9

Vaig sentir que sonava el telèfon mentre caminava pel vestíbul cap al meu apartament. Vaig córrer, vaig posar la clau al pany, vaig obrir la porta, i vaig travessar l’habitació a les fosques pensant que pararia de sonar.

Vaig arrencar el telèfon del suport.

—El senyor Baron?

Era Ivor Hendrix.

—Jo mateix. —Vaig portar el telèfon fins a una cadira i vaig seure en la foscor. Més enllà de la finestra la nit era molt negra, carregada d’un formigueig que la traspassava; llums menudes de cabina del color del safrà, llums que es movien. Un vaixell de somnis en l’espai negre. Sabia que era a la badia de Tampa, en direcció al golf de Mèxic, però semblava portada pel vent. Tot em feia mal, i les aspirines no m’havien alleujat el mal de cap.

—Em pensava que mai més no tornaria a poder parlar amb tu —va dir.

Sentia les protuberàncies del cap.

Va dir:

—M’he imaginat tota mena de coses. Fa molt de temps que intento de localitzar-te. —La seva veu traïa preocupació—. Creus francament que podria ser que Carl em perseguís?

—No ho sé —vaig dir—. On ets?

—En un altre motel. He fet el que m’has dit. Es diu Shady Nook. Al carrer Maranela, cap al nord. —Em va donar l’adreça i el número de telèfon—. He signat amb el nom de Grace Golden.

—Molt bé, senyora Golden. Has vist algú que et conegués?

—No.

—Bé, vull que et quedis on ets. No surtis si no és per pura necessitat.

—Ara m’espantes. Em pots dir de què va tot això? Estic preocupada, i espantada.

—Em temo que han passat moltes coses mentre tu eres allà dalt, a Orlando.

—Quina mena de coses? —Va abaixar la veu i va parlar amb més calma—. Si et plau —va dir—, tinc el dret de saber-ho: em busca Carl, o no? Hi ha alguna cosa que m’amagues. No intentis d’ocultar-me coses. Estic tota sola en aquesta habitació petita i horrible.

—Molt bé. —Aviat ho sabria. No tenia ni idea de si la policia ja havia trobat la faixa per a bitllets de la Union Trust de Laketown. Si no l’havien trobada encara devien creure que el cos era de Carl Hendrix, i tot l’Estat estaria alerta per arrestar la seva dona. Si havien descobert la pista, la voldrien igualment. A cada moment que passava m’enfonsava més en el fang—. Quan eres a Orlando probablement vas sentir a parlar del robatori del banc de Laketown.

—I tant —va dir—, la tia Liz tenia diners en aquest banc. Va fer un gran escàndol. I què té això a veure amb l’altre?

—Encara no ho sé. M’hi jugo el que vulguis que encaixa en algun lloc. —Li vaig parlar de la faixa de bitllets que havia trobat—. I també hi ha aquest Bill Black que tu vas dir que havia visitat Carl. No crec que el seu nom sigui més vertader que el teu. I encara hi ha el fet que aquest cos pot ser el del teu marit.

Ara estava amb ànsia.

—Tu hauries de poder-ho dir. Et vaig donar unes fotos de Carl.

—Espera’t un moment. —Vaig penjar el telèfon, vaig encendre el llum, i vaig anar al dormitori. Vaig agafar les instantànies de la butxaca de la jaqueta de l’altre vestit. Me n’havia oblidat. Altre cop a la cadira vaig agafar el telèfon, mirant les fotos. No deien gaire cosa i mai no ho haurien pogut fer, per la manera com havien destralejat la cara del cadàver.

A les fotos, Carl Hendrix era un individu d’alçada mitjana amb els cabells curts i una cara ben corrent, que portava una camisa esport de màniga curta. S’estava dret al costat d’una palmera, en una de les fotografies, contemplant sòbriament la camera. Els ulls li sortien una mica, indicant un possible problema de tiroides. Podria facilitar els problemes d’identificació. A les altres dues instantànies era assegut en una gandula, fumant un cigarret amb un broquet blanc i curt. No podia situar els voltants.

