11

El jove gras es va posar un peu a la falda i va inspeccionar curosament un dit inflat. El peu queia de brutícia. Va indagar, va pescar alguna cosa amb les ungles, va fer una estrebada i va sospirar.

—Trossets de sorra incrustats —va dir—; tot per intentar que no se’t facin malbé els peus.

—I com es fa? —vaig dir.

—No portis sabates. Si vols conservar bé els peus no portis mai sabates. Hauries de saber-ho.

—Ja ho veig. —Tenia una cara blanca de pa de ral. Els ulls i la boca semblaven pintats sobre una superfície gomosa. S’estava assegut en una cadira amb el cul de vímet i el respatller recte, recolzat contra la paret exterior del despatx. A sobre el seu cap un rètol desgastat de pell, blanc i negre, deia: Apartaments Royal Palms. Un llum que imitava un coll d’oca resplendia enlluernador per sobre del rètol. Escarabats, papallones i estranys insectes descrivien una trèmula dansa circular suïcida al voltant del llum. N’anaven plovent.

Va dir:

—És clar, s’ha de comptar amb els fongs. Porqueries ficades entre els dits. Però si vols conservar bé els peus, no portis sabates.

—No ho oblidaré —vaig dir—. Busco un amic. Té llogada una de les teves casetes. Es diu Gamba. Em pots dir el seu número?

—Per a què? —va dir.

—M’agradaria veure’l —vaig dir.

Va fer:

—El número deu és el que busques.

—Gràcies.

—No hi és.

Em vaig girar i me’l vaig mirar.

—Com ho saps?

—Porta una camioneta Chevy nova de trinca, oi que sí? Segur que sí. Doncs l’he vista passar fa una estona.

—Quant fa?

—No fa gaire.

—Conduïa ell?

—És el seu cotxe, no?

No vaig dir res. Les xinxes giravoltaven i queien com flocs de neu espaiats.

—A tota marxa, se n’ha anat.

—Entesos —vaig fer—, entesos! —Ens vam mirar mútuament. Posava cara d’ofès—. Vaig cap allí i l’espero. Et fa res?

Vaig anar cap al cotxe, vaig seure al volant, i vaig passar per davant del despatx al llarg d’un passeig de grava entre arbres espessos. Pel retrovisor veia com el jove gras potinejava amb el nas rient-se de mi.

El número deu era la caseta del final cap a la badia de Boca Ciega. Arbres i arbustos envoltaven atapeïdament totes les casetes. La majoria dels cotxes aparcats al costat de les casetes portaven matrícula de la ciutat. Comerciants atrafegats.

Vaig pujar pesadament els esglaons del número deu i vaig picar a la porta. Em trobava bé i vaig planejar de mantenir un carregament d’aquelles píndoles grogues a l’abast.

Cap so de passos. Res. Com una casa buida. La serena quietud de la badia, de sobte immune als sons dels grills, les llísseres fent saltirons, i els somiers. Ni tan sols un somier del número deu. Res de res.

El món perdut de vista. O fora amb el cotxe.

Vaig tornar a trucar, després vaig empènyer la porta. Estava tancada. Vaig baixar del porxo, vaig fer la volta a la caseta. A dintre els llums eren encesos, però no podia veure l’interior perquè les persianes estaven tirades.

A darrera del número deu no hi havia herba. Vaig caminar sense fer soroll sobre terra humida i dura, entre gentils vents silenciosos. A la platja hi havia una garsa reial, contemplant un llum intermitent vermell a través d’una aigua oliosa i negra.

Al porxo de darrera, em vaig enfilar sobre una caixa d’ampolles i vaig arribar a la porta. Una llum somorta es projectava contra les persianes interiors. Vaig provar el pom. La porta no estava tancada amb clau; vaig començar a sentir una olor.

Vaig obrir de cop la porta i em vaig ficar en un mur de gas prou espès per a parar un tren.

Vaig contenir la respiració, vaig llançar-me a la cuina com un maníac. El llum d’un vestíbul deixava veure una cuina. Gamba seia a la cadira de davant de la cuina amb el cap a dins del forn.