des d’un camp de tir al blanc. Després em vaig sentir millor.

Un home de mitjana edat amb un diari, que portava pantalons curts de color caqui, ulleres amb muntura de banya, i fumava en pipa, va obrir la porta.

—Podríem telefonar? —vaig dir—. El nostre cotxe s’ha trencat. Volia arribar-me fins a un garatge però no sembla haver-hi…

—No hi ha cap garatge per aquí —va dir—; i tant, passin.

Vam entrar. Ivor Hendrix era un manat de nervis. Va topar amb el cantó d’una taula, va deixar anar un crit sufocat i l’home la va mirar. Em va mostrar el telèfon i es va quedar allí, donant-se cops a la cama amb el diari, traient fum.

Vaig demanar un taxi. Van dir que vindrien de seguida. Ens vam dirigir cap a la porta. Els seus ulls semblaven vidre esmicolat.

—Per què no s’esperen aquí?

—Gràcies. Ens esperarem a fora.

Vam sortir, vam travessar el passeig i vam anar fins al revolt. Ens vam quedar sota l’ombra fragant d’un arbre de càmfora, i ella es va recolzar contra el tronc, evitant els meus ulls, amb la bossa blanca agafada amb les dues mans, les dents mossegant-se el llavi inferior.

—No paro de pensar en Vince —va dir—, em sembla que no puc oblidar la cara que feia, allí ajagut. No puc parar de pensar que tot és per culpa meva. No m’ho puc treure del cap. Vaig intentar de ser una bona esposa per a Carl i no me’n vaig sortir. Què li deu haver passat? Què deu voler fer? On és?

—Els diners canvien les persones —vaig dir—, quatre-cents mil dòlars són molts diners. Això és el que hi ha darrera de tot. La resta tant és. Tot allò altre és com un fusible. És ben curiós, de quina manera li passen les coses a la gent quan hi està disposada.

Els ulls se li van eixamplar.

—Què vols dir amb això?

Vaig arronsar les espatlles.

—Tothom amb qui he topat en aquest afer ha estat assegut sobre un varec de dinamita emocional.

—Jo també?

—Tu també. Cada persona té el seu petit món propi. El que passa és que oblida que a vegades el seu món té finestres. Als altres els agrada de mirar i observar.

—Creus de debò que el robatori de Laketown té alguna cosa a veure amb això?

—Ho sé —vaig dir—, el problema és que això és tot el que sé. Vince Gamba intentava de dir-me que creia que sabia on eren amagats els diners. Quins diners? Els quatre-cents mil dòlars? Tot el que sóc capaç d’imaginar és que, qui fos que els tenia ja no els té. Els té algú altre, i potser els ha enterrats. Però, per què el van matar, llevat que perquè no pogués dir res. Potser va dir abans alguna cosa. Potser els diners ja no estan enterrats. Potser mai no van estar enterrats. Qui ho sap!

—Tu ho esbrinaràs, per això, oi?

—Ho haig d’esbrinar. —Me la vaig mirar—. M’hi va el coll si no ho faig. I també hi podria anar el teu.

—M’estàs ajudant moltíssim.

—I a mi mateix també.

—Sí, però a mi.

Em vaig allargar i li vaig agafar la mà.

—M’agrada ajudar-te a tu —vaig dir—, entesos?

—Entesos.

Un taxi va girar per la cantonada del carrer i va fer sonar suaument el clàxon.

Des de lluny, cobrint el matí tapat pels núvols, ens va arribar el so entusiasta d’una sirena.

Em va prémer la mà amb els dits.

—Lee?

—Sí?

—Aquesta és la primera vegada que m’he sentit segura, protegida. I és per tu, Lee. Ets fantàstic.

—Donaria la vida perquè no haguessis dit això.

—És el que sento.

—Em serà maleïdament difícil d’estar-ne a l’altura.

—Parlo seriosament.

Un minut, allí, vaig creure que el sol brillava. Després el taxista ens va cridar.

—Vénen o no vénen?