4. Una taca de sol
Les altres dones o els altres homes ja no tenien cap interès per nosaltres. No somniàvem més que amb Marcelle, de qui puerilment ens imaginàvem que s’havia penjat per voluntat pròpia, i de qui evocàvem l’enterrament clandestí, les aparicions fúnebres. Un dia, ben informats, vam marxar amb bicicleta cap el sanatori on era reclosa la nostra amiga. En menys d’una hora vam recórrer els vint quilòmetres que ens separaven d’un castell envoltat per un parc, aïllat per un espadat que dominava el mar. Sabíem que Marcelle ocupava la cambra número 8, però per trobar-la hauria estat necessari arribar per l’interior. Només podíem entrar a la cambra per la finestra després d’haver-ne serrat els barrots. No ens imaginàvem la manera de distingir-la quan la nostra atenció fou atreta per una estranya aparició. Havíem saltat el mur i ens trobàvem al parc on el vent violent agitava els arbres quan vam veure que s’obria una finestra del primer pis i una ombra lligava sòlidament un llençol a un dels barrots. A l’instant el llençol va fuetejar el vent, la finestra es va tancar abans que haguéssim reconegut l’ombra.
Es difícil d’imaginar l’espetec d’aquest immens llençol blanc atrapat per la borrasca: s’imposava de bon tros al del mar i al del vent. Per primera vegada, veia Simone angoixada per una altra cosa que no fos la seva pròpia impudícia; es premé contra mi, el cor bategant, i va mirar amb els ulls fixos aquella fantasma que rugia en la nit, com si la follia mateixa acabés d’hissar el seu pavelló sobre aquest llòbrec castell.
Restàvem immòbils, Simone arraulida als meus braços, jo mateix mig al·lucinat, quan de sobte el vent semblà que esquinçava els núvols i la lluna va il·luminar amb una precisió reveladora un detall tan estrany i tan escruixidor que un sanglot s’estrangulà a la gorja de Simone: el llençol que es desplegava al vent amb gran terrabastall tenia al seu centre una llarga taca molla que la llum de la lluna il·luminava per transparència…
En pocs instants, els núvols emmascararen de nou el disc lunar: tot retornà a l’ombra. Vaig restar dret, sufocat, els cabells al vent, plorant jo també com un dissortat, mentre que Simone, esfondrada a l’herba, per primera vegada es deixava sacsejar per grans sanglots d’infant.
Així, era la nostra dissortada amiga, era sens dubte Marcelle qui acabava d’obrir aquesta finestra sense llum, era ella qui havia fixat als barrots de la seva presó aquest al·lucinant senyal de socors. Deuria haver-se masturbat al llit, amb tanta torbació dels sentits que s’hauria anegat; l’havíem vist després lligar un llençol als barrots perquè s’assequés.
No sabia què fer en aquest parc, davant aquesta falsa residència d’esbarjo amb finestres enreixades. Em vaig allunyar, deixant Simone ajaçada a la gespa. Només volia respirar un instant tot sol, però una finestra sense reixes de la planta baixa havia quedat mig oberta. Vaig assegurar el meu revòlver a la butxaca i vaig entrar: era un saló semblant a qualsevol altre. Una llanterna de butxaca em va permetre de passar a una antecambra, després a una escala. No distingia res, no trobava res: les cambres no eren numerades. D’altra banda, embruixat, era incapaç d’entendre res; no vaig ni saber en aquell moment perquè em vaig treure els pantalons i vaig continuar amb camisa la meva angoixant exploració. Em vaig treure una darrere l’altra totes les peces que vestia i les vaig deixar damunt d’una cadira, només vaig conservar les sabates. Amb una llanterna a la mà esquerra i un revòlver a la dreta, caminava a l’atzar. Un lleuger soroll em va fer apagar la llanterna. Vaig restar immòbil, escoltant la meva respiració irregular. Quan havien passat llargs minuts d’angoixa sense que sentís res, vaig tornar a encendre la meva llanterna: un petit crit em va fer fugir tan de pressa que vaig oblidar la roba damunt la cadira.