—Ets aquí? —va dir titubejant.

—Sí. Comprovant les fotos. No em diuen res. —Li vaig explicar per què.

—Que espantós. —Es va interrompre, després va dir—: Però per què… els braços, els han…?

—Bé, mira-t’ho d’aquesta manera. Posem que tens un home mort a les mans, i no vols que t’enganxin. T’has de desempallegar del cos. Això sempre és un problema. Creu-me, he vist alguns intents excèntrics. Això d’ara no és gaire original. És l’única raó per la qual crec que l’home mort no és el teu marit.

—Però, per què?

—Massa preocupació per fer el cos inidentificable. Si qui fos que l’hagi matat simplement enterrava el cos, les possibilitats que el trobessin són immenses. Sovint passa, generalment algú veu com l’assassí l’enterra, o com fa el que en faci. Per tant qui fos va decidir-se per una altra tàctica. Es van desempallegar dels braços, podrien haver estat merament les mans. Les empremtes digitals, te n’adones?

—Començo a adonar-me’n.

—I també van fer estralls als trets facials. Caldrà temps per a identificar-lo. Per no parlar de trobar els braços. Si la policia tingués els braços, les mans, podria descobrir en un tres i no res qui era realment aquest individu.

—Suposo que sí. No són cap mena d’ajuda, les fotos?

—Podria ser que fos el teu marit. D’altra banda podrien ser deu mil altres individus.

—Però… si no és Carl, aleshores qui és?

—Potser aquest tipus, Bill Black. Escolta, quan va ser l’últim cop que vas cremar trastos en aquell clot de darrera la caravana?

—No ho recordo. Potser just abans de marxar. Carl pot haver-hi cremat coses des d’aleshores.

—Concretament. Va cremar alguna cosa aquest subjecte, Black?

—No, que jo sàpiga.

—Potser ho pots recordar. El robatori de Laketown va ser abans o després que arribessis a casa la tia de Carl?

—Abans. Un dia si fa no fa, alguns dies. Ho recordo perquè la tia Liz botava de ràbia quan hi vaig arribar.

—Has sentit mai el nom de Yonkers?

Va fer una pausa.

—Referit a una persona? No.

—De què feia Carl quan treballava?

—Doncs, és censor jurat de comptes. De vegades treballava d’això. Vull dir, només durant breus temporades. No ha treballat en res fix des de fa quasi dos anys. D’una feina a l’altra. Disposar i gandulejar.

—De què vivíeu?

—Havia estalviat diners. I apostava a les curses de cavalls. De tant en tant guanyava. Feia alguna feina aquí i allà. Anàvem tirant. Però Elk es va endur els diners dels estalvis.

—Algú, tu o el teu marit, fèieu avions de paper. Qui era? —Li vaig dir que n’havia trobat uns quants al cubell de les escombraries, al costat de l’aigüera.

—Devia ser Carl, sí. Era un costum.

—Quina és la mena de feina que fa Elk?

Va fer un somriure curt i trencadís.

—Va heretar uns diners. Molts. Ja han desaparegut tots, o quasi tots. Mai no ha treballat seriosament en res, llevat que sigui intentar no treballar. Suposo que ara ho haurà de fer. M’imagino que estan a les acaballes.

—Acabo de parlar amb la teva germana.

—Oh, per què?

—Se’m va acudir que em podria ajudar.

—Estic segura que t’ha ajudat. —Els mots eren plens de sarcasme.

—No és una persona gaire afortunada.

—S’hi posa amb totes les seves forces.

Ho vaig deixar estar. Això era enfilar-se per topants que no m’interessaven de moment.

Vaig dir:

—M’ha dit que Vince Gamba intentava de localitzar-te. S’està als apartaments Royal Palms. M’ha dit que li ha telefonat.

