8

S’havia estat parat per darrera del cotxe, i es va apropar quan m’hi vaig ficar dintre. Era al costat de la porta oberta.

—Escampa la boira —vaig dir—, no tinc ganes de parlar.

Va respirar amb paciència.

—Enretira’t, cowboy —va fer.

Vaig girar el cap i el meu nas va topar contra l’acer fred que pudia a pólvora; una Hoppe del nou. «Cap tirador o caçador hauria de viure sense una d’aquestes».

Me’l vaig mirar més ben mirat. No hauria portat res de bo engegar el cotxe, posar-hi una marxa, i provar de fugir a corre-cuita. Hauria pogut aturar un camió amb remolc amb un dit petit, sostenint una tassa de te als genolls i sense vessar-ne ni una gota. Va mostrar tot el seu pes, fitant-me, amb l’arma a la mà.

Portava un abric clar, pengim-penjam, un barret tou, i tenia una cara de la grandària d’una síndria. Els trets grans i esmussats, el nas ample i amb forma de barra de pa, les mandíbules prominents i amples.

Em vaig enretirar. Ell es va entaforar a dintre, va entortolligar un tentacle enorme al volant i va recolzar l’altre al respatller del seient de darrera. La pistola era a la punta del seient de darrera. Una 45. La boca brunyida brillava. Era una joguina a les seves mans.

Vaig recordar la seva cara.

—Tu portes un Olds marró vermellós —vaig dir-li.

No va dir res. Ara no li podia veure la cara, però m’observava. Respirava com un ós ferit.

—Els goril·les estan passats de moda —vaig dir.

Va emetre un so com si rigués.

Parlava amb veu temperada, intel·ligent, ben educada.

—De fet no m’hauria d’estar aquí assegut —va dir. Va fer un sospir. Semblava el d’un cavall esbufegant després d’una gran correguda. Els individus realment grossos tenen alguna cosa d’especial. Em refereixo als grossos de veritat. Faig un metre vuitanta-tres, i dels magres, però no sóc cap tap de bassa si mirem l’alçada mitjana. Però els tipus tan grans com aquest és com si estiguessin tan embossats de carn i músculs que no poguessin ni respirar. Estan constantment esbufegant i rondinant i panteixant. Va dir—: Se suposa que t’hauria de fer miques o bé només donar-te una bona pallissa. —Va tornar a sospirar—. Volia veure a qui feia tot això.

—Tu ets l’espectre negre que va intentar que em fotés daltabaix del pont.

—Sí. La manera com te n’has escapolit m’ha fet venir curiositat. Suposo que aquesta és la meva feblesa en aquesta feina. Curiositat respecte als meus objectius.

Era material d’importació. Un carregament costós. No tenia cap mena de por. En algun lloc és probable que tingués una dona i uns nens que creguessin que potser era un viatjant de catifes. Una casa bonica, amb habitacions espaioses.

Si aconseguia d’obrir la porta i corria, em dispararia al clatell.

—Quant et paguen? —vaig dir. Tenia la gola seca, la veu era ronca.

—Paguen bé —va dir—. Això em fa pensar —afluixà la mà esquerra, se la va ficar a l’abric, i em va llançar un sobre a la falda.

Em vaig mirar el sobre. Tres bitllets de cent nous de trinca. Vaig tirar el cigarret per la finestra, li vaig tirar el sobre a la seva falda. Jo no portava pistola.

—Millor que te’ls quedis —va dir—, és una mena de remuneració, suposo. Jo mateix no ho entenc del tot. Potser volen que ho facis servir per a rebuts.

—Quins rebuts?

—Els que hauràs de pagar un cop t’hagi liquidat.

—Para el carro. Tot plegat fa riure.

—Ja ho sé —va dir—, així és com jo m’ho miro. I també és una mica trist. No me la passo bé. Sóc llicenciat en medicina. —Va fer un sospir—. Donaria el que fos per exercir. Vaig treballar molt per arribar-hi. Això no m’agrada gens. Però surt molt a compte, i és l’últim recurs.

—Què punyetes vols intentar de vendre’m?

—La veritat. Potser la pluja m’ha deprimit.

—Aleshores per què no exerceixes?

Va emetre un so com de riure.

—Ho vaig intentar, quasi cinc anys. Gairebé em vaig morir de gana. Pràcticament no val la pena. —Es va allargar i va encendre el llumet interior del cotxe—. Dóna-hi un cop d’ull —va dir—, mira’t aquesta cara.

Me’l vaig mirar de prop. Era d’allò més desagradable. Una mica com un dels geperuts de la catedral de Notre Dame. Era el tipus més lleig que jo hagués vist mai. Vaig desviar la mirada. Va tancar el llumet.

—Amb els pacients era igual —va dir—, mai no deien res. No em volien ofendre, però tampoc no ho podien suportar. I així amb tot el que intentava; ho he intentat tot. Aquesta feina m’escau. És la meva feina.

—Cirurgia plàstica? —vaig fer.

Va tornar a sospirar.

—No va, és la mida. Comença per un problema glandular de la primera infància. No s’hi pot fer res.

Vaig començar a respirar únicament amb la tercera part superior dels meus pulmons.

—Sé que estàs espantat —va dir—. Ho has d’estar. No pots pas fer-hi res.