Em sentia perseguit; em vaig apressar per sortir; vaig saltar per la finestra i em vaig amagar a una albereda. Just m’havia girat quan una dona nua s’alçà en el marc de la finestra: va saltar com jo al parc i va fugir corrent en direcció al bardissar. Res no era més estrany, en aquests minuts d’angoixa, que la meva nuesa al vent a l’albereda d’un jardí desconegut. Tot tenia lloc com si jo hagués deixat la Terra i més quan la borrasca, prou tèbia, suggeria una invitació. No sabia què fer amb el revòlver: ja no portava butxaques. Seguia aquesta dona que havia vist passar com si la volgués abatre. El soroll dels elements encoleritzats, l’espetec dels arbres i del llençol arrodonien aquesta confusió. Ni en la meva intenció, ni en els meus gestos, no hi havia res que es pogués aferrar.
Em vaig deturar; havia arribat als matolls on l’ombra acabava de desaparèixer. Exaltat, revòlver en mà, mirava al meu voltant: en aquell moment el meu cos es va esquinçar; una mà ensalivada m’havia agafat la verga i la feia anar amunt i avall, un petó bavós i ardent em penetrava la intimitat del cul, el pit nu, les cames nues d’una dona s’enganxaven a les meves cames amb un sobresalt d’orgasme. Vaig tenir el temps just de girar-me i escopir la meva llet a la cara de Simone; revòlver en mà, em sentia recorregut per un estremiment tan violent com el d’una borrasca, les dents em repicaven, els llavis m’escumejaven, els braços, les mans crispades, premia convulsivament el revòlver i, tot i no voler-ho, tres trets aterridors i cecs van sortir en direcció al castell.
Embriacs i relaxats, Simone i jo ens havíem escapat l’un de l’altre, bon punt ens vam llençar gespa enllà com gossos. La borrasca era prou desencadenada com perquè els trets despertessin els habitants del castell. Però, en mirar la finestra on fuetejava el llençol, vam constatar, sorpresos, que una bala havia estrellat un vidre, i aleshores vam veure com aquesta finestra trencada s’obria i l’ombra apareixia per segona vegada.
Aterrits, com si l’ensangonada Marcelle hagués de caure davant dels nostres ulls morta al forat de la finestra, vam restar drets al peu d’aquesta aparició immòbil, sense que ni nosaltres ens poguéssim fer entendre per ella, tanta era la ràbia del vent.
—Què n’has fet dels teus vestits? —vaig preguntar a Simone després d’un instant.
Ella em va respondre que m’havia buscat i que, en no trobar-me, havia acabat com jo anant d’exploració pel castell. Però, abans de saltar per la finestra, s’havia despullat, imaginant que seria «més lliure». I quan, després de mi i espantada per mi, va fugir, no havia tornat a trobar el seu vestit. El vent se’l devia haver emportat. Malgrat tot, ella espiava Marcelle i no estava per preguntar-me perquè jo anava també nu. La jove de la finestra va desaparèixer. Van passar uns instants que van semblar infinits; va encendre el llum de la cambra, després va retornar per respirar l’aire lliure i va esguardar en direcció al mar. Els seus cabells pàl·lids i llisos eren presa del vent; distingíem els trets de la seva cara: no havia canviat, excepte la salvatge inquietud de la mirada que contrastava amb una simplicitat encara infantívola. Semblava tenir més aviat tretze anys que no pas setze. Amb un lleuger vestit de nit, el seu cos era prim però ple, dur i sense magnificència, tan bonic com la seva mirada fixa.
Quan per fi ens va veure, la sorpresa va semblar que li retornava la vida. Va cridar, però no vam entendre res. Li fèiem senyals. Havia enrogit fins les orelles. Simone, que gairebé plorava, i a qui jo acaronava afectuosament el front, li va enviar petons als quals ella va respondre sense somriure. Finalment Simone va deixar lliscar la seva mà ventre avall fins al parrús. Marcelle l’imità i, posant un peu al caire de la finestra, va mostrar una cama abraçada per unes mitges de seda blanca fins els pèls rossos. Cosa estranya, portava un portalligues blanc i mitges blanques, quan la negra Simone, el cul de la qual emmotllava amb la mà, en portava un de negre amb mitges negres.
Mentrestant, les dues joves es masturbaven amb un gest curt i brusc, cara a cara en aquesta nit de tempesta. Restaven gairebé immòbils i arquejades, la mirada paralitzada per un plaer immoderat. Va semblar com si un monstre invisible arranqués Marcelle del barrot que premia fortament amb la mà esquerra: en el seu deliri vam veure-la caure enrera. Davant nostre no va quedar res més que una finestra buida, forat rectangular traspassant la nit negra, obrint als nostres ulls cansats un dia sobre un món compost de llamps i aurora.