Ivor Hendrix callava.

—Si hi ha alguna cosa que no m’has dit sobre això —vaig fer—, potser ho hauries de fer.

—No hi ha res. Mai no hi ha hagut res. Ara s’ha acabat tot. I parlo amb franquesa.

—Què fa Gamba?

—És una mena de viatjant.

El cap em feia molt de mal, de debò. L’habitació relliscava, després es tornava a adreçar. Em sentia podrit. Necessitava beure alguna cosa.

—No et moguis d’on ets. Em posaré en contacte amb tu. Si em necessites per a res, truca al despatx o aquí. Vés provant fins que em localitzis.

—Tant de bo em vinguessis a veure.

—Ara mateix no puc. M’agradaria.

—A mi també m’agradaria.

—Tan aviat com pugui. Fet?

—Fet.

Vaig penjar i em vaig dirigir fent tentines cap a la cuina i l’ampolla de whisky. Vaig omplir un vas d’aigua fins a la meitat, el vaig començar a beure, i va sonar el telèfon.

Era Vince Gamba. Estava molt borratxo. Que estava tan trompa va ser tot el que vaig entendre. Intentava amb totes les forces de parlar amb absoluta serietat, cosa que pot ser alarmant. Semblava estar a punt de plorar.

—Fa molt que intento de localitzar-te —va dir—, intento trucar-te, borratxo.

—Me n’adono —vaig dir.

—Per- perdó per haver estat tan ruc aaa- a-ques-ta tarda.

—Entesos.

A través de l’alcohol la seva veu era tibada i desesperada. Estava amb tanta ànsia que el telèfon pràcticament es sacsejava a les meves mans. Volia dir alguna cosa però no sabia com enfocar-la.

—T’haig de veure.

—Ara?

—No. —Va començar a parlar amb una lentitud esgotadora—. Dóna’m-dues-hores-s-s-s. Trec de sobre borratxera, dues hores. Tu véns-casa-meva. Roy-le-oily-al-, Déu meu! ROY-LEY-ALL.

—Apartaments Royal Palms?

—Com ho saps?

—Jo endevinaire, moltes boles de vidre.

Silenci.

—Tu rius.

—Sí. Jo riure. Gran ona explosiva. Up!

Semblava que plorés; o bé això o s’estava morint de riure.

Va fer un rot, després va bavejar.

—Dé-e-u-me-e-u. Els diners. Diners enterrats-barrats.

—Enterrats? —Em va venir un gran estremiment de fred al clatell.

—Sí. Sé on enterrat, crec. Dues hores.

—Espera’t —vaig sentir la meva veu, com una fura—. Espera’t, Gamba. Digue’m el que sàpigues, ostres, ara.

—Primer parlar amb tu. Dues hores.

Que se’n vagi a fer punyetes.

—On ets, a casa?

—No. Treure borratxera. Seré casa.

—Re punyeta, digues-m’ho.

Va penjar.

Vaig sentir veus mussitant al replà al davant del timbre. Després el timbre de la porta. Un truc exigent. Jo ja m’havia mig aixecat de la cadira. Vaig tancar el llum, em vaig maleir per haver-ho fet i em vaig arrossegar com fum pàl·lid cap a la porta.

—Han tancat el llum —va dir un home.

Un altre home va començar a dir alguna cosa. No vaig esperar a veure què era. Vaig córrer cap a la cuina, vaig sortir per la porta de servei que menava a un vestíbul en angle recte amb el vestíbul principal que menava a la porta principal. Em vaig esquitllar silenciosament pel vestíbul i vaig mirar cap a la cantonada. Quatre polis. Tornaven a trucar. No volia parlar amb aquests nois en aquells moments.

Vaig retornar pel vestíbul, vaig tancar la porta de la cuina amb la balda, i aleshores vaig dirigir-me a la sortida d’incendis.

El meu cap era com una sòlida massa quadrada de dolor esgarrifós.