5. Un filet de sang

L’orina va per mi lligada al nitrat, i el llamp, no sé pas perquè, a un orinal antic de terracota, abandonat, un dia de pluja de tardor, damunt la teulada de zenc d’un safareig de províncies. Després de la primera nit a la casa de repòs, aquelles representacions desolades van restar unides, a la part fosca del meu esperit, amb el sexe humit i el rostre abatut de Marcelle. De totes maneres, aquest paisatge de la meva imaginació s’inundava de sobte amb un filet de llum i de sang: efectivament, Marcelle no podia gaudir sense inundar-se, no de sang, sinó d’un doll d’orina clara, i fins i tot, als meus ulls, lluminosa. Aquest doll, violent d’entrada, tallat com un singlot, després deixat anar lliurement, coincidia amb un transport de gaudi inhumà. No és sorprenent que els aspectes més desèrtics i més llebrosos d’un somni no siguin res més que una sol·licitud en aquest sentit; responen a l’obstinada espera d’un esclat —anàleg en això a la visió del forat il·luminat de la finestra buida, al moment que Marcelle, estirada a terra, l’inundava sense aturador.

Aquell dia, en la tempesta sense pluja, a través de l’obscuritat hostil, Simone i jo vam haver d’escapar del castell i fugir com les bèsties, sense roba, posseïda la nostra imaginació per l’enuig que, sens dubte, aclaparava novament Marcelle. La dissortada interna semblava una encarnació de la tristor i les còleres que, sens fi, lliuraven els nostres cossos a la disbauxa. Uns instants més tard (després de trobar de nou les bicicletes), podíem oferir-nos l’un a l’altre l’espectacle irritant, teòricament porc, d’un cos nu i calçat damunt la màquina. Pedalejàvem ràpidament, sense riure ni parlar, en l’isolament comú de la impudícia, del cansament, de l’absurditat.

Estàvem morts de cansament. A mitja costa Simone es va deturar, presa de calfreds. Nosaltres estàvem amarats de suor, i Simone tremolava, repicant de dents. Li vaig treure aleshores una mitja per eixugar-li el cos: feia una olor càlida, com la dels llits de malalta i els de disbauxa. De mica en mica va retornar a un estat menys penós i em va oferir els seus llavis en senyal de reconeixement.

Em sentia atrapat per una gran inquietud. Érem encara a deu quilòmetres de X… i, en l’estat en que ens trobàvem, ens calia de totes totes arribar abans de l’alba. Just m’aguantava dret, desesperat ja d’arribar a la fi d’aquesta excursió a l’impossible. Quedava tan lluny el temps que havíem deixat enrere el món real, format per persones vestides, que semblava fora del nostre abast. Aquesta al·lucinació personal es desenvolupava aquesta vegada amb la mateixa absència de límits que el malson global de la societat humana, per exemple, amb terra, atmosfera i cel.

El selló de cuir s’enganxava al cul nu de Simone que fatalment es masturbava en pedalejar. La roda de darrere desapareixia als meus ulls en la ratlla del cul nu de la ciclista. El moviment de ràpida rotació de la roda era, d’altra banda, comparable a la meva set, a aquesta erecció que m’arrossegava ja a l’abisme del cul enganxat al selló. El vent havia amainat una mica, una part del cel s’estava estrellant; em va venir al cap que, en ser la mort l’única sortida de la meva erecció, morts Simone i jo, a l’univers de la nostra visió personal se substituirien els estels purs, realitzant en fred allò que em semblava el límit de les meves disbauxes, una incandescència geomètrica (coincidència, entre d’altres, de la vida i de la mort, de l’ésser i del no-res) i perfectament fulgurant. Però aquestes imatges van restar lligades a les contradiccions d’un estat d’esgotament perllongat i d’una absurda rigidesa del membre viril. Aquesta rigidesa era difícil que Simone la veiés, donada la foscor, i més si tenim en compte que la meva cama esquerra en alçar-se l’amagava cada vegada. Malgrat tot, em semblava que els seus ulls es giraven en la nit vers aquest punt de ruptura del meu cos. Ella es masturbava damunt del selló amb una brusquedat cada cop més accentuada. Així doncs, ella tampoc no havia exhaurit la tempesta evocada per la seva nuesa. Jo sentia els seus gemecs roncs; va ser literalment arrabassada pel gaudi i el seu cos nu fou projectat sobre el talús amb un soroll d’acer arrossegat pels còdols. La vaig trobar inerta, amb el cap penjant: un minúscul filet de sang havia lliscat de la comissura dels llavis. Li vaig alçar un braç que va tornar a caure. Em vaig llençar sobre aquest cos inanimat, tremolant d’horror, i, en estrènyer-lo vaig ésser traspassat involuntàriament per un espasme d’escòria i de sang, amb una ganyota del llavi inferior separat de les dents, com si fos idiota.

Retornant a la vida lentament, Simone va tenir un moviment que em va despertar. Vaig sortir d’aquella mena de mig son on m’havia llençat la meva depressió al moment que jo havia cregut que embrutia el seu cadàver. Cap ferida, cap blau no marcava el cos que encara vestien un portalligues i una mitja. Sense tenir en compte el meu cansament, la vaig agafar a pes de braços i la vaig portar fins la carretera; anava tan de pressa com podia (el dia començava a apuntar). Només un esforç sobrehumà em va permetre arribar just fins la casa i acotxar viva i sense més dificultats la meva meravellosa amiga.

Una suor enganxosa m’omplia la cara. Tenia els ulls sangonosos i inflats, les meves orelles cridaven, petava de dents, però havia salvat qui jo estimava; pensava que ben aviat tornaríem a veure Marcelle; així, xop de suor i zebrat de pols coagulada, em vaig estirar prop del cos de Simone i em vaig abandonar sense queixa a llargs malsons.