12. La confessió de Simone i la missa de Sir Edmond

Podeu imaginar-vos fàcilment el meu estupor. Simone es va agenollar sota les cortines. Mentre ella xiuxiuejava, esperava amb impaciència els efectes d’aquesta entremaliadura. M’afigurava que el sòrdid ésser sortiria del caixó i es precipitaria damunt la impia. No passà res que s’hi assemblés. Simone, al costat de la petita finestra enreixada, parlava sense parar en veu baixa.

Intercanviava amb Sir Edmond mirades interrogatives quan, per fi, les coses es van aclarir. Simone, de mica en mica, es tocava la cuixa, obria les cames. S’agitava i tenia només un genoll damunt del reclinatori. Es va treure del tot la roba mentre continuava amb les seves confessions. I fins i tot, em va semblar que es masturbava.

Vaig apropar-m’hi de puntetes.

Efectivament, Simone es masturbava, enganxada a la reixa, al costat del capellà, el cos tens, les cuixes separades, els dits furgant el parrús. La podia tocar, la meva mà buscant entre les natges va trobar el forat. En aquest moment, vaig sentir clarament com deia:

—Pare, no he dit la culpa més gran.

Es va fer el silenci.

—El pitjor, pare, és que m’estic masturbant mentre us parlo.

Aquesta vegada uns segons de xiuxiueig. Després gairebé en veu alta:

—Si no t’ho creus, t’ho puc ensenyar.

I Simone s’alçà, es va obrir sota l’ull de la garita, masturbant-se, extasiant-se, amb mà segura i ràpida.

—I bé, senyor capellà —va cridar Simone, copejant amb força damunt l’armari—. Què fas a dins la barraca? És que també te la peles, tu?

Però el confessionari restava mut.

—Aleshores obro.

A l’interior, el visionari, assegut, amb el cap cot, s’assecava un front perlejat de suor. La jove furgà sota la sotana: ell ni es va moure. Simone va alçar la immunda sotana negra i va aparèixer una llarga verga rosa i dura: no va fer més que tirar enrere el cap, amb una ganyota i un xiulet entre dents. Va deixar que Simone fes i aquesta va agafar la bestialitat amb la boca.

Sir Edmond i jo, tocats per l’estupor, havíem restat immòbils. L’admiració em clavava al lloc. No sabia què fer quan l’enigmàtic anglès es va apropar. Va apartar delicadament Simone. Després, agafant-la pel puny, va arrencar la larva del forat, el va estirar als nostres peus sobre les rajoles: l’innoble individu jeia com un mort i la seva boca bavejava sobre el terra. L’anglès i jo el vam portar a pes de braços fins la sagristia.

Desbraguetat, amb la fava penjant, el rostre lívid, no oposava cap resistència, però respirava amb dificultat; el vam encimbellar sobre un sofà de formes arquitectòniques.

—Señores —exclamava el miserable—, creieu que sóc un hipòcrita!

—No —va dir Sir Edmond amb un to categòric.

Simone li preguntà:

—Com te dius?

—Don Aminado —va respondre.

Simone bufetejà la carronya sacerdotal. Amb aquest cop la carronya va tornar a trempar. La van despullar; a terra, damunt dels vestits, Simone va pixar a la gatzoneta, com una gossa. Després va fer-li la mà al capellà i la hi va xuclar. Jo vaig encular Simone.

Sir Edmond contemplava l’escena amb un rostre característic de hard labour. Inspeccionà la sala on ens havíem refugiat. Va veure una petita clau penjada d’un clau.

—Què és aquesta clau? —va preguntar a Don Aminado.

En l’angoixa que va contraure el rostre del capellà va endevinar que era la clau del tabernacle.

Uns instants després l’anglès va tornar portant un copó d’or decorat amb angelets nus com cupidells.

Don Aminado mirava fixament aquell recipient de Déu posat a terra; el seu bell rostre idiota, trastocat per les mossegades amb que Simone li excitava la fava, es va mostrar de sobte sorrut. L’anglès havia fet malbé la porta. Remenant dins els armaris hi trobà un gran calze. Ens va demanar per un instant que deixéssim estar el miserable.

—Mira —va dir a Simone— aquestes hòsties en llur calze i ara el calze on es posa el vi.

—Fa olor de llet —va dir ella— flairant els pans àzims.

—Justament —continuà l’anglès— aquestes hòsties que veus són l’esperma de Crist en forma de pastisset. I del vi, els eclesiàstics en diuen que és la sang. Ens enganyen. Si es tractés veritablement de la sang, beurien vi negre, però beuen vi blanc, sabent molt bé que es tracta de l’orina.

Aquesta demostració era convincent. Simone s’armà amb el calze i jo em vaig apoderar del copó: don Aminado, assegut a la seva butaca, se sentia agitat per un lleuger tremolor.

Simone, primer que res, li endinyà al crani un cop de peu de calze que el va estremir però que va acabar d’embrutir-lo. Li va mamar de nou. El dominava una innoble ranera. Ella el va menar al cim de la fúria dels sentits, i després:

—Això no és tot —va fer—, cal pixar.

Li copejà la cara per segona vegada.

Es despullà davant d’ell i jo la vaig masturbar.

La mirada de l’anglès era tan dura, fixa als ulls del jove embrutit, que la cosa va tenir lloc sense dificultat. Don Aminado va omplir sorollosament d’orina el calze que Simone aguantava sota la seva verga.

—I ara, beu —va dir Sir Edmond.

El miserable va beure en un èxtasi immund. Simone li mamava de nou; ell va cridar tràgicament de plaer. Amb un gest de dement va fer volar l’orinal sagrat que s’esclafà contra un mur. Quatre braços forçuts el van tenallar i amb les cames obertes, el cos trencat i esgüellant com un porc, va escopir la llet a les hòsties. Mentre Simone la hi continuava pelant i mantenia el copó sota seu.