—Torna els diners —vaig dir—, dóna’ls a qui sigui que te’ls hagi enviats i digue’ls que es comprin caramels.

—Els he dit que no n’hi havia prou.

—Els has tallat les mans?

No va badar boca.

—On és Carl Hendrix? —vaig dir—. L’heu enterrat o què?

No va dir res.

—Bill Black —vaig dir amb veu ronca.

Va gargamellejar.

—Jo no continuaria si fos tu —va dir—. No se suposa que t’hagi de matar en aquesta ronda. Però podria haver-ho de fer.

Vaig parlar amb veu dura i ferma. Era una cosa maleïdament difícil de fer.

—Qui participa en el botí? Endavant, m’ho pots dir.

—Ets un intrús en aquest cercle, Baron. No saps pas què és el que ha passat. No saps quines fitxes has de moure.

Tenia la mà al mànec de la portella, disposat a empènyer-la i trobar un respir. No podia fer altra cosa.

—Penses? —vaig fer. Vaig empènyer el mànec de la porta lentament—. I què? —Ara el vaig empènyer amb força.

Em va mostrar el què. Va ser estrepitós. El cap em va esclatar amb una llum silenciosa, blanca, suau. La cara se’m va esclafar contra la guantera. So i dolor van venir en brillants ones sense vent, després va dominar un bram, i per sobre del bram, la seva veu, temperada, contrita.

—La idea —va dir— és que treballis en una altra cosa. Treu-te aquesta feina del cap. Entesos?

No havia mogut la mà més de trenta centímetres, agafada a la 45, contra el meu clatell. Va tornar a picar. Em vaig estavellar contra el terra del cotxe. Ja havia eixit de seny.

Estava paralitzat.

Vaig intentar de tornar-m’hi. Era inútil. Somniava. No em podia moure. Intentava de posar la barbeta sobre la guantera.

Va tornar a abaixar el braç. Em va caure al cap.

Li vaig xisclar. Em vaig sentir cridar.

Vaig lluitar amb el pedal del fre. Em feia un mal espaordidor. Sabia que era el pedal del fre, però estava també segur que era l’individu. El vaig tòrcer, després em vaig arrossegar pel terra del cotxe i vaig córrer. Vaig caure de cara sobre l’herba humida. El dolor era com d’aigua bullent. Vaig intentar d’alçar-me, hi vaig reeixir.

Em trobava sol amb la nit.

Al costat del cotxe, vaig ajupir-me, penjant-me de la porta oberta. Em vaig estenallar sota el cotxe, mig sortint de la vorera. Tot es va esvanir.

Vaig respirar l’aire humit. Hi havia una olor de maons humits, terra humida, oli i cautxú. M’ho havia buscat. Les orelles em xiulaven i em feien mal. Tot semblava enfollir, amb mi volant al bell mig.

Després cap so. Era sord.

Després tot bé. Era únicament la nit.

Se n’havia anat. La casa dels Crafford era fosca. El carrer era fosc, llevat d’un llum al racó més llunyà, que brillava com neu enlluernadora sota el cotxe on jo jeia.

Em vaig moure lentament. Era un vell malalt. El dolor baixava fins a mitja esquena, les arrels eren al cap. Em vaig agenollar a l’herba al costat del cotxe. A la fi em vaig posar dret. Vaig caure a dintre sobre el seient del cotxe i vaig quedar tirat amb la cara esclafada contra un paper arrugat. El sobre amb els diners. No tenia forces per estirar-lo i llançar-lo fora del cotxe.

El dolor es descomponia en petites estelles, com un pastís sec que es fa engrunes. Uns ganivets em perforaven pertot arreu, alhora que martells em repicaven pel cap.

Vaig esperar.

Tot el que havia passat des que havia trobat aquell cos feia unes hores m’enaiguava el cap. Finalment em vaig obligar a alçar-me, vaig aferrar-me al volant i em vaig quedar allà assegut. Em sentia el cap. Estava adolorit. La pell estava aixecada per moltes bandes. En altres llocs era polposa, com una poma macada. M’estaven sortint bonys. Aquell individu era un professional, si no, m’hauria matat.

Vaig engegar el motor, vaig conduir a poc a poc ascendint pel carrer fins a un pont blanc curt que travessava el canal. Vaig parar el cotxe, vaig sortir, vaig lliscar pel terraplè fins que vaig trepitjar un terra de sorra al costat de l’aigua. L’aigua brillava negrosa. Em vaig agenollar i em vaig banyar el cap i la cara. L’aigua era refrescant. No hi havia gaire sang. Hi havia sang a la màniga de la jaqueta. La vaig rascar, i vaig tornar al cotxe.

L’havia encertat. Aquest cas seria costerut. Estava pràcticament segur que l’individu mort era Barton Yonkers. Les proves haurien d’esperar. Me les hauria de compondre per capejar la bòfia de la ciutat de manera que no pogués prendre cap mesura directa per aturar-me. Si ho feia, estava acabat.

De la guantera vaig treure un flascó d’aspirines i me’n vaig empassar cinc. La dextroamfetamina s’havia acabat. Vaig recordar que l’havia fet servir uns dies abans quan travessava el país, amb presses per arribar a casa.

A això.