11. Sota el sol de Sevilla

Dos globus de la mateixa mida i consistència s’havien animat amb moviments contraris i simultanis. Un testicle blanc de toro havia penetrat la carn «rosa i negra» de Simone; un ull havia sortit del cap del jove. Aquesta coincidència vinculada alhora a la mort i a una mena de liqüefacció urinària del cel, em va retornar Marcelle per un moment. En aquest inabastable instant em va semblar que la tocava. Va retornar l’enuig habitual. Simone, de mal humor, va rebutjar de restar un dia més a Madrid. L’atreia Sevilla, coneguda com una vila de plaer.

Sir Edmond volia satisfer els capricis de la seva «angèlica amiga». Al sud vam trobar una llum, una calor, encara més deliqüescent que a Madrid. Un excés de flors als carrers acabava d’excitar els sentits.

Sota un vestit lleuger, blanc, Simone anava nua i a través de la seda deixava veure el portalligues i, fins i tot en certes posicions, el parrús. Tot portava a fer d’aquesta vila una delícia ardent. Sovint pels carrers he vist com, al seu pas, una polla tesava uns pantalons.

Gairebé no paràvem de fer l’amor. Evitàvem l’orgasme i visitàvem la ciutat. Deixàvem un lloc propici a la conquesta d’un altre: una sala de museu, l’albadera d’un jardí, l’ombra d’una església o, a la nit, un carreró desert. Jo obria el cos de la meva amiga, li clavava la meva verga a la vulva. Arrancava de seguida el membre de l’estable i repreníem la ruta a l’atzar. Sir Edmond ens seguia de lluny i ens sorprenia. Aleshores s’enrojolava sense apropar-se. Si se la pelava, ho feia discretament, a distància.

—És interessant —ens va dir un dia, assenyalant una església—, aquesta és l’església de Don Juan.

—I què? —va preguntar Simone.

—Vols entrar sola a l’església? —va proposar Sir Edmond.

—Quina idea!

Fos o no fos absurda la idea, Simone entrà i nosaltres la vam esperar a la porta. Quan va tornar ens va deixar bocabadats: reia tant que no podia ni parlar. Per contagi i amb l’ajut del sol jo també em vaig posar a riure, i a la fi fins i tot el mateix Sir Edmond.

—Bloody girl! —exclamà l’anglès— no podeu explicar-vos? Riem sobre la tomba de Don Juan?

I, rient més i més, ens mostrà sota els peus una llarga placa de coure; recobria la tomba del fundador de l’Església, que segons deien havia estat don Juan. Penedit, va voler que se l’enterrés sota la porta d’entrada per tal de ser trepitjat pels peus dels éssers més baixos. Les nostres folles riallades es van multiplicar. Simone, en riure, es pixava cames avall: un filet d’orina lliscà sobre la placa.

L’accident va tenir un altre efecte: en mullar-se, la tela de la roba enganxada al cos transparentava: la vulva negra es feia visible. Simone finalment es va calmar.

—Entro a assecar-me —va dir.

Ens vam trobar en una sala on no vam veure res que justifiqués el riure de Simone; relativament fresca, rebia la llum a través d’unes cortines de cretona vermella. El sostre era de fusta treballada, els murs blancs, però adornats amb estàtues i imatges; un altar i un enteixinat daurats ocupaven el mur del fons fins les bigues del sostre enfustat. Aquest moble d’encanteri, com carregat de tresors de l’Índia, a còpia d’ornaments, de volutes, d’entorxats, evocava per les seves ombres i l’esclat dels ors els secrets perfumats d’un cos. A dreta i esquerra de la porta, dos cèlebres quadres de Valdès Leal representaven dos cadàvers en descomposició: a l’òrbita ocular d’un bisbe hi entrava una enorme rata…

El conjunt sensual i sumptuós, els jocs d’ombra i la llum roja de les cortines, la frescor i l’olor dels baladres i alhora l’impudor de Simone, m’incitaven a deixar anar els sentits.

Sortint d’un confessionari vaig veure els dos peus d’una penitent calçats de seda.

—Els vull veure passar —va dir Simone.

Es va asseure davant meu prop del confessionari.

Vaig voler que tingués la meva verga a la mà, però ho va rebutjar, amenaçant pelar-me-la fins la llet.

Em vaig haver de seure; jo li veia el parrús sota la seda mullada.

—Ara veuràs —em va dir.

Després d’una bona estona, va sortir del confessionari una dona bellíssima: les mans juntes, els trets pàl·lids, extasiats; els ulls enrere, els ulls en blanc, travessà lentament la sala, com un espectre d’òpera. Premia les dents per no riure. En aquest instant es va obrir la porta del confessionari. En va sortir un capellà ros, encara jove i molt bell, amb les galtes xuclades i els ulls pàl·lids d’un sant. Restava amb les mans creuades al llindar de l’armari, la mirada alçada vers un punt del sostre: com si alguna visió celestial l’anés a arrencar del terra.

Sens dubte, també ell hauria desaparegut, però Simone, per sorpresa meva, el va deturar. Va saludar el visionari i demanà confessió…

Impassible i lliscant vers l’èxtasi, el capellà va indicar la col·locació de la penitent: un reclinatori sota una cortina; després, entrant sense dir res a l’armari, va tancar la porta darrere seu.